21 de setembre 2017

“Vindran mals majors”

“Vindran mals majors”. Aquest és l’advertiment que va fer ahir al vespre el president espanyol, Mariano Rajoy, a tots els catalans si els “abduïts”, “radicals” i “fanatitzats” persisteixen en la defensa de la seva dignitat com a poble davant la indolència, la imposició, la humiliació i la vexació constants per part de l’Estat. És la recepta acostumada: la mateixa del comte-duc d’Olivares, Felip V, Espartero i el general Franco. La jornada d’ahir amplia la llarga història de repressió de l’Estat a Catalunya amb un nou capítol que s’afegeix als fets d’octubre de 1934, la Setmana Tràgica de 1909, les bullangues del segle XIX i tots els “alborotos, motines y rebeliones en la plaza de Barcelona” del segle XVIII recopilats pel militar asturià Pedro de Lucuce. Amb una diferència substancial, però, i és que aquest cop la reivindicació dels drets socials i nacionals és estrictament pacífica i democràtica. 

Resposta “proporcionada” o “cop d’estat” 

La presa a l’assalt de les oficines de la Generalitat per part de la Guardia Civil, combinada amb la intervenció financera dels seus comptes per part del Ministeri d’Hisenda, va certificar de facto la mort del règim del 78 a casa nostra, i va generar un moviment ciutadà de defensa de la institució i de la sobirania de Catalunya que va fer sortir al carrer milers de persones arreu del país. Efectivament, l’Estat ha derogat l’autonomia per la via dels fets, sense sotmetre’s a control parlamentari, i, per tant, sense cap garantia des del punt de vista del dret. 

Mentre per al ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, l’actuació d’ahir va ser “proporcionada”, per al portaveu del Govern català, Jordi Turull, “es va enterrar l’equidistància” i “va superar totes les línies vermelles”. Hi ha qui parla sense embuts, també a la premsa internacional, d’un “cop d’estat a Catalunya”, i cada vegada són més les persones que se senten interpel·lades davant la deriva autoritària de l’Estat. 

La ràtzia judicial i policial d’ahir a Barcelona, Sabadell i Bigues i Riells es va saldar amb una quarantena d’escorcolls a empreses i seus oficials de diversos organismes i departaments de la Generalitat de Catalunya, així com amb una quinzena de persones detingudes, entre empresaris, treballadors públics i alts càrrecs de l’administració. Ja tenim, doncs, els primers presos polítics. Els més notoris són els número 2 del Puigdemont i Junqueras: els secretaris d’Economia, Josep Maria Jové, i d’Hisenda, Lluís Salvadó. 

L’objectiu declarat del Govern del PP era escapçar la logística del referèndum. El seu president, Mariano Rajoy, afirma que l’operatiu informàtic de l’1 d’octubre ha quedat “desarticulat”, mentre la Generalitat sosté que la convocatòria es durà a terme. En aquesta espiral d’acció-reacció, l’endemà mateix de l’envestida, l’executiu català ha fet públic la llista de col·legis electorals

Esquer o traïció 

L’ofensiva policial va deixar en estat de xoc el Govern de la Generalitat. N’hi ha prou de sentir les declaracions als mitjans que va fer el vicepresident Oriol Junqueras per adonar-se’n. A Palau tothom contemplava aquesta reacció per part de l’Estat, però potser no tan d’hora, ni tota de cop. La duresa i la urgència de l’actuació proven que el Govern d’Espanya estava realment amoïnat i donava credibilitat a les enquestes que auguraven una participació del 60% l’1 d’octubre i un triomf clar i nítid del sí del 70%. L’abast de l’operació fa palès també una altra cosa, i és que la Generalitat està infiltrada de talps. 

Enmig de la tempesta es fa difícil escatir qui se sortirà amb la seva i quin relat dels fets s’imposarà. En la cursa cap a l’1-O es tractava de mantenir la serenor i no equivocar-se. Avui, l’Estat treu pit i se sent fort i embravit, però som molts els que pensem que ahir la va espifiar i que això li pot costar car. La supèrbia, l’exhibició de força i la vulneració de drets fonamentals el desacrediten a ulls d’una part de la comunitat internacional i de l’opinió pública espanyola –que ja es manifesta obertament a favor del dret a decidir a València, Palma, Bilbao i Compostel·la, però també a Saragossa i Madrid– i l’allunyen d’un sector de la població catalana que fins ara es resistia, de bona fe, a desconnectar d’Espanya. 

Com diu Junqueras, el referèndum –o la mobilització, ja veurem– de l’1 d’octubre “és l’única moció de censura” que pot fer caure el Govern del PP. I precisament en la seva obsessió per evitar-lo, pot molt ben ser que l’Estat ens acabi regalant la victòria sense necessitat de votar. Llavors s’haurà empassat l’ham. I vindran temps millors.

19 de setembre 2017

Turquia és el model

Ara ja sabem com l’Estat espanyol pensa impedir l’exercici del dret d’autodeterminació al poble català. De la mateixa manera que ho fa Turquia amb la nació kurda i la dissidència política: reprimint-les sense contemplacions. En pocs dies hem vist com se suspenen de forma automàtica lleis democràtiques aprovades en un parlament, es persegueixen penalment les principals figures polítiques d’una minoria nacional, s’intervenen els recursos públics d’una administració autonòmica, es viola el secret a les comunicacions d’entitats cíviques i socials, es clausuren webs i s'ordena a les operadores de telefonia bloquejar-ne d'altres, s’amenaça els treballadors públics, es prohibeix debatre als plens municipals sobre l'1-O, s’escorcollen impremtes, es limita la llibertat de premsa i es proscriuen i persegueixen els drets fonamentals d’expressió, reunió i manifestació de la ciutadania. En aquest mapa interactiu trobareu tots els casos de censura i persecució relacionats amb la convocatòria del referèndum, degudament actualitzats. Avui, a Terrassa, la Guàrdia Civil ha irromput en una empresa de correu postal i ha decomissat material imprès per impedir-ne la distribució. I tot això, sense tenir cap ordre judicial.

És certament difícil –i pot arribar a ser també molt comprometedor, per les represàlies que se’n poden derivar– contrarestar els abusos d’un Estat policial, oimés quan compta amb la complicitat expressa del poder econòmic i els principals partits polítics i mitjans de comunicació espanyols. En aquestes circumstàncies només els demòcrates de debò s’atreveixen a alçar la veu i a denunciar, amb gestos personals de dignitat, la conculcació dels drets individuals i col·lectius. 

Entre aquests petits herois trobem els milers de càrrecs electes locals catalans que donen suport a la convocatòria del referèndum del proper 1 d’octubre. El mateix dia que han estat citats a declarar davant del jutge els primers alcaldes i alcaldesses, els 750 ajuntaments catalans que donen suport al referèndum han començat a presentar un escrit comú adreçat a les fiscalies provincials en què sol·liciten la suspensió de les instruccions cursades a les policies locals perquè aquestes actuïn en contra de la convocatòria i dels drets fonamentals. 

En el recurs s’adverteix que les instruccions de la Fiscalia “entren en contradicció flagrant amb l’acord adoptat per la Comissió Nacional de Coordinació de la Policia Judicial de 15 de juliol de 2015”. En concret, s’exposa que en aquell acord es determina que “les Policies Locals no són Policia Judicial en sentit estricte”, ja que “la Policia Judicial Específica” són la Policia espanyola, la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra. “Tan sols les Policies Locals de grans municipis que hagin firmat el Conveni de Col·laboració amb el Ministeri de l’Interior podran actuar com a Policia Judicial en un seguit d’infraccions penals que es refereixen a les antigues faltes i delictes menys greus”. Entre aquests supòsits en cap cas no figuren els delictes de desobediència, prevaricació i malversació, que són els que la Fiscalia ha ordenat perseguir. 

L’escrit dels alcaldes qualifica d’“irregularitat” la instrucció i palesa que tant l’administració de justícia com les forces d’ordre públic estan actuant en sentit contrari al protocol fixat, ja que “l’esmentat acord de la Comissió va més enllà i estableix que, en el cas que els jutges autoritzin les Policies Locals a realitzar activitats pròpies de la Policia Judicial Específica, les resolucions d’autorització del jutge seran recorregudes de forma immediata per la Fiscalia”. 

D’això es desprèn que els agents municipals que facin cas de la instrucció estarien extralimitant-se en les seves funcions i podrien incórrer, en conseqüència, en la comissió de diversos delictes contra els drets bàsics de ciutadania. Com observa aquest jurista, “l’anomenada obediència deguda queda prohibida quan estan en joc els Drets Humans. Per ser més clars, no es pot obeir ordres que vulnerin aquests drets i de cap manera una jornada electoral és una situació de perill que impliqui la suspensió de les garanties democràtiques. Ans el contrari, el bé superior a protegir per un funcionari és el dret a vot davant qualsevol interferència d’un tercer”. 

Instruccions repressives 

Les instruccions de la Fiscalia Superior de Catalunya 2/2017 van ser emeses, a instàncies del fiscal general de l’Estat, el 12 de setembre amb destí a les forces de seguretat de l’Estat: Guàrdia Civil i Policia espanyola. Dos dies després, la Fiscalia Provincial de Barcelona va emetre la instrucció número 1/2017, “per la qual s’interessa als Mossos d’Esquadra que es dirigeixin per escrit a tots els Caps de les Policies Locals d’aquesta demarcació”. Aquesta instrucció detalla el tractament policial que han de donar els agents davant d’actes que s’executin “per autoritats, funcionaris públics o particulars en connivència amb els anteriors, adreçats a la preparació i celebració del referèndum d’autodeterminació, en tant indiciaris de delictes de desobediència, prevaricació i malversació”, i exigeixen la comunicació o informe policial a mode d’atestat policial “amb caràcter urgent” a la Fiscalia de cada demarcació judicial. Tot plegat, “sense perjudici de la edició de noves instruccions de servei complementàries i ampliatòries de les presents instruccions de la Fiscalia”. 

Estat prevaricador 

Els números de registre d’ambdues instruccions (1/2017 i 2/2017) ja deixen entreveure l’excepcionalitat de la mesura, i com la política catalana ha contribuït a agilitar els processos i els procediments judicials a Espanya: dels 4 anys d’espera per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut hem passat a resolucions suspensives dictades per unanimitat en menys de 24 hores. Representen, a més, una ingerència en l’autonomia municipal i un bandejament del poder civil, ja que es deposa com a cap de la policia l’alcalde, representant de la voluntat majoritària dels seus veïns, per un funcionari de carrera posat a dit pel poder executiu. 

A la pràctica, l’Estat està desplegant l’article 155 de la Constitució, i fins i tot anant molt més enllà, però sense complir cap dels tràmits reglamentaris previstos amb una doble finalitat: escurçar els terminis d’actuació per impedir a tota costa la celebració del referèndum, i no exposar-se al debat parlamentari i a la crítica internacional. L’Estat i els seus còmplices no tan sols cometen frau de llei i prevariquen quan eludeixen els preceptes legals (cas del 155) o persegueixen un delicte no tipificat al Codi Penal (cas del referèndum), ni quan actuen obertament contra la norma (cas de la instrucció 2/2017), sinó també quan prejutgen i adopten mesures per impedir uns fets que encara no s’han produït (i que no sabem del cert si es produiran). Aquest procedir, que és contrari al dret positiu, és la mateixa justícia preventiva que aplica Erdogan a Turquia, i té les mateixes implicacions.

17 de setembre 2017

El PSC i la legitimitat democràtica

Ahir, 16-S, l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, en mans del PSC, va consumar el seu desafiament i va celebrar un referèndum unilateral amb una pregunta binària. Les paperetes només recollien dues opcions: 1 o 2. 

Mentre l'alcaldessa Núria Parlón va proclamar que la mobilització va ser una "festa de la democràcia", els partidaris de la tercera acusen el Govern municipal de "silenciar-los" i de portar el veïnat de la Salzereda a un "carreró sense sortida". Els representants de l'oposició recorden que els socialistes només representen el 40% dels votants i alerten que la fractura social generada trigarà molts anys a restablir-se. Els portaveus de C's i ICV-EUiA al consistori han coincidit a titllar de "cínic" el lema institucional de la campanya Santa Coloma Ens Uneix i acusen els socialistes d'haver implantat un règim clientelista des de 1991 gràcies al "rentat de cervell" que s'ha fet des de les aules i al control polític dels mitjans de comunicació locals. "La convivència s'ha trencat i hi ha amics i famílies que s'han deixat de parlar", ha lamentat el delegat del Govern espanyol, Enric Millo.

Triomfalisme insultant

Segons la premsa oficialista, "la ciutadania ha triat MAJORITÀRIAMENT la proposta número 2". Amb aquest aval, el Govern de Parlón legitima el seu cop de mà i anuncia que en el termini de 48 hores destinarà 7 milions de l'erari públic a fer-lo efectiu. 

Tothom sap, però, que es tracta d'una votació il·legal que s'ha fet sense garanties democràtiques, per la qual cosa no tindrà validesa. Els partits contraris van cridar al boicot contra el que han qualificat d'"estafa democràtica" i denuncien que només hi han votat els "abduïts". Per la seva part, el Defensor del Poble assegura que l'ús del padró d'habitants com a cens electoral representa una violació de la llei de protecció de dades. Des d'Amnistia Internacional s'ha posat en dubte la imparcialitat de la missió d'observadors, ja que estava encapçalada pel tinent d'alcalde i la directora dels serveis municipals d'Urbanisme, i el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, ha avisat que la Unió retindrà el pagament dels fons FEDER a l'ajuntament colomenc si no rectifica.

L'alcaldessa podria incórrer també en un delicte de malversació de fons públics. Malgrat la despesa institucional en "un innovador sistema de realitat virtual en 3D", només hi han pres part 1.122 electors, que representen menys de l'1% dels 117.153 residents a la ciutat. A més, els municipis veïns de Sant Adrià, Barcelona, Parets del Vallès i Montcada i Reixac ja han fet públic que no reconeixen el resultat perquè la decisió adoptada afecta la sobirania de la conca del riu Besòs. "Una part no pot decidir pel tot", va dir Ada Colau. 

Davant d'aquest atemptat contra la democràcia i la llei natural, l'Àrea Metropolitana ha recorregut la convocatòria de la votació al Tribunal Superior de Justícia, que n'ha suspès l'efectivitat, mentre la fiscalia ha citat a declarar l'alcaldessa i ha ordenat la Guàrdia Urbana com a policia judicial que la detingui en cas que no n'atengui el requeriment. Veus de la judicatura aventuren que el procediment podria desembocar en la inhabilitació de tots els càrrecs electes i treballadors municipals que van fer possible el procés de votació, "ja sia per acció o omissió", així com la suspensió del règim municipal i el nomenament d'una gestora encapçalada per Gent de Gramenet fins a la convocatòria d'unes noves eleccions municipals i el restabliment de l'estat de dret.

12 de setembre 2017

La Diada del sí: passi-ho bé!

Amb la manifestació d’ahir de la Diada ja en dec portar més de vint a les esquenes. I sempre amb la bandera de l’estel roig. Qui diu, doncs, i amb quina autoritat moral, que “l’Onze de Setembre ha estat segrestat pels independentistes i ha deixat de ser la festa de tots els catalans”? Als espanyols en general, i als unionistes en particular, els dono la benvinguda a la crua la realitat i els dic el mateix: potser la Diada és de tots i per a tots, però les manifestacions responen a les proclames de les organitzacions que les convoquen. 

La impostura del Govern del PP i els seus sicaris i opinadors no és res comparada amb l’estupor majúscul que tindrà sobre l’opinió pública espanyola la constatació, al llarg de les properes setmanes, que l’independentisme no s’arronsarà davant les amenaces i la repressió. Ahir, els carrers de Barcelona es van tornar a omplir de famílies senceres en un ambient de festa i afirmació de la seva dignitat. Quatre generacions de catalans i catalanes comparteixen en aquests moments la reivindicació del dret a l’autodeterminació i l’anhel de la independència. D’exemples personals en coneixem a cabassos. Mons sogres, sense anar més lluny. Es van llevar ben d’hora per tornar per carretera d’un viatge a Bordeus, després de patir les cues del Bruc i agafant el transport públic amb el temps just per pujar a pau tot el passeig de Gràcia fins arribar al tram 107. A qui fa això amb tota la il·lusió del món a 60 i 70 anys, com pensa l’Estat espanyol tornar-los a la cleda de l’obediència? 

Costa d’imaginar com se les empescarà el poder polític, judicial i econòmic per entabanar tanta gent i tan diversa. Ans al contrari, la resolució del conflicte per la via democràtica, pacífica i unilateral de la majoria dels catalans pot causar en la societat veïna un trasbals psicològic de proporcions equiparables a les del desastre de 1898 (i de retop, i tant de bo, l’efecte catàrsic que aquell impacte no va assolir aleshores). 

"Fanàtics i radicals"

Com ja és habitual, els mitjans i partits espanyolistes no han decebut. Fidels al seu guió, han tornat a deformar la realitat i a menysprear la mobilització. Després de cinc anys de manifestacions multitudinàries, no hi ha miopia ni ceguesa; només mala llet. Afirmar sense embuts –i sense cap càrrec de consciència– que “el independentismo está en manos de una minoría muy radicalizada” és una mentida que només contribueix a atiar el foc a Espanya i a generar una percepció distorsionada dels fets i del moviment. La fatxenderia del PP va dur el seu vicesecretari de Comunicació, Pablo Casado, a proferir barbaritats com que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, és “un abusón de discoteca” i “un gobernante absolutista que ha aniquilado los derechos del pueblo y que tiene como compañero de viaje a Arnaldo Otegi, un terrorista confeso y condenado”. Casado també va afirmar que “España va a ganar porque tiene más fuerza”, ja que “estamos comparando el transatlántico de la nación española con la Zodiac pinchada de la CUP y sus aliados en las instituciones”.  

Al vespre, les tertúlies i noticiaris espanyols parlaven de “despeñadero”, “fanatismo”, “hispanofobia”, “estrategia suïcida” i posaven l’accent en un presumpte “descolgamiento de la participación” donant credibilitat al càlcul de 350.000 persones facilitat per la Delegació del Govern espanyol a Catalunya. Si adulteren impunement xifres que són objectivables a la vista de tots, què no han de fer amb el dèficit fiscal o la inversió pública territorialitzada, per citar només un parell d’exemples. “Son muchos pero son los de siempre”, deien anit al canal 24H de TVE. No ho sabrem del cert fins que no votem i ens puguem comptar, però ha arribat un punt que potser no ens interessa ser gaires més. Davant del seu descrèdit, en tenim prou de saber que som molts, que som millors –cosa que explicarem un altre dia- i que som una pinya. Com deia el poeta Vicent Andrés Estellés, “no podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”. 

Bandera negra 

Comptat i debatut, l’anomenada Diada del sí va ser, per al meu gust, la més ensopida de totes des del punt de vista de la coreografia, però va tenir altres virtuts: va ser la prova irrefutable que una part substancial de la societat catalana ha trencat amb el règim del 78, que ja no hi ha marxa enrere i, sobretot, que no hi ha aturador, encara que hi enviïn la Guàrdia Civil. Es diria que la revolta dels somriures és a un pas de consumar-se. 

De camí des de la confluència del passeig de Gràcia amb el carrer d’Aragó fins a l’antiga plaça de Francesc Ferrer i Guàrdia (avui, bisbe Urquinaona) vaig anar ensopegant veïns del meu poble, Alella, tots somrients: els pares de la Gemma, “disposats a fer el que calgui per obrir els col·legis electorals l’1-O”, en Xavier i la seva dona, “determinats a no afluixar”, i l’Andreu i la Susanna, “convençuts que l’Estat l’espifiarà”. 

La força dels somnis és l’arma dels pobles, es llegia en una pancarta. Santamaría que estàs en los cielos, ruega por nosotros, catalanes, en resava una altra. “Menys batucades i més barricades”, cridaven amb sornegueria a la manifestació de l’esquerra alternativa. Allí em va assaltar en Pierre, un periodista acreditat vingut expressament des de Tolosa de Llenguadoc. 

- “Es mi primera vez aquí”, em confessa. 

L’ha atret el color de la meva bandera; me’n demana el significat i si pertanyo a Arran. Li contesto que no, que jo vaig per lliure, i li explico que l’estelada negra és una composició casolana que vol recollir el pòsit llibertari de la tradició revolucionària catalana i el missatge de lluita sense quarter dels defensors de 1714 envers els enemics de les llibertats nacionals. També s’hi fixa en la meva samarreta, igualment negra, amb l’efígie del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, obra del col·lectiu alellenc de recerca històrica Cerquem les Arrels. Aleshores repassem, plegats, la trajectòria ideològica i la mort del personatge. Parlem de la Setmana Tràgica, una revolta popular contra la guerra colonial al Marroc que l’Estat va reprimir enviant l’exèrcit a Barcelona. 

- “Ara també n’estan temptats, però han de guardar la compostura davant la Unió Europea”. 

Com el president Lluís Companys, Ferrer i Guàrdia va ser sotmès a un judici sumaríssim abans de ser afusellat al fossar del castell Montjuïc. 

- “És la resposta proverbial d’Espanya a la dissidència interior, els insurgents cubans o els rebels del Rif. L’Estat no sap tractar Catalunya perquè no accepta la diferència. Com no va saber tractar Cuba o el Marroc i els va acabar perdent, també perdrà Catalunya”, vaticino. 

- “En resum –recapitulo–, nosaltres tenim un problema, però Espanya també. I només es pot resoldre per la via d’un referèndum. El poble no acceptarà un pacte per dalt entre oligarquies”.

Vull pensar que els catalans –amb permís de la Pilar Rahola– som diferents i li demano per un moment que es fixi en les samarretes fluorescents de l’ANC. 

- “Al costat del en català i castellà, el següent adverbi d’afirmació que hi apareix és òc, en aranès, una variant dialectal del gascó”. 

El meu interlocutor ni se n’ha adonat ni sap res sobre l’Aran (a diferència d’Arran), i al·lucina mandonguilles quan sent a dir que és una comunitat nacional de cultura occitana amb dret a autodeterminar-se i escindir-se del Principat. I dit això, la comitiva es posa en marxa en direcció al Born i tots dos ens estrenyem les mans amb la sospita que tanta teca és massa per a un francès, encara que sigui tolosenc.

08 de setembre 2017

L’hora del poble

Ja tenim convocatòria formal per al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, encara que el Tribunal de la Inquisició pretengui suspendre’n l’executivitat. No ho tindrà fàcil, però. Perquè mentre a Madrid els poders fàctics tanquen files, un al·luvió d’alcaldes i alcaldesses -560 en menys de 24 hores- s’han posat al servei de les màximes institucions del país per fer possible la votació als seus municipis. 

La signatura del decret, avalada per tots els membres del Govern de Catalunya, es va produir dimecres a quarts de dotze de la nit després que el ple del Parlament de Catalunya va aprovar la llei del referèndum i la sindicatura electoral en una sessió maratoniana de 12 hores de durada.

Les formes, certament, no van ser les més edificants. Durant tota la jornada els grups unionistes van intentar dilatar l’inevitable amb excuses de mal pagador, al·legant indefensió i apel·lant a una pretesa vulneració de drets tant dels seus representants com dels seus representats. “El mateix que a Veneçuela”, clamava el PP. Filibusterisme o filldeputisme? Tecnicismes legalistes contra aspiracions pacífiques i democràtiques, i, per tant, perfectament legítimes. 

Amb la seva actitud de laminació constant de l’autogovern i de blocatge permanent al diàleg, l’espanyolisme s’ha passat de frenada i ha caigut en el seu propi parany. Volia acular l’independentisme en una ratera, i aquest l’ha feta saltar pels núvols. “I què esperàvem, que hi renunciéssim?”, es demanava ahir la portaveu de Junts pel Sí, Marta Rovira. Captius i desarmats com al 1939; així ens volen. Però aquest cop “no ens deixarem expropiar els drets humans”, reblava el president Carles Puigdemont. 

DUI i referèndum 

A la CUP en general, i a Antonio Baños en particular, cal agrair-los que la nit del 27-S reconeguessin obertament que no s’havia guanyat el plebiscit per declarar la independència al cap de 18 de mesos, tal com establia el full de ruta de l’ANC que havia fet seu Junts pel Sí. Per a molts hiperventilats aquell exercici de realisme va ser una gerra d’aigua freda, però la idea de recuperar el referèndum com a requisit previ és inapel·lable i s’ha revelat imbatible des del punt de vista de la raó, tant en clau interna (com a comú denominador de tot el sobiranisme) com en clau externa (ja que entronca amb el dret internacional i es fonamenta en un dret inalienable).

Davant d’aquest canvi d’orientació, la raó d’Estat ha desertat de fer política i, parapetada rere l’immobilisme, ha lliurat en safata de plata als independentistes la defensa de les urnes, que és el més elemental dels drets democràtics. Això ha acabat d’obrir els ulls a molts catalans i catalanes, i ha obert fissures importants en el camp dels comuns i de CSQP. Fins al punt que únicament la por a les amenaces de l’Estat juguen a favor del manteniment de l’statu quo. Ho hem vist aquests dies. Joan Josep Nuet, Albano Dante-Fachín, Joan Giner i Àngels Martínez no són independentistes, però són demòcrates i gent d’esquerres conseqüent; atributs que la resta dels seus companys de bancada semblen no complir quan parlem dels drets nacionals

A Espanya, l’opinió pública i l’opinió publicada majoritàries es conjuren per subjugar els catalans. Mentrestant, al Principat i com a bons sucursalistes, C’s, PSC i PP han boicotat les comissions d’estudi del dret a decidir (2013) i del procés constituent (2016), i no han fet res per pactar un referèndum amb l’Estat a l’estil d’Escòcia i la Gran Bretanya. Tampoc no es van incorporar al Pacte Nacional pel Referèndum, que darrerament ha vist com el seu coordinador, Joan Ignasi Elena, era interrogat per la Guàrdia Civil sense que n’hagin transcendit els motius. I així han acabat: amb 52 diputats abandonant l’hemicicle per no reconèixer la seva condició minoritària. Exactament com feia Herri Batasuna els anys 80. 

Al costat de l’encert que va representar tornar a la pantalla del referèndum, les sessions parlamentàries d’ahir i de dimecres al Parlament han fet palès tres altres aspectes: el fracàs del front espanyolista a Catalunya per fer prevaldre les seves tesis per via democràtica; la condició netament minoritària de l’unionisme (la llei del referèndum es va aprovar amb 72 vots a favor de Junts pel Sí i la CUP i 11 abstencions de CSQP), i, sobretot i més important, la capacitat de l’independentisme per retenir i seguir duent la iniciativa en el seu pols amb l'Estat. Ho hem dit manta vegades: aviat hauríem begut oli si, petits i fràgils com som davant l’aparell i els ressorts de l’Estat, cedíssim mai aquest avantatge. 

Si la líder de l’oposició, Inés Arrimadas, vol urnes de veritat i està tan segura que els partidaris de la unitat d’Espanya són majoria a Catalunya, que es deixi estar de mocions de censura estèrils. Que mobilitzi tots els votants del no i guanyi el referèndum, i, l’endemà mateix, el president convocarà les eleccions autonòmiques que ella reclama, tal com preveu l’article 4art de la llei del referèndum. És el millor que podria fer per als interessos que diu defensar perquè si l’1-O no hi ha referèndum, més tard o més d’hora hi haurà una DUI.