09 de maig 2014

Tres germans i una causa: qui eren els Lleonart?

Ofrena floral als germans Lleonart, el 2009
Aquest vespre, la secció local Pere Pons d'ERC a Alella lliurarà l'onzè premi Germans Lleonart al periodista Miquel Calçada "per la seva aportació a la cultura, la llengua catalana i el país". El guardó, que duu el nom d'uns herois de 1714, li escau d'allò més, essent Calçada comissari dels actes de commemoració del Tricentenari. 

Fins fa molt poc, quan es parlava dels germans Lleonart es feia únicament referència a l'hereu, Salvador, i el fadristern, Francesc, tal com recull la placa instal·lada el 1977 en record seu que hi ha al barri d'entrada de la casa pairal, convertida avui en seu de la Regidoria de Cultura. Res no en sabíem, doncs, del tercer germà, Jaume; del més petit, Josep, i encara menys de la germana Maria Àngela. Ara tot això ha canviat gràcies en bona part als treballs del vilassarenc Benet Oliva -La generació de Feliu de la Penya (2001) i Els Antich i els Lleonart d'Alella... (2013)-, l'interès de l'Ateneu Alellenc per honorar la figura dels alellencs compromesos amb la defensa de les llibertats i Constitucions del país i la convocatòria d'una beca de recerca històrica sobre aquest període per part de l'Ajuntament d'Alella. Els guanyadors d'aquest treball vam ser l'historiador Jordi Albaladejo i jo mateix. Tots dos som membres del col·lectiu Cerquem les Arrels.

Durant sis mesos ens hem capbussat en diversos arxius i hem recopilat multitud de dades i fonts històriques que ens han permès identificar i resseguir la petja de vint-i-quatre llinatges familiars vinculats a Alella que tingueren alguna mena de protagonisme durant el conflicte dinàstic que enfrontà en una lluita acarnissada les institucions catalanes i els exèrcits borbònics de les Dues Corones. Tot seguit us en faig un tast; ara bé, si voleu saber més coses dels Lleonart i la resta de nissagues, no us perdeu la xerrada Alella a l'entorn de la Guerra de Successió que tindrà lloc el pròxim 31 de maig a les set del vespre a Can Lleonart.

Salvador, cap dels serveis secrets 

A finals del segle XVII, els Lleonart eren una família d'extracció pagesa amb un peu posat a Barcelona; primer com a paraires i més tard com a accionistes de diverses societats. El seu ingrés en el món mercantil els ajudà a enlairar-se socialment i econòmica, però això encara no els havia reportat cap distinció honorífica quan va esclatar la guerra, l'any 1702. Aquest fet explicaria en part perquè no tenim gairebé notícies de cap dels seus membres fins a ben entrada la primavera de 1706.

Amb Barcelona assetjada per l'exèrcit borbònic, el 21 d'abril una milícia de 600 homes temptà de rendir la guarnició francesa de Sant Andreu de Palomar, però el contraatac de la cavalleria enemiga destarotà l'operació, que acabà amb 40 milicians morts i tres de ferits. Salvador en va ser un. Recollit del camp de batalla pel botifler Antoni Oms, fou dut en presència del mariscal Tessé, "que le detuvo 2 horas insinuándole ventajas, instruyéndole que luego que entrase en Barcelona y dijese a su padre hablase a don José de Pinós y don Pedro Torrellas para que hiciesen comprender a los ciudadanos de la Coronela no asistiesen al fuego y cortadura; que ejecutando esto el rey les confirmaría los privilegios". Segons reporta el cronista Francesc Castellví, Lleonart traslladà l'encàrrec, però Pinós i Torrelles "resolvieron callar este aviso". La seva elecció com a portador de l'oferiment, ja fos aquest improvisat o premeditat, revela una certa notorietat del personatge i especialment del seu pare, a qui es tenia per algú ben relacionat. 

En els anys a venir, Salvador actuaria com a cap del servei d'intel·ligència i espionatge de l'exèrcit català, organitzant sobre el territori una xarxa de recollida i transmissió d'informació -els anomenats "expressos" o enviats secrets- al servei de l'estat major, situat al soterrani del Palau Dalmases. En virtut d'aquesta responsabilitat i lluny de ser un mer executor, Lleonart degué participar en la concepció i planificació de la majoria d'operacions militars del darrer any d'hostilitats. És el cas de l'expedició del diputat militar que tingué lloc entre el 9 d'agost i el 5 d'octubre de 1713 i, sobretot, del pla per emparar-se de Mataró -que aleshores "servía de general almacén a las tropas que acampaban sobre Barcelona"- mitjançant la utilització d'una galeria subterrània, el gener de 1714. 

En el decurs de les seves missions, Lleonart cooperà i entaulà coneixença amb alguns dels comandaments catalans més reverenciats, com ara el general comandant Antoni de Villarroel, els germans Antoni i Manuel Desvalls i Vergós, Sebastià Dalmau i Oller, Ermengol Amill i Moliner, Pere Brichfeus i Terns, Francesc Busquets i Mitjans, Josep Moragues i Mas i Francesc Macià i Ambert, Bac de Roda. Per a l'historiador Santiago Albertí (L'Onze de Setembre, 1964), Lleonart fou un personatge "heroic", "eficient" i "anònim", mentre que per a Salvador Sanpere (Fin de la nación catalana, 1905) fou "el atrevido" y "el intrépido Salvador Lleonart, el eterno emisario de los Comunes para las comisiones más arriesgadas y siempre personales". "El correo de la ciudad y del campo, el hombre de las misiones de confianza, para enterar á la ciudad del estado de cosas y traer á su regreso algún dinero y provisiones". Juntament amb el capità aragonès Diego Nasarre, "los dos hombres más intrépidos de esta guerra". 

A la fi, també ell rebé la patent de coronel d'infanteria amb l'objectiu de garantir que li respectessin la vida, com a oficial d'alta graduació, en cas d'una eventual captura per part de l'enemic en les seves entrades i sortides reiterades de Barcelona, les quals perseguiren tres finalitats: aplegar els voluntaris que havien estat abandonats a la platja d'Alella, procurar el pagament de la tropa i coordinar les accions amb l'exèrcit exterior. Ell era la frontissa i l'esperança alhora que mantenia operatiu el cordó umbilical que unia els dos focus de resistència: Cardona i Barcelona. Malgrat la seva significació -Salvador era un "sujeto conocido en la costa y vecindades de Mataró"-, és possible que les noves autoritats desconeguessin que fou ell qui ideà -o almenys qui posà en pràctica- el codi xifrat que garantia la seguretat en la transmissió dels missatges en cas d'intercepció. Ara bé, no tenien cap dubte de la seva filiació, ni de la dels seus germans: per això els segrestaren la casa i la hisenda dos cops: d'agost de 1714 a novembre de 1725, i de 1734 a 1737. 

El mateix Salvador hagué d'exiliar-se com a pensionista polític a Viena el 1729. El 1733 va viatjar per primera vegada al Banat de Temesvar acompanyant l'antic company d'armes Francesc Busquets. Hi tornaria el 1736 per participar en la fundació de la ciutat de Nova Barcelona. Com la resta de colons, però, va abandonar la regió el 1738 i es va establir a Budapest, on morí a mitjan 1739. 

Francesc, capità agregat de la Coronela

Doctor en drets, Francesc Lleonart era el fadristern. Fou el més estret col·laborador de Salvador en l'organització i desplegament del servei de contraespionatge i un dels seus agents més destacats. Francesc era capità agregat de la Coronela, en funció d'ajudant dragó dels alts oficials. És de suposar, atès que no era noble, que s'havia format a l'Escola Militar de Barcelona, primera escola d'oficials de les Espanyes, fundada l'any 1639. Caigué mort a Barcelona el 5 d'agost de 1714 com a conseqüència de les ferides provocades per una granada o bala de canó. Segons el llibre d'òbits de la parròquia de Sant Feliu d'Alella, "dijous als tretse dias del mes de Setembre del añy mil set cents y catorse en la Parroquial Iglesia de St Feliu de Alella [...] se cantaren matynes, laudes, y dos missas de requiem per lo Dr Fransesch Lleonart, lo qual morí, y fou enterrat en Barcelona".

Jaume, tinent de cavalleria

A Cardona, seguint les passes de Jaume Lleonart. 
Jaume Lleonart era l'altre germà major d'edat en el temps de la guerra, al final de la qual serví com a capità tinent del Consell de Cent en el sisè regiment de cavalleria Pere Brichfeus, sota comandament del marquès de Poal, Antoni Desvalls, en l'anomenat exèrcit exterior. Des del punt de vista formal, es tractava d'una unitat regular de cavalleria tot i que a efectes pràctics mai va estar ni uniformada, ni completa, actuant en realitat com un regiment de fusellers de muntanya. El regiment va combatre sempre al front exterior: a Manresa, Mura, Esparreguera o Talamanca. En el decurs del temps ascendí al grau d'alferes.

L'agost de 1714 la seva unitat protagonitzà el darrer intent d'auxiliar Barcelona. En aquesta operació Jaume degué coincidir amb el seu germà Salvador. Tal com relata Albertí "s'internà [la columna Brichfeus] pel Llobregat el 25 d'agost. L'acompanyaven en funció de pràctics per introduir-la a la plaça, l'inevitable Salvador Lleonart i el tinent coronel Zubiria", el protagonista de la novel·la Victus, d'Albert Sánchez Piñol. "En tot cas, els borbònics, amb forces sobreres, tenien ben cobert el Baix Llobregat. Reberen a trets els de Brichfeus". Avortada l'acció de socors, el regiment es reagrupà a Súria, primer, i a Cardona, tot seguit, on resistí fins a la capitulació de la guarnició el 18 de setembre de 1714. Com els seus superiors -els germans Desvalls, Brichfeus o Busquets- Jaume Lleonart abandonà el país el 1715 amb destí inicialment a Milà i definitivament a Viena, on cobrà una pensió mensual de 12 florins mercès al reconeixement del grau de tinent fins a la seva mort, el 1728.