27 d’abril 2017

Legitimitat i representativitat democràtiques

Tinc un amic a Facebook, antic regidor d’ICV a Alella, que és una font constant d’inspiració. 

Ahir, per exemple, vaig recordar al meu mur un article sobre la conferència que Lluís Llach va pronunciar el maig de 2016 a Alella, ara que el cantautor i diputat de Junts pel Sí rep l’escomesa de la caverna política i mediàtica per haver declarat que, arribat el moment, els funcionaris amb plaça a Catalunya hauran d’obeir les lleis que emanin del seu Parlament. Ni més, ni menys. 

Les seves paraules en aquella xerrada sonen avui com un presagi. Aleshores, Llach recordava que "això abans Espanya ho resolia amb capitans generals. Però la força democràtica no es pot aturar de cap manera". I assegurava que “mentre hi hagi majoria, el procés és imparable”. 

En llegir aquesta màxima, el meu amic comunista –a seques: ni eco, ni hòsties– em comentava que “mayoría minoritaria no es mayoría para decidir nada, ni la modificación de un plan general”. Intuïtivament, li he respost que allò que ell deia era “una esmena a la totalitat de la democràcia representativa, ja que durant bona part d'aquests 40 anys hem tingut governs (a Madrid i a Barcelona) que ens han passat la piconadora per sobre amb el 25-30% de suport electoral”. 

En aquest punt, la conversa s’ha acabat; però a mi m’ha encoratjat a recopilar dades i fer una operació matemàtica que no està computada enlloc, almenys de forma sistemàtica (ni a la Viquipèdia, ni a l’INE, ni a l’Idescat, ni a les universitats, ni als webs institucionals del Congrés i el Parlament); segurament perquè el resultat que se’n deriva és una càrrega de profunditat per al sistema. Fet i fet, es tractava de calcular quina és realment, en termes absoluts, la representativitat dels nostres governants. I per això n’hi ha prou de treure la percentual dels seus suports electorals respecte del cens de votants en cada moment (i no sobre el vot escrutat). 

Després d’analitzar tota la sèrie electoral a Catalunya i Espanya des de 1977 podem confirmar que no sols no hi ha hagut mai cap govern que hagi merescut el suport de la meitat més un dels electors, sinó que per regla general la seva representativitat ha oscil·lat entre el 17 i el 30% a la plaça de Sant Jaume i entre el 20 i el 38% a la Moncloa. Els que més s’hi van acostar van ser l’executiu del PSOE presidit per Felipe González el 1982, que va obtenir el 48% dels sufragis, i el de la Convergència i Unió de Jordi Pujol de 1984, que va arribar al 47%. Ara bé, si creuem aquests resultats amb les dades de participació i abstenció d’aquells comicis, llavors els valors davallen fins al 38 i el 30%, respectivament. Per tant, i malgrat la teòrica proporcionalitat del sistema electoral espanyol, l’obtenció de folgades majories parlamentàries no descansa mai sobre la representativitat, sinó que prioritza altres criteris com la governabilitat i l’estabilitat. 

El fet que la representativitat del primer partit a Catalunya es mogui en una forquilla netament inferior a l’espanyola, lluny de ser cap feblesa, representa una oportunitat per ampliar la base social que dóna suport a les mesures de l’executiu mitjançant l’agregació d’actors polítics a la gestió de govern. Tot això només és possible si hi ha voluntat de compartir el poder, és clar. És el que s’anomena cultura del pacte o coalició de partits, una pràctica relativament estesa a Europa però que el PP i PSOE sempre han rebutjat per tres raons: una, per una interpretació del joc polític des de la testosterona, l’exclusió de l’adversari i la imposició dogmàtica; dues, per la seva concepció dinàstica de l’administració de la cosa pública, hereva del sistema de torns instaurat per Sagasta i Cánovas del Castillo en l’època de la Restauració borbònica, i tres, pels prejudicis dels seus votants envers els nacionalismes perifèrics i la por a perdre’n el favor davant la creença d’haver cedit al seu xantatge. 

A la vista del degotall inacabable de casos d’enriquiment il·lícit i de frau contra l’erari públic dels darrers temps –els últims, el cas Pujol i el cas Lezo- se’ns acut una quarta raó que també seria d’aplicació a Catalunya: la corrupció. L’exclusivitat a l’hora de remenar les cireres en garantia el secret. Això explicaria perquè CiU no va pactar mai amb ningú (ni amb ERC, quan Carod-Rovira li ho va proposar a Pujol el 1999 i el 2000) i va preferir recolzar-se en el PP. 

Els tripartits 

Els números palesen que el dèficit representatiu dels successius governs ha estat una constant des de 1977. Només hi ha hagut tres excepcions a la norma, i totes tres són genuïnament catalanes: els tripartits de Pasqual Maragall i José Montilla, i, en certa manera, la coalició de JxS amb el suport extern, en alguns temes, de la CUP. El 2003 amb Maragall, la suma del PSC, ERC i ICV va elevar la representativitat del govern fins al 54,9%, i el 2006 amb Montilla, al 53,7%. En l’actual context, la majoria sobiranista que malda per tramitar les lleis de desconnexió i convocar un referèndum d’autodeterminació té l’aval del 47,8% del vot emès i el 35,7% del total d’electors. 

Enfront seu, la Generalitat té un govern monocolor del PP que representa el 32,7% dels vots i el 21% dels votants. Són 15 punts percentuals menys, la qual cosa es presta a dir que el Govern català és el doble de legítim que l’espanyol i que l’espanyol és la meitat de legítim que el català, i no per això cap dels unionistes espanyols qüestiona la seva autoritat a l’hora d’aprovar lleis, d’incomplir-ne d’altres, de pledejar amb les institucions catalanes o d’enviar els seus representants als tribunals. 

Menys autoodi, senyores i senyors.

25 d’abril 2017

Catalunya Nord, entre Le Pen i Mélenchon

Diumenge, coincidint amb la diada de Sant Jordi, els nostres compatriotes del nord estaven cridats a participar en la primera volta de les eleccions a la presidència de la República francesa. Es complien 5 anys exactes dels comicis de 2012 i moltes coses han canviat des de llavors, començant pel nom oficial de la regió -ara ja no es diu Llenguadoc-Rosselló, sinó Occitània- i acabant per l’escrutini de les urnes. 

A diferència del triple empat de 2012 –Hollande (26%), Sarkozy (25%) i Le Pen (24%)– ara la victòria té nom de dona i porta el segell del Front Nacional (FN). Marine Le Pen s’ha imposat amb claredat amb el 30% dels sufragis, nou punts més que el seu perseguidor immediat. Es tracta, però, d’una victòria transitòria en espera que el panorama es reconfiguri d’aquí a quinze dies i el candidat del sistema torni a barrar el pas a l’Elisi a l’hereva de Jean Marie Le Pen, com li va passar al seu pare ara fa 15 anys. Però és efectiu aquest dic de contenció? I, en tot cas, fins quan? 

Com moltes altres societats europees, França també està la malalta. La culpa és, en bona part, de la dimissió que la socialdemocràcia ha fet en les últimes dècades de la defensa de l’Estat del benestar i de l’anivellament social. En comptes d’això, el mainstream de la política institucional s’ha oblidat del poble menut i s’ha lliurat als braços del gran capital, la qual cosa ha acabat aguditzant les desigualtats i consagrant com a característiques intrínseques –i inevitables– del sistema l’atur estructural, la precarietat laboral, la deslocalització industrial, el dumping empresarial, la desprotecció social, l’enriquiment personal i el finançament il·legal. 

La davallada del poder adquisitiu de les classes mitjanes i populars, la socialització de les pèrdues i la privatització dels beneficis han deixat el camí adobat a l’avanç del populisme, el nacionalisme d’Estat i la xenofòbia. A França fa anys que el discurs i les receptes del FN s’han homologat i ocupen la centralitat del debat polític, guanyant suports entre els antics votants de la dreta civilitzada i de l’esquerra desencisada. De 2007 a 2107, el Partit Socialista ha perdut pel camí 8 milions de vots. En el mateix període, el FN n'ha guanyat 4.

Potser massa tard, els seus adversaris s’han adonat que la serp ha sortit de l’ou i per això s’han tornat a conjurar per isolar-ne el verí. Veurem si aquesta és la bona. Des del cos moribund de la dreta republicana fins a les exèquies del Partit Socialista, François Fillon i François Hollande ja han anunciat que donaran suport al neoliberal Emmanuel Macron. El guanyador parcial de la primera volta accepta encantat l’adhesió dels seus antics rivals i excompanys de files, i assenyala la diferència entre tots ells, els autèntics republicans, i els segons, als quals titlla de “nacionalistes” i, en conseqüència, d’enemics de la cinquena República. 

En el fons, ja és una mica això –els primers serien, com a molt, reformistes i els segons voldrien refundar la República de bell i de nou-, però l’ús d’aquest llenguatge corporatiu i corporativista -amb un cert tuf de casta- segurament explica que el líder de l’extrema esquerra, Jean-Luc Mélenchon, no hagi donat cap consigna i que siguin les bases de la seva plataforma electoral, França Insubmisa, les que decidiran a través d’una consulta interna què cal fer en la segona volta. 

Tanmateix, el cordó sanitari tornarà a funcionar i donarà cinc anys més d’oxigen a l’inquilí de l’Elisi per tractar de redreçar la situació. La veritable magnitud de la tragèdia es veurà en les legislatives de juny, quan s’escullin els diputats regionals. 

País petit, país d'extrems

Ara fa 5 anys vaig dedicar un article a la primera volta de les presidencials franceses en el qual apuntava els trets definidors del comportament electoral dels nostres germans del nord. Hem limitaré, doncs, a recuperar aquelles observacions i a actualitzar-ne les dades: 

- Primera característica: França i Catalunya Nord voten diferent. Al conjunt de l’Estat ha vençut una opció reformista, mentre que el resultat a les comarques del Nord és una esmena a la totalitat. A l’hexàgon s’ha imposat Emmanuel Macron amb el 24% dels sufragis, seguit de Marine Le Pen, amb el 21,3%. La tercera posició és per a François Fillon amb el 20%, la quarta per a Jean-Luc Mélenchon amb el 19,6% i la cinquena per al socialista Benoît Hamon amb poc més del 6%. A Catalunya Nord, en canvi, passarien el tall a la segona volta Le Pen amb el 30% del vot emès, i Mélenchon amb el 21%. Macron, amb el 18,5%, restaria fora de la cursa. 

- Segona característica: els partits del sistema reculen més a Catalunya Nord que no pas a França. A la regió, la dreta republicana retrocedeix del 25% obtingut per Sarkozy al 17% de Fillon (a França ho fa del 27 al 20%), i el Partit Socialista es desploma del 26% d’Hollande al 5% d’Hamon (a França, del 28% al 6%). Definitivament, el hashtag típicament nord-català de #hamontada, inspirat en la gesta del FC Barcelona davant el PSG, ha fet figa. 

- Tercer tret distintiu: els partits antisistema són els més votats i ja acumulen tres eleccions d’ascens meteòric. El FN rep el 30% (9 punts més que al conjunt de l’Estat) i supera el 24% de 2012 i el 14% de 2007, mentre França Insubmisa arriba al 21% (1,5% més que a tot França) i pulveritza el 12,6% de 2012. 

- Quarta peculiaritat: creix clivella entre el camp i la ciutat. A la Catalunya Nord, el FN amplia el suport en poblacions petites i mitjanes d'entre 600 i 3.000 habitants, on arriba a puntes del 38%. Per contra, a Perpinyà el FN es queda amb el 25,8% i la coalició d’esquerres obté el 22,7%. 

- Cinquena particularitat: s’aprofundeix la clivella entre el litoral i la plana del Rosselló, d’una banda, i la muntanya, representada pel Conflent, de l’altra. A la costa El FN s'imposa amb rotunditat a Argelers (30%), Banyuls (23%), Bompàs (34,4%), Bao (36,5%), Canet (29,8%), Cervera (33%), Elna (33,5%), Portvendres (34,5%), Salses (35,2%), Sant Cebrià (32,5%) i Sant Nazari (36%). També a la plana, a poblacions com Espira de l’Aglí (37%) i Estagell (35%). A muntanya, en canvi, són per a Mélenchon Arles del Tec (26,3%), Ceret (26,7%), Molló (26,8%), Prada (23,3%), Sallagosa (24,7), Sant Llorenç de Cerdans (33,7%), Vernet (28,6) i Vilafranca de Conflent (25,6%). 

- Sisè apunt i primera novetat en respecte de convocatòries pretèrites: per primer cop, l’extrema esquerra s’erigeix en l’única força capaç de frenar la ultradreta en primera instància. En segon terme, serà la suma de tots els demòcrates que ho impedirà. Els analistes locals atribueixen aquest reagrupament a l’entorn dels dos pols de l’espectre polític al caràcter impulsiu dels nord-catalans, tan inclinats a perjurar “ho farem tot petar!”. 

- Malgrat l’exabrupte, a Catalunya Nord el cens no arriba a 348.000 persones, la qual cosa representa el 0,7% del cos electoral de la República. Aquesta dada ja dóna una idea prou clara del pes que l’opinió dels catalans té en els designis de França. I així és molt difícil fer-se sentir.

20 d’abril 2017

Independentistes, ateus i del Barça

Sempre s’ha dit que a taula no s’ha de parlar mai de futbol, política i religió per evitar discussions. Doncs justament això és el que farem nosaltres. 

Recentment, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) ha publicat les conclusions de l’últim baròmetre d’opinió pública a Catalunya, corresponent al mes de març. Com de costum, la mostra s’ha fet sobre un univers de 1.500 persones amb entrevistes personalitzades i aleatòries, degudament distribuïdes per comarques, gènere i franges d’edat. A més de l'encreuament de preguntes amb intencionalitat política, se’n fan d’altres de tall sociològic o “conjuntural”, com en diuen tècnicament. Aquest cop, per exemple, s’ha preguntat pels equips de futbol, que ja té pebrots... 

Futbol i orgull patri 

Tot i les promeses i els pelegrinatges a Montserrat després de la remuntada davant el París Saint-Germain, sembla que el tòpic d’encomanar-se a la Moreneta a can Barça toca a la seva fi. El mateix passa amb aquella moral arnada, derrotista i ploramiques del soci tribunero. Ho vam veure ahir després de ser eliminats de la lliga de campions per la Juve: el públic dret, aplaudint, cantant i fent voleiar les banderes. 

D’entrada, el 65% dels enquestats assegura que l’esport l’interessa “bastant” o “molt”. D’aquests, el 22% se sent molt orgullós de la selecció espanyola, el 32% bastant, el 17% poc i el 12% gens. Els percentatges canvien una mica si es pregunta per la catalana –molt (32%), bastant (35%), poc (12%), gens (9%)–, mentre el sentiment d’indiferència amb l’espanyola (13,5%) i la catalana (11%) és similar. 

Per afinitats ideològiques, el gruix dels seguidors de la roja a Catalunya es troba majoritàriament en les files del PP (91%), C’s (90%), PSC (81%) i l’entorn dels comuns, Podem, ICV i EUiA representat al Parlament per Catalunya sí que es pot (CSQP) amb el 52%. En l’altre plat de la balança, els votants de la CUP en són els més hostils. 

En contra del que podria semblar a simple vista, les seleccions esportives catalanes troben el màxim suport entre els electors de Junts pel Sí (82%), seguits dels de C’s (70%), PSC (67%), CSQ i PP (53%). La CUP és l’última, amb el 52% de votants molt o bastant orgullosos i percentatges d’indiferència i passotisme que dupliquen, tripliquen i fins quadrupliquen els dels seus adversaris polítics. En aquest posicionament hi podria influir la utilització de l’esport com a cortina de fum per amagar els problemes socials, el negoci dels drets de televisió i imatge o el sous dels esportistes professionals.  

Tot i que, com ha quedat acreditat, el grau d’identificació amb cadascun dels combinats nacionals no és necessàriament incompatible, 3 de cada 4 seguidors de la selecció espanyola votarien en contra de la independència de Catalunya, i 3 de cada 4 seguidors de la catalana ho farien a favor. 

La cosa guanya interès quan es demana pels equips de futbol. En principi, el 70% dels enquestats es declara seguidor d’algun club. D’aquests, el 77% seria del Barça –atenció: hi hauria més dones culers (83%), que no pas homes (72%)–, el 10% del Reial i Madrid, el 3,6% de l’Espanyol i el 9% d’altres clubs com l’Athletic de Bilbao, el Girona, el Nàstic o el Betis. Per equips, la majoria de seguidors culers són votants de JxS (93%) i la CUP (85%). Els segueixen, a molta distància, els de CSQP (70%), PSC (65%) i C’s (58%). El PP, en canvi, té més aficionats del Reial Madrid (39%) que no pas del Barça (36%). A continuació hi ha C’s, amb el 22% de merengues, i el PSC, amb el 18%. Proporcionalment, la majoria de seguidors de l’Espanyol es distribueixen entre el PP (11%), CSQP (9%) i C’s (6%). 

Preguntats per la independència de Catalunya, a favor del sí hi hauria el 61% dels culers, el 42% dels pericos i el 7% dels madridistes. Per partits, hi votaria a favor el 88% dels simpatitzants de JxS i la CUP, així com el 30% de CSQP i el 12% del PSC. La resta, o bé no hi participaria o bé hi votaria en contra.

Fe en la unitat d’Espanya

Segons l'enquesta del CEO, si parlem de creences religioses, el 56% dels catalans es declara catòlic, encara que només un de cada quatre vagi a ofici de tant en tant; el 23% ateu; el 12% agnòstic; el 2,5% evangelista o protestant; l’1,5% musulmà i la resta professa confessions minoritàries. 

Per ideologies, els catòlics representen el 86% de l’electorat del PP, el 71% del PSC, el 66% de C’s, el 58% de JxS, el 38% de CSQP i el 21% de la CUP. Els ateus es concentren sobretot a la CUP, en una proporció del 50%, a CSQP (37%) i JxS (22%). El mateix passa amb els agnòstics, que són el 23% dels votants cupaires, i el 16% dels de CSQP i JxS. 

Pel que fa a la independència, el 44% dels catòlics es posiciona a favor i el 48% en contra. Aquesta proporció és similar a la que expressen col·lectius la resta d’esglésies cristianes. En canvi, ateus i agnòstics són partidaris de trencar amarres amb Espanya en proporció del 54 i el 52%, respectivament, enfront del 37 i el 35% que seria partidari de romandre-hi. Pel que fa a la resta de confessions, una dada curiosa: només el 18% dels musulmans entrevistats dóna suport a la secessió, mentre que el percentatge de jueus és del 100%. Vejam si al final encara serà veritat que Israel ens farà costat...

19 d’abril 2017

Un terç de pedra picada

Dissabte, El País i La Vanguardia es van despenjar amb sengles enquestes sobre la situació política que viu Catalunya i –oh, sorpresa!– totes dues coincidien. Els arguments eren diferents, no fos cas que la pinça fos massa evident, però la diagnosi és la mateixa: l’independentisme perd pistonada en favor d’una sortida pactada per la via de la reforma constitucional. Les antigues capçaleres del centre-esquerra socialista i de la dreta autonomista titulaven, respectivament, Los catalanes prefieren más autonomía sin independencia i El referéndum unilateral pierde apoyos frente a la consulta acordada

Ni suflé, ni tsunami 

Però la notícia no estava en els titulars, sinó que calia extirpar-la entre línies amb precisió de cirurgià: “ni suflé, ni tsunami”, però “muy fuerte para diluirse”, reconexia El País. 

El portaveu del grup Prisa reconeixia que “los dirigentes soberanistas de Cataluña aciertan en airear el descontento de la mayoría de los ciudadanos respecto al actual encaje de su comunidad en España”, però els advertia que “confunden el deseo con la realidad al incorporar al independentismo a toda esa masa insastisfecha” ja que “un 46% de los catalanes respaldaría que Cataluña siguiera formando parte de España si se le otorgaran nuevas y blindadas competencias en exclusiva” (la qual cosa sí que és confondre el desig amb la realitat). Tot seguit, i sense tallar-se un pèl, El País feia exactament allò que criticava als independentistes, però en sentit contrari, i afirmava que aquell 46%, “sumados al 19% que rechaza la independencia, diluyen mayoritariamente las ansias de separación proclamadas por la Generalitat”. 

En aquest punt, La Vanguardia assenyala que “la indedependencia sólo sería la solución idónea a juicio del 20,5%” dels electors, mentre la reforma de la Constitució concitaria el suport del 47,7% dels catalans i –atenció!– “del 40% de los votantes del PDeCAT o de ERC”. Segons El País, “son más los partidarios de que Cataluña siga formando parte de España (49%), pero es considerable la cifra de los que optarían por la separación (44%) en un referéndum completamente legal”. I afegeix: Si a esa misma pregunta se le añade la certeza –quina gran subtilesa!- de que una separación supondría que Cataluña quedara automáticamente fuera de la Unión Europea, la distancia se acrecienta. Suben entonces a un 53% los catalanes que preferirían quedarse como estan frente al 40% que, aun así, seguiría adelante con la secesión”

Si bé 3 de cada 4 catalans veuen en el referèndum el mecanisme més vàlid per dirimir el plet amb l’Estat, a can Godó diuen que el suport a una consulta unilateral hauria baixat del 37% al gener al 29% d’ara i que entre els votants del PDeCAT seria tan sols del 25%, a ERC del 50% i a la CUP, del 68%. A El País han anat més enllà i han demanat directament pel suport a una declaració unilateral d’independència: “un 62% de los consultados se muestra contrario, frente a un 33% que estaría dispuesto a respaldar esta opción tan radical”.  

Horitzó d’esquerres 

Lluny d’entristir-nos, aquestes enquestes, de les quals desconeixem tant la fitxa tècnica com la cuina interna, ens indiquen que, si bé no està guanyat, hi ha partit per endavant. D'acord amb l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat, corresponent al març de 2017, el 63% dels enquestats considera que Catalunya té un nivell d'autonomia insuficient; el 37% voldria un estat propi i el 22% un estat federat; i el 43,3% votaria  en un referèndum d'autodeterminació convocat per la Generalitat sense l'acord del Govern espanyol.

Són diversos, doncs, els indicadors que assenyalen l’existència d’un sector irreductible d’independentistes que se situa a l’entorn del 30% de l’electorat. Potser no és per llançar-hi coets i potser prendrem mal en un torcebraç amb l’Estat, però és molt més del que teníem fa només 5, 10 o 20 anys. Tot plegat dóna una idea aproximada de l’avanç notori que ha fet el procés d’alliberament social i nacional en determinats àmbits culturals i geogràfics, però també il·lustra les dificultats de penetració en d’altres realitats més metropolitanes on la xacra mental del colonialisme s’ha instal·lat entre una part dels fills de la immigració espanyola dels anys 60. 

Si anem a la mare dels ous, l’enquesta de La Vanguardia parla encara “de un empate técnico” entre els partidaris de la secessió i els de la pertinença a Espanya, amb una diferència de 2,2 punts a favors d’aquests últims. La prova és que, si demà es fessin eleccions, l’independentisme perdria 2,5 punts percentuals respecte del 27-S, però repetiria com a opció guanyadora amb el 44,3% dels vots. També perdria suports el bloc unionista, que no arribaria al 35%. Les fuites d’uns i d’altres anirien al sarró dels comuns, que passarien de l’11 al 16%. Restarien, però, molt lluny de constituir una alternativa en solitari. En aquest context, un dels possibles desllorigadors passaria, un cop arribada la tardor i acabi com acabi la convocatòria del referèndum, per una aliança entre ERC, els comuns –i qui sap si el PDeCAT i la CUP, o les restes del que en quedi– per reformular la qüestió catalana en uns altres termes, sota el lideratge de les esquerres. 

Tot i haver estat en el passat un diari progressista, El País obvia aquest escenari perquè posaria en crisi la seva línia editorial, segons la qualel procés ha estat una cortina de fum per tapar les vergonyes de l'antiga CiU. Enlloc d'això, s’afanya a parlar de “dicotomía endiablada”, apunta que “la cuestión no parece ya arreglable solo con dinero: ese umbral ya ha quedado superado y lo que ahora requiere es, además, un nuevo tipo de relación que se sustente en el respeto (antesala del afecto)” i advoca obertament, abans no sigui massa tard, per “un pacto político que, por el camino de la lógica, condujera hacia una reforma constitucional que les permitiera seguir formando parte de España, pero que otorgara a su vez a Cataluña nuevas y blindadas competencia en exclusiva. Esa posibilidad, nunca planteada de un modo serio desde el Gobierno central, convencería a un 46% de los catalanes, y reduciría a un 31% a los convencidos de que ya es tarde y el único camino posible conduce hacia un proceso de independencia”. La proposta no precisa ni terminis, ni quòrums requerits, ni quines competències serien intocables, ni encara menys explica com s’hauria de convèncer el 61% dels espanyols que hi està en contra més enllà de la recepta de sempre: “mucha pedagogía en el resto de España”.

17 d’abril 2017

L’espantall unionista de Pi i Margall

Mai no m’havia atansat gaire a la figura de Francesc Pi i Margall, i encara menys a la seva obra filosòfica i doctrinal. En coneixia algunes coses, com ara que va ser un home savi i humil que va morir més pelat que una rata als 77 anys (sin ver su ideal realizado, muere el federal honrado). També que va ser un líder espiritual per als seus i un pròcer respectat i ben considerat per molts dels seus rivals, encara que el partit que suposadament dirigia –el Partit Republicà Federal– patís successives escissions per l’esquerra –els intransigents– i la dreta –els moderats– i que, en definitiva, el balanç de la seva participació en la política activa no fes justícia a l’abast del seu programa ideològic. Divulgador de les idees de Proudhon, fou president de la primera República espanyola només 37 dies, de juny a juliol de 1873, i a la seva mort, el 1901, el partit s’ensorrà; però la seva llavor va fecundar per ressorgir amb força l’any 1931. 

Fins aquí, les quatre pinzellades que en sabia fins ara. Què ho fa, que ara li dediqui tanta atenció? 

M’hi ha posat sobre la pista la utilització del seu nom que n’estan fent alguns elements de l’esquerra unionista, començant pel Grup de Periodistes Pi i Margall i diversos articulistes com Javier Santamaría, d’El Viejo Topo. Fins i tot Albert Rivera, el líder de C’s, se’n proclama hereu. Tots ells el reivindiquen com a fill preclar de l’entesa i la concòrdia entre les diverses regions peninsulars i contraposen el seu cosmopolitisme al teòric reduccionisme de l’independentisme català. 

Però aquest cop qui ha rebut de valent ha estat Joan Josep Nuet. I tot per haver declarat en una entrevista que les concepcions federalista i independentista “no són incompatibles, sinó complementàries”. Concretament, el secretari general d’EUiA afirma que “el federalisme autodeterminista, el nacionalisme i l’independentisme d’esquerres es poden donar la mà” per combatre “l’hegemonia del nacionalisme conservador” i suplantar-lo per “l’hegemonia del catalanisme popular”. 

Seguint les tesis de Joan-Lluís Marfany i Jordi Solé Tura, Santamaria parteix de la base que “el catalanismo popular es una entelequia, almenos en sus orígenes” i su subordinación a los postulados del nacionalismo, ahora independentismo, pequeñoburgués representado por ERC y CUP y que resultan contradictorios con las inquietudes sociales y sentimientos identitarios de su base social”. Per això, Santamaría acusa Nuet de “confusión” i “malabarismo teórico”, així com d’un “profundo desconocimiento del pensamiento de Pi i Margall o una manipulación de sus ideas para [...] acomodarlo a sus objetivos políticos”. Vés que no passi al revés –vaig pensar– i no sigui Santamaría i tota aquesta tropa qui ofèn la veritat! 

Desconfiat de mena 

La cançó de Madrid, composició crítica i satírica per celebrar 
la instauració de la República federal i la fi del centralisme 
publicada el 1873 al setmanari La Barretina. La cançó comença 
dient: "Xuclador de la sanch nostre, la teva hora ja ha arribat". 
I conclou: "D'avuy endevant, Madrit, nosaltres nos fem la lley".
I així va ser com aquests dies m’he agafat fort a les lectures de Pi i Margall. De bell antuvi, diversos aspectes feien pudor de socarrim, començant per la veneració que li tenia tota l’esquerra catalana del primer terç del segle XIX. Si, com diu Santiago Izquierdo a la seva obra Panoràmica de l’esquerra nacional –i Antoni Rovira i Virgili abans que ell–, Pi i Margall “és l’autor que ha tingut un radi més ampli d’influència a Catalunya” i “el seu federalisme ho impregna tot, fins al punt que no sembla exagerat situar Pi a l’inici de la genealogia de les esquerres catalanes”, per què el reivindica la caverna espanyola? 

Per a Izquierdo, “Pi i Margall és, alhora, un demòcrata radical, un promotor del progrés material i moral de la classe treballadora i un convençut de les virtuts de la distribució territorial del poder. Dit amb altres paraules, filosòficament és un anarquista, políticament un demòcrata, socialment un reformista. [...] Des dels anarquistes fins a l’esquerra nacionalista catalana, sense excloure el nacionalisme conservador, Pi i Margall se situa en la cruïlla entre democràcia i revolució social, i fou un dels grans pensadors catalans del segle XIX i té força sobrada per resistir amb èxit la comparació amb els grans constructors d’idees polítiques de l’Europa de l’època”. Heus ací una de les raons d’aquest intent d’apropiació. 

També m’hi feia sospitar Josep Pla. Quin un per badar boca! Ell, que va treballar per al feixisme, acusava Pi i Margall d’estar “dominat per una vanitat personal insuportable”, d’aliar-se amb el caciquisme i de ser el culpable de “donar entrada a la via pública” catalana a la “bandarreria” d’Alejandro Lerroux. “Lerroux –escrivia Pla– sap perfectament que les idees de Pi i Margall són tan poc concretes i la figura d’aquest polític prou incerta a Catalunya per a servir-se’n amb el més gran profit possible [...] perquè, ¿quins arguments trobaren els federals en la doctrina de Pi i Margall per a oposar-se al lerrouxisme? Encara que haguessin cercat, no n’haurien pas pogut trobar cap. El lerrouxisme ha estat de fet la darrera gran revifalla del pimargallisme, i els federals que no tingueren ni l’esma de fer-se lerrouxistes quedaren purament i simplement fossilitzats i penetraren sense dolor aparent en la vida beata del casino federal-recreatiu-espanyolista”. 

L’escriptor de la boina anava fort: “Políticament, aquest federalisme és una cosa tan vaga i tan abstracta –i tan catastròfica– que [...] no hi queden més que quatre fórmules artificioses i pedants. A les mans de Lerroux, com a les mans de Layret, a les mans dels anarquistes com a les mans dels pseudo-liberals [...], Pi i Margall és sempre el mateix: el popularitzador d’una paraula (de la paraula federalisme) que serveix per amagar un sentiment unitarista profund i total. Pi i Margall és, per tant, un parany que cal fer el possible de situar i si més no d’evitar”. 

La insídia espanyolista 

Pla considerava el federalisme un llop amb pell de xai, una disfressa “castellanista” i “castellanitzadora”, com si el franquisme que ell va contribuir a encimbellar hagués portat res de bo. L’homenot empordanès arriba a l’extrem d’atribuir a Pi i Margall una desconsideració per la llengua catalana que no és certa, atès que els seus articles, per bé que redactats sempre en castellà, són farcits de referències al seu prestigi i a la necessitat d’estendre’n l’ús social. Quan mor Rubió i Ors, un dels pares de la Renaixença cultural, Pi i Margall li dedica un escrit on reconeix que “no han tingut mai els catalans a Castella homes com Verdaguer, com Soler, com Apel·les Mestres, com Guimerà, com Oller, com el mateix Balaguer i tants d’altres”. 

Però no perdem el fil i vegem per què l’aliança estratègica que planteja Nuet ha desfermat les ires d’aquests federalistes de matriu mesetària, i com pensen combatre-la. La consigna és molt clara i molt vella: amb la desautorització d’una part de l’esquerra i la seva suplantació per l’esquerra autèntica. “La izquierda catalana, en vez de subordinarse a la hoja de ruta soberanista, debería oponerse firmemente al proyecto secesionista y plantear una alternativa que, en la tradición de Pi i Margall, pasa por la reivindicación por la República Federal como el marco de convivencia para los pueblos y naciones que conforman el Estado español”. És cert, com diu Santamaria, que “Pi y Margall siempre se mostró contrario a la separación de los pueblos y naciones que conforman España” i posa com a exemple “una de las muchas citas que podríamos sacar a colación, extraída de su principal obra teórica Las Nacionalidades”. El fragment que reprodueix conclou dient que “la unidad nacional [...] subsiste porque la sujetan vínculos cien veces más fuertes [que la política]: la comunidad de la historia y sentimientos, las relaciones civiles y los intereses económicos”. 

La torna 

No es tracta, ara i aquí, de provocar el moviment invers i pretendre investir el vell federal d’un pensament que no tenia per l’època que va viure. Simplement es tracta de contrastar les afirmacions que fan els unionistes per boca seva, i contradir algunes cites amb d’altres que se situen en les antípodes i van ser escrites amb posterioritat. Com passa amb els testaments, les últimes voluntats són les que prevalen. Aquest serà, doncs, el meu mètode. 

Si Santamaria hagués utilitzat un text de 1854 de La reacción y la revolución, Pi i Margall hauria passat per anarquista. En canvi, s’ha servit d’un text de 1877 perquè li convenia. Ja ho deia ell, que “de lògica, no n’hi ha, malauradament, a Espanya. Tampoc no hi ha vergonya”, essent els més despietats els que evoquen “el fantasma del separatisme”. Així doncs, al fragment triat per Santamaria hi contraposaré d’altres que van de 1898 a 1901. Aquest període es caracteritza per l’auge del catalanisme polític -que és anomenat, indistintament, regionalisme-, un fenomen al qual Pi i Margall s’aproxima amb molt d’interès i de manera recurrent. 

Començarem amb un article titulat Els separatistes publicat el primer de maig de 1897 en què sostenia que “els federals com els regionalistes volem [...] reduir les funcions de l’Estat; establir la unitat de manera que lluny d’oprimir, alliberi, i lluny de destruir la varietat, la mantingui i l’harmonitzi”. En canvi, “al cap dels unitaris, àdhuc dels unitaris lliurepensadors, està profundament arrelada la idea que la unitat ha concebut l’Església catòlica. Volen per aquest motiu per a tot el regne una sola constitució, unes mateixes lleis, un mateix patró per al règim de totes les regions i de tots els municipis que la componen”. 

Coincidint amb la publicació d’un manifesta contrari a la Guerra de Cuba per part de la Unió Catalanista el juny de 1898, Pi i Margall qualifica de “grata” la seva lectura. “Tant de bo parlessin en el mateix to i en igual sentit totes les regions d’Espanya! Urgeix que reclamin totes la seva personalitat i impedeixin que els destins de la nació continuïn a la mercè d’uns pocs homes. Autònomes i fortes, elles serien les que regissin el poder central, no les regides. No ens precipitarien mai a guerres tan insensates com les que avui patim. Cercarien sempre la satisfacció dels interessos i no la d’un foll orgull. No sacrificarien a paraules buides la riquesa, la sang ni el benestar dels pobles”. I prossegueix: “Assenyada, molt assenyadament pensa la Unió Catalanista. Quina llàstima que no sigui amb nosaltres! Guanyaria en amplitud d’idees: no donaria a les seves manifestacions aparença d’egoisme, ni donaria peu perquè ningú no les qualifiqués de separatistes. De tot cor estem nosaltres amb ella pel que fa a l’autonomia de les regions: en tota la resta voldríem estar-ho. Catalanistes! [...] No oblideu que units podríem fàcilment transformar les condicions de vida del país i dins d’elles assegurar la puixança de la nostra estimada Catalunya. Feliços tots si tots plegats aconseguíssim transformar-les sota la República!” 

El novembre d’aquell any, en parlar de La idea federal, Pi i Margall s’hi torna a adreçar “tant perquè són els més convençuts i els que més raó es donen del seu regionalisme, com perquè són els que més sospitosos apareixen a ulls dels unitaris. Tampoc no és cert que entre els regionalistes i els federals hi hagi, com alguns suposen, abismes [...] Els uns i els altres volen organitzar políticament i econòmicament la nació sobre les mateixes bases. Tots donen a la regió i a la nació les mateixes funcions […] Regionalistes i federals volen, en una paraula, l’organització federal de Suïssa i els Estats Units […] Autònomes les regions, es diu a la fi, continuarien com ara i més que ara sotmeses al caciquisme. Al caciquisme tenint Corts pròpies, govern propi, tribunals propis, Administració pròpia, milícies pròpies, Hisenda pròpia! El caciquisme, el sosté la cadena que va del govern a tots els caps civils, econòmics i militars de totes les províncies, i a tots els batlles dels pobles. Trencada la cadena, el caciquisme mor”. 

Quan la repressió de l’Estat s’abraona sobre seu, s’hi solidaritza: “són idèntics el catalanisme i el federalisme pel que fa a la reorganització de l’Estat i l’autonomia de les regions. O són il·legals tots dos, o tots dos són legals. No per allò que els separa sinó per allò que els uneix hom combat el catalanisme”. Això passava el febrer de 1900. 

L’agost de 1901 hi torna amb dos nous articles: Els catalanistes i els federals, i Els federals i els catalanistes. En el primer explica que “els catalanistes vingueren a les Corts, i parlaren clarament i explícita. Vet aquí el que digueren […] Determinen les funcions de l’Estat com ho fem nosaltres, les redueixen al règim dels afers nacionals i els internacionals. Li veden tota ingerència en la vida interior de les regions. En què difereixen de nosaltres? En res pel que fa a la reorganització de l’Estat. Els hem de mirar o podem mirar-los com enemics? ¿No aconsellen, al contrari, el seny, la moral i la política, que visquem amb ells en bones relacions i junts anem cap a la destrucció de l’unitarisme que tots avorrim? Volent-ho o sense voler, haurem de caminar junts, puix perseguim idèntics fins”. 

En el segon, sosté que “Hi ha a Catalunya dos partits afins: un que s’anomena federal, un altre que s’anomena regionalista [...] Tots dos volen destruir aquell absurd règim centralista que, com dèiem fa poc, s’entesta a portar al mateix pas pobles de diferent grau de cultura, de diferent aptitud, de diferents aspiracions i fins i tot pobles de diferent llengua i de diferents lleis. Tots dos odien aquest centralisme, que no és sinó un carro de desiguals rodes que camina sempre ensopegant [...] Tots dos defineixen de la mateixa manera els atributs de l’Estat i de les regions. Vulguin o no vulguin, els dos partits han d’anar junts, ja que els seus fins són idèntics”. D’aquella conjunció d’interessos, Pi i Margall en deia “vies confluents” i no comprenia “l’alarma de certs federals”, ja que “només els unitaris podran veure amb mals ulls que catalanistes i federals ens acostem, només a ells els interessa portar-nos a la victòria”. 

Doncs bé, han passat 116 anys i tot torna. A Catalunya es donen les condicions per acabar amb amb “aquesta iniqua forma de govern” que és la monarquia i instaurar la República, però no hi ha ningú a l’altra banda. Ni Pablo Iglesias és Pi i Margall, ni Podemos té prou força per provocar el canvi a casa seva.

És veritat que Pi i Margall no contemplava el “principi de les nacionalitats” -el que avui en diríem el dret a l'autodeterminació dels pobles-, però no és menys cert que concebia les nacions com a realitats socials i polítiques: “éssers col·lectius i lliures” susceptibles de modificar el seu estatus i reconstituir-se per donar origen a una unitat nacional diferent, d'acord amb la voluntat democràtica del seus ciutadans. “De baix cap a dalt”, un principi que l'esquerra catalana en el seu conjunt no hauria de negligir.

12 d’abril 2017

La Constitució de l’Estat català de 1883

Tal com estableix la doctrina del republicanisme federal, la federació entre dos o més subjectes polítics (nacions, regions, províncies, municipis, tant se val el nom com l’escala) només és possible a través del consentiment mutu i del pacte entre iguals per la via democràtica del sufragi universal. 

Els republicans federals del segle XIX sabien perfectament –i per això la denunciaven– que la unitat d’Espanya no obeïa a aquest esquema, sinó que descansava en les armes i el semen d’Àustries i Borbons. 

Per això, i a l’objecte de generar un nou contracte social concorde amb aquests principis, el Partit Federal va celebrar del 23 d’abril al 3 maig de 1883 un Consell Regional per debatre i aprovar un projecte de Constitució per a Catalunya. Aquesta eina “concreta y tangible” havia de servir per cercar aquell “Pacte sobre’l cual aspirem á reconstituhir la nació espanyola”. El Consell estava presidit per Josep Maria Vallès i Ribot, que poc després donaria carta de naturalesa a l’esquerra nacionalista, i entre els seus membres hi havia Baldomer Lostau i Prats, el diputat municipalista que havia combatut els carlins i que deu anys abans havia proclamat l’Estat català a Barcelona. 

El manifest fet públic pel Consell Regional qualificava de “fet capital y transcendentalíssim” la Constitució de l’Estat català i la inseria en una perspectiva de “reparació, reconstrucció i reconstitució” històrica i social “de aquest antich Principat, feta ab lo concurs lliure y espontani de las entitats que’l composan, com reivindicació de sa unitat sellada per la naturalesa y per la historia”. Amb la seva aprovació, diu el manifest, “s’ha iniciat una obra de verdadera reparació, reconstruhint la patria catalana, retallada y dividida per lo centralisme”, fins al punt que “ella entranyava la desaparició de las cuatre actuals provincias en que Catalunya’s divideix, y per consegüent la desaparició de entitats que per artificals que sigan, contan llarchs anys d’existencia, gracias á lo que s’han creat á la seva sombra molts interessos”. D’ençà d’aleshores han passat 134 anys i el més calent encara és a l’aigüera. 

Delegació de competències 

Capçaleres de l'any 1872 dels dos principals setmanaris republicans:
a Catalunya: La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa.
En l’Estat federal, la cessió de competències i sobirania es fa a l’inrevés que en l’estat centralista: són les entitats que l’han de compondre les que fixen abans “las condicions baix las cuals la regió celebraria lo Pacte federal ab las demés regions espanyoles ó ibéricas”, la qual cosa constitueix la demostració palmària que l’estat autonòmic és un succedani i una mera estratagema de l’unitarisme.

Vegem ara quines van ser “las facultats que Catalunya, en us de sa sobiranía, delegaría á la Federació ó conjunt dels Estats espanyols ó ibérichs”. L’any 1883 se’n van determinar únicament nou, moltes de les quals han perdut, avui dia, la seva raó de ser; per la qual cosa l’Estat federal ibèric seria realment esquifit.

En primer lloc, es va delegar el control de duanes i costes, la legislació fluvial i marítima, les comunicacions de correus i telègrafs, l’emissió de moneda i el codi de comerç. En segon lloc, la llicència de patents i la gestió de la propietat intel·lectual. En tercer lloc, “las relacións políticas, administrativas y jurídicas entre las Regions ó Estats de la Federació”. A continuació se cedeixen un seguit de “facultats” necessàries per garantir els drets elementals i la igualtat de tots els ciutadans de la federació, com ara el veïnatge civil, la convalidació de títols i contractes o l’accés a la justícia. Per últim, quedaria “tot lo referent á la Diplomacia, á la Pau, á la Guerra y á la celebració de Tractats”, així com “la organisació de tribunals federals y de un exércit y una armada, aixís com la fixació dels gastos, imposició y reparto dels tributs necessaris pera cubrirlos proporcionalment entre totas las regions”. En aquest punt hi ha dos aspectes a ressenyar: un, que l’exèrcit federal només pot intervenir per “ajudar a restablir” l’ordre públic “sempre que la regió ho reclami”, i, dos, que la contribució econòmica dels territoris a la caixa comuna ha de ser “proporcional”. No es detalla en base a què -si la població o la riquesa generada a cada Estat-, però el criteri de proporcionalitat evita el dèficit fiscal i encamina els territoris cap a l’autogestió. 

Estat sobirà, social i de dret 

Vistos els prolegòmens, anem al text. La Constitució és “el Códich polítich fonamental pera regirse y gobernarse l’Estat de Catalunya”. S’estructura en set títols i 113 articles. El 48 estableix que “la forma de gobern del Estat catalá es la República democrática representativa”. El 49, assenyala que “tots los poders son electius, amovibles y responsables” (inclòs el judicial) i el 50, que “la sobiranía originaria” residia en tots els majors de 21 anys, “los cuals la exerceixen per medi del sufragi universal”. 

Per definició, el territori federat és una entitat sobirana i indivisible, la qual cosa farien bé de retenir aquells que amenacen a segregar Miami Platja o l’Hospitalet del Llobregat. Ho deixa clar el títol primer (Del territori de Catalunya): 

“Art. 1. L’Estat Catalá es sobirá y autónomo, sens altres limitacions que las derivadas del Pacte federal que l’uneix á las demés Regions espanyolas. Totes las atribucions ó facultats no delegadas expressament á la Federació en virtut de dit pacte, s’entenen compresas dins de la Sobiranía de Catalunya". 

“Art. 2. Cap poder te la facultat de rompre la unitat de la regió catalana, que queda reconstituhida en virtut del present Pacte, ni de enagenar per cap concepte’l tot ó part de dit territori, ni de mermar en lo més mínim los atributs constitutius de sa sobirania”. 

El títol segon és especialment garantista i fixa els drets i deures deIs catalans i els residents al país. Entre els primers s’hi compten “tots los drets naturals, xó es: lo dret á la vida, á la seguritat y á la dignitat de la vida; lo dret al lliure exercici, manifestació y difusió del pensament, y á la lliure expressió de la conciencia; lo dret de reunió y de associació pacíficas; la llibertat del treball, de la industria, del comers interior y del crèdit; lo dret de propietat; la igualtat devant la lley” i “lo dret á ser Jurat y á ser jutjat per los Jurats, y lo dret á la defensa llibérrima en judici”. Es decreta la inviolabilitat del domicili i les comunicacions i s’estableixen sancions per als funcionaris i autoritats que la conculquin. 

L’Estat català és un país laic, i no sols aconfessional com ho és l’espanyol. En virtut de l’article 41, “l’exercici de tots los cultes es lliure á Catalunya”; pel 42, “queda separada la Iglesia del Estat, prohibintse subvencionar directa ni indirectament cap culte”; pel 45, “quedan secularisadas la Ensenyansa y la Beneficiencia, dependents del Estat y de las Municipalitats”. En aquest sentit, la Constitució faculta els municipis a “organisar y reglamentar la ensenyansa pública local” i els obliga “á sostenir Gimnasis y Escolas de noys, de noyas y de adults, en los cuals se’ls hi donguia la instrucció primaria obligatoria y gratuita pera son desenrotllo físich, intelectual y moral”. 

Divisió de poders 

A diferència del marc autonòmic, a l’Estat català el poder se sustenta en tres potes: el legislatiu, exercit per unes Corts bicamerals compostes de Congrés i Senat; l’executiu, representat per un Consell format pel president i tres ministres (de Foment, Governació i Hisenda), i el judicial, “exercit per jurats y jutges, cual nombrament no dependirá jamay dels altres Poders públichs”.

Entre les facultats dels poders públics hi ha la política fiscal i recaptatòria, el deute i l’emprèstit regional, la sanitat, els serveis socials, l’ensenyament superior i secundari, l’obra pública, la xarxa viària i ferroviària, l’ordre públic i l’exèrcit. És a dir, tot el contingut dins de les actuals carteres de la Generalitat en matèria d’Economia i Hisenda, Ensenyament, Universitats i Recerca, Afers Socials, Salut, Territori i Sostenibilitat, i Interior (a més de Defensa), però sense les ingerències del Govern central. 

Índex de percepció sobre la independència del poder judicial 
que tenen els ciutadans europeus. L'Estat espanyol, a la cua,
 només per davant de Bulgària i Eslovàquia. 
En l’àmbit de la Justícia, que tants favors està fent al PP, la Constitució catalana de 1883 també se situa a anys llum de l'espanyola de 1978. Els articles 87 i 95 determinen que “lo Poder judicial no emanará del executiu, ni del llegislatiu”, sinó que “lo Tribunal Suprém Regional se compondrá de nou magistrats y sis suplents, elegits tots per sufragi universal directe de tots los electors de Catalunya”. A més, “tots los Tribunals serán col·legiats”, “s’estableix lo Jurat pera tota classe de delictes” i es preveu que “en cada Municipi hi haurá un tribunal ó mes nombrats directament per lo poble y encarregats d’entendre en la correcció de las faltas, judicis verbals de petita cuantía y actes de conciliació”. 

Altres factors novedosos són l’abolició de “la pena de mort y totas las perpetuas” i l’ordenació de “jurats mixtos d’obrers y patrons pera la resolució de las diferencias y conflictes”. En el marc laboral, ara que l’Estat espanyol ha suspès la llei catalana d’horaris comercials, “l’Estat Regional se reserva entre las sevas facultats llegislativas, la de fer lleys regularisant las horas de treball”. 

Corts i Generalitat 

Tot i ser una teorització republicana, el text recull bona part de la tradició institucional catalana, com les Corts i la Diputació General. D’aquesta manera, “lo Congrés se compondrá de Diputats elegits per las comarcas ó circumscripcions” per sufragi universal a raó d’un diputat per cada 20.000 vots, mentre que “los Senadors serán elegits per los Ajuntaments, los cuals ne nombrarán dos per cada una de las ditas comarcas”. “Las Corts se renovarán en sa totalitat cada dos anys” i es reuniran almenys quatre mesos en dos períodes de sessions, “comensant la primera tots los anys lo quinze de Mars y la segona lo quinze d’Octubre”. Entretant, “las Corts nomenarán la Diputació general de Catalunya composta de cuatre Diputats ellegits per lo Congrés i cinch Senadors ellegits per lo Senat”. “Com á Comissió permanent de Corts”, la Diputació “vetllará per la observancia de las lleys per part del Poder executiu; convocará las Corts en reunió extraordinària [...] y formará lo Memorial de agravis, ó siguia la compilació de totas las queixas rebudas contra lo Poder executiu durant l’intermitj de la llegislatura, pera presentarlo á les Corts en la mes immediata”. Com s’estilava en temps reculats, “las Corts podrán esser convocadas pera cualsevol ciutat ó vila de Catalunya, designatse en cada llegislatura lo punt de reunió de la següent”, la qual cosa és un bon antídot contra la macrocefàlia barcelonina. 

Lluny de qualsevol presidencialisme i tal com passa ara, segons l’article 80, “lo President será nomenat per lo Congrés y lo Senat reunits, á pluralitat de vots. Son cárrech durará dos anys y será amovible y reelegible á voluntat dels cossos collegisladors”. 

Funcionaris catalans 

Un altre dels trets particulars de la tradició confederal dels Estats de la Corona d’Aragó és l’obligació legal que “sols los ciutadans compresos en l’article 4, son admisibles als empleos y cárrechs públichs dependents del Estat de Catalunya”. Això és, només aquells ciutadans que tinguin la nacionalitat catalana per naixement, descendència o veïnatge poden exercir la funció pública (una prescripció que cal entendre en reciprocitat amb la resta d’estats federats i que, a simple vista, faria pujar com l'escuma l’ús de la llengua catalana en àmbits com el de la Justícia i la seguretat ciutadana, ideològicament retrògrads i culturalment impermeables). 

Organització territorial 

Suprimida la divisió provincial, l’article 51 reconeix únicament dos nivells administratius: “lo Municipi y l’Estat Regional”, si bé l’article 104 contempla “com á órgano intermitj de comunicació entre’ls Municipis y l’Estat regional [...] la comarca ó circumscripció”. D’acord amb l’article 105, una llei ulterior “determinará l’extensió y límits d’aquestas comarcas, procurant restablir las antiguas catalanas, y atenent pera formarlas á las condicions geográficas, á la comunitat de interessos y afinitats históricas dels Municipis qu’hagin de constituirlas y previa consulta d’aquéstos”; una mica com hauria de passar algun dia amb les vegueries. 

Forces Armades 

La creació d’un exèrcit català és un tema controvertit dins l’independentisme. La Constitució de 1883 establia el servei militar obligatori i l’article 106 consagrava l’existència d’un “exércit regional” permanent i una reserva: “Lo permanent se compondrá sols de voluntaris. La reserva la compondrán tots los ciutadans de Catalunya de 21 á 40 anys, quedant en absolut abolidas las redencions y las substitucions”. 

Reforma de la Constitució 

Les lleis rarament són modificades quan són segrestades i vampiritzades per qui ostenta el poder. Garantista com hem dit que era, la Constitució de l’Estat català va dissenyar un mecanisme de validació ciutadana de doble volta. En primera instància, “las Corts podrán acordar la reforma de la present Constitució, senyalant al efecte l’article ó articles qu’hagin de alterarse”; “acordada la reforma’s cridará al poble catalá pera que per sufragi universal directe voti en plebiscit si vol ó no la reforma”; “si lo resultat del plebiscit es afirmatiu’s convocarán novas Corts pera dintre de tres mesos á fi de que portin á cap la reforma”, i, finalment un cop “executada la reforma se sometrá de nou á la aprobació popular per lo mateix medi del plebiscit, y si d’aquest resulta aceptada quedará vigent la reforma constitucional”. Res a veure amb la reforma exprés acordada l’agost de 2011 pels dos grans partits dinàstics espanyols, PP i PSOE. 

Aspectes innovadors 

Com més llegeixo, més a punt estic de fer-me federalista. Però federalista de 1883, que quedi clar. Malgrat el temps transcorregut, aquella Constitució posava fil a l’agulla a moltes de les reivindicacions dels moviments socials sorgits a l’entorn del 15-M per combatre l’absentisme i l’acumulació de càrrecs, així com per posar límits a les prebendes del polítics professionals, com ara: “Las Corts podrán pendre midas que obliguin als diputats y senadors á concorre á las sessions” (art. 71); “lo cárrech de Diputat y Senador es absolutament incompatible ab tot altre cárrech públich, ja sia honorífich, ja retribuït [...] sense que sigui necessaria cap mena de manifestació expressa (art. 72); “ni lo president del Poder executiu, ni’ls individuos del mateix, poden ser Diputats ni Senadors (art. 74), o “lo Congrés te’l dret d’acusar devant del Senat al President y als ministres; lo Senat te’l dret de declarar que hi ha lloch ó no á la formació de causa, y lo Tribunal Suprem á jutjarlos y sentenciarlos”. 

'Lo que portan los Reys', segons La Campana de Gràcia:
"Consums, abusos y quintas / y altras cargas y altras mals
Los reys son bons pe'ls dolents / mes pe'ls bons son  infernals
Puig com jo'ls hi tinch molt odi / no'ls puch veurer ni tragar"
La norma bàsica de l’Estat català és radicalment democràtica. Ara que tant es qüestiona la legitimitat d’adoptar determinades decisions per majoria simple i s’exigeixen majories qualificades de dos terços o més per obstruir el canvi i la regeneració, la Constitució de 1883 ho resolia absolutament tot “a pluralitat de vots” (art. 70), i a córrer! En el cas que el dissentiment sobre la tramitació d’una llei entre Congrés i Senat no es pogués resoldre a través d’una “comissió mixta de igual número de senadors y de diputats pera veure si’s pot arrivar á una avinensa [...] se suspendrá lo projecte de lley per aquella llegislatura. Si’s reprodueix en la inmediata, y continúa lo dissentiment, s’acudirá al plebiscit, en lo cual, per sufragi universal, decidirá lo poble votants «si» ó «no», si aproba ó rebutja la lley”. 

I, ja per acabar, el cim de totes les mesures de radicalitat democràtica: en virtut de l’article 46, “quedan abolits los títols de noblesa”. Així les coses, el rei ja no seria ningú i les palles mentals d’un Estat federal plurinacional dins la monarquia hispànica que prediquen –sense gaire convenciment, tot sigui dit- el PSOE, Podem i els comuns se n’anirien al patarri. “Habéis quedado retratados”, que diria Josep Pedrerol.

10 d’abril 2017

Federalistes de saló

Des de la restauració de la monarquia l’any 1976 (abans, per tant, de la Constitució), hi ha una paraula proscrita a Espanya: República. La prova és que no hi ha cap partit d’àmbit estatal que la reivindiqui obertament. Només a Catalunya es té certa consciència del seu ascendent i significat, gràcies al testimoniatge d’Esquerra Republicana i al fil històric de continuïtat amb la legitimitat de la Segona República que representa la Generalitat com a institució d’autogovern. 

Assassinats als vorals de les carreteres i enterrats en fosses comunes, els republicans espanyols que van sobreviure al feixisme van mantenir-ne viva la flama a l’exili i la clandestinitat fins que l'esquerra espanyola va transigir a liquidar-la definitivament amb els pactes de la Transició (o va ser la Traïció?). A partir de llavors, tots els vestigis que n’han quedat han estat purament retòrics: com l’organització federal del PSOE.

El follet del federalisme 

Després de dècades sense parlar-ne –bé, en va parlar Pasqual Maragall, però ni els seus no li fotien cas–, l’efervescència independentista que es viu a Catalunya ha motivat l’aparició de multitud d’organitzacions que s’autotitulen federalistes. No han sorgit per generació espontània, sinó com a reacció induïda pel poder polític i econòmic per contrarestar el separatisme amb el miratge d’una tercera via: l’organització federal d’Espanya. 

L’operació va començar amb el tonto útil de Pere Navarro i el seu follet del Polònia i es va recolzar en manifestos i fòrums d’opinió d’arrel pretesament cívica, com Federalistes d’Esquerres (a qui diria allò de digues-me d'on vens i et diré qui ets). 

El punt àlgid de l’ofensiva federalista va tenir lloc entre 2013 i 2014. En el terreny polític, el PSOE va aprovar, el 6 de juliol de 2013, l’anomenada Declaració de Granada, que en realitat es titulava Un nuevo pacto territorial. La España de todos, com el cafè de les autonomies. En el front mediàtic, la maniobra va merèixer l’atenció de tota la premsa progressista i va arribar al paroxisme amb la publicació, el 14 de maig de 2014, d’un article d’opinió titulat Pi y Margall, unionista a El País

Amb el temps i un cop vista la seva escassa incidència sobre l’opinió pública catalana a eleccions plebiscitàries del 27-S de 2015, tant el PSOE com El País han abandonat aquest camí i s’han dedicat a garantir l’estabilitat política i els interessos de l’IBEX-35 i a carregar a tort i a dret contra l’independentisme. Pel camí, el PSC ha estat devorat.

Federalisme a l’espanyola 

Si fem una anàlisi dels dos textos suara esmentats, veure’m amb quin desvergonyiment opera l’esquerra oficialista espanyola. El PSOE, que ha fet sempre gala del seu constitucionalisme, es presenta a la Declaració de Granada com el principal valedor per dur a terme una reforma de la Carta Magna. En tot el document, la Constitució apareix esmentada 13 vegades com a substantiu i cinc més com a adjectiu (en la forma "constitucional"). Per contra, la paraula federal apareix cinc cops com a adjectiu ("vocación federal", "estructura territorial de caràcter federal", "Estado de corte federal"), dels quals dos són per parlar dels “Estados federales” en sentit ampli, mentre que el substantiu federalisme apareix un sol cop, totalment buit de contingut: “El Estado autonómico contiene desde su origen una evidente vocación federal; pero en su diseño y en su desarrollo han faltado piezas que forman parte esencial de los Estados federales que mejor funcionan [...] La solución, una vez más, es la reforma en profundidad. El Estado de las Autonomías tiene que evolucionar [...] en su sentido natural: avanzando hacia el federalismo, con todas sus consecuencias”.

A aquest text, al qual se segueix agafant Miquel Iceta com a ferro roent, contraposarem el desmentiment d’una periodista com Lidia Falcón: “Es falso que los redactores de esa perversa Constitución se propusieran construir un Estado Federal. Ni en 1978 ni en 2015. Desde el mismo momento en que aceptaron la Monarquía sabían que estaban aherrojando a los pueblos de España. Para eso la escribieron, para seguir explotando a los trabajadores y las trabajadoras, para impedir que se proclamara la III República, para que no se pudiera articular la forma de Estado como una Federación. Sometido el país al Ejército como garante de la unidad de España. Ni aunque ahora el PSOE invente esa farsa de federalismo tiene voluntad de implantarlo, porque lo primero que es preciso para ello es proclamar la III República. Nunca se ha visto mayor disparate político y jurídico que el de una Monarquía Federal”. L’advertiment de Falcón val també per als comuns. 

Al seu torn, en el seu article a El País, Daniel Guerra sostè que “algunos federalistas plurinacionales identifican la capacidad de los territorios que pactan para formar un Estado, con el derecho posterior a la separación. Es decir, entienden que la soberanía previa para pactar la mantienen después del pacto. Tanto Pi como el federalismo contemporáneo rechazan esa posibilidad: el libre consentimiento es para unirse, no para separarse”. L’autor fonamenta aquest parer en el fet que “los contratos no se anulan o rescinden por la voluntad de uno de los contratantes”, com va escriure Francesc Pi i Margall en el capítol dotzè de Las nacionalidades, l'any 1877: “Por el mutuo consentimiento se formaron y solo por el mutuo disentimiento se disuelven cuando no se ha cumplido el fin para que se hicieron ni los afecta ninguno de los vicios que los invalidan”. Per a Guerra, Pi i Margall “contempla la disolución o disgregación de una federación, pero no la secesión de una parte del territorio, proponiendo incluso medidas de fuerza para garantizar la unidad del conjunto” i cita, textualment, l’article 155 de la Constitució. Per tot plegat, l’autor considera el vell federalista un “precursor” de l’unitarisme. 

Escrits com aquest constitueixen una tergiversació històrica i una estafa ideològica en tota regla. El seu autor oblida que al costat de la llibertat (la democràcia) i la igualtat (el socialisme), “el tercer ideal de la revolución liberal, la fraternidad, es a Pi la organización solidaria de los humanos en círculos concéntricos de radio ilimitado, que, mediante el pacto o alianza entre iguales (el foedus), une a las personas con sus municipios, sus territorios históricos, sus naciones políticas, su continente y el mundo entero. La finalidad de esa armonía de lealtades es la paz universal entre las naciones. El federalismo es ante todo una forma de concebir la unidad del planeta en la diversidad de pueblos, culturas e idiomas. Es la única alternativa democrática al imperialismo autoritario y bélico, fase cenital del capitalismo explotador”. No ho dic jo. Ho escrivia el 29 de novembre de 2001, coincidint amb el centenari de la mort de Pi i Margall, José Antonio González Casanova al diari El País, precisament. 

La nostra república 

Deixem, doncs, que el mort es defensi i sigui ell qui parli. El 1891, Pi i Margall escrivia sengles articles al setmanari federal El Nuevo Régimen. En el primer, titulat El consentiment, afirma que “sense el lliure consentiment de dos o més homes, no hi ha societat possible; sense el lliure consentiment de l’home i la dona no és possible ni tan sols la família [...] No podem comprendre com sense el lliure consentiment es puguin fundar legítimament societats polítiques. La manca de consentiment vicia tot contracte: és suficient a ulls de la mateixa Església per dissoldre els matrimonis i anul·lar-los com si mai no haguessin existit”. I rebla: “Allò que és viciat des del seu origen no és possible que es refaci amb el pas del temps -encara que hagin passat 300 anys, hi afegeixo jo-, però és indubtable que allò que viciosament es funda és possible que es refaci per la voluntat dels fundadors, és a dir, per un nou contracte”. 

En aquest punt, la història ens ensenya que Catalunya no ha donat mai el seu consentiment en els termes expressats per Pi i Margall, sinó que s’hi ha vist arrossegada per les ínfules militaristes de Castella, primer, i de l’Estat espanyol, com a successor seu. I els federals, diu Pi i Margall, “no admetem [la unitat] que neix de la força”. 

Per si algú en dubta, el qui fóra segon president de la I República descriu com hauria d'haver estat si no hagués caigut tan d'hora. A La nostra república, exposa: “Nosaltres no volem la república unitària. Simple substitució d’un poder hereditari per un poder electiu, no és més que una de les fases de la monarquia. Deixa dempeus l’omnipotència de l’Estat [...] cerca la uniformitat, que és la mort; dicta una llei provincial per a totes les províncies i una llei municipal per a tots els municipis, sense consentir que cap província ni municipi no es dirigeixi ni mogui segons la seva especial índole. Atrofia per aquest sistema municipis i províncies, concentra en la capital totes les energies, i fa possibles i fins i tot fàcils les dictadures. Som partidaris de la república federal [que] reconeix com a autònoms com la nació les regions i els municipis, i per tant els sostreu de la tirania de l’Estat [...] Acaba a més amb els cacics, amb la influència de l’Estat en els col·legis electorals, amb la prepotència del poder executiu, amb el desordre de l’Administració i de la Hisenda. Per tots els organismes de la nació escampa, en fi, l’escalfor i la vida”. 

I acaba: “Cada regió és dintre de la nostra república un estat independent en tot allò que li és peculiar i propi. Té el seu govern, les seves Corts, els seus jutges i magistrats, la seva Administració, la seva Hisenda, la seva milícia, els seus serveis; i en tot allò que constitueix la seva vida interior, és a dir, en tot el que no afecta els interessos de les altres regions, actua com si fos la nació tota; dicta lleis, les executa i les aplica als casos de la vida pràctica; atén i fomenta el conreu, la indústria, el comerç, la instrucció, la beneficència, les obres públiques, les arts; pressuposta els seus ingressos i despeses, estableix i recapta tributs, aixeca emprèstits; manté l’ordre interior i posa a recer del crim els drets dels ciutadans; examina i resol, segons el seu particular criteri, fins i tot els ardus problemes socials que avui agiten el món”. 

Segons Pi i Margall, quedarien únicament en mans de l’Estat la declaració de guerra (no pas l'exèrcit, però!), la signatura de tractats internacionals i els serveis generals: “els correus, els telègrafs, els ferrocarrils i els camins que travessin la terra de dues o més regions. També els senyals i mitjans de canvi, com la moneda, les mesures i els pesos, ja que han de servir per al comerç de tota Espanya”.

Amb independència que ara, amb la Unió Europea, la moneda única i Internet, les competències de l'Estat quedarien reduïdes a la mínima expressió, on ho diu tot això, la Declaració de Granada del PSOE o l’acta constituent d’Un País en Comú?