Tornarem a xiular, tornarem a vèncer

Si fins ara la llei o les normatives sectorials en el món de l'esport punien les accions dels individus o col·lectius específics que les transgredien, ara tot això ha canviat per obra i gràcia del nacionalisme espanyol. Ja no es persegueix la violència física o verbal en els estadis, ara es castiga la llibertat d'expressió. Es tracta, però, d'una persecució selectiva, ja que només censura el comportament i l'opinió política d'una part dels súbdits del Regne d'Espanya: els circumscrits a la comunitat autònoma de Catalunya. 

En l'última setmana, l'Estat espanyol ha intentat criminalitzar l'univers simbòlic de l'independentisme català en els terrenys de joc, però ho ha fet de forma tan matussera i maldestre que una vegada més ha esdevingut el millor altaveu de les reivindicacions sobiranistes a escala planetària. 

Com ja va succeir amb la negativa a pactar les condicions per a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació, el Govern del PP l'ha tornada a espifiar. Mitjançant pressions diplomàtiques, l'Estat pretenia que una entitat de dret privat com la UEFA condemnés a ulls del món l'exhibició massiva de senyeres estelades i els crits d'independència de la final de Champions disputada a Berlín entre el Barça i la Juve. El rebombori que se n'ha generat a nivell internacional ha estat considerable. I tot, per un preu mòdic: la informació esportiva és la més llaminera, i la sanció de 30.000 euros imposada al FC Barcelona per part de la UEFA ha servit perquè tothom conegui el significat de l'estelada i per internacionalitzar encara més el cas dels catalans. 

Sens dubte, les autoritats espanyoles han comès un nou error de càlcul: han obsequiat les reivindicacions catalanes amb una campanya publicitària d'abast mundial, a canvi de tustar-nos a garrotades a nivell intern. La participació de la UEFA en aquest contuberni ha estat absolutament imprescindible per donar cobertura al Consejo Superior de Deportes (CSD) i la comissió antiviolència que en depèn perquè actuessin en cascada i complissin l'amenaça que els xiulets contra l'himne espanyol de l'última final de la Copa del Rei no quedarien impunes, com ja va passar el 2009, 2012 i 2014. 

I la pregunta és: si aleshores no es van prendre mesures expeditives, què ha canviat? Per què ara sí? I la resposta només pot ser una: per enviar un missatge ferm i contundent als catalans i catalanes de cara a les eleccions plebiscitàries del 27-S. "Espanya no admetrà vel·leïtats". 

Efectivament, ahir vam conèixer la identitat dels encartats i l'import de les propostes de sanció per l'escridassada del Camp Nou a la final de Copa disputada entre el FC Barcelona i l'Athletic de Bilbao. Al costat del club blaugrana hi trobem les dotze entitats sobiranistes que van subscriure un manifest a favor de la xiulada -les més conegudes: Sobirania i Progrés, i la Plataforma pel Dret a Decidir- i un particular: l'histriònic Santiago Espot. Per a tots ells es demanen multes mai vistes que sumen un import global de més d'un milió d'euros. 

Miopia reial

Les casualitats no existeixen i entre els anuncis de totes dues sancions va tenir lloc la recepció del president Artur Mas al palau de la Zarzuela. El Molt Honorable va arribar "en so de pau", però no es va estalviar l'arrambatge. Com recull la portada d'El Periódico, Felip VI li va donar un "toc d'atenció" i li va recordar els "límits legals" de la seva actuació. La situació ho diu tot d'Espanya: un rei Borbó imposat pel franquisme -el sol nom del qual (Copa del Rei, Marcha Real...) és el desencadenant i el destinatari de la xiuladissa- pretén acoquinar el representant d'una col·lectivitat escollit democràticament. I una setmana després, els bufons de la cort li fan un flac favor a la institució que ell encarna.

La roda de premsa celebrada ahir a la seu del CSD pel seu president, Miguel Cardenal, i el secretari d'Estat per a la Seguretat, Francisco Martínez, va ser esperpèntica. Un i altre van tornar a parlar de "greuge", "falta de respecte" i "menyspreu a tots els espanyols", d'"ofensa intolerable de extrema gravetat" i d'"incitació a la violència". Com van apuntar diversos mitjans, "dado que el Camp Nou es el estadio más grande de Europa (con capacidad para 99.354 espectadores) ha sido la mayor pitada de la historia que se recuerde, rozando los 120 decibelios, similar al ruido producido por un avión despegando". 

Deu ser cosa personal meva, però jo ja passo. Si m'escoltés els lladrucs del constitucionalisme espanyol estaria tot el dia agreujat, com milers de catalans. Potser aquests milers d'espanyols -o milions, segons diuen Cardenal i Martínez- que se senten dolguts per la xiulada es prenguin una til·la i passin de tot ells també. O al final serà que l'escola que adoctrina, que els partits que enverinen els cervells de la gent i que els mitjans que manipulen són els espanyols, més que no pas els catalans. 

A mi, personalment, aplaudir o xiular un himne o una bandera, o enarborar-ne una en comptes d'una altra, em semblen formes d'expressió més o menys primàries de joia i rebuig. Quan Catalunya guanyi la independència, m'agradaria que qui vulgui fer-ho pugui xiular Els Segadors o eixugar-se el cul amb la senyera. Simplement perquè no hi ha himnes i banderes de primera i de segona categoria. Una mica com la pilota de l'estelada, a la qual li pots etzibar un punxot rere l'altre fins a petar-la sense perill que et posin cap multa per "mancillar y ultrajar los símbolos patrios".

Quan la persona esdevé institució: l'alcalde de Borredà

Fa uns mesos us explicava ben cofat que la meva sogra, convergent de tota la vida, s'havia fet de la CUP. Era una manera col·loquial de dir-ho, perquè en realitat no hi milita sinó que forma part de la candidatura Treballem Junts per Borredà - Poble Actiu. D'aleshores ençà no m'hi havia referit més i potser algú es demanarà com va anar la revàlida amb les urnes. Doncs prou bé, la veritat. 

Com sol ser habitual a Borredà, les eleccions eren cosa de dos, i, com era previsible, les va tornar a guanyar per setena vegada consecutiva des de 1991 Joan Roma, del PSC. Aquest cop, però, Roma va veure escurçat el seu avantatge: va passar dels 210 vots i 5 regidors del 2011 a 171 vots i 4 regidors. Malgrat vèncer, la davallada va ser significativa i va caure del 68,5% dels sufragis al 53%. Per la seva part, la candidatura vinculada a la CUP va obtenir 148 vots (el 46%) i els 3 regidors restants. 

En termes generals, la participació va augmentar vuit punts (del 70,5 al 78,5%) i el nombre de vots blancs i nuls sumats va reduir-se del 10% a la mínima expressió, encara no el 3%. Com a apunt complementari direm que s'hi presentava també una tercera llista fantasma del PP que no va obtenir ni un sol aval. Tot plegat dóna una idea de la polarització de la contesa entre els partidaris de l'alcalde i els seus detractors. 

En condicions normals, aquí acabaria la meva anàlisi. Ja tinc prou maldecaps a Alella com per obrir un altre front en el poble de la meva dona, però avui no me'n puc estar. Hi ha dos fets que m'han indignat: un, la suplantació i l'apropiació amb finalitats partidistes que el grup municipal del PSC ha fet de la capçalera del butlletí municipal, i dos, l'ensarronada que ha tingut lloc aquest vespre per impedir l'adhesió del ple a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI).

'No' a l'AMI, un cop més 

No és la primera vegada que el nucli local de l'ANC sol·licita l'ingrés de la corporació a l'AMI, sempre amb resultat negatiu. Avui, les perspectives eren diferents. Algunes veus properes a l'equip de govern s'havien encarregat d'escampar que els representants del PSC podrien facilitar-ne l'aprovació si els promotors de la moció no feien xivarri; és a dir, si desistien de convocar la premsa i de concentrar-se a la plaça minuts abans del ple. 

A l'hora de la veritat, però, l'alcalde els ha ben enforquillat. De res no han servit els arguments esgrimits pel portaveu de Treballem Junts per Borredà, Toni Chueca: en aquests moments el 81% dels ajuntaments de la comarca en formen part i 288 veïns i veïnes del poble -el 87,5% dels participants- van votar sí-sí a la consulta del 9-N. Per a Joan Roma tot això és sobrer; el que de veritat compta és que les grans ciutats del país no hi són, les denúncies de la delegada del govern central i les sentències que obliguen els ajuntaments a restituir la bandera espanyola i rescabalar les quotes abonades a l'associació. 

Així les coses, al final el PSC s'ha abstingut i els tres vots favorables dels regidors de Treballem Junts per Borredà han quedat en no res, ja que els estatuts de l'AMI fixen que l'acord d'adhesió ha de ser aprovat per majoria absoluta. Amb un punt de sorna, l'alcalde ha animat els cupaires que ho provin, que l'AMI potser farà la vista grossa. 

Caciquisme informatiu 

Malgrat el tarannà propositiu exhibit fins a data d'avui pel grup de Treballem Junts per Borredà, la política de gestos de l'alcalde és nefasta. Entre d'altres negatives, Joan Roma ha impedit que l'oposició pugui expressar-se a través del butlletí municipal. Com ho ha fet? Molt fàcil: després de 36 anys d'existència, ha suprimit la publicació i l'ha suplantat per una altra d'idèntica però que ja no és municipal, sinó del PSC. 

Vegeu-ho vosaltres mateixos. A dalt hi teniu el darrer exemplar del butlletí de l'Ajuntament. S’anomenava Informem, constava de quatre pàgines i duia associat l'escut oficial del municipi on hi ha representats el ball del poble i un gall amb un bàcul. Com hem dit, la publicació atresorava una llarga història a les seves espatlles, si bé la seva numeració tornava a començar a l'inici de cada mandat. En l'anterior període es van editar onze números, inclòs un especial Resum de mandat 2011-2015 per a major glòria de l'equip de govern. 

A sota hi ha el butlletí que el PSC acaba de distribuir bústia a bústia. S'anomena Informem, té quatre fulls i també reprodueix l'escut institucional. Duu el número 1 -un detall equívoc, ja que coincideix amb l'inici del nou mandat- i substitueix el color marró de la taca en la qual s'insereix el nom del poble del butlletí municipal (Borredà, en majúscules) pel vermell corporatiu del partit i el nom de la candidatura (Compromís x Borredà - PSC, també en caixa alta). El contingut també genera seriosos dubtes des del punt de vista ètic i moral, ja que la informació és eminentment institucional i aborda qüestions com el ple d'organització, el cartipàs municipal, l'arranjament de camins i fonts, els ajuts a entitats i l'agenda d'activitats. 

Encara que en el text de presentació s'especifica que “aquest és un butlletí pagat per nosaltres, i no per l'ajuntament”, aquesta maniobra del PSC representa, a la pràctica, el segrest i l'apropiació en benefici propi d'un actiu públic, i tant la forma com el fons palesen una circumstància del tot deplorable: la identificació que es pot produir entre una persona i el càrrec que ostenta, i entre el partit al qual pertany i la institució que representa.

La probabilitat que això passi guanya enters a mida que les persones s'eternitzen en l'exercici d'un càrrec polític, encara que això se'ns vulgui fer creure que es fa de forma “voluntària i altruista”. Amb 64 anys, Roma en porta 24 com a alcalde i 12 més com a regidor (de 1979 a 1991), ha estat conseller comarcal i diputat al parlament en quatre legislatures (1988, 1992, 1999 i 2003). Segons va revelar el portal d'investigació periodística Crític el passat mes de gener, Joan Roma percebria en aquests moments un sou anual de 49.000 euros com a "assessor del grup del PSC" a la Diputació de Barcelona. 

Per això és tan important i peremptòria la limitació de mandats.

La victòria del 27-S dependrà dels avis i àvies

Hi qui diu que la victòria de les candidatures independentistes el pròxim 27-S depèn, en bona mesura, dels indecisos. Jo crec que no hi ha res a pelar, que les persones que a aquestes alçades de la pel·lícula encara no han pres partit per la independència és perquè, en realitat, no la volen. Segons la darrera enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), representen el 5,8% de la mostra. 

De l'observació i l'auscultació de la vida quotidiana en places i carrers al llarg i ample del país diria que hi ha un altre col·lectiu humà que serà molt més determinant i que, en conjunt, es mostra més aviat contrari a trencar amarres amb Espanya. Em refereixo a la gent gran. No pas a tota, evidentment, sinó especialment als avis i àvies que tenen més de 75 anys. Són més de 600.000 persones a tot Catalunya: aproximadament, el 10% del cens electoral. 

No és una paradoxa? El futur del país i de les generacions que vindran -la il·lusió i l'esperança dels joves, en definitiva-, en mans de la gent gran, de qui ja ha fet bona part del seu recorregut. 

Com a mostra, tres converses. 

Dimarts, 7 de juliol, a la una del migdia. A la sala d'espera del consultori de Borredà, al Berguedà, hi ha quatre persones grans: una dona sud-americana que cuida una canalla, i un matrimoni i un senyor del país. Quan hi arribo, la conversa ja està llançada. Qui duu la veu cantant és en Lluís. Diu que "no anirem enlloc" i es demana "per què volem la independència si no ens la daran". Per a ell, tot plegat "és un camelo" per fer bullir l'olla i distreure el personal dels veritables problemes del país, que són l'atur i la gana: "aquí perquè és un poble i tothom hi té hort, però de Manresa en avall hi ha qui les passa magres". La senyora llatinoamericana s'afegeix a la festa: no entén -ella, que deu ser colombiana- "per què Catalunya es vol separar d'Espanya". Ja l'hi contesta en Lluís: "per manegar-s'ho ells [ells, no cal dir-ho, són els polítics]. Per robar els d'aquí, ja roben els d'allà". A tot això, el matrimoni no hi diu ni piu, però assenteix amb el cap una vegada i una altra. 

Dilluns, 13 de juliol, a les set del vespre. A la plaça d'Orfila, al barri de Sant Andreu, hi ha un matrimoni a punt de jubilar-se conversant amb un senyor de 90 que està assegut en un banc al costat de la bústia de Correus, a tocar del carrer de Malats. L'avi es diu Jaume i es fill del Pallars Jussà. Quan va posar els peus a Barcelona tot allò encara eren horts. Parlen del procés. "No sé com anirà -diu ell- però espero que aquest cop no acabi com en el 36. Una guerra entre germans és terrible!". Amb tan sols onze anys quan va esclatar el conflicte, en Jaume no va ser mobilitzat, però va patir-ne els efectes i la postguerra. 

Avui, 20 de juliol, a les deu del matí. A la plaça Francisco Tomás y Valiente de Mataró, tres dones grans xerren sobre la independència. Una d'elles, castellanoparlant, assegura que  marxarà de Catalunya si després del 27-S es declara la independència. "Ya se lo tengo dicho a mi marido: nos vamos al pueblo". Les altres dues, catalanoparlants, intenten assossegar-la: 

- "No pasará nada. Esto es como los sindicatos cuando van a la huelga, que quieren 5 pero piden 20", n'opina una, que creu que Artur Mas va de farol. 

- "Para que eso sucediera, tendría que haber una declaración y no lo harán porque están solos, a ningún país le interesa", postil·la l'altra. 

 - "Además -afegeix la castellana- nos quitarían el euro". 

- "I de què viuríem, si les pensions les paga l'Estat? Seria la ruina", convenen totes. 

Ja ho veieu, tres converses caçades al vol amb el mateix denominador. El discurs de la por, pivotant sobre tres eixos: 

- la corrupció (o el descrèdit i la manca d'honestedat i de voluntat sincera de millora i progrés social per part dels líders polítics independentistes). 

- la guerra civil (o la sospita, basada en l'experiència històrica, que Espanya, i els espanyols que viuen a Catalunya, podrien reaccionar de forma violenta). 

- les pensions (o la creença que l'Estat tancaria l'aixeta del fons de reserva de la Seguretat Social i escanyaria econòmicament Catalunya) i la sortida de l'Eurozona i de la Unió Europea. 

Només 1 de cada 3 

De segur que tres casos aïllats no són cap categoria, però reflecteixen una realitat, segons es desprèn de les últimes dades recopilades en el baròmetre d'opinió pública del CEO corresponents al passat mes de juny. 

- El 37,6% de les 2.000 persones enquestades entre 18 i 64 anys consideren que Catalunya hauria de ser un Estat independent, amb una punta del 47,6% entre els joves de 18 a 24. En canvi, la proporció decau fins al 32% en el cas del majors de 65. 

- A la pregunta concreta de si, efectivament, 'vol que Catalunya esdevingui un Estat independent', el promig de partidaris que en resulta entre els ciutadans de 18 a 64 anys se situa en el 47,6%, amb un pic del 56% entre els més joves. Entre els avis i àvies, l'adhesió a les tesis del sí tot just arriba 34%. 

- I si fem l'experiment d'agregar la intenció de vot dels tres partits independentistes pels quals es preguntava a l'estudi (CiU -ara CDC i Demòcrates de Catalunya-, ERC i CUP) el nivell de suport torna a ser el mateix: el 28,9% respecte del 36,2% de les generacions que van al darrere. 

Els sèniors i l'ANC

Les dades d'edat publicades pel CEO fiquen en el mateix sac tots els majors de 65 anys, de manera que no ens permeten d'individualitzar les opinions expressades per les persones de més de 70 o 75 anys, que és on rau bona part del problema. I m'explico: després dels joves de 18 a 24 anys, la segona franja d'edat en què la pulsió independentista es manifesta més vivament és entre els 50 i els 64 anys. 

A més de les dades estadístiques del CEO que així ho testimonien, podem recórrer a l'exemple dels nostres pares i mares, o als nuclis locals de l'ANC. Qui són els socis i sòcies més actius? En molt casos, homes i dones d'entre 60 i 70 anys, acabats de jubilar, o a punt de fer-ho. Per tant, m'inclino a pensar que, en bona mesura, l'opinió política i el comportament electoral de les persones nascudes després de la primera postguerra -és a dir, de 1944 ençà- i que avui tenen menys de 71 anys és molt similar entre elles. 

El veritable os dur de l'independentisme es troba aquí. Els catalans majors de 65 anys són 1,3 milions, el 17% de la població. Quedem-nos, però, amb els majors de 75: en són 600.000 i ens manquen entre 200.000 i 500.000 vots per assegurar el tret. Ho espavilem, o ho tenim fomut.

La llista hegemònica

A 75 dies del plebiscit del 27-S, el Molt Honorable Artur Mas i Gavarró s’ha sortit amb la seva: hi haurà una llista conjunta que aplegarà un ampli espectre de l’independentisme i ell també hi serà. No, definitivament no és la llista cívica i socialment transversal de què parlàvem fa tot just una setmana; l’única que m’hagués fet trempar: sense polítics, amb personatges públics i professionals reputats, però també amb paletes, estudiants, aturades i perruqueres. 

La que han pactat CDC, ERC, ANC, Òmnium i AMI ja la poden anomenar eufemísticament com vulguin, llista unitària o llista de la societat civil, però no deixa de ser la llista d’en Mas, la llista del president o la llista amb el president que ell mateix va proposar a través de diverses modalitats després del 9-N. Per tot això serà també la llista hegemònica. No l’encapçalarà, però segons les condicions acordades amb els seus socis de coalició Mas tornarà a ser proclamat president de la Generalitat en cas que la candidatura reuneixi els suports necessaris, a les urnes o al Parlament. 

Significa això que hi estigui en contra? De cap manera. Entenc la maniobra i la considero del tot necessària. A qui li interessi, la meva opinió sobre la relació de Mas amb el procés la trobarà condensada aquí.  

Tractant-se d’unes eleccions i no pas d’un referèndum, en condicions de joc net i normalitat política el més natural hauria estat que cada opció ideològica llancés la xarxa en el seu respectiu calador: CDC i Demòcrates de Catalunya al centre-dreta; ERC i MES al centre-esquerra, i CUP-Crida Constituent a l’esquerra radical. Com fa pocs dies defensava encara l’Antonio Baños de Súmate, “anar separats ho trobo molt potent. Molt més que una llista populista, de tots junts. El Quebec, una sola llista. Escòcia, un sol partit. A Catalunya tenim una panòplia de partits independentistes i això és collonut. Si demà proclaméssim la independència, ja tindríem un sistema competent i homologable només de començar. Jo sóc socialdemòcrata. Esperi, que l'hi passo. Jo sóc anarquista. Tranquil, tenim l'independentista que li ho explicarà. Sóc cristià. Doncs passi cap allà”. 

Dissortadament, però, l’escenari era tot un altre. El temps s’escolava, el procés s’esllanguia i calia donar un cop efecte per diverses raons. Una, per tancar les ferides obertes entre CDC i ERC; dues, per acabar amb els retrets recíprocs entre simpatitzants d’ambdues formacions; tres, per no llançar per la borda la feina de les entitats sobiranistes, i quatre, per infondre moral de victòria a la tropa. Molta gent reclamava unitat i alçada de mires, i molta més veia perillar una oportunitat històrica per la supèrbia d’un parell de líders polítics i per la nostra ineptitud col·lectiva. 

El gripau d’Esquerra 

L’acord per a la llista conjunta reserva el número 4 de la circumscripció de Barcelona per a Mas i el número 5 per a Oriol Junqueras. Del número 8 en avall, la candidatura integrarà membres dels partits de Convergència i Esquerra en una proporció del 58-42%. Per compensar la preeminència convergent, els republicans retindrien la vicepresidència del Govern i la presidència del Parlament. No ha estat, per a ells, una decisió fàcil ni exempta de discussions a nivell intern, d’executiva nacional en avall. En general, plana la sensació que Mas ha fet valer la seva posició de força per col·locar Junqueras entre l’espasa i la paret i que, al final, aquest ha hagut de transigir i posar el país al davant del partit. No hi havia cap més sortida: Mas amenaçava de no convocar eleccions i, enlloc d’això, exhaurir la legislatura, la qual cosa equivalia a matar el procés. En contrapartida, ERC hauria pressionat per revisar el full de ruta i rebaixar-ne els terminis de 18 mesos a la meitat. Com diu l’amic Xavier Mir, “malgrat tot (i el tot em pesa com no us arribeu a imaginar), el 27S jo votaré aquesta llista”. Ell poder sí, però segurament alguns vots republicans migraran a la CUP, de la qual ja en parlarem un altre dia. 

Irritativa per Catalunya

En aquests moments tan sols coneixem els cinc primers candidats de la llista conjunta per la circumscripció electoral de la demarcació de Barcelona, però la cosa promet. La lidera Raül Romeva. Com escriu el meu col·lega Xavier Amat, “Artur Mas ha fet canvi de calb al seu equip”, i aquest sí que li agrada. Només de saber-ho, m’he recordat d’una entrevista a Vilaweb que, llegida ara, era premonitòria. Romeva deia això: “l'oportunitat que per a mi ens ofereix el 27-S és que a Catalunya podem fer una cosa nova, podem disposar d'una plataforma que ens permeti d'avançar des del punt de vista de la regeneració política”. 

Bon amic de Junqueras i de Ramon Tremosa, a l’eurodiputat més pencaire que ha posat mai els peus a Brussel·les l’acompanyen dues de les Catalines del Polònia: les expresidentes de l’ANC i d’Òmnium, Carme Forcadell i Muriel Casals. Les seves antigues militàncies a ICV, ERC i el PSUC imprimeixen a la llista una pàtina esquerranosa que ha descol·locat i incomodat més d’un progressista d’upa. Significa això que Convergència es refundarà tornant a la socialdemocràcia que la veure néixer o, pitjor, potser busca fondre’s o confondre’s amb ERC? Ja hi ha qui n’ha fet broma i ha canviat l’acrònim de CiU pel de CiE, o qui, com la periodista Lídia Heredia, ha comès el lapsus de rebatejar-los com a Convergència Republicana de Catalunya; una possibilitat que els republicans refusen. Junqueras ja va deixar clar ahir en una entrevista a RAC1 que la candidatura és un “instrument excepcional concret”, basat en un “compromís detallat, explícit i ràpid” i concebut “a curt termini per fer la independència”. 

El líder republicà ha definit la candidatura com un “projecte de sensibilitats absolutament plural” i s’ha mostrat “content, satisfet i esperançat, amb orgull desbordat i confiança plena que això sortirà bé”. 

No ho veuen igual els antics companys de Romeva, que no s’ho han pres gaire bé i als quals ha escrit, precisament avui, una carta a El Periódico. La coordinadora nacional d’ICV, Dolors Camats, ha dit d’ell que "ha canviat d'equip". El portaveu ecosocialista al Congrés, Joan Coscubiela, sosté que, amb la designació de Romeva, "Mas considera que l'adversari a batre en aquestes eleccions és la llista de confluència del sí que es pot", i Josep Nuet, d’EUiA, assegura que el fitxatge de Romeva “demostra que a la llista del president hi ha nervis per la força de canvi que representa la llista del sí que es pot". Tant de ressentiment ha fet aparèixer una campanya en to de broma que advoca per donar un nou significat a les sigles d’ICV: Irritativa per Catalunya - Bords. 

Potencialitats intactes 

Deixant de banda el que diguin les enquestes –que li són propícies- i quin resultat farà a les urnes, la candidatura conjunta de l’espai central de l’independentisme català té dues virtuts que no té cap altra llista: 

- Una és el ressò internacional d’aquesta aliança. El cas dels catalans torna a la primera línia de l’actualitat i la premsa interpreta l’acord com un rearmament de l’independentisme de cara al definitiu xoc de trens amb l’Estat. La projecció exterior de la candidatura es veu amplificada, a escala europea, pels contactes i l'experiència de Romeva a l'eurocambra. 

- I l’altra és la seva capacitat de revulsiu per imprimir confiança en la victòria i generar titubeig i inseguretat en les files unionistes, fins al punt de motivar la tramitació urgent d’una llei de Seguridad Nacional per part del Govern espanyol que permeti de suspendre l’autonomia i de fer dubtar els partits espanyolistes de la necessitat de confegir una llista contrària que aplegui des del PP a C’s passant pel PSC i UDC. 

Definitivament, jo no la votaré, però li reconec les virtuts i en felicito els promotors. Som-hi, Raül!

El nou Ajuntament es posa en marxa

Ahir al vespre es va celebrar el segon ple del mandat 2015-2019. Després de la sessió d’investidura del 13 de juny, ahir era el torn del ple d’organització del consistori; també dit de cartipàs perquè té com a finalitat comunicar els decrets d’alcaldia pels quals es deleguen les diverses regidories i s’estableixen les atribucions de la junta de govern local. 

El sou dels regidors

A diferència de l’inici d’altres mandats, el ple va ser una bassa d’oli. La demagògia sobre la remuneració dels polítics locals ha quedat desterrada, si exceptuem les observacions picalloses de la portaveu de Gd’A formulades en directe i a les xarxes socials: “L'alcalde es fixa [sic] un sou de 45.000€ bruts, el màxim que preveu la llei, i el mateix que tindrà l'alcaldessa de Madrid. Enguany, més de 259.000€ del pressupost són per remunerar els 13 regidors i regidores”. 

Efectivament, els comptes municipals destinaran aquest import per atènyer quatre supòsits. D’una banda hi ha els regidors de l’equip de govern amb algun tipus de dedicació horària: l’alcalde (45.000€) i els regidors Fede Salas i Anna Fernàndez (30.000€ cadascun) tindran dedicació exclusiva, mentre que les regidores Isabel Nonell, Glòria Mans (27.300€ cadascuna), Laura Ribalaiga (24.600€) i Anna Alfaro (20.400€) tindran dedicacions parcials en diversa proporció. En segon lloc hi ha els portaveus dels grups municipals que resten a l’oposició, els quals percebran 10.200€ anuals, equivalents a una jornada laboral de 15 hores setmanals. En tercer lloc hi ha les compensacions o dietes per assistència a comissions informatives, plens i/o juntes de govern als dos regidors que, per diverses circumstàncies, no s’han acollit al règim salarial: Teresa Vilaró i Josep Bardés. Per últim tenim les assignacions als grups municipals, que representen un import anual global de 5.165€: 2.335 per a ERC-Sumem per Alella, 810 per a Gd’A i 505 per a CiU, Alternativa per Alella-CUP, PP i PSC.

La proposta de sous i retribucions es va aprovar amb els vots favorables de l’equip de govern i l’abstenció de la resta de grups. No obstant això, el representant de CDC, Esteve Garcia-Ossorio, va objectar que no era convenient gestionar la mateixa àrea durant dotze anys, en al·lusió a la titular de Serveis Urbans i qui sap si també al mateix alcalde com a responsable d’Hisenda. Per la seva part, el portaveu d’Alternativa per Alella-CUP, Oriol Font, va considerar que “no semblava raonable pagar sis sous que correspondrien a dedicacions plenes”, per la qual cosa “exigiria que aquests regidors treballin eficientment a jornada completa”. Pel que fa a la retribució de l’oposició, Font va reiterar el seu compromís de cobrar el salari mínim interprofessional i destinar l’escreix “a finançar activitats d’Alternativa per Alella i altres projectes afins”. Això converteix Font en el regidor més barat.

Serrells oberts entre ERC i CUP 

Com és sabut, el 9 de juny ERC-Sumem per Alella va emplaçar públicament Alternativa per Alella-CUP a formar part d’un “govern ampli de les esquerres”, un anunci que anava acompanyat de l’oferiment de les regidories de Medi Ambient i Transparència i que els cupaires van declinar el passat 4 de juliol després de mantenir un parell de reunions bilaterals de treball. Tanmateix, les dues formacions mantenen obertes converses sobre diverses qüestions i s’han compromès mútuament a col·laborar en matèria d’equipaments, drets socials, ocupació i transparència. Ahir, el ple va ser escenari d’aquest clima de diàleg. 

Per a Alternativa per Alella-CUP, les competències atorgades a la junta de govern són un tema “d’especial rellevància”. Font va sol·licitar que “no es perpetuï la situació anòmala actual en què la junta pren la gran majoria de decisions” i el ple només diu la seva sobre “les inversions que superen el milió d’euros, l’aprovació de mocions i qüestions anecdòtiques”. En concret, Font va demanar que alguns temes i determinades contractacions, pel seu abast, fossin sotmeses al debat plenari, que és “l’òrgan natural on rau l’interès general”. La idea és que tots els grups municipals puguin implicar-se en la governança, i la gent que segueix la vida municipal tingui una idea més àmplia, global i acurada de les decisions que s'hi prenen. L’alcalde, Andreu Francisco, va explicar que les atribucions de la junta són les mateixes des de 2007, i va recordar els cupaires que estan cridats a participar-hi si s’ho repensen. Font va fer oïdes sordes i va anunciar que el seu grup “es posa a treballar per tal que en els pròxims mesos, conjuntament amb la resta de partits, sigui acordada una modificació d’aquesta delegació a fi que tots els assumptes de rellevància pública passin per ple i que la junta resti com a eina funcional per a la gestió ordinària”. 

Els dos grups van debatre també sobre l’horari del ple, que des de fa un parell d’anys s’ha avançat de les 20h a les 19:30h. Amb l’ànim de “facilitar la màxima assistència de públic”, l’assemblea d’Alternativa per Alella-CUP ha arribat a valorar la possibilitat de traslladar el dia del ple de dijous a dissabte al matí, si bé ahir únicament va apuntar que “cal revisar aquest horari i estudiar quin és el millor moment del dia tenint en compte, entre altres, els horaris de finalització de les activitats extraescolars i els horaris de pas de l’autobús de Barcelona”. Francisco va recollir el guant, i Font es va comprometre a “presentar la nostra proposta d’hora d’inici de la sessió al setembre conjuntament amb altres propostes de funcionament del ple”. Més original va ser Josep Bardés, de Gd’A, que va suggerir sotmetre la qüestió a criteri de la ciutadania, mitjançant la celebració d’una consulta. 

El PSC i la independència 

El ple d’ahir també va acordar les designacions de representants a les diferents comissions, consorcis i ens locals i supramunicipals. A més dels membres del govern que corresponen segons els estatuts de cada ens, Gd’A, CDC i CUP tindran un lloc cadascun al Consell Escolar Municipal i els seus portaveus es tornaran al llarg dels propers quatre anys, juntament amb el PP, la cadira reservada als grups de l’oposició a la Mancomunitat de Serveis d’Alella, El Masnou i Teià. 

Com és tradició, el partits van delegar en persones de les respectives candidatures la seva representació en el Consell Municipal d’Habitatge, essent aquests els seus integrants: Abel Miravet (ERC-Sumem per Alella), Ferran Pou (Gd’A), Marc Viladecans (CDC), Mercè Pedemonte (Alternativa per Alella-CUP), Annerose Bloss (PP) i Carmen Estaràs (PSC). 

En tractar-se d’un ple extraordinari, no hi va haver torn de precs i preguntes del públic. Tanmateix, alguns membres de l’ANC presents a la sala tenien preparada una petita intervenció en la qual l’entitat “saluda i dóna el seu suport incondicional a aquest nou consistori sempre que la seva acció de govern respecti les prioritats socials dels alellencs (desafavorits, ocupació, transparència, millora escolar, sanitat...) i molt especialment el compromís adquirit per aconseguir la República Catalana”. Poc abans, el ple havia nomenat l’alcalde com a representant de l’Ajuntament en l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) amb la sola oposició del PP i el vot favorable del PSC.

"Atac" cibernètic

La crònica que acabeu de llegir ha estat realitzada gràcies a la informació facilitada per diverses persones que en van ser testimonis, contra la meva voluntat inicial; que no era altra que seguir la sessió en directe a través d'Internet. Malgrat les gestions realitzades durant tot el dia -sabedor que el canal d'streaming falla més que una escopeta de canya!-, l'Ajuntament va acabar reconeixent que això no seria possible a causa d'uns misteriosos "problemes tècnics" que podrien tenir relació amb un "atac al servidor".     

La llista cívica, el roc a la faixa de l’independentisme?

Quan semblava dat i beneït que els partidaris de la independència es presentarien a les eleccions del 27-S distribuïts en tres llistes, una maniobra sorpresiva d’última hora ha desembocat en la conformació d’una sola candidatura. I si el full de ruta era només una maniobra de distracció, i el pla B era la bona? 

Hi ha qui pensa que tot això és fruit de la improvisació o de la desesperació del moviment sobiranista davant dels mals averanys electorals, però la concatenació de pronunciaments dels darrers dies pot haver estat pactada entre les parts. Com diuen a les pel·lícules de sèrie negra, “fem que sembli un accident”. I, de fet, ho sembla. 

En veritat, però, tothom interpreta el seu paper: Mas llença la pedra en un míting a Molins de Rei, un acte de partit que altrament hauria passat sense pena ni glòria, i ressuscita un debat que estava mort i enterrat. Al president, per bocamoll, els seus rivals li podien haver clavat un bon calbot i fet callar, però no. Llavors Junqueras, que també és un paio que se la sap llarga, s’emociona més del compte en una entrevista radiofònica a Onda Cero -una emissora de tercera divisió que no és ni RAC1, ni Catalunya Ràdio, ni Ràdio Teletaxi- i es declara disposat a fer un “pas al costat”, “però que quedi clar que és per fer la independència”, recalca. Tot això, que sona molt estrany, la CUP ho entoma amb esportivitat: Quim Arrufat declara que els anticapitalistes ho estudiaran i avui, al ple del Parlament, de forma solemne, n’han donat el vist-i-plau. Amb condicions, és clar. 

En paral·lel, les entitats de la societat civil organitzada que donen suport al procés també han fet la seva part: els socis de l’ANC i Òmnium Cultural -que en molts casos són les mateixes persones- han autoritzat les direccions respectives perquè s’impliquin en la confecció d’una llista unitària sense polítics en actiu. I és aquí on som ara. ERC hi estaria fonamentalment d’acord, CDC hi dirà la seva en les pròximes hores -el president ja ha dit que “calen solucions excepcionals per a situacions excepcionals”- i la CUP veu en aquesta llista un recurs merament instrumental per convertir el 27-S en un referèndum i després, eleccions constituents i tornem a la batussa. 

L'única resposta, una resposta intel·ligent 

A mi, com ja vaig dir en el seu dia, em plaïa més un escenari amb tres llistes independentistes amb un denominador comú, però reconec que les circumstàncies han canviat des de llavors. D’una banda, era evident que a mida que s’acostava el 27-S l’independentisme havia der fer un esforç d’última hora per superar la desmotivació de bona part de les seves files, després dels mesos d’inacció i desunió que van succeir al 9-N. És “el turbo de la il·lusió” que reclamava el president a Molins de Rei. 

Last but not least, la necessitat d’acumular forces sorgeix, sobretot, com a resposta a la incapacitat del sobiranisme per atraure nous sectors a la seva causa -els anomenats indecisos- i, consegüentment, com a reacció al triomf relatiu de Barcelona en Comú i d’altres marques sorgides de l’aliança de Podemos i ICV a escala municipal en l’entorn metropolità, el Baix Llobregat i els dos vallesos. Ja ho vam advertir mesos enrere: Podemos és un submarí. L’ensulsiada del PSC-PSOE i la confluència d’aquests dos actors –i d’altres de secundaris, com EUiA i Procés Constituent- reconfigura el mapa polític i fa emergir un tercer espai a la regió metropolitana que pot comprometre la majoria absoluta del sí a la independència al conjunt del país. I això és cabdal: si el 27-S no assolim el 50% del vot emès difícilment s’activarà a favor nostre la diplomàcia internacional de països proclius com Dinamarca o Irlanda.

Per acabar-ho d’adobar i en funció de la conjuntura, el Govern espanyol encara podria avançar les eleccions generals per tractar de xafar-nos la guitarra i matar dos ocells d’un tret: el PP podria aconseguir una victòria aclaparadora a Espanya amb l’espantall de la secessió, i servir-se de Podemos per neutralitzar el procés d’emancipació social i nacional a Catalunya. Heus ací la paradoxa: dos tontos útils, Iglesias i Herrera, fent el joc -o la feina bruta- a la dreta reaccionària i uniformitzadora de sempre. 

Per tot plegat, la llista del sí -ja sia amb polítics de carrera o novells, tant me fa- constitueix una resposta intel·ligent i, segurament, també l’única capaç de superar totes aquestes amenaces. La llista transversal té encara una altra virtut: és, en certa mesura, un acte de generositat de les formacions polítiques independentistes; un acte de constricció que bona part de la societat exigia després de mesos de dissensions, i és alhora un missatge a la comunitat internacional que el poble no tan sols rema, sinó que també duu el timó.

Oxi!

Avui és un dia històric per als internacionalistes: el 61% dels electors grecs han dit oxi [no, en la seva llengua] a l’Europa del capital i han donat a la resta de pobles i nacions del vell continent una lliçó que alguns en diuen “de dignitat” i que és fruit de la desesperació més absoluta: és l’orgull de qui, exhaust i humiliat, ja no té res a perdre. 

La victòria esclatant del no avala i legitima la posició del govern d’esquerres de Syriza en la seva negociació davant la troica. De cara a afavorir la distensió, l’executiu d’Alexis Tsipras ja ha fet el primer gest: el seu home fort, Ianis Varufakis, ha dimitit el càrrec de ministre de Finances. Per contra, la cancellera alemanya, Angela Merkel, ha advertit que "s'han trencat els ponts" entre la Unió Europea i Grècia.

Com estava cantat, l’entorn de Podemos i ICV s’ha afanyat a fer una interpretació interessada del resultat, igual com els governs de la Unió Europea i les seves institucions en faran una altra en sentit diametralment oposat. A mi cap d’elles no m’abelleix perquè totes dues passen per alt conscientment un fet substancial: el pòsit nacionalista. Tant el mecanisme utilitzat pel govern hel·lè per donar curs a l’expressió popular, com la voluntat majoritàriament expressada a les urnes són l’exemple suprem de la radicalitat democràtica, però també, i sobretot, de la sobirania nacional. 

L’Europa dels pobles, contra l’Europa del capital

Tant el referèndum com el triomf del no són actes inequívocs d’afirmació nacional. Només un poble sobirà té capacitat i potestat per convocar un referèndum legal, i només un estat pot organitzar-lo amb totes les garanties en menys d’una setmana. Han estat els grecs, i no el conjunt de ciutadans europeus, els qui s’hi han pronunciat. No hi ha cap dubte: la gent es va manifestar, va votar i va celebrar el triomf embolcallada en la bandera del país. I ho ha fet sobre una qüestió -la del deute extern- que no és d’àmbit domèstic, sinó que afecta altres estats i acreedors internacionals com el Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI).

La victòria del no ha estat uniforme i generalitzada a totes les circumscripcions electorals, de les illes al continent: una mostra més del seu caràcter nacional.

Malgrat el discurs oficial, doncs, a l’Europa del segle XXI les fronteres compten per a tot: per delimitar realitats socials, econòmiques, culturals i lingüístiques diferents les unes de les altres, i per autogovernar-se o, en tot cas, per tractar de posar limitacions al neoliberalisme econòmic i les institucions que li fan el joc. 

Entre Ítaca i Neopàtria

Als grecs, com als catalans, les altes esferes europees representades per buròcrates com els presidents del Parlament, Martin Schultz, del Consell, Donald Tusk, de la Comissió, Jean-Claude Juncker, i de l'Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, també els han amenaçat amb l’expulsió de la Unió i la sortida de l’Eurozona si no es porten bé. És l’anomenat grexit; però com els volen fer fora si enlloc -en cap acord, en cap tractat- no hi ha prevista aquesta contingència?

Aquesta eventualitat, totalment arbitrària, confirmaria allò que tothom sap: que la Unió adapta el seu comportament a cada escenari i cas concret. Lluny de sentir-se aliè al que anit va succeïr a Grècia -un país relativament petit, perifèric i mediterrani com el nostre-, l’independentisme català també pot treure les seves pròpies conclusions:

- El poble grec ha conclòs que el deute extern del país és un deute il·legítim com a conseqüència de la conversió en càrrega pública del 95% del deute privat dels sectors financer i especulatiu. 

- El poble grec ha desoït el discurs de la por i s’ha revoltat contra les condicions que les institucions econòmiques pretenien imposar-li per seguir amb la ficció d’un rescat que destina el 90% del seu import a rescabalar els bancs estrangers. 

- El poble grec ha impedit un cop d’estat encobert per derrocar el govern del país; una operació beneïda, sinó directament orquestrada, per les cancelleries dels principals estats de la Unió. 

I tot això el poble grec ho ha fet amb l’arma més letal de totes les que existeixen en democràcia: amb el seu vot, de la mateixa manera com haurem de fer els internacionalistes catalans el pròxim 27-S. Que ho sàpiguen tots els tecnòcrates de la Unió i els gàngsters amb corbata del BCE i del FMI. Que ho sàpiguen també Pablo Iglesias i Joan Herrera, que no hi ha internacionalisme sense independència.