28 de febrer 2018

El rei ens declara guerra (II): 'La Campana'

Als Països Catalans, la tradició republicana és pregona i ve de lluny, malgrat els esforços que va invertir la darrera dictadura a esborrar-la del mapa. Calia només una espurna per desvetllar la consciència i tornar-la a reivindicar com no es feia des dels anys 30 del segle XX. I aquesta guspira va ser l’1 d’octubre. 

Diumenge, al sopar inaugural del Congrés Mundial del Mòbil al Palau de la Música, els membres dels Comitès de Defensa de la República van fer honor al seu nom i van rebre el rei d’Espanya a peu de carrer, cassola en mà. Mentre els Mossos actuaven com a força policial de xoc al servei de la repressió i les denerides autoritats del país donaven prova que amb les coses de menjar no s’hi juga (Ada Colau) i que la desobediència és una contrarietat (Roger Torrent), a fora retrunyien les notes de l’Himne de Riego. Però se’n van sentir moltes altres: Els Segadors, La Internacional, A les barricades... el millor de cada casa, vaja! 

A la guillotina 

Casualitat o no, s’atribueix al músic d’Ontinyent Josep Melcior Gomis l’autoria de l’himne en llaor del militar liberal Rafael del Riego que va foragitar l’absolutista Ferran VII. De seguida, la composició va ser adoptada com a himne oficial de l’Estat durant la segona meitat del Trienni Liberal (1820-1823) i, gràcies a l’hàlit del poble menut, va ser restituïda durant la Primera i la Segona República (1873-1874 i 1931-1939). La lletra original, en castellà, és horrorosa en tots els aspectes; però algunes de les seves adaptacions populars són antològiques, com aquella que resa: 

“Un hombre estaba cagando y no tenía papel; 
pasó el rey Alfonso XIII y se limpió el culo con él”. 

En català n’ha perviscut una que evoca la Revolució Francesa i proposa de tallar el coll a la seva mare, la regent Maria Cristina: 

La reina demana corona? Corona li donarem. 
Que vingui a Barcelona i el coll li tallarem. 

La cançó, que va ser versionada l’any 2002 pel grup Mesclat per referir-se a Joan Carles I, podria ser considerada la precursora d’aquell càntic que se sentia a les manifestacions independentistes dels anys 80 i 90: La infanta Cristina, a la guillotina! 

Segons el professor Gabriel Comes, l’any 1982 els vells pescadors de Torredembarra encara recordaven una versió més extensa i acarnissada que feia així: 

Si la Reina vol corona, corona li darem. 
Que vingui a Barcelona i aquí la pelarem. 

La reina s’està al llit, menjant-se una costella; 
li cau el ganivet i es talla la mamella. 

La reina està malalta a punt de combregar; 
foteu-li quatre tiros i acabeu-la de matar.” 

Però la veritable cançó antimonàrquica del republicanisme català del segle XIX va ser La Campana, que prenia el nom de l’instrument que cridava el poble a prendre les armes i alçar-se en sometent. La lletra és obra del figuerenc Abdó Terrades sobre la melodia d’un autor desconegut, i fou donada a conèixer el 1841 al diari El Republicano. Segons el federalista gadità Francisco Tubino, la peça esdevingué l’himne per excel·lència dels revolucionaris catalans, fins al punt que el governador de Barcelona Juan Gutiérrez va prohibir expressament de cantar-la, l’any 1842. La composició, que més endavant va ser adaptada per Josep Anselm Clavé en un fragment de la seva cantata La Revolución, fa una crida explícita a sollevar-se (amb la falç, la forca, l'escopeta i el canó) en nom de la República i abolir els privilegis i les desigualtats: 

Fugiu tirans, que el poble vol ser rei.
[...]
Lo garrot, la escopeta, la fals y la forqueta, 
oh catalans, ab valor empunyem!
[...]
La cort y la noblesa, l'orgull de la riquesa. 
Caigan de un cop fins al nostre nivell!
[...]
Los ganduls que’s mantenen del poble, y luego’l venen, 
morin cremats, sino pau no tindrem.
[...]
Ja la campana sona, lo canó ja retrona
anem republicans, a la victòria anem, anem!

27 de febrer 2018

El rei ens declara guerra (I): 'Els Segadors'

Fins ara, les visites dels reis d’Espanya a Catalunya s’havien produït en un clima social ambivalent d’indiferència generalitzada i de rebuig sostingut però minoritari, amb algunes escridassades i cremes simbòliques de retrats. Avui, en canvi, la contestació ciutadana i la incomoditat institucional són evidents, fins al punt que una reedició de la boda reial a Barcelona entre la infanta Cristina i Iñaki Urdangarín seria absolutament inimaginable perquè el repic de cassoles ofegaria els aplaudiments. De fet, l’alellenc Enric Satué ja va deixar ben clar el 2016 que no tornaria a dissenyar un logotip per a aquell enllaç “davant la poca talla moral dels nuvis”. Si la parella no s’ha separat, el divorci entre la monarquia i la població catalana s’ha transformat en franca i mútua animadversió. 

Tota aquesta hostilitat, la corona se l’ha guanyada a pols. Per a la seva desgràcia, el luxe, el lucre i el desvergonyiment amb què actuen els seus membres no casen bé amb la realitat del carrer a la qual s’enfronten cada dia molts dels seus súbdits després de l’esclat del somni espanyol: famílies desnonades, treballadors precaris i joves sense futur. A fer la pau tampoc no hi ajuden els tripijocs amb la corrupció, els judicis-farsa, els exilis daurats a Suïssa, els escàndols sexuals o les caceres d’elefants, ni el silenci còmplice de la Zarzuela mentre a la Moncloa i la carrera de San Jerónimo estrenyien encara més el dogal als catalans. I no serà perquè no hàgim avisat complidament que tot això arribaria, amb xiulades apoteòsiques per part de l’afició culer en cinc de les sis últimes finals de copa del rei de futbol disputades des de 2012. 

L’amistat i els negocis de la Casa Reial amb les monarquies teocràtiques àrabs –que tan aviat trepitgen els drets humans com financen la guerra santa– ja van merèixer la censura pública dels barcelonins que es van manifestar el passat 28 d’agost per condemnar els atemptats gihadistes de les Rambles i Cambrils: Felipe, qui vol la pau no trafica amb armes. 

Assetjada per la raó d’Estat (retallada de l’Estatut, menyspreu cap a la llengua i cultura catalanes, ofensiva contra l’escola i sentències reiterades contra les lleis del Parlament), la societat catalana s’ha mobilitzat i s’ha expressat a les urnes de forma inequívoca i reiterada en defensa de les seves institucions i dels seus drets nacionals, mentre la Corona s’ha anat bunkeritzant, malgrat el relleu generacional. Ho vam veure el 3 d’octubre amb tota la seva cruesa: a les pantalles va aparèixer parapetat rere una taula un paio que ens renyava i ens amenaçava, acusant-nos de comportar-nos amb “una deslleialtat inadmissible cap als poders de l’Estat”, de “soscavar l’harmonia i la convivència de la societat catalana”, de situar-nos “totalment al marge del dret i la democràcia” i de “trencar la unitat d’Espanya i la sobirania nacional”. 

De l’1-O a Felip IV

Si la CIA va poder escriure el discurs del seu pare Joan Carles I arran del cop d’Estat del 23-F de 1981, al seu fill Felip VI l’hi devia dictar la FAES. Lluny d’erigir-se en àrbitre del conflicte, va actuar com un titella a mans del Govern i amb la seva al·locució va avalar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per derogar l’autonomia: “Davant d’aquesta situació d’extrema gravetat, és responsabilitat dels legítims poders de l’Estat assegurar l’ordre constitucional, la vigència de l’estat de dret i l’autogovern de Catalunya, basat en la Constitució i l’Estatut”. 

Aquestes paraules, pronunciades sense rubor 48 hores després de la ràtzia policial de l’1 d’octubre, van ser percebudes com una declaració de guerra pel mateix president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que les va replicar amb una brevíssima i contundent desaprovació: “així no”. Aleshores, de presos polítics encara no n’hi havia (per la qual cosa ens estalviarem per ara la segona part de la cançó), però a la memòria de molts catalans van ressonar els arpegis d’aquell romanç de notícies del segle XVII sobre la Guerra dels Segadors titulat Catalunya, comtat gran que el cantautor Rafael Subirachs va recuperar el 1976, i la lletra del qual, degudament extractada, deia així: 

                 Catalunya, comtat gran, qui t'ha vist tan rica i plena! 
                 Ara el rei, nostre senyor, declarada ens té la guerra.
                 El comte-duc d'Olivars temps ha que li burxà l'orella: 
                 - “Ara es hora, nostre rei, ara és hora que fem guerra” 
                 Contra tots els catalans ja veieu quina n'han feta. 
                 El pa que no era blanc deien que era massa negre 
                 i el donaven als cavalls sols per desolar la terra. 
                 Del vi que no n’era bo deien que era massa agre
                 i en regaven els carrers, tot per desolar la terra. 
                 Al davant dels seus parents, deshonraven les donzelles 
                 i mataven als seus pares si de mal donaven queixa. 
                 Ja donaren part al virrei del mal que aquells soldats feien: 
                 - “Llicència els he donat jo, molta més se'n poden prendre” 

Escrita amb tota probabilitat l’estiu de 1640 adaptant-la a alguna tonada tradicional, la composició fou remasteritzada –en lletra i melodia– diverses vegades durant la segona meitat del segle XIX fins a esdevenir l’himne oficial de Catalunya, amb el nom d’Els Segadors. Amb ella, els catalans enceten una àmplia i dilatada tradició musical en què fan palès els seus desacords amb la monarquia hispànica. 

En el seu origen, la cançó narrava el conflicte obert entre el Principat i el projecte centralista i uniformitzador de la cort assentada Madrid provocat pels abusos dels terços castellans allotjats al país. Llavors va ser la població qui, per la via dels fets i disputant-li a la monarquia el monopoli de la violència, va empènyer la Generalitat encapçalada per Pau Claris a trencar amarres amb Castella i a fundar una república sota la protecció de França. 

Han passat vora de 400 anys i el més calent és a l’aigüera: la Guàrdia Civil i la Policia Nacional segueixen assolant pobles i viles, Sáenz de Santamaría fa de comte-duc, Millo encarna el virrei, els jutges de l’Audiència han estat substituïts pels magistrats del Suprem i el Constitucional, i Felip VI únicament ha hagut de capgirar el numeral per convertir-se en Felip IV. Així les coses, només resta per veure si algú farà de Joan d’Àustria, cosa no gaire difícil si tenim en compte que de bords no en falten.

23 de febrer 2018

Plega Nonell, torna Almendro

La regidora Isabel Nonell va comunicar ahir al ple municipal d’Alella la renúncia com a titular de les àrees d’Administració, Promoció Turística, Comunicació, Innovació i Transparència a partir del mes de març, coincidint amb l’edat de jubilació. L’anunci va agafar per sorpresa als representants de la resta de grups municipals, que atribueixen el secretisme als plans d’Andreu Francisco per preparar el seu relleu de cara als comicis locals de 2019 al capdavant d’ERC. 

Alcalde des de 2003, la llista que encapçalava va obtenir per primer cop el 2015 la majoria absoluta amb 7 regidors. Amb la marxa de Nonell, la seva vacant passaria automàticament a ser ocupada pel número 8 de la candidatura, Marc Almendro, que ja va ser regidor de Joventut, Esports i Medi Ambient entre 2011 i 2015. Format políticament a les joventuts del partit, el seu nom ja havia sonat aleshores com a possible delfí de Francisco.

De tot això, anit ningú no en va voler parlar obertament, però alguns grups de l’oposició hi veuen una nova jugada mestra de l’alcalde destinada, aquest cop, a aplanar el camí al seu successor. Per la seva experiència i capacitats, l’entrada d’Almendro s’interpreta alhora com un reforç per a l’equip de govern a 1 any vista per a les eleccions. Efectivament, la seva incorporació permetria redistribuir la càrrega de treball interna i rellevar l’alcalde d’algunes de les regidories que ja tutelava –Urbanisme i Hisenda– o que ha assumit darrerament: Civisme i Seguretat Ciutadana, que va intercanviar per Participació Ciutadana amb Fede Salas; Esports, Salut i Promoció Econòmica, que va entomar després de cessar la regidora socialista Glòria Mans, o qualsevol de les àrees que deixa òrfenes la regidora que ara es jubila. 

Comiat emotiu 

Nonell va rebre ahir les felicitacions unànimes dels seus adversaris polítics, que van lloar-ne el tarannà afable i accessible, i li van desitjar bons auguris per al futur. Ella, per la seva part, va fer balanç dels seus 11 anys com a regidora. “Vaig venir a viure a Alella el 1994. Deu anys després vaig conèixer l’alcalde a la reunió de barris de can Sors i el 2007 vaig anar per primera vegada a les llistes. Ser regidora és una feina engrescadora que s’afronta amb molta motivació, però que fa molt de respecte i genera molt de neguit i patiment”, va apuntar. 

A l’hora de fer balanç de la seva trajectòria, Nonell va destacar “el reflotament de l’Associació de Comerciants, la redacció d’un Pla de Turisme a l’entorn de la DO Alella, la posada en marxa de l’Oficina d’Atenció al Ciutadà i l’organització de vuit edicions seguides de la Festa de la Verema”. Per tot plegat, la regidora va descriure la vocació de servei públic com “un aprenentatge continu que et fa madurar i replantejar-te moltes coses”, i va agrair a tots els representants polítics i treballadors municipals la seva bona predisposició al llarg d’aquest temps: “Sempre m’ho heu fet tot fàcil”, va dir.

Tensió amb Gd’A 

El d’anit va ser un ple llarg, de més de 2 hores i mitja de durada. La sessió va transcórrer plàcidament fins que la portaveu de Gd’A, Mercè Marzo, va posar sobre la taula dues qüestions que van irritar al Govern. La segona, relacionada amb el Club de Futbol Alella, es va acabar reconduint. No així la primera: una moció on se sol·licitava l’estudi i creació d’un servei de bus nocturn per dur els joves i adolescents d’Alella a les discoteques de Mataró. Marzo va criticar el botellón de can Vera i va explicar que “la demanda és real perquè hi ha grups de pares i mares que contracten petits autobusos per dur-hi els fills”. 

Tot i rebre el suport del PDeCAT, la proposta va ser rebutjada per la resta de formacions. La regidora d’Adolèscencia i Joventut, Anna Alfaro, va exposar que el model d’oci que propugna l’Ajuntament planteja alternatives lúdiques dins del municipi que en cap cas no passen per “portar els joves a locals que faciliten l’entrada gratuïta a les noies fins a la una de la matinada”. Al seu torn, la titular de Mobilitat, Anna Fernández, va assegurar que el municipi destina cada any 265.000 euros al transport urbà i 16.000 més al servei de taxi a demanda, i va explicar que “ara la prioritat és oferir un servei públic als veïns d’Alella que han d’anar a l’hospital de can Ruti, a Badalona”. 

Malentès inexplicable 

En el torn de precs i preguntes, Marzo va denunciar que l’Ajuntament hauria deixat perdre l’oportunitat d’acollir la celebració de la Nit dels Campions, una gala futbolística d’àmbit comarcal que la Federació Catalana hauria proposat al Club de Futbol Alella d’acollir en el pavelló municipal Abelard Vera. Es tracta d’un acte “sense cap cost per al municipi que hauria portat al poble molts participants”. La regidora va carregar contra l’alcalde com a titular de l’àrea d’Esports i va acusar-lo de “falta de respecte al Club i les institucions esportives catalanes” perquè no va assistir a una reunió conjunta celebrada el passat 14 de febrer. Marzo va criticar la “manca de visió de projecció esportiva” i va qualificar la situació d’“acte greu” i “incoherent amb el discurs oficial de foment de l’esport de base”. 

L’alcalde va confessar que estava “al·lucinat” per les acusacions i va afirmar amb rotunditat que Marzo estava “desinformada o mal informada”. “Es tracta d’un desagradable i inexplicable malentès, ja que ningú no s’ha dirigit a aquesta Alcaldia per demanar cap reunió. Per tant, no he dit mai que no a aquest esdeveniment”, va aclarir Francisco; el qual, ben al contrari, es va comprometre a contactar amb els organitzadors per escatir si la decisió encara és reversible.

05 de febrer 2018

Els veritables supremacistes, de Companys a Puigdemont

Fa tot just un any, el Govern legítim de la Generalitat va declarar el 5 de febrer com a Dia Nacional de l’Exili i la Deportació amb “la voluntat de preservar la memòria dels fets esdevinguts aquell dia de l’any 1939, així com de generar consciència crítica i sensibilització humanitària per tots els exilis i els desplaçaments forçosos de població que s’estan produint en l’actualitat arreu del món”. 

Un any després d’institucionalitzar aquell propòsit, no sembla que la “consciència crítica” ni la “sensibilització humanitària” s’hagin prodigat gaire a casa nostra. Ara i aquí, els principals líders polítics del país són a la presó i a l’exili, la voluntat política dels catalans no es pot fer efectiva pel bloqueig dels alts poders de l’Estat, els grups de comunicació purguen els periodistes i opinadors dissidents, els treballadors dels mitjans públics s’autocensuren, i jutges i policies s’excedeixen en les seves funcions i persegueixen penalment per presumptes delictes d'odi a tuitaires, professors d'escoles i instituts, humoristes, cantants de rap, hotelersbombersregidors, pallassos i fins i tot un mecànic de Reus

I mentre això s’esdevé, n’hi ha que s’ho miren des de l’equidistància, com si la cosa no anés amb ells, mentre una part de significativa de la societat catalana aplaudeix amb les orelles. En els darrers temps, molts dels nostres veïns –milers, desenes milers– han tret a passejar la seva misèria humana i intel·lectual. Hi ha de tot: joves millennials, avis que prenen el sol al parc, companys de feina, pares i mares de l’escola. A tots ells la democràcia els ve grossa. Prefereixen l’autocràcia d’un Estat fort, que és l’avantsala de la dictadura. 

Revisionisme històric 
Alguns potser no ho saben, però són enemics de la llibertat –de “la dels altres”, és clar, que és la col·lectiva!– perquè la supediten a l’imperi de la llei, encara que les lleis es puguin interpretar, modificar o simplement suplantar, si la majoria social ho vol. Molts d’altres en són plenament conscients. Són els autodenominats constituciona-listes. Els coneixereu perquè embolcallen amb arguments legalistes el seu fariseisme i camuflen la seva condició de nacionalistes espanyols rere un cosmopolitisme adobat per la idea que el castellà és una llengua universal i un europeisme de nou encuny nascut a l’ombra del silenci còmplice de la comunitat internacional. 

Tenen tants motius per estar exultants que fins s’atreveixen a tergiversar la realitat i la veritat històrica. De la seves boques hem sentit tota mena de difamacions, i dels seus punys hem llegit arengues denigrants, com aquesta en llaor de la Brigada 155: “Muy bien por esos héroes que están combatiendo al auténtico fascismo, que son esos CDR, la ANC, Ómnium y los golpistas que merecidamente están en la cárcel y los que estarán. Adelante buenos catalanes, buenos españoles, buenos tabarneses, contra el fascio catalanazi”. 

Víctimes i botxins 
Als republicans catalans, víctimes propiciatòries de l’eix totalitari format per Franco Mussolini i Hitler –també amb el beneplàcit d’Europa-, aquestes abjeccions ens dolen i ens indignen sobre manera. Veure votar l’1-O Neus Català, supervivent de la barbàrie nazi, és la millor desautorització a totes les acusacions de persecució i totalitarisme. 

N’hi ha prou d’obrir Els catalans als camps nazis que va escriure Montserrat Roig l’any 1977 i llegir qualsevol de les seves pàgines per adonar-se de la perversió moral de la banalització del nazisme. La 30, per exemple, diu així: “En Josep Arnal era dibuixant professional al TBO. Treballà al Papitu i a L’Esquella de la Torratxa [...] En Josep Ester, un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries de Berga, va anar a parar a Mauthausen; era un Nacht und Nebel (nit i boira), i això significava que podia ser afusellat d’un moment a l’altre [...]

En Dídac Sabater, que morí al camp de Coswig, era del Consell d’Estat Català a Barcelona [...] En Francesc Boix, de Girona, acabà els seus estudis de Medicina a Madrid i es féu d’Izquierda Republicana [...] En Bernat Garcia, detingut per resistent a Bordeus i deportat a Sachsenhausen, treballava a la secció comercial de les edicions Proa a Badalona [...] L’Antoni Blanco i Blanch, home de confiança del sindicalista Joan Peiró, morí a Gusen l’11 de setembre de 1941 [...] També moriren a Gusen en Salvador Galobardes, d’Estat Català, que havia estat a Prats de Molló amb Francesc Macià [i fou capità del Regiment Pirinenc de Catalunya]; en Francesc Aymerich, de l’Esquerra Republicana de Catalunya, alcalde de Palafrugell; en Josep Sedó, d’Acció Catalana; en Josep Pons i Carceller, mestre d’escola; en Jaume Castells, paleta d’Hostalets de Balenyà; l’Antoni Sayós, fuster del mateix poble; en Josep Iglesias, del PSUC, nascut a Sierradefuentes, Càceres, obrer d’una fàbrica de suro a Palafrugell. Bernat Toran, fill de Fígols i dependent de la casa Jorba de Manresa i sindicat per aquest motiu al CADCI va morir gasejat a Gusen. I a Dachau va morir un tramviaire de Barcelona, de la CNT, que es deia Alegria...” 

En total, 1.972 catalans i catalanes van ser deportats als camps d’extermini, segons un cens elaborat el 2012 per la Generalitat i l’Amical de Mauthausen; no pas pel Govern espanyol, malgrat que també s’hi comptabilitzen 6.892 republicans de la resta de l’Estat. 

L’historiador Agustí Barrera relata la fi que van fer dos mataronins d’adopció. Francesc Verdalet, nascut a Blanes el 1914, era militant del PSUC i col·laborador esporàdic del setmanari Llibertat. Pere Vives, nat a Barcelona el 1910 i a qui el supervivent Joaquim Amat-Piniella va dedicar el seu llibre K.L. Reich, era un assidu de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. Tinent d'artilleria de l'Exèrcit Popular, estava enllestint la traducció al català de La condició humana, d’André Malraux, ja que havia llegit molt en tres o quatre idiomes. “Era un intel·lectual brillant i alhora compromès políticament, per això participà en els fets del sis d'octubre de 1934”. El 1941, tots dos –Verdalet i Vives– van ser capturats a França per l’exèrcit alemany i internats a Mauthausen. Allí van ser sotmesos a treballs forçats i torturats per les SS al crit de Viva Franco, Arriba España abans de ser assassinats amb una injecció de petroli al cor. 

La seva filiació política i sindical no deixa dubtes sobre les víctimes de l’Holocaust. No era, però, una qüestió de sigles, sinó d’ideologia. “En Josep Escoda, de Lloà, al Priorat, no militava en cap partit, però se sentia republicà, progressista en extrem”, escrivia Montserrat Roig. El problema, i gros, és que a Catalunya i a Espanya els extremistes són reaccionaris! 

De Companys a Puigdemont  
A diferència del Caudillo, que va morir al llit, il Duce va ser penjat pels partisans, Itàlia va esdevenir una república, el Führer es va suïcidar i el nazisme va ser jutjat. No pas pel Tribunal Constitucional del Regne d’Espanya, sinó pel Tribunal Militar Internacional de Nuremberg, la història i la historiografia. 

Dissortadament, l’anormalitat espanyola permet als revisionistes vexar la memòria de Lluís Companys i de totes les víctimes republicanes que hi ha enterrades en fosses comunes, com tenen per costum els neofalangistes Pablo Casado i Rafael Hernando. Amb els seus clarobscurs, el president de la Generalitat era un símbol abans i tot d’esdevenir un màrtir, especialment per als seus enemics, perquè encarnava la institucionalitat catalana i la voluntat de la sobirania popular. El seu afusellament, doncs, va ser un càstig a tot un país. Tres generacions senceres –avis, pares i néts- van veure furtat el somni d’una federació ibèrica, i ara volen fer el mateix amb Carles Puigdemont i la República Catalana proclamada el 27 d’octubre. 

Tres generacions són 80 anys més de submissió. Ens la deixarem prendre?