30 de desembre 2017

Dues sortides al 21-D

La nit electoral del 21-D va deixar dos titulars: la victòria pírrica de C’s, d’una banda, i el triomf en vots i en escons del bloc independentista, de l’altra. El primer efecte s’esvairà ben aviat -com l’encanteri de la Ventafocs- i per aquest motiu Rajoy, Ábalos, Gay de Montellà i tutti quanti pressionen Inés Arrimadas perquè faci finta d’intentar formar govern encara que l’aritmètica parlamentària ho faci inviable. Es tracta de fer més durador l'impacte en l’opinió pública al preu que sigui; però serà debades, ja que Arrimadas ni tan sols no és la guanyadora moral perquè el seu èxit ha estat a costa de l’esfondrament del PP. 

A C’s li ha passat com a En Comú Podem a les eleccions generals al Congrés de desembre de 2015 i juny de 2016: va ser la força més votada a Catalunya; però la suma de vots i escons d’ERC i PDeCAT la superava. 


Des d’aquesta perspectiva, el resultat de C’s és circumstancial. No pas perquè sigui anecdòtic, ja que ha vingut per quedar-se, sinó perquè és degut a un moment d’excepcionalitat derivat de l’aplicació del 155, la imposició de les eleccions i la repressió de l’independentisme. Ni en l’escenari més procliu als seus interessos, l’espanyolisme no ha aconseguit ni tan sols un empat tècnic. La majoria silenciosa no està, ni se l’espera. Amb una participació rècord del 82%, els independentistes han sumat 35.302 adhesions a les 2.044.038 de l’1 d’octubre, i això els dóna un avantatge de 14 escons i 177.279 vots. 

Malgrat els mals averanys i les males arts de l’Estat, l’independentisme seguirà marcant l’agenda política de Catalunya i condicionant fortament l’espanyola un cop acomplert el primer objectiu: parar el cop i fer palès que el 155 és contrari a la voluntat majoritària del poble català. Ara queda tota la resta: saber què farem, i com ho farem. 

Tot indica que el camí serà llarg, ja que ni Junts per Catalunya ni ERC estan en disposició d’implementar el mandat democràtic de l’1 d’octubre. Hi ha qui opina que el crèdit de la República es va malbaratar l’endemà de la seva declaració. Podem sospitar que l’Estat hi hauria vessat sang, i això impedeix de saber quins tombs hauríem fet tots plegats si l’independentisme no s’hagués creuat de braços els dies posteriors al 27 d’octubre, si el Govern hagués exercit el seu lideratge, si les institucions no s’haguessin lliurat a l’Estat, si els seus treballadors s’haguessin insubordinat, si la tebior de la CUP s’hagués transformat en rebel·lia, o si la reacció d’Albano Dante Fachín i Àngels Martínez s’hagués estès a altres sectors dels comuns. 

Davant la contenció i la por al buit de l’independentisme, les forces del règim no s’han tallat ni un pèl: van activar l’article 155 de la Constitució fent-ne un ús que depassa els límits fixats pel mateix legislador mentre, en paral·lel, la Justícia espanyola “escapçava” i enviava a presó tots els membres del Govern català que no havien fugit. 

Plebiscit legitimista

En la seva ofensiva per terra, mar i aire, el Govern del PP va imposar unes eleccions autonòmiques per donar cobertura legal a la presa del poder executiu i legislatiu a Catalunya per part del bloc unionista, amb l’excusa que calia restablir la convivència, la normalitat democràtica i la lleialtat institucional. Com pronosticaven la majoria d’enquestes, aquell objectiu de màxims no s’ha assolit. No sols això, sinó que interpretat en aquests termes el resultat del 21-D avala el retorn del president Puigdemont i el seu executiu, per la qual cosa les forces espanyolistes centren ara tots els seus esforços a obstruir la recuperació efectiva de l’autogovern i avançar en la destrucció dels mitjans de comunicació i l’escola pública. Desafiat i contrariat un cop més a les urnes, l’Estat ja ha anunciat que ampliarà la persecució judicial de líders polítics i amenaça amb un 155 libèrrim, permanent i indefinit. 

Davant d’aquest escenari hi veig dues sortides, d’entre les moltes possibles. La primera és la més digna i conseqüent, però és alhora la menys operativa, la que difícilment permet sumar nous suports a la causa republicana i la que més aprofundeix la dinàmica de blocs. De fet, el seu objectiu últim seria provocar unes noves eleccions que permetessin a l’independentisme recuperar la iniciativa, renovar líders i millorar-ne els resultats. La segona, en canvi, és més possibilista i obre la porta a una col·laboració amb els comuns i, fins i tot, a la seva participació en un govern de concentració. 

Recanvi independentista

La primera hipòtesi parteix de la premissa que amb els grillons del 155 i la persecució judicial resulta tan impossible moure’s com absurd intentar-ho, sigui quina sigui la decisió del Tribunal Suprem del 4 de gener respecte del futur immediat d’Oriol Junqueras. A diferència del triomf del Front d’Esquerres i la restitució automàtica de la Generalitat presidida per Lluís Companys l’any 1936, ara es tractaria de fer palès davant l’opinió pública catalana i internacional que l’Estat espanyol és el principal enemic de l’estabilitat i del retorn a la normalitat quan comet frau de llei per impedir que es constitueixin el Govern legítim -l’únic aritmèticament possible- i la mesa del Parlament en la forma en què ho estaven abans del 21-D; no per caprici, sinó perquè els seus integrants han tornat a ser escollits com a caps de llista de les respectives candidatures per sufragi universal. Hi tenen tot el dret, ja que cap sentència judicial no els ha negat l’elegibilitat. 

Com tothom sap, l’únic desllorigador a aquesta situació de bloqueig passa per rellevar l’estat major independentista per noves cares -la que més sona és la d’Elsa Artadi, en les files de Junts per Catalunya-, però per això es fa absolutament necessari i convenient precipitar un nou escenari electoral amb noves llistes i nous candidats. El moment triat pot ser ara, la qual cosa ens portaria a votar abans de l’estiu, o quan arribi el moment de les inhabilitacions, d’aquí a un any, segons allò que més convingui a l’estratègia independentista. El raonament és múltiple i és el següent: 

 - Qualsevol nou lideratge ha de ser avalat pels votants (s’ha acabat allò de camuflar-se de número 4 que va fer Artur Mas o de ser ungit del no res com Carles Puigdemont). 

- La repetició dels comicis es faria en un clima més favorable per a l’independentisme, un cop comprovada la seva fortalesa el 21-D. Els 2 milions de vots estarien pràcticament garantits, especialment si al llarg dels propers mesos s’esvaeixen els dubtes sobre el full de ruta del futur govern i les direccions dels partits exhibeixen un esperit mínimament unitari, ja que les seves bases sovint són intercanviables. 

- Probablement, l’unionisme recularia. Després de no aconseguir el sorpasso el 21-D, la seva capacitat de mobilització es ressentiria i la participació difícilment superaria el 75%. Fins aquí la primera solució. 

Obertura als comuns

Anem per la segona. Com ja hem dit, es tractaria de construir una majoria parlamentària -i, a poder ser, també governamental- a l’entorn del sobiranisme i l’oposició al 155. Evidentment, és una passa enrere respecte del 27-O. A la pràctica, es tracta d’un nou inici: un reset que pot obrir noves finestres d’oportunitat (de cara als pactes municipals alternatius a C’s, per exemple) i que és congruent amb els minsos suports en defensa de la unilateralitat que feia la CUP. 

Per començar de bell nou, caldria una nova mesa del Parlament presidida per Xavier Domènech -en reconeixement, també, a la tasca i l’actitud valenta de Joan Josep Nuet- i allargar la mà del govern a CeC i la CUP. Tanmateix, la finalitat no és tant un govern de concentració -que comuns i cupaires sempre defugiran- com establir una dinàmica de treball i col·laboració per tirar endavant una agenda social que faci conscients als comuns de les terribles limitacions econòmiques, financeres i legislatives de tenir intervinguda l’autonomia. 

Tot i que ja no estem instal·lats en la lògica plebiscitària del 50+1 -entre d’altres coses, perquè Europa i Espanya han deixat clar que no l’acceptaran-, cal teixir noves complicitats per bastir una República d'homes i dones lliures. Hem passat de l’apriorisme del tenim pressa a una cursa de fons: el procés pot durar anys i cal acumular forces per a aquest nou estadi. Personalment, em conformaria amb convèncer de la necessitat de ruptura el 30% dels votants del comuns, davant d’un Estat que seguirà sense oferir res que no sigui negació, repressió i càstig. 

Però compte: caldrà gestionar bé les dissensions internes i el col·lapse provocat pel bloqueig exterior, ja que tothora planarà el risc de desembocar en un eventual avançament electoral. Fem-ho, arribat el cas, a l’uníson i en el moment més propici.

22 de desembre 2017

L’independentisme guanya les eleccions del 21-D a Alella

Els partits independentistes van obtenir ahir el 59% dels vots emesos a Alella en les eleccions al Parlament de Catalunya convocades pel Govern de l’Estat, en aplicació de l’article 155 i un cop cessat el Govern de la Generalitat. La candidatura de Junts per Catalunya que encapçala el president Carles Puigdemont va ser la primera força amb 1.860 vots i el 31% dels sufragis, seguida d’ERC amb 1.466 paperetes i el 24%. La CUP, al seu torn, va rebre 235 suports, que representen el 4% dels vots. 

Entre els partits que donen suport a l’aplicació del 155, C’s va aconseguir 1.247 vots (20%); el PSC, 609 (10%) i el PP, 211 (el 3,5%). Per la seva part, Catalunya en Comú Podem va aplegar 331 vots, que representen el 5,5% dels electors. 

Participació històrica 

Seguint la tendència general, les dades de participació van ser històriques: a Alella gairebé va arribar al 85%, la qual cosa suposa un increment de 2 punts respecte dels comicis autonòmics del 27-S de 2015. En total hi van votar 6.063 alellencs i alellenques sobre un cens de 7.142, comptant-hi el vot per correu. Queda, però, pendent d’escrutar el vot exterior dels catalans residents a l’estranger, que en el cas d’Alella en serien 213. 

Igual que el 2015 

El comportament electoral del 21-D a escala local reprodueix la tendència general al conjunt del país, que d’una banda ha revalidat la majoria parlamentària de les forces sobiranistes i, de l’altra, ha assistit a un fort creixement de C’s. 

En les eleccions del 2015, la suma de Junts pel Sí i la CUP a Alella va aconseguir pràcticament el mateix nombre de vots: 3.618, que aleshores representaven el 61,6% dels electors. Les xifres se situen lleugerament per sota dels 3.818 vots a favor del del referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre, tot i que en aquella ocasió hi va poder votar gent d’altres poblacions gràcies al cens universal. 

En relació a 2015, C’s i el PSC milloren sensiblement els seus resultats en vot i percentatge, Catalunya en Comú Podem manté posicions i el PP s’ensorra. 

C’s es dispara 

Les eleccions d’ahir confirmen C’s com el principal partit unionista i l’enemic més acèrrim del sobiranisme. El partit taronja ha capitalitzat la reacció –tardana i furibunda– del nacionalisme espanyol d’arrel identitària contra el projecte d’emancipació social i nacional amb un discurs frontista que conjuga el neoliberalisme amb el menyspreu a la llengua i la cultura catalanes, i l’exaltació d’un constitucionalisme d’ordre. És la nova dreta 2.0: moderna, orgullosa i desacomplexada, prompta a prendre el relleu del PP a les institucions de l’Estat. 

A Alella, un de cada cinc electors va triar la papereta d’Albert Rivera i Inés Arrimadas. A molts el cor els va sortir per la boca en veure C’s convertida en tercera força. La sorpresa, però, és relativa, ja que l’espanyolitat forma part de la realitat social i política de Catalunya. Molts dels seus votants de primera hora vénen del PSC i són els mateixos que van catapultar Maragall com a president del primer tripartit. Durant dècades, el PSC va voler amagar rere raons de classe una qüestió que en realitat, a escala metropolitana, era una qüestió d’adscripció nacional. El cinturó roig no devia ser-ho tant o bé ho va ser només circumstancialment, i això explica la seva decoloració actual. 

A Alella, aquesta espanyolitat també hi era i passava majoritàriament per una Aliança i un Partit Popular formats per gent tan catalana alhora com Frederic Méndez, Enric Cells o Isidre Bassas. També la ICV de Fede Moraleda i Juan Carlos Losada tenia un sector de votants espanyolistes, encara que ho fessin sota la disfressa del federalisme. Si ens cenyim estrictament al suport electoral al PP, recordarem que el partit va aconseguir tres regidors i quotes del 18,8% i el 20% dels vots en les municipals de 1995 i 1999, la primera fita de les quals coincideix amb els anys de la màxima bel·ligerància contra la immersió lingüística sota la direcció d’Aleix Vidal-Quadras. Encara força anys després, el 2011, el va PP registrar la seva millor marca en solitari: el 20,6% dels sufragis a les eleccions al Congrés. 

Ahir, la suma de C’s i PP va obtenir el 23,5% dels vots a Alella. Des de la seva aparició a les autonòmiques de 2010, els resultats d’aquests dos partits han estat els següents: 



Com es pot veure, el resultat d’ahir no és cap novetat: plegats, ja van aconseguir el 27,4% de la representació a les eleccions espanyoles de juny de 2016. 

Repercussió local 

El sorpasso de C’s al PP tindrà incidència sobre les municipals de 2019 (això, si Mariano Rajoy no decideix avançar-les). La sacsejada pot ser important, i pot reportar-li entre 2 i 4 regidors. Qui més patirà seran el PP, Gd’A i PSC perquè C’s hi entrarà en competència directa, i, de retop, les esquerres minoritàries (CUP i Comuns) perquè l’augment de la participació farà encarir el preu de l’acta de regidor. 

La recent dimissió d’Annerose Bloss com a portaveu del PP deixa el camí expedit a C’s. La següent víctima propiciatòria pot ser Gd’A. La candidatura independent és un polvorí. L’agrupació d’electors propugna als quatre vents que no és de “ni de dretes ni d’esquerres: amor per Alella”, però els seus representants, Mercè Marzo i Josep Bardés, han donat suport al referèndum i han condemnat l’existència de presos polítics per les seves idees. I mentre a les xarxes socials hi ha socis que qüestionen la legitimitat dels regidors per no sotmetre’s al parer de l’assemblea, ahir vam poder veure Bardés i altres membres de Gd’A fent d’apoderats de Junts per Catalunya o ERC. 

Propaganda electoral 

L’acció coercitiva de l’aparell de l’Estat contra les institucions i el poble de Catalunya ha motivat l’aparició dels Comitès de Defensa de la República (CDR). El 7 d’octubre va néixer el CDR Alella, que el passat 18 de desembre va realitzar una recollida de propaganda electoral amb l’objectiu de retornar-la als partits que han donat suport a l’article 155. 

Durant la campanya, el servei de Correus hauria distribuït 49.000 sobres de propaganda electoral a 3.700 domicilis. Entre l’acció conjunta del CDR i les accions individuals es calcula que en total se n’haurien retornat al voltant de 2.000. La majoria corresponen al PP i C’s, tot i que també se n’han trobat del PSC i En Comú Podem. Assabentats de la iniciativa, alguns electors unionistes com l’exregidor del PP Javier Berzosa han fet el mateix amb les formacions independentistes. Es tracta d’un gest simbòlic, ja que el franqueig cobreix l’enviament i devolució dels sobres sense cost addicional per al remitent.

03 de desembre 2017

Puigdemont i el precedent belga de Ferrer i Guàrdia

Manifestació a Brussel·les en contra de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia.
Dijous passat, el president Carles Puigdemont va rebre a Brussel·les una senyera teixida el 1941 a l’exili algerià i servada per militants del PSUC i ERC i els seus descendents després de l’ensulsiada de la Segona República. "Calia fer arribar la bandera als qui són dels perseguits”, van dir els seus donants. 

Com és sabut, la fugida a Bèlgica d’una part del Govern de la República per burlar la repressió de l’Estat i internacionalitzar el cas dels catalans no és casual. En el passat, la capital belga va ser la destinació triada per altres compatriotes il·lustres que fugien de la Justícia espanyola: el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, el 1907; els independentistes Francesc Macià i Ventura Gassol, el 1926, així com l’escriptor i Josep Carner i el comissari general d’Ordre Públic i cap dels Mossos d’Esquadra Frederic Escofet, el 1945, un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial. 

Tots ells eren reclamats per les autoritats espanyoles. Ferrer i Guàrdia com a autor intel·lectual de l’atemptat contra el rei Alfons XIII a Madrid; Macià i Gassol com a ideòlegs de l’intent frustrat d’incursió armada de Prats de Molló; Carner en la seva qualitat de diplomàtic fidel a la República, i Escofet després del seu pas pel camp d’Argelers i la resistència francesa. Carner, que ja hi havia estat destinat entre 1936 i 1937, hi va arribar procedent de Mèxic i va guanyar-se les garrofes com a professor de llengua i literatura castellanes a la Universitat Lliure de Brussel·les fins a la seva mort, el 1970. Per la seva part, Escofet va ser nomenat el 1960 ministre delegat a Bèlgica del govern republicà espanyol i va regentar una botiga de queviures fins al seu retorn a Catalunya, el 1978. 

El 1903, amb només 19 anys, Carner va publicar un poema sense títol en què expressava el desig d’envellir en un “pahís” culte i civilitzat. El 1952, el poeta refeia la composició i aquell país prenia el nom de Bèlgica: “M’agradaria fer-me vell dins una ciutat amb uns soldats no gaire de debò, on tothom s’entendrís de música i pintures”. 

El precedent de Ferrer i Guàrdia

En un article al Quadern en català del diari El País, Andreu Missé assegurava el 29 d’octubre de 2009 que “la trajectòria del pedagog, anarquista i maçó català, fundador de l'Escola Moderna, ha tingut un especial interès en un país [Bèlgica] que manté més de 70 carrers amb el seu nom”.

En ocasió del centenari del seu afusellament, Missé explicava que a l’Haute École Francisco Ferrer “es va fer la simulació del judici amb totes les garanties jurídiques previstes legalment i el resultat va ser l'absolució”, la qual cosa contrasta amb el fet que "en el judici real de Ferrer, el Tribunal no va deixar presentar gaires proves especialment diverses de testificals que acreditaven la impossibilitat material de les acusacions”. 

A més de la manca d’imparcialitat i de garanties processals dels tribunals espanyols, l’article ressalta un altre aspecte innovador de l’Escola Moderna que avui també perilla a Catalunya per raons de llengua. Així com Ferrer era injuriat pels sectors més catòlics i reaccionaris perquè creia que “la coeducació dels pobres i dels rics facilita el contacte entre els uns i els altres en la innocent igualtat d'infància” i defensava que “a través de la igualtat sistemàtica de l'escola racional es pot construir la bona escola necessària i reparadora", els reaccionaris d’avui dia demanen la segregació a l’escola pública dels alumnes segons quina sigui la seva llengua materna. 

La ingerència espanyola 

El 27 d’agost de 2010, el periodista Xavier Theros va publicar un revelador article titulat La estatua de la discordia al diari El País (avui, segurament, ja no seria posible) en què relatava les pressions de la monarquia espanyola per forçar “la retirada del monumento al pedagogo Ferrer i Guardia” a Brussel·les. Els paral·lelismes amb el moment actual són enormes, per la qual cosa reproduïm el text gairebé íntegre amb algunes acotacions. 

Diu així: “En 1909, el gobierno español creyó poder tapar el violento estallido de la Semana Trágica juzgando y condenando a un inocente, a quien las autoridades eclesiásticas consideraban su peor enemiga [els Jordis, consellers i president]. Sin embargo, aquel juicio sin pruebas provocó una gran campaña de protesta en todo el mundo [...] Figuras del arte y la cultura, seguidos por centenares de profesores y catedráticos de innumerables universidades en todo el planeta [més de 1.800 professors i investigadors signen un manifest a favor del sí al referèndum, i 600 juristes defensen que el referèndum és legal], mostraron su rechazo hacia aquel crimen.   

Si hubo un lugar que centralizó la defensa de Ferrer fue Bruselas, donde en 1911 se erigió un monumento al pedagogo catalán en la plaza de Santa Caterina. El pedestal era obra del arquitecto Adolphe Potente y la estatua del escultor August Puttemans. La embajada española no pudo persuadir al alcalde liberal de la ciudad —Adolphe Max— para que lo prohibiera. Por aquellas mismas fechas, en el reino de Alfonso XIII se arrestaba a cualquier ciudadano que tuviese en su casa un retrato del padre de la Escuela Moderna, acusado de apología de la violència [avui dia, la Junta Electoral ordena la requisa de pancartes i prohibeix l’ús del color groc en l’espai públic]. En vano se propuso cambiar el nombre de la calle Sant Pere més Baix y ponerle Ferrer i Guàrdia [ja s’han formulat les primeres sol·licituds per dedicar carrers i places a l’1-O].

En un artículo anónimo publicado en ‘La Vanguardia’ el 10 de noviembre de 1911 se decía que Bélgica era: “Un país pequeñito pero aficionadísimo a meterse donde no le llaman [aquest cop, la regidora del PP d'Alella, Annerose Bloss ha tret a passejar el passat colonialista de la monarquia belga al Congo]. En 1913 hubo una petición internacional para revisar el juicio, lo cual enfureció al monarca español que no viajó a la Exposición Universal de Gante [Felip VI també està molt emprenyat]. Al estallar la Gran Guerra, el gobierno de Eduardo Dato intentó organizar una marcha de protesta en Bruselas para pedir la destrucción del ofensivo monumento, mientras muchos ayuntamientos pedían su retirada [“finalment, aquella marxa no es va produir, però el dia 7 de desembre 50.000 catalans s’hi desplaçaran per fer costat al Govern legítim a l’exili”.

Els catalans i l’imperialisme alemany

Gran manipulador de la història, el nacionalisme espanyol acostuma a amagar les seves preferències germanòfiles i nacionalsocialistes durant les dues grans conflagracions del segle XX, i tot sovint intenta de fer passar la víctima com a botxí. “El 27 de enero de 1915, el ejército alemán había desmontado el monumento a Ferrer como gesto hacia el monarca espanyol [en l’actualitat, la col·laboració d’Angela Merkel és més discreta i sofisticada]. Fue la única estatua belga que sufrió este trato por parte de las fuerzas ocupantes [també Lluís Companys va ser l’únic president d’un país escollit democràticament capturat i afusellat pel feixisme en el decurs de la Segona Guerra Mundial]. La oposición escribió en el pedestal: “Tienen a Ferrer, pero no el Yser” (el canal de agua donde belgas y franceses habían detenido el avance germano). En Barcelona hubo una gran manifestación de protesta, y en Valencia fue apedreado el consulado alemán [ai, els Països Catalans!]. Periodistas aliadófilos como Torcuato Luca de Tena se quejaron en sus columnas [el fundador del diari ABC, qui l’ha vist i qui el veu!].

Terminada la guerra —y pese a las nuevas maniobras españolas contra ella—, en 1919 la estatua fue recolocada. Aunque como concesión a Madrid se suprimió el nombre de Ferrer. No recuperó su auténtica dedicatoria hasta la caída de la monarquía y el advenimiento de la república en 1931, el mismo año que el ayuntamiento barcelonés aprobó erigirle otra estàtua: durante la Guerra Civil, la plaza Urquinaona y el teatro Borràs fueron denominados Ferrer i Guàrdia, nombre que perdieron en la posguerra [eh, Colau!?].

En la Segunda Guerra Mundial, el abogado antisemita Léopold Flament propuso destruir el monumento. Pero sobrevivió a la ocupación nazi y tras diversos traslados, fue instalada en su actual ubicación frente al paraninfo de la Universidad Libre de Bruselas. En el pedestal puede leerse: “Francisco Ferrer fusillé à Montjuich le 13 octobre 1909, martyr de la Liberté de Conscience”.

Cada any, coincidint amb l’efemèride, una representació de la comunitat educativa li ret homenatge, tal com relata l’alellenca Laura Ruiz en aquest tall de veu de poc més d’un minut a Catalunya Ràdio.