28 de setembre 2017

El ridiculisme és la via: del ‘Cu-cut!’ al ‘Piolín’

Fa 20 dies que Catalunya viu un estat d’excepció soterrat, amb milers de policies i guàrdia civils desplaçats des de tots els punts de la geografia peninsular per reprimir la voluntat majoritària d’un poble a decidir democràticament el seu futur. Les darreres intimidacions de la Fiscalia General de l’Estat apunten directament contra la comunitat educativa i tots els catalans menors d’edat: tant si provoquen aldarulls, com si –ai, las!- reben estopa de les forces d’ocupació, la responsabilitat serà només dels seus pares i mares. 

Es constata un cop més que Catalunya i Espanya són països diferents, amb posicions divergents en moltes qüestions; fins i tot oposades, com ja van apuntar plomes tan doctes i viatjades com Miguel de Unamuno o José Ortega y Gasset, per part d’uns, i Valentí Almirall, Josep Pla o Agustí Calvet Gaziel, per part dels altres. 

Per a l’empordanès, “Espanya és un país de boigs. És un país que tothom sofreix de restrenyiment (el paisatge del centre és un paisatge restrenyit), i això dóna a tothom un desequilibri evident. No hi ha cap acció motivada i tothom és el contrari del que hauria d’ésser” i concloïa que “la imposició és un mètode corrent a Madrid”. 

Segons l’autor de Lo Catalanisme, “la imposició castellana se fa sentir tant o més que mai, puix se'ns tracta com un poble vençut. Al que conserva una mica només de l'esperit de dignitat i d'independència, al veure el tracte que se'ns dóna, li surt a les galtes la vermellor de la ira o de la vergonya”. Per a Almirall, el poble català resta “subjecte i supeditat a un altre de temperament oposat: l'esperit castellà d'absorció i de predomini”. 

Gaziel, al seu torn, afirma que “l'Espanya formada per Castella, amb la intolerància per bandera i amb la milícia i la clerecia com a valors socials suprems, no pot ni podrà admetre mai el dret a viure, al seu costat, d'un poble que no comparteix cap dels seus íntims principis i que, per torna, té una llengua diferent, que li produeix una repugnància instintiva”. Per al qui fóra director de La Vanguardia, “Castella i Catalunya encarnen dos esperits antitètics, jeràrquic el primer i demòcrata el segon” i apunta que “mentre el plet entre castellans i catalans es continuï plantejant en termes nacionalistes, els esdeveniments es descabdellaran de la forma que l'experiència mostra: en èpoques de guerra, Castella derrotarà sempre Catalunya”. 

I justament aquí ens trobem: en una nova cruïlla històrica en què l’Espanya de l’ordeno y mando torna a treure foc pels queixals, disposada a tot i a qualsevol preu. No per esperada, la seva reacció ha estat menys decebedora en termes de fair play i democràcia. La resposta al desafío independentista ha estat la de sempre, la del sostenella y no enmendalla de qui persevera en l’error; tot segons el guió previst. En canvi, nosaltres hem estat més murris i hem contemporitzat la rauxa. Malgrat els clatellots rebuts, que n’han estat molts i sorollosos, encara remenem la cua i sembla que conservem certa iniciativa. Els que hi estan ficats diuen que hi ha plans A, B i Z, si cal, per fer front a qualsevol contingència, i la moral de la tropa està pels núvols (in crescendo, m'atreviria a dir). 

Xarxes i humor, un binomi invencible 

Per una vegada i sense tenir gaires asos a la màniga, sembla que Catalunya està jugant raonablement bé les cartes que en aquesta mà li ha donat la història. Amb el complex de país petit perfectament interioritzat i sabent per experiència pròpia des de 1649 que a garrotades tenim les de perdre, bona part del poble i el que resta de les seves institucions –intervingudes i perseguides penalment- compareixen en aquesta hora greu amb la lliçó ben apresa, conjurats a passar la maroma i sortir-ne airosos com aquell Pacman amb una papereta de vot que se’n pixa dels fantasmes amb tricorni que l’empaiten. 

En aquest escenari, l’ofensiva vuitcentista de l’Estat Nació ha quedat a bastament desbordada gràcies a l’ús i extensió de les xarxes socials, i fa encara més evident –també a ulls del món civilitzat- les diferències d’ambdós temperaments i dels projectes col·lectius que pregonen. Aquesta és l’autèntica guerra de guerrilles del segle XXI, i aquest és el Vietnam de l’Antic Règim. Per això, el jacobí Manuel Valls està tan espantat. 40.000 policies –comptant-los tots, Mossos inclosos– no poden fer res contra 2 milions de persones mobilitzades permanentment a les xarxes, tret que no ens deixin sense Internet. 

Cada terminal de mòbil i ordinador és un receptor i emissor d’informació i opinió actiu les 24 hores, i els catalans n’hem teixit una veritable xarxa de denúncia i confrainformació. Tot sovint, els internautes hem exercit aquest compromís cívic amb un aire burleta i barrilaire, com correspon a un poble escarmentat que troba en el recurs a l’humor un refugi a la seva malaurança i una vàlvula d’escapament als seus anhels. Segurament, el fet de ser governat per altri ha imprès un toc llibertari al nostre esperit. Es tracta d’una actitud comuna a altres pobles dissortats, com el txec, que em recorda les facècies narrades per Jaroslav Haseck a Les aventures del bon soldat Svejk. 

Davant d’exabruptes totalitaris com l’A por ellos, Si no te gusta, te largas o Qué pone en tu DNI, nosaltres hem enarborat càntics com On estan les paperetes?, Passi-ho bé i moltes gràcies o Tarragona m’esborrona, Constatí vol imprimir. Davant la requisa de paperetes i cartells, n’hem fet els nostres i hem sortit a patolls a empaperar els carrers. Davant el tancament de pàgines web, n’hem replicat a centenars amb adreces tan ocurrents com referendum.ninja o guardicivil.sexy. Enfront l’Estat policial, hem transformat els passos de vianants en estelades zebrades. No perdem mai, si us plau, el bon humor... 

Tot plegat ha contribuït a posar-hi oli a la tensió exercida des de Madrid i ha estat cabdal per contrarestar les clavegueres de l’Estat i mantenir la concòrdia entre els catalans, pensin com pensin i parlin com parlin. Aquest cop no ens hem fracturat, com pronosticava l’ínclit José María Aznar (contigo empezó todo). 

Warner Civil

En certa ocasió vam explicar que només existia una sola via cap a la independència, la democràtica, de baix cap a dalt, i una estratègia, la ridiculista, consistent a posar en evidència els arguments estantissos de la subjecció a Espanya. El ridiculisme està profundament arrelat a Catalunya. Des de 1868 i fins a la victòria feixista del 1939, aquest corrent crític s’escampa a través de capçaleres de la premsa satírica i republicana com El Noy de la Mare, Lo Xanguet, La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, Papitu i El Bé Negre, entre més. 

L’estament militar va ser sempre centre dels seus dards. De fet, el nom de La Campana i L’Esquella fan befa de la incapacitat de l’exèrcit per fer callar el toc a sometent dels revolucionaris barcelonins, i totes dues van patir nombroses vicissituds: censura, multes, suspensions... L’episodi més escandalós, però, el va patir un setmanari catalanista, gens sospitós de ser revolucionari. L’any 1905 la Lliga Regionalista va celebrar el seu triomf electoral a Barcelona amb un sopar al frontó Condal. El dibuixant Joan García Junceda va contraposar la puixança dels catalanistes amb el desprestigi de l’exèrcit després del desastre colonial. En l’escena, un soldat demana a un civil: 

- ¿Qué se celebra aquí que hay tanta gente?” 
- El Banquet de la Victòria 
- “¿De la victoria? Ah, vaya, serán paisanos” 

Malgrat haver estat censurat, l’acudit va provocar l’assalt a la redacció de la publicació per part de la guarnició aquarterada a Barcelona, la declaració de l’estat d’excepció i l’aprovació al Congrés d’una llei –dita de jurisdiccions- per perseguir les “ofensas a la patria” segons el codi de justícia militar. 

Amb la República i la Guerra Civil, la mofa i l’escarni van prosseguir, amb una interpretació inequívoca del significat real que tenia per als catalans el lema Arriba España

Malgrat el temps transcorregut, aquesta percepció s’ha tornat a instal·lar a Catalunya arran de l’enviament d’un número indeterminat d’efectius policials amb l’excusa d’aturar la “violència que es viu als carrers”. Molts s’estan allotjats als ports de Barcelona i Tarragona, en vaixells noliejats pel Govern del PP. Un d’ells s’ha fet famós per la seva retolació infantil, en què apareixen representats alguns dels personatges dels Looney Toons. Tot plegat ha provocat una allau de bromes a les xarxes socials, que s’han omplert de posts i piulades hilarants. Que l’etiqueta #FreePiolin hagi esdevingut trending topic mundial només ho pot fer un poble que es riu del mort i del qui el vetlla, precisament perquè té un esperit indomable. Aquest tarannà fa presagiar un ridícul estrepitós per part de l’Estat i un triomf esclatant del ridiculisme en la lluita per l’alliberament nacional. 

Si el segle XIX les colònies d’ultramar van foragitar Espanya entre plors i rius de sang, aquí l’acomiadarem amb clavells i una forta riallada.