22 de juny 2017

França ens mostra el camí

Diumenge passat es va celebrar la segona volta de les eleccions legislatives franceses per escollir els membres de la nova assemblea nacional per als pròxims 5 anys. El resultat va ser molt celebrat a les cancelleries europees, ja que garanteix l’estabilitat política d’un dels pilars de la Unió Europea gràcies a la majoria parlamentària obtinguda pel govern recentment constituït a l’entorn del president Emmanuel Macron i el seu moviment La Republique En Marche. 

Avui s’ha sabut que quatre dels seus flamants ministres –els titulars de Defensa, Justícia, Afers Europeus i Cohesió Territorial amb el líder centrista François Bayrou al capdavant– han cessat dels seus càrrecs davant les sospites de nepotisme. El Moviment Demòcrata (MoDem) és el principal soci de Macron, amb 42 diputats integrats en la majoria governamental, però encara que se’n desvinculessin el president mantindria la fidelitat de 308 dels 577 diputats de la cambra. En qualsevol cas, Europa n’està ben tranquil·la. 

Per al món econòmic i financer, els escàndols polítics són turbulències inofensives. Peccata minuta quan l’objectiu és aprofitar la situació d’atuïment i desmobilització generalitzada per desplegar una nova agenda de mesures neoliberals en l’ordre social i econòmic. Una esmena a la totalitat de la cinquena república, segons diuen. 

I tot, ben legal, ben legítim i amb les degudes garanties homologables, gràcies al suport del 49% dels votants en una convocatòria oficial que ha comptat amb el 42,6% de participació. Aquest és l’estàndard democràtic que algunes veus reclamen al Govern de la Generalitat per poder participar en el referèndum d’autodeterminació anunciat per a l’1 d’octubre, i acceptar el seu caràcter vinculant. Fent una simple extrapolació, el nou parlament francès donarà cobertura a l'executiu mercès a una majoria absoluta que compta amb el vistiplau del 18,7% dels 47 milions d’electors censats i del 13,5% dels 67 milions de ciutadans de la República. 

Algú argüirà que els requeriments no són els mateixos per a unes eleccions generals que per a un referèndum. La teoria política no ho diu enlloc, això, i l’experiència ens demostra que el sistema electoral majoritari és, a la pràctica, un referèndum encobert, ja que només permet votar entre dos candidats després d’haver eliminat en primera ronda la resta d’opcions. És exactament el mateix que passa a Catalunya, on després d’haver estat descartades les ofertes del pacte fiscal i els models federal i confederal, ja només queda confrontar a les urnes les opcions del o el no a la independència, a la República i al canvi social i de model productiu. 

En l’hipotètic cas que els partits unionistes espanyols boicotegessin el referèndum i els comuns se’n rentessin les mans, la sola repetició dels resultats de 27-S –en què Junts pel Sí i la CUP van acaparar el 47,8% del vot emès- situaria la participació a l’entorn del 36% dels 5,5 milions d’electors censats i en el 26% dels 7,5 milions de catalans i catalanes. A més, és de suposar que, com va passar el 9-N, almenys trobarem 200.000 demòcrates entre les files del no als quals no els faci por exercir un dret fonamental. Albano Dante Fachín ja s’hi ha postulat, i l’hi agraïm. 

Algunes derivades: Manuel Valls  i C's

Les legislatives franceses palesen també la crisi existencial i de valors que viu el país, com ho prova, a més de l’abstenció, la devaluació ètica i moral dels referents de dretes i esquerres –també dels alternatius, com els ecologistes o la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon– en benefici d’una opció personalista com la de Macron. Aquest corriment ha provocat l’atomització de les opcions tradicionals i, molt especialment, la jivarització del Partit Socialista, que ha passat de 306 escons a tan sols 29. Entre els pocs que han salvat el coll hi ha, tanmateix, un dels principals culpables d’aquesta desafecció: l’exprimer ministre Manuel Valls, un tauró socio-liberal que ha revalidat l’escó que ostenta des de 2002 per tan sols 129 vots sota sospites de joc brut (possibilitat gens remota, vista la seva trajectòria de trepa i els seus antecedents com a ministre de l'Interior).

En els dies previs i al llarg de les setmanes posteriors a l’elecció de Macron com a cap d’Estat, tant el president de C’s, Albert Rivera, com la seva portaveu a Catalunya, Inés Arrimadas, han presumit als seus comptes de Twitter d’haver mantingut diverses trobades de coordinació amb quadres d’En marche!, al qual qualifiquen de “partit germà”. Si els inspira el mateix ideal i es vanten de voler aplicar les mateixes receptes, potser que comencin pel principi i es qüestionin el model d’Estat del qual parteixen i al qual volen arribar uns i altres: monarquia o república? I, last but not least, que C’s es plantegi seriosament quina és la seva proposta per a Catalunya, de la mateixa manera que Macron haurà de fer-ne una per a Còrsega, on els sobiranistes “sont en train de construire, si ce n’est une hégémonie politique, du moins une prédominance qu’il sera difficile de leur contester”, segons el diari Libération.