22 de juny 2017

Còrsega fa via

Còrsega i Catalunya Nord tenen exactament el mateix pes i representació a l’Assemblea Nacional francesa: 4 diputats dels 577. El 0,7%. Pràcticament res, com el percentatge icònic d’ajut al desenvolupament. 

Com l’Estat espanyol, França és una piconadora de pobles. Alsacians, bascos, catalans i occitans dormen el somni dels justos, però els bretons –amb la seva revolta dels barrets rojos o bonedoù ruz– i, molt especialment, els corsos s’han tret la son de les orelles.

En aquest bloc hem anat seguint les evolucions del sobiranisme cors dels darrers anys: 2013, 2015 i 2016. En un dels últims apunts explicàvem un fet sense precedents: per primera vegada, el 17 de desembre de 2015, una coalició de nacionalistes i independentistes va guanyar les eleccions territorials a l’illa. Amb el 34% dels sufragis, els líders de Pè a Corsica [Per Còrsega] Gilles Simeoni i Jean-Guy Talamoni van ser escollits, respectivament, presidents del govern i del parlament corsos. Aquell resultat va provocar una via d’aigua dins el sistema polític de l’Hexàgon que ningú a l’Elisi no sap com taponar. 

A la primera volta de les legislatives, la coalició sobiranista va passar el tall en tres de les quatre circumscripcions en què es divideix l’illa, i a la quarta li van faltar únicament 13 vots per optar a la segona plaça. Ara, un cop vist el resultat del segon torn, la bretxa amb la metròpoli s’ha fet més gran. En totes les demarcacions on van passar el tall, els sobiranistes van vèncer i la participació electoral es va incrementar en relació a la primera volta i va superar amb escreix la mitjana estatal. Per contra, allà on no va superar-lo, com a la regió d’Aiacciu, l’abstenció va créixer fins al 60% i el vot en blanc va superar el 5%. Però res d’això no interessa als mitjans i polítics jacobins, que parlen obertament d’un “un nouveau coup de semonce après la prise de la région en 2015” i d’“une lourde défaite” i blasmen perquè “des quatre circonscriptions de l’île, seule celle du pays ajaccien résiste à l’onde de choc nationaliste”

A la regió de Bàstia, Michel Castellani, que havia obtingut el 30% a la primera volta, es va acabar imposant amb el 61% dels vots al republicà de dretes Sauveur Gandolfi-Scheit. A la regió de Corti, Jean-Félix Acquaviva, que havia aplegat el 36,4% dels sufragis en primera instància, va guanyar amb el 63% al candidat oficialista d’En Marche, Francis Giudici. Per últim, a la regió de Bonifaci, Paul-André Colombani, que partia amb el 29% de suports a la primera volta, va capgirar el mitjó i va arrabassar, amb el 55,2%, l'escó que retenia el conservador Camile De Rocca Serra com a hereu del seu pare des de 1968!

A París, 3 diputats sobiranistes no fan cap por, però tampoc fan cap gràcia. Són l’expressió d’un malestar, i, sobretot, d’una voluntat per recuperar sobiranies en una taula de negociacions bilateral. Per no això actuaran com a delegats polítics, sinó com a ambaixadors del govern cors. Per al president de l’assemblea corsa, “ce qu’ont voulu dire les Corses c’est que les prochains députés de la Corse devaient être des représentants de la Corse à Paris et non pas des représentants des partis parisiens en Corse”. Per al diputat electe Michel Castellani, “ces résultats sont un signe indiscutable de l'avancée de nos idées". Regidor d’Urbanisme a l’Ajuntament de Bàstia i professor d’Economia jubilat, Castellani ha desafiat Macron a “comprendre qu'il peut marquer d'une pierre blanche son mandat en étant le premier président à faire évoluer la situation en Corse"

La capacitat demostrada per doblar el nombre d’adhesions de la primera a la segona volta fa pensar que el seu missatge és més transversal del que molts pensaven i que són capaços de sumar altres sensibilitats que en primera instància no els havien votat. A Còrsega, els sobiranistes no competien amb el Front Nacional (FN) i, per tant, no s’han beneficiat d’un vot reactiu, a diferència dels candidats oficialistes a Catalunya Nord i altres circumscripcions. Ben al contrari, “la confirmation de la dynamique du mouvement nationaliste annonce la fin d’un ancien monde dans un paysage dominé par les grandes familles polítiques”. Com a Catalunya, l’alliberament nacional representa l’única ruptura possible amb el passat. 

Després d’aquesta “victoire històrique” la coalició sobiranista afronta en una situació immillorable les eleccions territorials previstes per a finals d’aquest any per dirigir la fusió del govern regional i els dos departaments actuals de Bàstia i Aiacciu en una sola col·lectivitat territorial, de manera Còrsega eliminarà les seves diputacions provincials abans que no ho haurà fet Catalunya. 

Catalunya Nord fa pena

Com els corsos, els nord-catalans escollien també quatre parlamentaris. En tots els casos, la segona volta enfrontava els candidats del FN i els macronistes. Aquest cop, però, la crida a sometent per barrar el pas del FN a les institucions no ha funcionat i l’abstenció ha estat del 58%. 

Per seguir amb la sèrie d’esdeveniments desgraciats que caracteritzen darrerament l’escena política nord-catalana, simplement notarem que els seus electors han regalat al FN 1 dels 8 escons que té a l’assemblea nacional. Ho han fet per un estretíssim marge de 450 vots (50,56% vs 49.44%) a la circumscripció d’Elna, Salses i Ribesaltes, i el beneficiat ha estat ni més ni menys que Louis Aliot, el company sentimental de Marine Le Pen. 

Com a fet anecdòtic, direm que a la primera volta els regionalistes de Sí al País Català - Oui au Pays Catalan (OPC) van obtenir 5.500 vots, amb percentatges que oscil·len entre el 2,5 i el 4% a les diferents circumscripcions. Es tracta d’una opció culturalista de centre-dreta liderada per l’històric militant Jordi Vera, que rebutja la inclusió de Catalunya Nord dins la macroregió d’Occitània.

França ens mostra el camí

Diumenge passat es va celebrar la segona volta de les eleccions legislatives franceses per escollir els membres de la nova assemblea nacional per als pròxims 5 anys. El resultat va ser molt celebrat a les cancelleries europees, ja que garanteix l’estabilitat política d’un dels pilars de la Unió Europea gràcies a la majoria parlamentària obtinguda pel govern recentment constituït a l’entorn del president Emmanuel Macron i el seu moviment La Republique En Marche. 

Avui s’ha sabut que quatre dels seus flamants ministres –els titulars de Defensa, Justícia, Afers Europeus i Cohesió Territorial amb el líder centrista François Bayrou al capdavant– han cessat dels seus càrrecs davant les sospites de nepotisme. El Moviment Demòcrata (MoDem) és el principal soci de Macron, amb 42 diputats integrats en la majoria governamental, però encara que se’n desvinculessin el president mantindria la fidelitat de 308 dels 577 diputats de la cambra. En qualsevol cas, Europa n’està ben tranquil·la. 

Per al món econòmic i financer, els escàndols polítics són turbulències inofensives. Peccata minuta quan l’objectiu és aprofitar la situació d’atuïment i desmobilització generalitzada per desplegar una nova agenda de mesures neoliberals en l’ordre social i econòmic. Una esmena a la totalitat de la cinquena república, segons diuen. 

I tot, ben legal, ben legítim i amb les degudes garanties homologables, gràcies al suport del 49% dels votants en una convocatòria oficial que ha comptat amb el 42,6% de participació. Aquest és l’estàndard democràtic que algunes veus reclamen al Govern de la Generalitat per poder participar en el referèndum d’autodeterminació anunciat per a l’1 d’octubre, i acceptar el seu caràcter vinculant. Fent una simple extrapolació, el nou parlament francès donarà cobertura a l'executiu mercès a una majoria absoluta que compta amb el vistiplau del 18,7% dels 47 milions d’electors censats i del 13,5% dels 67 milions de ciutadans de la República. 

Algú argüirà que els requeriments no són els mateixos per a unes eleccions generals que per a un referèndum. La teoria política no ho diu enlloc, això, i l’experiència ens demostra que el sistema electoral majoritari és, a la pràctica, un referèndum encobert, ja que només permet votar entre dos candidats després d’haver eliminat en primera ronda la resta d’opcions. És exactament el mateix que passa a Catalunya, on després d’haver estat descartades les ofertes del pacte fiscal i els models federal i confederal, ja només queda confrontar a les urnes les opcions del o el no a la independència, a la República i al canvi social i de model productiu. 

En l’hipotètic cas que els partits unionistes espanyols boicotegessin el referèndum i els comuns se’n rentessin les mans, la sola repetició dels resultats de 27-S –en què Junts pel Sí i la CUP van acaparar el 47,8% del vot emès- situaria la participació a l’entorn del 36% dels 5,5 milions d’electors censats i en el 26% dels 7,5 milions de catalans i catalanes. A més, és de suposar que, com va passar el 9-N, almenys trobarem 200.000 demòcrates entre les files del no als quals no els faci por exercir un dret fonamental. Albano Dante Fachín ja s’hi ha postulat, i l’hi agraïm. 

Algunes derivades: Manuel Valls  i C's

Les legislatives franceses palesen també la crisi existencial i de valors que viu el país, com ho prova, a més de l’abstenció, la devaluació ètica i moral dels referents de dretes i esquerres –també dels alternatius, com els ecologistes o la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon– en benefici d’una opció personalista com la de Macron. Aquest corriment ha provocat l’atomització de les opcions tradicionals i, molt especialment, la jivarització del Partit Socialista, que ha passat de 306 escons a tan sols 29. Entre els pocs que han salvat el coll hi ha, tanmateix, un dels principals culpables d’aquesta desafecció: l’exprimer ministre Manuel Valls, un tauró socio-liberal que ha revalidat l’escó que ostenta des de 2002 per tan sols 129 vots sota sospites de joc brut (possibilitat gens remota, vista la seva trajectòria de trepa i els seus antecedents com a ministre de l'Interior).

En els dies previs i al llarg de les setmanes posteriors a l’elecció de Macron com a cap d’Estat, tant el president de C’s, Albert Rivera, com la seva portaveu a Catalunya, Inés Arrimadas, han presumit als seus comptes de Twitter d’haver mantingut diverses trobades de coordinació amb quadres d’En marche!, al qual qualifiquen de “partit germà”. Si els inspira el mateix ideal i es vanten de voler aplicar les mateixes receptes, potser que comencin pel principi i es qüestionin el model d’Estat del qual parteixen i al qual volen arribar uns i altres: monarquia o república? I, last but not least, que C’s es plantegi seriosament quina és la seva proposta per a Catalunya, de la mateixa manera que Macron haurà de fer-ne una per a Còrsega, on els sobiranistes “sont en train de construire, si ce n’est une hégémonie politique, du moins une prédominance qu’il sera difficile de leur contester”, segons el diari Libération.

12 de juny 2017

Escòcia: “The indyref2 is [not] dead”

En política res no és blanc ni és negre, per això no es pot parlar en termes categòrics del resultat de les eleccions britàniques. Tret d’un sol cas –el fracàs estrepitós de l'UKIP–, convé analitzar amb cautela els discursos oficials de la resta de candidatures, ja que cap d’elles no ha assolit els seus objectius de màxims. 


Victòria amarga

La premier Theresa May va avançar tres anys la convocatòria dels comicis amb la finalitat d’ampliar la majoria parlamentària del Partit Conservador amb vistes a negociar la sortida de la Unió Europea des d’una posició de força, i aplicar les mesures que se’n derivessin a nivell social i econòmic sense pal·liatius. Lluny d’aconseguir-ho, els tories tenen avui 13 representants menys a la Cambra dels Comuns, i els en falten 8 per arribar als 326 a la majoria absoluta. En termes absoluts, l’objectiu final no s’ha acomplert; però sí en termes relatius: els conservadors han revalidat la seva condició de primera força amb 13,6 milions de suports i el 42,4% dels sufragis, la qual cosa representa un increment del 5,5% respecte de 2016. I el més important: la seva continuïtat a Downing Street està garantida si culmina amb èxit la negociació amb el Partit Democràtic d’Irlanda del Nord perquè els seus 10 representants a Westminster donin suport al govern. No serà gens difícil: hi ha qui diu, molt seriosament, que els reialistes de l’Ulster "live in 1690 constantly", ja que són contraris a l’avortament i al matrimoni entre persones del mateix gènere, així com partidaris fervents del Brexit com a millor antídot per evitar la reunificació d’Irlanda. 

Derrota dolça

Després d’anys d’ostracisme, el Partit Laborista és la candidatura que més puja en vots i escons: obté 12,8 milions de sufragis i augmenta la seva representació en 30 diputats, fins arribar als 262. La formació liderada pel veterà Jeremy Corbyn creix un 9,5% respecte de 2015, gràcies, en bona part, als errors comesos per l’executiu en matèria de seguretat i a la mala gestió dels atemptats gihadistes de Manchester i Londres. Malgrat la remuntada dels últims dies, els laboristes s’han quedat en terra de ningú: o bé fan oposició al govern, si el volen erosionar, o bé el socorren, si volen guanyar centralitat. 

Intranscendents

El tercer partit en nombre de vots, el Liberal Demòcrata, ni avança ni recula. Amb 2,3 milions de paperetes i el 7% de suport, guanya 4 escons i passa de 8 a 12. Una cosa similar succeeix a Gal·les, on els nacionalistes del Playd Cymru sumen una quarta acta a les tres que ja tenien. 

La qüestió irlandesa

On el panorama sí s’ha mogut en benefici de la radicalització és a Irlanda del Nord, una regió que segueix sense govern per la manca d’entesa entre catòlics i protestants. La correlació de forces entre republicans i unionistes és exactament la mateixa que el 2015 en una proporció de 7 a 10, però els blocs s’han tensionat: el Sinn Fein s’ha cruspit el Partit Socialista i Laborista, i el Partit Unionista de l’Ulster ha estat engolit pel Partit Democràtic Unionista. Ara, el suport d’aquesta darrera facció al nou govern britànic i les concessions que en pugui obtenir a canvi poden aprofundir encara més la divisió entre les dues comunitats. Per acabar-ho d'adobar, cal recordar que els diputats del Sinn Fein tenen per costum no prendre possessió de les actes i deixar els escons buits.

Incertesa a Escòcia 

El sistema electoral britànic reserva als partits escocesos una quota fixa de 59 escons a la Cambra dels Comuns. Representen el 9% de les 650 places existents, en correspondència amb el seu pes demogràfic. Gràcies al sistema d’escrutini majoritari, l’Scottish National Party (SNP) segueix sent el tercer partit a Westminster rere els conservadors i els laboristes, però ni abans amb 56 diputats ni ara amb 35 no té absolutament cap capacitat d’incidència, i això –que ja era un fet conegut i denunciat per alguns sectors independentistes– s’ha revelat com un factor de desmobilització. 

El maig de 2015, l’SNP va obtenir un resultat extraordinari, gairebé irrepetible. En certa manera, es pot dir que estava sobrerepresentat després d’aglutinar el vot de protesta de tots aquells que van votar no a la independència i es van sentir traïts per les promeses incomplertes de millora de l’autogovern per part dels partits britànics. Aquest cop, en canvi, molts escocesos votaven pensant en la negociació del Brexit i amb l’esperança d’un canvi de cicle a Londres que en suavitzés els efectes. “Qui negociarà el Brexit amb la UE en nom d’Escòcia?”, preguntava la primera ministra Nicola Sturgeon. I advertia que no era el mateix fer-ho “by us” que “for us”

Davant d’aquest escenari, els nacionalistes aspiraven a reeditar el triomf en la majoria dels seus feus i esperar que una eventual recuperació del Partit Laborista a Anglaterra permetés bastir una majoria alternativa. Per fer-ho possible, l’SNP s’ha mostrat excepcionalment condescendent amb els laboristes. Durant la campanya, Sturgeon va expressar reiteradament el seu suport a una coalició progressista per barrar el pas a un nou govern conservador, i diversos càrrecs institucionals del partit fins i tot van encoratjar el vot tàctic als laboristes en algunes circumscripcions en pugna amb els conservadors. Al final, els nacionalistes es van passar de frenada i van acabar afavorint la dispersió del vot: dels 21 escons perduts per l’SNP, els conservadors n’han guanyat 12, els laboristes 6 i els liberals 3. Tot plegat ha costat el lloc a l’hemicicle de l’històric líder Alex Salmond i del portaveu del grup parlamentari, Angus Robertson. 

Campanya unionista 

La meva estada a Escòcia ha coincidit de ple amb la darrera setmana de campanya. En general, el desplegament de cartells i pancartes als carrers era més aviat discret, i en moltes poblacions passava totalment desapercebut. A diferència dels mitjans de comunicació, el debat polític no ha despertat gaires passions entre l’opinió pública, a excepció d’un jove unionista que va arrencar l’orella al seu padrastre d’una queixalada per desavinences identitàries. De fet, l’entorn conservador ha estat el més actiu i bel·ligerant, i pràcticament l’únic que ha penjat cartells als arbres, els camps i les tanques properes a les carreteres amb una declaració de principis que no enganya ningú –Scottish, unionist & conservativesi un missatge mobilitzador apocalíptic: Today is our last chance. 

Per la seva part, l’SNP concorria a les legislatives amb el lema Stronger for Scotland. Arreu del país es veien, aquí i allà, mastelers amb banderes escoceses –amb la creu de Sant Andreu o el lleó rampant– instal·lats als jardins de les cases i algunes banderoles a les finestres a favor del Yes, però moltes menys que a Catalunya. L’únic acte multitudinari va tenir lloc el dia 3 a Glasgow, on els independentistes van protagonitzar una manifestació que va aplegar 25.000 persones amb banderes escoceses i europees, i alguna estelada. I justament a Glasgow l’SNP va perdre un dels districtes a favor dels laboristes. 

Segon referèndum 

Juntament al seu suport a un govern alternatiu liderat pels laboristes, l’SNP havia anunciat en campanya la convocatòria d’un nou referèndum d’independència el 2018: l’#indyref2. En el programa The Question Time Special de la BBC –que vaig tenir oportunitat de seguir dilluns passat en prime time–, la primera ministra escocesa va afirmar que la situació havia canviat després del Brexit: “el 64% dels electors escocesos va votar a favor de la permanència a la UE, i això justifica una nova consulta”. 

L’SNP creu que la sortida de la UE perjudicarà l’economia i els interessos comercials escocesos, ja que el mercat britànic és més petit que l’europeu. Els nacionalistes, que associen la independència a la millora de les condicions de vida dels escocesos, advoquen per una política fiscal progressiva –“que pagui més qui més té”–, per destinar més recursos a sanitat i educació, per protegir el sector pesquer, per blindar els drets socials i laborals, i per oposar-se a la política de retallades i de privatitzacions dels tories.
 
Contra qui opina que la davallada de 56 a 35 diputats de l’SNP enterra qualsevol possibilitat de revifar la reivindicació independentista a curt termini direm que, efectivament, tan bon punt es va saber el resultat, la seva líder va admetre que possiblement s’havia equivocat plantejant-la com un dels cavalls de batalla en uns comicis tan polaritzats a l’entorn del dos partits tradicionals, en detriment de terceres opcions. No seré jo qui contradigui Sturgeon, però crec que el seu error de càlcul ha estat un altre: lliurar-se massa aviat als braços d’un Partit Laborista que no ha aconseguit postular-se com a alternativa i que assumeix la sortida de la UE mitjançant la negociació d’un Brexit “soft, not hard”, en paraules del mateix Corbyn.

Paral·lelismes amb Catalunya 

Els plets nacionals –i l’escocès ho és, com el català– no es resolen d’una tacada, ni amb un resultat electoral advers ni amb la negació del conflicte. Com passa a Espanya, allò que més se sembla a un britànic de dretes és un britànic d’esquerres. En conèixer l’escrutini, la líder dels laboristes a Escòcia, Kezia Dugdale, va sentenciar eufòrica que "for the SNP, this was a catastrophic result and is the final nail in the coffin for Nicola Sturgeon's plans for a divisive second independence referendum", mentre el conservador Colin Clark va afirmar que "the silent majority have spoken. We're proud to be part of the United Kingdom". Paraules tan grandilocuents com buides de contingut que podrien subscriure perfectament Miquel Iceta, Inés Arrimadas o Xavier García Albiol. Com va fer aquí Jordi Cañas temps enrere, també allí Aiden Kerr alerta d’una “Ulsterisation of Scottish polítics”. 

Com a Catalunya, la demagògia unionista es combat amb fets i dades incontrovertibles. N’apuntarem quatre: 

- El 64% de la societat escocesa és contrària al Brexit, i això l’allunya dels partits britànics. 

- Els independentistes han perdut el 13% del suport aconseguit el 2015, però han fet el segon millor resultat en unes legislatives. Com molts pronosticaven, "with 56 out of 59 seats, the only way was going to be down". El mateix Salmond alertava temps enrere de les dificultats de cohesionar una opció política que va reunir més del 50% dels vots, i instava a repensar de nou el partit. 

- Tanmateix, no hi cap força política més transversal que l’SNP a Escòcia: concentra el 37% del vot emès, amb 977.000 sufragis, i avantatja en 10 punts qualsevol dels seus perseguidors. 

- Amb 35/59, com ells ho expressen, l’SNP ha tornat a vèncer amb claredat les eleccions a Escòcia. En aquest punt convé recordar que per dues vegades consecutives, el 2016 i el 2017, una força política no independentista com En Comú Podem va guanyar a Catalunya les eleccions generals a les Corts espanyoles i no per això l’independentisme ha aflacat. Ben al contrari, ja tenim data i pregunta.

09 de juny 2017

Data i pregunta

“Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?” Sí o no. Aquest és l’enunciat de la pregunta binària que finalment han pactat els grups de Junts pel Sí i la CUP i que serà estampat –en català, occità i castellà– en les paperetes que els catalans hauran de dipositar en les urnes en motiu del referèndum que es convocarà per al pròxim 1 d’octubre. 

Comença, per tant, el compte enrere. Cap a on? No és gens clar, però tot apunta que la reacció del Govern espanyol i de l’aparell de l’Estat, unida al boicot i l’acció insurreccional dels partits i entitats unionistes, impedirà la celebració d’un referèndum en condicions de normalitat. Per això és a ells en primer terme, i no pas a les institucions catalanes, a qui la comunitat internacional i els mitjans de comunicació han d’exigir-los garanties democràtiques. Altrament, la seva actuació repressiva obrirà la porta a una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) i a un xoc de legitimitats en tota regla en què es produirà la paradoxa que allò que s’intenta evitar a tota costa per als funcionaris –deslliurar-los de qualsevol responsabilitat– haurem de fer-ho, individualment i en consciència, cadascun dels ciutadans.

Bo i comptar amb l’oposició de l’Estat, l’escenari del referèndum seria factible si existís una majoria parlamentària en què també hi fossin els comuns i els socialistes. Aleshores, Catalunya seria imparable. 

No essent així, es van plantejar unes eleccions plebiscitàries que havien de donar pas a un període constituent, però no va ser possible perquè hi va haver un espai polític que es va inhibir i va impedir computar els seus vots amb cap de les dues opcions. Des de llavors, el món polític i social sobiranista ha tractat d’acumular noves forces al seu voltant teixint complicitats i obrint espais de debat i participació que, tret d’honroses excepcions, no han donat els fruits que s’esperaven, tal com ha quedat demostrat amb la hibernació del Pacte Nacional pel Referèndum, que “ni avala ni desautoritza” el referèndum. 

Hem arribat a un punt mort, però també a un punt de no retorn: els independentistes no es resignen a viure ni un dia més sota la tutela d’un Estat hostil. “Tenim una llarga col·lecció de nos a totes les propostes que s’han fet des de Catalunya. L’únic que no s’ha votat al Congrés és la proposta del Govern espanyol per a Catalunya. Potser perquè no hi és, ni se l’espera”, ha recordat avui el president de la Generalitat. 

Dret a l’autodeterminació 

Quan aquest matí Carles Puigdemont ha fet públic l’anunci del referèndum s’ha basat en dues premisses incontestables: una, el mandat democràtic emanat de les eleccions del 27-S i l’ulterior i reiterat fracàs de la via negociadora amb l’Estat per pactar un referèndum dins del marc de la Constitució, i dos, el dret a l’autodeterminació, un principi inalienable que ens assisteix com a poble, que no prescriu mai i al qual es podrà apel·lar sempre mentre quedi un català sota la capa del cel. Donec perficiam. Fins a aconseguir-ho.

Més tard o més d’hora, era cantat que en la recta final del conflicte amb l’Estat les institucions catalanes havien d’invocar-lo. I és ara, justament, que cal agrair a ERC i als grups polítics que en el passat van aprovar les declaracions del Parlament sobre aquest dret legítim per haver dipositat en el camí les molles que ens permeten saber no sols qui som i d’on venim, sinó també què volem ser i on volem anar. 

La pregunta que alguns haurien de fer-se és per què aquell principi elemental que formava part de la doctrina i el programa polític del PSUC i el PSC de finals dels anys 70 era aplicable llavors, a l’inici de la construcció d’una democràcia il·lusionant, i en canvi no ho és ara, 40 anys després i amb aquella democràcia formal segrestada pel PP i les elits burocràtiques. I a la República, també hi renuncien?

08 de juny 2017

Impressions d’Escòcia

Acabat l’institut i superades les proves d’accés a la universitat, el 1993 vaig ensarronar els meus avis per fer-los de guia en un viatge organitzat a Escòcia amb l’excusa que sabia anglès. Ara hi he tornat, 24 anys després, per corroborar que el meu nivell d’expressió oral no ha millorat gaire. Ha estat un viatge de plaer, eminentment cultural i relativament curt, però que m’ha servit per copsar algunes impressions que em ve de gust compartir i contrastar, si en algun punt estic equivocat. 

La primera i principal és clara i contundent: en dues dècades, Escòcia ha fet el doble de camí que Catalunya. El 1993, amb divuit anys acabats d’estrenar, vaig estampar les meves credencials a favor de la Devolution Act en una paradeta que l’Scottish National Party (SNP), aleshores minoritari, tenia instal·lada al turó de Calton Park d’Edimburg. El 1998, el govern laborista de Tony Blair va fer efectiva aquella reivindicació i des de llavors al Parlament de Holyrood i al Govern d’Escòcia s’han succeït tres majories i tres executius nacionalistes que han portat el país a les portes de la independència. De no tenir res, a decidir-ho gairebé tot. En el referèndum de l’any 2014, el va obtenir el 44,7% dels sufragis i va ser derrotat àmpliament pel 55,3% del no; però l’incompliment de les promeses de Londres i la decisió posterior, presa també en referèndum, de la majoria d’electors britànics d’abandonar la Unió Europea pot capgirar la truita. 

Progressió meteòrica

La restitució del parlament escocès es va fer efectiva el 12 de maig de 1999, i la constitució del primer govern, en mans laboristes, va tenir lloc l’1 de juliol d’aquell mateix any. Objectivament, es tractava d’una operació de rescabalament històric, tot i que oficialment va adoptar l’aparença legal d’un procés de descentralització de competències. Es tractava, formalment, d’atansar l’administració als ciutadans. I sembla que així ha estat, ja que els serveis públics gaudeixen de bona reputació: Escòcia té transferits el 63% dels impostos i la despesa pública per habitant el 2016 va ser de 15.500 euros (el doble, segurament, que la catalana). En general, el traspàs i desplegament de competències ha estat àgil i eficient, per la qual cosa els nacionalistes escocesos donen per acomplert el principi de subsidiarietat i apunten directament cap a la plena sobirania. 

A Escòcia no tenen Mossos d’Esquadra ni TV3, però tenen competències exclusives en tots dos àmbits que passen, de moment, pel comandament dels cossos policials que operen al seu territori (llevat de la lluita antiterrorista) i pel suport al canal local de la radiodifusió britànica (BBC Scotland TV). A més, les institucions del país són plenipotenciàries en matèria de justícia, dret civil, planificació territorial i organització local, processos electorals, presons, agricultura, pesca, habitatge, salut, serveis socials, educació, esports, medi ambient, llengua i cultura. A més, el gabinet presidit per Nicola Sturgeon –format per 9 secretaris i 13 ministres– té dos titulars d’afers exteriors: un ministre “for International Development and Europe” i un altre “for UK Negotiations on Scotland’s Place in Europe”. 

Cultura democràtica 

Sense ser ben bé bilateral, la relació amb els poders de l’Estat és molt més equilibrada i respectuosa de la que manté Espanya amb Catalunya. Les raons són diverses. Les folklòriques són les més estridents, però també les menys rellevants. Les fonamentals són d’ordre històric i cultural, i totes dues juntes conformen la mentalitat escocesa i la visió que en tenen la resta de britànics. 

Mentre Catalunya va ser reduïda a les lleis de Castella per dret de conquesta el 1714 i el 1939, els parlaments d’Anglaterra i d’Escòcia van aprovar el 1707 la seva dissolució i la cessió de les respectives sobiranies en favor de la creació d’una nova cambra de representants a Westminster per acord dels seus membres, després de votar un a un els 25 articles dels tractats d’Unió o Union Act. Nominalment, Escòcia és, per tant, actor fundacional (constituent country) del Regne Unit de la Gran Bretanya en peu d’igualtat amb Anglaterra, com palesa l’ensenya de la Union Jack, que és la superposició de les creus de Sant Jordi i Sant Andreu. Fruit d’aquell pacte –afavorit, és clar, per les prebendes i els suborns a un sector de la noblesa–, Escòcia ha conservat intacte el seu sistema legal, per la qual cosa és considerada una entitat jurídica diferenciada en el dret internacional. 

Aquest pòsit fa que, a nivell ciutadà, tothom tingui perfectament clar que la Gran Bretanya és un Estat plurinacional i que la major part de la societat assumeixi amb normalitat que Escòcia és una nació amb un sistema educatiu propi, una església independent (presbiteriana, no anglicana) i un Tribunal Suprem diferenciat que no admet ingerències en aquelles competències que té delegades. A més, existeixen organitzacions de dret privat com les federacions esportives de futbol o rugbi, o el Bank of Scotland –el primer banc públic d’Europa, creat el 1695 pel Parlament escocès– que donen visibilitat a la nació escocesa. Com a nació de iure, Escòcia té per se el dret inalienable a l’autodeterminació, cosa que Espanya no admet per a Catalunya. I aquest és el principal argument dels independentistes de l’SNP per invocar el referèndum les vegades que calgui: la self determination.  

Llengua i identitat

Com la catalana, la identitat escocesa és primordialment cívica, i no pas ètnica o lingüística. S’expressa, en conseqüència, per la voluntat de ser i per l’exercici dels drets individuals i col·lectius de ciutadania; unes garanties que els nacionalistes volen eixamplar i blindar davant la liberalització anunciada pels conservadors en matèria laboral, sanitària i assistencial. 

Ara bé, com passa arreu de la Commonwealth, els britànics distingeixen, des del punt de vista antropològic, entre anglosaxons i cèltics. Els escocesos pertanyen majoritàriament al segon grup, reforçat el segle XIX amb l’arribada d’una onada important d’immigrants irlandesos a l’entorn de Glasgow. Vet aquí una altra diferència substancial amb Catalunya: políticament, el component irlandès és obertament hostil a l’unionisme i, religiosament parlant, la seva presència ha contribuït a enfortir l’església catòlica en oposició a l’anglicana; res a veure amb els vincles afectius amb Espanya que encara conserva bona part de la immigració peninsular arribada a Catalunya durant el franquisme. 

I ens queda la llengua. Només l’1% dels 5,3 milions d’escocesos parla gaèlic: 50.000 persones esparses per les Terres Altes i les illes Hèbrides. A les Terres Baixes es parla l’scots: una llengua d’arrel anglosaxona sense normativa ni un cens clar de parlants –entre 200.000 i 1,5 milions, segons les fonts–, que el Govern d’Escòcia ha declarat “llengua tradicional”. Tanmateix, no té presència oficial de cap mena. A Escòcia, la retolació de les institucions nacionals –parlament (Pàrlamaid na h-Alba) i govern (Riaghaltas na h-Alba)– és bilingüe en anglès i gaèlic, igual com els topònims que apareixen en els rètols viaris de les poblacions de les Highlands i la senyalització turística d’aquesta regió. 

A nivell comunicatiu, el canal BBC Alba emet íntegrament en gaèlic els 365 dies de l’any amb una graella molt competitiva que inclou noticiaris, programes infantils i d’entreteniment, sèries, reportatges, documentals i un curs per aprendre l’idioma. De nou, la diferència amb Espanya és abismal a l’hora de valorar i valoritzar la riquesa cultural: 

- “He estat quatre vegades a Barcelona i em meravella que la gent parli indistintament català i castellà”, m’explicava en Ronnie. Per a ell, un home gran que estima la cultura, és un tresor que una llengua minoritzada remeni la cua en una metròpoli de 3 milions d’habitants. 

Doncs bé, allò que per al curador del museu Andrew Carnegie de Dunfermline és digne d’admiració serveix per entendre perquè la televisió pública britànica costeja amb diners de tots els contribuents un canal en gaèlic amb una audiència potencial irrisòria, i explica alhora perquè l’Estat espanyol refusa dispensar el mateix tracte als 13,5 milions d’habitants dels països de parla catalana. Amb totes les seves imperfeccions, la BBC és un servei públic i RTVE és una eina més d'alienació cultural i d'assimilació lingüística al servei del Govern de l'Estat.