El concert basc i el PDeCAT

Ja ho dèiem ahir: el suport dels nacionalistes bascos del PNB als pressupostos generals de l’Estat presentats pel PP a canvi de la millora del finançament del País Basc i de la reducció de la quota del concert econòmic ha aixecat polseguera a Catalunya. A Espanya, no gaire –només cal llegir els editorials de l’ABC, El Mundo, El Español o La Razón–, que ja se sap que el que és bo per a Euskadi és dolent per a Catalunya i, a més, és impossible. 

A casa nostra, els independentistes han fet el cor fort. A la pregunta de si “acceptaríeu el concert basc per a Catalunya a canvi de la independència?”, el 90% dels espectadors del programa 8 al dia de Josep Cuní va contestar que nanai. Ben al contrari, on més cou l’acord entre PP i PNB és en l’entorn socialista i les escorrialles d’Unió Democràtica, com tindrem oportunitat de veure en repassar els editorials d’El Periódico i La Vanguardia d’aquests dies. 

En canvi, aquest cop els qui no han badat boca han estat Xavier García Albiol, per raons d’obediència deguda, i Inés Arrimadas, que ha enfondit el cap de l’oposició sota terra com els estruços. Tots dos han deixat els loopings argumentals en mans dels seus escuders a les tertúlies dels mitjans televisius i radiofònics catalans. Sostenen, aquests moralistes, que l’acord és un premi a la “sensatesa” d’Íñigo Urkullu, mentre comminen Carles Puigdemont a abandonar la rauxa i tornar a la cleda. És la mateixa línia argumental que gasta El País: “el PNV ha jugado bien sus cartas. Merece la pena hacer el cuento largo de los beneficios que ha obtenido Urkullu para el País Vasco respetando escrupulosamente las reglas de juego. Frente a esa actitud pragmática y que escenifica lo mejor de la democracia –negociar y pactar–, Cataluña ha quedado todavía más desdibujada gracias al empeño estentóreo de las fuerzas independentistas que han consagrado la ruptura como la única manera de servir a sus ciudadanos”.

El ploricó socialista 

El Periódico i La Vanguardia no es mouen d’allà mateix i tots dos exoneren el PSOE de qualsevol responsabilitat quan arribarà el moment que “altres territoris pagaran per l’excés de quota dels bascos” [en clara al·lusió a Catalunya]. La capçalera del conde lloa l’“estratègia intel·ligent” del PNB i ataca “l’estèril política de confrontació duta a terme pels diputats del PDeCAT”. Grup Zeta i grup Godó en blasmen el radicalisme i enyoren els temps del peix al cove. 

Dimarts, el director del primer rotatiu, Enric Hernández, afirmava que “la pax basca es fonamenta avui en milions comptants i sonants, fruit d’un concert que situa la relació entre Madrid i Vitòria en peu d’igualtat”, i recomanava “prendre nota” al “nou PDeCAT i la vella CDC: la política o la fas, o te la fan”. En la mateixa línia, l’articulista Joan Tapia es preguntava dimecres que “si el PNB, amb 5 escons, ha aconseguit X, ¿què haurien aconseguit 16 escons de CiU [...] si Artur Mas hagués sabut el 2012 que el món no s’acabava el 2014?”. És la mateixa cantarella que entonava ahir l’ex-director Antonio Franco, el qual felicitava Urkullu per haver “pujolejat” tan bé com per “vendre megacar el microsuport que necessita Rajoy”, si bé l’advertia, tot pinxo, que quan el PP faci als bascos “coses com la que per la seva estricta conveniència acaben de fer-nos a tota la resta potser riuran menys”. 

El seu neguit és totalment comprensible. Per dues raons. Primerament perquè s’han quedat sense testaferros a Madrid. Amb la representació del PDeCAT reduïda a la meitat del que havia estat in illo tempore i emmordassada per l’independentisme, el pont aeri s’ha curtcircuitat. Dels aliats tradicionals, qui els queda, ara que els socialistes catalans, captius i desarmats en mans d’un PSOE sense rumb, són més invisibles que mai: el PP, C’s? 

Potser sí, però llavors emergeix el segon contratemps. Mentre el projecte independentista –de consecució dificilíssima, cert, però menys que la utopia socialista– planteja un futur il·lusionant pel qual lluitar, l’unionisme fa cagar i la tercera via no va enlloc. 

L’aritmètica parlamentària ha tallat un dels cordons umbilicals més fructífers que el règim del 78 havia establert entre l’oligarquia pairal i el poder central, tant polític com financer. Quan els socialistes i els populars parlen de “refer els ponts” es refereixen bàsicament a això, tot i que encara en queden d’altres, com els lligams familiars entre les elits i l’entramat econòmic. Hi ha també algunes cites socials i esportives que serveixen de termòmetre. Com el darrer trofeu de tennis Open Banc Sabadell, que, bo i celebrar-se només un cop l’any, atrau menys patums que la llotja de l'estadi Santiago Bernabéu en un partit contra l’Alcorcón. La conseqüència de tot plegat és que l’oligarquia catalana és ara –fent servir una expressió de Mario Vargas Llosa- més "provinciana" i irrellevant que mai, amb risc seriós de desconnexió de la mamella. I tot per culpa de la sotragada independentista. Beneïda sigui, doncs!