12 d’abril 2017

La Constitució de l’Estat català de 1883

Tal com estableix la doctrina del republicanisme federal, la federació entre dos o més subjectes polítics (nacions, regions, províncies, municipis, tant se val el nom com l’escala) només és possible a través del consentiment mutu i del pacte entre iguals per la via democràtica del sufragi universal. 

Els republicans federals del segle XIX sabien perfectament –i per això la denunciaven– que la unitat d’Espanya no obeïa a aquest esquema, sinó que descansava en les armes i el semen d’Àustries i Borbons. 

Per això, i a l’objecte de generar un nou contracte social concorde amb aquests principis, el Partit Federal va celebrar del 23 d’abril al 3 maig de 1883 un Consell Regional per debatre i aprovar un projecte de Constitució per a Catalunya. Aquesta eina “concreta y tangible” havia de servir per cercar aquell “Pacte sobre’l cual aspirem á reconstituhir la nació espanyola”. El Consell estava presidit per Josep Maria Vallès i Ribot, que poc després donaria carta de naturalesa a l’esquerra nacionalista, i entre els seus membres hi havia Baldomer Lostau i Prats, el diputat municipalista que havia combatut els carlins i que deu anys abans havia proclamat l’Estat català a Barcelona. 

El manifest fet públic pel Consell Regional qualificava de “fet capital y transcendentalíssim” la Constitució de l’Estat català i la inseria en una perspectiva de “reparació, reconstrucció i reconstitució” històrica i social “de aquest antich Principat, feta ab lo concurs lliure y espontani de las entitats que’l composan, com reivindicació de sa unitat sellada per la naturalesa y per la historia”. Amb la seva aprovació, diu el manifest, “s’ha iniciat una obra de verdadera reparació, reconstruhint la patria catalana, retallada y dividida per lo centralisme”, fins al punt que “ella entranyava la desaparició de las cuatre actuals provincias en que Catalunya’s divideix, y per consegüent la desaparició de entitats que per artificals que sigan, contan llarchs anys d’existencia, gracias á lo que s’han creat á la seva sombra molts interessos”. D’ençà d’aleshores han passat 134 anys i el més calent encara és a l’aigüera. 

Delegació de competències 

Capçaleres de l'any 1872 dels dos principals setmanaris republicans:
a Catalunya: La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa.
En l’Estat federal, la cessió de competències i sobirania es fa a l’inrevés que en l’estat centralista: són les entitats que l’han de compondre les que fixen abans “las condicions baix las cuals la regió celebraria lo Pacte federal ab las demés regions espanyoles ó ibéricas”, la qual cosa constitueix la demostració palmària que l’estat autonòmic és un succedani i una mera estratagema de l’unitarisme.

Vegem ara quines van ser “las facultats que Catalunya, en us de sa sobiranía, delegaría á la Federació ó conjunt dels Estats espanyols ó ibérichs”. L’any 1883 se’n van determinar únicament nou, moltes de les quals han perdut, avui dia, la seva raó de ser; per la qual cosa l’Estat federal ibèric seria realment esquifit.

En primer lloc, es va delegar el control de duanes i costes, la legislació fluvial i marítima, les comunicacions de correus i telègrafs, l’emissió de moneda i el codi de comerç. En segon lloc, la llicència de patents i la gestió de la propietat intel·lectual. En tercer lloc, “las relacións políticas, administrativas y jurídicas entre las Regions ó Estats de la Federació”. A continuació se cedeixen un seguit de “facultats” necessàries per garantir els drets elementals i la igualtat de tots els ciutadans de la federació, com ara el veïnatge civil, la convalidació de títols i contractes o l’accés a la justícia. Per últim, quedaria “tot lo referent á la Diplomacia, á la Pau, á la Guerra y á la celebració de Tractats”, així com “la organisació de tribunals federals y de un exércit y una armada, aixís com la fixació dels gastos, imposició y reparto dels tributs necessaris pera cubrirlos proporcionalment entre totas las regions”. En aquest punt hi ha dos aspectes a ressenyar: un, que l’exèrcit federal només pot intervenir per “ajudar a restablir” l’ordre públic “sempre que la regió ho reclami”, i, dos, que la contribució econòmica dels territoris a la caixa comuna ha de ser “proporcional”. No es detalla en base a què -si la població o la riquesa generada a cada Estat-, però el criteri de proporcionalitat evita el dèficit fiscal i encamina els territoris cap a l’autogestió. 

Estat sobirà, social i de dret 

Vistos els prolegòmens, anem al text. La Constitució és “el Códich polítich fonamental pera regirse y gobernarse l’Estat de Catalunya”. S’estructura en set títols i 113 articles. El 48 estableix que “la forma de gobern del Estat catalá es la República democrática representativa”. El 49, assenyala que “tots los poders son electius, amovibles y responsables” (inclòs el judicial) i el 50, que “la sobiranía originaria” residia en tots els majors de 21 anys, “los cuals la exerceixen per medi del sufragi universal”. 

Per definició, el territori federat és una entitat sobirana i indivisible, la qual cosa farien bé de retenir aquells que amenacen a segregar Miami Platja o l’Hospitalet del Llobregat. Ho deixa clar el títol primer (Del territori de Catalunya): 

“Art. 1. L’Estat Catalá es sobirá y autónomo, sens altres limitacions que las derivadas del Pacte federal que l’uneix á las demés Regions espanyolas. Totes las atribucions ó facultats no delegadas expressament á la Federació en virtut de dit pacte, s’entenen compresas dins de la Sobiranía de Catalunya". 

“Art. 2. Cap poder te la facultat de rompre la unitat de la regió catalana, que queda reconstituhida en virtut del present Pacte, ni de enagenar per cap concepte’l tot ó part de dit territori, ni de mermar en lo més mínim los atributs constitutius de sa sobirania”. 

El títol segon és especialment garantista i fixa els drets i deures deIs catalans i els residents al país. Entre els primers s’hi compten “tots los drets naturals, xó es: lo dret á la vida, á la seguritat y á la dignitat de la vida; lo dret al lliure exercici, manifestació y difusió del pensament, y á la lliure expressió de la conciencia; lo dret de reunió y de associació pacíficas; la llibertat del treball, de la industria, del comers interior y del crèdit; lo dret de propietat; la igualtat devant la lley” i “lo dret á ser Jurat y á ser jutjat per los Jurats, y lo dret á la defensa llibérrima en judici”. Es decreta la inviolabilitat del domicili i les comunicacions i s’estableixen sancions per als funcionaris i autoritats que la conculquin. 

L’Estat català és un país laic, i no sols aconfessional com ho és l’espanyol. En virtut de l’article 41, “l’exercici de tots los cultes es lliure á Catalunya”; pel 42, “queda separada la Iglesia del Estat, prohibintse subvencionar directa ni indirectament cap culte”; pel 45, “quedan secularisadas la Ensenyansa y la Beneficiencia, dependents del Estat y de las Municipalitats”. En aquest sentit, la Constitució faculta els municipis a “organisar y reglamentar la ensenyansa pública local” i els obliga “á sostenir Gimnasis y Escolas de noys, de noyas y de adults, en los cuals se’ls hi donguia la instrucció primaria obligatoria y gratuita pera son desenrotllo físich, intelectual y moral”. 

Divisió de poders 

A diferència del marc autonòmic, a l’Estat català el poder se sustenta en tres potes: el legislatiu, exercit per unes Corts bicamerals compostes de Congrés i Senat; l’executiu, representat per un Consell format pel president i tres ministres (de Foment, Governació i Hisenda), i el judicial, “exercit per jurats y jutges, cual nombrament no dependirá jamay dels altres Poders públichs”.

Entre les facultats dels poders públics hi ha la política fiscal i recaptatòria, el deute i l’emprèstit regional, la sanitat, els serveis socials, l’ensenyament superior i secundari, l’obra pública, la xarxa viària i ferroviària, l’ordre públic i l’exèrcit. És a dir, tot el contingut dins de les actuals carteres de la Generalitat en matèria d’Economia i Hisenda, Ensenyament, Universitats i Recerca, Afers Socials, Salut, Territori i Sostenibilitat, i Interior (a més de Defensa), però sense les ingerències del Govern central. 

Índex de percepció sobre la independència del poder judicial 
que tenen els ciutadans europeus. L'Estat espanyol, a la cua,
 només per davant de Bulgària i Eslovàquia. 
En l’àmbit de la Justícia, que tants favors està fent al PP, la Constitució catalana de 1883 també se situa a anys llum de l'espanyola de 1978. Els articles 87 i 95 determinen que “lo Poder judicial no emanará del executiu, ni del llegislatiu”, sinó que “lo Tribunal Suprém Regional se compondrá de nou magistrats y sis suplents, elegits tots per sufragi universal directe de tots los electors de Catalunya”. A més, “tots los Tribunals serán col·legiats”, “s’estableix lo Jurat pera tota classe de delictes” i es preveu que “en cada Municipi hi haurá un tribunal ó mes nombrats directament per lo poble y encarregats d’entendre en la correcció de las faltas, judicis verbals de petita cuantía y actes de conciliació”. 

Altres factors novedosos són l’abolició de “la pena de mort y totas las perpetuas” i l’ordenació de “jurats mixtos d’obrers y patrons pera la resolució de las diferencias y conflictes”. En el marc laboral, ara que l’Estat espanyol ha suspès la llei catalana d’horaris comercials, “l’Estat Regional se reserva entre las sevas facultats llegislativas, la de fer lleys regularisant las horas de treball”. 

Corts i Generalitat 

Tot i ser una teorització republicana, el text recull bona part de la tradició institucional catalana, com les Corts i la Diputació General. D’aquesta manera, “lo Congrés se compondrá de Diputats elegits per las comarcas ó circumscripcions” per sufragi universal a raó d’un diputat per cada 20.000 vots, mentre que “los Senadors serán elegits per los Ajuntaments, los cuals ne nombrarán dos per cada una de las ditas comarcas”. “Las Corts se renovarán en sa totalitat cada dos anys” i es reuniran almenys quatre mesos en dos períodes de sessions, “comensant la primera tots los anys lo quinze de Mars y la segona lo quinze d’Octubre”. Entretant, “las Corts nomenarán la Diputació general de Catalunya composta de cuatre Diputats ellegits per lo Congrés i cinch Senadors ellegits per lo Senat”. “Com á Comissió permanent de Corts”, la Diputació “vetllará per la observancia de las lleys per part del Poder executiu; convocará las Corts en reunió extraordinària [...] y formará lo Memorial de agravis, ó siguia la compilació de totas las queixas rebudas contra lo Poder executiu durant l’intermitj de la llegislatura, pera presentarlo á les Corts en la mes immediata”. Com s’estilava en temps reculats, “las Corts podrán esser convocadas pera cualsevol ciutat ó vila de Catalunya, designatse en cada llegislatura lo punt de reunió de la següent”, la qual cosa és un bon antídot contra la macrocefàlia barcelonina. 

Lluny de qualsevol presidencialisme i tal com passa ara, segons l’article 80, “lo President será nomenat per lo Congrés y lo Senat reunits, á pluralitat de vots. Son cárrech durará dos anys y será amovible y reelegible á voluntat dels cossos collegisladors”. 

Funcionaris catalans 

Un altre dels trets particulars de la tradició confederal dels Estats de la Corona d’Aragó és l’obligació legal que “sols los ciutadans compresos en l’article 4, son admisibles als empleos y cárrechs públichs dependents del Estat de Catalunya”. Això és, només aquells ciutadans que tinguin la nacionalitat catalana per naixement, descendència o veïnatge poden exercir la funció pública (una prescripció que cal entendre en reciprocitat amb la resta d’estats federats i que, a simple vista, faria pujar com l'escuma l’ús de la llengua catalana en àmbits com el de la Justícia i la seguretat ciutadana, ideològicament retrògrads i culturalment impermeables). 

Organització territorial 

Suprimida la divisió provincial, l’article 51 reconeix únicament dos nivells administratius: “lo Municipi y l’Estat Regional”, si bé l’article 104 contempla “com á órgano intermitj de comunicació entre’ls Municipis y l’Estat regional [...] la comarca ó circumscripció”. D’acord amb l’article 105, una llei ulterior “determinará l’extensió y límits d’aquestas comarcas, procurant restablir las antiguas catalanas, y atenent pera formarlas á las condicions geográficas, á la comunitat de interessos y afinitats históricas dels Municipis qu’hagin de constituirlas y previa consulta d’aquéstos”; una mica com hauria de passar algun dia amb les vegueries. 

Forces Armades 

La creació d’un exèrcit català és un tema controvertit dins l’independentisme. La Constitució de 1883 establia el servei militar obligatori i l’article 106 consagrava l’existència d’un “exércit regional” permanent i una reserva: “Lo permanent se compondrá sols de voluntaris. La reserva la compondrán tots los ciutadans de Catalunya de 21 á 40 anys, quedant en absolut abolidas las redencions y las substitucions”. 

Reforma de la Constitució 

Les lleis rarament són modificades quan són segrestades i vampiritzades per qui ostenta el poder. Garantista com hem dit que era, la Constitució de l’Estat català va dissenyar un mecanisme de validació ciutadana de doble volta. En primera instància, “las Corts podrán acordar la reforma de la present Constitució, senyalant al efecte l’article ó articles qu’hagin de alterarse”; “acordada la reforma’s cridará al poble catalá pera que per sufragi universal directe voti en plebiscit si vol ó no la reforma”; “si lo resultat del plebiscit es afirmatiu’s convocarán novas Corts pera dintre de tres mesos á fi de que portin á cap la reforma”, i, finalment un cop “executada la reforma se sometrá de nou á la aprobació popular per lo mateix medi del plebiscit, y si d’aquest resulta aceptada quedará vigent la reforma constitucional”. Res a veure amb la reforma exprés acordada l’agost de 2011 pels dos grans partits dinàstics espanyols, PP i PSOE. 

Aspectes innovadors 

Com més llegeixo, més a punt estic de fer-me federalista. Però federalista de 1883, que quedi clar. Malgrat el temps transcorregut, aquella Constitució posava fil a l’agulla a moltes de les reivindicacions dels moviments socials sorgits a l’entorn del 15-M per combatre l’absentisme i l’acumulació de càrrecs, així com per posar límits a les prebendes del polítics professionals, com ara: “Las Corts podrán pendre midas que obliguin als diputats y senadors á concorre á las sessions” (art. 71); “lo cárrech de Diputat y Senador es absolutament incompatible ab tot altre cárrech públich, ja sia honorífich, ja retribuït [...] sense que sigui necessaria cap mena de manifestació expressa (art. 72); “ni lo president del Poder executiu, ni’ls individuos del mateix, poden ser Diputats ni Senadors (art. 74), o “lo Congrés te’l dret d’acusar devant del Senat al President y als ministres; lo Senat te’l dret de declarar que hi ha lloch ó no á la formació de causa, y lo Tribunal Suprem á jutjarlos y sentenciarlos”. 

'Lo que portan los Reys', segons La Campana de Gràcia:
"Consums, abusos y quintas / y altras cargas y altras mals
Los reys son bons pe'ls dolents / mes pe'ls bons son  infernals
Puig com jo'ls hi tinch molt odi / no'ls puch veurer ni tragar"
La norma bàsica de l’Estat català és radicalment democràtica. Ara que tant es qüestiona la legitimitat d’adoptar determinades decisions per majoria simple i s’exigeixen majories qualificades de dos terços o més per obstruir el canvi i la regeneració, la Constitució de 1883 ho resolia absolutament tot “a pluralitat de vots” (art. 70), i a córrer! En el cas que el dissentiment sobre la tramitació d’una llei entre Congrés i Senat no es pogués resoldre a través d’una “comissió mixta de igual número de senadors y de diputats pera veure si’s pot arrivar á una avinensa [...] se suspendrá lo projecte de lley per aquella llegislatura. Si’s reprodueix en la inmediata, y continúa lo dissentiment, s’acudirá al plebiscit, en lo cual, per sufragi universal, decidirá lo poble votants «si» ó «no», si aproba ó rebutja la lley”. 

I, ja per acabar, el cim de totes les mesures de radicalitat democràtica: en virtut de l’article 46, “quedan abolits los títols de noblesa”. Així les coses, el rei ja no seria ningú i les palles mentals d’un Estat federal plurinacional dins la monarquia hispànica que prediquen –sense gaire convenciment, tot sigui dit- el PSOE, Podem i els comuns se n’anirien al patarri. “Habéis quedado retratados”, que diria Josep Pedrerol.