03 d’abril 2017

Com Irlanda: una república, però diferent

Dies enrere, un digital d’economia publicava els resultats d’un estudi sobre el prestigi dels segells made in dels diferents estats del món realitzat entre 54.000 consumidors d’arreu del planeta en què la marca fabricado en España se situava en el vintè lloc del rànquing. És simptomàtic que la Marca España sigui més ben considerada a Algèria que dins de les seves fronteres, però encara és més il·lustratiu constatar que per davant seu hi ha països similars a Catalunya en dimensió i/o població com ara Finlàndia, Noruega, Holanda, Dinamarca o Irlanda. 

Sens dubte, l’estudi referma la idea que els estats petits són tan o més competitius que les grans economies i dóna ales a la viabilitat econòmica i financera de la futura República Catalana. Tanmateix, tot va ser una: expressar-me en aquests termes al meu mur de Facebook i rebre la censura d’un vell amic. L’exregidor d’ICV a Alella em deia que ell no mudava la marca, “i menys per la d’un mini paradís fiscal”. A mi també m’indigna que la Unió Europa permeti operar societats com Airbnb, per exemple, tributant a Dublín només el 3% dels beneficis que genera en altres latituds, amb Barcelona al capdavant. 

Per tant, de res no hauria servit intentar convèncer-lo explicant-li que segurament no és ètic, però sí perfectament legítim que un govern sobirà triï la política fiscal que vol aplicar, oimés tenint en compte que l’illa va ser una colònia de Londres fins al 1916 –qui, de fet, encara en reté una porció– i un país rural sotmès a la fam i l’emigració durant molts segles.

Llavors vaig provar d’estovar-lo amb el rugby, les pintes de cervesa –negra, of course– i la música celta. Dels murals de Belfast no en vaig dir ni ase. El meu interlocutor va admetre que li agradava l’ambient del pub, però no va aclarir-me si s’estimava més els Dubliners o els Chieftains. Així que vaig proposar-li una tercera opció que no podria refusar: una cançó dedicada als compatriotes que van lluitar al costat de la República en la Guerra Civil espanyola anomenada Viva la Quinta Brigada. La va escriure Christy Moore el 1983 i forma part de l’imaginari col·lectiu irlandès gràcies a molts altres intèrprets com Charly & The Bhoys, The Dubliners, The Wakes o Podgie. També la coregen, partit rere partit, els seguidors del Celtic de Glasgow; però això ja són figues altre paner. 

Socialisme i antifeixisme 

Amb la revolta de Pasqua de 1916, els nacionalistes irlandesos van obrir el camí a la guerra d’alliberament de la Gran Bretanya. Proclamada la República Lliure d’Irlanda el 1919 als comtats del sud, quedaven pendent la reunificació i la revolució. De la primera lluita se n’encarregaria l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA): el braç armat del partit que va inspirar a Francesc Macià la creació de Nosaltres Sols, el Sinn Féin. 

En canvi, la segona de les divises no tenia un valedor clar. Per això, després del rebuig de l’IRA a la moció socialista plantejada el març de 1934 per Frank Ryan, el capità Peadar O’Donnell i George Gilmore, partidaris d’empeltar el republicanisme amb el socialisme, els tres líders van abandonar l’organització i aquell mateix setembre van fundar el Congrés Socialista. Paral·lelament, Michael Price i els germans Roddy i Nora Connolly van fer una crida a construir una República dels Treballadors i un partit republicà que aplegués obrers i camperols. Naixia així l’United Front. 

Com totes les societats occidentals, també la Irlanda dels anys 30 assistia a la pugna ideològica i la violència al carrer que enfrontaven el feixisme i el socialisme, de manera que quan va tenir lloc l’alçament militar a Espanya totes dues faccions es van afanyar a enviar-hi combatents. L’extrema dreta catòlica, patrocinada pel cardenal MacRory i el feixista Eoin O’Duffy, va crear una Brigada Irlandesa que va lluitar al costat de Franco sota el nom de Bandera de Irlanda. La lletra de La Quinta Brigada narra com va anar la cosa: 

Many Irishmen heard the call of Franco
Joined Hitler and Mussolini too 
Propaganda from the pulpit and newspapers 
Helped O'Duffy to enlist his crew 
... 
When the Bishops blessed the Blueshirts in Dun Laoghaire
As they sailed beneath the swastika to Spain. 

Acte seguit, la cançó explica la reacció de les forces d’esquerres per reclutar voluntaris i enviar-los a la península. La majoria va arribar-hi a través de França, o bé en tren -en una imatge que recorda la pel·lícula Land and freedom, de Ken Loach- o bé creuant clandestinament la frontera guiats per passadors nord-catalans després de diversos dies de marxa. 

They came to stand beside the Spanish people 
To try and stem the rising fascist tide 
Franco's allies were the powerful and wealthy 
Frank Ryan's men came from the other side. 

Eren majoritàriament socialistes i comunistes –amb el seu secretari general, Jim Pendergast, al capdavant–, però també n’hi va haver d’anarquistes, com Pat Read, que ja havia combatut amb els canadencs a la Primera Guerra Mundial, i Jack White, que fa un elogi dels catalans a la seva arribada a Barcelona com a sanitari de la Creu Roja. També n'he trobat dos que van combatre en les files del POUM: Patrick O'Hara, de Belfast, i Patrick Trench, de Dublín. N’hi havia, per tant, d’extracció catòlica i protestant, car compartien les consignes polítiques –Down with British imperialism i No free speech for fascists- i l’anticlericalisme. El mateix White explicava al butlletí de la CNT que procedia “of an Ulster Protestant family” i tanmateix honorava cada any “the memory of the Republican dead who fell in Easter week 1916”. En les seves files hi havia fins i tot un reverend. La cançó se’n fa ressò: 

Bob Hilliard was a Church of Ireland pastor 
From Killarney across the Pyrenees he came 
From Derry came a brave young Christian Brother 
And side by side they fought and died in Spain. 

Es calcula en 150 el nombre aproximat d’irlandesos del Nord i del Sud que van fornir les Brigades Internacionals, però la xifra s’eleva fins als 250 si seguim la norma que atorga aquesta nacionalitat a tothom qui és fill d’irlandesos, independentment d’on hagi nascut. De fet, entre els brigadistes britànics vinguts de ciutats industrials com Liverpool i Manchester hi havia irlandesos de soca-rel com Frank Deegan, George MacClure o Bernard McKenna, i molts escocesos de Glasgow com Jim Maley, Jock Cunningham i Syd Quinn eren també emigrants o hi tenien ascendents. 

Des de la seva arribada a l’octubre de 1936, la majoria va ser enquadrada en el IX Batalló francès i la primera companyia del Batalló britànic, però sense barrejar-s’hi. A partir de gener de 1937, una part important del contingent va votar a favor d’integrar-se en el XVè Batalló americà Abraham Lincoln (heus ací el perquè del nom de La Quinta [La Quince, en realitat] Brigada) i encara més endavant la majoria va lluitar sota la bandera de la Columna [James] Connolly. Aquesta unitat devia el nom al líder socialista que fer costat a la rebel·lió republicana de 1916 contra el domini britànic, i per la qual cosa va ser afusellat. 

En combat 

Els primers voluntaris van entrar en acció al front de Còrdova el mes de desembre. L’objectiu era ocupar la població de Lopera, però l’operació va ser un desastre i nou irlandesos hi van deixar la pell. Entre ells hi havia Tommy Woods, un xicot de 17 anys que havia après a disparar a les files de l’organització juvenil paramilitar Fianna Éireann. La cançó en fa memòria: 

Tommy Woods age seventeen died in Cordoba 
With Na Fianna he learned to hold his gun 

El següent enfrontament va tenir lloc el febrer de 1937 a la batalla del Jarama. A partir de llavors, la sang dels voluntaris irlandesos va anar regant els fronts de Madrid, Aragó i Catalunya. A l’ofensiva Ebre, els irlandesos van rebre de valent, en especial el 23 de setembre de 1938. A la cota 481, prop de Gandesa, van caure Danny Boyle, James Domegan, George Fuller, Georges Gorman, George Green, Thomas Kerr, Harry McGrath, Liam McGregor, James Murphy, Jack Nalty, Thomas O’Flaherty i Jim Straney, entre d’altres. Després de la desfeta va venir la retirada per Marçà i els Guiamets fins arribar a Ripoll, on van ser desmobilitzats i llicenciats. La majoria va abandonar Espanya, però no tots van poder tornar al seu país, ni la rebuda dispensada per les autoritats va ser gaire cordial. 

El cas de Frank Ryan

Frank Ryan, a l'esquerra, i John Robinson, voluntaris de la XV Brigada.
Amb l’avanç dels nacionals sobre Catalunya, almenys 16 irlandesos van ser capturats a Calaceit i internats la primavera de 1938 en el camp de concentració de San Pedro de Cardeña, a Burgos. Entre ells hi havia el carismàtic Frank Ryan, el jueu Frank Levitas, el jove Jimmy Rutherford i Bob Doyle, el qual en va deixar testimoni en uns memòries publicades l’any 2002. Al cap de poc temps van rebre la visita d’un representant del Govern britànic amb la intenció d’interrogar els brigadistes, a la qual cosa es van oposar seguint el raonament de Ryan “que nunca se protegería tras la Union Jack. Así pues, decidimos declararnos irlandeses aunque sabíamos que, debido a la hostilidad e histeria que había en Irlanda, ello podría demorar nuestra liberación”

La majoria s’hi va estar onze mesos abans de ser repatriats l’abril de 1939 via Hendaia, llevat de Rutherford, que va ser afusellat amb 22 anys, i de Ryan. El Generalísimo va retenir-lo, aparentment, com a trofeu de guerra. Després de condemnar-lo a mort i commutar-li la pena a cadena perpètua, l'agost de 1940 el règim franquista va lliurar-lo al servei de seguretat de la Wermacht i va ser transferit a Alemanya. Diverses fonts suggereixen que Ryan s'hauria avingut a actuar com a agent alemany per aconseguir el suport de l'IRA i del govern d'Eamon de Valera davant d'una eventual invasió de la Gran Bretanya per part dels nazis. Un informe dels serveis secrets britànics fins i tot assenyala que l'agost de 1942 "es diu que ha estat rebut per Hitler". En qualsevol cas, Ryan ja no es va moure mai més d'Alemanya, on va morir, en un sanatori proper a Dresden, el 1944. L'any 2012 es va estrenar una pel·lícula sobre la seva vida, titulada L'enigma de Frank Ryan.

Independència i internacionalisme 

Com passa amb totes les experiències humanes, també d’aquest episodi històric se’n poden treure lliçons. Davant la incomprensió de la majoria dels seus coetanis revolucionaris, el 1916 el socialista James Connolly va unir el seu Exèrcit Ciutadà Irlandès a les forces burgeses i republicanes que es van revoltar a Dublín contra l’Imperi britànic. Per a ell, la submissió a Londres era el principal obstacle per al triomf de la revolució, de la mateixa manera que l’Estat espanyol ho és per a la llibertat i el progrés social de Catalunya. Contradicció? Cap ni una. La prova és que 20 anys de la seva mort, els internacionalistes irlandesos que van combatre el feixisme en els camps de batalla ho van fer sota el nom i la bandera d’un dels pares de la pàtria emancipada. Amb el puny enlaire i un missatge de fraternitat universal als llavis: 

Truth and love against the force of evil 
Brotherhood against the fascist clan. 
'No Pasaran', the pledge that made them fight 
'Adelante' was the cry around the hillside