06 de febrer 2017

El cap d’Artur Mas: de la paperera al cadafal

No sé quants cops més hauré de dir-ho per no ser suspecte de res: ni Artur Mas, ni encara menys els membres d’aquell Govern dels millors que va començar esmolant les tisores de les retallades i pactant amb el PP, són sants de la meva devoció. Això no treu que no sàpiga veure una maniobra política del Govern de l’Estat rere els judicis que s’han instruït al Tribunal Suprem contra el portaveu del seu executiu, Francesc Homs, i al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra ell, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau. Les acusacions estan mancades de base jurídica, tal com van acreditar els fiscals catalans en el seu moment, i obeeixen únicament a la voluntat de Madrid de reescriure la història del 9-N per castigar els seus responsables i atemorir les tietes. 

L’Estat –ho han dit en les darreres setmanes el president, la vicepresidenta i els ministres d’Exteriors i Justícia– contempla tots els escenaris, i “actuarà d’una manera o una altra amb proporcionalitat a quin sigui el desafiament independentista”. 

De les tres potes que fins al moment han donat suport explícit al procés d’independència, l’espai polític i sociològic del PDeCAT constitueix la baula més feble. No tant per manca de convicció –evident, d’altra banda, en alguns dels seus quadres– sinó pel llast del passat. 

A la CUP, l’Estat només la pot atacar –fins a il·legalitzar-la– vinculant-la a actes de violència –ni que fossin de baixíssima intensitat– que sortosament no s’han produït, per a desgrat, probablement, de gentola com Jorge Fernández Díaz o Jordi Cañas. 

A ERC, que ha passat a ocupar un lloc central en la política catalana, tampoc no sembla fàcil erosionar-la: fins al moment s’ha mantingut en un discret i astut segon pla, sense escàndols de corrupció coneguts, presta a prendre’n el relleu. 

Així les coses, l’Estat ha concentrat tota l’artilleria sobre els exconvergents. Si la jugada li surt bé, Catalunya no serà independent (potser a costa del seu decantament cap a l’esquerra), i si li surt malament, almenys morirà matant i haurà escapçat el centredreta català. 

Una senzilla anàlisi DAFO ens mostra un escenari en què al règim del 78 ja li està bé que el poder polític a Catalunya es desplaci cap a Esquerra i els comuns, ja que són formacions amb un discurs teoritzant, però sense cap element real d’inserció i connexió amb el poder i les elits econòmiques (patronals, lobbies i escoles de negocis). A Esquerra i els comuns se’ls pot aïllar, pontejar o fer-los caure, si convé, amb l’ajut de la premsa afí. Al nou PDeCAT, en canvi, cal destruir-lo, o reduir-lo a la mínima expressió –i totes dues coses passen per la decapitació de Mas–, per fer-li pagar el seu atreviment; la seva traïció a l’ordre constitucional, que és considerada més una traïció de classe que no pas un canvi sincer d’adscripció nacional. Qui sap quants lligams familiars i financers de l’oasi no se’n deuen haver ressentit ja al Cercle d’Economia, el Círculo Ecuestre, el Liceu o els reials clubs de Polo i Tennis! 

Als que el van enviar a la paperera de la història o simplement no l'han votat mai tot això els relliscarà i els sonarà a teoria de la conspiració, però no és una qüestió banal. Mas encara és un actiu important per als seus, i els seus són necessaris per culminar el procés democràticament (tret que es produeixi una conversió massiva a l'independentisme en el camp dels comuns). Encara que s'oposi al referèndum, l'Estat sap que cada vot compta i per això el vol mort i enterrat (políticament parlant, és clar).   

El PSC i els acòlits de Duran i Lleida han estat molt més obedients i no han queixalat la mà que els alimentava. Només Mas sap si ho ha fet per convicció, per conveniència o forçat per les circumstàncies. El temps dirà, però els escorcolls i les detencions mediàtiques practicades a batzegades per la Guàrdia Civil en relació a la trama de finançament il·legal del 3% fan pudor de socarrim. Per la forma, no pel fons; que quedi clar.