29 de desembre 2016

Ni rei ni por: els iconoclastes de 1868

Formalment Espanya és una democràcia. Una democràcia imperfecta, però. Hereva i deutora de la dictadura franquista. La millor prova és la seva Constitució i, més encara, la interpretació obtusa que repetidament en fan els ressorts de l’Estat i els partits nacionalistes espanyols. 

Entre “els dèficits democràtics” del Regne d’Espanya hi ha, justament, la imposició de la monarquia i el blindatge de la figura del titular de la corona, a qui es declara inviolable i irresponsable a tots els efectes. A Catalunya, la tradició republicana té arrels pregones que enfondeixen els seus orígens en la naturalesa comtal dels seus primers sobirans i que creixen amb el dinamisme social i econòmic del país que fa possible el pactisme amb el rei d’Aragó a les Corts, fins arribar als primers xocs de trens amb la corona hispànica: les guerres de Separació i de Successió i els respectius moments republicans de Pau Claris de 1641 i de la Junta de Braços 1713.

A una certa esquerra catalana, moderna i cosmopolita, aquest discurs li fa mal d’ulls. Ella es declara filla de les lluites obreres i revolucionàries del primer terç del segle XX i es desentén totalment de personatges cabdals com Abdó Terrades, Baldomer Lostau, Valentí Almirall, Josep Anselm Clavé o Josep M. Vallès i Ribot, així com de les bullangues i els rebomboris de Barcelona i de moltes altres ciutats catalanes. 

Aquesta esquerra viu de forma acomplexada el fet nacional i oblida que des de mitjan segle XIX el nostre ADN és antimonàrquic. Destruir els símbols regis és una tradició catalana més vella que ballar sardanes o fer castells, i com a tal s’hauria de poder practicar amb orgull perquè els catalans no som súbdits de res ni de ningú. 

Dibuix d'Apel·les Mestres per a La campana catalana 
(1908). Les campanes s'anomenen Autonomia, Solidaritat
 i República Catalana. Al peu de la il·lustració s'hi llegeix: 
"Arremangém-s'hi, má á la corda, i comensém la feyna!".
Al llibre Recorts y fantasies, publicat el 1906 per l’editorial del diari El Poble Català, el polifacètic artista Apel·les Mestres narra l’esclat de la Revolució de 1868 a Barcelona. Allò també va ocórrer un més de setembre, però no va tenir res a veure amb la crema de pa sucat amb oli de les fotografies de Felip VI al Born. La Junta Revolucionària de Barcelona va acordar l’enderroc de la Ciutadella, la dissolució dels Mossos d’Esquadra i l’abolició de les quintes i dels impostos al consum. En aquell cas, les autoritats de l’Estat van haver de prendre partit, les institucions van ser ocupades pel poble i el bisbe, a qui els estudiants i altra gent de baixa estofa li volien mal, va haver d’amargar-se uns dies a casa del cronista. Un altre paral·lelisme: aquell prelat, anomenat Pantaleó Montserrat, era fill de Maella, a la Franja, com l’actual arquebisbe, Juan José Omella. Mestres ho explicava així:

La vesprada del 29 de setembre de 1868 [...] acabava d’esclatar la Revolució, el poble s’havia apoderat de Ca la Ciutat y cremava al mitg de la plaça els retratos d’Isabel II, mentres en oposades direccions partien grupos per fer lo mateix ab els retratos y bustes que existien en el Govern Civil, el palau del Bisbe, el teatre del Liceu y altres edificis més o menys públics. 

Després de cremats els retratos reials en la Plaça de Sant Jaume, van destacarse en totes direccions grupos d’iconoclastes disposats a repetir l’auto de fe ab tots los demés retratos d’Isabel II, que existien en els edificis públics. 

Dues imatges de 1868: "el pueblo de Barcelona quemando retratos del 
 primer y último Borbón", en al·lusió a Felip V, i dibuix de Marià Burgués
 de revolucionaris llençant retrats d'Isabel II a Sabadell
Ab atxes enceses els uns, precedits els més de xarangues, que despertaven de son llarc somni al Himno de Riego, el de Luchana, el de Peracamps y fins el Trágala y el Xirivit de la Camància, recorrien la ciutat als crits de viva y mori tot lo imaginable. Crits que no passaven de crits, just es ferho constar. 

Un grupo, que s’havia anat engruixint al pujar Rambla amunt, va deturarse davant del teatre del Liceu y va trucar estrepitosament a les portes. Més mort que viu va baixar a obrir el conserge clàssic don Pío del Castillo. 

Al trobarse davant d’aquella multitut esperitada, les dents li espetegaven. ¿Què li volien aquells energúmens cridant i gesticulant tan desaforadament? 

- “El retrato de la reina!”, li va respondre un clamoreig general. 

- “Però, senyors, si aquí no hi ha cap retrato!”, va respondre l’aturrollat don Pío. 

- “Sí, sí!”, insistí la multitut. 

- “Hi ha un busto!” 

- “Sí, sí! El gussi, el gussi”, repetí un aplec de veus. “Volem el gussi! Que se’ns entregui el gussi!” 

[...] En fi, una comissió va destacarse, va parlamentar ab ell, y un cop posat en clar que de lo que’s tractava era del bust de la reina, que damunt d’un pedestal s’aixecava en el primer replà de l’escala principal, va franquejar l’entrada; el bust -hermosíssima escultura en marbre, obra de don Andreu Aleu- ben embragat pel coll ab sòlides cordes de cànem, que van sortir com per miracle va rebotre escales avall y va sortir a la Rambla entre les frenètiques aclamacions del públic.

Però un bloc de marbre no pot cremarse. Què se’n fa ara d’aquest bust?... La resolució aviat va ser presa: lo que no podia morir pel foc havia de morir per l’aigua. Y tirant de les cordes mateixes que l’agarrotaven, el bust va esser arrocegat Rambla avall, fins a la muralla de mar, des de ont, entre gran cridòria y picaments de mans, va esser precipitada a les onades que batien en les roques.