12 de desembre 2016

Mossos, tenim un problema

Ja tornem a ser-hi: Junts pel Sí i la CUP es llencen els plats pel cap per enèsima vegada, l’independentisme es destrempa i l’Estat s’ho mira delitós. L’aprovació del pressupost de 2017 penja d’un fil. Divide et impera, que deien els romans. I d’això, de sembrar la discòrdia i atiar la zitzània per afeblir l’enemic, els ministres i lacais de l’imperi en saben un niu. Tenen 500 anys d’experiència acreditada. Sembla mentida que alguns no se n’adonin! 

Com ja va passar amb la detenció de l’alcaldessa de Berga setmanes enrere, el punt de fricció ha estat una nova actuació dels Mossos d’Esquadra. En aquell cas, la conselleria d’Interior i el grup parlamentari que dóna suport al Govern de la Generalitat va espolsar-se de sobre qualsevol responsabilitat política i institucional i va defensar a capa i espasa la professionalitat de la policia autonòmica. El missatge, immaculadament asèptic i fastigosament acrític, era aquest: “els Mossos compleixen funcions de policia judicial i es limiten a donar curs a les instruccions dels jutges”.

Però aquest cop la cosa no ha anat ben bé així. En aquesta ocasió, els Mossos haurien actuat d’ofici –de mutu propi, i no pas sota la batuta de cap autoritat judicial- per identificar els autors d’una crema de fotografies del rei Felip VI durant els actes organitzats per l’esquerra independentista el passat Onze de Setembre. D’aquestes perquisicions se’n va derivar la detenció, dimecres, de tres d’aquells joves abans de ser traslladats a l’Audiència Nacional de Madrid. 

En contra del que opina la portaveu del Govern, Neus Munté, per a mi els Mossos són part del problema i no pas de la solució. No veig cap Frederic Escofet ni cap Enric Pérez Farràs enlloc, ni tinc gens clara la lleialtat institucional dels seus integrants. L’experiència com a ciutadà i la sola observació empírica de la realitat em porten a veure més un modus vivendi que una vocació, i més fatxenderia i envaniment que no pas pulcritud o capacitat intel·lectual. 

No era això, companys 

Recordo les pintades i els adhesius de Catalunya Lliure, Maulets i el Moviment de Defensa de la Terra amb la silueta del tricorni demanant Que se’n vagin! Era una posició utòpica i maximalista, que expressava el desig de foragitar l’ocupant ipso facto i fundar un estat l’endemà mateix sense gent vestida de caqui i amb una policia modèlica, democràticament exquisida. Però en comptes d’això, què tenim? Un monstre amb els peus de fang: mediocritat en estat pur. Un gran bluf, com moltes altres de les fites del catalunyisme de CiU. 

Esperançat que algun dia ens trobaríem en la tessitura actual, sempre he considerat que va ser un gran error assumir les competències d’ordre públic i seguretat ciutadana. D’una banda, perquè representava crear una policia infiltrada i subalterna –"autònomica", en diuen-, i, de l’altra, per la despesa econòmica que representa equipar i retribuir un cos format per 17.000 funcionaris, existint com existeixen altres prioritats i mancances socials al país. Els bascos la tenien, i CiU no volia ser menys que el PNB. 

Certs sectors de l’esquerra independentista sostenen que “els Mossos també són forces d’ocupació”. Potser ben bé no, però és clar que fins ara han fet sempre el joc a l’ocupant. Fins quan?