26 de setembre 2016

Sense espurnes de llum a Galícia

Ara que aparentment a Catalunya l’independentisme ha desplaçat el nacionalisme instrumental de la cosmogonia catalanista, la tebior del PNB respecte de les tesis sobiranistes i el triomf insultant del PP a Galícia fa que no trempem gens ni mica amb els resultats de les eleccions autonòmiques d’ahir. Durant anys vam veure en els bascos l'avantguarda de les reivindicacions nacionals, convençuts que anaven una passa per davant nostre. Galícia, en canvi, ens queda lluny i sempre ha estat una mica com la ventafocs; la germana pobra de les nacionalitats històriques. I certament segueixen sent nacions diferents: la prova és que C’s no s’ha menjat un torrat en cap dels dos països. 

A Galícia, Falangito ha assistit al simulacre d’unes terceres eleccions generals. Com a Mario Conde i Rosa Díez el 2012, el vot útil l’ha destrossat. 

A la presidenta d’UPyD, tan espanyolíssima ella, no se li va acudir mai de suprimir el concert econòmic. I és que el liberalisme espanyol mai no ha tingut bona entrada en una societat tan encarcaradament carlina com la basca, en què ni tan sols un nombre significatiu d’alabesos no ha comprat el discurs d’Albert Rivera. 

Les raons del fracàs han estat diferents a cada territori, però de fons hi ha la seva carta de naturalesa, totalment aliena a uns i altres. C’s és una reacció orquestrada pels inadaptats a la normalització lingüística a Catalunya, degudament reprogramada pels altaveus de l’IBEX-35 per recollir el vot descontent del PP i PSOE i apuntalar el règim del 78, reformant-lo des de dins. 

Galícia, sempre igual 

Ni  escàndols de corrupció, ni narcotraficants, ni accidents de tren. Alberto Núñez Feijóo ha guanyat les seves terceres eleccions; les segones que s’endú de carrer. Fent un acudit fàcil, podríem dir que El tsunami s’ha imposat a la maregassa. 

En espera d'escrutar el vot per correu, els 676.000 electors del PP representen encara no el 30% del cens; però l’abstenció eleva aquesta proporció fins al 47,5% del vot emès i li’n dóna la majoria absoluta. El Faro de Vigo ho descriu així: “A 42 escaños. Uno más. Muy cerca del récord histórico que Manuel Fraga amasó el 17 de octubre de 1993 [...] a pesar de la tendencia a la fragmentación política” 

Per a La Voz de Galicia, “el éxito de Feijóo, una quimera hace medio año, es exclusivamente suyo. Acertó desmarcándose de su partido y vuelve desde hoy a la primera línea como alternativa para la necesaria regeneración del PP”. 

Segons diversos sociòlegs, el PP és el partit que millor representa l’ànima gallega. I tenen raó, amb perdó de Castelao, si per “galleguisme” s’entén el que ha fet Feijóo aquesta campanya: visitar l’aldea on passava l’estiu quan era sagal, veure vi a casa de la difunta iaia Eladia... Només li ha faltat munyir una vaca

Diuen els analistes que el reelegit president encarna tan bé "els birrets" dels nuclis urbans com "les boines del medi rural", i la veritat és que el PP s’ha imposat amb un percentatge de vot molt homogeni a 305 dels 314 municipis, incloses les cinc ciutats governades per les esquerres: Vigo (PSdG), Pontevedra (BNG), La Corunya, Compostel·la i El Ferrol (En Marea). Per a La Voz de Galicia, “esos espacios de ruptura no han madurado en alternativas de gobierno: la prueba es el desgaste de la Marea en sus feudos”. En relació a les generals del 20D, el PP ha superat els seus perseguidors de 20 punts pràcticament a tot arreu. A La Corunya, En Marea ha reculat del 31 al 24%; a Compostel·la, del 28 al 21%, i al Ferrol, del 30 al 24%. Només hi ha una província, Pontevedra, amb la seva capital al front, en què la suma de totes les esquerres empata a 11 escons amb el PP. La tradició obrera de la Ria de Vigo i la mala gestió hospitalària per part del Govern de la Xunta situa el suport al partit de Feijoo en aquesta demarcació 10 punts per sota de la resta del país. 

O sorpassinho 

Lluny dels 42 escons del PP hi trobem els 14 d’En Marea i PSdG, i els 6 del BNG. Com al País Basc, ahir els podemites també van superar els socialistes a Galícia. Però aquí les coses són molt diferents: primer, perquè va anar de només 17.000 vots, i segon, perquè prèviament ja existia una coalició entre forces d’esquerres i nacionalistes -l’Alternativa Galega de Esquerda (AGE)- que el 2012 va obtenir 9 diputats i de la qual vam parlar-ne en aquest post com a possible exemple per a la CUP. Aleshores aquella plataforma havia estat impulsada per l’històric Xosé Manuel Beiras i aplegava el seu partit Anova Irmanda Nacionalista, a més d'Esquerra Unida i Equo. Per a La Voz, “14 escaños es un resultado muy pobre, por cuanto AGE ya tenía 9 y ahora sumó los apoyos de las mareas locales y de Podemos, que en solitario ya manejaba la posibilidad de alcanzar seis escaños”

El seu candidat, l’exjutge Luis Villares, “obtuvo ayer 137.000 votos menos que en las generales de diciembre y acabó la noche electoral como la segunda fuerza menos respaldada en la historia de la autonomía: un 19% de los votos válidos”. Per al rotatiu de dretes, “En Marea tiene por delante cuatro años de máxima complejidad organizativa, con un grupo de diputados encabezado por un líder supuestamente independiente y con un arco parlamentario dividido por un lado entre candidatos de Anova (3) y Esquerda Unida (2); y los de Podemos (7), que a su vez están enfrentados entre sí, como quedó reflejado en las primarias y se aprecia en su consejo ciudadano, partido en dos facciones a las que se suman grupos locales de críticos”. Tot això és cert i no convida precisament a l’optimisme. La fortalesa del PP a Galícia l’ha dut a governar sempre el país, tret de dos petits parèntesis entre 1987-1989 i 2005- 2009, i contrasta amb els cops de volant de les forces d’esquerres. 

Si analitzem el cicle electoral dels darrers 20 anys veurem com s’encongeix el suport als partits tradicionals. Malgrat el repunt de 15.000 vots d’aquests darrers comicis, el PP ha perdut 156.000 vots en dues dècades: en bona part, a causa de la taxa de mortalitat entre els seus votants més veterans. Tot i els alts i baixos, l’altre gran partit espanyol, el PSdG, també hi ha perdut pistonada: 200.000 sufragis separen el millor i el pitjor resultat. Menció a banda mereix el BNG. En declivi constant després del seu acostament a CiU i el PNB amb la signatura de la Declaració de Barcelona el 1998 i la candidatura Galeusca a les europees de 2004, els nacionalistes gallecs s’han deixat pel camí dues terceres parts del suport que tenien el 1997: 276.000 adhesions que, en bona part, avui estan en mans dels grups que componen En Marea. 

En perspectiva, el PP s’arronsa; però també ho fan les forces d’esquerres. El resultat conjunt d’ahir, 644.000 vots, és el pitjor de les últimes dècades: molt lluny dels 867.556 de 2005 i dels 795.200 de 2009. Posats a veure una espurna de llum, podríem apuntar que mentre s’aprima l’esquerra espanyola (el PSOE passa de 555.603 el 2005 als 254.500 d’ara), ressorgeix un espai per a l’esperança que caldrà reconfigurar per damunt de les sopes de lletres i dels egos personals. En aquestes circumstàncies, al màxim que pot aspirar l’esquerra gallega és a disputar el terreny als populars a escala local i comarcal, fent-los saltar d’alguna diputació; però sense representar cap alternativa de govern a curt termini.

15 de setembre 2016

La Diada 2016: Laie visita Kesse

Per raons familiars i sentimentals havíem d’anar a Berga, la Meca de la CUP; però altres qüestions -també familiars- van dur-nos finalment al sud: la Marianna i en Romà, feliçment retornats d’un exili acadèmic i laboral de vuit anys als Estats Units, s’han establert en un piset de Reus ai las!, lluny de la plaça Mercadal i amb vistes a la franja de Gaza. 

Al final tampoc no vam menjar peix al Serrallo. Vam bescanviar-lo de molt bon grat per una suculenta paella amb closques a la pobla que els Rofes tenen a Mont-roig del Camp. Després, tota la colla va fer cap a la Rambla Nova de Tarragona. 

Pel camí vam fer una incursió al Pont del Diable, l’aqüeducte que duia aigua a l’antiga ciutat, des d’on vam fer un advertiment a l’ocupant: “Calceu-vos, romans, que ja arriben els laietans!”, tot i que tinc la impressió que als cossetans no els calien reforços, més enllà dels ilercavons de l’Ebre. S’hi van aplegar 120.000 persones segons l’organització, i 50.000 segons la Guàrdia Pretoriana. En qualsevol cas, molta gent. Les cues a la barrera de peatge de Torredembarra ho diuen tot. Com a Lleida, es tracta de la manifestació més nombrosa feta mai a la ciutat després de la mort de Crist i, tanmateix, esporuguits per la plebs, els respectius tribuns socialistes, Josep Fèlix Ballesteros i Àngel Ros, no hi eren! 

Estelades verdes 

Entre les 16.30 i les 19h ens vam moure sota un sol de justícia pels trams compresos entre el giratori de la plaça Imperial Tarraco i la intersecció amb els carrers de la Unió i Sant Francesc, de manera que no vam veure cap de les patums: ni la presidenta del Parlament Carme Forcadell, ni l’expresident d’ERC Josep Lluís Carod Rovira. Impossible accedir al Balcó de la Mediterrània: massa gent i massa apinyada. 

Vam sentir els oradors per megafonia. Jordi Cuixart, d’Òmnium, vibrant; Jordi Sánchez, de l’ANC, peripatètic. Pel que fa al manifest en clau sectorial i territorial que es va llegir a Tarragona, si no hagués estat Manolo Tomàs qui el pronunciava, el portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, es diria que el discurs era cosí germà del model desarrollista. Potser per això algunes estelades verdes estratègicament situades a la capçalera s’encarregaven de recordar que les comarques del sud del Principat són les més castigades des del punt de vista ambiental per les indústries nuclear, química i petroquímica i els sectors immobiliari i turístic. 

Banderes negres

Algunes d’aquestes estelades ecologistes eren reversibles. Per un costat, verd amb estel blanc i per l’altre, negre amb estel vermell. A Tarragona se’n van veure més que mai. No formaven cap bloc compacte, sinó que estaven escampades una mica per tot arreu. Reproduint l’esperit nihilista dels seus portadors, n’hi havia en diversos formats: teles totalment negres decorades amb calaveres, d’altres amb un estel vermell al centre, els típics penons amb la proclama Viurem lliures o morirem, i quadribarrades llibertàries amb la rosa dels vents de vuit puntes. Ah, i la meva: l’estelada negra.

Entre els comuns no sé si ens en sortirem, però entre alguns col·lectius llibertaris crec que el sí a la independència és cosa feta. A Reus, segons que expliquen els meus corresponsals, en la manifestació del vespre de l’esquerra independentista es van tornar a veure banderes antiautoritàries i fins una rèplica de la del Consell d’Aragó, regit per les milícies anarquistes de la CNT entre 1936 i 1937. 

Colau i Margallo 

Dels gestos, discursos i valoracions de la Diada d’enguany en destacaria els següents, en ordre de prelació: 

1. La constatació que la convocatòria de l’Onze de Setembre és inequívocament independentista, més enllà de la manifestació de Sant Boi d’ara fa 40 anys. Com observa l’exdiputat de la CUP Antonio Baños: “el mínim comú denominador no és el dret a decidir, sinó la República catalana”. 

2. La presència del president Carles Puigdemont i de l’alcaldessa Ada Colau a les manifestacions de Salt i Barcelona, respectivament; una participació institucional -amb tots els matisos que es vulgui- que situa la Generalitat i l’Ajuntament de la capital catalana al costat de la reivindicació nacional i que contrasta amb l’absència en anys pretèrits d’Artur Mas i de la mateixa Colau. 

3. El paper d’estrassa dels socialistes catalans: els alcaldes de Lleida i Tarragona no sols no van treure el nas per les concentracions humanes més importants fetes mai en les seves ciutats, sinó que es van embolicar en una guerra de xifres per intentar negar l’evidència. 

4. El silenci covard del president espanyol en funcions. Després d’haver desplegat tota l’artilleria contra l’independentisme en ocasió del discurs d’investidura del 30 d’agost, Mariano Rajoy s’ha tornat a inhibir en favor dels jutges i els seus lacais, com el ministre d’Afers Exteriors. José Manuel García-Margallo va admetre que el “desafiament sobiranista” és el problema “més important” que afronta la Moncloa, ja que “d'una crisi se surt, un atac terrorista se supera, però la dissolució d'Espanya és absolutament irreversible”. Ja ho diu bé, en Margallo, perquè a ell se li'n foten les persones. Ell parla des de la raó d’Estat, la mateixa que pot assumir com un problema epidèrmic la mort d’1, 2 o 100 civils cada any sense que això no suposi cap amenaça per al sistema. Així va ser en el passat i de vegades sembla que alguns enyorin aquells temps. 

5. La manipulació informativa i el menysteniment constant de la majoria de mitjans periodístics espanyols i dels activistes de l’unionisme català (Somatemps, Dolça Catalunya, Convivència Cívica Catalana...). Distorsió i menyspreu no són innocents: tenen el seu origen en la catalanofòbia i l’autoodi. És allò tan simpàtic de “la peste nacionalista", "la Diada de la marmota”, “el huevo frito de la Diada” o “de la cárcel se sale, però del cementerio no”

Marxa de torxes

Fotografia: Jordi Rovira
Per a nosaltres, els actes commemoratiu de l’Onze de Setembre van començar la nit abans amb la celebració de la cinquena marxa de torxes per la independència d’Alella, organitzada per Cerquem les Arrels i els nuclis locals de l’ANC, CAL i Òmnium. Enguany, per la seva coincidència amb la mostra gastronòmica de la Festa de la Verema, va modificar el seu horari i traçat: es va iniciar a les 21h a l’Empedrat del marxant i va finalitzar a les 23h a la plaça d’Antoni Pujadas. Aquestes raons, afegides a l’amenaça de pluja i un cert cansament entre l’opinió pública, va mobilitzar menys gent que altres anys: un centenar de persones de totes les edats precedides per una gran estelada i acompanyades pels grallers i timbalers d’Alella. 

Al llarg del recorregut es van realitzar tres parades -al parc dels Drets Humans, el parc Gaudí i la plaça dels Germans Lleonart- en què es van llegir cites de diversos autors catalans com Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal, Vicent Andrés Estellés o Manuel de Pedrolo. Mentre el periodista radiofònic Albert Manyà llegia el manifest de la marxa, davant seu un provocador en aparent estat d'embriaguesa es va descordar la pitrera de la camisa i va cridar: “soy español, tiradme piedras!”, davant la indiferència dels assistents. L’acte es va cloure amb el cant dels Segadors i unes birres en bona companyia al pati d’El Azahar.

10 de setembre 2016

L’Onze de Setembre i l’Espanya impossible

En motiu de la Diada, els cenacles de la ultradreta catalana que orbiten a l’entorn de C’s com Convivència Cívica Catalana han tornat a posar en circulació un article publicat per Jesús Laínz a El Diario Montañés de Santander el 2 de setembre de 2014. En el seu libel, l’autor denuncia la impostura del discurs sobiranista enfront de “la Cataluña real”, una manipulació de la història a tots els nivells –acadèmic i escolar- que tindria el seu origen en “el interés [de] los dirigentes del movimiento político que lleva un siglo agitando a las masas con la supuesta ofensa recibida de España [el 1714]” i “en cuatro décadas de intoxicación casanovista” [en al·lusió a Rafael Casanova, conseller en cap de la ciutat de Barcelona: un personatge que darrerament cotitza a la baixa dins de l'imaginari indepe]. 

La tesi d’aquest propagandista espanyol és la següent: la capitulació de Barcelona de l’Onze de Setembre -amb permís de Mallorca, que es va lliurar el 1715- marca la fi d’una conflagració entre iguals que fou motivada únicament per un plet dinàstic entre els partidaris de les cases d’Habsburg i de Borbó; prescindint tothora de l’ideari polític i econòmic de cada opció. Per apuntalar aquesta idea, Laínz tira mà de les Narraciones históricas de Francesc Castellví, en què aquest exiliat austriacista al·ludeix al conflicte com a “guerra civil”, i al ban dels Tres Comuns de Barcelona del mateix dia 11: quan les autoritats de la ciutat criden tots els resistents, literalment, “a derramar sa sanch y sa vida, per son Rey, per son honor, per la pàtria y per la llibertat de tota Espanya”. Per a Laínz, “las fuentes originales tienen el grave inconveniente de dejar en evidencia a los falsarios. Por eso los nacionalistas huyen de ellas como vampiros ante agua bendita. Pues si alguna vez se diera lectura a las palabras con las que se resumen los afanes que movían a los defensores de Barcelona, quizá el inmenso artificio nacionalista comenzara a agrietarse”. 

Si interpretar el present ja és un exercici complex -i controvertit, pel que té de subjectiu-, imagineu com no ho ha de ser jutjar els esdeveniments de fa 300 anys amb ulls actuals! Per això l’escrit de Laínz està farcit de mitges veritats. Seria llarg de rebatre, però em centraré justament en els dos aspectes que ell més destaca: la presumpta postergació de l’obra de Castellví per part de la historiografia i les institucions catalanes, i la condició d’espanyols dels contendents hispànics de les guerres de 1705-1715. 

L'oblit premeditat de Castellví

Laínz descriu –i en això coincidim- la crònica de Castellví com l’opera magna de referència per capir “lo sucedido en España y Europa en aquellos bélicos tiempos”, i en destaca tant l’“enorme minuciosidad” com el rigor i l’honestedat intel·lectual del relat. No debades, “dedicó sus treinta últimos años” a redactar-la, d’ençà del seu exili prop la cort imperial de Viena el 1718 (i no pas el 1726, com assenyala Laínz). 

Efectivament, Castellví defineix la contesa com a “civil”. No va ser l’únic a fer-ho. Ni el primer: entre 1708 i 1709 l’aragonès Agustí Ponts de Mendoza, comte de Robres, ja va compondre les seves Memorias para la historia de las guerras civiles de España desde la muerte de don Carlos II, de les quals ja n’hem parlat en aquest bloc per la relació que mantenia amb Alella com a propietari de l’actual masia de can Sans. 

Laínz descuida també un altre aspecte. Confon el fet que va ser l’erudit Salvador Sanpere i Miquel qui, com és sabut, s'endinsés en els arxius estatals vienesos per efectuar de pròpia mà la transcripció de l’únic manuscrit de Castellví, amb el fet que fos també el primer a rescatar-lo de l’oblit. Certament, aquella tasca ingent serví de base a Sanpere per a la publicació el 1902 del seu tractat sobre el setge de Barcelona de 1714 El fin de la nación catalana, però va ser el canonge mataroní Mateu Bruguera el primer a utilitzar el testimoni de Castellví com a font documental en una obra publicada 30 anys abans, el 1872: Historia del memorable sitio y bloqueo de Barcelona

És cert que “Sanpere donó su copia al Institut d’Estudis Catalans en 1916. Pero desde entonces sólo ha servido para criar polvo tanto en las estanterías de dicha entidad como actualmente en la Biblioteca de Catalunya, en cuya sección de manuscritos sigue durmiendo el sueño de los injustos con el número 421”. Malgrat la seva transcendència i contra tota lògica, les Narraciones de Castellví no van ser publicades fins a 1997 per una fundació d'inspiració carlina, i no pas per cap institució cultural o administració pública catalana. Tampoc no ho van fer les espanyoles. Ergo: si tan rellevant és -que ho és- l'obra de Castellví per deixar testimoni d'aquell episodi cabdal de la història d'Espanya, no sembla que els espanyols se n'hagin interessat gaire. Sí n'han tingut cura, en canvi, tots els historiadors catalans -també els catalanistes- de Bruguera ençà. Fou, doncs, un religiós català -i no pas un espanyol- el primer a referir-s’hi, en temps d’allò que se n'ha dit la Renaixença i que Laínz tant abomina. I no és estrany que essent carlí Bruguera hagi estat finalment editat per la Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pércopo, potser perquè la visió territorial del carlisme és una visió composta i no uniformitzadora. 

Això ens porta a discutir l'altre gran argument de l'articulista: la concepció d'Espanya. Efectivament, el ban dels Tres Comuns apel·la a la llibertat d’Espanya. Però no es refereix a qualsevol Espanya, i molt menys a l'estatisme creixent i assimilador castellà; sinó a una concepció articulada dels regnes hispànics que, més tard, els carlins en dirien foral, els republicans federal i els anarquistes i els nacionalistes confederal. 

Espanya com a “continent de nacions”

Existia aleshores Espanya? Evidentment, sobretot des del punt de vista geogràfic perquè políticament encara estava per construir. Aquella guerra dirimia, a Catalunya i a mitja Europa, la pugna entre dos models d’agregació política i nacional: el pactista i l'absolutista. Però anem al fons de la qüestió: els catalans eren espanyols? Geogràficament sí, com els portuguesos. Emocionalment, segurament també. I políticament? Fins llavors potser sí, ja que amb totes les limitacions i imperfeccions, la monarquia els emparava per igual. Castellví posa data a aquest vincle: “tiene el origen el nombrarse los reyes que 2 siglos haze dominan en Castilla, que comunmente se llaman reyes de España (no dominandola toda)”. 

L’autor dedica un capítol introductori a aquestes qüestions. Es titula Qué cosa es la España. Laínz el silencia, i l’edició de la Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pércopo el mutila, obviant-ne els passatges més esclaridors pel que fa a l’entitat política de la Corona d’Aragó i la qüestió idiomàtica. L’exiliat austriacista diu: 

“Hasta nuestros dias eran distinctas las leyes de la Corona de Aragon de todos los otros reynos de que se compone, en el continente de la España, de Aragon, Valencia y Cathaluña [...] Eran estas naciones distinctas en leyes, costumbres, trajes y idiomas. En leyes como es de ver en sus particulares estatutos; en costumbres y trajes, lo advertirá el que viajare; en idiomas, son 4 distinctos, esto es portugues, viscaino, cathalan, castellano o aragones [...] El idioma portugues es lengua española Antigua [..] El idioma viscaino es distincto en todo de la lengua castellana o aragonesa, lo mismo el idioma cathalan, y estos dos idiomas, viscaino y cathalan, son entre si muy distintos, y los que llegan del interior de la España, en Viscaya y en Cathaluña no entienden una sola voz; y tienen estos dos idiomas alfabetos distinctos y nombres muy diversos de las cosas”. 

“Con esto se ve claro que los portugueses, castellanos, leoneses, viscainos, asturianos, gallegos y navarros son distinctas naciones dentro del continente de la España. Assimismo los aragoneses, cathalanes y valencianos no son todos unos: aunque estas 3 naciones, de muy atrassados siglos, estan unidas”. 

De tot plegat es desprèn allò que ja sabíem: que catalans, valencians i balears parlaven la mateixa llengua i que aquests darrers, a més, formaven part de facto de la nació catalana com a catalans naturals. La territorialitat del domini lingüístic no admet cap dubte –de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar–, com tampoc la capacitat del país per generar riquesa i abastir-se de productes i matèries primeres, amb una clara evocació a la metàfora de la mata de jonc (el subratllat és meu): “Estas 3 provincias que componen el reino de Aragon [...] tienen unidas de largo, desde el [...] confin de Francia y Navarra, hasta Guardamar, en el reyno de Valencia, 90 leguas. De ancho en donde mas, entre Cadaques y Coplliure, confines de Francia, hasta Tarazona, en Aragon, 73 leguas. En donde menos, que es al cabo del reyno de Valencia, de 5 a 6 leguas [...] Finalmente Aragon, Cathaluña, Valencia, Mallorca, Menorca y Ivissa tienen poblaciones 2526 y un gran numero de alcarias. Todos estos señorios que componen la corona de Aragon en los limites de la España, juntos no necesitan de mendigar a ningun otro estado y reino quanto es necessario a la vida humana, y puede de muchos efectos hazer extracciones, en particular de vinos, trigos, sedas, azeytes y otras muchas”. 

Catalans, no espanyols 

Malgrat la unió dinàstica, el 1714 Catalunya era de jure una nació que vivia, a més, el seu moment republicà: abandonada pels aliats i enfrontada a Felip V. En el camp del dret no hi ha dubte: hi havia súbdits de nació catalana, aragonesa, castellana... Per nació cal entendre no sols la pàtria on cadascú era nat, sinó que el concepte duia inherentment associades -i com a tals eren assumides- les particularitats, drets, llibertats i obligacions vigents a cada regne. En altres paraules: a Catalunya només regien institucions pròpies, participades únicament i amb caràcter excloent pels naturals del Principat. Tenia, per tant, plena autoritat econòmica i financera, absoluta sobirania judicial (hi regia la Reial Audiència, sense que cap tribunal aliè hi pogués influir) i total autonomia política dins les seves fronteres (la Diputació del General administrava l’erari públic i vetllava per les Constitucions pactades amb el rei a les Corts). 

En la meva opinió -i aquí ve quan en llanço a la piscina-, com a poble o nació, els catalans van poder ser espanyols mentre va existir l'esperança que el bàndol austriacista guanyés la guerra. En aquest context s'inscriu el ban dels Tres Comuns, que era també una crida al conjunt de l'austriacisme hispànic refugiat dins la plaça per fer costat als barcelonins en la seva determinació per salvaguardar aquells valors. I a la defensa de Barcelona hi acudiren mallorquins (la majoria d'artillers ho eren, així com les naus que auxiliaven la ciutat), aragonesos (com Diego Nasarre), valencians (com Joan Baptista Basset) i alguns castellans il·lustres (com Marco Antonio Pandolfo). Laínz diu que Barcelona s’erigí llavors en “el último baluarte de la libertad e independència de España”, molt a l'estil del llenguatge patriòtic de la guerra contra Napoleó; una afirmació, en tot cas, que cal interpretar en oposició al protagonisme en el setge de l’exèrcit de Lluís XIV de França, en la mateixa línia que les proclames a la lluita contra l’invasor que feren les organitzacions d’esquerres i les institucions republicanes durant la Guerra Civil de 1936-1939 en la seva lluita contra els sollevats auxiliats per l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. 

El triomf de l'absolutisme encarnat per Felip V i la imposició de l’Espanya vertical –fent servir l’expressió encunyada per Ricardo García Cárcel- excloïa per definició -però també a la pràctica: els morts, els presos, els ajusticiats, els exiliats, els represaliats-, una part dels catalans -la majoria, sobre la qual s'imposaren les quinzenades, l'impost del cadastre i altres vexacions- de la seva condició d'espanyols. Per això, l'Onze de Setembre de 1714 serà a partir de llavors reivindicat només per aquella part de la ciutadania catalana que se'n sent òrfena. És natural: passa el mateix amb la memòria de la República. I jo, personalment, me'n sento doblement hereu i deutor.