25 de juliol 2016

El procés independentista i els béns de la Franja

No descobrim res si diem que l'independentisme català fa mesos que camina en cercles. I així no anem enlloc. El processisme -el maleït tacticisme partidista, per entendre'ns- no sols resta tremp al moviment i impedeix d'eixamplar-ne el perímetre, sinó que consumeix les energies i corca la solidesa de les seves bases. Com més s'eternitzi el trànsit cap al nou Estat, més exposats quedem a la intempèrie de les nostres pròpies contradiccions, a la discussió, al desencontre, a l'atomització i, en definitiva, a l'autodestrucció de l'ideal. Les crisis internes de l'ANC, la CUP i Convergència -i, per extensió, del grup parlamentari i el govern de Junts pel Sí- en són la prova. D'exemples n'hi ha a cabassos (els que sabem i els que no sabem!): el xou de la CUP amb els pressupostos, la moció de confiança al president, la vergonya de Barcelona World... Per no parlar de la presumpta refundació de Convergència i de la picabaralla amb Demòcrates pel nom de la formació resultant. 

Vella o nova, la política institucional sempre és igual. Dimarts, Xavier Domènech es postulava tot cofoi per presidir el Congrés -com si la tercera dignitat de l'Estat pogués recaure en un xitxarel·lo català-, però al final l'escollida va ser l'exministra popular Ana Pastor gràcies als vots d'un grapat de diputats de Convergència. El seu portaveu, Francesc Homs, va garlar molt per no dir res: es va parapetar rere el secret de vot, sense aclarir les contraprestacions que se n'esperen (grup parlamentari propi, rebaixa en la petició de penes per als imputats pel 9N...). També s'hi va ben lluir el vicepresident català Oriol Junqueras. Després de reunir-se dijous amb la seva homòloga espanyola, el líder d'ERC va assegurar que la trobada només havia estat un "intent d'escenificar el diàleg" per part de l'executiu central. 

I entre una cosa i l'altra, i per acabar-ho d'adobar, dimecres vam saber que el Govern català aprovarà demà, dia 26, la sortida immediata amb destinació a l'Aragó de 53 peces d'art sacre del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). La decisió és kafkiana perquè no satisfà ningú i embolica encara més la troca. 

La justícia humana i la divina 

Són tres els litigis que enfronten diverses institucions aragoneses amb la Junta de Museus de la Generalitat de Catalunya. D'una banda tenim el plet interposat davant els tribunals eclesiàstics pel qual s'obliga a lliurar a la diòcesi de Barbastre-Montsó 112 peces d'art religiós procedents de parròquies de la Franja que havien pertangut al bisbat de Lleida. En segon lloc, hi ha la sentència del passat 5 de juliol sobre les pintures murals de la sala capitular del monestir de Sixena que hi ha al MNAC, i en darrera instància hi ha també el cas de les 97 peces d'art d'aquesta antiga congregació que hi ha repartides en nombre de 53 al MNAC i de 44 al Museu Diocesà de Lleida. 

La raó última per la qual tots aquests béns artístics són a Catalunya i no pas a l'Aragó és la seva salvaguarda, i obeeix a diverses vicissituds històriques. En un privilegi de l'any 1110, el papa Pasqual II assenyalava que el bisbat ribagorçà de Roda d'Isàvena, transferit el 1099 a Barbastre, s'havia de reintegrar a la seu de Lleida tan bon punt la ciutat fos conquerida als musulmans. El problema per al Vaticà i els mateixos aragonesos és que Alfons el Bataller no va poder rendir la plaça el 1123 i finalment Lleida va caure en mans d'un comte català, Ramon Berenguer IV, el 1149. Des de llavors totes les parròquies aragoneses catalanoparlants situades a l'est del riu Cinca -i algunes de castellanoparlants situades a l'oest, com Sixena, Peralta i Berbegal- van quedar vinculades a la diòcesi de Lleida fins que les intrigues polítiques de la dreta regionalista i la Conferència Episcopal Espanyola van aconseguir Roma mediante tallar l'únic vincle formal d'aquelles contrades amb Catalunya (i, last but not least, fer possible que l'Opus Dei, des del santuari de Torreciudad, regeixi els designis de la nova diòcesi). Aquella jugada mestra està en l'origen de tots els mals actuals: les acusacions generalitzades de lladrocini envers Catalunya, la dissolució de la identitat franjolina mitjançant la divisió comarcal d'Aragó i les agressions al prestigi i la unitat de la llengua (us recordeu del Lapao?). 

A banda d'aquestes raons, hi ha el que l'escriptora de Saidí Mercè Ibarz ha definit com "una història més d'hipocresies. Val la pena -diu ella- parlar de les irresponsabilitats, històriques i presents, de la Diputació General d'Aragó respecte del patrimoni cultural de les seves terres, que sovint ha desatès, i que, a sobre, empra des de fa anys com a eina contrària al diàleg amb els veïns que l'han preservat en una versió més del Duelo a garrotazos plasmat per Goya, el mestre aragonès [...] La pregunta -segons Ibarz- és per què no se n'ha ocupat mai, l'Aragó, del seu art religiós? La pregunta no és per què l'ha comprat o se n'ha fet càrrec Catalunya. Sinó per què l'Aragó no ho ha fet". 

La Generalitat, mesella 

Si, com és el cas, les obres en disputa no han estat mai incautades, espoliades, ni robades, per què demà el consell de Govern acatarà el decret d'execució de la sentència dictada el passat 8 d'abril de 2015 pel jutjat de primera instància d'Osca? Per què no exhaureix abans la via legal fins arribar al Suprem? Per què no atén els raonaments del manifest impulsat per diverses entitats i milers de ciutadans i especialistes "en defensa de la unitat de les col·leccions del MNAC i el Museu de Lleida"? 

La sentència al·ludida declara nul·les les operacions de compravenda d'aquells béns a la comunitat de monges de Sixena per part de la Generalitat i n'ordena el lliurament al Govern d'Aragó, com a teòric dipositari del monestir. Per la mateixa regla de tres, apuntava el lector d'un diari, "he de considerar que si jo venc el meu pis a un senyor i dos anys després el reclamo judicialment el jutge l'hi prendrà i me'l retornarà gratia et amore? On queden el Codi Civil i el de Comerç?". Com escrivia Jordi Marin a El Punt Avui, "és una incògnita el destí definitiu perquè els titulars a qui en teoria se'ls havia de tornar ja no existeixen. No es pot saber, doncs, si en cas d'estar vives, [les monges] ho celebrarien amb alegria o amb llàgrimes i vergonya aliena". 

La Generalitat ho justifica des de la bona voluntat, amb l'argument que aquestes 53 obres no han estat mai exposades i no estan protegides pel Catàleg del Patrimoni Cultural; però tampoc no es tanca a transferir-les totes. El mateix president Carles Puigdemont ha explicat que és una qüestió burocràtica que voldria temps, ja que per descatalogar-ne les altres caldria observar els tràmits legals. Ja el passat el passat mes de febrer, el conseller de Cultura, Santi Vila, va viatjar a Saragossa per oferir el trasllat imminent de les 53 peces; un exercici de distensió que l'opinió pública aragonesa va acollir amb irritació: "¿Y qué pasa con las otras 44? Estos catalanes son unos jetas. Valiente panda de trileros tenemos con los vecinicos". 

Que ningú no s'equivoqui: en tot aquest afer, el Govern català està mostrant una actitud acomplexada i qualsevol concessió serà interpretada per l'altra part en termes de victòria i derrota, quan el tema de fons segueix sent la salvaguarda del patrimoni i la responsabilitat o la deisídia exercida per les diverses administracions. 

El Govern de Junts pel Sí haurà de donar explicacions de la seva actuació. La declaració institucional del 9N comprometia l'executiu a desconnectar del marc legal espanyol. I, en comptes d'això, què ens trobem? Un Govern que per acatar la sentència d'un jutjat de primera instància (!) espanyol regirarà el marc legal establert per l'Estatut i les lleis catalanes de patrimoni, que és tant com incomplir-lo a gratcient. I això ho fa, a més, desoint el clam de la comunitat intel·lectual del país i negligint el suport majoritari de la cambra catalana: el 13 de juliol, el Parlament va aprovar una proposta de resolució amb el suport de tots els partits, tret de C's, que es va abstenir, que instava el Govern a dur a terme "totes les accions que calguin" per "garantir que les obres d'arts procedents de Sixena romanguin a Catalunya". 

Sóc el primer que no se sent còmode tenint coses d'altri, i menys encara d'aquells que de manera reiterada han expressat -per activa i per passiva: com la majoria silenciosa franjolina- que no volen res amb Catalunya que no sigui fruir de l'accés al seu sistema sanitari. Entendria la reivindicació aragonesa si aquesta fos sincera i abastés la resta de béns que -amb títol de compra o sense- s'exposen en diverses col·leccions d'Espanya i del món, com ara el Museu del Prado de Madrid. Ara bé, com darrere de tot això només hi ha odi i intencionalitat política, jo també em declaro partidari del retorn de les peces als seus llocs d'origen. Això sí: quan políticament ja no hi tinguem res a veure i en el marc d'una negociació d'actius i passius amb l'Estat espanyol (i tenint en compte, és clar, el lucre cessant i les indemnitzacions meritades pels treballs de salvament, restauració, conservació, difusió i custòdia, entre d'altres).