24 de juny 2016

La Flama 2016: entre totes ho fem tot!

De les fogueres de Sant Joan d'ahir només en queden les cendres. I l'esperit d'haver participat un any més -i ja en van nou!- en aquesta mena de ritual laic que és la baixada de la flama del Canigó. 

Enguany, érem sis els encarregats de fer la travessa des del refugi d'Estables fins al cim de la Catalunya Nord i viceversa: un servidor, l'Agustín Zapirain, en Jordi Serrano, en Xavier Tarafa, l'Edgar Olivares i en Joan de can Gustems de Begues. 

Vam sortir d'Alella a les dues de la tarda i encara vam haver d'anar a Granollers a comprar 12 metres de metxa, de manera que no vam començar a caminar fins a les sis de la tarda. A diferència d'altres edicions, vam decidir provar sort i seguir la pista que porta fins al barranc del Comall Escur: una torrentera estabilitzada amb murs de gabions per aconduir les aigües i evitar-ne l'erosió. Trescant per damunt seu vam arribar al bosc de l'altre costat i, poc després, a les clarianes que menen fins al coll de Vernet. Dúiem, encara no, una hora de marxa i les sensacions eren immillorables. Llavors van sobrevolar-nos tres helicòpters: "Ara passarà com a les pel·lícules de zombis, que els excursionistes no en saben res i anirem caient un a un", va fer en Joan. Tots vam riure. Estàvem contents de la nostra elecció: l'alternativa era més llarga, però molt menys exigent físicament. 

Els senyors de les mosques 

Amb bon temps i bona temperatura vam enfilar la carena cap al ras dels Anyells: una successió de "bonyets" que "és com pujar Sant Mateu", en paraules d'en Jordi. Una hora més tard havíem passat de 1.900 a 2.500 metres d'altitud i ja érem dalt de tot, a punt per iniciar el flanqueig cap a la portella de Tres Vents (2.611 m). Cosa totalment insòlita, no corria ni un bri d'aire i les nuvolades de mosques i mosquetes se'ns menjaven vius, rotllo marabunta. Les dúiem pertot: enganxades a la suor dels braços, el clatell, les orelles, el nas, la boca i els ulls. Les vam perdre de vista durant el descens als gorgs de Cadí, on ens vam aturar a sopar abans d'atacar la pica per la xemeneia. 

A dalt ens esperava la Paula de can Lleonart amb una bandera del Kurdistan i dos companys d'Argentona, en Xavi i l'Àngel, amb qui vam fer un canvi d'ostatges: ells vindrien amb nosaltres i l'Edgar, indisposat, se'n tornaria cap a Cortalets. Després de cantar Els Segadors, a dos quarts d'una de la matinada abandonàvem el cim, xemeneia avall, i desfèiem fil per randa tot el camí. La lluna, gairebé plena, va il·luminar les tarteres fins que el sol li va guanyar la partida. A trenc d'alba arribàvem al refugi d'Estables i a les sis del matí els dos ciclistes de Corriol es llançaven a tomba oberta camí avall per enllaçar amb els atletes. 

La travessa del desert

Immediatament després i sense fer cap becaina, els muntanyencs pujàvem a la furgoneta -tret d'en Jordi, que va voler baixar en bici!- i sortíem al seu darrere, fins arribar a coll d'Ares. Allí s'hi estaven els atletes d'Alella i el Masnou, a punt per iniciar la cursa de relleus que duu la flama fins al Maresme. La cosa prometia: encara no eren les 10 del matí i a Camprodon el termòmetre ja marcava 31 graus. La calor, doncs, i la manca de prou efectius per córrer va castigar les cames dels rellevistes, especialment després de travessar la plana de Vic i pujar Collformic. 

La flama al Maresme 

Com és costum, la flama del Baix Maresme arriba a la comarca a través de Dosrius, procedent de Llinars. A punt per rebre-la hi havia els gegants del poble i els alcaldes de Dosrius i de Teià, que comparteixen cognom i filiació política. Marc i Andreu Bosch van llegir el manifest de la flama d'enguany, signat per l'escriptor Andreu Carranza. Eren les set ben passades quan la columna, engruixida per nous corredors de Premià de Mar i una vuitantena de ciclistes de Vilassar de Mar i de Teià, va sortir en direcció cap a la carretera de la costa. El seguici feia patxoca, tot de color groc. Per primera vegada s'hi va afegir l'Arç, el meu fill, entusiasmat davant la perspectiva d'acompanyar la flama durant 34 quilòmetres. 

"Viva España!" o "saludad a la borregada!", van ser alguns dels crits amb què ens van obsequiar els espanyolistes de torn quan ens veien passar; no res comparat amb els aplaudiments i les cares de joia de la majoria de la gent. 

Alella, final de trajecte 

El trajecte des de Dosrius sempre és emocionant. I ho és encara més, almenys per a mi, quan tens l'oportunitat de retrobar-te amb aquelles persones de bona pasta que són les animetes que any rere any fan possible que la flama arribi a tots els racons: en Jaume, en Marc, en Fran i la Sol de Vilassar; en Kiku i la Maite de Premià; l'Anton, l'Esteve i en Jordi del Masnou, o la Georgina, en Miquel i en Jordi de Teià. Sens dubte, és un orgull formar part d'aquesta gran família que és la comunitat de la flama

Per acabar, direm que el foc va ser dut a Alella pel David, la Lucia, la Katty i l'Enric, escortats en bici per la Montse, des de Dosrius, i per en Joan, que els feia costat pacientment des de la ratlla de França. La flama va ser rebuda a la Riera Principal vora les deu de la nit pels Trabucaires del Vi i l'èxit de la revetlla va ser tan gran que no vam trobar lloc per seure i coure les botifarres; així que amb la coca de Dosrius al fons de l'estómac encara vam tenir prou força per pedalar fins a casa i ajaçar-nos a dormir, pare i fill, al sofà del menjador.

3 comentaris:

agustin zapirain ha dit...

Caram Alex,
Quin relat, m'has teletransportat a als moments que vam compartir, he tingut, fins i tot, la sensació de que en tornen a envoltar les mosques.

agustin zapirain ha dit...

Caram Alex,
Quin relat, m'has teletransportat a als moments que vam compartir, he tingut, fins i tot, la sensació de que en tornen a envoltar les mosques.

kiku ha dit...

Com sempre una gran crònica Àlex! encara que no hi hagi estat físicament, el teu relat serveix com a mitjà de transport cap a records passats que espero es puguin tornar a repetir en un futur. Endavant amb la Comunitat de la Flama!