31 de març 2016

Rebel·lar-se o ajupir-se?

Qui més qui menys, tothom coincideix a assenyalar que el torcebraç polític i institucional que en aquests moments manté Catalunya amb Espanya és conseqüència directa de la supèrbia amb què els poders de l'Estat, i àdhuc bona part de la intel·lectualitat i l'opinió pública espanyola, van abordar el procés de reforma de l'Estatut d'autonomia impulsat el 2005 i que va concloure amb la sentència del Tribunal Constitucional de l'any 2010.

Quelcom semblant va ocórrer l'any 1934, quan el Tribunal de Garanties va fallar contra la Llei de Conreus aprovada el mes d'abril pel Parlament de Catalunya. Els partits que li van donar sortida pretenien desencallar un conflicte atàvic: el de les reivindicacions rabassaires; mentre l'Estat negava a Catalunya la competència per legislar en matèria de política agrària. Aquella sentència va trencar definitivament els ponts de diàleg entre la dreta regionalista i les esquerres nacionalistes i revolucionàries, i entre les institucions del país i l'administració de l'Estat. 

Tot plegat va acabar desembocant en els fets del 6 d'octubre d'aquell any, que van comportar l'empresonament del Govern català i de milers de persones, la suspensió de l'autonomia, la declaració de l'estat de guerra, la dissolució de 129 ajuntaments, el segrest de diverses publicacions i el judici i desnonament de 1.400 rabassaires i parcers. 

Abans que tot aquest vesper no saltés pels aires, les reflexions de la classe política i intel·lectual del país situaven el debat en uns termes molt pròxims als actuals. 

Un giravolt perillós 

Com a exemple, he accedit a l'arxiu telemàtic de revistes catalanes antigues i he descarregat l'exemplar de La Rambla de l'11 de juny. Aleshores la resolució del Tribunal de Garanties semblava imminent i tothom en parlava. L'historiador Carles Soldevila hi signava un article en què n'anticipava el caire: seria, sens dubte, una "sentència radical i opressiva" que causaria un gran "estrall" i que situaria el país en "un giravolt perillós". 

"Quan seguint per aquest camí d'aquí a pocs mesos trobarem l'Estatut convertit en un punt de lletra morta", Soldevila es demana Què cal fer: rebel·lar-se o ajupir-se? És l'etern debat entre el seny i la rauxa. L'historiador comprèn "els partidaris ara i sempre de la legalitat i dels mitjans pacífics", però objecta que "si resulta que la Constitució de la República, combinada amb l'Estatut de Catalunya, deixen la nostra autonomia a mercè de la bona voluntat dels governs centrals, és que aquests textos legals són una ensarronada des del punt de vista català". 

- "Paciència! Treballem per modificar-los, però no fem la bestiesa de desobeir-los", diuen alguns, als quals respon Soldevila: "Aquesta actitud resignada que admet totes les atzagaiades, totes les mistificacions, tots sols vagin vestits de legalitats, té un inconvenient gravíssim: deixa indefensa l'autonomia d'avui i, de fet; torna inútil i ineficients totes les autonomies de demà". 

I rebla: "Perquè és evident que mentre resti entre Catalunya i Espanya un sol litigi que hagi de resoldre un organisme radicat a Madrid i compost per una majoria de castellans i de castellanitzats, sempre, sempre, sempre ens tocarà perdre". 

Per tant, "si políticament podríem repel·lir un atac polític, no hi hauria cap motiu per plegar-nos de braços amb una fórmula més o menys agustiniana: Roma locuta, causa finita. Madrid ha parlat, boca abajo todo el mundo. No. Si podem rebutjar l'atac fóra natural, humà i patriòtic que el rebutgéssim. Però heus ací el segon i terrible problema: podem?" 

És la pregunta que molts avui encara es fan. "Cap poble abans d'adoptar una actitud compromesa ha pogut mesurar científicament les seves forces. No esperem, doncs, que cap estudi, ni cap anàlisi, ni cap controvèrsia entre especialistes -si n'hi ha- pugui precisar les probabilitats d'èxit o de fracàs que té Catalunya si adopta tal o tal actitud. Com tots els pobles del món, haurem de jugar la carta que triem, sense tenir sinó indicis o pressentiments del que passarà. I col·locat en aquest terreny de la pura intuïció, terreny on tot és admissible i tot és rebutjable, jo no sabria dir sinó una cosa: Si Catalunya vol, Catalunya pot".

30 de març 2016

Ja volem el pa sencer

Avui es compleixen 10 anys de l'aprovació al Congrés espanyol del tercer Estatut d'autonomia vigent a Catalunya. De nou, doncs, una graciosa concessió de l'Estat amb restriccions a dojo. Com els seus predecessors, el de Núria de 1932 i el de Sau de 1979, el de Miravet també va patir amputacions per tots costats: 

- La primera atzagaiada va tenir lloc en el marc de la comissió mixta Estat-Generalitat, que n'alterà la majoria d'articles. 

- La segona ganivetada va ser fruit de l'anomenat acord de la Moncloa a què van arribar el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i els líders de CiU, Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida. 

- El tercer cop de ribot -com va definir-lo el veterà socialista Alfonso Guerra- va arribar amb l'aprovació del text al Congrés amb els vots favorables del PSOE, CiU, PNB, BNG i ICV. 

- La quarta pantoflada va produir-se el 18 de juliol d'aquell any, quan el text resultant fou aprovat a través d'un referèndum que no va arribar al 50% de participació. 

- I la cinquena i definitiva càrrega de profunditat va esclatar, amb efectes retardats, el 28 de juny de 2010, amb la humiliant i indecorosa sentència del Tribunal Constitucional. 

Aquest matí en parlaven a la ràdio amb Joan Puigcercós. L'exdirigent republicà admetia que la criatura va néixer morta ja que no va assolir cap dels quatre objectius amb què fou formulada: el reconeixement de Catalunya com a nació; la millora del règim de finançament; la "petrificació" de competències per acabar amb les ingerències en matèria d'educació, llengua i cultura, i la gestió aeroportuària del Prat. 

Els fantasmes del passat

Aquesta setmana, Mas i Zapatero, els primers i màxims traïdors al projecte de reforma de l'Estatut, han tornat a vendre fum sobre el seu paper durant aquells mesos. En l'entrevista d'aquest diumenge a La Vanguardia, l'expresident espanyol nega haver desatès la paraula donada -"quan vaig dir que donaria suport a l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya no em referia a un Estatut no constitucional"- i advoca per retornar a l'Estatut abans de ser retallat pel màxim òrgan de la judicatura: "penso que la sortida a l’actual laberint passa per tornar al punt de sortida. I a l'origen hi ha la sentència del Tribunal Constitucional i la reacció a aquesta sentència". Ni tan sols la proposta acordada per la cambra catalana el 2005. 

Per a Zapatero, el "reconeixement de la identitat de Catalunya es podria traduir en un dret a compartir, que em sembla bastant més avançat que el dret a decidir". I com es fa això? "Amb una reforma de la Constitució hi ha marge"; una revisió per la qual no va mostrar mai cap interès, i que ara és inviable des del punt de vista dels interessos partidistes i de l'aritmètica parlamentària. 

Zapatero, com qualsevol dirigent espanyol -prescindint d'ideologies i moments històrics-, ens vol tornar a fer caure de quatre grapes en aquell bucle etern que els independentistes coneixem prou bé i que precisament fa que siguem això: independentistes. 

15 de març 2016

Comença la persecució: l'Audiència Nacional investiga l'Ajuntament d'Alella

L'Estat no s'atura. I en un Estat on la separació de poders no existeix, el poder judicial fa la feina bruta que el Govern no pot fer: perseguir el debat polític i impedir la consecució determinades idees. No només al Parlament, sinó també a escala local. Fins al moment, les diverses instàncies judicials espanyoles han denunciat, entre d'altres, 116 ajuntaments catalans per no penjar la bandera espanyola; 106 per impulsar la sobirania fiscal; 55 per pagar la quota anual de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), i 47 per haver-se declarat territori català lliure i sobirà. Alella, que ja es trobava en alguns d'aquests grups, ara n'estrena un altre: un possible delicte d'incitació a la sedició. 

La setmana passada l'Ajuntament va rebre, de mà dels Mossos d'Esquadra, una notificació del jutjat número 2 de l'Audiència Nacional de Madrid de data 3 de març en què se'l requereix "informació i documentació en relació a la moció de suport a la resolució I/XI del Parlament de Catalunya", sobre l'inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27. Com recordareu, el 9 de novembre de l'any passat la cambra catalana va aprovar, amb els vots favorables de JxS i la CUP, una resolució que advoca per crear "un estat català independent en forma de república", obrir "un procés constituent ciutadà" i tramitar "les lleis de procés constituent, seguretat social i hisenda pròpia". 

En concret, l'Audiència Nacional reclama als ajuntaments encartats que facilitin:

- Confirmació de què l'esmentada moció va ser aprovada i data de l'acord. 

- Forma d'inclusió de la proposta de moció de suport a l'esmentada resolució en l'ordre del dia del ple. 

- Especificar si després de l'aprovació de la moció es faculta l'Alcalde per dur-la a terme executant els actes pertinents. 

- Còpia de l'acta de la celebració del ple, i en cas que en disposin, gravació de la sessió i, en tot cas, document on consti la intervenció que va tenir cadascun dels regidors, sentit del vot, posicionament respecte de la urgència de la proposició i partits polítics que representen. 

- En el cas que existeixin, còpia dels informes emesos al respecte de la moció pel Secretari/interventor de l'Ajuntament. 

Encara és hora que els grups municipals en tinguin coneixement. En les pròximes hores, l'alcalde, Andreu Francisco, té previst de reunir-se amb els portaveus dels dos grups que van secundar la moció -CDC i Alternativa per Alella-CUP- per abordar la qüestió. Precisament ahir, Francisco va assistir a una reunió de l'executiva de l'AMI a l'Ametlla de Mar per denunciar "l'atac de l'Estat espanyol contra el municipalisme català". 

Els qui ja s'han manifestat han estat el portaveu de la CUP a Vic, Joan Coma, que s'ha autoinculpat "per ser independentista d’esquerres i posar en pràctica el mandat democràtic de ruptura amb el règim del 79 per la república catalana del 99% expressat a les urnes el 27-S", i l'alcalde de Vilassar de Dalt, el republicà Xavier Godàs. Aquest darrer ha fet pública una carta de resposta a l'Audiència Nacional en què assenyala que el requeriment d'informació està "en connexió conceptual amb règims poc o gens democràtics": "és clarament un torpede a la línia de flotació de la llibertat d'expressió i, en conseqüència, a la legitimitat democràtica que emana de les urnes i s'expressa per majories democràtiques. La famosa moció, senyors i senyores, és una posició política legítima. També ho seria la contraria, si fos capaç d'aconseguir majories com la nostra". 

Godàs, que de jove va ser jutjat pel Tribunal Superior de Justícia com a insubmís al servei militar, finalitza el seu escrit apel·lant de nou a l'objecció de consciència per no col·laborar amb l'Audiència: "Vostès saben que els plens municipals són públics, que la informació que produeixen és pública. És més, en ple segle XXI tenim sistemes d'informació d'accés fàcil i universal, com els webs municipals. Els municipis restem obligats a publicitar tota la informació que generem en els plenaris. Els convido a fer l'esforç d'entrar al nostre web i trobar allò que els preocupa. Més que res, perquè no tenim res a amagar. Però no ens demanin que lliurem la informació requerida sense que discutim aquesta petició. Objecto a fer-ho, entre d'altres coses perquè crec que com a Alcalde hauria de saber per què la volen vostès".

09 de març 2016

La crisi dels refugiats i els vaivens de la història

Fa quatre anys llargs que Síria es dessagna a raig fet i n'he escrit molt poc: només un article sobre la resistència de primera hora a Homs i un altre sobre els kurds per reverenciar la seva dignitat com a poble. Però que no n'hagi badat boca no vol dir que no em commogui i no em remogui la consciència tot el que allà està passant, i tot el que se'n deriva amb l'aquiescència, còmplice i vergonyosa, de les institucions i de la classe política europees. Qui són Jean-Claude Juncker i Donald Tusk? Qui els ha escollit? Quina autoritat moral tenen per dir "Quedint-se. No vinguin a Europa"? La història de la humanitat és la història de les migracions, des de la sortida dels primers homínids de la sabanes africanes fins a la colonització de l'última illa del Pacífic, passant per l'exili republicà a França i Llatinoamèrica o les deportacions de població txetxena a Sibèria per obra i gràcia de Franco i Stalin, respectivament. 

En el darrer segle d'història el món s'ha capgirat com un mitjó i alguns estats europeus, que aleshores eren imperis colonials plenipotenciaris on no es ponia mai el Sol, ara se senten amenaçats i es mostren porucs i xacrats. "Vieja y podrida prostituta, tu maquillaje no tapa el olor", que diria La Polla. 

Parlem sobretot d'Alemanya i d'Àustria, però també de la Gran Bretanya, de França i -per què no- de la mateixa Espanya. Aplegades sota una moneda única i una lògica de mercat comuna per dissimular la seva petitesa al món i enterrar les velles querelles polítiques, la Unió Europea és com l'antic imperi romà: un artefacte feixuc, corcat i rovellat que es mou amb peus de fang. 

Pobles bàrbars truquen en massa a les muralles del limes: milers de persones de pell bruna s'amunteguen a Melilla, a Lampedusa i a les illes gregues del mar Egeu. Però també a Calais. No vénen per grat, sinó empesos a parts iguales per la misèria econòmica i unes guerres en els seus territoris d'origen -Síria, Líbia o l'Iraq- que les converteixen en un blanc precís per a sàtrapes i gihadistes. 

És el drama dels refugiats: més de set milions i mig de desplaçats interns i quatre milions d'exiliats; dos a Turquia, 1.200.000 al Líban, 700.000 a Jordània i la resta, de camí cap a Europa. 

Dolça llar europea

Des de fa mesos, desenes de milers d'homes, dones i infants exposen les seves vides a mercè de l'onatge del mar, el fred de l'hivern i el tràfic internacional de persones. Els poderosos temen l'efecte crida. Per això els reben amb gasos lacrimògens i cops de porra.

Enlloc d'auxiliar-los i d'acollir-los -no és el cas, però val a dir que tots junts representarien el 0,05% de la població comunitària-, Europa aixeca filats espinosos, blinden les fronteres exteriors i compren els favors de tercers països amb denaris, com feien els romans, perquè facin la feina bruta que ella és incapaç de fer perquè no vol embrutar-se les mans. Ho fa Alemanya amb Grècia, ho fa Àustria amb les exrepúbliques iugoslaves i ho fa la Unió Europea, en el seu conjunt, amb Turquia. Uns i altres vulneren els drets humans i violenten els tractats internacionals pel mòdic preu de 6.000 milions d'euros. Safe european home, cantava The Clash.

Un tren d'Hamburg al golf Pèrsic

Ara que es compleixen 102 anys de l'esclat de la Primera Guerra Mundial es fa evident que la vella Europa ha reculat -millor dit: l'han feta recular, els que n'estaven subjugats- i s'ha reclòs en les seves fronteres naturals. Recordeu que, encara ara, l'Afrique commence à les Pyrénées (Dominique Dufour de Pradt dixit el 1816 a les seves Mémoires historiques sur la révolution d'Espagne) i que els Balcans són el pati del darrere de l'Europa imperialista, com escrivia el búlgar Gueorgui Dimitrov el 1925.  

La ruta d'entrada a Europa dels refugiats sirians a través dels Balcans
reprodueix fil per randa el traçat del tren projectat entre Berlín i Bagdad. 
Fa un segle, eren els europeus els qui remenaven la cua al Pròxim Orient. Sota el pseudònim de Fabián Vidal, el periodista Enrique Fajardo -enviat de La Correspondencia de España al front francès de la Primera Guerra Mundial i autor de Crónicas de la Gran Guerra- explicava el 1917 en el número 102 de la revista Iberia quin era el pla del kàiser Guillem II: “Cuál era ese plan? El pangermanista. Y hoy se sabe que el pangermanismo resume esos fines esenciales en la siguiente fórmula: «De Hamburgo al Golfo Pérsico». El libro de Otto Richard Tannenberg, ‘Gross-Deutschland die arbeit des 20 Jahrhunderts’ ('La Gran Alemania, obra del siglo veinte') publicado por Bruno Volguer de Leipzig en 1911, contiene todas las precisiones deseables sobre la idea secreta del partido de la expansión militar y económica, nacido en Prusia extendido por toda Alemania y que ha provocado y sostiene la guerra mundial a que asistimos aterrados los neutros"

Alemanya i Turquia són vells coneguts en el tauler de la geopolítica. "Quieren los dueños de Alemania dominar desde el mar del Norte al Golfo Pérsico. Su ideal es una vasta confederación imperial que comprenda Alemania, Bélgica, Holanda, Suiza, toda la Francia hasta el Somme, Polonia, Curlandia, Lituania, Ukrania, Austria, Hungría, los Países balkánicos y la Turquía Asiática hasta Persia y aún más allá. Un ferrocarril que comienza en Hamburgo y pasando por Bagdad fuese hasta Bassorah debía servir de arteria a ese inmenso imperio cosmopolita, dirigido por una aristocracia militar, política, administrativa e industrial de alemanes". 

L'Imperi Otomà volia conservar a tota costa el control sobre península aràbiga i estendre la seva influència a través del mar Roig. Per la seva banda, Alemanya cercava una alternativa al canal de Suez, sota control britànic, per accedir a les parts orientals del seu imperi colonial. "La alianza con Turquía, para Alemania, significó [...] la realización inmediata del plan [...] El único obstáculo era Serbia". Per això hi ha qui diu que, en veritat, l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran i la causa última de la guerra va ser aquest projecte; el d'un tren que avui, per comptes d'or negre, transportaria refugiats. 

Sempre el petroli 

La construcció del ferrocarril de Bagdad o Bagdadbahn es va iniciar el 1903, com a segona fase de la línia fèrria que des de 1896 travessava la península anatòlica des de Constantinoble -l'actual Istanbul- fins a Konya, passant per Ankara. En tots dos casos, el finançament i l'enginyeria fou proveïda per bancs i companyies germanes, amb el Deutsche Bank al capdavant. 

El 1915, el ferrocarril encara es trobava a 500 kilòmetres del golf Pèrsic. En cas d'haver finalitzat abans, aquest tren hauria permès l'intercanvi de béns amb les colònies més llunyanes. El viatge de tornada, al seu torn, hauria aportat a la indústria alemanya un subministrament directe de petroli -a més de crom, antimoni, plom i zinc- i hagués amenaçat de mort el trànsit comercial britànic a escala regional i, de rebot, les expectatives russes al Caucas i el nord de Pèrsia. Com explica l'orientalista nord-americà Morris Jastrow el 1917 a The war and the Bagdad Railway, un comboi de mercaderies necessitaria set o vuit dies per plantar-se d'un extrem a l'altre, i tan sols quatre més per atènyer l'Índia. Per aquesta raó la línia era vista per Londres com un canó de 42 centímetres de diàmetre apuntant als seus dominis. 

La guerra va començar bé per als alemanys: "Ya habían llegado a Mosul contingentes considerables de Turquía, encuadrados y mandados por oficialidad alemana y austriaca. Pero, el golpe mejor preparado fué el del Cáucaso: 250.000 turcos concentrados desde Trebizonda al lago de Van, se dividieron en varias columnas [...] Las tropas de Mosul invadieron Persia y sublevaron a los backtiaris. Los cónsules franceses, ingleses y rusos fueron asesinados o expulsados. El agente alemán principe Enrique de Reuss organizó un ejército de mercenarios con la base de los oficiales e instructores suecos que había tenido a sueldo el Sha. El Afghanistan se conmovía y su emir vacilaba. El Beluchistan independiente lanzaba sus hordas contra los puestos ingleses de la cuenca del Indo. Los cipayos se sublevaban en Singapur". 

La reacció aliada 

A la fi, però, britànics i russos prengueren el control de la situació: "Todo eso se ha desvanecido ya y según los indicios, de un modo definitivo e irremediable. Un ejército angloegipcio está en Palestina y marcha sobre Gaza y Bir es-Seba. Otro, angloindio que subió de Korna [...] ha destruído a las fuerzas turcas de la Mesopotamia y ha tomado Bagdad [...] Y ya hay preludios de un avance general de los moscovitas de Armenia hacia el corazón de la Anatolia. El sueño de que Alemania se extendiera desde Hamburgo al Golfo Pérsico no tendrá realidad. Los ingleses están en Bagdad y quizá muy pronto estén en Jerusalem. Arabia se ha sublevado y ha sacudido el yugo de los turcos. Los Estados Unidos reforzarán muy pronto, con todo su enorme poderío financiero, industrial y marítimo, a los aliados". 

Els vaivens de la història. Llàstima que sempre sigui la gent humil qui més els pateix, i no pas Juncker o Tusk.

08 de març 2016

Jordi Sánchez a Alella: "No hem de descartar res"

Gairebé tres anys després d'escoltar Carme Forcadell en el mateix escenari, l'antic celler cooperatiu de l'Alella Vinícola va rebre divendres la visita del president actual de l'Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sánchez. El format de l'acte va ser el mateix -conferència, torn obert de preguntes i sopar amb el convidat-, però amb força menys públic. Com la seva predecessora, Sánchez va fer un discurs eminentment optimista, però tocant de peus a terra. 

El col·loqui va tenir dues parts: una de reforç positiu per als separatistes acèrrims i una altra destinada a conscienciar-los de dos aspectes: un, que no som prou gent i cal sumar més adhesions, i dues, que viurem noves turbulències degudes tant a les diferències internes del moviment com als embats de l'Estat espanyol. I tot això haurem d'aprendre a superar-ho sobre la marxa. 

Inocular l'antídot 

Sánchez va reconèixer que "ha costat molt" arribar on som. "Les coses no les hem fetes totes bé i s'han provocat ferides, algunes de les quals encara estan obertes, tant entre partits com dins l'ANC". Ell mateix va confessar que entre el 4 i el 7 de gener va pensar que "no hi hauria govern, però al final es va fer el que tocava, encara que els costos polítics del procés siguin molt elevats". 

Per al conferenciant, "hi va ha dos moments que vam quedar atrapats: després del 9-N i del 27-S", la qual cosa el porta a concloure que "segur que tornarem a equivocar-nos. Vacunem-nos-en, doncs. El que estem fent és molt gros i genera grans tensions entre els actors polítics. Tenim molts números que es produiran nous punts de desencontre, per això em conformo a haver après la lliçó i no repetir els mateixos errors". 

L'espiral de la il·lusió 

Malgrat els entrebancs, el president de l'ANC creu que "estem en les millors condicions per assolir la independència" perquè "tenim un projecte col·lectiu il·lusionant: la revolta dels somriures". Sánchez va definir l'opció independentista com una "aposta guanyadora" ja que "no es basa en la identitat, en els cognoms ni en la llengua, sinó en el benestar de les generacions futures". 

Segons ell, "amb les manifestacions multitudinàries vam guanyar el carrer i el 27-S vam guanyar les institucions, que ara estan orientades a culminar la feina". Més victòries: "el 9-N vam guanyar la legitimitat en una consulta que va mobilitzar 2,4 milions de persones, i el 27-S vam guanyar la legalitat que l'Estat ens negava després d'aconseguir un mandat inequívoc de 72 diputats". Sánchez va defensar el triomf "en escons i també en vots" pel caràcter plebiscitari de les eleccions i perquè "els votants de CSQP i UDC no admeten de ser englobats en el sí o en el no, sens més". 

De la gent que es va mobilitzar el 9-N i el 27-S, el president de l'ANC es va mostrar convençut que "podem comptar amb tothom". En qüestió d'un any i escaig, va vaticinar, "ens tornarem a trobar a les urnes aquests mateixos dos milions i unes quantes desenes de milers de vots més". Són les adhesions que la causa per la independència ha d'aconseguir atraure del 10% de l'electorat que fins a les eleccions al Congrés del 20 de desembre encara apostava per una tercera via i un referèndum pactat amb l'Estat. "Hi ha un espai social d'aquest mig milió de catalans que estarien al costat de la República catalana, però haurem de guanyar-nos la seva confiança". Com? Sànchez admetre que "és difícil sumar més gent perquè qui no ho ha fet fins ara necessita altres arguments" i va apuntar cinc línies de treball. 

- Políticament, "hem de tornar a reivindicar el dret a decidir": el mínim comú denominador que aplega independentistes i federalistes. 

- Les paradetes i els voluntaris hauran de tornar al carrer a dissipar les pors i explicar els beneficis socials de la nova República. "Serà la suma de comportaments individuals". - També les institucions hauran de fer la feina que han descuidat i que les ha convertides en organismes "hostils" a una part de la ciutadania. En particular, la Generalitat s'haurà de mostrar "molt més propera i amable a la gent" desplegant noves polítiques socials, "i això precisa de l'aprovació d'un nou pressupost al Parlament"; una consideració que s'interpreta com una crida implícita a CSQP i CUP a donar-li sortida si volen que realment hi hagi pla de xoc. 

- En breu s'iniciarà el procés constituent que ha de culminar amb un referèndum per aprovar, o no, "la llei de lleis" del nou Estat naixent. Sánchez va anunciar que "ja hi ha un compromís de JxS i la CUP per aprovar un pla de treball que ordeni aquest debat a escala sectorial i territorial". El president de l'ANC va parlar a bastament del "moment fundacional": "aquest procés ha de complir el mateix paper que va fer el Congrés de Cultura Catalana a l'hora de definir l'Estatut i el país dels anys 80 i 90 del segle passat. Un país lluminós i possible, com deia el poeta", va afirmar. "La constitució es farà amb l'aportació de la gent del carrer, dels sindicats i dels col·legis professionals; de baix cap a dalt. Serà una constitució participada, amb propostes que confluiran en el debat parlamentari". 

A través d'aquests debats Sánchez confia a poder arribar a "aquests segments de població que volen un futur millor per als seus fills, un model de creixement respectuós amb el medi i un Estat del benestar amb drets fonamentals del segle XXI". Tanmateix, Sánchez és conscient que "aquesta feina no la pot fer l'ANC perquè la gent ens identifica com a independentistes i això genera una barrera", per la qual cosa es va mostrar esperançat en l'èxit del projecte de Reinicia Catalunya, una plataforma de catorze entitats que aspira a estendre el debat i la reflexió ciutadana a tots els àmbits i sectors de la societat "per repensar-nos de nou, sense donar res per fet". "Volem eixamplar la base dels que s'imaginen un nou país, independentment de quin és l'encaix final que cadascú proposi en l'escenari internacional o en el marc espanyol", diu el seu manifest fundacional.

Escenaris de futur 

Quant al futur, Sánchez va donar garanties que el Govern de Puigdemont actuarà "amb determinació total i absoluta". Res no s'aturarà: ni la creació d'estructures d'estat, ni el procés constituent, ni les lleis de desconnexió i transitorietat jurídica. Pel camí, Catalunya es pot veure abocada a tres escenaris possibles. 

- D'una banda, existeix la possibilitat, per bé que remota, que al llarg dels 18 pròxims mesos el Govern espanyol s'avingui a pactar un referèndum a Catalunya. 

 - En segon lloc, hi ha la possibilitat que l'Estat, davant la irreversibilitat del camí emprès, aixequi el peu de l'accelerador i el Parlament i el Govern culminin la feina. 

- I, per últim, pot produir-se el temut xoc de trens. "No hem de descartar res", ja que "l'Estat espanyol està totalment ofuscat. Hem plantejat un repte democràtic en què Espanya no està ni se l'espera. No dic que no la tingui, però no està aplicant la intel•ligència", va dir Sánchez. 

Per al president de l'ANC, "estem orientats cap a una col·lisió institucional de gran magnitud. Per fer-hi front hem d'organitzar la capacitat de resposta per defensar les institucions. En aquests moments hi ha diversos requeriments judicials contra les lleis, les institucions del país i les entitats sobiranistes. Gràcies a la reforma exprés del codi penal feta pel PP algunes condemnes podrien comportar penes d'inhabilitació". Sánchez va especular amb "un possible punt de ruptura": "us imagineu que el Tribunal Constitucional suspèn un dia la presidenta del Parlament i l'endemà Carme Forcadell s'asseu al seu escó i obre la sessió? Seria un acte de dignitat institucional i de desconnexió que acceleraria el procés". 

El dia de la desconnexió 

"Com i quan ho farem?", va preguntar algú del públic. "Ningú no ho sap", va respondre Sánchez. "Quan podrem pagar tots els impostos a la Generalitat?", va inquirir una dona. "Es tracta de garantir la màxima seguretat jurídica també per als particulars. La hisenda pròpia, per exemple, potser haurà de funcionar uns mesos recaptant els tributs i transferint-los a l'Agència Tributària espanyola fins que un dia deixarà de fer-ho". Serà un as a la màniga: es guarden les formes, però no és el mateix tenir els diners a la caixa que haver-los de pidolar. "I quan tinguem 250.000 contribuents fent això, el problema s'haurà fet gros".  
"No hem de fer les coses per fer-les, sinó per fer-les bé i guanyar-les". Sánchez va rebutjar les heroïcitats: "som ciutadans normals. A les urnes podem ser dos milions i mig de persones; d'herois, uns quants menys. Per això només haurem d'actuar quan serem molts i anem a guanyar, o bé quan no tinguem cap més remei perquè ens volen fer retrocedir".

Escòcia i el País Basc 

El públic va preguntar pels efectes que la sortida d'Arnaldo Otegi de la presó podia tenir sobre el procés iniciat a Catalunya. Sánchez es va mostrar caut -"m'ho demanat molts cops i no sé si ens beneficia o no"- i va apel·lar a evitar "mimetismes i falses aliances": "només ens tenim a nosaltres mateixos. Punt i final". Al conferenciant el preocupa més el precedent que es pugui generar a la Gran Bretanya amb el referèndum de la seva pertinença a la UE i el resultat a Escòcia, que podria reactivar la seva reclamació independència: "a Europa ningú no ens espera amb els braços oberts. Només si ho fem bé, amb una majoria clara i per procediments escrupolosament democràtics, no tindran cap més remei que gestionar la nostra independència perquè Europa serà, essencialment i per sobre de tot, pragmàtica. I això juga a favor nostre i en contra d'Espanya".

02 de març 2016

La moció antimonàrquica, íntegra

Vista la polseguera que ha aixecat l'aprovació de la moció impulsada pel grup municipal d'Alternativa per Alella-CUP per declarar non grata la monarquia a Alella, m'ha semblat oportú reproduir-la en tota la seva extensió perquè aquells que vulguin criticar-la no ho facin d'oïdes, sinó amb coneixement de causa. Diu així: 

Existeixen raonaments ètics i morals que qüestionen el sentit i la vigència de la monarquia en qualsevol societat democràtica: 

- El títol de rei contravé el principi d'igualtat d'oportunitats, atès que només s'obté pel bressol i la sang, restant reservat als membres d'un determinat llinatge que només poden ser reemplaçats pel mascle primogènit. 

- Al contrari del que passa a peu de carrer, en què la gent es guanya les garrofes a base de suor i mèrits propis, el títol de rei és hereditari i vitalici i, per tant, no està subjecte al concurs democràtic ni està sotmès a la sobirania popular, principi màxim de les democràcies modernes. 

- La figura del rei és inviolable i està rellevada de qualsevol responsabilitat, la qual cosa vulnera el principi universal d'igualtat de tots els homes i dones davant la llei. 

- L'administració de la Casa Reial espanyola és especialment opaca, ja que és impossible fiscalitzar i exercir cap mena de control públic sobre la despesa que se li assigna a través dels pressuposts generals de l'Estat. 

- Tot plegat situa el Cap de l'Estat i el seu cercle familiar per damunt de la ciutadania, preservant privilegis anacrònics. La monarquia és incompatible amb la democràcia i la sobirania popular, ja que no sols és contrària, per trajectòria i definició, a tradicions polítiques catalanes que han contribuït al progrés i la justícia social com el republicanisme, l'anarquisme i el socialisme independentista, sinó que actua com a factor limitador de l'expressió ciutadana impossibilitant-ne la consecució de determinats objectius polítics per la via democràtica. 

Existeixen igualment raons de caràcter jurídic i històric que neguen la legitimitat de la Casa de Borbó com a dinastia regnant a Catalunya. 

 - No ens referim només al fet com va ser restablerta la monarquia a l'Estat espanyol. Recordem que el pare del monarca actual, Joan Carles I, fou nomenat hereu del règim feixista pel dictador Francisco Franco, raó per la qual va jurar dues vegades "las Leyes Fundamentales" i "los principios del Movimiento Nacional" -el 22 de juliol de 1969 i el 22 de novembre 1975- donant continuïtat a "la legitimidad política surgida el 18 de julio de 1936 en medio de tantos sacrificios, de tantos sufrimientos, tristes, pero necesarios, para que nuestra patria encauzase de nuevo su destino" amb la finalitat de deixar-ho tot "atado y bien atado". Aquests dies, el mateix Joan Carles ha reconegut en un reportatge emès a França que el Generalísimo, "ja abans de morir, em va agafar la mà i l'única cosa que em va demanar va ser: «Altesa, l'única cosa que vull al món és que preserveu la unitat d'Espanya». I això, si ho penses, vol dir moltes coses. No em va dir «Fes això, o fes allò altre…» No, no, la unitat d'Espanya". 

 - El sistema legislatiu catalano-aragonès establia que un rei sense descendència directa no podia designar successor. "Lo domini en Aragó i Catalunya no és feudal, ni dependent d'altre que de la successió" i "lo judici de la successió dúbia, o nova elecció si es necessitava, és privativament del poble libre [...] segons sa llei". L'any 1396, en ocasió de la mort del rei Joan I el caçador, "proclamà lo poble, en generals i libres corts, al germà del decedent i succeí D. Martín [l'Humà]". Altre tant va passar "en la immediata [mort] d'aquest, sens successió legítima, en 1412, decidí així mateix lo poble lo litigi entre molts a favor de D. Fernando, infant de Castilla". En puritat, doncs, a la mort de Carles II sense descendència l'any 1700, calia haver adoptat una solució de consens entre els diversos estats de la Corona, com es féu el referit any de 1412 a Casp. En estricta observança legal, els compromissaris d'Aragó, Catalunya i València haurien d'haver cridat a Corts i triar entre els dos candidats millor situats: Felip d'Anjou (futur Felip V) i l'arxiduc Carles (futur Carles III). En lloc d'això, i gràcies a la falsificació del testament del difunt Carles II, accedí al tron el pretendent borbònic. 

- Cal incidir, especialment, en l'exclusió de la dinastia borbònica del casal de Barcelona. Entre el 5 de desembre de 1705 i el 31 de març de 1706 se celebraren les anomenades Corts de l'arxiduc, en honor a Carles III, en el decurs de les quals fou aprovada una constitució redactada per l'insigne jurisconsult alellenc Miquel Calderó i Masdovelles que excloïa perpètuament els Borbons del comtat de Barcelona i, per extensió, dels regnes de la Corona: Aragó i València. 

- Aquesta tesi fou sostinguda tant pels resistents com pels exiliats catalans després de l'ocupació borbònica que seguí a l'Onze de Setembre de 1714. Entre d'altres proclames, l'opuscle titulat Via fora als adormits -publicat el 1734- reivindica "la llibertat mal perduda" i es manifesta contrari a "fer ni Pau ni Tregua mai, mentre quedàs en Espanya Felip V o altra raça de Borbon dominant" i es demana si "estos agraviats pobles [Catalunya i Aragó], podrien culpar-se d'ingrats, si no s'oposaven a que un príncep Borbon avassallàs a tota l'Europa, ja que esta los ha fet esclaus perquè han procurat salvar ab la pròpia, la comuna llibertat?". I rebla: "quan la llei o sentència d'exclusió exprimeix lo fi, no comprèn a aquells en qui dit fi ha cessat. Tal fou la sobre dita exclusió de Borbons. Lo fi d'esta és exprés: per inhabilitar als Borbons", qualssevol que aquests siguin. Inclòs Felip VI. 

Tant la recuperació de l'antiga institució d'autogovern del país, l'abril de 1931, com l'aprovació en referèndum de l'Estatut de Núria, l'agost d'aquell any, són anteriors a la promulgació de la Constitució espanyola del 9 de desembre. El mateix succeí amb el seu restabliment després de la dictadura, el qual tingué lloc el setembre de 1977, abans, per tant, que l'aprovació de la Constitució espanyola de 1978. Com a primera institució del Principat, la legitimitat del Govern de la Generalitat de Catalunya no emana de la legalitat espanyola, sinó del sistema institucional propi que regia el país abans de la seva dominació. Amb el temps, a les funcions inicials de la Generalitat s'hi afegiren l'execució de les decisions pactades en les Corts i l'obligació de vetllar perquè les constitucions catalanes fossin respectades. I d'això es tracta. 

En conseqüència, i atès que: 

- El rei d'Espanya representa, en la seva doble condició de cap de l'Estat i comandant de les Forces Armades, la màxima figura institucional d'un Estat que impedeix per tots els mitjans el lliure exercici del dret a decidir del poble de Catalunya. 

- La institució monàrquica encarna uns valors completament antagònics amb el principi democràtic d'igualtat entre ciutadans. 

- L'exclusió de la dinastia borbònica del Comtat de Barcelona acordada per les Corts catalanes i la seva posterior imposició manu militari per dret de conquesta el 1714 i el 1936. 

- La postura no neutral que ha adoptat l'actual monarca envers el procés polític que viu Catalunya. 

Per tot això, se sotmet a debat i votació del Ple de l'Ajuntament els següents acords: 

1.- Declarar non grata la monarquia a Alella. 

2.- Evitar participar com a Ajuntament en qualsevol acció que suposi un reconeixement de la figura de l'actual rei i/o de la monarquia espanyola. 

3.- Instar el Parlament de Catalunya a realitzar les passes necessàries per assolir una república catalana on es respecti la sobirania popular i la igualtat entre ciutadans. 

4.- Comunicar els acords adoptats en sessió plenària a la delegació del Govern espanyol a Catalunya, la Casa Reial i el Parlament de Catalunya. 

Alella, 25 de febrer de 2016