29 de febrer 2016

Als monàrquics d'Alella: foteu-vos!

El ple de l'Ajuntament del passat dijous va declarar la monarquia borbònica non grata al municipi d'Alella i va instar "el Parlament de Catalunya a realitzar les passes necessàries per assolir una república catalana on es respecti la sobirania popular i la igualtat entre ciutadans". 

La moció havia estat impulsada per Alternativa per Alella-CUP i va ser negociada amb ERC-Sumem per Alella i PSC, que s'hi van adherir com a ponents. A l'hora de la votació, la proposta va comptar també amb el vot favorable de CDC; de manera que finalment va ser aprovada per 10 dels 13 regidors del plenari. Els representants de Gd'A s'hi van abstenir i el PP hi va votar en contra. 

Pèrdua de temps

La notícia ha causat sensació. O estupor, si llegim les crítiques que alguns alellencs han formulat a través de les xarxes socials, fins i tot alguns que van d'enfants terribles per la vida. "¿Y este es el principal problema que tenemos en Alella? Pues vaya", es planyia la regidora popular, Annerose Bloss. 

El principal argument de tots ells és que plantejar aquest debat a escala local és "una pèrdua de temps"; un brindis al sol que va indefectiblement associat a la idea que dedicar mitja hora d'un ple a aquesta qüestió -ja veus tu, mitja hora!- és "llençar els diners" perquè "hi ha coses més importants". 

Seguint aquest raonament, a partir d'ara s'han acabat "les collonades" sobre el rescat bancari, la protecció del litoral, el transport ferroviari, els refugiats, la violència de gènere -sempre que no tingui lloc a Alella, és clar-, el transvasament de l'Ebre o la banalització del nazisme. En el fons, aquesta gent, amb la seva actitud -conscientment o no- pretén limitar el dret d'opinió als representants de la ciutadania. I això és molt perillós, sinó fos perquè ells mateixos queden retratats.

La monarquia és incompatible amb la democràcia, ja que no sols és contrària, per trajectòria i definició, a tradicions polítiques que han contribuït al progrés i la justícia social, sinó que actua coma factor limitador de l'expressió ciutadana impossibilitant-ne la consecució de determinats objectius polítics per la via democràtica, com ara la república i la independència. De debò hi ha coses més importants que els principis bàsics de la democràcia, com són la sobirania popular i la igualtat jurídica dels ciutadans?

El caçador caçat 

La més fatxenda va ser, un cop més, la portaveu de Gd'A. Després de renyar el regidor d'Alternativa per Alella-CUP -"em decep profundament que un grup polític que vol fer política local surti amb això i giri la cara als problemes reals", va etzibar-li-, Mercè Marzo es va adreçar al públic present a la sala i "a tothom que ens segueix per streaming" per convidar-los a un acte sobre el Tractat de Lliure Comerç (TTPI) organitzat per la seva agrupació d'electors. "Señoría, no hay más preguntas", que diria en Jep Cabestany (el personatge fatxa de La competència de RAC1). 

Des que va morir el senyor Cuéllar, la veu "del que de debò interessa al poble" ha quedat òrfena al ple i potser fóra bo que algun d'aquests líders virtuals s'hi deixés caure per martellejar als que no defugim la confrontació ideològica. Fa aproximadament 20 anys que hi vaig -7 com a redactor de la revista Alella, 8 com a regidor, i 5 més simplement com a veí- i a tots aquests no els he vist mai (una opció ben legítima, és clar). 

Les coses importants

Per a ells, en aquests moments hi ha dues qüestions prioritàries: els ocupes -siguem curosos i traiem la k, si us plau, que això no té res a veure amb el moviment squatter- i els robatoris. S'obliden, però, que això tampoc no és competència de l'Ajuntament: les municipalitats com la nostra no tenen l'obligació de tenir Policia Local; en canvi, el rei és el cap de les Forces Armades. 

Resulta estèril apel·lar a l'ideari quan la lògica economicista ho impregna tot. Pensen que potser els regidors cobren més per tractar segons quines qüestions, o pateixen pel consum elèctric d'aquesta mitja hora de més? Perquè tothom ho sàpiga, explicarem els costos reals de la moció. El seu inductor, Oriol Font, el regidor més barat, en va tenir prou amb un whatsapp a mitja tarda, i d'altres, com a autors intel·lectuals de la part expositiva, no hi vam destinar més d'una horeta a fer-ne el redactat. Un preu arregladet, doncs, si tenim en compte que darrerament he treballat per 4 euros l'hora en feines que tenen com a clients egrègies institucions del país com el Barça o l'Ajuntament de Barcelona. Ni al Mobile World Congress no paguen tan malament, però com que sóc un romàntic, aquestes coses les faig per amor a l'art. 

Que ningú no pateixi; que els seus impostos estaran ben invertits en la instal·lació d'un sistema de videovigilància contra els pispes. 

Amb aquests raonaments, no m'estranya que la república torni a quedar en una entelèquia, ni que encara siguem un país sotmès. 

La propera vegada voteu en massa la Bloss i la Marzo i quan disposeu de la majoria social llavors revoqueu l'acord i feu un acte de desgreuge si voleu, però no pretengueu que unes forces que es reclamen socialistes, republicanes i independentistes renunciïn al seu ADN. Fins aleshores, foteu-vos; com ens hem fotut els altres mentre les nostres idees han estat minoritàries. Els que tenim memòria històrica i creiem en la dignitat dels pobles vetllarem perquè no passi a escala local el que va passar a Espanya durant la Transició: que les forces d'esquerres van pactar amb la dictadura. 

El pobre marquès 

Algú, creient-se molt original, ha escrit que per la mateixa regla de tres el ple podria declarar persona non grata el marquès d'Alella, però si hagués seguit la sessió sabria que això ja ho va dir la portaveu popular (enmig de grans rialles, per cert). 

El pressupost municipal no li assigna cap partida específica per esquiar a Baquèira o estiuejar a Mallorca, i si vol anar de cacera se la paga ell. Les ordenances municipals -al contrari del que fa la Constitució espanyola- no li reserven cap paper institucional: el marquès no comanda la Policia Local, ni sanciona els decrets d'alcaldia, ni és ningú per impedir la segregació d'Ibars Meia. Ben al contrari: l'Ajuntament li afecta patrimonialment i paisatgísticament la mateixa finca que les autoritats del desarrollisme franquista li van fotre enlaire per fer-hi passar l'autopista! 

El marquès és advocat i els seus avantpassats procedien de la burgesia industrial barcelonina. Res a veure amb la duquessa d'Alba, els hidalgos castellans o el dolce far niente dels Borbons. El seu pare, Ferran Fabra, va cedir el terreny i va pagar la construcció de l'escola del poble -vet aquí el seu nom-, i ell, al seu torn, ha consentit a perpetuar aquella deixa, a més de facilitar els terrenys de l'escola de dalt, l'Institut i el Bosquet. Cada estiu, a casa seva hi deixa fer un festival de música del que no sóc gaire fan i en canvi a la Zarzuela, amb un nom tan suggeridor, només hi entren xeics i altres capitostos. 

Els ous del rei 

La moció pactada entre els grups d'esquerres va eliminar les referències personals a Felip VI per desig exprés d'ERC. "La referència nominal no la podíem acceptar", va dir l'alcalde (tot i que a Breda i Arenys de Munt, sí). Andreu Francisco va definir la monarquia com una "institució gens democràtica" i la regidora del PSC, Glòria Mans, s'hi va referir com "un fet que existeix i que està desfasat, és poc democràtic i és poc igualitari. Ens sumem al 100%". El portaveu de CDC, Esteve García-Ossorio, va blasmar "l'actitud de menyspreu cap a les nostres institucions" per part del monarca "i [nosaltres] hem de tractar-lo igual". 

Gd'A va considerar la proposta un gest "forçat": "Això -va dir amb ironia la seva portaveu- ho arreglem ràpid amb la independència, no?". Marzo va fer una defensa del rei actual -"celebro que no aparegui el nom de Felip VI" i "no nego que a Gd'A hi ha gent que li agrada la monarquia"- i va reptar el ple a "declarar non grates altres persones que han fet més mal a Catalunya que Felip VI", en al·lusió a l'expresident Jordi Pujol. 

Com va recordar Annerose Bloss, hi va haver un temps en què el rei emèrit Joan Carles visitava el poble de tant en tant. Ho feia d'amagatotis -tothom sospita per què-, però se sabia que hi era perquè corria amb un Porsche quan el Hamelin no existia i perquè un helicòpter sobrevolava els nostres caps quan el RACC no en tenia cap. Bloss va referir-se al bateig del fill de Josep Cusí, amb qui el rei compartia amistat i una certa retirada física. "Lo recibíamos con los brazos abiertos, brindava con vino de Alella y tenía banco propio en el Duran" [craso error: tenia taula parada a El Niu i banc reservat al Club Nàutic del Masnou]. 

Ara de tot allò no en queda pràcticament res. El Niu ha desaparegut, enderrocat; però "el ciutadà Felip pot venir a fer uns ous ferrats quan vulgui, com qualsevol veí", va dir Font.

14 de febrer 2016

El rector d'Alella i la seva concubina

Malgrat els esforços del Papa Francesc i de molts cristians de base, la simonia i la depravació sexual segueixen fent molt de mal a l'església catòlica. Ahir, l'amic Joaquim Graupera es va fer ressò de la publicació al diari Ara d'un article de la periodista Sílvia Marimón sobre les visites pastorals al bisbat d'Urgell a principis del segle XIV. La notícia pren com a base les investigacions dutes a terme per l'historiador Josep M. Palau i Baduell per a la seva tesi doctoral. Ni en principi ni en final, el tema no guarda relació amb l'allau de denúncies que aquests dies s'acumulen contra alguns docents del col·legi dels maristes de Sants-Les Corts, però aquest rerefons segurament n'explica el titular, que diu així: Més de la meitat dels capellans desobeïen el celibat al segle XIV.

Segons l'autor del treball, "un 50,8% de les parròquies visitades [els anys 1312 i 1315] tenien clergues que tenien relacions amb dones solteres o casades" i "en alguns deganats del bisbat el percentatge de capellans que tenien concubina era del 77%". Per exemple, el canonge de la Seu d'Urgell (escaient cançó de La Trinca, per cert) tenia tres amants i cinc fills. Era, doncs, un fet habitual i molt estès, sovint tolerat i de vegades consentit expressament. És el cas, per exemple, del rector de Santa Eugènia de Saga, el qual gaudia d'una dispensa del bisbe perquè "patia una malaltia al penis" i, segons ell, "no podia orinar fins que la dona li xuclés el membre". 

També al Maresme

A principis del segle XIV, el panorama al Baix Maresme era igual o pitjor. L'any 1305 el delegat del bisbe de Barcelona relatava que vivien en pecat els rectors d'Alella, Cabrera, Caldes d'Estrac, Sant Andreu de Llavaneres i Sant Vicenç de Burriac, així com el vicari i diversos preveres de Mataró (i no seguim perquè se'ns acaben els pobles, atès que Arenys de Munt ja pertanyia al bisbat de Girona).  

L'any 1991, l'historiador Pere Benito i Monclús va guanyar el premi Iluro amb un estudi sobre la mateixa temàtica i basat en les mateixes fonts documentals que el ressenyat ahir al diari: Les parròquies del Maresme a la Baixa Edat Mitjana, una aproximació des de les visites pastorals (1305-1447). El seu treball va ser, però, molt més ambiciós perquè abasta un període cronològic molt més extens i un nombre superior de visites, la qual cosa ofereix una perspectiva d'anàlisi més àmplia. 

Per a Benito, la relaxació moral dels religiosos era una de les xacres que afligien l'església, però n'hi havia d'altres encara més greus. Entre 1305 i 1447, la parròquia de Sant Feliu d'Alella va ser objecte de catorze visites pastorals. Per als seus feligresos, els principals problemes de relació amb el rector tenien a veure amb l'absentisme i la subdelegació de les seves funcions en favor del vicari a canvi de l'obtenció d'un rendiment econòmic -és el cas, per exemple, de Joan sa Plana (1406)-, així com la confusió que sovint s'establia entre l'exercici de la funció pastoral i la tinença del domini jurisdiccional del terme, com passa amb Arnau Desplà (1382) i Francesc Desplà (1425). Aquest fet afavoria la distracció per part dels rectors dels béns de la parròquia, com el delme del blat i la verema, en benefici propi a través de la comercialització del pa i el vi.

La relaxació moral i la negativa a fer testament o a impartir els sagraments al finat també són objecte de denúncia al visitador, i en tots dos casos les acusacions tenen un mateix culpable. 

Pere Ribaforta 

Pere de Ribaforta era rector d'Alella, pel cap baix, des de 1292. Probablement era natural del Vallès: a la parròquia de Sant Mamet de Corró d'Amunt hi ha un lloc anomenat Ribaforta i, per aquelles dates, el cognom està documentat a Espiells i Sant Esteve de Parets. D'ell es diu, l'any 1305, que té una filla amb una amasiam (amant) vocatur Maria et moratur Barchinone iuxta mare, et dicitur quod dicta mulier est de Vicho, però ell assegura que fa set anys que no hi té cap tracte. 

Davant la reiteració de l'acusació, el 1307 és amonestat amb 50 sous. Aleshores el rector reconeix que la visita sovint al barri de Vilanova de la Ribera, a Barcelona, i que intrat domum suam et bibit secum et comedit pluribus presentibus (entra a casa seva i beu i menja amb ella en presència de molts). També admet que la porta a la rectoria, però al·lega que ho fa únicament per caritat: tamquam amore Dei facit sibi bonum. 

Res no canvia, i el 1309 explica que es veuen cada setmana a Barcelona, però desmenteix que haguessin tingut mai cap criatura. El seu cas recorda, per la durada de la relació, el cas del rector de Llavaneres, Pere Amic, que el 1310 tenia a casa una dona des de feia trenta anys amb la qual tenia descendència. Però qui s'enduia la palma en aquests encontorns era el rector de Cabrera, Jaume Ferrer. Era un fletxa -tot "un pájaro", que diria en Ramon Coll-: vivia amb una amistançada anomenada Jaumeta i sis fills comuns. Li havia jurat amor etern davant l'altar del temple, però no desaprofitava cap oportunitat per practicar la poligàmia amb altres "pedissetes". El rector s'havia fet també les germanes Ramoneta i Elisenda Ponsa, de Lliçà de Vall, la feligresa Elisenda Català i la comare d'aquesta. A les tres darreres, a més, les va prenyar i en va repudiar les criatures. 

A banda de la relació carnal o afectiva, Benito explica que el concubinatge creava "un lligam de dependència econòmica" de la dona respecte del clergue "a causa del seu origen social o del desarrelament familiar", de manera que "per a una majoria de dones de baixa extracció social procedents de la ciutat el concubinatge podia significar una sortida i la consecució d'una certa estabilitat econòmica". 

Els pecats profans 

Les visites pastorals també es feien ressò dels pecats comesos pels feligresos alellencs (fornicadors, usurers, blasfems, adúlters, deutors i aquells qui faltaven a missa). 

El 1305 es diu que Martí de Casajosana va contraure matrimoni amb Saurina de Serra però que no vol solemnitzar-lo, i que Jaume Gurri fornica públicament amb Guillema des Soler, de la qual té un fill. El mateix fa el 1314 Jacobí d'Alella amb na Suau de Teià. 

El 1307 s'acusa Elisenda ses Graces de no voler cohabitar amb el seu marit i de cometre adulteri amb altres homes (maritata adulteratur publice cum multis). El 1413 es denuncia un altre cas: Maria abandona el seu marit, Joan de Puig, i comet adulteri amb un home, amb el qual viu a la parròquia de Santa Maria de Pineda. El mateix any s'excomunica la muller de Pere Serra perquè fa molt que no confessa ni va mai a església a escoltar missa. D'altra banda, s'apunta que Saura, de la parròquia d'Alella, conviu amb el vicari de Tiana però que és vella i de bona fama (senex et bone fame). 

Com és cosins, més endins

Per acabar, ressenyarem un cas incest de l'any 1309: les relació entre Arnau de Soler i la seva cosina embarassada Guillemona sa Sort.

13 de febrer 2016

A propòsit d'ETA (conjunció copulativa basca)

Després de passar cinc dies a la presó, l'Audiència Nacional va deixar dimecres en llibertat vigilada -sense passaports i sense feina, amb les eines de treball requisades- els dos titellaires de la companyia Títeres desde Abajo acusats d'enaltiment del terrorisme per haver mostrat una pancarta en què es podia llegir Gora Alka-ETA durant la representació de l'espectacle La bruja y don Cristóbal, a Madrid. Es diria que la detenció en plena funció dels autors d'una obra que denuncia els muntatges policials per criminalitzar el moviment llibertari és el paroxisme de l'esperpent, sinó fos perquè, també aquesta setmana, la policia espanyola ha posat a disposició judicial un xicot que exhibia una pancarta amb mateix lema quan participava en el carnaval d'Ourense

S'han tornat bojos, aquests romans. 

La millor coartada 

ETA es va equivocar quan va seguir més enllà de 1978. No direm que contra Franco els etarres vivien millor perquè s'arriscaven a ser condemnats a la pena capital, de la mateixa manera que tampoc no afirmarem que ara és el PP qui els troba a faltar; però no hi ha dubte que el fantasma d'ETA és un as a la màniga dels populars, sobretot quan les circumstàncies els desborden. 

Potser la coartada d'ETA esllangueix com a esquer electoral i ja no es tan obvi allò que sostenia Iñaki Gabilondo fa tot just un any -que "el viejo hueso de ETA aún deja su buen caldo electoral"-, però els ajuda a tancar files i a generar soroll mediàtic. No és l'únic espantall amb què compta el PP per a les seves maniobres d'intoxicació i distracció massiva, ni tan sols el més important, però és un condiment que combina molt bé amb d'altres com el nazisme, l'independentisme català o el populisme veneçolà gràcies a les males arts de personatges com María Dolores de Cospedal i Jorge Fernández Díaz, dignes successors de ministres d'infausta memòria com Miguel Ángel Acebes i Jaime Mayor Oreja.

Per al sociòleg i escriptor Javier Moruna, "al régimen le cuesta cada vez más convencer a los ciudadanos y necesita apelar más a elementos como la fuerza, las leyes restrictivas y al miedo. Es un síntoma de decadencia". És la mateixa lògica que aplicava dimarts el president espanyol al cas català quan advertia que "el gobierno está en funciones, pero la ley, la Constitución y el Estado ni están en funciones, ni están en tregua"

Conflicte polític 

S'ha discutit molt si la violència etarra era l'expressió malaltissa d'un conflicte polític. L'Estat ho ha negat sempre, com si això fos una font de legitimitat i reconèixer-hi aquestes connotacions impliqués necessàriament combregar amb la desraó del terrorisme. En general no s'ha reconegut mai aquesta condició a l'adversari i fins se l'ha combatut amb la guerra bruta i la dispersió dels seus convictes, però paral·lelament i sota l'empara de la legislació antiterrorista i de la llei de partits s'ha fet molta política: s'han patrocinat pactes com el d'Ajuria Enea per bandejar l'esquerra abertzale de les institucions, s'han clausurat diaris i ràdios, s'ha confiscat patrimoni, s'han il·legalitzat partits i s'ha silenciat la veu d'una part de la societat en conteses electorals (fins a l'extrem d'usurpar durant quatre anys un govern presidit pel socialista Patxi López), i s'ha processat i empresonat tots i cadascun dels líders de les seves meses nacionals, sindicats i organitzacions juvenils. Sobretot aquells que, en determinats escenaris, podien obrir una escletxa al diàleg, des de Jon Idigoras a Arnaldo Otegi. I la cosa no aflaca: fa pocs dies, el Tribunal Suprem va condemnar el portaveu de Batasuna a sis anys i mig d'inhabilitació perquè un cop surti de la seva cel·la no pugui ser candidat a la lehendakaritza en les pròximes eleccions basques que tindran lloc el mes d'octubre. 

Poc o molt, doncs, l'espantall d'ETA continua sent útil al PP i als poders de l'Estat. Fa quatre anys llargs que la banda terrorista basca va deixar les armes, però el Govern espanyol fa com qui sent ploure i es nega a afrontar la resolució definitiva del conflicte (perquè aquesta sí haurà de ser política). Per això es nega a verificar el lliurament de l'arsenal o a facilitar l'acostament dels presos a centres penitenciaris del País Basc i Navarra. Oficialment el tema no forma part de l'agenda del Govern, i continuar abordant la qüestió des de la lògica de l'ordre públic i la seguretat és la millor manera de tenir-la eternament al congelador, a punt per ficar-la al microones. 

Tot és ETA 

Fins fa un temps, la persecució de presumptes delictes d'opinió associats a l'apologia i l'enaltiment del terrorisme se circumscrivia als rengles de l'esquerra abertzale i, en menor mesura, de l'anarquisme. Ara, aquestes acusacions s'han desbordat i poden afectar ciutadans de tota mena i condició, sobretot si ets internauta. 

Els marges de la llibertat d'expressió s'han estret. Ens fan creure que amb les xarxes socials som més lliures i, qui més qui menys, estem tots fitxats i subjectes a la vigilància del gran germà i els serveis d'intel·ligència. Paradoxalment, en els anys del plom estava socialment admès i era perfectament legal realitzar aproximacions totalment desinhibides al fenomen de la violència -la legal, la paralegal i la terrorista- i expressar posicionaments públics molt més hostils al sistema que no pas ara. Només cal fer una ullada a l'escena punk dels 80 i pensar en noms de grups com Kortatu, Parabellum o V Asamblea, i en l'actitud i algunes de les cançons de Barricada, Cicatriz, Eskorbuto, MCD, La Polla, RIP o Vómito; a més d'altres manifestacions de la cultura suburbana com el còmic, els fanzines, les emissores pirates i les ràdios lliures. 

Ara tot això s'ha acabat. Les xarxes socials són també un mecanisme de control social, i en molts àmbits del pensament i l'expressió artística sovintegen l'autocensura i la censura prèvia. El cas dels titellaires demostra l'engany de voler confondre expressament representació i realitat, i posa en risc el lliure exercici de la creació intel·lectual, fins al punt que em pregunto si reportatges com La pilota basca i pel·lícules com El caso Almería, Ander y Yul i Días contados -o Makinavaja!- tindrien avui el mateix trànsit per les pantalles que en el seu dia. 

Amb Espanya anem de cul

Els viaranys de la política espanyola en aquests darrers lustres i la seva judicialització han laminat les llibertats col·lectives i individuals no sols del món abertzale, sinó les de tots els ciutadans de l'Estat: de Cadis a Xixón, passant per Vallecas. La involució en termes de drets és total i absoluta. I encara més quan a la llotja del Bernabeu coincideixen les idees polítiques del conservadorisme més ranci i les del neoliberalisme econòmic. 

Recordo les velles manis independentistes. Aleshores no eren tan nodrides com ara i solia haver espai per bellugar-s'hi. Tot d'una, aturaves la marxa, caminaves uns metres de recules mentre corejaves diverses vegades la consigna amb Espanya anem de cul i, acte seguit, arrencaves a córrer desbocat. Allò que abans era una performance, ara és una urgència social i democràtica. I això és el que espero: que ens desempalleguem ràpidament d'Espanya i de la seva mentalitat inquisitorial i recuperem el terreny perdut.

05 de febrer 2016

L'alellenc Fèlix Amat i el Carnestoltes de Barcelona

Els carnestoltes de Barcelona dels segles XVI, XVII i XVIII se situen, per la seva fastuositat, entre els més importants de tot Europa i, juntament amb els saraus, les farses, les cavalcades, les mascarades i els balls públics i privats, ocupava ben bé una quarta part de l'any. Aleshores, segons Amadeu Carbó (El Carnestoltes a Barcelona el segle XVIIIè), "les celebracions carnavalesques començaven al desembre" -des d'aquest punt de vista cal interpretar la cavalcada de Reis com "una mascarada al servei dels infants"- i duraven fins al Dimecres de Cendra, quan la vella Quaresma posava fi a aquesta disbauxa. 

En paraules de Mireia Campabadal (El carnestoltes a la Barcelona de l'Edat Moderna), "la personificació de la festa en un ninot" i la seva tràgica fi, "predestinada i ineludible", després d'haver-ne fet lectura pública del seu testament, "simbolitza el retorn a l'ordre establert i l'inici d'una nova etapa, la primavera, període de renovació total". L'autora ens recorda que "el diumenge de carnestoltes a la tarda els senyors pagaven als seus criats les millors localitats del teatre i els deixaven les seves robes i joies". En el fons, els etnòlegs veuen en aquest període llicenciós i transgressor un "instrument de legitimació del poder", una mena de "catarsi social" que "en realitat servia per consolidar encara més les posicions socials, de les quals el poble era més conscient quan les capgirava a través de la disfressa". 

En aquella època, explica Campabadal, "les disfresses més habituals són les de personatges històrics, mitològics i exòtics (com les de moro, xinès, egipci i indià), les que impliquen la simulació de canvi de sexe o la representació d'éssers grotescos i estrambòtics". Altres costums i elements lúdics inherents a la festivitat són els banquets, la música "i els balls de tota mena, com ara el dels matutxins (figures grotesques de tradició italiana), la sardana, el ball pla, els jocs al carrer (pilota, argolla, passadeu)", les comparses i les cavalcades. 

El testament del Carnestoltes de Barcelona de 1758.
Com les persones, independentment de la seva edat, gènere o condició social, també la ciutat mudava de pell, "mitjançant cadafals, diversos elements d’arquitectura efímera, edificis i palaus engalanats i enllumenats". En origen, l'epicentre de la gresca se situava al carrer de la Palla i els voltants de la Plaça Nova i del Pi, per bé que al llarg dels segles XVIII i XIX els escenaris es van eixamplar. El Born seguia sent l'indret predilecte de l'aristocràcia, que cada any hostatjava generosament als seus palaus del carrer de Montcada la fictícia ambaixada d'una emperadriu xinesa -la reina del Catai- i el seu nombrós seguici. "Les dames nobles -descriu Campabadal- ocupaven un lloc privilegiat en els cadafals, mentre que la resta del poble contemplava l'espectacle des de finestres i terrats [...] També era costum de representar en un bosc simulat enmig de la plaça una cacera, justes i un torneig en honor a la dama (paper desenvolupat per un jove barbamec), i de dreçar un palau en honor a Carnestoltes a la cruïlla amb els carrers dels Flassaders i del Rec". L'expectació era tan gran, que el 1783 es va esfondrar el cadafal, accident que una crònica sorneguera va atribuir a l'acumulació de tanta gent de pes, "expressió usada amb el doble sentit de gent noble i de gent que pesava molt físicament". Entre els damnificats hi havia el canonge de la Catedral i vicari general Francesc Sans i Sala, germà del noble Ramon, propietari de la masia de can Sans, a Alella. 

En l'altre extrem trobem els balls populars que tenien lloc a l'incipient barri de la Barceloneta, els preferits per la gent de caient humil: criats, cuineres, aprenents... I, entre tots dos, ela Rambla, un lloc extramurs que conservava el caràcter primitiu de riera. Al seu entorn, "les tardes del diumenge, el dilluns i el dimarts abans de Quaresma se celebrava una rua de carruatges" de l'alta societat barcelonina, tal com recull el baró de Maldà en el seu Calaix de sastre. 

Entre l'excés i la repressió

A la seva obra Visions barcelonines, Francesc Curet sostè que "el carnaval és una flor del Renaixement i que la restauració de l'antiguitat clàssica fa que s'esfumin els monstres grotescos de la festa dels Folls, les figures vivents de les gàrgoles gòtiques i els espectres comicotràgics de la Dansa de la mort per donar pas a Arlequí, a Pulcinella i a d'altres personatges de la Commedia dell'Arte". L'eclosió del Carnestoltes estableix, doncs, una clara transició entre l'època medieval i la moderna. La tradició es trobava tan arrelada que l'any 1587 el mateix lloctinent Manrique de Lara va advertir del risc de cancel·lar-la: "assò dels balls y màscaras en temps de carnestoltes està tan arahigat y en hús en esta ciutat que ab difficultat se pot remediar y que lo poble ho sentiria molt". En aquella ocasió la festa va ser suspesa durant tres anys per motius d'higiene i salubritat. Però hi havia altres raons més poderoses: religioses, polítiques i d'ordre públic, ja que la màscara i la disfressa emparaven l'anonimat en la comissió de crims, delictes o bretolades. Des del segle XIV era costum entre les colles de joves llançar-se, amb ballestes o amb la mà, taronges, segó, serradures, confits de guix o, fins i tot, ous podrits. L'historiador García Espuche (La Barcelona de 1700) hi afegeix les fangades, terrades, immundícies i pedres, i el folklorista Joan Amades (El Carnestoltes a Barcelona el segle XIXè) ressenya que "els pastissers guardaven les closques dels ous que durant tot l'any gastaven [...] i per Carnestoltes les omplien de guix [...] Les robes quedaven desgraciades de polsina blanca; el sòl de la Rambla, brut per molt temps, i no hi havia any que algú o altre no prengués mal per la fúria d'algun projectil". Així les coses, el virrei Alexandre de Bournonville va suspendre el "mascaras, disfraços y balls tant de dia com de nits" l'any 1684 pels "abusos y desordes" ocasionats "en los anys passats". 

Com va passar a Alella durant la dictadura de Primo de Rivera, en què l'alcalde va prohibir el ball de Carnestoltes, les circumstàncies polítiques van provocar-ne l'abolició a perpetuïtat l'any 1641, en motiu de la Guerra de Separació, tot i que es va restablir el 1653. També Felip V va suprimir la celebració tot just després de la Guerra de Successió, el 1716, sota pena de "cuatro años de presidio para un noble que se disfrazara y el mismo tiempo de galeras para los plebeyos además de multa de mil ducados a ambos", fins que Carles III la va reinstaurar el 1783 per celebrar la pau amb Anglaterra. 

La literatura carnavalesca 

Ca les Monges, aleshores dita ca n'Amat, a Alella. Imatge: AFCEC.
Experta en la literatura del Setcents, Campabadal (La Reial Acadèmia de les Bones Lletres en el segle XVIII) considera que existeix una "profusa literatura carnavalesca en llengua catalana, que constitueix un cicle temàtic de la història literària". Es tracta de "manifestacions de tota mena, que podien circular manuscrites o impreses (són nombrosos els fulls volanders impresos en els segles XVIII i XIX), anònimes o amb nom d'autor, populars (o popularitzants) o amb voluntat culta, i dins un ampli ventall de gèneres: cançons, goigs, romanços, relacions, cròniques, dietaris, discursos, etc". 

Entre les mostres més cultes i elitistes trobem els discursos que cada any per Carnestoltes componien i recitaven els membres de l'Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona davant dels seus companys. Durant aquell període de l'any, els seus integrants aparcaven la rutina i es prestaven al joc i la dissertació mitjançant la constitució d'una institució paral·lela: l'Academia de Carnestolendas. L'edició de 1736 és especialment prolixa. Els acadèmics es demanen coses com ara Si Carnestolendas ha de ser propriamente del género masculino o femenino, Si se huviessen de señalar hijos a Carnestolendas ¿quáles serían?, Si don Carnestolendas padeció en su vida enfermedad de hipocondria o ¿En qué funda el derecho de Carnestolendas para la impunidad de sus locuras? i fins es plantegen la possibilitat d'admetre'l com a col·lega (Arenga del embaxador de Carnestolendas pidiendo la entrada en la Academia, entre d'altres). 

Dins d'aquest club d'erudits trobem Fèlix Amat i Llentisclar, propietari de la masia alellenca que avui es coneix com a can Cardona o ca les Monges, a la riera de la Coma Clara. El nostre protagonista era fill del noble austriacista Francesc Amat i Grevalosa, comte de Castellar; el qual comprà la finca a les monges de Lestonac l'any 1709 i hi féu construir el pavelló romàntic de la Font de la Salut, guarnit amb diversos plafons ceràmics que actualment s'exposen al Museu del Disseny de Barcelona. 

Els Amat tenien el domicili fixat al carrer de Montcada i durant les festes de carnaval sovint hi acollien saraus aristocràtics, dels quals n'ha quedat constància en dues obres "fonamentals de la literatura setcentista": el Poema anafòric (1720) de Francesc Tegell i el susdit Calaix de sastre del baró de Maldà. El seu autor, Rafael d'Amat i Cortada, era parent i amic íntim de la família i va visitar Alella el 1771

En el seu discurs de 1736, Fèlix Amat és l'únic membre de l'Acadèmia que va emprar la llengua catalana. Duu per títol Arbre genealògic d'en Carnestoltes i fou llegit el 3 de febrer; ara fa tot just 280 anys. Campabadal explica que "Amat empra el recurs típic de l'ambaixador d'en Carnestoltes [...] En aquest cas, es tracta del seu rei d'armes, el qual va explicant tots els cognoms dels acadèmics que apareixen a l'arbre genealògic, tot relacionant-los amb elements propis d'aquesta festa [...] a través d'anagrames i jocs de lletres amb els seus cognoms". Heus ací un fragment:

02 de febrer 2016

Felip VI, dit 'l'Il·legítim'

Avui, el rei Felip VI, en la seva condició de Cap d'Estat, ha deixat per inútil Mariano Rajoy i ha proposat el líder dels socialistes espanyols, Pedro Sánchez, com a candidat a presidir un govern que no sembla fàcil que pugui formar. 

A Felip VI l'anomenen el Preparat, tot i que segurament li escau més el sobrenom d'Il·legítim. Ja vam explicar que, d'acord amb les lleis dels país i per obra i gràcia d'un jurista alellenc, la casa de Borbó fou declarada dinastia "intrusa" al comtat de Barcelona i, per extensió, a tota la Corona d'Aragó; de manera que un cop emancipades de l'antiga metròpoli, una rere l'altra, les possessions d'Itàlia i Flandes i les colònies d'Ultramar, a Felip VI únicament li quedarien com a vedats de caça Castella i els seus satèl·lits. Però ni tan sols això no és clar. Tot apunta que en un Estat com l'espanyol, que fa bandera de l'imperi de la llei, el primer que se la salta a la torera és el seu màxim representant. Tot plegat em recorda les sàvies paraules de La Polla Records quan cantava allò que "un rey no es rey por voluntad divina, sino porque sus antepasados se lo montaron divinamente". 

Sense necessitat de recórrer a la llosa del franquisme, al·ludirem a dos aspectes -un de conegut i l'altre no tant- que qüestionen la legalitat de l'ascens al tron espanyol del seu ancestre Felip V. Ho farem de la mà d'un altre contemporani del primer Borbó vinculat a Alella: el qui fóra comte de Robres, Agustí Ponts de Mendoza. A mitjan segle XVI, aquest noble aragonès va vincular al seu solar Can Sans, l'antic mas Oliver que la duquesa Violant de Cardona tenia a Alella. A partir de llavors, la casa fou coneguda com la torre del comte de Robres. No debades, es tractava d'una casa fortificada. 

La 'Historia de las guerras civiles' 

El comte tenia el seu domicili habitual fixat a Saragossa i en relació a Alella es va comportar sempre com un propietari netament absentista, cobrant-ne censos i agrers. Arribada el 1705 la guerra successòria a l'Aragó, es va mantenir fidel al nou monarca d'origen francès. L'any següent, les autoritats catalanes van segrestar-ne totes les seves propietats a Barcelona. En aquell context va escriure la seva Historia de las guerras civiles de España, de 1700 a 1708. El llibre original, manuscrit, es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Aquesta setmana l'he estat consultant, i ha estat la seva lectura que m'ha inspirat aquest article. 

Tot i que el novembre de 1701 Agustí Ponts fou enviat pel Consell de Cent a la frontera per rebre Maria de Savoia, primera muller de Felip V, la seva filiació borbònica no va ser incondicional. Bé, de fet podríem dir que ni tan sols era un monàrquic a l'ús. Era un aristòcrata aragonès que tenia clar que "los príncipes como personas públicas dependen del derecho de las gentes" (del dret civil, per entendre'ns). Que li ho diguin a la Infanta Cristina, això... El comte va denunciar els abusos i els desordres comesos per l'exèrcit francès sobre la població civil, i, en les seves memòries, va qüestionar la legitimitat del monarca. El qui fóra propietari del llibre entre 1849 i 1891, Antonio Ferrer del Río, va deixar escrit a la primera pàgina que "es lástima que sea tan corto porque es muy notable por la imparcialidad y buen juicio del autor, testigo ocular de los sucesos a los que se refiere". 

El testament de Carles II

Se n'ha parlat molt de la possible falsificació del testament de Carles II a favor de Felip V, tant que fins i tot ha donat peu a una novel·la: Secretum. Com és sabut, el darrer dels Àustries va morir sense descendència. Abans, però, va tenir temps de fer dos cops testament: el 1696 i el 1700. En el primer, el rei va nomenar successor un candidat de consens: l'infant Josep Ferran de Baviera, un vailet de quatre anys que plaïa especialment Anglaterra perquè garantia l'equilibri de forces al continent. El segon aspirant en la línia successòria designat per Carles II era el seu nebot, l'arxiduc Carles d'Àustria. A ell li hauria correspost regnar després que Josep Ferran va morir prematurament el 1699 si el seu oncle no hagués estampat la seva signatura en un nou document d'últimes voluntats en què es nomenava hereu el futur Felip V, nét del rei Lluís XIV de França. 

En les seves memòries, el comte de Robres acusa el "Senado de Castilla" i el cardenal Luis Fernández Portocarrero de provocar aquest gir. El rei -escriu- "era de tiernísima conciencia, conque fue muy natural el que le convenciesen las exortaciones de la púrpura, libre ya del escrupulo en el D[e]recho, de que resultó su testamento admitido de la corte con aplauso universal". Ja aleshores, "era muy conocida la negociación del Señor Luys 14 para este testamento, y muy antigua". I n'explica els motius: "Porque repugnando el ya difunto Rey a mudar las disposiciones de su padre y aguelos le representaron los togados, que no comprendían este caso en q la fecundidad de la Real estirpe de Francia desvanecia el inconveniente de unirse las dos mayores coronas de la Heuropa, q fue el motivo de excluirla de la sucesión los Reyes pasados y por otra parte le sugiria el cardenal graves escrupulos, si dexando sus dominios desarmados, sus erarios exaustos, y demolidas las mexores fortaleças, persistia en no convenir con las pretenciones de la Francia, q armada en el confín poderosamente, amenaçava hierro y fuego en consequencia de desaire, de q no podía auxiliar a sus vasallos los distantes socorros Alemanes". 

A Agustí Ponts hi ha dues coses que el van fer desconfiar. D'una banda, afirmava que "yo bien sé q en un memorial de los Padres Dominicos [...] alegando q no mudó el Rey su testamento en su última enfermedad q fue el mismo año 1696 aconcexado principalmente por su confesor con la sola mudanza de la fecha, y devo creer q los Padres tendrían gran fundamento para imprimirlo, aunque imprimiese lo contrario después en su manifiesto el Almirante de Castilla". I de l'altra, "la intempestiva orden al Conde de Oropesa, sobre su marcha a la corte, ya muerto el rey, de no entrar en ella, me acen sospechar de q tenga fundamento el q quedava governador universal de la monarquia en otro testamento antecedente favorable a la casa Himperial". 

La renúncia expressa de les infantes d'Espanya 

Però tornem un moment enrere i recuperem aquella altra afirmació en què el comte exposava que "el inconveniente de unirse las dos mayores coronas de la Heuropa", la hispànica i la francesa, fou "el motivo de excluirla [a la segona] de la sucesión los Reyes pasados". I aquesta és la mare dels ous. L'autor ens recorda que el 1615 les Corts castellanes van acordar la renúncia de la infanta Anna Maurícia al tron i la de tots els seus descendents quan va ser promesa en matrimoni a Lluís XIII de França. I quan el 1659, la princesa Maria Teresa, germana de Carles II, va ser lliurada als braços del rei Sol com a addenda al Tractat dels Pirineus per segellar la pau amb França, l'acord matrimonial quedà estipulat de la forma següent: "Y para que esta Paz, y Union [...] sea tanto mas firme, durable, è indisoluble [...] assentado el Matrimonio del Rey Christianissimo con la Serenissima Infanta Doña María Teresa [...] nunca jamàs puedan succeder (ni a ella ni sus descendientes) ni succedan de aquí adelante en los Reynos, Estados, Señorìos, y Dominios que pertenecen a S. M. Catholica". 

Així les coses -sostè el comte de Robres-, "si se atiende la ley fundamental establecida en Castilla era preciso que la derogase en Cortes generales pues solas ellas y el Rey pueden derogar leyes q establecen el Rey con ellas", però "ni el q las mismas cortes ayan jurado despues a Phelipe [...] puede haver derogado la ley porque cortes legitimas solo puede convocarlas y celebrarlas Rey legitimo y por todo lo dicho no puede serlo Phelipe". 

Casp i la derivada catalana 

Malgrat decantar-se -com ja hem dit- pel candidat borbònic -ja que "el tiempo y las comunes conveniencias podrían facilitar la eternidad de alianza entre Hespañoles y Franceses"-, el nostre protagonista tenia clar qui era l'aspirant legítim. El comte de Robres traça un clar paral·lelisme entre l'arxiduc Carles i el comte d'Urgell, Jaume II, que el 1413 es va revoltar contra la decisió dels compromissaris d'Aragó, Catalunya i València reunits a Casp d'escollir Ferran d'Antequera com a successor del Martí l'Humà. "Y por las mismas razones q se han alegado, y es cierto, q si el conde de Urgel en el interregno no se uviera sugetado al Tribunal de Caspe nunca se le uviera podido tratar de revelde, por no convenir la declaración".