19 de gener 2016

París, Còrsega pica a la porta

Gilles Simeoni, a l'esquerra, i Jean-Guy Talamoni.
Ahir el primer ministre francès, Manuel Valls, va rebre al palau de Matignon els presidents del govern i del parlament corsos, el sobiranista Gilles Simeoni i l'independentista Jean-Guy Talamoni, dins la roda d'audiències amb els nous presidents regionals sorgits de les eleccions del passat 17 de desembre. 

Com ja vam explicar aleshores en aquest altre article, en aquests moments la independència no figura en l'agenda dels representants de l'illa. L'objectiu és un nou estatus institucional. "Creiem que hi ha una gran diferència respecte dels nostres amics catalans, que van més avançats que nosaltres", va aclarir Talamoni. Tanmateix, hi trobem semblances en el discurs. El president de l'Assemblea corsa va afirmar que "la France est un pays ami. Beaucoup de gens savent que notre démarche n'est pas antifrançaise, c'est une démarche pour être nous-même, ce que nous n'avons jamais cessé d'être, une nation. La question est d'instaurer des relations apaisées entre la Corse et Paris". 

Com a Catalunya, en els darrers anys s'ha produït una situació de blocatge sistemàtic per part de l'Estat i del govern francesos sobre les decisions adoptades per l'Assemblea de Còrsega que n'ha impedit l'aplicació. Per això, a la sortida de la reunió, Simeoni i Talamoni van negar que s'hagués produït cap "desgel" en la relació amb París, simplement "un primer pas", una "porta entreoberta", sense la menor garantia de reeixir. 

La trobada va durar més de dues hores, en el decurs de la qual el tàndem nacionalista va defensar tres demandes: l'oficialitat de la llengua corsa, la creació d'un estatut de resident i l'amnistia per als presos polítics acusats de terrorisme. 

Del tancament al diàleg

A finals de desembre, Manuel Valls va declarar al diari Le Parisien que "l'Etat ne reculera jamais" a Còrsega, i fa només uns dies refusava categòricament el concepte de nació corsa: "Només hi ha una nació, la nació francesa". "La Corse est dans la France et dans la Republique et aucun discours, en corse ou en français, ne pourra remettre en question ce lie". Talamoni l'ha respost recentment a Radio France: "Cela ne fait injure à personne que de dire que nous sommes Corses, tout simplement". I per a Simeoni, "pretendre eludir que Còrsega va ser un estat independent al segle XVIII i que hi ha un poble cors que és una realitat objectiva és girar-se d'esquena a una obvietat". 

Malgrat la posició oficial, la premsa francesa explica que "le gouvernement s'efforce de reprendre la main en Corse après la victoire surprise des nationalistes", fins al punt que el mateix cap de govern va assumir la creació tres grups bilaterals de treball per analitzar la qüestió lingüística, els aspectes territorials i la lluita contra l'especulació i la depredació del sòl, i un tercer sobre l'estatus constitucional de l'illa i la relació entre les institucions corses i les franceses. El procés de discussió té una durada prevista de tres mesos, fins al juny, abans de fer un primer balanç. 

Efectivament, "nous avons constaté en l'Etat les désaccords mais nous avons convenu de l'ouverture d'un dialogue", va declarar un Simeoni escèptic. "Il s'agira -va afegir- pour nous de démontrer la pertinence de nos arguments et la nécessité d'aller vers une révision constitutionnelle pour permettre les mesures indispensables pour lesquelles nous avons été mandatés par une majorité des corses". Per al president de l'executiu cors, "no és concebible que el Govern i l'Estat es neguin a prendre en consideració la nova situació política que s'ha creat a Còrsega". 

La visió dels corsos 

I mentrestant, els corsos què en pensen? Doncs hi ha de tot. Recordem que els nacionalistes governen en minoria amb el 38% dels sufragis i ocupen 24 dels 51 escons de l'Assemblea. Per mostrar la pluralitat d'opinions que ha suscitat la notícia he fet una tria entre els lectors del quotidià Corse-Matin d'avui mateix. 

Des de l'òptica jacobina, s'acusa els "profetes" nacionalistes de no ocupar-se dels problemes reals -"la islamització, les deixalles, els transports..."- i fixar-se únicament en qüestions identitàries: 

- "En conclusion nous dirons que 100% des Corses devront se conformer aux desiderata et idées de 33%..... Et ce n'est pas fini: cela ne fait que commencer". 

- "Pseudo prisonniers politiques, même plus de 70% des corses nient leur existence. L'évolution des institutions, il faudrait d'abord convaincre plus de 50% des Corses avant de s'attaquer à Paris. Enfin les délibérations de l'assemblée de Corse n'ont que valeur consultative. Étonnant que nos 2 prophètes n'aient pas abordé les sujets suivants qui sont bien plus importants: chômage (15%), déficits et dettes des comptes des collectivités, pauvreté insulaire (20%), compagnie maritime régionale, développement économique..." 

Els centralistes més efusius ho tenen clar: referèndum i a prendre pel sac! 

- "Manuel Valls devraient organiser un référendum en Corse, pour un oui ou non à l'indépendance!!! Que l'on soit fixer une bonne fois pour toute!!"

Des d'una posició possibilista, no necessàriament particularista, s'apunta la necessitat d'abordar una reforma descentralitzadora i es veu Còrsega com la punta de llança de les reivindicacions regionals. Des d'una lògica gradualista, per a alguns els rèdits que se'n puguin derivar només són el primer pas ("ùn hè chè u primu passu"):

- "La Corse n'est que le début de la vraie régionalisation. Si Hollande et Valls veulent se sortir du merdier national dans lequel ils se sont mis, ils doivent réfléchir sérieusement sur la décentralisation entamée par Mitterand. Les Français en ont marre du centralisme parisien, des décisions qui ne concernent que la petite couronne. La France c'est la Bretagne, la Catalogne, l'Alsace, la Savoie, la Provence, le Pays Basque etc.. et celle qui par son insularité s'exprime plus facilement la Corse. Les autres suivront. Ce sont les régions qui font la France. Pensez y". 

- "La Corse a juste 30 ans d'avance sur les autres régions dans la manière de voir les choses car chez nous les problèmes sont accentués du fait de notre insularité et de notre forte identité. Dans 30 ans, les autres régions a forte identité comme l'Alsace, la Bretagne ou le Pays Basque réclameront ce que la Corse réclame auj c'est à dire plus d'autonomie et à ce moment là la Corse obtiendra des avancées politiques en matière d’autonomie. Ceci dit si la Corse n'obtient pas dès auj des avancées politiques, c'est un véritable déni de démocratie de la part de la France". 

Per als sobiranistes, el problema és evident: el nou govern vol, honestament, desenvolupar l'illa, però està mancat d'eines per sortir-se'n i per contrarestar aquest dèficit no té cap més remei que apel·lar al fet diferencial:

- "Les nouveaux élus ont un problème considérable qui ne peut que les plonger dans les difficultés. Au contraire de leurs prédécesseurs, ils semblent vouloir développer l'île... Le problème est que, hors l'indépendance, ils ne possèdent aucun moyen pour réaliser leur ambition. Moyens législatifs, moyens financiers dépendent de Paris. Alors, que faire sinon enfoncer un peu plus le clou de notre différence? Une régionalisation des moyens en matière de formation professionnelle, l'argent européen, une adaptation de la fiscalité peuvent être obtenus. Mais la France craignant toujours la perte de même la plus petite partie de son territoire a-t'elle intérêt à aider les nationalistes? Bien sûr que non ... Quant à ceux qui veulent l'explosion du duo pour les remplacer par des alliances tout aussi improbables, il faut qu'ils sachent que même si la Corse devenait indépendante, elle ne s'en sortirait pas plus mal que la France... Comme elle, nous nous retrouverions pieds et poings liés envers les banquiers et les multinationales".

18 de gener 2016

Passem comptes amb la CUP

Avui fa exactament una setmana que Carles Puigdemont va rellevar Artur Mas al capdavant del Govern de la Generalitat. I tot gràcies a la fermesa de la CUP i a la renúncia a ultimíssima hora de qui s'havia convertit en un tap per al procés. Com explica molt bé l'Oriol Martí, "Mas va jugar a fons la teoria de jocs, una teoria matemàtica que ens ajuda a decidir què farem segons què creiem que faran els altres". 

Una solució 'win-win' 

Durant tres mesos l'expresident va exigir a l'esquerra anticapitalista una sortida de consens en què tothom hi guanyés, i, al final, l'ha patida en les seves pròpies carns. 

Com observa Martí, "una retirada a temps és una victòria. En aquest cas ens beneficia a tots: a nosaltres perquè podrem construir la República Catalana amb cares noves, i a Mas perquè l'allibera de la promesa de no presentar-se més, li permet de renovar el partit i d'agafar embranzida per a les pròximes eleccions. Felicitats, expresident. Has tingut una gran habilitat, has jugat molt bé al Joc de trons, i has fet la millor jugada". Per tant, que ningú no s'enganyi: "Mas ho vol fer quedar com un sacrifici, però també se'n beneficia". 

La paperera de la història 

Objectivament, l'acord assolit pot ser bo -o almenys acceptable- per a la majoria del moviment sobiranista perquè res no s'atura, però inocula el virus de la revenja en un sector de l'electorat convergent -podeu trobar les seves raons en els bitllets de Vicenç Villatoro en què tan aviat parla d'humiliació i linxament com d'amputació, injustícia, exclusió o recel- i resulta del tot inassumible per a l'ala dura de la CUP. En tot just quinze dies, aquesta formació va passar de l'empat "diabòlic" de l'Assemblea Nacional a Sabadell a l'acord acrobàtic del Consell Polític del 10 de gener. Això explica l'acarnissament dels seus portaveus a l'hora de donar-ne a conèixer els detalls. A banda d'una expressió molt desafortunada per referir-se a la construcció social del passat, el diputat Benet Salellas va pecar d'apriorisme quan va sentenciar que "des de la CUP hem enviat Mas a la paperera de la història" juntament amb el pujolisme i els exconsellers Boi Ruiz, Felip Puig i Irene Rigau. 

En paral·lel, Mas ha renunciat a l'acta de diputat i ha incorporat nous ingredients a la seva llegenda. "No vull càrrecs", va dir en el seu comiat com a president, tot i que aquest matí Raül Romeva assegurava a TV3 que "ha de tenir i tindrà un paper rellevant" en la política internacional catalana dels pròxims mesos. 

Faci el que faci, fa temps que tinc coll avall que a Mas no li caldria fer res més per guanyar-se un lloc en el nomenclàtor de Catalunya. Pavellons, places i carrers duran el seu nom d'aquí a vint anys, especialment si això acaba bé. Com ell, Macià i Companys -però també Prat de la Riba o Puig i Cadafalch- van ser figures controvertides i van tenir moltíssims detractors en vida, la qual cosa no els ha impedit de formar part de la nostra particular paperera de la història. 

Ni Mas, ni març 

Extracte de l'article 'Jo no demano perdó', publicat el 5 de gener.
Dels 34 vots en contra, 32 a favor i 1 abstenció del Consell Polític del 3 de gener, als 44 a favor, 7 en contra i 7 abstencions del dia 10. La direcció de la CUP sosté que l'acord parlamentari amb Junts pel Sí compleix el mandat de l'assemblea: "ni Mas, ni març". És veritat això? Sí en el fons, però no en les formes. L'Abel Miravet escrivia al seu mur que "el que ha fet avui la CUP és d'unes conseqüències tremendes dins del partit: assegurar l'estabilitat parlamentària vol dir renunciar al principi assembleari de la mateixa CUP, per tant agrair-los el que han fet..." 

Com passa quasi sempre en aquesta vida, bé està el que bé acaba. El 4 de gener vaig escriure que "en el remotíssim cas que Mas fes un pas al costat" estaríem parlant d'"una jugada mestra de l'Anna Gabriel & Co". Personalment, em trec el barret davant l'evidència del fets perquè des de mitjan novembre jo ja havia claudicat. Aquell article, en el qual em negava a demanar perdó per cedir al xantatge de Junts pel Sí, va donar peu a un interessant intercanvi d'idees amb un militant de la CUP del Baix Llobregat. Sense ànim de polemitzar, el que no tinc tan clar és de quina manera valoren el nou escenari tots aquells que no volien Mas perquè era "una pedra en el camí" de la independència. 

Després d'expiar el seus pecats en un acte públic de constricció en què reconeix "haver posat en risc l'embranzida i el vot majoritari de la població i l'electorat a favor del procés" i haver comès "errors en la bel·ligerància expressada envers Junts pel Sí", la CUP es compromet en "la defensa activa de tots els agents" que han de fer possible "la nova etapa política". El recanvi de Mas per Puigdemont obliga la CUP a "garantir l'estabilitat", "reforçar l'acció del govern" i acceptar un pla de xoc per a emergències socials de 270 milions (una part del qual s'hauria de tramitar amb el nou pressupost) que fins ara era considerat una "estafa". 

Tot plegat es concreta en els dos primers punts de l'acord: 

1. "No votar en cap cas en el mateix sentit que els grups parlamentaris contraris al procés i/o el dret a decidir quan estigui en risc l'esmentada estabilitat" (i així és molt difícil tensar el debat i ser la molla del procés). 

2. "Garantir que dos diputats/des de la CUP s'incorporaran a la dinàmica del grup parlamentari de Junts pel Sí, de manera estable. Participaran en totes les deliberacions i actuaran conjuntament en les preses de posició del grup per tal de donar compliment a allò que està establert en el punt 1" (crec que si tots estem en el mateix vaixell, els 10 diputats hi haurien de participar). 

Catarsi interna

A més, el punt cinquè obligava la CUP-CC a "renovar, tant com sigui necessari, el propi grup parlamentari amb l'objectiu de visualitzar un canvi d'etapa i assumir implícitament la part d'autocrítica que li correspon". Aquest compromís s'ha concretat en dos relleus, els de Julià de Jòdar i Josep Manel Busqueta, que s'afegeixen a la renúncia de Ramon Usall i la dimissió d'Antonio Baños. Tot plegat, un preu caríssim. "Mas tenia dret a morir matant", ha dit algú sense adonar-se que, efectivament, està tocat però no enfonsat. Recordem que durant les negociacions la mateixa CUP li va obrir la porta a voltar amb en Mikimito com a "comissionari per a la internacionalització del procés".

Tot això ha sotmès la CUP a grans tensions. Si fins fa poc els decebuts érem els partidaris de la investidura, ara són algunes de les "organitzacions parasitàries" a les quals al·ludia l'alcalde de Viladamat les que qüestionen la legitimitat de l'acord. "La CUP és condemnada", "ens intervenen políticament el grup parlamentari", "ens prenen dos ostatges" i "se'ns imposa l'acord antidemocràticament, amb fets consumats", diu el comunicat de Lluita Internacionalista. Pel seu costat, Corrent Roig denuncia que els òrgans de direcció de la CUP "no tenien mandat per acordar aquesta entrega a Junts pel Sí" i fa una crida a "revertir-la i evitar l'autodestrucció de la CUP com a força rupturista, anticapitalista i enemiga jurada de la corrupció".   

No som millors

El desgast d'aquests darrers mesos ha fet aflorar la cara més lletja del sobiranisme. Com els pitjors nacionalistes espanyols, molts independentistes han donat bones proves del seu masclisme i la seva intransigència i han demostrat que també poden deixar de ser éssers irracionals per insultar a tort i a dret; però amb dues diferències: els unionistes no s'ataquen entre ells i nosaltres fem moltes més faltes d'ortografia (les més patètiques, "malfullada" i "luxurristes"). 

Enmig d'aquella tempesta algú -no recordo qui, ni on; però sí que es declarava admirador de Mas- va escriure que "molt més que un procés sobiranista, la societat catalana necessita amb urgència -i els sobiranistes els primers- un procés per a la democràcia". 

Amb el nou govern ja constituït, "la nova etapa" que ara s'enceta exigeix altura de mires, ja que l'acord entre Junts pel Sí i la CUP signa la sort dels tres espais per als pròxims anys: el del centre-dreta, el del centre-esquerra i el de l'esquerra alternativa. La disparitat en els discursos de Puigdemont, Munté i Junqueras pel que fa al termini màxim per dur a terme la desconnexió d'Espanya no hi ajuden. Tal com han anat les coses, en aquests moments estem més a prop de l'escenari postreferèndum del Quebec que no pas d'Escòcia. Així que marxeta, nois i noies!

13 de gener 2016

Els presidents alellencs de la Generalitat

Ara que el fill del pastisser d'Amer ja ha pres possessió, Carles Puigdemont ha esdevingut el quart president de la Generalitat vinculat a aquest municipi de la Selva. Si tenim en compte que es tracta del 130è president -o del 132è si comptem els carlins Rafael Tristany i Francesc Savalls- ens adonarem que la probabilitat que un fill d'Amer hagi ostentat quatre vegades aquesta representació és més sospitós que l'empat a 1.515 de l'assemblea nacional de la CUP a Sabadell. El secret és molt senzill: en aquell temps, la presidència de la institució requeia sempre en membres de l'estament esclesiàstic i a Amer hi havia el monestir de Santa Maria, de manera que els tres predecessors de Puigdemont van ser tots monjos o abats. Aleshores la Generalitat s'anomenava Diputació del General i el seu president era el diputat del General. D'alellencs també n'hi va haver un parell: el 44è i el 88è. Molt de compte, doncs, ja que en cas de seguir la sèrie el 132è ens torna tocar! 

El 44è: Lluís Desplà i Oms (1506-1509) 

Les Quatre Torres. Imatge: Cerquem les Arrels / Col·lecció Ñito Valero
Segons Joaquim Graupera (La família Desplà-Gralla com a promotors d'art), el cognom Desplà és oriünd de Sants, al Pla de Barcelona (del pla = Desplà). En canvi, Lluís Cifuentes (El 'llibre del consell' de la ciutat de Barcelona) i Maria Teresa Ferrer (Els diputats del braç de les ciutats i viles reials...) consideren que "existeix una branca del llinatge originària d’Alella que s'havia establert a la ciutat comtal, però sense abandonar els interessos del lloc d’origen. Posseïa terres i masos en el terme d'Alella i el 1353 comprà la jurisdicció del lloc al rei Pere el Cerimoniós, amb pacte de retrovenda, per 3.000 florins". Segons Salvador Artés i Lluís Galera (Notes històriques de la parròquia de Sant Feliu d'Alella), la comprà es produí abans, el 1344. En qualsevol cas, el llinatge apareix vinculat a Alella des de mitjan segle XIV com a obtentor dels drets reials de què gaudien els posseïdors de les Quatre Torres, la quadra fortificada que avui es conserva totalment reformada al centre de la població i que durant segles va albergar la residència dels senyors del lloc o Casa d'Alella. La família gaudia de l'usdefruit de la tercera part dels delmes de la parròquia i tenia alhora en alou diverses propietats i masos, raó per la qual era també coneguda com a Casa del Terço o Terçó. 

Escut heràldic dels Desplà-Oms a la Casa de l'Ardiaca.
Els seus membres més il·lustres van ser Pere Desplà, ambaixador a França i conseller de Pere el Cerimoniós i de l'infant Joan; Joan Desplà, conseller de Joan el Caçador i Martí l'Humà, i el nostre personatge: Lluís Desplà i Oms. Com a cabaler o fill segon de Francesc [o Francí] Desplà i d'Elionor d'Oms, Lluís excel·lí en la carrera eclesiàstica. Son germà Guerau, el primogènit, heretà la condició de cavaller i senyor de la Casa d'Alella i fou conseller de Ferran el Catòlic. Esposat amb Aldonça de Corbera, senyora d'Esponellà, fou a través del matrimoni de la seva filla Anna amb el noble Miquel Joan Gralla que els béns de la Casa d'Alella foren transmessos a aquesta nissaga lleidatana a partir de 1528 en la persona del seu nét, Francesc Joan Gralla i Desplà. 

Contrari a la Inquisició

El monument dedicat a Lluís Desplà situat a la 
  plaça d'Alella, objecte d'una bretolada. Imatge: JA
Lluís Desplà fou un religiós destacat i un home del morro fort: la defensa a ultrança dels privilegis fiscals de l'Església l'enfrontà al veguer, els consellers de la ciutat i fins i tot el bisbe, fets pels quals fou amonestat pel papa amb un breu de condemna. Com apunta Graupera, els seus coetanis el descriuen com una persona culta, amb criteri i amb caràcter: "lo qui mes governa en lo Capítol, encara que hi hage part contraria a sa voluntat, e es persona molt entesa y que presumeix de portar al fi que desige les empreses sues, y ell ha fets molts contraris [...] dient que en temps d'ells no deuen permetre [que] les llibertats ecclesiastiques peresquen". 

El seu bagatge intel·lectual com a humanista i el seu interès pel món de l'art es veieren afavorits per la seva residència a Roma entre 1470 i 1474, on va travar contacte amb la cultura i el pensament renaixentistes. Tornà d'Itàlia com a canonge i ardiaca major de la seu de Barcelona nomenat pel papa Pau II, resolt a convertir-se en un dels principals comitents o mecenes d'art de Barcelona. S'interessà per totes les disciplines: des dels llibres il·luminats i l'art moble (fusteria, vitralleria, orfebreria...) fins a l'arqueologia i l'epigrafia, passant per la pintura, l'escultura i l'arquitectura. 

El 1505 els consellers i el capítol catedralici el postularen com a bisbe, però el rei ja havia compromès la mitra a favor d'Enric de Cardona i Enríquez, i això que tant Guerau com Lluís Desplà eren homes de la seva plena confiança: el 1481, el rei el féu visitador de les obres del monestir de Montserrat i el 1488 l'acompanyà en un viatge a Saragossa. La bona sintonia amb el sobirà, però, no l'impedí d'oposar-se de soca-rel, el 1486, a la implantació d'un Tribunal del Sant Ofici d'inspiració castellana al Principat. 

Un trienni assotat per la pesta

La Pietat, de Bartolomé Bermejo. A la dreta apareix representat 
Lluís Desplà. Imatge: lescasesdalella.cat / MCB
Com hem apuntat, la dignitat eclesiàstica més rellevant que ocupà fou la d'ardiaca major de la seu barcelonina. Ell convertí la Casa de l'Ardiaca en residència senyorial; guarní la capella del palau amb una taula de La Pietat pintada el 1490 per Bartolomé Bermejo en què ell mateix apareix retratat com a donant (modèstia a part), i aplegà al pati d'entrada -el mateix on avui hi ha la palmera- una col·lecció d'inscripcions i peces escultòriques romanes; una de les quals era un sepulcre de marbre reutilitzat com a sepultura del comte Ramon Borrell que fou traslladat a Alella per indicació del mateix Desplà. 

A més a més, al llarg de la seva dilatada trajectòria fou prepòsit de València (aleshores els Països Catalans eren una realitat palmària), administrador de la Pia Almoina i rector de l'església dels Sants Just i Pastor de Barcelona, així com de les parròquies d'Alella, Argentona, Badalona i Vilassar. 

Lauda sepulcral de Lluís Desplà. 
Imatge: lescasesdalella.cat / APA
L'etapa inicial del seu rectorologi al front de la parròquia de Sant Feliu d'Alella (1508-24) coincideix amb la seva tasca política al front de la Generalitat. El 22 de juliol de 1506, "lo reverend mossèn Luýs Dezplà" fou escollit diputat i l'1 d'agost jurà el càrrec. El trienni estigué marcat pels estralls de la glànola, la qual cosa obligà en diverses ocasions a celebrar les sessions lluny de la ciutat. El 4 de maig de 1507, es féu "mutació del consistori per Alella per causa de la peste". "En aquest dia se congregaren lo senyor ardiaca, mossèn Guillem Pere Durall, deputats, e mossèn Francesch de Caldes, e mossèn Valentí Gibert, oÿdors de comptes, en lo loch de Alella [...] E lo matex die se féu deliberació de mudar lo consistori fins al primer de juliol primervinent, per ajustar-se en lo loch de Alella, si serà sà, o Materó, o Sabadell, o Sant Cugat de Vallès, si seran sans, o elegir loch sà hon puguen habitar". 

Gràcies al Dietari de la Generalitat coneixem amb exactitud les seves anades i vingudes a Alella per raons de la seva incumbència ("per sos fets"). El 1506 el Dietari consigna una sola estada de 4 dies el mes de setembre; cap ni una el 1507; tres el 1508 -comptant-hi un sojorn perllongat del 23 de setembre al 3 de novembre-; i una altra de 4 jorns el febrer de 1509. 

Lluís Desplà va morir vell. Va traspassar l'any 1544 a l'edat de 79 anys. El seu cos fou enterrat a la sala capitular de la catedral sota una lauda de marbre esculpida amb la seva efígie. El treball fou obra de l'escultor florentí Girolano Cristoforo per encàrrec del nebot del difunt, el també canonge Guillem Ramon Desplà i de Corbera. 

El 88è: Pere de Magarola i Fontanet (1575-1634) 

"Lo reverendíssim" Pere de Magarola va néixer a la parròquia veïna de Sant Vicenç de Vallromanes. Fill d'un apotecari, fou successivament canonge i tresorer de Vilabertran, vicari general i prior de Santa Anna (1618-22), bisbe d'Elna (1622-27), de Vic (1627-34) i de Lleida (on morí, l'any 1634). El seu cos es troba sepultat a la Seu Vella, prop de la capella de Santa Marta. 

Home de vasta cultura, fou autor de diverses obres sacres: Epítome de la imatge de la Verge Maria de la Victòria del lloc de Tuïr, Miragles de la Benaventurada Concepció de la Verge Maria per los anys de 1616 i Constitucions sinodals. 

En el terreny de l'administració, fou conseller reial, diputat a les Corts de 1626 i president de la Generalitat durant el trienni 1626-29. El període estigué marcat pel fenomen del bandolerisme i per les tenses relacions amb els reis Felip II i Felip III d'Aragó a causa de la seva absència del país, de la negativa dels reis a jurar les Constitucions abans que els seus lloctinents i de la voracitat fiscal i militar de la monarquia, que volia estendre als territoris de la Corona aragonesa la Unió d'Armes impulsada pel comte-duc d'Olivares. Ja el 1622 Pere de Magarola va haver d'actuar com a mediador, a instàncies del Consell d'Aragó, en el controvertit nomenament del bisbe Joan Sentís com a virrei interí, la qual cosa provocà les ires del braç militar i del Consell de Cent. El conflicte entre les institucions de la terra i la monarquia no es resolgué ni tan sols quan el rei complí el requisit constitucional del jurament, cinc anys després de la seva ascensió al tron, a les Corts frustrades de Barcelona de 1626. 

La masia, equipament municipal 

Can Magarola. Imatge: AFCEC
La relació de Pere de Magarola amb Alella es remunta al 1607, quan adquirí mitjançant bescanvi el mas Saiol de Munt, el qual mudà de nom i adoptà el patronímic del nou propietari d'aleshores ençà. A la seva mort, l'heretat passà a mans del seu nebot: Vicens de Magarola i Genovart, que fou conseller en cap, cavaller i ciutadà honrat de Barcelona. 

Tot i restar sotmesa, per raó de senyoria, al pagament de sengles censos de pensió anual 1 lliura i 13 sous a la Casa d'Alella i un altre al prior de Terrassa d'1 lliura i 5 sous, Can Magarola també tenia els seus propis emfiteutes i ja aleshores era una de les heretats més importants del poble pel que fa a terres i rendes. 

Actualment, el mas és un equipament municipal que acull, entre d'altres, la seu social del Consell Regulador de la Denominació d'Origen Alella. En els últims anys ha estat objecte de diverses reformes i millores de cara a albergar, pròximament, les oficines del Consorci del Parc de la Serralada Litoral. 

El celler és l'estança més destacada de la masia, junt amb la torre, la cuina, l'hipogeu i la capella. A més de "totas las pessas de terra així campas, com ermas, bosques y de viña plantadas y ab tots los drets y pertinencias de aquellas a dita casa y mas Sayol pertañents units y aglebats en qualsevol manera", la concòrdia firmada entre Jaume Saiol i Pere de Magarola para especial atenció a "los cups, premsas y botas grosas de cadireta, y tots los fruits de aquell any".

11 de gener 2016

Ja tenim president: Carles Puigdemont, dit ‘el desllorigador’

Després de 105 dies llançant-nos els plats pel cap, avui ens hem llevat amb nou estadant al palau de la Generalitat i en un parell de dies més estrenarem el govern que ha de dur-nos fins a la República. Magnífic! 

El desllorigador que ha fet possible l'acord in extremis entre Junts pel Sí i la CUP es diu Carles Puigdemont Casamajó; alcalde, fins ara, de Girona i president de l'Associació de Municipis per la Independència. Poca broma: serà el 130è president de la primera institució de govern del país i el quart vinculat a la localitat d'Amer després dels eclesiàstics Francesc de Giginta (1566-68), Miquel d'Alentorn (1635-37, immediatament abans de Pau Claris) i Andreu Pont d'Osseja (1647-49). El segon d’ells va ocupar el càrrec immediatament abans de Pau Claris (esperem que no sigui una premonició i aquest cop el desenllaç ens sigui favorable). Com els seus predecessors, Puigdemont tindrà un mandat breu, de 18 mesos: el temps estimat per afrontar "un període excepcional que va de la postautonomia a la preindependència". "I si en comptes de 18 en poden ser 15, millor", va dir ahir.

El factor territorial

Pel que he vist i sentit fins ara, el personatge em complau i això em fa tenir-hi confiança, en ell i en la bona marxa del procés. A diferència de l'oportunisme d'Artur Mas, expliquen que el seu delfí té conviccions. Em tranquil·litza que sigui un “independentista de tota la vida”; dels de “de pedra picada”, que en diuen alguns, encara que pugui ser "descendent d'una família de tradició carlina" (o precisament també per això). Ahir, en el debat d'investidura, Puigdemont va prometre, literalment, que s'hi deixaria la pell i que no li tremolarien les cames (i això sempre és una garantia de compromís i d'honestedat personals). 

Com apuntava Patrícia Gabancho, el factor territorial és important, com també la seva procedència del món municipal. Girona no és can Fanga, raó per la qual Puigdemont estaria al marge de les corrupteles de la troca barcelonina del seu partit. I Amer és una població situada al peu de les Guilleries, el massís on es van fer forts els homes i dones de Francesc de Verntallat durant les dues guerres de remença (1462-72 i 1484-86); una mena de bosc de Sherwood on els pagesos van abolir els mals usos dels senyors feudals. I com recorda en un tuit avui mateix Lluc Salellas, regidor de la CUP a Girona, "els remences ja feien assemblees".  

És cert que el nou president no va fer cap esment a la corrupció política en el seu discurs, tot i que hauria estat bé, tal com l’hi van reclamr C's i CSQP, per marcar distàncies amb el pujolisme. Malgrat l'omissió, el recanvi de Mas s’ha revelat com un encert amb un gran potencial: Puigdemont trenca amb les hipoteques del passat, crea les condicions necessàries per eixamplar la base social del sobiranisme i insufla ànims renovats a aquesta nova fase, que és absolutament clau. S'engeguen simultàniament tres processos en paral·lel: un, liderat pel Govern, per a la creació de les estructures d'Estat pròpies -entre elles, un banc central, una hisenda i una seguretat social-; un altre, auspiciat pel Parlament, per a l'elaboració del marc normatiu que ha de permetre la desconnexió d'Espanya sense incórrer en cap buit legal, i un tercer, impulsat per la ciutadania i el món municipal, per a la redacció de la futura constitució de la República. I tot això en un ambient polític de màxima hostilitat: com pronostiquen alguns analistes, en menys de 30 dies es produirà el xoc de trens entre la legalitat espanyola i la legitimitat democràtica catalana. 

Tres virtuts i un escenari 

"Hem canviat el número 4 per la província de Barcelona pel número 3 de la província de Girona", denunciava ahir la portaveu de C's, Inés Arrimadas. En efecte, Carles Puigdemont és l'hereu polític d'Artur Mas -igual com ell ho va ser de Jordi Pujol, o Rajoy respecte d'Aznar- però això no és cap frau democràtic. El nostre sistema polític no és presidencialista, sinó parlamentari. Com passa al Congrés, al Parlament els electors votem opcions polítiques i el president de l'executiu s'escull entre els diputats de la cambra (o l'alcalde, entre els regidors del ple). 

Encara que hagi estat per designació directa de Mas –"jo proposo Carles Puigdemont", va dir utilitzant el verb en primera persona-, hi ha un abisme entre el mentor i el seu successor. D'entrada hi veig tres atributs que poden ser positius per al procés i dels quals anàvem més aviat justets: coneixement de la CUP en primera persona, humilitat i finezza política. Els anticapitalistes lideren l'oposició al consistori gironí i Puigdemont està acostumat a bregar-hi. Almenys en les formes, el successor de Mas traspua humilitat. Després de compartir plató al programa .CAT de TV3, Tian Riba comentava divendres a RAC1 que tenia la percepció d'haver vist el president en funcions reclòs en la seva torre de marfil, "més desconnectat que mai" de la realitat del carrer. "Deixem l'orgull i agafem la dignitat", va proclamar ahir Puigdemont poc abans de prometre al primer secretari del PSC, Miquel Iceta, que no el decebria quan aquest li reclamava "seny, seriositat, calma, prudència i unitat" ja que són virtuts que formen part de la seva praxis política: l'estil gironí. 

Quant a la CUP, el nou president va deixar clar que "parlem llenguatges diferents, però coincidim en moltes coses com el procés constituent i l'emergència social. No ens hi volem semblar, encara que tinguem similituds en el pentinat", va dir [en al·lusió al serrell d'Anna Gabriel]. I així arribem a la fina ironia. Ahir van llambrejar alguns tics -o tocs- britànics, i no tan sols per la tarrufa a l'estil beatle, sinó per aquella la flegma que va exhibir, repartint llenya en la seva mida justa a tort i a dret. A Inés Arrimadas la va deixar distreta quan li va etzibar que "la grapa del feixisme sobre les nostres vides no la volem mai" a propòsit de l'afusellament de Carles Rahola, i a Miquel Iceta n'hi va ventar un parell que déu-n'hi do, com ara que "el federalisme es demostra federant, especialment quan es tenen responsabilitats de govern" i que dormís tranquil, que "no estarem mai fora de la llei" ja que "estem en una cambra legislativa que fa lleis". 

Tot plegat em porta a concloure que Puigdemont arriba en el moment idoni, sense govern a Madrid i amb l'oposició al Parlament més desnortada -com diria Manuel de Pedrolo- que mai. 

Junts pel No 

L'actitud de tancament en banda exhibida pels diversos grups de la cambra durant el debat d'investidura palesa que l'acord d'estabilitat entre Junts pel Sí i la CUP era necessari per contrarestar la unitat d'acció -i de plantejaments!- de l'oposició. Malgrat la teòrica diversitat ideològica de les formacions que la componen, tota ella es va arrenglerar sense fissures al costat de l'unionisme i va mostrar una gran sintonia en l'anàlisi de la situació. 

- Cosa que no va fer llavors, l'oposició en ple va reconèixer el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27-S i va assenyalar que el sobiranisme les va perdre en no obtenir el suport de la majoria dels electors: "el 52% dels catalans no és independentista", recordava Xavier García Albiol. 

- Sense el suport de la majoria social, l'oposició nega qualsevol legitimitat a l'inici d'un procés constituent a Catalunya. Citant un article de Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia, Iceta va assegurar que "el 48% és una xifra molt important, però insuficient per saltar la paret" i va advertir que el PSC "s'hi oposarà aferrissadament" i que el president no trobarà ni la seva compassió, ni la seva solidaritat si la legalitat espanyola actua.

- Per a l'oposició, el procés "divideix els catalans entre bons i dolents". "Fins avui el primer traïdor era CUP, el segon CSQP i el tercer, nosaltres. Proposem un ex aequo", va bromejar Iceta. "Ens obliguen a ser estrangers al nostre país", va afirmar García Albiol. Aquest mateix matí, el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, ha qualificat d'"autoengany" i d'"errònia" una lectura del 27-S que obre un "camí cap enlloc" que només portarà "més frustració" i una "triple fractura: amb Espanya, amb la UE i entre catalans". 

- En opinió de l'oposició, l'acord d'estabilitat assolit pels independentistes servirà a CDC per perpetuar-se en el poder i guanyar temps per recompondre el partit. Lluís Rabell va acusar els independentistes d'actuar com Aznar, però a la inversa. Ell "va descobrir que es podia governar Espanya contra Catalunya i vostès fa en mateix. Aquestes fanfarronades i bravocunades del Parlament li donen benzina al PP per conservar el poder". Per al PP i CSQP, l'acord és també una humiliació recíproca. Per al president sortint i CDC per part de la CUP, i per a la CUP per part de Junts pel Sí. 

- Per a l'oposició tot és una gran mentida. Arrimadas va denunciar la "utilització de l'esperança i la il·lusió legítima de molts catalans que han cregut les paraules del senyor Mas. Vostès han dividit Catalunya i això és el més greu: saben que estant mentint i acabaran defraudant les dues meitats". En aquest punt, el portaveu de Junts pel Sí, Jordi Turull, va recordar que "el 70% de la població té lligams familiars i emocionals amb Espanya" i que "aquest procés no va contra ningú, sinó a favor dels set milions i mig de catalans i catalanes".

C's i el cordó sanitari 

Fotografia: Jordi Borràs
C's, que va batejar Carles Puigdemont com a "Mas de lo mismo", va criticar l'aptitud del candidat. "No hi ha res més perillós que una xarxa social gestionada per una persona que no és moderada", va dir Inés Arrimadas. "Aixequi la vista dels 140 caràcters de Twitter", va respondre el presidenciable. 

Per a C's, el pacte de Junts pel Sí i la CUP és un "cordó sanitari" per aïllar l'oposició i silenciar l'esquerra anticapitalista. La seva portaveu va blasmar "la por" dels independentistes "a posar les urnes, però les de veritat", i va assegurar que "la diferència entre vostès i nosaltres és que nosaltres defensem la democràcia". 

Com més tard faria també el PP, C's va reconèixer sense embuts que cal executar el corredor ferroviari del Mediterrani i que Catalunya mereix un sistema de finançament "més just" per atendre les necessitats dels seus habitants, raó per la qual va comminar el futur govern a abandonar el seu propòsit i "negociar conjuntament amb el govern espanyol millores per al conjunt dels catalans. Diàleg, unitat i sentit comú. Hi ha marge en aquesta cambra per negociar amb l'Estat". Puigdemont es va declarar "escèptic". "No ens guanyarà en negociació i lleialtat envers governs que no eren nostres. Si fem balanç del nostre esforç ja veiem quins són els resultats: els acords no es compleixen mai", va concloure. 

El PSC i l'encaix de Catalunya 

El primer secretari dels socialistes catalans va lamentar que Junts pel Sí no hagi obert la negociació a altres partits en cap moment, ja que "es pot establir una relació de confiança des d'una profunda discrepància ideològica". Miquel Iceta va criticar la "governamentalització dels mitjans de comunicació públics" catalans i va citar dos editorials de La Vanguardia i El Periódico contraris a la secessió per fiançar la seva posició. "Llegeixi més diaris", li va recomanar Puigdemont. "Aquests també, que estan molt bé, però llegeixi d'altres per copsar la transversalitat de la societat i l'opinió catalanes". 

Un cop més, Iceta va apel·lar a la reforma de la Constitució per trobar un encaix satisfactori de Catalunya a Espanya. "La legalitat és una. Hi ha una jerarquia normativa i uns mecanismes per canviar-la". La via unilateral "jugaria en contra de les institucions catalanes i de tots nosaltres", va advertir. "Podríem començar a superar això de l'encaix? Portem 30 anys forçant-ho i això no enganxa. Volem una relació normal, d'igual a igual", va contestar Puigdemont. 

CSQP i la utopia dels somiatruites 

El portaveu de CSQP es va mostrar especialment virulent. "M'ha semblat que estava molt enfadat", li va fer notar Puigdemont. Lluís Rabell va descriure la independència com una aspiració "il·lusòria" i "increïble" i va titllar el nou president de ser un "somiatruites, bonica paraula de la nostra llengua que defineix qui concep idees sense cap fonament en la realitat". Per a Rabell, "voler negociar la secessió d'una part d'Espanya" és "una banalitat". "Vostès, com són intel·ligents, no s'ho creuen", va reblar. 

"La independència és una cosa massa seriosa per deixar-la en mans dels independentistes, i per això està en joc. A Catalunya no la vol ni la meitat de la població i a fora, ningú". Per a Rabell, el procés ha de retornar al consens del dret a decidir com a "lliure expressió dels pobles", ja que "cada cop té més suport". 

Les paraules de Rabell van ser rebatudes pel portaveu de Junts pel Sí, Jordi Turull: "somiatruites és qui espera res d'aquest Estat. Tindríem la llengua catalana si fos per l'Estat? Algú es pensa que hauríem salvat els mots?". Turull va blasmar el discurs de CSQP perquè "no respon ben bé als elements fundacionals de les seves forces polítiques" i va convidar la coalició a abandonar la bancada de "Junts pel No" i sumar-se a Junts pel Sí. 

El PP i l'enemic exterior 

"Catalunya és Espanya i el futur de Catalunya el decidirem entre tots els espanyols". El PP va esgrimir raons democràtiques i legals per avortar el procés. Per a García Albiol, els partits independentistes tenen una "majoria parlamentària que no tenen a la societat". 

El president popular va denunciar que hi ha plantes d'hospitals buides i nens sense escoles i instituts, per la qual cosa va recomanar el nou president que "dediqui el temps i els recursos a desplegar les competències pròpies del Parlament i no a buscar enemics". García Albiol va recriminar Puigdemont que parlés en nom de tots els catalans, li va demanar que el mirés als ulls per dir-li que el seu partit era la garantia de la sobirania nacional i va fer una crida al PSC a "anar tots a una en la defensa de l'interès comú d'Espanya". 

En la seva rèplica, el presidenciable va precisar que "no he parlat en nom de tot el poble, sinó per a tot el poble perquè tothom se sentit concernit en aquesta nova etapa" en què hi haurà una "fabulosa i colossal participació ciutadana" per elaborar "una constitució que s'assemblarà molt a la constitució que qualsevol persona -fins i tot les no independentistes- voldria per al país on visqués". Pel que fa a les intimidacions, "no tinc cap problema a mirar-los als ulls" va dir Puigdemont. "M'ha semblat molt reiteratiu. Utilitzar aquest to el menysté a vostè i no a mi".

Les veus de l'acord 

En nom de l'esquerra anticapitalista, Anna Gabriel va afirmar que "la millor estructura d'Estat és la gent" -o "les persones que volen ser nació", en versió presidencial- i va assegurar que "la CUP hi serà si hi ha partida: independència, procés constituent i rescat social". 

Per la seva part, Jordi Turull, de Junts pel Sí, va parlar de "moment solemne". "Això que anem a fer és molt gros, una cosa molt gran, històrica. No hem vingut a fer cuinetes. Potser vostès tenen poca feina. Nosaltres en tenim molta". Com ja va fer al Congrés dels diputats el 8 d'abril de 2014 quan hi va anar a sol·licitar com a comissionat del Parlament la cessió de la facultat per celebrar un referèndum pactat amb l'Estat d'acord amb l'article 150.2 de la Constitució, Turull va acabar la seva intervenció citant Nelson Mandela: "Tot sembla impossible fins que es fa".

09 de gener 2016

'Astut' Mas: pàtria, partit, procés i poltrona


Per a molta gent -de nació catalana o espanyola, tant se val- Artur Mas és l'encarnació viva del dimoni. Per a d'altres, en canvi, és poc menys que Déu Nostre Senyor; el messies que finalment havia de dur Catalunya a la independència després d'haver-se vist forçat a abandonar les comoditats de la casa gran del catalanisme per transitar penosament pel pacte fiscal, el dret a decidir i l'estat propi. 

Per a mi, Mas és una persona de carn i ossos intel·ligent, freda i calculadora (res a veure amb el Ken de la Barbie, ni amb el delfí robot de Jordi Pujol): un tecnòcrata reconvertit en animal polític a còpia d'anys en l'administració i de conteses electorals. Va ser titular de diversos departaments i conseller en cap abans d'optar a la presidència de la Generalitat cinc vegades consecutives i de guanyar-les totes, com ell mateix ha recordat avui. 

Per a mi, Mas és el cap de l'oposició que pacta amb Rodríguez Zapatero la primera rebaixa de l'Estatut, i és també el president d'un Govern de Catalunya que s'autodenomina dels millors i que fa i desfà amb el suport del PP d'Alícia Sánchez-Camacho: el de les retallades socials en sanitat i educació, el de la reforma laboral, el de les subvencions a escoles d'elit, el de la repressió policial, el de la venda d'actius patrimonials a fons d'inversions i el de les concessions, les externalitzacions i les privatitzacions dels serveis públics a empreses amigues. Per tot això -i perquè la motxilla que duu a l'esquena el fa sospitós de connivència amb la corrupció i el finançament irregular de CDC- no el volia com a president de la República catalana naixent, tot i que reconec que des de fa algunes setmanes me l'hauria empassat amb patates per tal de poder sortir del fangar i desplegar l'acord parlamentari del 9 de novembre de desconnexió amb Espanya. O dit d'altra manera: volia comprovar si ens tornaria a trair. 

Un abans i un després de la Diada de 2012 

El desembre de 2012 vaig dir una obvietat venint de mi: que renegava de la figura de Mas "com a polític", però que el respectava "com a president" i que no tenia "cap queixa" de la seva actuació "des de l'endemà de l'Onze de Setembre" d'aquell any, quan va decidir d'avançar les eleccions: "Mas no s'ha equivocat. Potser el seu sacrifici personal ha començat massa d'hora, però ha situat el país on calia", vaig escriure llavors. 

Amb diversos casos de corrupció sobre la taula i el partit en caiguda lliure a les enquestes, l'octubre de 2014 feia tot l'efecte que el president només provava de salvar el coll. "Probablement en aquest moment no hi ha ningú com ell per liderar el procés -per capacitat, presència, credibilitat i savoir faire; però també per instint de supervivència-, tot i que tampoc no hi ha ningú més amortitzat que ell, més hipotecat, que hagi fet un gir més copernicà, ni que hagi promès que se sacrificaria per la causa i se'n tornaria a casa". 

Cansat del xantatge constant al seus companys de viatge (ERC i CUP) i al conjunt de l'independentisme, em vaig plantar: "Senyor Mas, sí i no. Sí al 9-N i sí al vostre lideratge fins a unes plebiscitàries anticipades"; però no més enllà. 

Avui ha arribat el dia 

Com tothom sap, el plebiscit es va celebrar el 27-S i malgrat obtenir un resultat insuficient de 62 diputats el xantatge s'ha exercit i perllongat durant tres mesos. Fins al darrer dia, el president en funcions ha pretès que la CUP l'investís per comandar el procés amb total seguidisme -almenys aparent- dels seus socis: ERC, Demòcrates, MES, independents, ANC i Òmnium. Després de posar la CUP contra les cordes després del resultat de l'assemblea de Sabadell del 27 de desembre i del Consell Polític del 3 de gener, Mas encara treia pit -"em volen destronar però els reis són els reis", va etzibar- i furgava en la nafra. Tenia raó quan afirmava que "no es pot construir un país des de la resta, des de l'exclusió i des del veto", però mancava a la veritat quan sostenia que la negativa de la CUP no era només una "qüestió personal" sinó que bandejava un sector més o menys ampli de la societat catalana. 

Quan ja pocs hi creien, aquest migdia les tornes han canviat. Mas ha llançat la tovallola i ha cedit el ceptre a l'alcalde de Girona i president de l'Associació de Municipis per la Independència. "Jo proposo Carles Puigdemont com a president, funció que exercirà amb tota eficàcia i totes les conseqüències", ha anunciat en roda de premsa aquesta tarda. Algun dia sabrem quins moviments i pressions internes s'han produït dins de Junts pel Sí per propiciar-ne el relleu -s'admeten apostes: qui serà el primer, Francesc-Marc Álvaro o Vicent Partal?-, però una cosa és clara: a Mas ja li està bé perquè aquesta sortida li deixa camp per córrer de cara al futur. Com ha detallat durant la seva compareixença, "faig un pas al costat, però no hi renuncio. No em retiro de la política". És més, Mas ha assegurat que queda "lliure del compromís de no tornar a presentar-se a les eleccions", tot i que a curt termini es concentrarà "a renovar i refer la solidesa de l'espai de CDC i tot el que representa", que és "una de les nostres urgències i necessitats i que és bona per al país". 

Mas, el salvador

"Això no estava previst", ha dit Mas tot just iniciar la roda de premsa. La seva idea era convocar dilluns mateix noves eleccions per al 6 de març; un escenari que ha definit com "el pitjor dels possibles" per "l'alta probabilitat de caos i el cansament de molta gent". Mas ha ressaltat la necessitat "que les coses es vegin amb optimisme", ha vaticinat que "mentre tinguem el projecte viu, comú i col·lectiu, el procés està salvat" i ha fet una crida a "defensar la sobirania i posar aquesta sobirania al servei dels set milions i mig de catalans i catalanes". 

El president en funcions ha reconegut que la renúncia "té un component dolorós", però que es tracta d'una "decisió transcendent i conseqüent per salvar el procés" que ha estat presa després de fer un "balanç de costos i beneficis. Els costos hi són, però els beneficis els superen de llarg. Estic molt segur dels avantatges per al país i per al projecte". 

Després de tres mesos amb la situació enquistada, havia arribat un moment en què molts catalans havien posat les quatre 'P' -país, partit, procés i poltrona- sobre la taula i tenien dubtes de quina prioritzaria el president. "Primer el país", ha dit avui. També ha aclarit que no li preocupa la poltrona: "Puc ser president o expresident. Jo no vull càrrecs", si bé s'ha posat "a disposició del Parlament, del Govern i del president per tot i a tot" i ha deixat la porta oberta a "ajudar sense reserves" i a "fer unes determinades funcions" si l'hi demanen. 

Acord a contracor 

Mas s'ha referit a l'entesa amb la CUP com un "acord raonable en termes d'estabilitat", però ha deixat tota l'autocrítica per a la esquerra anticapitalista -"la vida és dura i les coses són com són. Redreçar això vol sacrifici i visions de la jugada a llarg termini, i assumir errors públicament. De la seva esmena poden sortir coses bones per al futur", ha augurat- i s'ha erigit en el salvador del procés: "Quan a la vida has de prendre decisions difícils t'has de refugiar en els teus principis. Estic fent bé perquè estic fent el bé", ha sentenciat a risc de semblar "presumptuós" (jo diria més aviat ultracuidat, que perquè tothom ho entengui és la traducció catalana d'endiosado). 

El president en funcions ha explicat que "serà Junts pel Sí amb 62 diputats qui garantirà l'estabilitat". Per la seva part, "la CUP es compromet a no votar en cap cas en el mateix sentit que la resta de grups quan el Govern no tingui majoria" a la cambra i ha detallat que "dos diputats de la CUP s'incorporaran a la dinàmica parlamentària de Junts pel Sí". Per a Mas, es tracta de "corregir a través de la negociació allò que no vam obtenir a les urnes. Són les conseqüències de no haver arribat a la majoria" i de trobar-nos davant d'un "mapa polític amb molta complexitat amb un risc d'inestabilitat permanent amb mi al capdavant. No es pot pujar l'Everest amb espardenyes", ha admès. 

L'oposició munta en còlera 

Tan bon punt s'ha conegut la notícia, els grups de l'oposició han tocat a sometent. Per a Inés Arrimadas (C's) el pacte és fruit de la "por a les urnes i a la democràcia". Com a bon sucursalista, el portaveu del PP, Xavier García Albiol, ha insinuat que "no es respecten les normes de convivència" i ha promès que "el PP serà el garant que al Parlament es respecti la democràcia i la llibertat. Estarem a l'alçada històrica del moment que ens ha tocat viure". 

Per la seva part, el líder del PSC, Miquel Iceta, ha titllat "aquesta nova astúcia" de "frau democràtic" i ha acusat la CUP de "subordinació impúdica" i de "transfuguisme". "El problema -ha dit- no són les persones, sinó el procés i la interpretació del resultat de les eleccions del 27-S. No hi ha mandat democràtic per actuar unilateralment". Iceta ha afirmat que l'acord és "fruit del recel, de la por i de la desconfiança a perdre les noves eleccions" i ha conclòs que es tracta d'una "fugida cap endavant" que "força les institucions fins a límits mai no vistos" i que "no és un acord bo per a Catalunya". El portaveu socialista ha advertit que "podem pagar un preu molt alt" i ha donat per fet que "hem perdut tres mesos i tota la legislatura, duri el que duri".

04 de gener 2016

Jo no demano perdó

Des d’ahir a la tarda, tan bon punt conèixer-se la notícia que finalment la CUP no donaria suport a la investidura d’Artur Mas, es prodiguen a la xarxa tota mena de disculpes i peticions públiques de commisceració: uns, com els alcaldes d’Argentona i Celrà, en considerar que l’organització ha pres una “mala decisió” i no ha estat a l’alçada, i d'altres, com el president de l’ANC i la seva predecessora, per haver-se “equivocat” a l’hora de recomanar indistintament el vot per a Junts pel Sí i la CUP el 27-S. 

Un amic meu escrivia ahir al seu mur de Facebook que els de la CUP “han estat coherents com a anticapitalistes però no com a independentistes. Van dir que no investirien Mas i han estat coherents, però també van dir que no serien un impediment pel procés i ho han estat, els agradi o no. Per tant, en aquest sentit no han estat coherents. És legítim sí, però no coherent”. 

En descàrrec de l’Esquerra Independentista, presonera de les seves palles mentals (què va ser primer: l'ou o la gallina, la guerra o la revolució, la independència o el socialisme...), direm que almenys tres vegades ha donat veu i vot a les seves bases per intentar fixar la posició dels 10 diputats de l’organització en dues assemblees -a Manresa i Sabadell- i la ronda de consultes a nivell local i territorial de la setmana passada. En favor de la CUP direm també que en tot moment ha eixamplat el dret a dir-hi la seva als simpatitzants, membres i col·laboradors de les assemblees locals i grups de suport; un dret al qual m’hi he acollit. A partir d’aquí, tota la resta és criticable. 

El meu parer i els meus arguments ja els he posat per escrit en alguns articles. Crec que tot plegat feia massa temps que durava, que no hi havia voluntat real d’acord per part de la direcció cupaire -com tampoc no n’hi havia per part de la cúpula convergent- i que va ser un error fer passar els bous davant del carro: no es podia aprovar una declaració de desconnexió al Parlament com la del 8 de novembre si aquesta no duia associada la formació d'un executiu que l’apliqués i un acord mínim de governabilitat.

Reflexions de base

“Li estem donant tantes voltes que sembla que estiguem dins d'un velòdrom i d'aquí no en sortim", em deia dies enrere un altre company. "Vam començar a pedalar amb molta força, però cada cop anem més lents i al final acabarem caient. Hauríem d'aixecar el cap del manillar i mirar endavant. Tenim una sortida; no és la que més ens agradaria, però l'escenari polític que ha deixat el 20-D ens pot beneficiar. L'assemblea va dir ‘sortida 1.515’. Agafem-la. El meu vot és sí”. 

Us deixo, encara, la reflexió d'un altre activista alellenc: "Quan vam començar aquest camí ja sabíem que la complexitat i transversalitat d'aquest projecte requeriria tenir estranys companys de viatge i certes concessions per totes les parts. L'altra opció representa tornar a la casella de sortida i optar per una suposada majoria d'esquerres dins el marc de l'Estat espanyol, que també suposarà concessions i acceptar nous lideratges. La primera opció té riscos i esperances d'aconseguir un nou status quo. La segona continua tenint riscos i és el mateix de sempre". 

Quan dimecres de la setmana passada vaig ser consultat per l'assemblea local d'Alternativa per Alella-CUP, la meva opinió, literalment, va ser aquesta: "la cessió de 2 vots favorables a la investidura era oportuna abans i tot just després de la trobada de Manresa, oimés quan aquesta era la translació exacta de les voluntats expressades pels assistents. En canvi, a la vista de l'assemblea nacional extraordinària de Sabadell, en la qual vaig prendre part, crec que aquesta proporció hauria de pujar fins als 5 vots favorables. Qualsevol altra proporció em semblaria una adulteració del resultat de l'assemblea. Si de cas, i sense ànim d'ofendre a ningú, correspondria als partidaris del 'no a tot' valorar si volen ajuntar els seus vots als dels partits unionistes i engegar a dida l'oportunitat de formar un govern per a la ruptura i iniciar un procés constituent, o si s'estimen més commutar-los per abstencions". 

Més lluny de la CUP que mai

Segons m'han explicat, el meu posicionament va ser exposat davant l'assemblea territorial del Maresme i el Barcelonès Nord del passat dissabte a Calella, però no va ser presa en consideració en el marc del Consell Polític celebrat ahir a Barcelona. Finalment, per una majoria exigua de 34 vots a 32, la CUP va decidir no facilitar la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat. La fórmula adoptada per vehicular aquest rebuig em sembla la més covarda de totes: 10 abstencions. Ni carn, ni peix. Com això em sembla una burla i una adulteració flagrant i interessada del resultat d'empat registrat a l'assemblea de Sabadell, des d'ahir em sento més lluny que mai d'aquesta CUP. Com l'Antonio Baños (i, probablement també, d'en Ramon Usall). 

Ni en el remotíssim cas que Mas fes el "pas al costat" que avui -massa tard- alguns li han començat a exigir crec que em resultés fàcil congraciar-me amb la CUP. Seria una jugada mestra de l'Anna Gabriel & Co, ho reconec; però així i tot em recaria. El secretariat nacional, el Consell Polític i el Grup d'Acció Parlamentària han deixat l'assemblearisme estès a la cuneta. Se'n volien servir cuinant a foc lent la decisió final i, en no sortir-se'n, han provocat el desenllaç que tots coneixem. L'opinió de les bases, dels pobles i del territori estava dividida exactament al 50% i això obligava a buscar una solució de consens; però aquest empat tècnic ha estat escombrat pel sectarisme i el dogma de fe d'unes organitzacions d'extrema esquerra que només es representen a elles mateixes i que, tanmateix, s'han erigit en guardians de la revolució. Ho sento, però el vot de qualitat o el dret de veto no passen per ser, precisament, pràctiques assembleàries i, en qualsevol cas, no van amb mi.

El Maresme ha estat a l’alçada

Ja he dit que no demanaré perdó, ni crec que cap dels militants, simpatitzants i càrrecs electes de la CUP a escala municipal que des de dins han maldat per salvar el procés ho hagin de fer. A Alella, el 72% dels simpatitzants ens hem mostrat proclius a l'acord, una proporció que al Maresme i el Barcelonès Nord -incloses Badalona, Sant Adrià i Santa Coloma- ha estat refrendada pel 84% de la militància i que va fer que 4 dels 5 representants de la territorial defensessin també aquesta opció davant el Consell Polític d'ahir diumenge. 

Visca el Maresme, lliure i tropikal!