29 de desembre 2016

Ni rei ni por: els iconoclastes de 1868

Formalment Espanya és una democràcia. Una democràcia imperfecta, però. Hereva i deutora de la dictadura franquista. La millor prova és la seva Constitució i, més encara, la interpretació obtusa que repetidament en fan els ressorts de l’Estat i els partits nacionalistes espanyols. 

Entre “els dèficits democràtics” del Regne d’Espanya hi ha, justament, la imposició de la monarquia i el blindatge de la figura del titular de la corona, a qui es declara inviolable i irresponsable a tots els efectes. A Catalunya, la tradició republicana té arrels pregones que enfondeixen els seus orígens en la naturalesa comtal dels seus primers sobirans i que creixen amb el dinamisme social i econòmic del país que fa possible el pactisme amb el rei d’Aragó a les Corts, fins arribar als primers xocs de trens amb la corona hispànica: les guerres de Separació i de Successió i els respectius moments republicans de Pau Claris de 1641 i de la Junta de Braços 1713.

A una certa esquerra catalana, moderna i cosmopolita, aquest discurs li fa mal d’ulls. Ella es declara filla de les lluites obreres i revolucionàries del primer terç del segle XX i es desentén totalment de personatges cabdals com Abdó Terrades, Baldomer Lostau, Valentí Almirall, Josep Anselm Clavé o Josep M. Vallès i Ribot, així com de les bullangues i els rebomboris de Barcelona i de moltes altres ciutats catalanes. 

Aquesta esquerra viu de forma acomplexada el fet nacional i oblida que des de mitjan segle XIX el nostre ADN és antimonàrquic. Destruir els símbols regis és una tradició catalana més vella que ballar sardanes o fer castells, i com a tal s’hauria de poder practicar amb orgull perquè els catalans no som súbdits de res ni de ningú. 

Dibuix d'Apel·les Mestres per a La campana catalana 
(1908). Les campanes s'anomenen Autonomia, Solidaritat
 i República Catalana. Al peu de la il·lustració s'hi llegeix: 
"Arremangém-s'hi, má á la corda, i comensém la feyna!".
Al llibre Recorts y fantasies, publicat el 1906 per l’editorial del diari El Poble Català, el polifacètic artista Apel·les Mestres narra l’esclat de la Revolució de 1868 a Barcelona. Allò també va ocórrer un més de setembre, però no va tenir res a veure amb la crema de pa sucat amb oli de les fotografies de Felip VI al Born. La Junta Revolucionària de Barcelona va acordar l’enderroc de la Ciutadella, la dissolució dels Mossos d’Esquadra i l’abolició de les quintes i dels impostos al consum. En aquell cas, les autoritats de l’Estat van haver de prendre partit, les institucions van ser ocupades pel poble i el bisbe, a qui els estudiants i altra gent de baixa estofa li volien mal, va haver d’amargar-se uns dies a casa del cronista. Un altre paral·lelisme: aquell prelat, anomenat Pantaleó Montserrat, era fill de Maella, a la Franja, com l’actual arquebisbe, Juan José Omella. Mestres ho explicava així:

La vesprada del 29 de setembre de 1868 [...] acabava d’esclatar la Revolució, el poble s’havia apoderat de Ca la Ciutat y cremava al mitg de la plaça els retratos d’Isabel II, mentres en oposades direccions partien grupos per fer lo mateix ab els retratos y bustes que existien en el Govern Civil, el palau del Bisbe, el teatre del Liceu y altres edificis més o menys públics. 

Després de cremats els retratos reials en la Plaça de Sant Jaume, van destacarse en totes direccions grupos d’iconoclastes disposats a repetir l’auto de fe ab tots los demés retratos d’Isabel II, que existien en els edificis públics. 

Dues imatges de 1868: "el pueblo de Barcelona quemando retratos del 
 primer y último Borbón", en al·lusió a Felip V, i dibuix de Marià Burgués
 de revolucionaris llençant retrats d'Isabel II a Sabadell
Ab atxes enceses els uns, precedits els més de xarangues, que despertaven de son llarc somni al Himno de Riego, el de Luchana, el de Peracamps y fins el Trágala y el Xirivit de la Camància, recorrien la ciutat als crits de viva y mori tot lo imaginable. Crits que no passaven de crits, just es ferho constar. 

Un grupo, que s’havia anat engruixint al pujar Rambla amunt, va deturarse davant del teatre del Liceu y va trucar estrepitosament a les portes. Més mort que viu va baixar a obrir el conserge clàssic don Pío del Castillo. 

Al trobarse davant d’aquella multitut esperitada, les dents li espetegaven. ¿Què li volien aquells energúmens cridant i gesticulant tan desaforadament? 

- “El retrato de la reina!”, li va respondre un clamoreig general. 

- “Però, senyors, si aquí no hi ha cap retrato!”, va respondre l’aturrollat don Pío. 

- “Sí, sí!”, insistí la multitut. 

- “Hi ha un busto!” 

- “Sí, sí! El gussi, el gussi”, repetí un aplec de veus. “Volem el gussi! Que se’ns entregui el gussi!” 

[...] En fi, una comissió va destacarse, va parlamentar ab ell, y un cop posat en clar que de lo que’s tractava era del bust de la reina, que damunt d’un pedestal s’aixecava en el primer replà de l’escala principal, va franquejar l’entrada; el bust -hermosíssima escultura en marbre, obra de don Andreu Aleu- ben embragat pel coll ab sòlides cordes de cànem, que van sortir com per miracle va rebotre escales avall y va sortir a la Rambla entre les frenètiques aclamacions del públic.

Però un bloc de marbre no pot cremarse. Què se’n fa ara d’aquest bust?... La resolució aviat va ser presa: lo que no podia morir pel foc havia de morir per l’aigua. Y tirant de les cordes mateixes que l’agarrotaven, el bust va esser arrocegat Rambla avall, fins a la muralla de mar, des de ont, entre gran cridòria y picaments de mans, va esser precipitada a les onades que batien en les roques.

28 de desembre 2016

L'exemple de Joan Coma

Ahir, una parella de paisà dels Mossos d’Esquadra va detenir a Vic el regidor cupaire Joan Coma, abans de lliurar-lo a la Guàrdia Civil i passar a disposició judicial. Avui, Coma ha comparegut davant l’Audiència Nacional, a Madrid. El jutge que porta el cas, Ismael Moreno, l’imputa un presumpte delicte d’“incitació a la sedició” i un altre “contra la forma de Govern”, una tipificació jurídica anacrònica pròpia del codi penal franquista de 1973 (la qual cosa ja diu molt del personatge). Durant l’interrogatori, el fiscal, Vicente González, ha demanat Coma una anàlisi semiòtica: què va voler dir quan va declarar que “per fer la truita caldrà trencar els ous”. 

Sense estridències

Després de les polèmiques suscitades arran de les detencions de l’alcaldessa de Berga i dels cinc militants de l’esquerra independentista acusats de cremar fotografies del rei d’Espanya, aquest cop l’actuació dels Mossos s’ha fet sense estridències. Sembla que Junts pel Sí i la CUP n’havien parlat i ho tenien tot apamat, i Joan Coma s’ha mostrat lúcid i cordial alhora: “L’estat espanyol em deté. Aprofitem tot allò que ens uneix per plantar-li cara col·lectivament. Una abraçada a tots, de tot cor. Amor etern”. El mateix amor en forma de solidaritat que va rebre ell anit de les persones concentrades a les portes de tots els ajuntaments del país, i dels veïns i companys que avui li han fet costat a l’entrada del tribunal.

L’Estat, doncs, sembla que ha picat ferro fred. Els partits independentistes han tancat files també en aquesta qüestió, i han evitat així de caure en una espiral acció-reacció com la que va enfrontar l’Ertzaintza i l’esquerra abertzale els anys 90. Per a l’entorn de Batasuna, els policies bascos eren sipais: traïdors. I això és el que alguns volen que passi a Catalunya; i per això cal que ens conjurem i no caiguem en la provocació. Com ha fet avui Joan Coma, un home tranquil que ha defensat “la desobediència civil no violenta” com a “eina legítima i democràtica en situacions d’injustícia”, com històricament han practicat els moviments veïnals, ecologistes i pacifistes a casa nostra. "Defensem aquesta via perquè l'Estat no permet un referèndum", ha respost Coma durant la declaració.

Amb la detenció i el trasllat immediat a Madrid dels militants de l’esquerra independentista, l’Estat prova de projectar en l’imaginari col·lectiu espanyol les mateixes escenes que protagonitzaven anys enrere “els cadells d’ETA”. Però no se’n surt. Per no tenir, no té ni kale borroka. Aquí els presumptes delictes són d’opinió, i comprometen l’exercici del dret a la lliure expressió de tota la ciutadania.

Policia política 

Precisament aquests dies, el qui fóra director de seguretat ciutadana de la Generalitat els anys 1983-1984, Miquel Sellarès, advertia que els Mossos estan infiltrats fins al moll de l’os per agents que treballen per a la intel·ligència espanyola, i que hi ha "hi ha sectors dels serveis d’informació dels Mossos que tenen una mania persecutòria amb la CUP". Són aquests sectors, justament, que escampen la brama d’una “batasunització” del procés i de la societat catalana. 

Molt oportunament, el setmanari La Directa publicava recentment un reportatge en què identifica qui són i com actuen aquests sectors de la policia catalana. Són agents i comandaments adscrits a l’Àrea Central d’Informació Interior, la missió dels quals consisteix, entre d’altres, a “realitzar la recollida i el tractament de tota la informació de caràcter operatiu referida a la conflictivitat laboral i social, i a l'activitat institucional”. Això els dóna carta blanca per actuar des de l’anonimat, barrejar-se entre les manifestants, monitoritzar les xarxes socials i redactar autos acusatoris rere una identitat protegida. 

Vigilants i vigilats 

Tots aquests factors, i d’altres, justificarien una reflexió profunda sobre les zones grises de la democràcia i els límits de la impunitat. Quis custodiat ipsos custodes?, es demanava el poeta llatí Juvenal. Avui, a can Basté, el debat era molt més prosaic. Esther Vivas es preguntava “què faran els Mossos quan es convoqui el referèndum”; Quico Sallés afirmava que la policia catalana hauria d’haver impedit la detenció de Coma, i Francesc Marc-Àlvaro sostenia que “els Mossos obeiran el president de la Generalitat com a comandament suprem, d’acord amb l’article segon de la Llei de Policia de Catalunya”. Temps al temps.

12 de desembre 2016

Mossos, tenim un problema

Ja tornem a ser-hi: Junts pel Sí i la CUP es llencen els plats pel cap per enèsima vegada, l’independentisme es destrempa i l’Estat s’ho mira delitós. L’aprovació del pressupost de 2017 penja d’un fil. Divide et impera, que deien els romans. I d’això, de sembrar la discòrdia i atiar la zitzània per afeblir l’enemic, els ministres i lacais de l’imperi en saben un niu. Tenen 500 anys d’experiència acreditada. Sembla mentida que alguns no se n’adonin! 

Com ja va passar amb la detenció de l’alcaldessa de Berga setmanes enrere, el punt de fricció ha estat una nova actuació dels Mossos d’Esquadra. En aquell cas, la conselleria d’Interior i el grup parlamentari que dóna suport al Govern de la Generalitat va espolsar-se de sobre qualsevol responsabilitat política i institucional i va defensar a capa i espasa la professionalitat de la policia autonòmica. El missatge, immaculadament asèptic i fastigosament acrític, era aquest: “els Mossos compleixen funcions de policia judicial i es limiten a donar curs a les instruccions dels jutges”.

Però aquest cop la cosa no ha anat ben bé així. En aquesta ocasió, els Mossos haurien actuat d’ofici –de mutu propi, i no pas sota la batuta de cap autoritat judicial- per identificar els autors d’una crema de fotografies del rei Felip VI durant els actes organitzats per l’esquerra independentista el passat Onze de Setembre. D’aquestes perquisicions se’n va derivar la detenció, dimecres, de tres d’aquells joves abans de ser traslladats a l’Audiència Nacional de Madrid. 

En contra del que opina la portaveu del Govern, Neus Munté, per a mi els Mossos són part del problema i no pas de la solució. No veig cap Frederic Escofet ni cap Enric Pérez Farràs enlloc, ni tinc gens clara la lleialtat institucional dels seus integrants. L’experiència com a ciutadà i la sola observació empírica de la realitat em porten a veure més un modus vivendi que una vocació, i més fatxenderia i envaniment que no pas pulcritud o capacitat intel·lectual. 

No era això, companys 

Recordo les pintades i els adhesius de Catalunya Lliure, Maulets i el Moviment de Defensa de la Terra amb la silueta del tricorni demanant Que se’n vagin! Era una posició utòpica i maximalista, que expressava el desig de foragitar l’ocupant ipso facto i fundar un estat l’endemà mateix sense gent vestida de caqui i amb una policia modèlica, democràticament exquisida. Però en comptes d’això, què tenim? Un monstre amb els peus de fang: mediocritat en estat pur. Un gran bluf, com moltes altres de les fites del catalunyisme de CiU. 

Esperançat que algun dia ens trobaríem en la tessitura actual, sempre he considerat que va ser un gran error assumir les competències d’ordre públic i seguretat ciutadana. D’una banda, perquè representava crear una policia infiltrada i subalterna –"autònomica", en diuen-, i, de l’altra, per la despesa econòmica que representa equipar i retribuir un cos format per 17.000 funcionaris, existint com existeixen altres prioritats i mancances socials al país. Els bascos la tenien, i CiU no volia ser menys que el PNB. 

Certs sectors de l’esquerra independentista sostenen que “els Mossos també són forces d’ocupació”. Potser ben bé no, però és clar que fins ara han fet sempre el joc a l’ocupant. Fins quan?

28 de novembre 2016

La repressió no s'atura, nosaltres tampoc

Fa un mes ben bo que no escric res al bloc. I no és per falta de ganes: fixeu-vos si n’han passat, de coses, en 30 dies! 

La investidura de Mariano Rajoy gràcies al suport majoritari del grup socialista al Congrés ha donat ales al nou Govern espanyol del PP. A la Villa y Corte tenen motius per estar eufòrics, tot i que oficialment el nou executiu ha moderat les formes: José Manuel García-Margallo i Jorge Fernández Díaz abandonen els ministeris d’Afers Exteriors i d’Interior, respectivament, i la Llei d’Educació de l’ínclit José Ignacio Wert sembla tenir els dies comptats. És la política del pal i la pastanaga; allò tan vell de “hágase el efecto sin que se note el cuidado”. El mateix passa a Catalunya, on Enric Millo –àlies Pillo- acaba de substituir la inquisidora María de los Llanos de Luna. 

I així, mentre s’apel·la retòricament al diàleg, l’Estat va fent el seu joc subterrani. Després de les empreses de l’IBEX, la patronal i els sindicats majoritaris, ara és el torn de l’ofensiva judicial. En aquests moments hi ha més de 400 causes obertes contra ajuntaments catalans per haver aprovat acords i declaracions polítiques a favor de la independència; hi ha un magistrat de l’Audiència de Barcelona suspès de feina i sou per haver redactat un esborrany de constitució catalana a hores mortes, i, sobretot, hi ha imputades les màximes autoritats institucionals del país: un president de la Generalitat, Artur Mas, i tres exconsellers, Francesc Homs, Joana Ortega i Irene Rigau, per haver fet possible la consulta del 9-N, i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per haver permès un ple de la cambra en què es va aprovar una resolució política. 

En dates recents hem vist la imatge penosa de veure desfilar tots aquests representants polítics davant les diverses instàncies judicials espanyoles per prestar declaració, i les tornarem a veure ben aviat. Era només qüestió de temps que els mateixos tribunals que van trigar anys a resoldre el recurs d’inconstitucionalitat del PP contra l’Estatut de Catalunya de 2006, ara actuïn amb la màxima celeritat. Com era també només qüestió de temps que aquells alcaldes i regidors que no reconeixen l’autoritat d’una justícia forana fossin declarats escàpols abans de ser detinguts a trenc d’alba al seus domicilis i portats per la força davant el jutge. És el cas de l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, i ho serà probablement també del regidor de Vic Joan Coma. Ep, i de tants d’altres que, quan arribarà el moment, sabran estar-ne a l’alçada! 

A la vista de tot plegat és clar, i ningú no en podia dubtar, que els espanyols juguen brut. La pregunta és: i nosaltres, els catalans, per ventura no estarem també practicant el joc subterrani? Espero que sí, tot i que en sóc escèptic. Moltes vegades sembla que anem amb una mà al davant i l’altra al darrera. Així m’ho fa pensar la reacció del bloc independentista (AMI, partits i entitats sobiranistes) a l’ofensiva judicial, construïda sobre la marxa. Detenen un representant de la voluntat popular i no hi ha ni un trist comunicat conjunt preparat... En fossin més o menys de 80.000 les persones congregades el 13-N davant les fonts de Montjuïc a favor de la democràcia i en contra de la judicialització del plet català, la reacció va ser improvisada. O al capdavall simplement va ser això: una resposta. 

Quina desobediència? 

La deserció de l’Estat de la taula de negociacions aboca el mandat democràtic de desconnexió amb Espanya a la via unilateral. És, per tant, evident que per culminar el procés de ruptura caldrà practicar la desobediència, però com, quan i en quin grau? Ja ho hem vist: n’hi ha qui vol desobeir aquí i ara en diversos fronts, donant peu a una guerra de guerrilles, i qui promet fer-ho més endavant d’una sola tacada, quan s’haurà aprovat la llei de Transitorietat Jurídica. 

La pluralitat ideològica del moviment explica i justifica que cada facció defensi un model determinat de país, però això no hauria de donar més munició a l’artilleria de l’Estat. Mentre no hi hagi acord entre les parts en les passes del camí que cal recórrer, l’Estat en sortirà reforçat. 

Sempre he dit que la iniciativa i la força de la gent són l’únic que tenim. I en molts aspectes requereixen unitat d’acció. Recuperem-les.

18 d’octubre 2016

Rufián a Alella: “L’endemà del referèndum no pot no passar res”

Els ponents: Andreu Francisco, Isabel Clara-Simó i Gabriel Rufián.
Fotografia: Sergi Tarrés
Dissabte passat, la secció local d'ERC a Alella va celebrar la cerimònia de lliurament de la tretzena edició del premi Germans Lleonart al director del diari Ara, Carles Capdevila. Va ser, però, un acte estrany, ja que el guardonat es trobava absent. En el seu lloc, els convocants van organitzar un debat a tres bandes amb el diputat republicà al Congrés Gabriel Rufián, l'escriptora Isabel Clara-Simó i l'alcalde d'Alella, Andreu Francisco. 

La sala de la masia Mas Coll va fer el ple amb un centenar de persones, però gairebé cap de jove. Entre això i els 30 euros que costava el cobert, “ens estem convertint en la nova Convergència?”, es va qüestionar algú. Entre els presents hi havia la vicepresidenta del Consell Comarcal, Mònica Palacín, i el regidor d'Alternativa per Alella-CUP, Oriol Font. També hi eren els exregidors republicans Carles Pérez (2005-2007) i Marc Almendro (2011-2015), el socialista Joaquim Julià (1984-1987, ara com a membre actiu de l’ANC) i la convergent Rosa Rubio (2013-2015). No hi era, en canvi, la regidora del PP Annerose Bloss, que mesos enrere va dir "chulito" a Rufián per Twitter.

Moderava el temps la regidora Teresa Vilaró, que va preguntar als tertulians pel futur del procés. En la seva qualitat de membre de l'executiva de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), Francisco va assegurar que "hi ha moltíssima gent conjurada perquè això vagi endavant" i va demanar a tothom "un silenci discret i imprescindible". Si bé va admetre haver tingut dubtes respecte del president Mas, amb Puigdemont –va dir Francisco– "la decisió està presa i se n'assumiran les conseqüències". 

OPA als comuns

Bo i admetre l’existència de sensibilitats diferents dins l’AMI, Francisco va lloar la voluntat d’entesa de l’independentisme i el tancament de files a l’entorn de les decisions que es prenen, “sense filtracions, ni renecs”. “Dit amb el degut respecte, Catalunya i Espanya són països diferents. Es pensa i sobretot es vota diferent”, va assegurar Rufián. “l això fa que al Parlament succeeixin coses en una tarda que no passen en tota la legislatura al Congrés. Mentre al Parlament dèiem gàngster a Rodrigo Rato, al Congrés jugaven al Candy Crush”.

Batlle i diputat van esbossar la nova estratègia per ampliar la base social i legitimar la via unilateral: “el referèndum és el punt de trobada amb els comuns. Hi ha la voluntat de sumar-los i, tot i que no sabem si serà un esforç inútil”, Francisco es va mostrar convençut que "l'escalada antidemocràtica de l'Estat anirà a més i s'hi acabaran decantant". Esmolant el ganivet, Rufián va apuntar que “el referèndum té com a objectiu validar el nou marc legal i és una pregunta directa als comuns: què fareu? M’agrada –va dir, sorneguer- la capacitat fagocitadora del referèndum per posicionar la gent que viu còmoda en la indefinició”. Tanmateix, el diputat va voler aclarir que ell no és independentista: “sóc republicà perquè la independència no es un fi, sinó el mitjà per construir una societat decent”, va afirmar. I tot fent un joc de paraules amb l’eslògan els comuns va sentenciar: “Nosaltres ho podem tot des del carrer i des del govern, i no des dels platós de televisió. Nosaltres som els únics que podem fer la república perquè tenim la majoria total i absoluta de 72 sobre 135 escons”. 

La por de perdre

Dels tres, Clara-Simó va ser l’única pessimista: “els catalans –va dir– confonem la poètica amb la política", en referència a “l'emotivitat de les manifestacions de l'Onze de Setembre”. Citant Joan Fuster, la seva compatriota va reclamar "menys himnes, menys banderes, menys visques i més feina". "Sabrem estar a l'alçada?", va inquirir. 

L’escriptora va reconèixer tenir “confiança” en els líders polítics independentistes, però va rebutjar fer cap “acte de fe”: “No veig clar com podem fer un referèndum vinculant i tinc por que el perdem per les eines que l'Estat té al seu abast per incidir en l’opinió pública, començant pel control sobre els mitjans de comunicació i acabant pels dels subministraments energètics... M’hauria estimat més una Declaració Unilateral d’Independència”, es va lamentar. 

Rufián li va obrir els ulls: “l’Estat ho té clar; per això actua com jo quan era petit, que tampoc no volia jugar quan sabia que perdria”. 

La veritable DUI

Francisco i Rufián van coincidir a assenyalar el punt i el moment exacte de la ruptura amb l’Estat espanyol. “Serà en motiu de l’aprovació de la llei de transitorietat jurídica al Parlament i immediatament després s’anunciarà la data del referèndum”. En aquell moment, la nova legalitat catalana substituirà el marc jurídic espanyol. Segons Rufián, “això serà una DUI com una casa de pagès”, mentre que per a Francisco “serà una afirmació de sobirania. En nou mesos això farà pendent avall i haurem de ser capaços de conduir bé el vehicle perquè el procés sigui ràpid i net”. 

La repressió

En aquest escenari, què farà l’Estat? Coincidència absoluta en la diagnosi: “no es mourà” per fer cap proposta. Per a l’alcalde, l’Estat ja ha demostrat de què és capaç: “amb el president Mas i els consellers imputats pel 9-N no s’hi ha atrevit, però en el passat ja ha clausurat mitjans de comunicació i ha enviat polítics a la presó. Arribarà llavors l’hora de la resistència pacífica, de sortir al carrer i de plantar les tendes de campanya”. 

Sabedora de la “tossuderia atàvica” d’un Estat que “té el franquisme ficat al cap”, Clara-Simó s’encomanava a Europa “perquè al cap i a la fi som ciutadans europeus, oi?”. 

La Unió Europea 

Quin paper jugarà la comunitat internacional quan es produirà el xoc de trens? Per a l’escriptora valenciana “hi haurà passivitat, però no bel·ligerància; tot i que històricament sempre ens ha jugat en contra i França, en concret, ens farà molt de mal”. 

Després de mostrar-se extremadament crític amb la Unió Europea davant la crisi dels refugiats i la pèrdua de drets socials, Rufián, en canvi, confia que Catalunya es beneficiï del “pragmatisme, que és l’única ideologia que impera a Europa”. “Si no han deixat sortir Hongria i Grècia, no deixaran perdre el quart motor econòmic del continent ni convertiran en apàtrides 7,5 milions de persones d’un dia per l’altre”. Per a ell, “la pregunta no és si Catalunya serà un problema per a Europa, sinó quan deixarà de ser-ho Espanya”. El diputat va revelar el missatge que les cancelleries europees haurien expressat de forma reiterada a Raül Romeva: “aneu seriosament i reaccionarem”. Així les coses, “l’endemà del referèndum no pot no passar res. Han de passar coses, ja que si no respectem la voluntat de la gent no ens estarem respectant a nosaltres mateixos”.

12 d’octubre 2016

El 12-O i el nacionalisme genocida

“Adhesión inquebrantable”. Com en temps de la dictadura franquista, això és el que l’Estat espanyol exigeix al seus súbdits, tothora i pertot. N’hi ha d’entusiastes, naturalment, i n’hi ha d’acrítics, que són la majoria; però també n’hi ha que ens resistim a ser assimilats, especialment nombrosos en el quadrant nord-oriental de la península. Si som o no majoria social a casa nostra només ho podem escatir a través d’un referèndum, però l’Estat l’escamoteja amb l’excusa que la unitat de la pàtria i la sobirania nacional no es poden fracturar. 

És el mateix Estat que no té prou d’adoptar com a oficial una sola llengua, de promocionar-la a l’exterior i d’imposar-la a l’interior, de comprometre el benestar i coartar les possibilitats de creixement de parts del seu territori o de retolar l’E a les plaques de matrícula i d’expedir un DNI proforma del qual en veritat n’hauríem de dir DIN: document d’identitat nacional. 

La història i la quotidianitat certifiquen el sil·logisme: l’espanyolitat és espanyolisme, l’espanyolisme és nacionalisme d’Estat i el nacionalisme d’Estat és imposició, encara que s’embolcalli de constitucionalisme i del marc legal que se n’ha derivat. 

Sí, tots els estats fan gala del seu nacionalisme. El vehiculen per conducte oficial i això el normalitza a ulls propis i estranys. Això, que és viscut amb naturalitat a països com Portugal, Irlanda o Grècia, mai no ho hauria de ser en el cas dels estats plurinacionals. I per aquest motiu mereix una reflexió. Exceptuant potser el Canadà –amb el precedent dels dos referèndums sobre el Quebec–, Bèlgica –l’estat constituït per flamencs i valons– i Suïssa –la confederació helvètica de parlants francesos, retoromànics, italians i alemanys–, en els estats compostos del nostre entorn es produeix una pugna més o menys soterrada entre el nacionalisme supremacista adoptat per l’aparell de l’Estat i el nacionalisme reactiu o resistencialista de les diverses comunitats nacionals que són menystingudes, ignorades o perseguides amb vistes a la seva assimilació cultural i política sota la tríada uniformitzadora d’un país, una llengua, una cultura. 

Ho fa el Marroc amb els amazigs al Rif; ho fa França a Occitània, Còrsega i Bretanya; ho fa Itàlia al Friül, al Vènet i Sardenya, i ho fa Espanya als Països Catalans, Nabarra (sí, amb be alta) i Galícia. A l’Aragó i Astúries també, però la immensa majoria ni se n’adona... Al Canadà i la Gran Bretanya existeixen alguns mecanismes igualadors com el reconeixement mutu -encara que sigui a contracor- del dret a l’autodeterminació de les nacions que els integren, però en la resta de casos el desequilibri entre nacionalismes de primera i segona fila és abassegador. 

Instituït i institucionalitzat, el nacionalisme d’Estat oculta la seva naturalesa rere l’aparença formal de la legalitat i l’ordenament jurídic, i reserva la condició de nacionalista, degudament connotada de forma pejorativa, per a les minories. Encara més. Les acusa de fer -o de pretendre fer- allò que no fan, però que sí fa l’Estat. Rere la imputació falsa d’atemptar contra els drets lingüístics individuals dels qui comparteixen la cultura d’Estat, les persegueix, arribat el cas, per la via penal. És món al revés: la lògica de l’ocupant. 

Per això mai no he estat nacionalista i per això evito parlar de nacions sense estat. Per la mateixa raó que sempre he estat independentista i he parlat de pobles oprimits. Perquè seria una llàstima bastir una República catalana sota la lògica de l’Estat i no dels interessos i les necessitats dels ciutadans que la constitueixen, oi? 

Res a celebrar

La lògica, doncs, i la bona voluntat dels pobles reunits pels designis de la historia sota un mateix paraigües aconsellarien, entre d’altres coses i en nom de la bona convivència, d’arribar a un acord de mínims sobre les qüestions simbòliques. Té sentit que un Estat plurinacional celebri un dia nacional? La sola cacofonia ja ens diu que no. I la data de ratificació de cap Constitució no pot ser-ho quan esdevé una cotilla i una amenaça de suspensió i intervenció contra una de les parts. 

Ben avinguts, el seny recomanaria que cada comunitat nacional instituís la seva pròpia festa, circumscrita al seu àmbit territorial. I si la nació castellana usurpada per l’Estat espanyol vol declarar festiu el dia que les naus de Cristòfor Colom van albirar terra a les Antilles, ja s’ho farà. És molt fort –és com si els catalans festegessin la presa de Neopàtria a mans dels almogàvers el 1311!–, però no és estrany. L'adjectiu més emprat en les etiquetes de Twitter que treuen pit d'aquella gesta és "orgulloso". Només un Estat de matriu imperialista pot parlar desacomplexadament de Dia de la Raça després d’haver deportat els infidels jueus i musulmans, o d’obstinar-se amb altivesa a parlar d’Hispanitat quan no va saber conservar cap ni una colònia d’ultramar. Recordem que les guerres de Cuba en van ser tres (la Larga de 1868-1878, la Chiquita de 1878-1880 i la Necesaria de 1895-1898) i van desembocar en la independència de l’illa perquè Espanya no va voler concedir l’autonomia, per por que l’hagués d’atorgar també a Catalunya. 

Només un Estat, dèiem, de matriu imperialista es deleix amb l’autocomplaença de presumptes glòries pretèrites que marquen l’inici d’un genocidi humà i cultural i d’una governació exògena de tall colonialista. Modèstia a part, l'editorial d'avui de La Razón es refereix a Espanya com "la nación que gestó la epopeya americana, completó para el hombre la geografía de la Tierra y creó una cultura nueva continuadora de la 'gens' romana". Els anglesos, més refinats, celebren la seva festa nacional per Sant Jordi. Ells, que com a britànics tantes malvestats van fer pel món, tenen una mica més de seny i no se'ls acut celebrar-la el dia que van desembarcar a l'Índia o a Austràlia per prendre'n possessió per a major glòria de sa graciosa majestat. 

Impossible d’avenir-se 

El nacionalisme d’Estat espanyol repeteix com un mantra que l’independentisme és una cortina de fum que no dóna resposta als problemes que realment preocupen els catalans, però ja veiem que l’espanyolisme sí: 

- Ahir, una ordre judicial donava curs a la denúncia presentada per la delegada del Govern espanyol a Catalunya per impedir l'accés del personal que l’Ajuntament de Badalona als seus llocs de treball pels “perjudicis a l’interès general” que això podria ocasionar, com si dispensar atenció al públic des d’una administració fos més lesiu que servir plats en un restaurant, allotjar-se en un hotel, omplir el dipòsit en una benzinera o comprar una Coca-cola en un autoservei paquistanès... 

- Avui, alguns diaris reserven portades i artcicles al 12 d’octubre, i les cadenes de televisió li dediquen una programació especial. No perquè dos milions de persones es manifestin a Madrid, a Sevilla o a Badajoz, sinó perquè les Forces Armades desfilen pel passeig de la Castellana marcant paquet i cremant diners a mansalva. 

Però ja ho veieu: els nacionalistes som nosaltres. En canvi, tot això és molt normal i molt edificant... A l'infern aquesta Espanya i la seva hispanitat!

26 de setembre 2016

Sense espurnes de llum a Galícia

Ara que aparentment a Catalunya l’independentisme ha desplaçat el nacionalisme instrumental de la cosmogonia catalanista, la tebior del PNB respecte de les tesis sobiranistes i el triomf insultant del PP a Galícia fa que no trempem gens ni mica amb els resultats de les eleccions autonòmiques d’ahir. Durant anys vam veure en els bascos l'avantguarda de les reivindicacions nacionals, convençuts que anaven una passa per davant nostre. Galícia, en canvi, ens queda lluny i sempre ha estat una mica com la ventafocs; la germana pobra de les nacionalitats històriques. I certament segueixen sent nacions diferents: la prova és que C’s no s’ha menjat un torrat en cap dels dos països. 

A Galícia, Falangito ha assistit al simulacre d’unes terceres eleccions generals. Com a Mario Conde i Rosa Díez el 2012, el vot útil l’ha destrossat. 

A la presidenta d’UPyD, tan espanyolíssima ella, no se li va acudir mai de suprimir el concert econòmic. I és que el liberalisme espanyol mai no ha tingut bona entrada en una societat tan encarcaradament carlina com la basca, en què ni tan sols un nombre significatiu d’alabesos no ha comprat el discurs d’Albert Rivera. 

Les raons del fracàs han estat diferents a cada territori, però de fons hi ha la seva carta de naturalesa, totalment aliena a uns i altres. C’s és una reacció orquestrada pels inadaptats a la normalització lingüística a Catalunya, degudament reprogramada pels altaveus de l’IBEX-35 per recollir el vot descontent del PP i PSOE i apuntalar el règim del 78, reformant-lo des de dins. 

Galícia, sempre igual 

Ni  escàndols de corrupció, ni narcotraficants, ni accidents de tren. Alberto Núñez Feijóo ha guanyat les seves terceres eleccions; les segones que s’endú de carrer. Fent un acudit fàcil, podríem dir que El tsunami s’ha imposat a la maregassa. 

En espera d'escrutar el vot per correu, els 676.000 electors del PP representen encara no el 30% del cens; però l’abstenció eleva aquesta proporció fins al 47,5% del vot emès i li’n dóna la majoria absoluta. El Faro de Vigo ho descriu així: “A 42 escaños. Uno más. Muy cerca del récord histórico que Manuel Fraga amasó el 17 de octubre de 1993 [...] a pesar de la tendencia a la fragmentación política” 

Per a La Voz de Galicia, “el éxito de Feijóo, una quimera hace medio año, es exclusivamente suyo. Acertó desmarcándose de su partido y vuelve desde hoy a la primera línea como alternativa para la necesaria regeneración del PP”. 

Segons diversos sociòlegs, el PP és el partit que millor representa l’ànima gallega. I tenen raó, amb perdó de Castelao, si per “galleguisme” s’entén el que ha fet Feijóo aquesta campanya: visitar l’aldea on passava l’estiu quan era sagal, veure vi a casa de la difunta iaia Eladia... Només li ha faltat munyir una vaca

Diuen els analistes que el reelegit president encarna tan bé "els birrets" dels nuclis urbans com "les boines del medi rural", i la veritat és que el PP s’ha imposat amb un percentatge de vot molt homogeni a 305 dels 314 municipis, incloses les cinc ciutats governades per les esquerres: Vigo (PSdG), Pontevedra (BNG), La Corunya, Compostel·la i El Ferrol (En Marea). Per a La Voz de Galicia, “esos espacios de ruptura no han madurado en alternativas de gobierno: la prueba es el desgaste de la Marea en sus feudos”. En relació a les generals del 20D, el PP ha superat els seus perseguidors de 20 punts pràcticament a tot arreu. A La Corunya, En Marea ha reculat del 31 al 24%; a Compostel·la, del 28 al 21%, i al Ferrol, del 30 al 24%. Només hi ha una província, Pontevedra, amb la seva capital al front, en què la suma de totes les esquerres empata a 11 escons amb el PP. La tradició obrera de la Ria de Vigo i la mala gestió hospitalària per part del Govern de la Xunta situa el suport al partit de Feijoo en aquesta demarcació 10 punts per sota de la resta del país. 

O sorpassinho 

Lluny dels 42 escons del PP hi trobem els 14 d’En Marea i PSdG, i els 6 del BNG. Com al País Basc, ahir els podemites també van superar els socialistes a Galícia. Però aquí les coses són molt diferents: primer, perquè va anar de només 17.000 vots, i segon, perquè prèviament ja existia una coalició entre forces d’esquerres i nacionalistes -l’Alternativa Galega de Esquerda (AGE)- que el 2012 va obtenir 9 diputats i de la qual vam parlar-ne en aquest post com a possible exemple per a la CUP. Aleshores aquella plataforma havia estat impulsada per l’històric Xosé Manuel Beiras i aplegava el seu partit Anova Irmanda Nacionalista, a més d'Esquerra Unida i Equo. Per a La Voz, “14 escaños es un resultado muy pobre, por cuanto AGE ya tenía 9 y ahora sumó los apoyos de las mareas locales y de Podemos, que en solitario ya manejaba la posibilidad de alcanzar seis escaños”

El seu candidat, l’exjutge Luis Villares, “obtuvo ayer 137.000 votos menos que en las generales de diciembre y acabó la noche electoral como la segunda fuerza menos respaldada en la historia de la autonomía: un 19% de los votos válidos”. Per al rotatiu de dretes, “En Marea tiene por delante cuatro años de máxima complejidad organizativa, con un grupo de diputados encabezado por un líder supuestamente independiente y con un arco parlamentario dividido por un lado entre candidatos de Anova (3) y Esquerda Unida (2); y los de Podemos (7), que a su vez están enfrentados entre sí, como quedó reflejado en las primarias y se aprecia en su consejo ciudadano, partido en dos facciones a las que se suman grupos locales de críticos”. Tot això és cert i no convida precisament a l’optimisme. La fortalesa del PP a Galícia l’ha dut a governar sempre el país, tret de dos petits parèntesis entre 1987-1989 i 2005- 2009, i contrasta amb els cops de volant de les forces d’esquerres. 

Si analitzem el cicle electoral dels darrers 20 anys veurem com s’encongeix el suport als partits tradicionals. Malgrat el repunt de 15.000 vots d’aquests darrers comicis, el PP ha perdut 156.000 vots en dues dècades: en bona part, a causa de la taxa de mortalitat entre els seus votants més veterans. Tot i els alts i baixos, l’altre gran partit espanyol, el PSdG, també hi ha perdut pistonada: 200.000 sufragis separen el millor i el pitjor resultat. Menció a banda mereix el BNG. En declivi constant després del seu acostament a CiU i el PNB amb la signatura de la Declaració de Barcelona el 1998 i la candidatura Galeusca a les europees de 2004, els nacionalistes gallecs s’han deixat pel camí dues terceres parts del suport que tenien el 1997: 276.000 adhesions que, en bona part, avui estan en mans dels grups que componen En Marea. 

En perspectiva, el PP s’arronsa; però també ho fan les forces d’esquerres. El resultat conjunt d’ahir, 644.000 vots, és el pitjor de les últimes dècades: molt lluny dels 867.556 de 2005 i dels 795.200 de 2009. Posats a veure una espurna de llum, podríem apuntar que mentre s’aprima l’esquerra espanyola (el PSOE passa de 555.603 el 2005 als 254.500 d’ara), ressorgeix un espai per a l’esperança que caldrà reconfigurar per damunt de les sopes de lletres i dels egos personals. En aquestes circumstàncies, al màxim que pot aspirar l’esquerra gallega és a disputar el terreny als populars a escala local i comarcal, fent-los saltar d’alguna diputació; però sense representar cap alternativa de govern a curt termini.

15 de setembre 2016

La Diada 2016: Laie visita Kesse

Per raons familiars i sentimentals havíem d’anar a Berga, la Meca de la CUP; però altres qüestions -també familiars- van dur-nos finalment al sud: la Marianna i en Romà, feliçment retornats d’un exili acadèmic i laboral de vuit anys als Estats Units, s’han establert en un piset de Reus ai las!, lluny de la plaça Mercadal i amb vistes a la franja de Gaza. 

Al final tampoc no vam menjar peix al Serrallo. Vam bescanviar-lo de molt bon grat per una suculenta paella amb closques a la pobla que els Rofes tenen a Mont-roig del Camp. Després, tota la colla va fer cap a la Rambla Nova de Tarragona. 

Pel camí vam fer una incursió al Pont del Diable, l’aqüeducte que duia aigua a l’antiga ciutat, des d’on vam fer un advertiment a l’ocupant: “Calceu-vos, romans, que ja arriben els laietans!”, tot i que tinc la impressió que als cossetans no els calien reforços, més enllà dels ilercavons de l’Ebre. S’hi van aplegar 120.000 persones segons l’organització, i 50.000 segons la Guàrdia Pretoriana. En qualsevol cas, molta gent. Les cues a la barrera de peatge de Torredembarra ho diuen tot. Com a Lleida, es tracta de la manifestació més nombrosa feta mai a la ciutat després de la mort de Crist i, tanmateix, esporuguits per la plebs, els respectius tribuns socialistes, Josep Fèlix Ballesteros i Àngel Ros, no hi eren! 

Estelades verdes 

Entre les 16.30 i les 19h ens vam moure sota un sol de justícia pels trams compresos entre el giratori de la plaça Imperial Tarraco i la intersecció amb els carrers de la Unió i Sant Francesc, de manera que no vam veure cap de les patums: ni la presidenta del Parlament Carme Forcadell, ni l’expresident d’ERC Josep Lluís Carod Rovira. Impossible accedir al Balcó de la Mediterrània: massa gent i massa apinyada. 

Vam sentir els oradors per megafonia. Jordi Cuixart, d’Òmnium, vibrant; Jordi Sánchez, de l’ANC, peripatètic. Pel que fa al manifest en clau sectorial i territorial que es va llegir a Tarragona, si no hagués estat Manolo Tomàs qui el pronunciava, el portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, es diria que el discurs era cosí germà del model desarrollista. Potser per això algunes estelades verdes estratègicament situades a la capçalera s’encarregaven de recordar que les comarques del sud del Principat són les més castigades des del punt de vista ambiental per les indústries nuclear, química i petroquímica i els sectors immobiliari i turístic. 

Banderes negres

Algunes d’aquestes estelades ecologistes eren reversibles. Per un costat, verd amb estel blanc i per l’altre, negre amb estel vermell. A Tarragona se’n van veure més que mai. No formaven cap bloc compacte, sinó que estaven escampades una mica per tot arreu. Reproduint l’esperit nihilista dels seus portadors, n’hi havia en diversos formats: teles totalment negres decorades amb calaveres, d’altres amb un estel vermell al centre, els típics penons amb la proclama Viurem lliures o morirem, i quadribarrades llibertàries amb la rosa dels vents de vuit puntes. Ah, i la meva: l’estelada negra.

Entre els comuns no sé si ens en sortirem, però entre alguns col·lectius llibertaris crec que el sí a la independència és cosa feta. A Reus, segons que expliquen els meus corresponsals, en la manifestació del vespre de l’esquerra independentista es van tornar a veure banderes antiautoritàries i fins una rèplica de la del Consell d’Aragó, regit per les milícies anarquistes de la CNT entre 1936 i 1937. 

Colau i Margallo 

Dels gestos, discursos i valoracions de la Diada d’enguany en destacaria els següents, en ordre de prelació: 

1. La constatació que la convocatòria de l’Onze de Setembre és inequívocament independentista, més enllà de la manifestació de Sant Boi d’ara fa 40 anys. Com observa l’exdiputat de la CUP Antonio Baños: “el mínim comú denominador no és el dret a decidir, sinó la República catalana”. 

2. La presència del president Carles Puigdemont i de l’alcaldessa Ada Colau a les manifestacions de Salt i Barcelona, respectivament; una participació institucional -amb tots els matisos que es vulgui- que situa la Generalitat i l’Ajuntament de la capital catalana al costat de la reivindicació nacional i que contrasta amb l’absència en anys pretèrits d’Artur Mas i de la mateixa Colau. 

3. El paper d’estrassa dels socialistes catalans: els alcaldes de Lleida i Tarragona no sols no van treure el nas per les concentracions humanes més importants fetes mai en les seves ciutats, sinó que es van embolicar en una guerra de xifres per intentar negar l’evidència. 

4. El silenci covard del president espanyol en funcions. Després d’haver desplegat tota l’artilleria contra l’independentisme en ocasió del discurs d’investidura del 30 d’agost, Mariano Rajoy s’ha tornat a inhibir en favor dels jutges i els seus lacais, com el ministre d’Afers Exteriors. José Manuel García-Margallo va admetre que el “desafiament sobiranista” és el problema “més important” que afronta la Moncloa, ja que “d'una crisi se surt, un atac terrorista se supera, però la dissolució d'Espanya és absolutament irreversible”. Ja ho diu bé, en Margallo, perquè a ell se li'n foten les persones. Ell parla des de la raó d’Estat, la mateixa que pot assumir com un problema epidèrmic la mort d’1, 2 o 100 civils cada any sense que això no suposi cap amenaça per al sistema. Així va ser en el passat i de vegades sembla que alguns enyorin aquells temps. 

5. La manipulació informativa i el menysteniment constant de la majoria de mitjans periodístics espanyols i dels activistes de l’unionisme català (Somatemps, Dolça Catalunya, Convivència Cívica Catalana...). Distorsió i menyspreu no són innocents: tenen el seu origen en la catalanofòbia i l’autoodi. És allò tan simpàtic de “la peste nacionalista", "la Diada de la marmota”, “el huevo frito de la Diada” o “de la cárcel se sale, però del cementerio no”

Marxa de torxes

Fotografia: Jordi Rovira
Per a nosaltres, els actes commemoratiu de l’Onze de Setembre van començar la nit abans amb la celebració de la cinquena marxa de torxes per la independència d’Alella, organitzada per Cerquem les Arrels i els nuclis locals de l’ANC, CAL i Òmnium. Enguany, per la seva coincidència amb la mostra gastronòmica de la Festa de la Verema, va modificar el seu horari i traçat: es va iniciar a les 21h a l’Empedrat del marxant i va finalitzar a les 23h a la plaça d’Antoni Pujadas. Aquestes raons, afegides a l’amenaça de pluja i un cert cansament entre l’opinió pública, va mobilitzar menys gent que altres anys: un centenar de persones de totes les edats precedides per una gran estelada i acompanyades pels grallers i timbalers d’Alella. 

Al llarg del recorregut es van realitzar tres parades -al parc dels Drets Humans, el parc Gaudí i la plaça dels Germans Lleonart- en què es van llegir cites de diversos autors catalans com Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal, Vicent Andrés Estellés o Manuel de Pedrolo. Mentre el periodista radiofònic Albert Manyà llegia el manifest de la marxa, davant seu un provocador en aparent estat d'embriaguesa es va descordar la pitrera de la camisa i va cridar: “soy español, tiradme piedras!”, davant la indiferència dels assistents. L’acte es va cloure amb el cant dels Segadors i unes birres en bona companyia al pati d’El Azahar.

10 de setembre 2016

L’Onze de Setembre i l’Espanya impossible

En motiu de la Diada, els cenacles de la ultradreta catalana que orbiten a l’entorn de C’s com Convivència Cívica Catalana han tornat a posar en circulació un article publicat per Jesús Laínz a El Diario Montañés de Santander el 2 de setembre de 2014. En el seu libel, l’autor denuncia la impostura del discurs sobiranista enfront de “la Cataluña real”, una manipulació de la història a tots els nivells –acadèmic i escolar- que tindria el seu origen en “el interés [de] los dirigentes del movimiento político que lleva un siglo agitando a las masas con la supuesta ofensa recibida de España [el 1714]” i “en cuatro décadas de intoxicación casanovista” [en al·lusió a Rafael Casanova, conseller en cap de la ciutat de Barcelona: un personatge que darrerament cotitza a la baixa dins de l'imaginari indepe]. 

La tesi d’aquest propagandista espanyol és la següent: la capitulació de Barcelona de l’Onze de Setembre -amb permís de Mallorca, que es va lliurar el 1715- marca la fi d’una conflagració entre iguals que fou motivada únicament per un plet dinàstic entre els partidaris de les cases d’Habsburg i de Borbó; prescindint tothora de l’ideari polític i econòmic de cada opció. Per apuntalar aquesta idea, Laínz tira mà de les Narraciones históricas de Francesc Castellví, en què aquest exiliat austriacista al·ludeix al conflicte com a “guerra civil”, i al ban dels Tres Comuns de Barcelona del mateix dia 11: quan les autoritats de la ciutat criden tots els resistents, literalment, “a derramar sa sanch y sa vida, per son Rey, per son honor, per la pàtria y per la llibertat de tota Espanya”. Per a Laínz, “las fuentes originales tienen el grave inconveniente de dejar en evidencia a los falsarios. Por eso los nacionalistas huyen de ellas como vampiros ante agua bendita. Pues si alguna vez se diera lectura a las palabras con las que se resumen los afanes que movían a los defensores de Barcelona, quizá el inmenso artificio nacionalista comenzara a agrietarse”. 

Si interpretar el present ja és un exercici complex -i controvertit, pel que té de subjectiu-, imagineu com no ho ha de ser jutjar els esdeveniments de fa 300 anys amb ulls actuals! Per això l’escrit de Laínz està farcit de mitges veritats. Seria llarg de rebatre, però em centraré justament en els dos aspectes que ell més destaca: la presumpta postergació de l’obra de Castellví per part de la historiografia i les institucions catalanes, i la condició d’espanyols dels contendents hispànics de les guerres de 1705-1715. 

L'oblit premeditat de Castellví

Laínz descriu –i en això coincidim- la crònica de Castellví com l’opera magna de referència per capir “lo sucedido en España y Europa en aquellos bélicos tiempos”, i en destaca tant l’“enorme minuciosidad” com el rigor i l’honestedat intel·lectual del relat. No debades, “dedicó sus treinta últimos años” a redactar-la, d’ençà del seu exili prop la cort imperial de Viena el 1718 (i no pas el 1726, com assenyala Laínz). 

Efectivament, Castellví defineix la contesa com a “civil”. No va ser l’únic a fer-ho. Ni el primer: entre 1708 i 1709 l’aragonès Agustí Ponts de Mendoza, comte de Robres, ja va compondre les seves Memorias para la historia de las guerras civiles de España desde la muerte de don Carlos II, de les quals ja n’hem parlat en aquest bloc per la relació que mantenia amb Alella com a propietari de l’actual masia de can Sans. 

Laínz descuida també un altre aspecte. Confon el fet que va ser l’erudit Salvador Sanpere i Miquel qui, com és sabut, s'endinsés en els arxius estatals vienesos per efectuar de pròpia mà la transcripció de l’únic manuscrit de Castellví, amb el fet que fos també el primer a rescatar-lo de l’oblit. Certament, aquella tasca ingent serví de base a Sanpere per a la publicació el 1902 del seu tractat sobre el setge de Barcelona de 1714 El fin de la nación catalana, però va ser el canonge mataroní Mateu Bruguera el primer a utilitzar el testimoni de Castellví com a font documental en una obra publicada 30 anys abans, el 1872: Historia del memorable sitio y bloqueo de Barcelona

És cert que “Sanpere donó su copia al Institut d’Estudis Catalans en 1916. Pero desde entonces sólo ha servido para criar polvo tanto en las estanterías de dicha entidad como actualmente en la Biblioteca de Catalunya, en cuya sección de manuscritos sigue durmiendo el sueño de los injustos con el número 421”. Malgrat la seva transcendència i contra tota lògica, les Narraciones de Castellví no van ser publicades fins a 1997 per una fundació d'inspiració carlina, i no pas per cap institució cultural o administració pública catalana. Tampoc no ho van fer les espanyoles. Ergo: si tan rellevant és -que ho és- l'obra de Castellví per deixar testimoni d'aquell episodi cabdal de la història d'Espanya, no sembla que els espanyols se n'hagin interessat gaire. Sí n'han tingut cura, en canvi, tots els historiadors catalans -també els catalanistes- de Bruguera ençà. Fou, doncs, un religiós català -i no pas un espanyol- el primer a referir-s’hi, en temps d’allò que se n'ha dit la Renaixença i que Laínz tant abomina. I no és estrany que essent carlí Bruguera hagi estat finalment editat per la Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pércopo, potser perquè la visió territorial del carlisme és una visió composta i no uniformitzadora. 

Això ens porta a discutir l'altre gran argument de l'articulista: la concepció d'Espanya. Efectivament, el ban dels Tres Comuns apel·la a la llibertat d’Espanya. Però no es refereix a qualsevol Espanya, i molt menys a l'estatisme creixent i assimilador castellà; sinó a una concepció articulada dels regnes hispànics que, més tard, els carlins en dirien foral, els republicans federal i els anarquistes i els nacionalistes confederal. 

Espanya com a “continent de nacions”

Existia aleshores Espanya? Evidentment, sobretot des del punt de vista geogràfic perquè políticament encara estava per construir. Aquella guerra dirimia, a Catalunya i a mitja Europa, la pugna entre dos models d’agregació política i nacional: el pactista i l'absolutista. Però anem al fons de la qüestió: els catalans eren espanyols? Geogràficament sí, com els portuguesos. Emocionalment, segurament també. I políticament? Fins llavors potser sí, ja que amb totes les limitacions i imperfeccions, la monarquia els emparava per igual. Castellví posa data a aquest vincle: “tiene el origen el nombrarse los reyes que 2 siglos haze dominan en Castilla, que comunmente se llaman reyes de España (no dominandola toda)”. 

L’autor dedica un capítol introductori a aquestes qüestions. Es titula Qué cosa es la España. Laínz el silencia, i l’edició de la Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pércopo el mutila, obviant-ne els passatges més esclaridors pel que fa a l’entitat política de la Corona d’Aragó i la qüestió idiomàtica. L’exiliat austriacista diu: 

“Hasta nuestros dias eran distinctas las leyes de la Corona de Aragon de todos los otros reynos de que se compone, en el continente de la España, de Aragon, Valencia y Cathaluña [...] Eran estas naciones distinctas en leyes, costumbres, trajes y idiomas. En leyes como es de ver en sus particulares estatutos; en costumbres y trajes, lo advertirá el que viajare; en idiomas, son 4 distinctos, esto es portugues, viscaino, cathalan, castellano o aragones [...] El idioma portugues es lengua española Antigua [..] El idioma viscaino es distincto en todo de la lengua castellana o aragonesa, lo mismo el idioma cathalan, y estos dos idiomas, viscaino y cathalan, son entre si muy distintos, y los que llegan del interior de la España, en Viscaya y en Cathaluña no entienden una sola voz; y tienen estos dos idiomas alfabetos distinctos y nombres muy diversos de las cosas”. 

“Con esto se ve claro que los portugueses, castellanos, leoneses, viscainos, asturianos, gallegos y navarros son distinctas naciones dentro del continente de la España. Assimismo los aragoneses, cathalanes y valencianos no son todos unos: aunque estas 3 naciones, de muy atrassados siglos, estan unidas”. 

De tot plegat es desprèn allò que ja sabíem: que catalans, valencians i balears parlaven la mateixa llengua i que aquests darrers, a més, formaven part de facto de la nació catalana com a catalans naturals. La territorialitat del domini lingüístic no admet cap dubte –de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar–, com tampoc la capacitat del país per generar riquesa i abastir-se de productes i matèries primeres, amb una clara evocació a la metàfora de la mata de jonc (el subratllat és meu): “Estas 3 provincias que componen el reino de Aragon [...] tienen unidas de largo, desde el [...] confin de Francia y Navarra, hasta Guardamar, en el reyno de Valencia, 90 leguas. De ancho en donde mas, entre Cadaques y Coplliure, confines de Francia, hasta Tarazona, en Aragon, 73 leguas. En donde menos, que es al cabo del reyno de Valencia, de 5 a 6 leguas [...] Finalmente Aragon, Cathaluña, Valencia, Mallorca, Menorca y Ivissa tienen poblaciones 2526 y un gran numero de alcarias. Todos estos señorios que componen la corona de Aragon en los limites de la España, juntos no necesitan de mendigar a ningun otro estado y reino quanto es necessario a la vida humana, y puede de muchos efectos hazer extracciones, en particular de vinos, trigos, sedas, azeytes y otras muchas”. 

Catalans, no espanyols 

Malgrat la unió dinàstica, el 1714 Catalunya era de jure una nació que vivia, a més, el seu moment republicà: abandonada pels aliats i enfrontada a Felip V. En el camp del dret no hi ha dubte: hi havia súbdits de nació catalana, aragonesa, castellana... Per nació cal entendre no sols la pàtria on cadascú era nat, sinó que el concepte duia inherentment associades -i com a tals eren assumides- les particularitats, drets, llibertats i obligacions vigents a cada regne. En altres paraules: a Catalunya només regien institucions pròpies, participades únicament i amb caràcter excloent pels naturals del Principat. Tenia, per tant, plena autoritat econòmica i financera, absoluta sobirania judicial (hi regia la Reial Audiència, sense que cap tribunal aliè hi pogués influir) i total autonomia política dins les seves fronteres (la Diputació del General administrava l’erari públic i vetllava per les Constitucions pactades amb el rei a les Corts). 

En la meva opinió -i aquí ve quan en llanço a la piscina-, com a poble o nació, els catalans van poder ser espanyols mentre va existir l'esperança que el bàndol austriacista guanyés la guerra. En aquest context s'inscriu el ban dels Tres Comuns, que era també una crida al conjunt de l'austriacisme hispànic refugiat dins la plaça per fer costat als barcelonins en la seva determinació per salvaguardar aquells valors. I a la defensa de Barcelona hi acudiren mallorquins (la majoria d'artillers ho eren, així com les naus que auxiliaven la ciutat), aragonesos (com Diego Nasarre), valencians (com Joan Baptista Basset) i alguns castellans il·lustres (com Marco Antonio Pandolfo). Laínz diu que Barcelona s’erigí llavors en “el último baluarte de la libertad e independència de España”, molt a l'estil del llenguatge patriòtic de la guerra contra Napoleó; una afirmació, en tot cas, que cal interpretar en oposició al protagonisme en el setge de l’exèrcit de Lluís XIV de França, en la mateixa línia que les proclames a la lluita contra l’invasor que feren les organitzacions d’esquerres i les institucions republicanes durant la Guerra Civil de 1936-1939 en la seva lluita contra els sollevats auxiliats per l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. 

El triomf de l'absolutisme encarnat per Felip V i la imposició de l’Espanya vertical –fent servir l’expressió encunyada per Ricardo García Cárcel- excloïa per definició -però també a la pràctica: els morts, els presos, els ajusticiats, els exiliats, els represaliats-, una part dels catalans -la majoria, sobre la qual s'imposaren les quinzenades, l'impost del cadastre i altres vexacions- de la seva condició d'espanyols. Per això, l'Onze de Setembre de 1714 serà a partir de llavors reivindicat només per aquella part de la ciutadania catalana que se'n sent òrfena. És natural: passa el mateix amb la memòria de la República. I jo, personalment, me'n sento doblement hereu i deutor.