21 d’octubre 2015

Artur Mas, un altre màrtir?

Pere Virgili (Ara)
No, això no té res a veure amb els escorcolls d'avui a les seus i alguns ajuntaments governats per CDC (tot i que l'espectacle mediàtic muntat per la Guàrdia Civil també hi ajuda). El text que llegireu a continuació formava part del redactat original de l'article que la setmana passada vaig dedicar a la declaració davant la Justícia espanyola del president de la Generalitat, però al final vaig escapçar-lo per fer-lo més digerible. Avui el publico aprofitant que el crític literari J. Ernesto Ayala-Dip reflexiona sobre aquesta mateixa qüestió al diari El País. El text en qüestió deia això: 

Des de la seva gestació com a tal, l'Estat espanyol té un problema recurrent: Catalunya. Lluny de saber-lo entomar amb més i millor democràcia, el combat des de l'immobilisme, el supremacisme i l'oprobi. Aquest cop i davant la improcedència de treure els tancs o de bombardejar Barcelona, el Govern central ha fet intervenir la Justícia, però ha errat la via i les dates. A ulls de la immensa majoria de catalans -inclosos els líders del PSC i CSQP- ni tan sols no hi ha cas a jutjar. N'hi ha prou de recordar la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut per adonar-se que la judicialització de la política i la politització de la justícia són part del problema i no de la solució. 

I pel que fa a les dates, la miopia és manifesta. Si després d'un any d'instrucció, el TSJC no ha trobat millors dies per citar a declarar l'exvicepresidenta Ortega i la consellera Rigau, d'una banda, i el president Mas, de l'altra, és per fer-s'ho mirar. El 13 d'octubre de 1909, l'exèrcit espanyol afusellava el pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, i el 15 d'octubre de 1939 feia el mateix amb el president de la Generalitat Lluís Companys. Pocs dies després dels fets, una gernació es concentrava al passeig de l'Arc de Triomf -avui dit Passeig de Lluís Companys- per exigir la llibertat dels acusats de participar en la Setmana Tràgica. La manifestació tenia lloc davant de l'edifici de l'Audiència de Barcelona, l'actual seu del TSJC, tot just acabada d'inaugurar. 

Pere Virgili (Ara)
Voleu més coincidències? En vida, tots dos -Ferrer i Guàrdia i Companys, com Francesc Layret i Marcel·lí Domingo- van erigir-se en defensors de les classes populars i tots dos van acabar igual: executats al castell de Montjuïc, acusats de sedició, després de sengles consells de guerra sumaríssims. Malgrat el temps transcorregut, els seus assassinats són perfectament legals perquè l'Estat espanyol es nega a revisar les causes i restituir-ne el bon nom. Sens dubte, seria exagerat comparar aquells judicis amb la imputació del president Mas, tot i que el sindicat d'ultradreta Manos Limpias també l'acusa de sedició i que tot plegat revela la incapacitat de l'Estat per abordar la qüestió catalana, que és nacional i que és social alhora. 

I a les proves em remeto. Durant el procés mogut contra Ferrer i Guàrdia van ser moltes les veus que, com les del periodista Ramon Noguer, redactor d'El Poble Català, denunciaven l'estratègia comunicativa ordida pel ministre de Governació, Juan de la Cierva, el qual atribuïa al separatisme els successos de juliol; cosa que irremeiablement produí l'allunyament del moviment proletari espanyol. Per donar versemblança a aquest discurs, l'advocat Amadeu Hurtado recorda en les seves memòries que la primera condemna a mort fou la de Josep Miquel i Baró, un empleat municipal, nacionalista d'esquerres, que dirigí el moviment a Sant Andreu del Palomar.

15 d’octubre 2015

15-O: tossudament alçats

David Ramos (Getty Images)
Vagi per davant una confessió: Artur Mas no és sant de la meva devoció. Li reconec virtuts personals que el capaciten per a la política molt més que a la majoria de líders d'altres partits, però no per això aprovo la seva gestió. Ni ara, ni abans. I dit això, comencem el panegíric. 

Avui l'Estat espanyol, amb els tres poders a l'uníson -l'executiu, el legislatiu i el judicial-, volia fer escarni de la seva figura, però el bumerang li ha tornat a la cara. Desconec com ho ha entomat l'opinió pública espanyola, tot i que m'ho puc imaginar. A Catalunya m'atreviria a dir que, en general, la notícia ha causat indignació, i, al món, segurament, més aviat estupor que altra cosa.

Efectivament, tal com estava anunciat, aquest matí el president de la Generalitat ha declarat davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) com a imputat per haver "planificat, patrocinat i finançat" el procés participatiu del passat 9-N. La fiscalia l'acusa de "desobediència greu, prevaricació, malversació i usurpació de funcions"; delictes que podrien acabar amb la seva inhabilitació. Això darrer ja veurem com acaba, però de moment el Govern del PP ja té la foto que buscava; encara que hagi sortit una mica desenfocada. 

Atrapat entre la testosterona espanyolista i el càlcul electoral, el PP volia de Mas una imatge degradant, humiliant, de prostració. I en el fons ho ha estat -jo mateix he experimentat sentiments contraposats mentre veia les imatges- i ho serà mentre no es desobeeixi el marc legal espanyol, però l'escenografia l'ha traït. 

Vares amunt 

Cèlia Atset (Ara.cat)
El president, que en això està fet tot un crack, hi ha comparegut serè. L'hem vist enter, tranquil, seguríssim de si mateix. Ha fet el recorregut a peu des del Parlament, escortat per 400 alcaldes i alcaldesses i aclamat per milers de persones: una demostració clara i diàfana de la base cívica i institucional que impulsa el procés d'independència. La sortida no ha estat menys èpica: s'ha entonat el cant dels Segadors a les escales del Tribunal i Mas s'ha donat un veritable bany de masses mentre rebia els ànims i estrenyia les mans d'alcaldes, regidors i ciutadans. Poca estona després, l'escena es repetia a la plaça de Sant Jaume.

I entremig, la seva declaració davant la sala. Tota una metàfora de què és Espanya en aquests moments: un seguit de jutjats, delegacions del Govern i capitanies militars impenetrables a la llum, els colors i les veus del carrer on només s'hi entra per retre comptes. 

Mas, reforçat

Una vegada més -i ja en van unes quantes!- la necessitat de marcar múscul per part del Govern del PP a Espanya dóna aire a un Artur Mas moribund. Tots dos es retroalimenten. I em poso a mi mateix com a exemple: "Si toquen el president, ens toquen a totes", piulava fa uns dies. La dreta i l'esquerra espanyola obliden sistemàticament que Mas representa la màxima institució del país, i que atacant Mas s'ataca quelcom molt més pregon. Per això avui amb ell estava fonamentalment la gent d'ordre: persones assenyades, majoritàriament de certa edat, que normalment no es mobilitzen. 

El mateix Mas ha dit que "únicament" -i poca broma, que no va ser poca cosa!- va escoltar el clam ciutadà i va voler garantir drets fonamentals com la pau social, el dret d'expressió i la llibertat ideològica. Assegura que l'Estat actua mogut per la "ràbia" davant l'èxit de participació del 9-N i pel ressò internacional que va tenir, i deixa en mans de la Justícia que dirimeixi si "actuar com a demòcrata equival a actuar com a delinqüent". El president n'assumeix "la màxima responsabilitat" de l'organització, però nega totes les acusacions: tota la resta va ser obra dels voluntaris. Molt astutament, Mas segueix defugint la confrontació directa i potser estratègicament és el més convenient, en espera de les eleccions generals del 20 de desembre, de la fórmula electoral que finalment adoptarà el sobiranisme i de com es resoldran les incògnites que pesen sobre la CUP i l'entorn d'Ada Colau. 

Sabedors de qui és Mas i de tot aquest tacticisme, avui la majoria dels altres no hi érem. Però hi serem quan calgui desobeir.