Tinc ganes que arribi el 28-S i que els resultats electorals a Catalunya dilucidin quin camí emprendrem, si la creació d'un estat del poble i per al poble a través de l'obertura d'un procés constituent que vagi de baix cap a dalt, o la submissió als governs espanyols de torn, siguin de dretes o d'esquerres.
La Via Lliure de la Meridiana va ser un èxit des del punt de vista cívic, reivindicatiu i organitzatiu. En canvi, la seva transcendència mediàtica no és tan clara a causa de la lleugeresa i la fugacitat amb què els mitjans internacionals acostumen a abordar aquest tipus de notícies, i per la bel·ligerància amb què ho fa la majoria dels grups comunicatius espanyols. Com destaca Vilaweb, la Via Lliure "va impactar en la premsa de tot el món", però va fer-ho, en general, passant-hi de puntetes: amb grans titulars i poca profunditat. O encara pitjor: els mitjans que més s'hi van esplaiar, com el diari francès Le Figaro, van oferir una visió negativa de les reivindicacions catalanes.
No és una cosa nova. L'any 1906, l'escriptor Josep Maria Folch i Torres, escrivia al respecte: "Les mateixes mans que ens lliguen són les que impedeixen que les agències d'informació expedeixin noves sobre Catalunya. Un moviment com el nostre, aquesta lluita constant entre el poble català i la representació de l'Estat, aquest reviure de Catalunya, aquestes aspiracions i fins les persecucions de què som objecte, són coses prou importants per ser comunicades a la premsa de gran informació de tot el món". Com nosaltres avui, ell també en va fer l'anàlisi: "Fullegem-la, la premsa, i excepcionalment hi trobareu una curta notícia d'algun cas molt notable, i encara aquesta notícia serà tergiversada i la deducció seria contrària a Catalunya". Posava com a exemple el que havia llegit en diaris francesos: "que els catalanistes havien pactat amb els anarquistes per terroritzar Barcelona. I d'això se'n dedueix la freqüència amb què es troben explosius a la capital de Catalunya". Per contrarestar aquestes maquinacions, el moviment cívic aplegat a l'entorn de la Solidaritat Catalana va constituir aleshores l'Associació Internacionalista de Catalunya "per dedicar tots els esforços a crear una agència universal d'informació que caldria domiciliar a Madrid, puix les empreses periodístiques no volen altres informacions que les de la capital de l'Estat". Més de cent anys després i malgrat els avenços tecnològics, tant el Govern de la Generalitat com l'ANC s'hi veuen abocades a fer el mateix per intentar que "el nom de Catalunya no serà esborrat, com ara, de les columnes dels diaris estrangers, i tot el món sabrà que al nord de l'Espanya hi ha uns braços oberts a tot el que sia progrés i avenç i una mà honrada, desitjosa d'estrènyer les mans germanes de tots els pobles de la terra".
Espanya, envalentida
Com era d'esperar i fent un refregit de les portades d'El Periódico i La Vanguardia, una "demostració de força tan meridiana" capaç de mobilitzar prop de dos milions de persones només ha estat interpretada en clau nítidament democràtica i possibilista pels mitjans catalans, i no tots, és clar. La tertúlia televisiva de divendres al vespre a 8TV va ser d'escàndol; no tant pels tertulians, que n'eren molts i molt diversos, com pel seu presentador. Josep Cuní va demanar al seu conclave dues coses: si la manifestació havia estat excloent, i si havia estat un acte electoral de Junts pel Sí.
Als mitjans espanyols, la qüestió més controvertida era escatir quanta gent havia acudit a la convocatòria i, a partir d'aquí, extrapolar conclusions. Les xifres oscil·laven entre les 200.000 persones de Paco Marhuenda a 13TV a l'1,4 milions de què parlava la Guàrdia Urbana, passant pels 637.000 de Societat Civil Catalana.
Evidentment, tots van tirar a la baixa, contents que era la menys nombrosa des de 2012, i alguns, com el diari ABC, ni tan sols no en va fer esment a la seva portada. Per a La Razón La Diada se desinfla, igual com per als informatius de TVE i A3. "La Diada pierde fuelle", va dir Matías Prats.
Bo i assumint que va ser multitudinària, els mitjans espanyols van tornar a parlar de dirigisme i manipulació. A El Periódico, el dirigent de SCC i militant socialista Joaquim Coll la va descriure com una "manifestació a la coreana" i Arcadi Espada, a El Mundo, la va titllar de "commemoración guerracivilista" i sostenia que "nunca, en ningun lugar, la xenofobia se había exhibido con tantas sonrisas". Libertad Digital, fins i tot, va definir-la com el Primer acto del golpe de Estado del 27S.
Entre la premsa progressista, El País va guardar la compostura en portada -Una diada masiva impulsa a Mas y la independencia-, però va tornar a perdre les formes en un editorial que va titular Independencia del 3% en què carrega contra Artur Mas i la candidatura de Junts pel Sí. A Mas el defineix com a "presidenciable emboscado y presidente de la semiextinta Convergència". Tampoc no se n'escapa Raül Romeva, "un poscomunista dinerariamente impoluto". De la Via Lliure se'n parla molt poc -"una Diada partidista abre unas falsas plebiscitarias que taparían la corrupción"- i, en canvi, molt del 27S: "una insensatez", "una disparatada aventura del pupilo de aquel español del año que un día fue Pujol" i "una convocatoria carece de validez jurídico-política" per fer la independència.
I a la cadena SER, Carles Francino es tornava a declarar encara "más harto" i "más cabreado" que el 2014 i blasmava que "ningún proceso político puede sustentarse en el desprecio olímpico de la ley" al mateix que exigia als polítics coratge per proposar "algo nuevo" per sortir del "bucle".
Fora dels mitjans d'abast estatal, els únics rotatius que van fer-se ressò de la Via Lliure en primera pàgina van ser els bascos i navarresos -El Correo Vasco, Gara, Deia i Diario de Noticias, on es recullen les úniques opinions més o menys afalagadores-, i alguns altres de nord-catalans (L'Independant), valencians (Levante, Las Provincias i La Información) i balears (Diario de Mallorca i Menorca). Però això són gotes d'aigua en un oceà. En la majoria d'aquests diaris les informacions van donar peu a agres debats entre els seus lectors, amb opinions molt enfrontades.
Margallo i el futbol
"No va a haber independencia de Cataluña", reiterava un vegada i una altra el ministre espanyol d'Afers Exteriors a El cascabel, la tertúlia vespertina de 13TV. Se'l veia indolent davant l'èxit de la Diada -"me duele que haya un solo catalán que no ame a España"-, però també incapaç d'afrontar el repte. José Manuel García Margallo va reconèixer que "tenemos que encajar el hecho catalán en terminos constitucionales en la realidad hispànica", així, en abstracte, i va parlar de la revisió del sistema autonòmic de finançament; però en comptes d'aplacar els ànims, i malgrat els continuats i evidents esforços gestuals de contenció, al ministre li va poder l'autocomplaença i va acabar ruixant el foc amb benzina. Va recordar que l'Estat havia transferit prop de 50.000 milions d'euros a la Generalitat en els darrers anys a través del Fons de Liquiditat Autonòmica i que l'Instituto Cervantes també duu a terme accions de foment de la llengua catalana. "De verdad, no sé qué les hemos hecho".
Tampoc no va estar gaire fi a l'hora d'interpretar alguns "momentos històricos de crisis" en què Catalunya i Espanya han anat per separat. Segons el Margallo, "en 1640 perdieron la Cerdaña y el Rosellón y estuvieron 11 años bajo soberanía francesa antes de darse cuenta de que los franceses eran peores que nosotros", i amb la derrota de 1714 els catalans van posar la llavor per a la pèrdua, 20 anys després, dels territoris italians de la Corona d'Aragó. Per evitar noves desgràcies, el ministre va reclamar un debat racional i no pas emocional i va citar, com a exemple d'aquest darrer, un discurs del president Lluís Companys del 1934: "Sustituyendo la razón por la magia, estamos volviendo a antes de la civilización griega".
Sobre la viabilitat de la independència, res de res: "los catalanes perderían el 30% de su poder adquisitivo. Y eso no va a pasar". Les raons? Totes i cap. El ministre va apel·lar a la unió dinàstica de 1468 que fa d'Espanya "la nación más antigua de Europa occidental" i va parlar de la unanimitat que presumiblement existeix entre les 25 estats membres de la UE i dins el Consell de Seguretat de l'ONU, instàncies on l'Estat espanyol pot exercir el dret de veto. Margallo va descartar qualsevol interès econòmic o geoestratègic per part de la Xina o dels Estats Units, i va establir similituds entre el cas català i txetxè a ulls de la Rússia de Putin. També va referir-se al precedent que suposaria per a França en relació a Còrsega o Bretanya.
I mentre anava donant voltes a això i altres coses -"¿Podrían poner fronteras al tráfico con Europa?"-, els tertulians es lamentaven d'haver caigut de quatre grapes en el parany de l'independentisme "analitzant supòsits que no són reals", i alertaven del perill d'irradiació al País Valencià de la mà de Compromís.
De tots els tertulians, només un, Federico Quevedo -més conegut com "el príncipe progre de la derecha"- va gosar demanar què faria el Govern del PP per contrarestar la frustració d'aquells dos milions de catalans que són independentistes.
La resposta no la va donar Margallo, sinó el presentador del programa: "Pues no privarlos de los derbis entre el Barça i Real Madrid. Qué más se puede pedir!, deia, exultant, Antonio Jiménez quan, en realitat, el favor més aviat l'hi farien a l'Espanyol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada