29 de setembre 2015

Majoria 'indepe', de totes totes

Demà dimecres s'escrutaran els vots dels residents catalans a l'estranger. No serà el vot de tothom qui hauria volgut exercir el seu dret, inalienable en democràcia, sinó només el d'aquelles persones que han aconseguit superar les traves burocràtiques imposades pel Govern espanyol a través de la seva xarxa d'ambaixades i consolats. Tinc els cunyats als Estats Units, exiliats laboralment, i sé de què parlo. 

Segons el diari Ara, el recompte del vot exterior no modificarà la distribució actual d'escons. Segons els meus càlculs, això no és tan clar. Crec que hi ha possibilitats reals que Junts pel Sí arrabassi un diputat al PP per la circumscripció de Barcelona. Si això fos així ens estalviaríem els penjaments que s'està proferint contra la CUP perquè investeixi president Artur Mas, ja que amb 63 diputats el candidat emboscat de Junts pel Sí podria ser elegit per majoria simple en segona volta. 

En qualsevol cas i acabi com acabi la votació d'investidura, una cosa és clara: les forces independentistes tenen la paella pel mànec. A elles pertoca governar el país i desplegar el full de ruta cap a la independència. Ningú més que elles no ha obtingut el mandat democràtic a les urnes. 

A les forces vives de l'unionisme això els cou, i molt. Per aquest motiu tracten de desacreditar la victòria per tots els mitjans. Però són tan sapastres que les que queden en evidència són elles. N'hi ha prou de fer una ullada a la premsa internacional i comparar-la amb allò que diu l'espanyola. 

Una persona, un vot 

El mapa electoral del 27-S a Catalunya és demolidor. Sabedors que la seva força es concentra a la regió metropolitana, una de les invectives clàssiques de l'espanyolisme per negar la legitimitat dels resultats electorals a Catalunya consisteix a censurar que es precisi un nombre de vots inferior a Lleida, Girona i Tarragona per obtenir un diputat que no pas a Barcelona. En aquest punt, l'espanyolisme reclama l'aplicació directa de la regla elemental d'un home, un vot sorgida de la revolució francesa. El seu discurs pot semblar d'una radicalitat democràtica exquisida, però ells mateixos són els primers que es resisteixen a aplicar-lo en l'únic format electoral que ho permet: un referèndum. 

Els unionistes són perfectament coneixedors que aquest principi no és tan universal com ens volen fer creure: no és observat a les comunitats de veïns, ni a les juntes de compensació, ni a les d'accionistes. El seu discurs, extrapolat al terreny de les inversions en infraestructures o al de la despesa social, seria altament perillós: res d'escoles rurals ni d'hospitals comarcals... A aquesta gent, l'equilibri territorial se'ls en refot. Literalment. Això sí, només quan parlem de Catalunya, encara que Catalunya hagi estat incapaç de dotar-se d'una llei electoral pròpia i s'hi apliqui supletòriament la legislació estatal (la LOREG: Llei Orgànica del Règim Electoral General). Si saben això, llavors segurament també sabran que aquest mateix greuge es produeix, augmentat i corregit, a les eleccions espanyoles entre els diputats de Barcelona, per exemple, i els de Sòria, Palència o Terol. 

68, malgrat tot 

Durant anys, els espanyolistes ens han volgut engalipar i fer creure que un grapat de comarques ceballudes i despoblades mantenien segrestada la voluntat de la major part de la població, que viu en les grans ciutats de la conurbació barcelonina. El problema, en realitat, era un altre, de doble naturalesa: d'una banda, el desinterès per la governança i la desafecció envers el país d'àmplies bosses de població arribada amb les onades migratòries dels anys 50 i 60, i, de l'altra, la manca de voluntat de la majoria de partits per fer-les trempar en unes eleccions autonòmiques, no fos cas que fessin nosa. Un gruix significatiu d'aquella gent tenia com a referent a tots els efectes Espanya -amb Felipe González al capdavant- i això de la Generalitat els semblava una cosa que estava bé, però que no anava amb ella. Aviat es va establir una entente cordiale entre CiU i el PSOE que va institucionalitzar el fenomen del vot dual i l'abstenció diferencial fins a l'arribada de Pasqual Maragall.

Doncs bé, diumenge es va demostrar que això, aquí i ara, ja no val: que aquestes persones poden votar massivament i que fins i tot fent-ho de forma majoritària per una opció unionista (C's, PSC o PP), el resultat final no ha canviat. L'independentisme és transversal i gaudeix de bona salut. 

Per als escèptics, hem fet l'exercici. En primer lloc, hem suprimit les demarcacions provincials -que ja aniria sent hora- i hem convertit Catalunya en una sola circumscripció electoral. Seguidament, hem agafat el nombre total de vots (4.115.807) i els hem dividit pels 135 escons de què es compon el Parlament. Aquesta operació dóna com a resultat el cost lineal de cada diputat: 30.500 vots. A continuació hem aplicat, matemàtica pura, la llei d'Hondt sobre els resultats obtinguts per cada formació política, mantenint intacta la barrera del 3% d'escons, la qual cosa exclou UDC del repartiment d'escons. La distribució que se'n deriva és la següent (vegeu gràfic adjunt).

Com es pot veure, l'assignació d'escons varia poc i actua com a factor de correcció proporcional. Per allò que és substancial, però, la suma de diputats de Junts pel Sí i la CUP garanteix igualment la majoria absoluta independentista. Ni així, doncs, no guanya l'unionisme.