08 de setembre 2015

Catalunya verda

Sí, hi ha una estelada verda, com també n'hi ha una de negra. Diversitat que no hi falti, almenys a casa nostra. Però no és d'això que us volia parlar, sinó del menyspreu i la prepotència amb què són tractats Catalunya i els catalans per part de la majoria de les tribunes de premsa i dels mitjans de comunicació espanyols. Dia sí dia també a Catalunya la deixen verda. 

La catalonofòbia no és un fenomen nou, sinó històricament molt arrelat i pregon, però és evident que en els últims anys s'ha aguditzat i s'ha estès pertot a remolc del "desafío soberanista" i gràcies a les xarxes socials i a la proliferació de canals de televisió. Els professionals del ram repeteixen amb vehemència que el seu bescantament només afecta els partidaris de la independència i que en canvi estimen de tot cor Catalunya i els catalans; així, en sentit abstracte, desproveïts de llengua, cultura i voluntat. La realitat, ja ho sabeu, és tota una altra: no suporten el fet diferencial. 

La fi de les emissions per motius econòmics, mesos enrere, d'Intereconomía TV i del memorable programa El gato al agua semblava que ens donava un respir. Allò era d'un histrionisme tal que faria riure sinó fos perquè els seus tertulians parlaven molt seriosament, com quan Eduardo García Serrano va dir que la consellera de Salut, Marina Geli, era "una zorra" i "una guarra", o quan don Alejo Vidal-Quadras va demanar la suspensió de l'autonomia i la intervenció de la Generalitat per part de la Guàrdia Civil. 

Dissortadament no hi va haver treva, i el seu lloc va ser ocupat per 13TV, un canal que és propietat de la Conferència Episcopal Espanyola -bessó, per tant, de la cadena COPE- i que té com a programa més destacats El cascabel, La Marimorena i Al día, el debate, conduïts pel trident format per Antonio Jiménez, Alfredo Urdaci i Carlos Cuesta. 

Diuen que són espais "de debat", tot i que jo hi he vist tanta unanimitat com a La noche en 24 horas, de TVE, o Al rojo vivo, de La Sexta, per citar només dos exemples. Aquest estiu vaig cometre la imprudència d'enganxar-m'hi per espai d'una hora i les bestieses que s'hi arriben a dir sobre Catalunya i els catalans són estratosfèriques. D'entrada, i ja per definició, tant el país i com els seus habitants, ens agradi o no, som "part inalienable d'Espanya perquè ho diu la Constitució" i "perquè Catalunya no ha estat mai independent; el regne era Aragó". "El problema" -perquè així som percebuts, com un gra al cul- és que "des de l'escola i els mitjans de comunicació catalans, especialment els públics," s'ha fet una tasca acumulativa "d'adoctrinament" durant els darrers 30 anys per part "del nacionalisme" que n'ha "inoculat el virus" a una part significativa de la població. Per això molts catalans vivim "enganyats" -segons ells, és Espanya qui ens dóna calers i no a l'inrevès- i ens deixem "manipular" en benefici d'unes "elits polítiques", l'únic propòsit de les quals és "desviar l'atenció de les retallades i de la seva incapacitat per governar", i "tapar els casos de corrupció que l'afecten". La reivindicació social, doncs, és pura invenció. Al davant només hi ha Artur Mas, "un boig" que amb el seu "discurs messiànic" -i mercès a "les subvencions atorgades l'ANC i els mitjans de comunicació"- ha estat capaç d'instaurar un "clima de pensament únic" i de "persecució al castellà" que pot acabar provocant una "fractura social molt perillosa". Oimés si tenim en compte que el procés té el suport de sectors intransigents com "errecé" (ERC) i "l'esquerra radical" (CUP). 

Sortosament, programes com de 13TV combaten aquesta realitat amb arguments de pes i testimonis de primera mà com el de Jordi Cañas. L'exdiputat de C's al Parlament va ser rebut al plató com un heroi, un paladí de la llibertat de consciència. "Usté, que sigue luchando [sic] desde su puesto de asesor en el Parlamento europeo, diga: ¿Cómo son tratados en Cataluña los que no comulgan con las ideas secesionistas? ¿Es verdad que les vetan?" Mare de Déu Senyor, això i molt més: els espanyols viuen en guetos; a l'escola són marginats, i als mitjans públics silencien la seva veu. "Esto es intolerable", cridaven a l'uníson.

'El País' i Junts pel Sí 

A més d'un mateix univers simbòlic, els catalans compartim també espai comunicatiu amb Espanya. Però també en això som asimètrics: els catalans consumim mitjans espanyols, però no a la inversa. Si històricament els mitjans hostils a les reivindicacions nacionals catalanes eren molts, però no eren tots; ara això ha canviat i a molts mitjans i professionals de la informació els ha caigut la careta. I mentre a Catalunya la polarització política i ideològica a l'entorn de la independència ha afavorit el debat públic i ciutadà, a Espanya s'ha endut per davant un pluralisme que només era aparent. La millor prova és que mentre aquí parlem de llibertat, democràcia i urnes, allí només parlen d'obediència, lleis i tribunals. 

En la confrontació d'idees, Internet és l'únic escenari on les forces estan més o menys igualades. A la ràdio i la televisió l'escorament unionista és d'escàndol, i als quioscos passa el mateix, cada dia més; encara que alguns se n'amaguin fent-ho en català. Potser no publicaran mai informes falsos filtrats pels serveis secrets espanyols, però els grups empresarials que editen El Periódico, La Vanguardia i El País posen -i posaran- tota la carn a la graella. El cas d'aquest últim diari és paradigmàtic. La seva presa de posició ve d'antic. Recordo, a mitjan anys 90, que a la facultat ja ens en rèiem d'allò del "diario independiente de la mañana" perquè per la tarda havia deixat de ser-ho. Ara es fa dir "el periódico global en español", tot i que hauria de ser "en castellano".

En qualsevol cas i com ja és sabut, la setmana passada El País va publicar de manera acrítica i premeditada una carta de Felipe González contrària al procés sobiranista. Fins aquí, tot normal. L'escrit de l'expresident s'inscriu en la mateixa línia de pensament que altres col·laboradors del diari que han signat articles sobre la qüestió catalana en moments claus, com el mateix president del grup Prisa, Juan Luis Cebrián (Escolta, Catalunya, el setembre de 2012), el jurista Francesc de Carreras (Cataluña: la espiral del silencio, el desembre de 2013), o l'escriptor Javier Cercas (La razón sin razones, el febrer de 2014).

El problema és un altre, i és deontològic. No és ètic donar pàbul a una opinió -la de González, en aquest cas- i, dies més tard, subscriure un editorial en què es desacredita de dalt a baix l'article de rèplica remès pels candidats de Junts pel Sí perquè, segons el diari, "no compleix" amb les premisses mínimes: respecte mutu als pronunciaments aliens i una mínima correcció (i qualitat) argumental en els articles". "La seva argumentació -diu l'editorial- no resisteix la més lleugera anàlisi raonada o una crítica literària encara que sigui benèvola" i "si de totes maneres hem decidit posar-ho en coneixement dels nostres lectors és per retre tribut a la pluralitat que sempre hem practicat". 

Parlem, doncs, de pluralitat. 

Pluralitat i pensament únic

Percepció i realitat no sempre van juntes. Per això, els periodistes de Mèdia.cat Sílvia Martín i Daniel Camon van dur a terme un exercici empíric: entre el 29 de setembre i el 3 d'octubre de l'any passat van analitzar 66 tertúlies de ràdio i televisió corresponents a les catorze emissores catalanes i espanyoles de més notorietat, tant públiques com privades. Aquí trobareu les dades desglossades per programes. Els resultats són eloqüents i no admeten discussió. 


Dels 256 tertulians que hi van intervenir (146 en l'àmbit espanyol i 110 en l'àmbit català), 183 (el 71%) defensaven tesis contràries a la independència: el 97% en l'àmbit espanyol i el 38% en el català. En el cas dels mitjans públics, els percentatges encara s'extremaven més. En conjunt, i en contra del que prediquen els representants del PP i C's, els mitjans de la CCRTV (TV3, 3/24 i Catalunya Ràdio) oferien un 63% de veus a favor de la independència i un 30% en contra. En canvi, als mitjans públics estatals (TVE i RNE), al sosteniment dels quals també contribuïm els independentistes amb els nostres impostos, el 100% de les opinions eren a favor de la unitat.