30 de juny 2015

ICV: oportunistes, de debò

Durant un temps -ai, il·lús de mi!- vaig creure que en una Catalunya independent jo podria ser d’ICV. Bé, aclarim-ho: potser no ben bé d’ICV, però sí de l’espai de l’esquerra alternativa que aquestes sigles asseguraven representar. D’esquerres i ecologistes, de debò, deia aleshores un eslògan electoral. Us en recordeu? Quin tip de riure... 

Això que he dit al començament és molt gruixut, oi? La veritat és que ni jo mateix no m’ho crec gaire. Lluny d’inspirar-me cap simpatia, sempre he trobat que l’exemple quotidià a escala local de dinosaures polítics d’aquesta formació com Fede Moraleda, a Alella, o Màxim Fàbregas, al Masnou, deia molt poc a favor d’un partit que pretén vendre una altra imatge. Després hi ha el tema de la superioritat moral que atorga passejar-se amb El País sota l'ala, i una bona dosi d'autoodi; ells, que són ciutadans del món. Per què, doncs, m’hauria de sentir còmode sota el paraigua ecosocialista l’endemà de la independència?

ERC com a instrument

És molt senzill: perquè quan els independentistes érem quatre pelacanyes, després del fracàs inicial del procés de Vinaròs i tips de picabaralles internes –jo, que mai no vaig ser ni de Maulets ni de JIR, sinó de Joves d’Alella amb Ràbia (JAAR)-, alguns de nosaltres vam creure haver trobat en ERC un instrument útil per subvertir l’ordre autonòmic. Al final no va ser així perquè la direcció nacional tenia emparaulat un segon govern tripartit amb José Montilla i José Zaragoza, però si mai hagués estat el cas, ERC s’hauria revelat essencialment com l’eina necessària per saltar el mur; una mica com l’Scottish National Party (SNP) o el Parti Québécois.

Encara ara, l’ERC d’Oriol Junqueras -com la de Barrera, Hortalà, Colom o Carod-Rovira- peca d’un contingut ideològic massa difús, i la praxis política darrerament desplegada tampoc no li fa cap servei. Per això, un cop assolida la independència de la mà d’ERC, aquesta es dissoldria o n’ocuparia el centre-esquerra, i les persones compromeses amb el territori i el progrés social hauríem de buscar altres referents. I hauria estat llavors, si ICV hagués estat a l’alçada, quan aquesta podria recollir-ne els fruits. 

Instint de supervivència 

Al final, res no ha anat així. Afortunadament, ERC no té l’exclusiva de l’independentisme -l’hi disputen Artur Mas i el que queda de Convergència pel centre-dreta, i la CUP per l’esquerra- i, malauradament, ICV ha fet figa i s’ha llançat sense condicions al braços de Podemos. Més puta no es pot ser. 

No ha estat cap sorpresa, però sí una decepció. ICV és, probablement, la formació més rastrera de l'arc parlamentari català; la que té l'instint de supervivència més aguditzat. Quan el comunisme va quedar tocat de mort, Rafael Ribó va posar el PSUC en un pot de formol i va abraçar l’ecologisme i el radicalisme democràtic. Encara recordo un escrit de Moraleda a El Full titulat Sóc comunista, i què? en què abominava d'aquest cop timó, però en vindrien d'altres; tots per necessitat: el pacifisme del 'no a la guerra', els acords electorals amb el PSC, els papers per a tothom, el dret a decidir i, ara, Podemos. 

Amb aquest currículum, m’alegro de no haver votat mai Ribó, Saura o Herrera, i això que fins fa tot just un any hauria estat el primer a glossar la gestió interna del tàndem format per Joan Herrera i Dolors Camats. A diferència del PSC, la direcció d’ICV havia sabut preservar la pluralitat ideològica i la integritat orgànica de la formació, fins al punt d’arribar a la reunió de Pedralbes, a les envistes de la consulta del 9N, amb plenitud de facultats. Llavors va tenir lloc la desbandada i va quedar clar que tot havia estat una estratègia per guanyar temps fins a trobar una nova taula de salvació. La sortida de l'exeurodiputat Raül Romeva de la formació en aquell moment ho diu tot. 

Si Herrera va poder votar sí-no va ser, en bona part, perquè els seus companys de viatge i rivals polítics li van donar peixet i van deixar una escletxa oberta als confederalistes. Ell mateix l’ha tancada. No hi fa res que ICV decidís lliurar-se a Podemos com a aliança electoral a les municipals perquè allò no era substancial, però fer-ne d’això una estratègia amb vista a les plebiscitàries del 27-S és una maniobra de gran vilesa. I encara ho és més quan la coalició no sols defuig intencionadament posicionar-se a favor o en contra de l’exercici del dret a l’autodeterminació, sinó que persegueix clavar una falca entre la reivindicació social i la nacional en benefici d’una Espanya que no existeix, ni existirà mai. Introduir nous elements de confusió anant de la mà d'un partit espanyol -espanyolíssim: recordeu les brometes de Pablo Iglesias amb el rei o la seva reunió amb Rodríguez Zapatero i José Bono- en el moment més transcendent del procés, en una cruïlla històrica en què cal tenir les coses clares -o caixa, o faixa-, és gairebé una traïció. Però tant és: també Artur Mas i Junqueras són copartícips d'eternitzar el procés i de no haver convocat les eleccions al Parlament abans de les municipals. 

A la llum de la història i de l'ADN espanyol, si realment ICV aspirés a una relació fraternal amb la resta de pobles peninsulars el que faria seria advocar inequívocament per la independència i, un cop assolida, plantejar la confederació (i esperar que algú a l’altre costat del Cinca se sentís interpel·lat). Tot i que de manera encara molt tènue, dins d’ICV s’ha començat a organitzar un corrent intern que subscriu aquest plantejament. S’anomena Compromís per la Independència i comparteix amb les entitats sobiranistes el full de ruta i la idea que cal obrir un procés constituent circumscrit a Catalunya després del 27-S, sense ingerències. Volen arrossegar els del sí-no i el sí-depèn cap al sí-sí. Els desitjo sort, perquè la necessitaran.

25 de juny 2015

El comte de Tattenbach i Jaume Cordelles, dos alellencs d'adopció al cadpavant de la defensa de Girona

Aquest dissabte 26 de juny tindrà lloc la segona edició de Girona resisteix!, una jornada de recreació històrica impulsada pels miquelets de la ciutat que comptarà amb un programa farcit d'actes i la participació de diversos regiments austriacistes i borbònics. 

La diada commemora la capitulació de Girona durant la Guerra de Successió, que va tenir lloc el 24 de gener de l'any 1711 després de resistir durant 48 dies un exèrcit format per 25.000 homes a les ordres del duc de Noailles. El militar manresà Ignasi Picalquers era el governador de la plaça, mentre que l'organització de la defensa requeia en un militar imperial de nacionalitat alemanya: Georg Ignaz Erasmus von Tattenbach und Rheinstein, que tenia al seu càrrec poc més de 5.000 homes entre soldats palatins i gent del país: fusellers de muntanya i membres de Coronela, la milícia urbana gremial. 

Entre els miquelets que aquest dissabte s'aplegaran a Girona hi haurà els alellencs Quico i David Lluch, en els seus respectius papers de mossèn i fuseller. Com ells, fa 300 anys entre els responsables de la guarnició hi havia Jaume Cordelles, coronel d'un dels regiments d'infanteria de la ciutat de Barcelona. Cordelles era cunyat del comte de Tattenbach i havia estat en dues ocasions protector del braç militar, governador del castell barceloní de Montjuïc i comandant suprem de la Coronela del cap i casal fins a juliol de 1713, quan fou substituït per malaltia. El seu nom apareix en la llista de Sujetos que más se demostraron en las conmociones de Cataluña a favor del archiduque, que fou confegida per les autoritats borbòniques amb finalitats repressores. 

Els Tattenbach eren una vella família de la noblesa austríaca amb dominis i castell propis a la regió bavaresa de Bad Birnbach i Rottal-Inn, on encara es conserven els topònims Tattenbach de dalt i de baix (o superior i inferior). Per la seva part, els Cordelles descendien d'un llinatge nobiliari amb arrels al Bages -els titulars del casal eren senyors de Mura i de Castellnou-, però perfectament assentat a Barcelona, on gaudien d'un gran prestigi social. A ciutat hi havien fundat diversos negocis -com ara botigues i molins de vent- i una institució d'inspiració renaixentista dedicada a l'educació integral dels joves de l'elit aristocràtica, el Col·legi de Cordelles, al qual li deu el nom la Rambla dels Estudis. 

La comtessa Gaietana

Jordi Ignasi de Tattenbach fou el segon marit de Gaietana Cordelles, que per aquest motiu adquirí el títol de comtessa. Anteriorment, Gaietana havia estat esposada amb un altre coronel bavarès: Cristòfor Adam de Hesse, entre 1680 i 1684. En la primera d'aquelles dates, el matrimoni adquirí "en encant publich" l'antic mas Jovany d'Alella, que havia estat propietat de la família Coll. A l'arxiu parroquial de Sant Feliu hi ha una anotació del rector Francesc Riu, corresponent a l'any 1700, que ens dóna dues notícíes: que Cristòfor de Hesse "fou lo que edificá la casa en la forma que vui está" i que "mort dit Don Christoval torná a casar dita Dona Gaetana ab lo Egregi Don Ignasi Compte de Pattenpach, titol. en Alemania; Coronel que es del Tercio del Duch de Baviera en Cattª". 

El primer contacte del comte amb Catalunya va tenir lloc en ocasió de la Guerra dels Nou Anys com a integrant del destacament de Georg von Hessen-Darmstadt, el Príncep Jordi, per defensar el país contra la invasió francesa. El cronista Francesc Castellví en consigna l'arribada: "El 4 de agosto de 1695 desembarcaron en Cataluña 3.000 alemanes al orden del príncipe Jorge de Darmstadt y mil bávaros con su coronel, el conde de Tattenbach". Segons Feliu de la Penya, el comte resultà ferit durant el setge francès de Barcelona de 1697. 

La unitat militar de Tattenbach pertanyia al príncep-elector imperial Maximilià de Baviera, que la cedí a Carles II fins al 9 de juny de 1701. Mort el darrer representant dels Habsburg al tron hispànic i essent succeït per Felip V, Maximilià en reclamà la repatriació. Gaietana també se n'hi anà: "El coronel en 2 de julio se despidió de la nobleza; tomó la posta a encontrar su regimiento, que marchaba a Baviera atravesando Francia". 

A Baviera, Tattenbach fou ascendit al grau de generalwachmeister. El 1705 abandonà el príncep-elector i entrà a servir l'emperador Josep I. El 1708 tornà al Principat al servei de l'arxiduc Carles III, acompanyant la reina Elisabet Cristina de Brunsvic. Desembarcà a Barcelona amb el seu germà, Philipp-Rudolf. A Catalunya, Tattenbach fou nomenat coronel del regiment d'infanteria dit de La Reina, i posteriorment ascendit a tinent mariscal. També retornà Gaietana, que durant bona part del conflicte armat s'hi va estar a Alella mentre el marit campava pel front. 

Com hem dit, al seu costat hi combatia son cunyat Jaume Cordelles. Les seves trajectòries en el camp de batalla es caracteritzaren per una gran mobilitat: estigueren al Maestrat, a Dénia, possiblement a Mallorca, i a les terres de Lleida. A les acaballes del mes de novembre de 1709 i des de Balaguer estant, Tattenbach resolgué sorprendre el pont de Montsó, a l'Aragó, i envià un destacament a ocupar Tamarit de Llitera. Des del cor de la Noguera, Tattenbach organitzà el cop de mà del general Nebot a Móra d'Ebre del 14 de juny de 1710. 

De Girona a Viena, per sempre més

La tardor de 1710, l'exèrcit aliat va dur a terme una contraofensiva sobre el centre peninsular que va acabar com el rosari de l'aurora: els austriacistes van abandonar Madrid i van ser derrotats a Brihuega i Villaviciosa de Tajuña, el 8 i 10 de desembre. Desguarnit el nord del país, el duc de Noailles va posar ràpidament setge a Girona. Perdut el dia 29 el castell de Montjuïc, l'exèrcit francès hi emplaçà bateries d'artilleria al puig d'en Roca, des d'on bombardejà la ciutat. Les fortes pluges i la crescuda del riu Onyar entre el 9 i el 12 de gener de 1711 van immobilitzar els atacants, però finalment els defensors van haver de capitular després que s'hi obrís una bretxa al sector de Santa Llúcia. El dia 25 es van signar els acords de rendició condicionada i el 2 de febrer Tattenbach i la resta de comandaments van abandonar la plaça amb tots els honors militars. 

El comte va seguir al peu del canó fins a la primavera de 1713 quan, un cop signat el conveni de l'Hospitalet i consumada la traïció anglesa, les unitats imperials van evacuar el Principat. Tattenbach continuà al servei de l'Imperi i el gener de 1723 fou ascendit al grau de feldzeugmeister, la màxima distinció de l'arma d'artilleria. Tot i que l'arxiu estatal austríac dóna com a data probable de la seva defunció l'any 1734, sabem del cert que no fou així, ja que la seva esposa va fer testament el 1741 i entre els marmessors hi nomenà el marit, "absent a Baviera", a qui féu hereu dels "dels bens que tindre y se trobaran en Alemanya, en lo Ducat de Baviera, o en altre qualsevol part del mon". 

Quan això és produí, feia prop de 30 anys que els cònjuges vivien separats a causa del triomf de Felip V. El 1713, Gaietana no acompanyà el seu marit i restà, segurament, a Barcelona, mentre l'heretat d'Alella es malmetia. L'1 de novembre d'aquell mateix any, les autoritats borbòniques ordenaven el segrest de les propietats de la comtessa a la població i n'autoritzaven l'arrendament a favor del Fisc Reial; una situació que es perllongaria fins a 1725. Malgrat no poder-ne fruir, la casa reté des de llavors el nom popular de La Gaietana. 

Si en voleu saber més, podeu consultar el llibre de Jordi Albaladejo i un servidor Alella, 1714: una visió social, política i econòmica de la Guerra de Successió a la biblioteca municipal Ferrer i Guàrdia, o bé adquirir-lo al centre cultural de Can Lleonart per 18 euros.

23 de juny 2015

La Flama 2015, passada per aigua

La previsió de tempestes al Pirineu i les baixes d'última hora de tres muntanyencs -inclosa la meva, a causa d'unes angines- van obligar ahir a modificar el pla previst per atacar la pica del Canigó i dur la flama fins al Baix Maresme. 

Per por dels llamps i les caigudes, en comptes de fer i desfer el camí des del refugi d'Estables -una travessa nocturna de més de 12 hores-, l'Agustín Zapirain i la Inés Ivorra van decidir sortir de Cortalets, que és molt més a prop del cim. Cortalets és el campament base des del qual la majoria d'excursionistes puja a buscar la flama. Per aquesta raó, per poder accedir-hi amb vehicle cal gestionar amb molta antelació el permís de la Gendarmeria. En no disposar-ne, els nostres expedicionaris van haver d'arriscar i se'n van sortir: van aparcar a Villerac i van cobrir els 23 quilòmetres de pista gràcies a un cotxe del centre excursionista de Mollet! 

A Cortalets, els alellencs van fer tabola amb colles arribades d'altres indrets dels Països Catalans. Malgrat la tempesta, quan va ser l'hora tothom es va posar en moviment: cap al cim hi falta gent. Un cop encesa la flama, calia tornar a davallar fins al refugi i concretar com es faria el retorn, ja que la Gendarmeria impedia que cap vehicle es posés en marxa i sortís del massís del parc natural abans de dos quarts de sis de la matinada. 

Aquest contratemps posava en risc la cadena de relleus per baixar la flama al Baix Maresme, ja que a les sis del matí en Zapi i la Inés l'havien de lliurar als ciclistes de Vilassar de Mar que havien fet nit a Prats de Molló, i una hora més tard aquests havien de passar el testimoni als atletes d'Alella i del Masnou que s'esperaven al coll d'Ares. A despit de la pluja, haurien engegat a córrer cames ajudeu-me si no fos perquè ella havia relliscat durant el descens, precisament per culpa de l'aigua, i havia pres mal als dos genolls. Així les coses, en Zapi i la Inés no han pogut abandonar la zona fins a trenc d'alba, en el cotxe d'un grup de gent del Baix Llobregat. El retard acumulat ha obligat a neutralitzar les bicicletes i a recompondre tot l'operatiu, que no s'ha retrobat fins a Camprodon. 

Els atletes, amb bon clima 

Des de les set del matí, vuit atletes comandats per David de Diego i Jordi Reguill travessen el país, des del Ripollès fins al Maresme. La flama els l'han donada, a la ratlla fronterera, membres de la comissió organitzadora dels focs de Sant Joan, que enguany arriben a la 50a edició. 

A diferència dels muntanyencs, els corredors han ensopegat un cel cobert, però sense precipitacions. Córrer sota una capa de núvols és el millor que pot passar quan s'ha de creuar la plana de Vic al migdia i pujar el Montseny per Collformic a primera hora de la tarda. Des de Llinars, al Vallès, els atletes s'han endinsat al Maresme pel coll de can Bordoi. 

A quarts de set de la tarda els han rebut a Dosrius, on hi hem fet cap alguns dels companys de la Comunitat de la Flama, com el mateix Zapi, en Kiku Mach, en Jaume Teixidó, en Marc de Corriol, en Xavier Tarafa o un servidor. Des d'allí, i escortada per alguns ciclistes alellencs com en Jaume Martínez i la Dolors Gener, la corrua han anat escampant la flama per Vilassar, Premià, Teià, El Masnou i Alella, on finalitzarà el seu recorregut. L'arribada a la Riera Principal és prevista per a les nou del vespre; així que, si la voleu acompanyar, ja ho sabeu!

22 de juny 2015

Convergència i Unió: crònica d'una mort anunciada

Aquesta setmana, qui més qui menys ha escrit o piulat sobre Josep Antoni Duran i Lleida i el divorci entre Convergència i Unió; res de CiU, d'ara endavant en direm CDC i UDC i tal vegada només de forma provisòria, fins que prengui forma la "llista amb el president" i es dilucidi quin dels sectors en pugna es queda les sigles històriques del partit democristià. 

La "victòria pírrica" de la direcció d'Unió en la consulta interna i la consegüent trencadissa de la federació han estat celebrades amb rius de cava a les xarxes socials per milers de persones. Com la majoria d'opinadors -i això és molt simptomàtic- jo també me'n felicito, i si no ho he manifestat abans ha estat, en primer lloc, perquè ja vaig buidar el pap contra Duran i Lleida fa un parell d'anys i ara volia abordar la qüestió no des de la bilis i l'antagonisme personal, sinó des d'un punt de vista més reposat. Volia guanyar perspectiva a mida que avançaven els dies i se succeïen les reunions i les declaracions. La concatenació d'esdeveniments ha estat lògica i s'ha cenyit al guió previst des de fa una colla de mesos: a l'avantsala del 27-S, la puta i la ramoneta tenien els dies comptats. 

Qüestió de supervivència
Hi ha qui creia que això no ho veuríem mai, i qui opina que el desenllaç final s'ha produït massa ràpid i de forma inesperada. Quants beneits! També hi ha qui es pensava que Jordi Pujol era el pare espiritual de Catalunya, i després de fer pública la seva confessió -voluntària, o induïda per les clavegueres de l'Estat- va quedar clar que Convergència s'havia de refundar de dalt a baix si aspirava a tenir algun protagonisme en el procés d'independència (ni tan sols, potser, a liderar-lo). La incògnita era saber si Unió també hauria de mudar de pell, o podria seguir fent el seu tradicional paper de rèmora. 

Com ja és conegut -ho explica molt bé el periodista Vicent Partal-, CDC i UDC ja haurien d'haver partit peres en motiu de les eleccions al parlament europeu. El març de 2014, Mas hauria comunicat a Duran que es busqués la vida, que el president havia canviat de parella de ball. Només la por escènica de Junqueras va esguerrar llavors una candidatura sobiranista unitària a Brussel·les i qui sap també si una ulterior entrada d'ERC al Govern de la Generalitat. Des de llavors, CDC i UDC han dormit en llits separats, en espera de trobar una excusa per oficialitzar la ruptura. No ho han estat les municipals del 24-M -hi havia massa coses en joc: alcaldies, consells comarcals, diputacions-, ni ho va ser el nou 9-N -no podia ser-ho: la deserció d'UDC l'hauria feta aparèixer com una traïdora davant l'opinió pública, i la doble pregunta era cosa seva-, però la proximitat d'unes eleccions plebiscitàries el 27-S requerien provocar el trencament com més aviat millor. Com? Simulant una consulta interna a UDC en què la militància fes confiança al comitè de govern del partit, com així ha estat. 

Ara tot està clar: el nucli dur de CDC jugarà fort la carta sobiranista, i una part d'UDC li farà costat. L'altra part, amb l'exconseller Ramon Espadaler al capdavant, va anunciar ahir que es presentarà en solitari a la caça de l'electorat "moderat i tradicional" de CiU. Quant a Duran i el seu ego, veurem quin camí emprenen. 

Xantatge al país 

Em sorprèn que una consulta interna tan fàcil de manipular per part de la direcció del partit hagi estat lloada gloria in excelsis per alguns aduladors, com si els socialistes espanyols no haguessin escollit mai en unes primàries un candidat diferent a l'apadrinat pel partit, o com si les bases republicanes no haguessin deixat Carod-Rovira i el govern tripartit de Pasqual Maragall amb el cul enlaire amb el seu no rotund a l'Estatut. Allò que realment importa de la votació d'UDC són les conseqüències: el trencament de CiU i la reformulació de l'espai de centre-dreta a Catalunya, i la caiguda als inferns de Duran i Lleida. 

Per a mi, el resultat de la votació en termes absoluts és irrellevant. D'entrada, perquè ha estat "una obra mestra del cinisme" -manllevant l'expressió que ha usat la gent d'El Matí- i, en segon lloc i més important, perquè representa només l'opinió d'una selecta minoria de 4.095 persones en un país que té set milions i mig d'habitants. Estadísticament parlant, hi ha un militant d'UDC per cada 3.750 catalans. És ben bé que aquesta gent tenia més càrrecs que militants! 

Deute milionari 

Posem-ho en perspectiva: quatre mil persones són menys que qualsevol municipi mitjà del país. Alella, per exemple, dobla en nombre d'electors el partit de Duran i Lleida. Dit d'una altra manera, Andreu Francisco té més suports que la cúpula sencera d'una força política amb representació a l'eurocambra. No us indigna saber que un col·lectiu humà tan petit -i tan intransigent, en temes com l'avortament o l'eutanàsia- hagi condicionat la vida política, social i econòmica del país durant 37 anys? Vist així, ja ho crec que CiU "ha estat un instrument d'èxit", com remarcava Josep Rull el dia que els fotia la coça al cul. 

Segons dades de la sindicatura de comptes de 2011, el deute d'UDC contret amb els bancs superava llavors els 16 milions d'euros, de manera que tocarien a 4.000 euros per militant. No sembla que s'hagi fet gaire bona gestió. Per molt menys, els paladins de les mútues sanitàries i de l'escola privada han aplicat retallades a la sanitat i l'educació públiques, però és clar, ja se sap, les suites del Palace i els viatges a Florència amb companyia femenina bé s'ho valen... 

Tupinada en tota regla

Quan sostinc que el resultat del procés electoral d'UDC ha estat falsejat ho faig a consciència. Si els votants haguessin tingut una bola de vidre -mama, por!-, aquesta consulta l'hauria guanyada el no. I en condicions normals, també. Però a UDC tot és singular. 

- Començant per l'enunciat mateix de la pregunta. Si la fórmula del 9-N ja va ser enrevessada per donar satisfacció a UDC i ICV, un redactat que incorpora fins a sis condicionants amb els corresponents paràgrafs constitueix una presa de pèl en tota regla. Joan Rigol, que és doctor en Teologia, ha dit avui a Els Matins de TV3 que la pregunta era més difícil d'interpretar que la santíssima trinitat! Tant és així que, decebut després de mesos esperant-ne la concreció, un sector del partit encapçalat per Antoni Castellà va decidir plantar cara a l'aparell i fer campanya pel no

Com ha quedat demostrat per l'ús que se n'ha fet, la pregunta era un exercici de confusionisme que admetia qualsevol lectura; un parany ordit rere l'esquer d'una carta als reis. Castellà va denunciar que hi havia partidaris de la independència que van votar de bona fe perquè els representants de la direcció els van assegurar que aquesta opció també els incloïa. I sinó digueu-me quin nacionalista de pa sucat amb oli no voldria accedir a la "plena sobirania" amb seguretat jurídica, d'acord amb l'Estat espanyol i sense posar en risc la pertinença de Catalunya a la Unió Europea? 

- En segon lloc hi hauria les irregularitats detectades a les comarques lleidatanes. Com sabeu, la posició oficialista es va imposar als crítics per 1.369 vots a 1.260: tan sols 95 paperetes de diferència a tot Catalunya! A Lleida, en canvi, l'avantatge a favor dels primers va ser enorme: 213 vots a 112. N'explica els motius Xavier Massot al seu bloc: "fa uns tres mesos [...] es van inscriure 168 nous militants, persones comprades (exactament així) amb un cost econòmic realment baix, donada la precarietat econòmica de molts d'ells". 

- I això no és tot. Com a teló de fons tenim el drenatge sistemàtic a què les ínfules de Duran i Lleida han sotmès el cens d'afiliats en els darrers anys. A còpia d'imposar sempre el parer del seu gurú, UDC ha anat perdent una peça a cada bugada i al final n'han quedat poc més que els acòlits. Primer va marxar la gent de Sobirania i Justícia; després va ser el torn del col·lectiu El Matí; el 2012 va tocar el dos l'alcalde de Vic i president de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), Josep Maria Vila d'Abadal, i ara, després del Consell Nacional d'ahir, ha estat l'expresident del Parlament Joan Rigol qui ha decidit de plegar. Com a president del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, l'home de la veu greu ha ofert al president Mas la seva "col·laboració instrumental" per articular una gran llista transversal al seu voltant de cara al 27-S. Com ell, sembla que seran molts els quadres del partit que desoiran les instruccions de la direcció i els acords presos en el Consell Nacional i no dimitiran els càrrecs que actualment ocupen, com Castellà, que és secretari d'Universitats i Recerca, i la presidenta del Parlament, Núria de Gispert. 

Fins ara, la correlació del nombre d'afiliats i el de càrrecs públics i de confiança convertia UDC en una agència de col·locació, en la "menjadora" que deia Pujol; un mecanisme òptim per garantir la pau social de portes endins. Si tothom estava aferrat a la mamella, qui gosaria mossegar la mà que el donava de menjar? Ergo, si Castellà i companyia s'han arrenglerat amb el president Mas és, sens dubte, per conviccions i per romanticisme -ells són els "hereus de 1931"-, però també per interès. Les primeres enquestes després del trencament deixen els democristians fora del Parlament, amb una intenció directa de vot de l'1,9% i una projecció del 3%. Amb Duran i Lleida ja no hi ha recorregut. Game over.

14 de juny 2015

Andreu i els huns

Salvant les distàncies amb el bàrbar Àtila, el cabdill dels huns que per damunt d'on passava no hi tornava a créixer l'herba, ahir Andreu Francisco va ser nomenat alcalde d'Alella per quarta vegada consecutiva. Ell seria Àtila i els uns, en aquest cas sense hac, cadascun dels sis regidors de la resta de grups; un plenari atomitzat que fa més poderós el grup majoritari. 

En la votació d'investidura, el cap de llista dels republicans va obtenir el suport dels nou regidors d'esquerres: els set del seu grup, el de la candidata socialista d'Alella primer i el del representant d'Alternativa per Alella-CUP. Els regidors de CiU i PP es van abstenir i els dos electes de Gent d'Alella van votar-se ells mateixos. 

En el seu primer discurs del mandat, Francisco va reiterar el desig de liderar "un govern esquerres més ampli" i es va comprometre a practicar una política de "mà estesa i a tendir ponts amb la resta de forces". En referència a la majoria absoluta obtinguda a les urnes, "algunes persones -va dir- pensen que és un premi i que no cal canviar res, però és tot el contrari: un compromís amb la voluntat canvi, de transformació i de millora contínua. Us prometo un treball incansable i us asseguro que no us decebrem". 

Entre els objectius "nous i agosarats" per als propers quatre anys, l'alcalde va destacar el nou casal, el passeig de la riera "que ha d'estendre la connexió cap a Alella Parc i el camp d'esports" i l'elaboració d'un pla director de via pública que garanteixi "un nivell de qualitat correcta dels serveis municipals ajustat a les característiques del poble". En el terreny de la transparència i la participació ciutadana, Francisco va anunciar la convocatòria d'audiències públiques i la creació d'un consell de poble amb representació del teixit associatiu per debatre, entre d'altres, sobre les ordenances fiscals i el pressupost municipal. 

Entre Tresserras i Caralps 

Tot i prometre que no s'allargaria "gaire", Francisco va fer un discurs llarg i un pèl monòton; una percepció agreujada per la xafogor que es respirava a la sala. El moment més emotiu va tenir lloc quan va recordar-se dels pares, presents a l'acte, i de les persones que li han fet costat. Va destacar-ne dues: l'adjunta a l'alcaldia Anna Teixidó, "per vuit anys de molta i bona feina", i el regidor sortint Marc Almendro, "per haver estat la veu crítica i constructiva des del govern". 

Abans d'acabar, l'alcalde va citar l'exconseller de Cultura Joan Manuel Tresserras, per al qual cal governar amb "coneixement, informació, experiència i humilitat". "I aquesta darrera -va dir Francisco-, no la perdrem mai". Eclèctic com és, l'alcalde va emular també el pensament del seu predecessor Antoni Caralps quan va afirmar que "Alella és una comunitat de persones i entitats, i nosaltres venim a servir-la". 

PSC i CUP, a favor 

Abans de la investidura, cada grup municipal va disposar de tres minuts per argumentar el seu posicionament. Dos dies abans del ple, ERC-Sumem per Alella va arribar a un acord de govern amb la candidatura socialista d'Alella primer. La seva portaveu, Glòria Mans, va recordar que "amb aquest pacte el govern té l'aval de més del 50% dels votants" i va explicar que ella es va presentar "amb la mateixa il·lusió del 2011 per poder aplicar polítiques de progrés que s'adaptin als nous temps". Encara no ha transcendit la distribució del nou cartipàs municipal, però ja se sap que Mans cedirà la regidoria de Serveis Socials a la republicana Laura Ribalaiga. L'alcalde va expressar que, juntament amb educació, cultura, joventut i adolescència, aquesta àrea serà prioritària, raó per la qual s'hi integraran les polítiques d'habitatge i ocupació. 

Entre les sorpreses del ple hi destaca el vot favorable d'Alternativa per Alella-CUP. Des de mitjan de la setmana passada, l'esquerra independentista té sobre la taula una oferta d'ERC-Sumem per Alella per incorporar-se al govern municipal i fer-se càrrec de les àrees de Transparència i Medi Ambient, però els cupaires desvinculen una cosa de l'altra. En l'assemblea oberta del dia abans, els membres i simpatitzants de la candidatura es van debatre entre l'abstenció i el vot favorable. El seu portaveu, Oriol Font, va explicar que, finalment, "el sentit del vot afirmatiu sorgeix del que coneixem fins ara i de la projecció de futur, del que pot ser i sobretot del que volem que sigui. Hi ha molt a fer i molt de camp per treballar conjuntament; les condicions són favorables i existeix una voluntat mútua per facilitar informació i propiciar espais de col·laboració per decidir". I va posar com a exemple la creació de la comissió de seguiment del POUM o el Pla d'Actuació Municipal. 

Francisco va recollir-ne el guant i va admetre que "l'aparició d'aquest espai polític, que no sé si es nou, almenys sí és positiu per tensionar-nos i fer que no abaixem la guàrdia". En aquest sentit, Font va deixar clar que "aquest vot no és una carta blanca, no és fiar el nostre destí a les vel·leïtats del govern, no és un full de ruta per entrar al govern. No volem copets a l'esquena". Ben al contrari, "hem vingut a treballar per a aconseguir un poble on tothom se senti alellenc, on les classes populars hi tinguin cabuda, on marxar sigui una opció més i no l'única sortida per als joves, on el patrimoni natural i històric siguin posats en valor i usats racionalment; un poble que bulli culturalment i d'on siguin desterrades les arbitrarietats i els tacticismes que tot ho emmerden". 

CiU i PP, abstenció 

L'altra sorpresa del dia va ser l'abstenció del PP. La seva regidora, Annerose Bloss, va demanar un Ajuntament "amb parets de vidre" i un "tracte respectuós dins la diversitat". Ella va ser la primera a afirmar que "no em sento superior als altres" i, fent al·lusió a la seva ascendència germànica, va apel·lar a les "bones relacions històriques que sempre han tingut Espanya i Alemanya", la qual cosa va provocar murmuracions a l'auditori i el somriure sorneguer del seu antecessor, Javier Berzosa. 

Hi havia certa curiositat per sentir l'únic regidor de Convergència al ple, Esteve García-Ossorio, després que la formació es presentés al marge d'Unió i que hagués perdut dos dels seus tres representants al ple. García-Ossorio va justificar la seva abstenció "per respecte als votants d'ERC i al votants de CiU". Entre el públic hi havia l'exregidora Rosa Rubio i la cap de llista dimitida, Cristina Xatart, per a qui García-Ossorio va tenir paraules d'agraïment. El seu substitut va felicitar Francisco pel seu "triomf incontestable", però li va retreure el pacte de govern amb el PSC per la qüestió nacional: "no l'entenc i no és necessari". 

Gd'A, a la seva 

Gent d'Alella repeteix al ple amb els dos regidors obtinguts el 2011, Mercè Marzo i Josep Bardés. Va ser l'única formació que es va votar a sí mateixa. La seva líder va prometre una "actitud en positiu, però amb un seguiment acurat de l'acció de govern". Amb la seva ironia habitual, Marzo es va mostrar satisfeta que ERC-Sumem per Alella els hagi "copiat" antigues propostes seves com el consell d'infants, els pressupostos participatius o l'obertura dels patis de les escoles. De cara al pròxim mandat, Gent d'Alella va demanar a l'alcalde que "aprimi el govern, reforci la seguretat davant els robatoris, estigui atent a les oportunitats econòmiques, no ens posi etiquetes -"no som ni de dretes i ni d'esquerres", va dir Marzo-, rebutgi el pensament únic per governar en benefici de tothom i sobre la independència representi a tots els veïns". 

Presa de possessió, legal o no 

Abans de la investidura, calia constituir el ple. I per rebre l'acta de regidor, calia jurar o prometre el càrrec. El qüestionament social i polític que viu el país ha donat lloc a noves fórmules de jurament al marge del Reial Decret de l'any 1979 que les regula, així com de la llei de Règim Electoral General, per la qual cosa s'especula ja amb la possibilitat que el Govern Central amenaci de declarar-les il·legals i d'haver de tornar a repetir els juraments. 

A Alella l'imperatiu legal a seques com a fórmula de jurament per "guardar i fer guardar la Constitució amb lleialtat al rei" es va implantar el 2003 de la mà dels regidors d'ERC+La Garnatxa. A partir de llavors s'ha anat generalitzant i el 2011 fins i tot el regidor d'Unió va fer-la servir. Aquest cop, la varietat de fórmules ha superat totes les expectatives: Bardés, Bloss i Mans van prometre, sens més. Ahir Marzo va afegir, a més d'observar la Constitució i l'Estatut, "servir el poble d'Alella". 

Entre els que van prometre el càrrec per obligació legal, García-Ossorio va posar-se "a disposició del Govern i del nou Parlament" fins a la consecució de "l'estat català lliure i sobirà" "amb lleialtat al full de ruta establert pel president Mas", i els set regidors d'ERC-Sumem per Alella van restar "compromesos amb la justícia social i el procés d'alliberament nacional". El més original va ser Font, que es va comprometre a respectar "el marc legal vigent, amb l'honor degut als servidors públics demòcrates d'aquesta institució que van ser represaliats, fins que el nostre poble lliurement decideixi canviar-lo". I llavors va introduir la falca següent: "prenc el compromís de treballar al servei de les veïnes i veïns d'aquest poble per la justícia social, la responsabilitat ecològica i la independència als Països Catalans". El seu darrer víctor -"visca Alella i els pobles lliures!"- va topar amb la incomprensió de Bloss. La regidora va tornar a ficar els peus a la galleda en citar el científic Albert Einstein quan va dir que "el nacionalisme és una malaltia infantil. És el xarampió de la humanitat". 

Einstein i la 'qüestió catalana'

                             Einstein, a l'estació de França de Barcelona.
El pare de la teoria de la relativitat va visitar Catalunya el febrer de l'any 1923, convidat per la Mancomunitat de Catalunya. "A Barcelona -copio directament del bloc de la revista Sàpiens-, Einstein va participar en un programa cultural catalanista formulat per Enric Prat de la Riba que tenia per objectiu crear institucions per propagar la ciència catalana i en català. També va assistir a una reunió amb el dirigent anarquista Àngel Pestaña a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT)". 

Com es pot llegir al web de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, "el mateix any de l'estada a casa nostra, Einstein va dimitir del Comitè d'Intel·lectuals de la Societat de Nacions. En la seva carta de dimissió, el Premi Nobel va argumentar que "el comitè ha afavorit una repressió de les minories culturals dels diferents països [...] Per tant, ha abandonat expressament la seva funció de suport moral d’aquestes minories nacionals en la seva lluita contra l'opressió". El biògraf d'Einstein, Carl Seelig, relaciona aquesta dimissió directament amb la qüestió catalana i Thomas Glick suggereix la influència de Rafael Campalans en aquesta decisió: "l'impacte dels intercanvis que van mantenir el científic alemany i el dirigent socialista català durant aquells dies va ser mutu, ja que Campalans va reconèixer, posteriorment, que va canviar la denominació nacionalista per catalanista perquè Einstein el va advertir que el terme nacionalista era usat pels moviments feixistes a Europa".

07 de juny 2015

Vicent Partal: "la independència ja ha començat"

Divendres vam tenir a Alella, convidat per l'ANC, el director de Vilaweb, Vicent Partal, per parlar del seu últim treball -Desclassificat: 9-N- i del moment polític que viu el país. La majoria no n'és conscient, però "els catalans ja hem guanyat i Espanya ha perdut". 

El llibre repassa a ritme de telefilm els onze mesos previs que van conduir a la "revolució democràtica del 9-N, com a preludi del 27-S". Partal és taxatiu: "el 9-N Espanya va deixar de ser estat a Catalunya i Catalunya va actuar com un estat". En contra de la definició clàssica formulada el 1580 per Jean Budin a Les six livres de la Republique, "ni va ser capaç d'imposar la llei en tot moment, ni a tot el territori": "la comunitat internacional en va ser testimoni i el 9N va canviar de bàndol perquè va quedar demostrada de la incapacitat de l'Estat espanyol per fer-se respectar". 

"A Espanya -sosté el periodista-, la democràcia no importa perquè la llei sempre hi està per sobre, però això ens ho hem carregat i en aquests moments Espanya està noquejada sobre la lona. Almenys treguin vostès quatre tancs, però no poden fer-ho". Partal explica per què el Ministeri de l'Interior va desplaçar directament des de Madrid 500 efectius de la Policia Nacional poc abans del 9-N: "els efectius aquarterats a Calella havien d'assaltar el centre de telecomunicacions de la Generalitat on es feia el recompte, però la filtració deliberada dels serveis secrets britànics ho va impedir". 

L'estabilitat, factor clau

Fins al dia abans el govern central va dir que no es votaria, i l'endemà dos milions i mig de persones van acudir a les urnes amb tota normalitat i amb la complicitat de les institucions i autoritats del país: Generalitat, ajuntaments i policia autonòmica. Davant del descrèdit de l'Estat, Catalunya es va mostrar al món com l'única que podia garantir l'estabilitat. 

Recentment s'hi ha pronunciat el parlament danès, i ho ha fet de forma "categòrica" apel·lant a Catalunya i Espanya perquè resolguin el plet pacíficament, democràticament i en peu d'igualtat. "I en política internacional ja se sap que quan no pot parlar Alemanya, o bé parla Àustria o bé ho fa Dinamarca per boca seva", apunta Partal. Malgrat la guerra bruta, el periodista augura que en els pròxims mesos podrien fer-ho també altres països, sense que hi hagi cap necessitat aparent "perquè fins ara cap Estat s'havia manifestat a favor del reconeixement d'una nació fins que aquesta no havia fet la proclamació d'independència". 

Per als Estats Units, Catalunya també és "un punt calent" que volen seguir de prop a causa de la seva utilització pel gihadisme com a base d'operacions. "Només cal veure qui és la cònsol general dels Estats Units a Barcelona, així com les característiques de la legació: molt més gran que moltes ambaixades nord-americanes al món". Abans d'aterrar-hi el 2012, Tanya C. Anderson havia servit a Egipte, Oman, Kuwait, Iraq -on va actuar com a coordinadora dels equips de reconstrucció- i el Marroc. Podria aspirar a un càrrec en instàncies més altes, però si està aquí segons Partal- és perquè "els Mossos són el cos policial que millor controla el terrorisme islàmic, a diferència de la policia espanyola", i això ens converteix en aliats. I el mateix passa amb Israel. 

La frustració de les europees 

Si en l'anterior llibre, A un pam de la independència, l'autor anunciava que faltava poc per assolir-la, "ara ja som a dins, però no ho sembla perquè els nostres polítics s'han embolicat". 

El primer gran desacord es va produir en motiu de les eleccions al Parlament europeu del 25 de maig de 2014. Artur Mas i Oriol Junqueras havien acordat de concórrer-hi plegats amb una candidatura encapçalada per Germà Bel, tot i que l'economista i exdiputat del PSC no n'era coneixedor. La llista, unitària i plural alhora, responia a una enquesta que Convergència i Esquerra havien encarregat conjuntament. El sondeig revelava, efectivament, que els electors respectius no demanaven aquest gest, però que en aquell cas -i subratllo jo, només en aquell cas- la suma de tots dos els donava 7 punts percentuals més, "de manera que la candidatura s'hauria imposat amb el 54% dels vots". 

La cosa estava feta, fins a l'extrem que Mas ja l'hi va comunicar a Duran i Lleida que es busqués la vida, però es va tòrcer per la "mala gestió" de Junqueras: el líder republicà ho hauria dut tot en secret i "el partit se li va girar en contra" quan ho va saber. "Allò va generar una gran desconfiança dins de CDC, però ERC també n'hi tenia envers CiU per les deslleialtats constants dels consellers d'Unió i veia en CDC un partit corcat per la corrupció", oimés després de la confessió de l'expresident Jordi Pujol.

La CUP salva el procés 

La segona topada torna a tenir els mateixos protagonistes. Va ser el 13 d'octubre de 2014, al palau de Pedralbes, en la reunió en què ERC i ICV van fer vores al president i la seva proposta de "procés participatiu". Aquell vespre, "Junqueras es va equivocar pensant que Mas s'arronsaria, i encara no ha sabut refer-se", evoca Partal. Aleshores els republicans van emetre un comunicat molt dur, exigint l'avançament de les eleccions, i els ecosocialistes, que tenien ganes de marxar, van aprofitar l'avinentesa per desertar. 

Per a Partal, "només la CUP va saber interpretar el moment. La CUP volia l'enfrontament amb l'Estat, i el nou 9-N era una crida a la desobediència: tant era que el conflicte fos de nivell 10 o de nivell 5". Aquell dia, els anticapitalistes van ser l'única formació que va fer costat al president. "Per això la CUP va salvar el procés, i per això s'explica l'abraçada entre el president Mas i David Fernández la nit del 9-N". 

L'únic perill: nosaltres mateixos 

Malgrat el tacticisme i els ressentiments, Partal està convençut que "no hi ha bons ni dolents, perquè tothom actua a fi de bé. Tots quatre són herois: Mas, Junqueras, Herrera i Fernández", especialment el tercer, "que no és independentista però que ha fet possible que el poble s'expressi". 

Partal és optimista de cara al futur, però alerta de l'únic perill: "les picabaralles dels nostres representants polítics". A nivell de "guerra interna, no hem vist res: això empitjorarà molt en els pròxims mesos". Com va dir Martí Luter el segle XVI, la seva reforma religiosa "era com un cavall cec que no sap on el porta el seu amo. Doncs bé, aquí tenim quatre cavalls desbocats que aniran on els condueixi el seu amo, que és el poble". Per aquesta raó, l'autor va fer una crida a la ciutadania perquè no perdi la calma i es mantingui unida. 

Optimisme a doll 

Davant els dubtes d'una part del públic, Partal va assegurar que "la desconnexió ja ha començat. Encara que el 70% dels catalans mirin canals de televisió forans, els partits espanyols són minoritaris a Catalunya i C's ha estat fins ara un fenomen estrictament català". Per a Partal hi ha raons per ser optimista: "el sobiranisme guanya totes les eleccions i no veig on fan falta els 300.000 vots que diuen alguns", en clara al·lusió a l'expresidenta de l'ANC, Carme Forcadell. Més motius: "sí, la Caixa i La Vanguardia hi estan en contra, és clar, però si no ho han pogut frenar quan va començar, com ho tallaran ara que ho tenim coll avall?" 

"La independència és procés suau i imperceptible. Només cal posar la clau al pany, obrir la porta i fer un país millor per guanyar per sempre. El projecte independentista és un projecte d'èxit. Ningú no ha tornat enrere. Ni a Letònia, on trenta anys després governen els que llavors hi van estar en contra. És com si el fill d'Albert Rivera fos algun dia president de la República catalana". 

Catalunya, una Espanya en miniatura? 

Bo i tractar-se d'un procés irreversible, Partal es va declarar partidari de la reversibilitat: "la futura constitució hauria de deixar una porta oberta i fixar els requisits legals per poder tornar a Espanya o integrar-nos en un altre estat". 

Sobre la qüestió lingüística i a preguntes dels assistents, l'autor va reconèixer que "la independència sempre té un preu, i a Catalunya serà la cooficialitat de la llengua castellana a instàncies de Junqueras". Per a Partal, cap llengua no hauria de ser oficial. Per mi, "el català seria la llengua nacional -com l'occità a la vall d'Aran- i la llengua vehicular a l'escola, mentre que la resta de llengües -fins arribar a les prop de 200 que es parlen a Catalunya- serien d'ús a l'administració segons el principi de subsidiarietat". És a dir, seria per la voluntat de servir millor al ciutadà que el castellà seria d'ús corrent a l'Hospitalet, però no a Madremanya. I el mateix passaria a Vic amb l'amazic o l'àrab, a Santa Coloma amb el xinès o a determinats barris de Barcelona amb l'urdú. 

També en això consisteix a fer un país millor. "I jo -va proclamar el conferenciant- no vull que la República catalana sigui una Espanya en petit" en què es reprodueixin els tics i esquemes mentals que han imperat fins ara.