20 d’abril 2015

CiU: més dura serà la caiguda

S'ensumava al carrer. Al poble, qui més qui menys, tothom donava per fet que ERC-Sumem per Alella tornaria a ser la llista més votada el pròxim 24 de maig i que, en conseqüència, Andreu Francisco tenia molts números de revalidar l'alcaldia per quarta vegada consecutiva. Aquesta impressió es basa en un consens força estès que la gestió municipal ha estat a grans trets satisfactòria, i que l'alcalde és una persona propera, dúctil i intel·ligent. I un gran estratega. Jo també sóc d'aquesta opinió. 

Per això va caure com una bomba la notícia que dijous passat obria la portada del Diari d'Alella: 'Cristina Xatart agafa a Andreu Francisco'. Com? "S'han flipat", "què més voldrien" o "aquests no hi toquen" són algunes de les reaccions que tots hem tingut oportunitat de sentir aquests dies. 

La publicació assegura que "ERC i CiU aconseguirien entre 4 i 5 regidors" cadascuna, amb l'afegit que la federació superaria els republicans en nombre de vots. Si així fos, Xatart estaria legitimada a les urnes per pactar una majoria alternativa a ERC, i ser-ne l'alcaldessa. 

Però era tot això versemblant? Rotundament no. Tant el sondeig com el mitjà que se'n fa ressò no tenen cap credibilitat. 

Marge d'error excessiu 

Començarem parlant de l'enquesta. L'ha feta una empresa aliena al sector dels estudis demoscòpics: una consultoria de comunicació i relacions públiques anomenada Amperson Consulting que organitza, com a esdeveniment més destacat, la Shopping Night Barcelona del passeig de Gràcia. 

El sondeig s'ha realitzat per telèfon sobre una mostra aleatòria de 120 persones. No és gaire si tenim en compte que el cens supera els 7.000 electors, tot i que podria ser suficient si s'haguessin establert quotes de gènere i edat (i, fins i tot, de barri de residència). Tanmateix, la fitxa tècnica no en fa esment; com tampoc no parla de la intenció de vot directe. Per comptes d'això, fa la sensació que no s'hi ha aplicat cap filtre i que s'ha formulat el qüestionari als primers van despenjar el telèfon. Per aquesta raó el grup de persones majors de 65 anys representa el 45% de la mostra, quan la piràmide d'edat de la població rebaixa aquesta proporció exactament a la meitat: el 22%. Com a conseqüència de la sobrerepresentació de la gent gran, i molt probablement també de les dones per sobre dels homes, el resultat s'ha d'agafar amb pinces. Metodològicament, el marge d'error mostral pot superar amb escreix el 10%, la qual cosa invalidaria bona part de les conclusions. 

Veiem-ne un altre exemple. L'enquesta conclou que el 35% dels entrevistats qualifiquen de "bona" la gestió municipal. Si sotmetem aquesta percepció al sedàs de la llei d'Hondt, ERC tornaria a ser, de llarg, la força més votada. Recordem que el 2011 va obtenir el 38% dels vots, enfront el 21% de CiU. 

Si, com hem palesat, l'estudi no era fiable ni creïble, per què el publiquen? 

La veu del seu amo 

Per contestar aquesta pregunta cal veure el mitjà que el propaga. S'anomena Diari d'Alella, una publicació de vuit planes en format de tabloide que es distribueix de forma gratuïta a totes les llars i botigues del municipi un cop al mes. La capçalera forma part d'un grup comunicatiu amb seu a Badalona que compta amb altres publicacions similars a Sant Adrià i Santa Coloma. Quin interès podria tenir l'empresa editora a posar un peu a Alella?

En teoria, la seva viabilitat econòmica depèn únicament de la publicitat, tot i que no cal ser gaire viu per endevinar la mà de CDC al darrere. Ja va passar l'any 1999 a la capital del Maresme amb el Diari de Mataró, una publicació promoguda per l'entorn de Ramon Camp poc abans de les eleccions i que va desaparèixer immediatament després sense aconseguir el seu propòsit: prendre l'alcaldia al PSC. 

Analitzem-ne alguns aspectes: 

- Calendari electoral. El Diari d'Alella va néixer fa set mesos, coincidint amb la Festa de la Verema: el millor moment per captar anunciants. Això sí, fent-ho amb una antelació prudencial per influir sobre l'opinió pública sense aixecar sospites. 

- Costos de redacció ínfims. Farcir-lo de contingut és fàcil: s'afusellen les notícies d'altres mitjans -El Full municipal, bàsicament- i a córrer! 

- Presència i notorietat política. Al llarg dels set números editats fins a la data, les fotografies i notícies que tenen com a protagonista la regidora de Promoció d'Alella i cap de llista de CiU superen les relatives a l'alcalde. 

- Propaganda política. El mes de març, ERC hi va inserir un anunci de l'acte de lliurament del 12è premi Germans Lleonart a Carme Forcadell. CiU ja en porta quatre. Per Nadal, Cristina Xatart ens va desitjar bones festes. A partir de llavors i sempre a pàgina sencera, el febrer es va postular com a alcaldessa; el març és entrevistada en forma de publireportatge, i en aquest número anuncia l'acte de presentació de la candidatura del pròxim 24 d'abril. 

Amb aquests antecedents, la filtració interessada queda al descobert, tot i que el llenguatge periodístic digui allò tan clàssic que es tracta d'una "enquesta encarregada per la federació nacionalista a la que [sic] ha tingut accés el Diari d'Alella". 

El 'Diari de CiU' 

Al Diari d'Alella molta gent ja l'ha rebatejat com el Diari de CiU, tot i que per ser curosos hauríem de circumscriure'l només a CDC. La connexió va quedar ben clara fa poques setmanes: el diari va donar a conèixer a través del seu compte de Twitter una portada corresponent al número 6 de la publicació que, finalment, no guarda relació amb l'editada posteriorment. La imatge difosa per Internet reprodueix una fotografia de Cristina Xatart davant del logotip de la nova marca turística impulsada per la seva regidoria quan aquesta encara no havia estat presentada públicament. A més, la portada recollia, en un lateral, un dur comunicat de la junta directiva del Casal d'Alella contra un dels seus membres per haver donat suport explícit a ERC. En aquest punt, cal fer notar que el president del Casal, Albert García, ocuparia en aquests moments el número 5 de la candidatura de CDC a les municipals. 

A l'esquerra, la portada que va circular per Twitter i, a la dreta, la versió posterior sobre paper. La primera va ser ràpidament eliminada, però vam capturar-ne la pantalla.
En la versió finalment impresa, el diari va acabar publicant una imatge de la marca turística durant l'acte de presentació i va retirar el comunicat del Casal. 

"No podem esperar altra cosa del diari de CiU d'Alella", va escriure en el mur de Facebook de la publicació Ferran Pou, que el 2011 havia anat a la llista de CiU a les municipals i ara ocuparà el número 3 a les files de Gd'A. 

Guerra subterrània 

I ara anem al fons de la qüestió: què pretenia CDC amb aquesta enquesta? I també: què hi amagava al darrere? 

Bàsicament buscava generar un efecte multiplicador a partir d'una il·lusió: captar vot d'altres opcions davant la perspectiva que Xatart podia realment desbancar Francisco. Es tracta de la vella estratègia del cavall guanyador: projectar una imatge vencedora encara que sigui falsa. 

Amb aquesta maniobra, l'entorn de Xatart tractava d'allunyar el focus dels seus problemes interns: les perspectives electorals de CiU a Alella eren objectivament dolentes, i la federació estava virtualment trencada. Com fa quatre anys, UDC ha vist com se li volien imposar els noms dels seus representants i els seus llocs a la llista, i aquest cop els democristians no s'han arronsat. 

Segurament res d'això no s'entendria sense tenir en compte el caràcter fort de Xatart, i l'entrada en escena d'un nou cercle de col·laboradors com l'ex-constructor badaloní Esteve Garcia-Ossorio, que ha actuat com a cap de campanya, o Sònia Blasco.

A quatre setmanes per a les eleccions, CDC ha jugat amb foc i s'ha acabat cremant. En definitiva: com més infundades són les expectatives, més dura pot ser la caiguda.

Alternativa per Alella - CUP: "Estem en construcció"

Ahir al matí va tenir lloc la presentació en societat de la candidatura d'Alternativa per Alella - CUP a les eleccions municipals del dia 24 de maig. L'acte es va celebrar al pati de l'escola Fabra del poble i va comptar amb l'assistència d'una setantena de persones. Entre el públic hi havia també una nodrida representació de regidors i simpatitzants d'ERC-Sumem per Alella, Gent d'Alella, PSC i MÉS. A última hora s'hi va afegir també l'alcalde, Andreu Francisco, un cop finalitzat l'acte de lliurament dels premis literaris. 

L'historiador Ramon Anglada va ser l'encarregat de donar la benvinguda i de conduir l'acte. Anglada va exposar el motius que impulsen l'aparició d'aquest nou projecte: "En els darrers temps, el govern municipal ha emprès un viatge cap al centre amb la voluntat d'erigir-se en el principal actor polític de la població. Aquesta estratègia pot comportar la renúncia a determinats postulats i principis d'esquerres. Alternativa per Alella - CUP concorre a les eleccions per impedir aquest bescantament i amb l'ànim de donar veu i de dinamitzar l'espai social i ideològic de l'esquerra transformadora". 

"Som un col·lectiu assembleari format per persones procedents de diferents àmbits del teixit associatiu amb una clara voluntat d'avançar cap a fórmules de democràcia local més directes i horitzontals", per la qual cosa va convidar tothom a participar-hi: "a Alternativa per Alella - CUP creiem en la capacitat de les persones per implicar-se en la governança de l'entorn social i territorial on viuen si disposen d'informació certa, si existeixen espais de debat vinculant i si tenen la possibilitat d'influir en la presa de decisions".

Tot seguit va prendre la paraula l'Anna Gabriel, en representació de la CUP nacional: "és un honor ser convidada per persones que reivindiquen la figura i el llegat de Francesc Ferrer i Guàrdia i que l'han fet fill predilecte". En un dia com ahir, després d'un altre naufragi esfereïdor a la Mediterrània, Gabriel va criticar la hipocresia de la Unió Europea i la seva política d'immigració en relació als centenars de persones procedents de països empobrits o en guerra que moren ofegades a la recerca d'una vida millor. "Les classes treballadores d'aquest país no entenem de fronteres i sabem què significa fugir d'un guerra després d'haver-la perduda". 

A nivell local, Gabriel es va congratular que Alella compti amb una candidatura sota el paraigües de la CUP. Com ella, n'hi haurà 160 més a tot Catalunya. "Estic segura que aviat tindrem regidores a l'Ajuntament. Si és així, ànims i a seguir treballant des del carrer. I sinó ho és, ànims i a seguir treballant des del carrer igualment. Nosaltres no som independentistes per càlcul electoral". 

Tres joves al capdavant 

D'esquerra a dreta, els números 3, 2 i 1: 
Bruno Monse, Inés Ivorra i Oriol Font
A continuació va arribar el torn de presentar les cares que integren la llista, formada per divuit persones. L'encapçalen tres joves: Oriol Font, Inés Ivorra i Bruno Monse. En els llocs d'honor hi ha dues persones vinculades a Òmnium Cultural i l'ANC, Mercè Pedemonte i Jordi Pujolràs, i entre els suplents hi trobem els qui van ser regidors de La Garnatxa entre 2004 i 2011 Jaume Ponsa, Marta Giralt i Àlex Asensio. 

Pedemonte va explicar que dóna suport a la iniciativa perquè té "l'esperança de canviar les coses a nivell social i econòmic, després d'haver-la gairebé perduda", i Pujolràs ha reivindicat el dret de tothom a intervenir en aquest procés: "volem la independència per canviar les coses i jo vull ser-ne partícip". 

Font, Ivorra i Monse van fer una intervenció conjunta. Monse va recordar els inicis del seu activisme polític: "va ser l'any 2008, a l'Institut d'Alella, quan vam fer una vaga per denunciar la mercantilització de les carreres universitàries". Monse va pronunciar un al·legat de la cultura i l'educació com a eines de cohesió i transformació social, "imprescindibles per formar ciutadans crítics". Ivorra va destacar la importància del teixit associatiu, va apel·lar a la consciència feminista, "el dret al propi cos i a la llibertat sexual", i va denunciar la regressió soferta en els darrers anys per les dones en matèria de "drets sexuals i reproductius". 

Oriol Font havia d'exposar les línies mestres de la candidatura en l'àmbit social i econòmic, però no se'n va sortir perquè es va quedar sense parla. "M'he emocionat. Ho sento, però jo sóc així", es va disculpar. El públic el va correspondre amb aplaudiments i, de mica en mica, va remuntar la situació. Els seus companys van fer-ne broma: "ha estat el moment Junqueras", en al·lusió a l'entrevista a Catalunya Ràdio en què el líder d'ERC respon Mònica Terribas amb la veu entretallada. "Fa anys que cercava complicitats per veure cristal·litzar una cosa així. No ha estat fàcil arribar fins aquí, i avui, quan m'he vist davant de tots, he estat conscient que això ja era una realitat", va confessar Font amb posterioritat. 

De tot plegat palesa que es tracta d'una candidatura anhelada, però encara verda en alguns aspectes. Per això sembla sincera la seva crida a la ciutadania a participar en la dinàmica assembleària i en la confecció del programa. S'han donat de temps fins al dia 10 de maig. Mentrestant, tot està per fer i tot és possible.

16 d’abril 2015

La República, contra Catalunya

Abans d'ahir, 14 d'abril, es complien 84 anys de la substitució de la monarquia per la República i les xarxes socials bullien exalçant-ne el record. Però de quina República estem parlant: de l'Estat català proclamat per Francesc Macià com a part integrant d'una Federació de Repúbliques Ibèriques, o de la Segona República espanyola? 

Aquesta última va durar tot just vuit anys, i no a tot arreu: un cop d'Estat facciós, i la Guerra Civil subsegüent, va engegar-la a rodar. I la primera va ser qüestió d'hores: el temps que va durar la negociació sota pressió amb els enviats a Barcelona del nou Govern provisional espanyol per eliminar aquella terminologia -res d'Estat, ni de República catalana- i buidar-la de contingut. Al final, en comptes d'Estat, Generalitat, i en comptes de República, autonomia. Com ell mateix va deixar escrit, aquell dia va seria per a Macià "el més trist" de la seva vida. 

Si en aquell moment de ruptura amb la legalitat anterior -amb les forces d'esquerres eufòriques, l'exèrcit i l'església agotzonats i el rei fugint cames ajudeu-me-, la nova Espanya republicana no va ser capaç d'encaixar l'envit que es feia des de la plaça de Sant Jaume, com poden pensar alguns il·lusos que algun dia serà capaç de fer-ho? 

Sacrifici inútil 

Per no aixecar les sòlites suspicàcies envers el particularisme de Catalunya i per poder assentar la República a Espanya, el poble català -que havia votat abassegadorament les candidatures d'Esquerra Republicana- va haver-la d'entomar i de rebaixar les seves aspiracions inicials. Perquè després diguin que som insolidaris... 

Malauradament, el sacrifici va ser debades, perquè els polítics espanyols -de tots els credos: liberals, republicans i socialistes- que la primavera de 1931 demanaven assossec als dirigents catalans i els prometien una Arcàdia feliç i pròspera en comú, un any després s'oposaren a l'aprovació de l'Estatut de Núria en els termes que havia estat redactat i refrendat; dos anys després impugnaren al Tribunal Constitucional la llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament, i tres anys després ordenaren a l'exèrcit la presa del Palau de la Generalitat, en deposaren el Govern, condemnaren els seus membres a 30 anys de presó i els deportaren als penals de Cartagena i Puerto de Santa María. Així les coses, tant la Generalitat com l'Estatut foren suspesos de forma indefinida. 

Semblantment, els militars, que el 1931 es van mantenir expectants, van acabar conspirant cinc anys més tard. En el rerefons hi havia la qüestió social -la República havia contribuït a la difusió de les ideologies revolucionàries- i la qüestió religiosa -el nou règim havia decretat la llibertat de culte i havia proscrit els ordes religiosos a les escoles-, però tot això era reversible. Allò que de debò resultava del tot irrenunciable era la qüestió nacional. La frase "antes roja que rota", referida a Espanya, ho diu tot. La va pronunciar al Congrés l'ex-ministre d'Hisenda José Calvo Sotelo, el mateix que en un míting a Barcelona va deixar clar que "el que diga que la patria de los catalanes es Cataluña, es un separatista, aunque diga que admite el Estado español". El seu assassinat a mans de militants socialistes, el 13 de juliol de 1936, va precipitar l'alçament d'una part de l'exèrcit, el dia 18. A partir d'aquí, la història és de tots coneguda: tres anys de Guerra Civil i 36 de dictadura feixista. Pel camí, Catalunya ho va perdre tot. 

Estava cantat

Com molts dels seus contemporanis i a la vista de la radicalització del clima polític i social del moment, el periodista Agustí Calvet Gaziel -"l'escriptor polític més intel·ligent que ha donat la dreta catalana", en paraules de Josep Benet- va predir "la immensa catàstrofe col·lectiva" que s'havia de produir: "si no fos per Catalunya, a Espanya la segona república ja fóra a terra. L'únic que detura el cop d'Estat i la reacció antidemocràtica i anticatalana és la incògnita de Catalunya, la por de la seva actitud". 

Per a ell, "la República és l'enredada més grossa que els catalans hem fet, en una mena de venjança no voluntària, a l'Espanya castellana. Aquesta es troba tan malament dins el règim republicà com Catalunya es trobava dins el que va imposar-li l'absolutisme borbònic. Mentre duri la República, Castella i l'Espanya castellanitzada no faria res més de bo [...] I aquí ve el problema: l'Espanya castellana té, per tant, un interès vital que això s'acabi al més aviat possible, però l'interès de Catalunya és que no s'acabi mai més. Dissortadament per a Catalunya, això s'acabarà, un dia o l'altre". I així va ser.

14 d’abril 2015

Forcadell adverteix que manquen 500.000 vots

Un centenar de persones -algunes menys que l'any passat- van assistir divendres passat al Debat per a un nou Estat organitzat per la secció local d'ERC a Alella, en motiu del lliurament del 12è premi Germans Lleonart a l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC). Va recollir-ne el guardó la seva presidenta, Carme Forcadell, només dos dies abans que tingués lloc a Lleida l'assemblea general de l'entitat en què s'ha anunciat un nou repte per al pròxim Onze de Setembre: convertir l'avinguda de la Meridiana de Barcelona en el carrer Major de la República catalana i dividir-la en 135 trams, el mateix nombre d'escons que hi haurà en joc al Parlament en les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre. 

La clau de l'èxit 

Quatre anys després de la seva formació, l'ANC ha contribuït decisivament a situar la independència en el centre del debat polític a Catalunya gràcies a la seva capacitat de mobilització i la seva implantació territorial: l'organització compta amb més de 80.000 socis i simpatitzants, i fa gala d'una enorme "transversalitat política i ideològica" i d'una gran "llibertat d'acció respecte dels partits". 

Forcadell va restar mèrits a la feina feta: "la força de l'ANC és el territori, la gent, i nosaltres únicament hem collit els fruits en un terreny que ja estava molt adobat", i va fer esment al treball realitzat històricament per l'Assemblea de Catalunya, la Crida a la Solidaritat i la Plataforma pel Dret a Decidir, així com a l'acompanyament d'Òmnium Cultural i de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI). Justament l'alcalde d'Alella, Andreu Francisco, va resumir el relat cronològic del procés. "En 5 o 6 anys -va dir-, la societat catalana ha madurat nacionalment. Tot va començar amb les consultes populars i l'extensió en taca d'oli de l'exercici del dret a decidir amb total normalitat, i va ser atiat per la sentència del Tribunal Constitucional sobre la reforma de l'Estatut". Arran d'aquest pronunciament, que Forcadell va qualificar d'"humiliant", "molta gent va arribar a la conclusió que és impossible entendre's amb l'Estat". 

A la taula de tertulians hi havia també l'activista cultural Eliseu Climent, a qui la periodista Montse Serra, que va formar-se a la pedrera del setmanari El Temps, va definir com "un home de combat" i "un dels ponts més sòlids i compromesos entre el País Valencià i Catalunya". Per a Climent, que va recollir el premi Germans Lleonart l'any 2005, l'èxit de l'ANC té una explicació: "la força soterrada" que ha resistit els embats de 1714 i de 1939, i la "descolonització mental" d'una part important de la societat catalana, dins de la qual s'inclouen aquells ajuntaments que, com el d'Alella, liquiden els seus impostos a l'Agència Tributària Catalana.

Optimisme leninista

Els tres ponents van ser crítics amb la marxa del procés en els darrers mesos, que van atribuir al ressentiment i el tacticisme partidista després de les ferides obertes entre CiU i ERC a l'entorn de la consulta del 9N; però es van mostrar optimistes de cara al futur. "Ho tenim a tocar. Per primer cop, tres partits portaran la independència als seus programes", va destacar l'alcalde. 

Tanmateix, Climent va reconèixer que "hi ha un cert desànim perquè s'ha trigat massa", i va recordar, tot citant Lenin, que "també en aquest procés, com en la Revolució Russa, hi haurà dues passes endavant i una enrere, però com deia Passolini: si piquem sempre sobre el mateix clau al final desfarem la casa". 

També la presidenta de l'ANC va admetre que els darrers mesos hem viscut "un parèntesi", però va aclarir que "els sobiranistes estan enfadats, no desinflats. Contràriament al que s'ha publicat, les enquestes assenyalen que l'independentisme aguanta". Ara bé, les enquestes també reflecteixen que, com més va, més adeptes guanyen els partidaris del no fins arribar a una situació virtual d'empat tècnic. 

A diferència de Francisco -per a qui "això és a tocar: n'hi ha prou d'obtenir la meitat més un dels diputats"-, Forcadell vol guanyar en escons i en número absolut de butlletes. I el problema és que "falten 500.000 vots per assegurar la victòria. Per això -va anunciar-, els pròxims mesos vull anar als llocs importants. A Alella la feina ja està feta. Ara cal anar a Cornellà, l'Hospitalet i Nou Barris per guanyar la majoria social". "Per si de cas, jo m'he empadronat a Catalunya fins al 27 de setembre", va apuntar Climent. 

La Catalunya dual

A Catalunya hi ha dos tipus d'electors susceptibles de votar a favor de la independència: els convençuts, i tots aquells indecisos que volen un canvi real de paradigma. Per restituir els ànims als primers, els principals partits i organitzacions sobiranistes han pactat un full de ruta. Als segons, en canvi, Forcadell creu que cal "convéncer-los apel·lant als valors republicans" i explicant-los que "la independència de Catalunya és l'única via factible" per veure'ls materialitzats.

Full de ruta "revisable i ampliable" 

El full de ruta subscrit recentment per CDC i ERC, d'una banda, i l'ANC, Òmnium i l'AMI, de l'altra, dóna el tret de sortida a un calendari electoral trepidant que va de les municipals del 24 de maig a les plebiscitàries de 27 de setembre. 

Malgrat les crítiques rebudes des de diversos sectors, Forcadell en defensa el contingut. "S'ha fet per la gent perquè vegi que és possible". Políticament parlant, "és un pre-acord i, com a tal, és obert i ampliable a la incorporació d'altres partits, amb les aportacions que convingui". El document "uneix l'eix nacional i l'eix social, els dota d'eines i recursos per desplegar-los, i obre un període constituent de 18 mesos durant el qual s'hauria de formar un govern de concentració nacional". 

Sense explicitar-ho, els tres tertulians van suggerir que el pitjor enemic del procés el tenim a casa. "Per això és imprescindible que hi hagi un pacte de no agressió i que els partits independentistes no es barallin, ja que l'adversari és comú, i es diu Estat espanyol", va reblar Forcadell.

03 d’abril 2015

La iaia s'ha fet de la CUP

Aquest matí he assistit a la presentació d’una nova proposta política a escala local. Ha estat a Borredà, un poble de 560 habitants situat a mig camí de Berga i Ripoll. L’acte ha generat una gran expectació: el local de les antigues escoles ha quedat petit per acollir tothom qui s’hi ha atansat, i tot indica que la bola de neu s’anirà fent més grossa a mida que passin els dies. El poble és regit des de 1991 per un alcalde socialista, i són nombroses les veus que voldrien “ser escoltades” i posar fi a determinades “pràctiques dictatorials”. 

El nom de la candidatura, Treballem junts, encara és provisional; però una cosa és clara: la llista concorrerà a les pròximes eleccions municipals del 24 de maig sota el paraigües legal de la CUP. “Ho teníem molt clar: ni independents amb les sigles de CiU, ni rere les marques blanques d’ERC o ICV”, diu Toni Chueca. Tot i el convenciment, durant l’acte no s’ha fet esment ni una sola vegada a les sigles. El discurs –plural, perquè hi han intervingut els set primers components de la llista- ha estat engrescador i propositiu, i el públic n’ha sortit, majoritàriament, content i esperançat. Aquesta és, al meu entendre, la grandesa d’un projecte assembleari summament respectuós amb les dinàmiques locals i que pot convertir l’esquerra independentista en la tercera força en nombre de regidors, només per darrere d’ERC i CiU. 

La CUP com a mitjà

Fa mesos que assistim des de baix a la refundació del mapa polític i el sistema de partits català, i ara com ara la CUP és la força emergent que millor expressa la voluntat i la necessitat de canvi a bona part del país. Tres vectors hi influeixen: el social, el local i el nacional, i tots són indestriables. No és un tema generacional. O no només. Hi ha joves, no tan joves i gent gran; persones de condició ben diversa -i no necessàriament amb una trajectòria d’esquerres al seu darrere- que han vist en la CUP una alenada d’aire fresc: un espai de trobada, o de retrobament, i una eina de transformació social.

Malgrat el decaïment aparent del moviment sobiranista dels darrers mesos, creix la convicció que ens trobem davant d’una cruïlla històrica. Fruit de tot plegat –els tres vectors: social, local i nacional-, molts catalans i catalanes han decidit de fer una passa al front; alguns per primer cop i d’altres després d’anys i panys de desconnexió. Gràcies a aquest brou de cultiu, gent que mai no havia posat els peus en una casa okupada o un casal autogestionat ara ho ha fet per compartir els seus anhels, i gent que s’havia allunyat del món associatiu ara s’ha tornat a mobilitzar. A Borredà hi trobem, entre d’altres, un formatger, una enginyera tècnica agrícola, la mestra de l’escola rural, una periodista, un operari de manteniment, un estudiant i la meva sogra: “la millor iaia del món”.