29 de gener 2015

El Kurdistan i l'interès instrumental d'Occident

En un món desbocat després del desmembrament del bloc comunista, cada cop més la geoestratègia ens regala estranys companys de viatge, i qui ahir era l'enemic públic número 1 avui pot ser un interlocutor vàlid per a les democràcies occidentals. Iàssir Arafat, per exemple. 

Les guerres civils a Síria i l'Iraq han produït el col·lapse dels respectius estats i l'aparició i consolidació de poders regionals virtualment independents, però políticament antitètics. És el cas del califat de l'Estat Islàmic de l'Iraq i Llevant (ISIL o, simplement, EI), inspirat en l'extensió i la imposició de la llei islàmica a través de la Gihad o Guerra Santa a qualsevol preu –assassinat d'infidels i neteja ètnica incloses-, i del Govern autònom del Kurdistan del Sud, basat en l'exercici limitat de la democràcia a partir de l'adscripció nacional de la majoria dels seus ciutadans i del respecte de les minories ètniques i religioses: cristiana, turcmana, àrab, assíria, armènia, xabaki i iazidita. No us va commoure la crida desesperada d'aquesta diputada kurda iazidita davant el Parlament iraquià?  

Darrerament, els gihadistes han estat notícia per l'atemptat contra el setmanari satíric Charlie Hebdo a França i per l'execució davant les càmeres de diversos ostatges occidentals al Pròxim Orient. És la venjança per l'ajut militar en forma de bombardeigs aeris selectius que l'administració Obama presta des de mitjan agost al Govern iraquià i les milícies kurdes per impedir l'avanç militar de l'EI, que a principis de setembre amenaçava d'abraonar-se sobre Bagdad davant el pànic de la comunitat xiïta, tal com havia fet el mes de juny amb la ciutat kurda de Mossul, finalment reconquerida.

Esvaït qualsevol rastre d'autoritat estatal, en aquests moments els peixmergues kurds són l'únic actor sobre el terreny capaç de contenir l'EI, una situació idèntica a la que es produeix des de fa prop de dos anys a Síria, on els homes i dones de les Unitats de Defensa Popular (YPG) vinculades al Partit de la Unió Democràtica reben el suport dels seus germans a Turquia enquadrats en la guerrilla del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). 

Tot i no haver atemptat mai contra els interessos dels Estats Units i la Unió Europea, tots dos van incloure el PKK a les respectives llistes de grups terroristes. De fet, el seu líder, Abdullah Öcalan, fou segrestat a Kenya el 1999 pels serveis secrets turcs i viu des de llavors com a hostatge en una presó condemnat a cadena perpètua, acusat de "terrorisme" i "separatisme armat". 

És possible que algunes coses comencin a canviar a partir d'ara? La reunió de la l'OTAN dels passats dies 4 i 5 de setembre a Cardiff es va saldar amb un acord per proveir d'armes i suport logístic els kurds de l’Iraq. Fins i tot Alemanya els en facilitaria. Però tot té un límit: l'interès instrumental dels aliats. Alemanya carrega contra un Estat kurd independent perquè desestabilitzaria encara més la regió, titulava aleshores El Periódico.
L'apel·lació a la real politik del ministre d’Exteriors alemany, Frank-Walter Steinmeier, em va semblar fastigosa. En situacions com aquestes, vénen ganes de recordar als representants de Berlín la responsabilitat històrica del seu país en les dues guerres mundials que han marcat a sang i foc el segle XX. I més aquesta setmana: el mateix dia que es complien 70 anys de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau, la resistència kurda foragitava els gihadistes de la ciutat de Kobanê després de quatre mesos de combats casa per casa. 

Que tothom ho sàpiga: si algun poble s'ha guanyat la llibertat a pols, aquest és el kurd.

26 de gener 2015

Syriza, l'últim cartutx

Amb el 36% d'abstenció, la majoria silenciosa hauria guanyat les eleccions legislatives d'ahir a Grècia. I això, en un país al límit de la subsistència amb 10 milions d'electors en què el vot és teòricament obligatori, és molt simptomàtic. Pel que fa al vot emès, un de cada deu sufragis se n'ha anat a la paperera, ja que ha anat a parar a opcions que no han obtingut representació. Sobre la resta, no hi ha dubte: la coalició d'esquerres Syriza ha estat la vencedora. A nivell parlamentari, Syriza ha obtingut 99 escons sorgits de les urnes, i 50 més d'addicionals com a prima pel fet d'haver estat l'opció més votada. Des de 2009, el sistema electoral grec preveu l'assignació directa d'aquest plus al partit vencedor. Per això es diu que el sistema és "proporcional reforçat". La finalitat és garantir governs sòlids; tot i que no sempre funciona, ja que el darrer govern de Nova Democràcia, amb el suport parlamentari dels socialistes del PASOK, es va veure obligat a avançar les eleccions. 

Content pel triomf de Syriza? Sí, però sense apassionament. 

El juny de 2012 m'hauria plagut més. Llavors, tres punts percentuals de diferència ho van impedir mercès al xantatge i la pressió descomunal que les instàncies polítiques i econòmiques internacionals van exercir sobre els mitjans de comunicació i l'opinió pública hel·lena. Syriza plantejava aleshores un torcebraç a la Unió Europea i el sistema polític grec perquè concorria amb un programa revolucionari que incloïa la sortida de l'euro i l'impagament del deute il·legítim. En aquell moment, l'alternativa liderada per Tsipras es presentava verge, amb el seu potencial anticapitalista intacte i el risc implícit d'irradiar l'Europa mediterrània amb el seu exemple. 

Però no va ser. Han passat dos anys, i tot ha canviat. Durant aquest període, el govern sortint ha culminat la política de retallades -amb el tancament de la televisió pública i deixant sense cobertura sanitària una quarta part de la població- i ha estabilitzat l'economia, gràcies a l'oxigen insuflat per la troika a través d'un segon rescat. 

També Syriza és diferent. La seva victòria d'ahir no ha estat cap sorpresa. El maig de l'any passat va quedar primera a les eleccions al Parlament europeu i les darreres enquestes li donaven ara una projecció de vot propera al 30%, de manera que tothom se n'havia fet a la idea, dins i fora del país.

Primera contradicció: pactar amb la dreta

Aquest matí, Tsipras ha estat investit primer ministre gràcies a l'acord que ha fet públic a primera hora del matí amb els Grecs Independents de l'ANEL. D'aquesta manera, aquesta formació de dretes amb un acusat discurs euroescèptic i antiimmigració sumarà els seus 13 escons als 149 de Syriza i garantirà la majoria absoluta del nou govern al Parlament, fixada en 151. 

El pacte -precuinat, segurament, vista la seva precocitat- denota una gran habilitat i capacitat de sorprendre, i envia un missatge inequívoc d'autoafirmació davant d'Europa. A curt termini, el nou govern haurà de negociar el termes d'un tercer rescat. Segons Aleix Sarri, "les setmanes vinents Grècia haurà d'arribar a un acord amb la troika per allargar sis mesos la supervisió europea en canvi d'uns 15.000 milions d'euros que necessita per pagar venciments amb l'FMI, el BCE i alguns creditors privats. El rescat actual s'acaba el 18 de febrer, i els primers venciments que haurà de satisfer Grècia seran a principi de març". 

Addicionalment, és possible que el nou govern proposi una moratòria immediata del pagament del deute, que les inversions públiques quedin excloses del programa d'austeritat i que s'inclogui una "clàusula de creixement" per tal de garantir que el pagament d'interessos estigui vinculat al creixement del PIB del país. De quina manera? Segons Sarri, es tractaria d'allargar fins a 50 anys els terminis de pagament i reduir els interessos quasi a zero. Això no resoldrà la situació a curt termini, però podria ser una victòria política de Tsipras". 

El responsable del programa econòmic de Syriza, Yannis Miliós, ha advertit que els compromisos adquirits amb l'Eurogrup "estan morts: reconeixem les nostres obligacions davant les institucions i els tractats europeus. Aquests tractats preveuen un objectius fiscals que s'han de respectar, però no les mesures per assolir-los", ha reblat. 

També s'ha escrit que Tsipras vol impulsar una conferència internacional sobre el deute europeu per cancel·lar-ne una part substancial, tal i com els aliats i altres països -inclosa Grècia- van fer amb Alemanya l'any 1953. Arribat el cas i girant la truita, Grècia podria reivindicar en aquest fòrum 162.000 milions d'euros en concepte de compensacions de guerra contra Alemanya que aquesta no va assumir mai per l'ocupació nazi del país entre 1941 i 1944, tot i que hi ha qui eleva la xifra a més de 400.000 milions. 

I per marcar paquet de cara a aquesta negociació, res millor que anar de bracet amb la dreta nacionalista. Per cert, heu sentit Pablo Iglesias o Joan Herrera fer-ne escarafalls? 

Reformista o radical? 

Sobretot, Syriza s'ha tornat pragmàtica. El pacte amb la dreta radical n'és la millor prova, tot i que ja n'havia donat mostres. Per començar, ha deixat de ser una amalgama de moviments d'esquerres i s'ha transformat en un partit -amb sensibilitats diverses, però un sol partit, al cap i a la fi- per beneficiar-se dels 50 diputats extres a què té dret l'opció més votada sempre que és tracti d'una formació, i no pas d'una aliança electoral. A nivell programàtic, s'ha tornat més moderada, gairebé keynesiana: refusa la sortida de l'eurozona i renuncia a la presa de decisions unilaterals. Per això ja no esvera els creditors, com s'ha pogut comprovar avui als parquets borsaris internacionals, i per això hi ha qui parla d'una Syriza 2.0. Què en queda, de la Syriza genuïna? 

Segons recullen diversos mitjans, la formació va definir el passat setembre a Tessalònica el seu model de govern, basat en "quatre pilars per a la reconstrucció de Grècia". A saber: 

- Fer front a la crisi humanitària que viu el país mitjançant un conjunt de mesures de xoc, com ara la restitució de les prestacions sanitàries universals, la recuperació del valor de les pensions, i la reinstauració del salari mínim de 751 euros, que va passar a 586 euros el 2012. 

- Restaurar l'economia, atacar el frau fiscal i rebaixar la pressió sobre la classe mitja àmb un sistema progressiu d'impostos i la introducció de modalitats de pagament ajornat per a les petites i mitjanes empreses, amb la intenció que puguin recuperar la seva capacitat d'inversió. 

- L'atur afecta el 28% de la població. Syriza s'ha compromés a crear 300.000 llocs de treball en dos anys i a abolir, en paral·lel, les mesures excepcionals que permeten l'acomiadament lliure. 

- Pel que fa a l'aprofundiment democràtic, Syriza proposa la reforma dels governs locals, l'impuls de les iniciatives legislatives populars i la convocatòria de referèndums. 

El partit ha xifrat el cost d'aquestes mesures -entre les quals hi ha la reobertura de la ràdio i televisió públiques- en 11.382 milions d'euros durant el primer any de govern; diners que preveu obtenir de quatre fonts diferents, a parts iguales: de l'impagament dels interessos del deute, de la persecució del frau fiscal, de la reorientació dels fons europeus i del Fons Europeu d'Estabilitat Monetària. 

Una tercera via experimental 

La classe política grega és la primera responsable d'haver portat el país pel pedregar. Els tripijocs dels partits tradicionals han acabat fent que "curiosament avui Tsipras i Syriza siguin ben vists i tot en alguns despatxos de Brussel·les, car, després d'haver-ho provat tot, a Grècia ja només queda aquest cartutx", com sostè Vicent Partal. I ja se sap: els antisistema, millor dins el sistema, que fora.

L'altre factor que ha contribuït a dissipar la por als mercats és la domesticació del discurs i la retòrica. De l'antiga promesa de marxar de l'OTAN, res de res. Malgrat aquesta moderació, la victòria de Syriza a Grècia obre el camí a una tercera via al sud del continent, i més enllà (els Verds alemanys o escocesos també se'n congratulen). Hi ha vida al marge de la socialdemocràcia i de la dreta liberal, conservadora o xenòfoba! No és l'esquerra anticapitalista qui l'encarna, sinó un tercer espai molt heterogeni amb ingredients que van del populisme a l'esquerra transformadora, passant pel nacionalisme. Sens dubte, el laboratori grec serà un magnífic camp de proves per a altres experiments polítics, com Podemos o la Crida Constituent que ha fet la CUP.

És, doncs, d'entrada, l'últim cartutx. Però també pot ser el primer d'una potent i sorollosa traca si l'acompanya l'encert.

21 de gener 2015

A propòsit de 'Charlie Hebdo' i de 'Ciutat Morta'

Dilluns, el centre cultural Can Lleonart va acollir una tertúlia sobre qüestions d'actualitat política a càrrec del periodista Antonio Franco. A més de destinar una hora llarga a repassar el moment que viu el procés sobiranista a Catalunya i a expressar les seves recances sobre l'estratègia seguida -ell és partidari de l'encaix federal i de la reforma constitucional-, el tertulià tenia interès a parlar dels límits de la llibertat d'expressió en la societat occidental després de l'atemptat contra la redacció del setmanari francès Charlie Hebdo. 

Límits per ser políticament correctes amb l'objectiu de facilitar la coexistència a Europa d'una cultura laica i unes altres de religioses, o límits per minimitzar els riscos davant l'amenaça terrorista i doblegar-se davant la por? No va quedar clar. 

En concret, Franco demanava al públic si a partir d'ara els ninotaires podien seguir fent befa de l'Islam. Per repartir joc també va portar a col·lació les paraules del papa Francesc, segons les quals la indignació dels creients davant les ofenses podria arribar a estar justificada. "Jo assumeixo el risc, perquè sé que la societat em farà costat", va dir Franco, referint-se a l'onada de solidaritat registrada a escala internacional sota l'etiqueta #jesuischarlie. 

Es va originar aleshores una successió d'intervencions per part dels assistents sobre els valors de la democràcia i la llibertat que va derivar en un terreny encara més relliscós: el dels drets i deures dels nouvinguts, com si els gihadistes que van cometre l'atemptat no haguessin nascut a França. I aquí està el problema: que ni uns ni altres es reconeixen recíprocament la condició d'iguals. La clivella no és tant l'origen com la cultura a la qual pertanyem i, sobretot, l'adscripció religiosa que professem. Aquesta dualitat dóna peu a expressions tribals contraposades entre "nosaltres" -catalans, espanyols i europeus en general- i "ells": els immigrants musulmans o de països empobrits. 

Sense explicitar-ho, el tertulià va constatar el fracàs de les societats d'acollida: "des de determinades posicions d'esquerres vam ser massa condescendents amb el fenomen immigratori. Ens pensàvem que en vindrien 100.000 i repartits, i no: n'han estat molts més, concentrats en poc temps i en determinats indrets. Ho vam fiar tot al municipalisme, i quan hem obert els ulls la guetització ja era un fet". 

La censura dels altres, no la nostra 

A la majoria de països occidentals -no a tots, però-, quan un periodista menteix, injuria o calumnia s'arrisca a ser denunciat. Franco es declarava "satisfet" d'aquesta "judicialització" de l'exercici de la professió periodística, ja que hi veu un sistema de garanties. "En canvi, al Iemen, segons què diguis et tallen el coll". Per això, tant el tertulià com el públic coincidien a afirmar que ells, al Iemen, se'n guardarien prou de dir o de fer determinades coses. Concloent: que allà on vas, fes com veuràs i que cadascú a casa seva fa el que vol, i a qui no li agradi que s'hi posi fulles. Aquest és el missatge, potser massa categòric, tenint en compte la pluralitat i la diversitat de la societat catalana actual. 

És clar, doncs, que la llibertat d'expressió no es pot veure retallada a través de la censura o l'autocensura per culpa de les intimidacions exògenes. 

Tanmateix aquest és un debat que no s'ha suscitat a gran escala ni a Catalunya ni a Espanya quan s'han tancat capçaleres de diaris com Egin o Egunkaria, al País Basc, per ordre de l'Audiència Nacional, o quan s'ha deixat sense senyal de televisió i de ràdio en català al País Valencià per obra i gràcia del govern autonòmic del PP. Recentment hem assistit a la retirada i substitució d'una portada de la revista satírica El Jueves al·lusiva a l'abdicació del rei per part del grup editorial RBA, i dissabte passat un jutge va prohibir l'emissió de cinc minuts d'un documental sobre el cas 4F al Canal 33 a instàncies de l'ex-cap d'investigació de la Guàrdia Urbana de Barcelona, Víctor Gibanell. És una conseqüència de la "judicialització", que deia Franco.

El reportatge s'anomena Ciutat morta i denuncia les tortures, el via crucis judicial i l'empresonament injust de cinc joves l'any 2006 a Barcelona per uns fets que no van cometre. El seu delicte: l'origen sud-americà de tres d'ells i la seva imatge, entre okupa i antisistema. La cinta deixa al descobert el muntatge ordit a tres bandes per les autoritats polítiques de la ciutat -l'alcalde, Joan Clos, i el regidor de Seguretat, Jordi Hereu-; la Guàrdia Urbana i els Mossos d'Esquadra, i la jutgessa Carmen García Martínez, amb la benedicció del Tribunal Suprem. L'abril de 2011, Patricia Heras, una de les persones condemnades, es va llevar la vida davant l'omertà de la majoria de mitjans de comunicació. 

Aquesta setmana, qui més qui menys dins la plana major de la professió periodística ha fet propòsit d'esmena, des de Pilar Rahola a Jordi Évole. No perquè cap d'ells no conegués els fets que s'hi narren i no sospités de la seva inconsistència -el reportatge es va estrenar el juny de 2013 i s'ha passejat per diversos festivals de cinema-, sinó pel ressò social que ha generat el seu passi per la televisió pública; un veritable fenomen viral. 569.000 persones van veure'l des de casa, i milers més l'han vist per Internet -es parla de 300.000 descàrregues- o en projeccions públiques en ateneus i locals diversos. A Alella, per exemple, el vam poder veure el passat desembre a les antigues escoles Fabra. 

Dilluns, davant d'aquesta catarsi col·lectiva que duu a exigir la revisió del cas i pensant en els possibles paral·lelismes que es podrien establir entre el cas 4F i la recent operació Pandora contra el moviment llibertari, vaig al·ludir directament a Ciutat Morta i vaig demanar l'Antonio Franco -"com a primera espasa del periodisme català", ell que va ser director d'El Periódico en el moment dels fets- quins creu que són actualment els límits de la llibertat d'expressió a casa nostra: quines són les línies vermelles que no es poden traspassar? 

Crec que no em va respondre, almenys de forma precisa, però va dir que les xarxes socials havien donat origen una "societat líquida" i que "això ha trencat les cames als polítics perquè ha acabat amb aquella sensació d'impunitat en què es movien" i que sovint ha alimentat la corrupció. I el cofoisme amb les versions oficials.