31 de desembre 2014

La conquesta de la Catalunya insular

Per no perdre el costum, aquest Nadal el tió m'ha cagat un nou còmic de l'Oriol Garcia Quera: Mallorca 1229 (editorial Casals). I ja en van quatre, després de Rocaguinarda, Barcelona 1714 i Pallars 1487. Aquest cop, el títol fa referència a la conquesta de la més gran de les illes balears per part de les hosts catalanes comandades pel rei Jaume I. Avui, 31 de desembre, els mallorquins que no reneguen de les seves arrels celebren la festa de l'Estendard, en què es commemora l'entrada del Conqueridor a Ciutat de Mallorca; la Madina Mayurqa dels musulmans, de la qual encara es conserven els banys àrabs i el palau de l'Almudaina. 

Aleshores, Jaume I tot just tenia 20 anys. Com a València el 1238 i Múrcia el 1265, les pretensions catalanes sobre les Mallorques venien d'antic, però la puixança andalusina i la manca de potencial demogràfic per retenir-les va fer inviable l'empresa fins llavors: l'expedició internacional formada per catalans, provençals, pisans, sards i corsos de l'any 1115 dirigida pel comte Ramon Berenguer III va ser eminentment una operació destinada al saqueig i la rapinya. 

A l'entorn de l'any 1057, l'emir de Dénia, Alí Ibn Mujâhid, hauria reconegut la jurisdicció eclesiàstica de la diòcesi de Barcelona sobre els cristians de la seva taifa. Això comprenia Dénia i Oriola, al sud del País Valencià, però també Mallorca, Menorca i Eivissa. Segons qui va ser professor meu d'Història d'al-Andalus a la UAB, Miquel Barceló, aquest document és una falsificació del segle XIII amb ànims justificatius. Tanmateix, el 1169 el papa Alexandre III va emetre una butlla en què confirmava l'ascendent del bisbe barceloní sobre Maioricam et Minoricam. I així va ser com, finalment, les Corts catalanes de desembre de 1228 van acordar-ne la conquesta. 

La campanya de Mallorca marca un punt d'inflexió en la política d'expansió del casal comtal de Barcelona, i de la Corona d'Aragó en el seu conjunt. Fins a la data, l'avanç sobre els sarraïns havia tingut per objecte la repoblació del territori amb pagesos de remença; això és, sotmesos al pagament d'agrers i de rendes i a la prestació de treballs en benefici d'un senyor feudal. Si bé va ser-ne l'executor, no va ser aquesta només una empresa liderada per l'estament nobiliari. Al darrere hi havia l'impuls comercial i l'interès reial. El partit dels mercaders, cada cop més influent en el món urbà, cuitava per dominar l'illa com a passa prèvia per estendre els seus intercanvis comercials a la Mediterrània occidental. La monarquia, al seu torn, requeria construir un estat fort enfront als feudals, un cop superada la crisi política derivada de l'annexió dels comtats occitans per part de França i de la successió de Pere I el Catòlic, mort a la batalla de Muret el 1213. Com recorda Josep-David Garrido, aquelles Corts van ser "les primeres on participen d'una manera positiva i convincent els membres del braç popular"; és a dir, els representants de les principals ciutats i viles del país, totes sota jurisdicció del rei. 

Una empresa bàsicament catalana 

A l'esquerra, el comte Hug d'Empúries amb el cavaller Pedro de Sangarrén. A la tenda reial, Jaume I amb Nunó Sanç, comte del Rosselló, Gilabert de Cruïlles, el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, i Ramon de Centelles.
L'annexió de Mallorca per la força de les armes va ser obra eminentment dels comtes catalans, liderats pel de Barcelona, i auxiliats per l'orde del Temple i diverses milícies urbanes, com les de Montpeller, Marsella o Narbona. A diferència de València, Sicília o Sardenya, les Corts aragoneses van declinar participar-hi. Hi van prendre part, això sí, alguns nobles amb les seves mainades; com Pedro de Sangarrén i una trentena de prohoms més integrats en l'host o bandera reial. A la majoria de nobles aragonesos, com als magnats lleidatans, els interessava més l'expansió vers al sud i es negaren a finançar l'empresa. Per això a les illes, després de reduir a l'esclavatge i la deportació la població islàmica, la llengua hegemònica va ser el català, a diferència del regne de València: on els aragonesos van tenir un paper destacat. 

El repartiment de l'illa entre el comte i els nobles es va fer segons els costums de Barcelona -els Usatges-, i la repoblació resultant va ser efectuada amb gent dels comtats d'Empúries, del Rosselló i de Barcelona. Tot plegat va motivar que, bo i ostentar la condició de regne entre 1276-1285 i 1289-1343, les illes no gaudissin de Corts pròpies: els menorquins acudien a les catalanes i els mallorquins s'aplegaven a les Corts generals de tota la corona. 

La barba del 'rei' moro 

La pirateria almoràvit. Aquesta va ser l'excusa esgrimida el 1115 per assolar Mallorca. El 1229, el casus belli fou similar. Pirates sarraïns havien capturat dues galeres catalanes. Segons el cronista Bernat Desclot, el valí mallorquí, aconsellat per mercaders genovesos, va desoir el requeriment Jaume I per alliberar les naus en creure que "rei és de poc poder". 

Amb la benedicció del pontífex Gregori IX, que va beneir l'acció de represàlia com a croada, el 5 de setembre, 150 vaixells van salpar de Salou, Tarragona i Cambrils. Els dies 11 i 12 van tenir lloc les batalles de Santa Ponça i Portopí, que van aplanar el camí cap a Madina Mayurqa. Després d'un setge temorenc, en què els prohoms cristians feien el ronso a ulls del rei -segons queda consignat al Llibre dels feits-, el monarca va prendre personalment les regnes i va rendir la plaça després d'agafar el valí Abu Yahyia per la barba -tal com havia promès abans d'embarcar-se- i donar-li mort, abans de lliurar-se a una carnisseria contra la població civil. La ciutat tenia aleshores 3.492 cases i vora 15.000 habitants. Durant la invasió, els cristians van comptar amb l'ajut d'alguns musulmans: Alí de Dragonera i, sobretot, Ben Aabet, el qual és qualificat com a "àngel de Déu" per Jaume I. Cal tenir en compte que en vigílies de l'expedició s'havia produït un intent de sublevació d'elements almoràvits i nadius berbers contra les autoritats almohades. 

Entre els defensors de Mallorca hi havia contingents de diversa procedència ètnica: pèl-rojos (conversos, mercenaris o rifenys), berbers, àrabs i sud-saharians.
La resistència, per la seva part, va plantar cara durant dos anys més, liderada per Xuaip de Xivert; però al final Jaume I va aconseguir el seu propòsit: fer la "mellor cosa que féu hom cent anys ha". D'ençà de llavors, només ell podrà dir que Déu "ens ha donat regne dins en mar, ço que anc rei d'Espanya no pot acabar"; un regne que, segons el cavaller Guillem de Montcada, val més "que si en conqueríets tres en terra". No li mancava pas raó: la seva conquesta facilità la travessia cap als mercats orientals. És el començament de l'expansió comercial catalana i de l'hegemonia política i militar d'Aragó a la Mediterrània fins a ben entrat el segle XIV.