13 de novembre 2014

Cent mil demòcrates, i encara

1.861.753 paperetes a favor del doble sí. Aquest és el suport explícit d'una part del poble de Catalunya a la seva independència, a la vista de l'escrutini del procés participatiu celebrat el passat 9N i a manca del recompte dels vots emesos a l'estranger i dels dipositats posteriorment a les delegacions territorials de la Generalitat. És molt o és poc? És força. N'hi ha prou que ho vulgui un terç del cos electoral per sortir de l'òrbita espanyola? Depèn. L'amic Xavier Amat dilucida ambdues qüestions en aquest article.

El nivell de mobilització dels malcontents va ser certament elevat. No només dels independentistes, sinó també dels federalistes i els confederals. És evident que cap de les dues opcions no ha tocat sostre -ni el SíSí, ni el SíNo-, però haurem de convenir que hi estem a prop. I haurem de reconèixer, també, que la frontera entre les dues posicions és summament permeable. En un referèndum vinculant, no pocs dels que el 9N van votar SíSí se'n desdirien; així que no val a badar. Dependrà, bàsicament, de tres factors: de la intransigència del Govern espanyol per seguir abordant la qüestió; de la seriositat i la unitat d'acció i de discurs de les forces sobiranistes, i de la capacitat d'atracció de Podemos a Catalunya. Cada cop són més les veus catalanes hispanocèntriques esperançades amb la possibilitat d'un canvi polític a Espanya i obnubilades amb el miratge d'un nou encaix... Res de res.

Però no és d'això que volia escriure, així que torno al començament: 1.861.753 paperetes a favor del doble sí. Els independentistes ens hem comptat, i tal com diu el president espanyol, "hay un hecho innegable: en Cataluña hay muchísimos más catalanes que independentistas". Posats a dir bajanades, no és pas aquest l'únic fet contrastable: gràcies al 9N, ara sabem que els unionistes catalans compromesos amb l'exercici del dret a decidir amb prou feines arriben a 100.000. La resta s'ha esborrat del mapa. 

Què vull dir amb això? Que els dos bàndols han jugat les cartes segons les seves conveniències, i que la partida segueix oberta. L'independentisme -o el sobiranisme, si comptem ICV- és qui més ha arriscat: ha construït un discurs en positiu, integrador, transversal, de futur i d'esperança; ha apostat per la mobilització ciutadana i ha dut el pes de la iniciativa política i institucional. Tot plegat ha acabat desembocant en una votació, com s'havia promès. L'espanyolisme, per contra, s'ha reclòs en l'immobilisme. El seu és un discurs ranci, negacionista i bel·ligerant, parapetat rere una interpretació restrictiva i interessada del marc legal i dels preceptes constitucionals. A diferència del catalanisme, l'unionisme ha renunciat a la mobilització popular, coneixedor de les dificultats que entranya aplegar 30.000 persones el 12 d'octubre. 

Quina ha estat, doncs, l'estratègia del PP, C's i l'aparell del PSC? Autoexcloure's del procés i alimentar l'exclusió d'una part de la ciutadania del debat. O la fractura social, utilitzant la seva terminologia. Insegur de la seva forca real al carrer, l'unionisme s'ha quedat massivament a casa per no legitimar el 9N, ni haver-ne de reconèixer el resultat. I ho han fet amb arguments pobríssims, com ara l'apel·lació constant al discurs de la por o a tota mena d'insídies, com ara pretendre que la reivindicació independentista és una cortina de fum per salvar el coll d'Artur Mas. I tot això per no parlar del joc brut de l'Estat. I així es produeix la paradoxa que aquells que denuncien en titulars la "farsa" del 9N per manca de garanties democràtiques (cens, interventors...) són els mateixos que han impedit la celebració d'un referèndum legal i acordat. 

Tanmateix, el 9N haurem fet un passet més.