30 de maig 2014

Salvador Lleonart, cap de l'espionatge català, i el seu codi xifrat

Demà al vespre presentem en públic el treball Alella a l'entorn de la Guerra de Successió. L'acte tindrà lloc al centre cultural Can Lleonart, casa pairal del cap dels serveis secrets catalans durant la guerra a ultrança que les institucions catalanes van declarar el juliol de 1713 contra les corones d'Espanya i França. Ens referim al coronel Salvador Lleonart i Artigues. 

El personatge ha pres certa volada després que Jaume Clotet i Salvador de Montserrat el convertissin en un dels protagonistes de la novel·la Lliures o morts, que recentment ha estat portada al món del còmic i del teatre. També en parlen Jacint Berenguer a Un estudi sobre l'austriacista Francesc Busquets i Mitjans -a ell li devem una carta manuscrita de 1734 des de l'exili- i Francesc Serra a Els herois de 1714

Assistit pel seu germà Francesc, mort l'agost de 1714 en la defensa de la capital catalana com a capità agregat de la Coronela, Salvador Lleonart era el responsable d'una xarxa d'informadors escampada pel territori que tenia encomanades funcions d'espionatge i contraespionatge, així com d'agitació i enllaç. Els seus integrants es desplaçaven pel territori burlant la vigilància i el dogal de les línies enemigues sobre Barcelona amb l'objectiu de coordinar les accions de guerra entre el govern català i l'exèrcit volant de l'exterior i la guarnició de Cardona; l'única plaça forta que els catalans van retenir després de la signatura del conveni de l'Hospitalet i de l'evacuació de la majoria de tropes aliades. 

Com vam explicar en un altre post -Tres germans i una causa: qui eren els Lleonart?-, Salvador estava en contacte permanent amb el general Antoni Villarroel, cap de l'estat major català, i el marquès de Poal, Antoni Desvalls, que dirigia les accions militars al rerepaís. Entre altres accions d'enllaç, Lleonart va actuar en diverses ocasions com a correu de guerra duent amb ell diners per pagar les tropes i instruccions per als comandaments. El cronista coetani Francesc Castellví descriu diversos episodis en què el nostre home s'hi juga el coll, in pectore, entrant i sortint de Barcelona; sovint ho fa per mar, i és cert que és ell qui procura les barques als expedicionaris d'octubre de 1713, motiu pel qual Francesc Serra ha glossat, equivocadament, la seva figura com la d'un navilier.

A més de tot això, l'historiador Santiago Albertí (L'Onze de setembre, 1964) li atribueix l'agitació prèvia al Penedès i a la zona del Montseny per esperonar les accions de revolta antifiscal que tingueren lloc a partir del 4 de gener de 1714: les famoses quinzenades. El moviment "fou, en gran part, espontani", però Albertí considera que "tant Poal com el servei secret de Lleonart tingueren responsabilitats bastant marcades en els fets que es produïren en algunes comarques" com el Lluçanès, Osona i la Selva. 

Aquell mateix mes, Lleonart ordeix un pla per prendre el control de Mataró als borbònics. És aleshores, pocs dies abans del cop de mà, quan té lloc a Alella la celebèrrima actuació de la cunyada de Josep Anton Mata i Copons, Marianna Copons i Armengol, que va permetre alertar Lleonart del coneixement que en tenia l'enemic i, d'aquesta manera, canviar el dia i el lloc del desembarcament dels miquelets d'Ermengol Amill. 

El codi secret de Lleonart 

Tot i que la seva hisenda és segrestada, el nom de Salvador Lleonart no apareix en la llista de Sugetos que mas se demostraron en las turbaciones de Cataluña: la llista negra confegida per encàrrec de l'intendent borbònic José Patiño per procedir a la repressió dels caps austriacistes i a la confiscació del seu patrimoni. De la seva filiació política no en tenien dubte, però és possible que aleshores les noves autoritats desconeguessin l'abast real de la seva actuació. De fet, fou ell qui ideà -o almenys qui posà en pràctica- el codi xifrat que garantia la seguretat en la transmissió dels missatges catalans en cas d'intercepció. En tenim constància gràcies a l'historiador Mateu Bruguera, que el 1871 publicà Historia del memorable sitio y bloqueo y heroica defensa de los fueros y privilegios de Cataluña en 1713 y 1714. En aquesta obra, l'autor reprodueix el missatge xifrat que el 2 de juny de 1714 Lleonart trameté a Amill amb les instruccions per atacar Mataró (vegeu-ne el fragment). 

El mateix Albert Sànchez Pinyol se n'ha fet ressò a Victus: "Es tractava d'un codi d'allò més enginyós. A cada xifra li corresponia una lletra o símbol. Així, A era 11, M 40 i E 30. Altres xifres tenien un significat complet. 70, per exemple, era Barcelona. 100, Bombes; 81, Felip V; 53, Granades; 54, Pòpoli, i 87, Miquelets".

"[La clau xifrada] segurament devia imaginar-la Salvador Lleonart, i encara avui ens sembla a prova d'esforços deductius", escriu Albertí. "L'equivalència trinumeral de les lletres és en principi un bon detall. Devia accentuar les perplexitats i falses hipòtesis el fet que d'altres xifres corresponguessin a mots, cognoms i ciutats. També és curiosa l'alternança de dibuixos senzills. Les diverses maneres d'expressar una lletra o un personatge apareixen barrejades en una mateixa carta. Tot plegat devia confondre força els borbònics. Segons sembla, no desxifraren mai res. El receptor que posseïa la clau, en canvi, podia desxifrar de pressa si partia d'una correlació numèrica. Escriure devia ser més lent. Per això veiem que moltes cartes tenen escrits senzillament alguns passatges sense perill, o que diversos mots conserven part de les lletres naturals". L'historiador creu que el marquès del Poal tenia la clau a l'exterior i que el conseller en cap Rafael Casanova, "o persona molt pròxima a ell", posseïa "la clau corresponent a Barcelona".

26 de maig 2014

Ahir no vaig votar

Sí, ahir no vaig votar. Ahir em vaig quedar a casa, sense remordiments de cap mena. Els motius que em van impulsar a fer-ho són els següents: 

- La desafecció profunda que sento -ara que està tan de moda aquesta expressió- envers les institucions europees (Parlament, Comissió, Eurogrup, Consell i Banc Central) i les seves polítiques econòmiques i socials. 

- L'absència d'una candidatura comuna dels partits polítics que van subscriure la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya que defensés a Brussel·les el dret a l'autodeterminació. Vull creure que va ser més per estratègia que per incapacitat o manca de voluntat. És veritat que la unió no sempre fa la força i que, a la vista dels resultats, segurament s'han aplegat més suports anant per separat, sense barrejar naps i cols. Els fronts polítics -ja siguin aquests 'progressistes', 'populars', 'd'esquerres' o 'nacionals'- no acaben mai de rutllar i tot sovint generen l'efecte contrari al desitjat a causa de la reacció del contrari, però crec que a molts catalans ens hauria plagut una alternativa conjunta en l'esfera internacional capaç de traslladar a Europa el missatge inequívoc que Catalunya està en vies d'emancipació. 

- La política espanyola d'aliances dels partits sobiranistes. El paradigma social i polític a Catalunya ha canviat. Per això em sembla inconcebible que ICV continuï anant de bracet amb IU, o que CiU vagi de la mà del PNB i Coalició Canària quan no sols difereixen les sensibilitats, sinó també els objectius que persegueixen uns i altres: ICV està, pel cap baix, per la via confederal i IU, com a molt, per la federal, i les diferències entre el president Mas i el lehendakari Urkullu salten a la vista. Només ERC -encara que ho hagi fet més per oportunisme que per convicció- ha abandonat el marc hispànic de relacions que històricament havia mantingut amb el BNG i EA, tot i que li ha faltat temps a la CUP per recollir el seu testimoni. 

- I així arribem a la incompareixença de la CUP. A diferència de 2004, l'esquerra independentista ha decidit esborrar-se del mapa i regalar el seu espai electoral a ERC, ICV, Podemos o directament a l'abstenció. Tot i no presentar-s'hi formalment, els diputats de la CUP han participat en actes de campanya de la coalició Els Pobles Decideixen, liderada per EH-Bildu i el BNG. Com jo, molts catalans no hem entès aquest paperot, com ho demostren els exigus 7.400 vots (el 0,3%) emesos a Catalunya, 400 menys que el partit d'Aleix Vidal-Quadras. 

De les raons adduïdes, establiu vosaltres l'ordre de prioritat que vulgueu. A banda de totes elles, per a mi n'hi ha una que ha estat determinant: la lectura interessada que molts mitjans espanyols faran del resultat d'ahir a Catalunya. Ho deia aquest matí l'unionista Joan López Alegre a El món a RAC1: "Ja esteu tots comptats. Tothom qui vol la independència ha anat a votar". Doncs no: hi ha independentistes infiltrats dins la majoria silenciosa que ens reservem per al moment decisiu.

23 de maig 2014

El ple aprova el POUM, malgrat les "coaccions" sobre Rials

Mesos enrere, coincidint amb l'ampliació definitiva de l'Espai d'Interès Natural a la vall de Rials per part del Departament de Territori i Sostenibilitat, donàvem "el fantasma" del polígon industrial per "mort i enterrat". Érem massa optimistes. 

Anit, el ple de l'Ajuntament d'Alella va donar llum verd a l'aprovació provisional del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal (POUM) amb 12 vots a favor i una sola abstenció. En condicions normals, aquesta hauria estat la notícia: l'amplíssim consens suscitat al voltant del model de poble per als propers 15 anys. Però algú va intentar alterar-ne el resultat. En un escrit presentat ahir mateix, la societat promotora Rials SA va advertir els membres de la corporació que emprendria accions judicials individualment contra cadascun d'ells en cas de votar favorablement el nou planejament. D'aquesta manera els propietaris del sòl industrial de Rials pretenien anteposar les seves expectatives urbanístiques a l'interès públic del poble d'Alella. 

"És l'últim cartutx que els queda, però no és cap farol; així que la cosa va de debò", va reconèixer en privat un regidor en acabar la sessió. L'escrit els prevé del risc d'incórrer en els delictes de prevaricació i desobediència a la llei; delictes perseguits per la via penal i castigats, entre d'altres, amb la inhabilitació per a l'exercici de càrrec públic. Malgrat la contundència de l'escrit, als representants dels grups municipals no els van tremolar les cames. A mitja tarda, es van reunir d'urgència durant llarga estona. I van prendre dues decisions: incorporar l'escrit de Rials SA per via d'urgència com a primer punt de l'ordre del dia del ple, i introduir-ne un altre en què s'acorda encarregar un informe jurídic per tal d'escatir si s'han produït "coaccions a l'autoritat pública" i emprendre les possibles accions legals que se'n derivin. Per a l'alcalde, Andreu Francisco, l'acció dels promotors podria representar un "exercici de pressió a la lliure voluntat dels representants de la ciutadania". 

Pràctica unanimitat 
En la seva intervenció com a titular de l'àrea d'Urbanisme, l'alcalde va resumir els quatre objectius del POUM, que són els mateixos que es van plantejar el 2004 en ocasió de l'inici dels treballs de revisió. En primer lloc, "la protecció del paisatge com a font d'identitat i qualitat de vida". Francisco es va referir especialment a la desclassificació de les 8,2 hectàrees del polígon industrial de Rials i l'ampliació de l'EIN, i va destacar que el sòl agrícola i forestal representa dues terceres parts de la superfície del terme. En segon lloc, Francisco va anunciar la dotació de 231 nous habitatges amb algun tipus de protecció oficial. "Es faran de forma gradual" i serviran "per fixar el jovent" i combatre "la pèrdua de capital humà que ha d'emigrar del municipi per les dificultats d'accés al model residencial unifamiliar i plurifamiliar actual". Com a tercer vector, l'alcalde va recalcar la necessitat de crear un "parc empresarial com a espai d'activitat econòmica a la Miralda, amb serveis hotelers i equipaments comercials". Per últim, Francisco va ressenyar l'obtenció de "més i millors equipaments públics i edificis patrimonials", com ara el futur complex esportiu a l'aire lliure al sector del Pla, l'ampliació del cementiri o les finques de la Miralda, la Gaietana i can Viló. 

L'exposició de l'alcalde i el debat ulterior sobre el nou planejament es va allargar per espai de dues hores, durant les qual es van repassar els "canvis més significatius" introduïts des de l'aprovació inicial, el febrer de 2011. Avui mateix, l'Ajuntament ha publicat una nota de premsa en fa una síntesi prou acurada, de manera que deixem per a més endavant una anàlisi més detallada i ens centrarem, per ara, en els principals arguments exposats pels grups municipals. 

La portaveu de CiU, Cristina Xatart, va fer un repàs cronològic al procés de redacció i aprovació del POUM seguit fins ara per palesar-ne el seu compromís. En concret, Xatart va valorar positivament aspectes com "la millora de la connectivitat urbana" entre els diferents veïnats, la protecció del patrimoni, la preservació del territori i les apostes per l'habitatge social i "l'àrea de desenvolupament econòmic" de la Miralda per al "foment de la competititvitat i l'ocupabilitat". L'adhesió al POUM del PSC, al govern, i del PP, a l'oposició, va ser total i absoluta. 

Només Gd'A va expressar-hi reserves. Com Xatart, la seva portaveu, Mercè Marzo, també va fer el seu relat dels fets i va confessar -com a curiositat- que el maig de 2003 "alguns de Gd'A vam votar ERC+La Garnatxa". Arribats al moment actual, Marzo va qüestionar alguns dels canvis realitzats entre el document de l'aprovació inicial i l'actual, i va considerar que calia haver obert un nou període d'informació pública en atenció als "centenars de canvis que s'han fet en el document de normativa urbanística". Marzo va criticar que "entre el primer procés participatiu de 2004 i 2014 no hem estat capaços de generar un interès ciutadà pel planejament" i va afirmar que no podia sentir-se "satisfeta només pel simple fet que estiguem complint la llei". La regidora de Gd'A va denunciar que només s'haguessin celebrat tres comissions informatives específiques abans de la votació i es va queixar de les dificultats d'interlocució amb l'alcalde. 

Més enllà dels aspectes formals, Marzo va denunciar que el POUM posi dificultats per plantar noves vinyes, que faci "poc cas a empresaris i comerciants" i que impedeixi tant la construcció d'habitatges "ben integrats" en sòl agrícola -"a Europa es fa i no passa res", va dir- com la conversió de torres unifamiliars en cases bifamiliars a Alella Parc. També es va lamentar que moltes cases de can Teixidor estiguessin buides i tancades a pany i forrellat. Per últim, Marzo va alertar d'un augment de l'IBI en els propers anys com a conseqüència de la "inflació d'equipaments": "només en veiem la necessitat d'un per a tota Alella de Mar a la Gaietana". Això, i una previsió de "dotació econòmica de 61 milions d'euros en 15 anys fa que això no sigui sostenible". Per tot plegat, Marzo va anunciar que, "tal com havia fet ERC, nosaltres també farem modificacions puntuals en cas que governem i ens comprometem a no desenvolupar alguns sectors". Entre aquests hi podria haver la Serreta, si fem cas de les objeccions expressades per l'altre regidor del grup independent, Josep Bardés. De fet, a l'hora de la votació, Gd'A va repartir el seu vot: Marzo ho va fer a favor, i Bardés s'hi va abstenir. 

L'actitud de Gd'A va ser recriminada pel regidor popular, Javier Berzosa, que va qualificar-la de "bipolar" i "esquizofrènica" pel fet de tenir dues cares: "les del Dr. Jekyll i Mr. Hide". Berzosa va acusar Gd'A de moure's per "magnetisme electoral" i es va mofar del seu caràcter assembleari: "tenen un rampell soviètic i confonen l'assemblea amb els soviets; no es pot conculcar el dret a la propietat". Marzo va ironitzar -"ah, però nosaltres no érem els pijos?"- abans de tornar-s'hi: "no és problema meu que a escala local hi hagi un transvasament de vots del PP a Gd'A". "Tampoc li preguntaré quantes hores ha dedicat vostè a mirar els documents del POUM". Aquesta insinuació va anar acompanyada d'un retret a la manca d'esperit crític dels regidors que integren l'equip de govern, a la qual cosa va contestar Teresa Vilaró, d'ERC-Sumem per Alella: "Que quedi clar que no voto el POUM per obediència deguda a ningú, sinó perquè serà un molt bon instrument de planificació per al poble del futur". 

Agraïments per a tothom 

En el torn d'intervencions de cada grup, els portaveus van fer explícits els seus agraïments a la feina realitzada i l'assistència prestada pels serveis tècnics municipals i molt especialment pel seu responsable, l'arquitecte Joan Mas, i a l'assessorament jurídic de Miquel Pigem. L'alcalde, a més, va fer un reconeixement col·lectiu a La Garnatxa per la seva determinació i contribució als treballs de planejament realitzats entre 2003 i 2011. També hi van haver paraules d'elogi per a l'anterior responsable de l'àrea de Sostenibilitat, tot i que a la vista de les pressions exercides per Rials SA sobre els regidors ahir tots els aplaudiments haurien d'haver estat per a ells.

12 de maig 2014

Miquel Calçada: "Sempre serem espanyols"

Un centenar de persones va assistir a l'acte de lliurament del premi Germans Lleonart al periodista Miquel Calçada que va tenir lloc divendres passat a la masia de Mas Coll. Abans del sopar i per segon any consecutiu, la secció local d'ERC d'Alella va organitzar un Diàleg per a un nou Estat que va comptar la participació de l'escriptora Maria Mercè Roca i l'advocada Gemma Calvet, a més del guardonat. 

Ja d'entrada, Calçada va avisar el públic que tenia una notícia bona i una altra de dolenta. Moderava el debat la periodista local i col·laboradora habitual de Vilaweb Montse Serra, que va demanar el seu col·lega de professió que mantingués el suspens fins al final. "Avui falta exactament mig any perquè anem a votar. En l'últim any s'han produït dos fets rellevants: la via catalana de l'11 de setembre i la denegació per part del Congrés de diputats de transferir a Catalunya la facultat d'organitzar un referèndum acordat amb l'Estat espanyol, el passat 8 d'abril. Com creieu que anirà la cosa?" 

Per a Maria Mercè Roca "tot està escrit, com Jesucrist. Cada cop hi haurà més pressió per part de l'Estat i nosaltres hi haurem d'oposar més resistència". Calvet hi discrepava. "Res no està escrit. Tot depèn del poble, de la força de la democràcia. La ciutadania ha estat capaç de crear sinergies a través la pluralitat ideològica que han donat lloc al protagonisme difuminat de l'ANC. Seguim explotant la nostra intel·ligència col·lectiva i no caiguem en el parany de l'enfrontament", va dir. 

Calvet va confessar que al principi era contrària a traslladar la petició del Parlament al Congrés el 8 d'abril. Després d'assistir-hi, ha canviat d'opinió. "Vaig ser a Madrid i vaig copsar les cares que feien els gestors de la Transició espanyola: Alfonso Guerra, Txiqui Benegas, Ramón Jáuregui i tota la bancada del PP. Van adonar-se que això va de debò, tant a nivell social com institucional, i això fa que trontollin els fonaments del seu immobilisme. Per això han improvisat una reforma constitucional que a nosaltres no ens serveix. Els catalans hem de fer la nostra i anar al nostre ritme. Europa segueix el procés amb expectació", va explicar. 

Calçada es va mostrar convençut que "hi arribarem malgrat nosaltres perquè si a Espanya sorgís un líder intel·ligent molta gent s'hi repensaria. Però la tercera via no existeix. Els 23 anys de governs de Jordi Pujol van ser això: la recerca frustrada de l'encaix de Catalunya, i ell mateix se n'ha desenganyat. En el món únicament impera la lògica dels estats", i ho diu algú que ha voltat tot el globus terraqui gràcies al programa Afers exteriors. 

El model d'Estat, motiu de fricció 

Per a vosaltres, com hauria de ser l'Estat català i quin grau d'aprofundiment democràtic hauria de tenir? va preguntar la moderadora. Maria Mercè Roca se'n va inhibir. Ho tenia molt més clar Gemma Calvet, per a qui "l'oportunitat de crear un nou Estat és un privilegi, no un pur tràmit. Tenim la responsabilitat de fer-ho bé. Nosaltres també tenim les nostres foscors, ja que hem malmès algunes eines de país" en al·lusió -m'imagino jo- al descrèdit de la política i les institucions, les retallades, la privatització de serveis i l'administració de la cosa pública. Segons ella, aquesta gestió hauria d'estar presidida per un "esperit calvinista, gairebé nòrdic" que distingís clarament "el bé del mal" per prevenir la corrupció i garantir l'interès general. "Caldria -a més- un blindatge social que garantís els drets dels ciutadans, crear un banc públic i refundar tant el sistema educatiu com l'administració de justícia", entre d'altres. 

En canvi, Calçada va anar de cara a barraca: "en el futur ja tindrem temps de barallar-nos". Va sonar a coartada; la típica disculpa dels neoliberals. Certament, podia haver eludit el debat social apel·lant a la voluntat de no distreure l'atenció de l'objectiu principal que ens uneix -la independència- i de no perjudicar la unitat d'acció del pol sobiranista; però no va anar ben bé així perquè sí es va significar en altres qüestions igualment sensibles. Va dissociar, per exemple, els drets universals -"els primers", va anomenar-los- dels drets socials -"els que van venir després, com el dret a l'habitatge"- i va treure a col·lació la necessitat de tenir un exèrcit integrat a l'OTAN "per la nostra posició geoestratègica". Sense concretar, va posar com a exemple el model nord-americà: "hem de copiar les coses interessants i descartar-ne les dolentes". 

En la qüestió lingüística també hi va haver diversitat de parers. La moderadora va preguntar per l'oficialitat del català i l'estatus legal del castellà. Fent-se ressò de les tesis de la lingüista Carme Junyent, presidenta del Grup d'Estudi de les Llengües Amenaçades, per al guardonat, "el bilingüisme és el trànsit cap a la pèrdua per substitució d'una de les dues llengües, la més feble i no té cap sentit que es vulgui salvar el català en qualsevol altre lloc del món. S'ha de salvar a Catalunya", va dir. L'escriptora Maria Mercè Roca va qüestionar-ne la nomenclatura. "Potser s'ha de dir d'una altra manera i cap de les dues ha de ser oficial, però no hi ha dubte que el català és la llengua pròpia del país i que la immersió lingüística és inqüestionable". Calvet va ser encara més cauta. Com ja va fer mesos enrere el president d'Esquerra, Oriol Junqueras, la diputada es va mostrar partidària de "salvar al màxim els vincles comunitaris, acollidors i integradors. No m'agrada la paraula seducció que utilitza Alfred Bosch en el seu darrer llibre (Como amigos), però hem de ser garantistes amb tots els sectors socials perquè formen part activa de la nostra col·lectivitat". 

L'article 11 de la Constitució

Abans de cloure l'acte, Miquel Calçada va compartir amb el públic l'exclusiva que havia anunciat. "És una notícia bona i dolenta alhora, depèn de cadascú". Tot i que no era cap primícia, perquè se n'ha parlat en alguna ocasió, Calçada l'hauria contrastada amb alguna font solvent poques hores abans. Es referia a l'article 11 de la Constitució, segons el qual "cap espanyol d'origen no podrà ser privat de la seva nacionalitat". "Per tant, tret que l'Estat espanyol faci alguna llei retroactiva exclusiva per als residents a la Comunitat Autònoma de Catalunya, els catalans seguirem sent espanyols encara que siguem independents i, com a tals, continuarem sent ciutadans de la Unió Europea". Així doncs, "es pot donar la paradoxa que nosaltres puguem moure'ns per l'espai Schengen amb el DNI espanyol i els europeus que ens visitin necessitin el passaport". És més, segons aquest article "l'Estat [espanyol] podrà concertar tractats de doble nacionalitat amb els països iberoamericans o amb aquells que hagin tingut o tinguin una vinculació particular amb Espanya", i Catalunya podria ser-ne un. "En aquests països -diu el text-, encara que no reconeguin als seus ciutadans un dret recíproc, els espanyols podran naturalitzar-s'hi sense perdre la nacionalitat d'origen". És fantàstic, no trobeu?

09 de maig 2014

Tres germans i una causa: qui eren els Lleonart?

Ofrena floral als germans Lleonart, el 2009
Aquest vespre, la secció local Pere Pons d'ERC a Alella lliurarà l'onzè premi Germans Lleonart al periodista Miquel Calçada "per la seva aportació a la cultura, la llengua catalana i el país". El guardó, que duu el nom d'uns herois de 1714, li escau d'allò més, essent Calçada comissari dels actes de commemoració del Tricentenari. 

Fins fa molt poc, quan es parlava dels germans Lleonart es feia únicament referència a l'hereu, Salvador, i el fadristern, Francesc, tal com recull la placa instal·lada el 1977 en record seu que hi ha al barri d'entrada de la casa pairal, convertida avui en seu de la Regidoria de Cultura. Res no en sabíem, doncs, del tercer germà, Jaume; del més petit, Josep, i encara menys de la germana Maria Àngela. Ara tot això ha canviat gràcies en bona part als treballs del vilassarenc Benet Oliva -La generació de Feliu de la Penya (2001) i Els Antich i els Lleonart d'Alella... (2013)-, l'interès de l'Ateneu Alellenc per honorar la figura dels alellencs compromesos amb la defensa de les llibertats i Constitucions del país i la convocatòria d'una beca de recerca històrica sobre aquest període per part de l'Ajuntament d'Alella. Els guanyadors d'aquest treball vam ser l'historiador Jordi Albaladejo i jo mateix. Tots dos som membres del col·lectiu Cerquem les Arrels.

Durant sis mesos ens hem capbussat en diversos arxius i hem recopilat multitud de dades i fonts històriques que ens han permès identificar i resseguir la petja de vint-i-quatre llinatges familiars vinculats a Alella que tingueren alguna mena de protagonisme durant el conflicte dinàstic que enfrontà en una lluita acarnissada les institucions catalanes i els exèrcits borbònics de les Dues Corones. Tot seguit us en faig un tast; ara bé, si voleu saber més coses dels Lleonart i la resta de nissagues, no us perdeu la xerrada Alella a l'entorn de la Guerra de Successió que tindrà lloc el pròxim 31 de maig a les set del vespre a Can Lleonart.

Salvador, cap dels serveis secrets 

A finals del segle XVII, els Lleonart eren una família d'extracció pagesa amb un peu posat a Barcelona; primer com a paraires i més tard com a accionistes de diverses societats. El seu ingrés en el món mercantil els ajudà a enlairar-se socialment i econòmica, però això encara no els havia reportat cap distinció honorífica quan va esclatar la guerra, l'any 1702. Aquest fet explicaria en part perquè no tenim gairebé notícies de cap dels seus membres fins a ben entrada la primavera de 1706.

Amb Barcelona assetjada per l'exèrcit borbònic, el 21 d'abril una milícia de 600 homes temptà de rendir la guarnició francesa de Sant Andreu de Palomar, però el contraatac de la cavalleria enemiga destarotà l'operació, que acabà amb 40 milicians morts i tres de ferits. Salvador en va ser un. Recollit del camp de batalla pel botifler Antoni Oms, fou dut en presència del mariscal Tessé, "que le detuvo 2 horas insinuándole ventajas, instruyéndole que luego que entrase en Barcelona y dijese a su padre hablase a don José de Pinós y don Pedro Torrellas para que hiciesen comprender a los ciudadanos de la Coronela no asistiesen al fuego y cortadura; que ejecutando esto el rey les confirmaría los privilegios". Segons reporta el cronista Francesc Castellví, Lleonart traslladà l'encàrrec, però Pinós i Torrelles "resolvieron callar este aviso". La seva elecció com a portador de l'oferiment, ja fos aquest improvisat o premeditat, revela una certa notorietat del personatge i especialment del seu pare, a qui es tenia per algú ben relacionat. 

En els anys a venir, Salvador actuaria com a cap del servei d'intel·ligència i espionatge de l'exèrcit català, organitzant sobre el territori una xarxa de recollida i transmissió d'informació -els anomenats "expressos" o enviats secrets- al servei de l'estat major, situat al soterrani del Palau Dalmases. En virtut d'aquesta responsabilitat i lluny de ser un mer executor, Lleonart degué participar en la concepció i planificació de la majoria d'operacions militars del darrer any d'hostilitats. És el cas de l'expedició del diputat militar que tingué lloc entre el 9 d'agost i el 5 d'octubre de 1713 i, sobretot, del pla per emparar-se de Mataró -que aleshores "servía de general almacén a las tropas que acampaban sobre Barcelona"- mitjançant la utilització d'una galeria subterrània, el gener de 1714. 

En el decurs de les seves missions, Lleonart cooperà i entaulà coneixença amb alguns dels comandaments catalans més reverenciats, com ara el general comandant Antoni de Villarroel, els germans Antoni i Manuel Desvalls i Vergós, Sebastià Dalmau i Oller, Ermengol Amill i Moliner, Pere Brichfeus i Terns, Francesc Busquets i Mitjans, Josep Moragues i Mas i Francesc Macià i Ambert, Bac de Roda. Per a l'historiador Santiago Albertí (L'Onze de Setembre, 1964), Lleonart fou un personatge "heroic", "eficient" i "anònim", mentre que per a Salvador Sanpere (Fin de la nación catalana, 1905) fou "el atrevido" y "el intrépido Salvador Lleonart, el eterno emisario de los Comunes para las comisiones más arriesgadas y siempre personales". "El correo de la ciudad y del campo, el hombre de las misiones de confianza, para enterar á la ciudad del estado de cosas y traer á su regreso algún dinero y provisiones". Juntament amb el capità aragonès Diego Nasarre, "los dos hombres más intrépidos de esta guerra". 

A la fi, també ell rebé la patent de coronel d'infanteria amb l'objectiu de garantir que li respectessin la vida, com a oficial d'alta graduació, en cas d'una eventual captura per part de l'enemic en les seves entrades i sortides reiterades de Barcelona, les quals perseguiren tres finalitats: aplegar els voluntaris que havien estat abandonats a la platja d'Alella, procurar el pagament de la tropa i coordinar les accions amb l'exèrcit exterior. Ell era la frontissa i l'esperança alhora que mantenia operatiu el cordó umbilical que unia els dos focus de resistència: Cardona i Barcelona. Malgrat la seva significació -Salvador era un "sujeto conocido en la costa y vecindades de Mataró"-, és possible que les noves autoritats desconeguessin que fou ell qui ideà -o almenys qui posà en pràctica- el codi xifrat que garantia la seguretat en la transmissió dels missatges en cas d'intercepció. Ara bé, no tenien cap dubte de la seva filiació, ni de la dels seus germans: per això els segrestaren la casa i la hisenda dos cops: d'agost de 1714 a novembre de 1725, i de 1734 a 1737. 

El mateix Salvador hagué d'exiliar-se com a pensionista polític a Viena el 1729. El 1733 va viatjar per primera vegada al Banat de Temesvar acompanyant l'antic company d'armes Francesc Busquets. Hi tornaria el 1736 per participar en la fundació de la ciutat de Nova Barcelona. Com la resta de colons, però, va abandonar la regió el 1738 i es va establir a Budapest, on morí a mitjan 1739. 

Francesc, capità agregat de la Coronela

Doctor en drets, Francesc Lleonart era el fadristern. Fou el més estret col·laborador de Salvador en l'organització i desplegament del servei de contraespionatge i un dels seus agents més destacats. Francesc era capità agregat de la Coronela, en funció d'ajudant dragó dels alts oficials. És de suposar, atès que no era noble, que s'havia format a l'Escola Militar de Barcelona, primera escola d'oficials de les Espanyes, fundada l'any 1639. Caigué mort a Barcelona el 5 d'agost de 1714 com a conseqüència de les ferides provocades per una granada o bala de canó. Segons el llibre d'òbits de la parròquia de Sant Feliu d'Alella, "dijous als tretse dias del mes de Setembre del añy mil set cents y catorse en la Parroquial Iglesia de St Feliu de Alella [...] se cantaren matynes, laudes, y dos missas de requiem per lo Dr Fransesch Lleonart, lo qual morí, y fou enterrat en Barcelona".

Jaume, tinent de cavalleria

A Cardona, seguint les passes de Jaume Lleonart. 
Jaume Lleonart era l'altre germà major d'edat en el temps de la guerra, al final de la qual serví com a capità tinent del Consell de Cent en el sisè regiment de cavalleria Pere Brichfeus, sota comandament del marquès de Poal, Antoni Desvalls, en l'anomenat exèrcit exterior. Des del punt de vista formal, es tractava d'una unitat regular de cavalleria tot i que a efectes pràctics mai va estar ni uniformada, ni completa, actuant en realitat com un regiment de fusellers de muntanya. El regiment va combatre sempre al front exterior: a Manresa, Mura, Esparreguera o Talamanca. En el decurs del temps ascendí al grau d'alferes.

L'agost de 1714 la seva unitat protagonitzà el darrer intent d'auxiliar Barcelona. En aquesta operació Jaume degué coincidir amb el seu germà Salvador. Tal com relata Albertí "s'internà [la columna Brichfeus] pel Llobregat el 25 d'agost. L'acompanyaven en funció de pràctics per introduir-la a la plaça, l'inevitable Salvador Lleonart i el tinent coronel Zubiria", el protagonista de la novel·la Victus, d'Albert Sánchez Piñol. "En tot cas, els borbònics, amb forces sobreres, tenien ben cobert el Baix Llobregat. Reberen a trets els de Brichfeus". Avortada l'acció de socors, el regiment es reagrupà a Súria, primer, i a Cardona, tot seguit, on resistí fins a la capitulació de la guarnició el 18 de setembre de 1714. Com els seus superiors -els germans Desvalls, Brichfeus o Busquets- Jaume Lleonart abandonà el país el 1715 amb destí inicialment a Milà i definitivament a Viena, on cobrà una pensió mensual de 12 florins mercès al reconeixement del grau de tinent fins a la seva mort, el 1728.