23 d’abril 2014

Sant Jordi a Sardenya

El 1456, les Corts catalanes van declarar Sant Jordi patró del Principat i només cinc anys després les Corts aragoneses, convocades a Calatayud, van fer extensiu l'acord al seu territori. Abans, aquest màrtir cristià nascut a la Capadòcia havia estat proclamat protector de les ciutats de València (any 1313) i Barcelona (1378), i de les illes Balears i Pitiüses (1407). La devoció pel sant cavaller era molt popular, sobretot entre la noblesa i la gent d'armes: no debades, les seves aparicions haurien estat providencials per vèncer els sarraïns a la batalla d'Alcoraç, prop d'Osca (1096), així com en la presa de Ciutat de Mallorca (1229) i València (1238). La seva bandera -la creu vermella sobre fons blanc- era l'ensenya del país i les seves institucions en contraposició al penó quadribarrat de la casa comtal de Barcelona, que en la persona de Jaume I el conqueridor va adoptar l'efígie del drac com a emblema reial. 

Entre 1323 i 1326, el rei Jaume II el Just va completar l'annexió de l'illa de Sardenya a la Corona aragonesa. Amb el temps, l'illa va adoptar com a escut propi l'anomenada, precisament, creu d'Alcoraç; també dita "dels quatre moros": una creu de Sant Jordi sobre els quarters de la qual apareixen les testes tallades de quatre musulmans de raça negra. En l'actualitat, existeixen temples dedicats al sant a les localitats sardes d'Agghju, Domunoas, Gùspini, Marceddì, Milis, Monti Bidda (Sàsser), Osini, Pèrfugas, Iscanu i Sini. 

Fa tot just quatre anys -mare meva, com fuig el temps!- érem a Sardenya. Vam ensopegar la diada de Sant Jordi a la casa de vacances que tenen a Bunnanaru uns bons amics. Pel matí, ben prest, vam atansar-nos al poble de Pèrfugas. Hi havíem estat el jorn anterior amb la intenció de visitar l'església rural de Sant Jordi (Santu Giorzi, en sard), una mostra cabdal de l'arquitectura gòtica catalana del segle XV. Desaparegut l'antic vilatge medieval al qual assistia, el temple es troba situat avui dia al final d'un petit altiplà d'origen volcànic, al bell mig del no res, amb la sola companyia d'una torre megalítica d'edat nuràgica, a l'altre costat del torrent. Aquell dia, vetlla del patró, vam estar de sort: vam trobar l'església oberta de bat a bat. L'espai interior, d'una sola nau, corprèn. Una munió de joves preparava la festa de l'endemà. Quan van saber que érem catalans, ens hi van convidar efusivament. "Som independentistes", ens van confessar. 

I vam complir, amb rigorosa puntualitat. A la parroquial de Santa Maria ens havien reservat bancada. Aquell gest d'hospitalitat feia presagiar que la nostra estada seria llarga i no passaria desapercebuda. Teníem just al davant l'imponent retaule dedicat a Sant Jordi: el més gran de l'illa, amb catorze taules policromes. D'autoria anònima, la composició havia estat recentment restaurada i remoguda de la seva ubicació original. Enfront nostre, el rector va beneir els penons i estendards que havien d'obrir el seguici, guarnits amb tota mena de cintes de color. Acte seguit, mig poble va sortir en processó cap a l'església campestre, molts vestits a la manera tradicional: berritta inclosa. Era un dia plujós. Vam caminar per espai d'una hora per un camí enfangat, amb els carrabiners a cavall, vestits de gala. L'escena tenia un punt surrealista típicament italià -gosaria dir- sinó fos perquè tots els elements joves que feien possible la festa pertanyien al nucli local del moviment Indipendentzia Repúbrica de Sardigna (IRS). 

Vam arribar al prat on hi ha l'església enganats i xops fins al moll de l'os. Els genets no es van arronsar: després de negligir el perill que suposava l'herba molla per a les relliscades, van fer -com tots els anys- tres tombs al temple fent voleiar les banderes. Va ser una cursa trepidant i molt plàstica: pel davant s'obrien i pel darrere, on el pas s'estrenyia en un puny, s'apinyaven fins a l'impossible. Dissortadament, les fotografies d'aquell dia -i de tot el viatge!- s'han perdut en un disc dur que ha fet figa, de manera que totes les il·lustracions d'aquest post han estat manllevades de la xarxa. Les que segueixen són obra de Giovanni Porcu. 

D'Arenys de Munt a la batalla de Macumère

Vam cuinar sota una pluja incessant, remenant el calder que contenia el brou de cabrit amb un enorme cullerot de fusta. Al mànec hi havia, incisa, la paraula indipendentzia. Els nostres hostes la mostraven orgullosos. "Són catalans, són catalans", deien els uns als altres amb gestos d'aprovació. I amb tothom havíem de veure vi negre. El fornia, perfectament embotellat, un xicot del rotllo, procedent d'una explotació d'agricultura ecològica veïna. I així, entre gotet de vi i sessions de cant improvisat en llengua sarda, vam passar la tarda parlant d'història i de política. Tots estaven al corrent del referèndum celebrat el 13 de setembre de l'any anterior a Arenys de Munt, tots confiaven que els catalans aconseguiríem aviat la independència i els més agosarats van dir-nos que ells també farien la seva pròpia consulta. I efectivament així va ser: un mes després, el 30 de maig de 2010, la llista cívica de l'IRS encapçalada per Mario Satta va guanyar els comicis locals i Pèrfugas es va convertir en el primer municipi sard governat per un independentista. 

A mitja tarda ens vam acomiadar, no sense haver fet postres abans a la gelateria d'una parella de nuvis del poble. I vam enfilar cap a Macumère. Volíem obsequiar els nostres amfitrions de Bunnanaru amb els regals típics d'aquesta diada. Per al pare vam triar un llibre sobre la femmina aggabadòra, la figura ancestral i enigmàtica d'una dona que practicava l'eutanàsia a les persones ancianes o amb una malaltia tal que les duia a elles mateixes o els seus familiars a contractar els seus serveis. Justament aquells dies ell ens n'havia parlat. Per al fill, que és un fanàtic del còmic japonès, vam triar una edició del manga Naruto. I per a la mare, un pom de roses roges. Quina va ser la nostra sorpresa quan els floristes les van embolcallar en un paper brillant amb la bandera catalana! Aquí va tenir lloc, el 19 de maig de 1478, "l'ultima bataglia: la disfatta di Macomer". L'exèrcit catalano-aragonès del virrei Nicolás Carroz va derrotar les tropes del marquès d'Oristà Leonardo Alagón. Com explica Alessandra Cioppi, "lo scontro si risolse con la netta sconfitta opponeva il giudicato d'Arborea all'Aragona e, cessata ogni forma di ribellione, l'isola passava definitivamente sotto il dominio iberico". Paradoxes de la història -una altra, com la bandera dels quatre moros-, avui, els pals de la senyera són els colors de la vila.

09 d’abril 2014

Espanya no escolta

Com el dia i la nit.
Ahir el congrés de diputats va rebutjar la cessió a la Generalitat de la facultat d'organitzar una consulta perquè els ciutadans de Catalunya puguin decidir el seu futur polític, tal com preveu l'article 150.2 de la Constitució. El resultat de la votació era previsible: 299 vots en contra -un per cada any de dominació espanyola des de l'Onze de Setembre de 1714- i 47 a favor (els dels defensors de la proposta i els dels nostres aliats: Amaiur, Geroa Bai, CHA, Nueva Canarias, BNG i Compromís, a més del PNB i IU). 

Perfectament coneixedors del pa que s'hi dóna a la capital del regne, molts televidents i oients catalans van seguir la retransmissió de la sessió sense sobresalts i amb una profunda calma espiritual, com qui es torna a mirar un film que coneix a la perfecció i és capaç d'anticipar-ne els diàlegs. Aquesta pel·lícula ja l'havíem vista en ocasió dels debats sobre la proposta de reforma de l'Estatut d'autonomia de 2006 i el pla del lehendakari basc Juan José Ibarretxe el 2005. 

Incomprensió, altivesa i negació. Per això calia anar a Madrid? La CUP va decidir que no -que un poble que és sobirà no ha de pidolar res a qui el sotmet-, i em sembla bé. Però els actors polítics tradicionals catalans partidaris de modificar l'status quo estaven moralment obligats a fer-ho per carregar-se de noves raons. I van fer-ho amb nota. Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera en van ser els comissionats, reforçats pels portaveus dels seus grups a la cambra alta: Josep Antoni Duran i Lleida, Alfred Bosch i Joan Coscubiela. "Una representació àmplia i plural de la societat catalana que va de la democràcia cristiana a l'esquerra alternativa. No està gens malament, no troben?" va inquirir Bosch. 

Turull i Herrera van abundar en la mateixa idea. El primer va deixar clar que "aquest procés no té un nom i un cognom, sinó centenars de milers, que són els ciutadans que no es resignen a defensar els drets de la nació catalana", i el segon va defensar que "això és molt més plural i social. Qui trenca Espanya és qui nega el seu caràcter plurinacional, qui nega el dret a decidir, i qui rescata bancs enlloc de persones". 

7 hores de negació 

Els arguments esgrimits pels partits dinàstics espanyols per oposar-se a la petició del Parlament van ser de manual. Mariano Rajoy va ser el mico de repetició que ens té acostumats quan toca parlar del procés sobiranista. "Vostè és president o és un xèrif?" es preguntava Bosch.

"Yo les escucho y entiendo, pero no puedo darles lo que no tienen: la razón", va etzibar el president espanyol als representants catalans. Rajoy va oferir diàleg en sentit abstracte i va assegurar que encara que s'assegués a beure "500 cafès" amb el president de la Generalitat no arribarien a cap acord perquè la legalitat espanyola només reconeix una sobirania i una part no pot decidir pel tot. En certa manera, això és el que diu la darrera sentència del Tribunal Constitucional sobre la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya, però també reconeix que hi ha un problema polític -d'aspiració nacional i encaix territorial- que s'ha de resoldre negociant alguna mena de compromís, apel·lant a l'esperit de la Transició. 

Ni això. El president espanyol va recórrer a aquells tòpics tan irritants sobre els catalans del seny, la laboriositat i la capacitat emprenedora, i va assegurar, en català, que estima Catalunya; a la qual cosa Turull li va replicar que deixi d'enviar cartes d'amor cada divendres després del consell de ministres amb noves retallades competencials i atacs a l'autogovern. Rajoy va acabar el seu discurs -pobríssim, com de costum- amb una al·legoria entre l'illa de Robinson Crusoe i la viabilitat d'una hipotètica Catalunya independent, "aïllada en el món". Alfred Bosch, molt enginyós, va esmenar-li la plana: "Divendres ja no és aquell criat servil, vol emancipar-se i fer la seva". 

PSC, requiescat in pace

El líder del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, va ser decebedor. Es va mostrar contrari a la consulta perquè -fent seves les paraules pronunciades dies abans pel portaveu del Govern català, Francesc Homs- es tractaria d'una votació "sense valor jurídic, però políticament vinculant". "Levantar fronteras separa sentimientos e identidades. Queremos seguir viviendo juntos y por eso queremos decidir juntos", va dir. Bosch va estar molt fi: "els catalans podem votar a banda per aprovar l'estatut però no per marxar? No ho entenc". De totes formes, va recollir el guant: que voti tothom, no només els catalans. Però tampoc així. Enlloc d'això, Rubalcaba va donar voltes, sense cap mena de convenciment, a una improbable reforma de la Constitució en clau federal i fins va invocar el fantasma del president Tarradellas. En el torn de rèplica, Rovira va recordar-li que Josep Tarradellas va ser escollit president el 1954, molt abans de la Constitució, i va preguntar-li si sabia qui havia estat el president 127: "un federalista, Pasqual Maragall, amb la vida política del qual va acabar vostè". Irat, Rubalcaba va demanar que s'esborrés del diari de sessions aquell comentari.

Admiració per ICV-EUiA

Els socialistes es van mostrar especialment displicents amb ICV-EUiA. La coalició ecosocialista té mèrit doble: no s'ha esqueixat a nivell intern, a diferència del PSC, i ha arrossegat IU a les seves tesis. Amb les seves limitacions -que no són poques-, la formació que lidera Cayo Lara és l'única d'abast estatal que transigeix a escoltar la veu dels catalans. El PSC ha estat fagocitat pel PSOE. I això els concita ràbia.

Sens dubte, Joan Herrera i Joan Coscubiela van fer ahir el millor tàndem. Sense ser exhaustiu, l'exsindicalista va identificar vuit antecedents en què el Govern de l'Estat ha transferit a les comunitats autònomes potestats que eren exclusives seves. I en va citar dues: els referèndums estatutaris de Canàries i el País Valencià el 1982, i el traspàs a la Generalitat de la gestió del trànsit en plena lluna de mel entre Aznar i Pujol. Per la seva part, Herrera, que ocupava l'escó d'un antic diputat per Almeria, va recordar la tupinada andalusa de 1980. 

ICV-EUiA i UDC potser necessitaven passar pel tràngol d'ahir per abandonar tota esperança en terceres vies. Durant la sessió, tots dos partits van implorar que l'Estat mogués peça. "Per a alguns l'oferta potser arribarà tard, però altres encara l'escoltaran amb interès", va dir Herrera; tot i que després del debat la cosa era clara: "no hi ha problema català. Hi ha problema espanyol: falta de cultura federal i de cultura democràtica". 

A Duran i Lleida ja el coneixem. És el Judes de la política catalana. Com Coscubiela, va exigir el PP que no doni lliçons de constitucionalitat perquè en el seu moment hi va estar més aviat en contra, però a estones va donar la impressió de pidolar un acord; qualsevol acord. 

A la festa també s'hi van afegir UPyD i UPN. El representant de la dreta navarresa va fer un al·legat farcit de prejudicis contra el nacionalisme català, al qual va acusar de cavalcar "damunt d'un monstre que no podem controlar" i va qualificar d'"insaciable", "generador d'odi" i "perseguidor de ciutadans espanyols". Sort que allà hi era també Uxue Barkos, immensa: "Quiero escuchar la voz clara y nítida de Cataluña". Des de la seva visió totalitària, Rosa Díez va tractar de "covard" el president Artur Mas per no haver assistit al Congrés i va titllar de contradictòria la pluralitat dels partits catalans. Veritablement inspirat, Bosch va contraatacar: "ustedes hablan de territorio nacional, soberania nacional y presumen de ser un partido de ámbito nacional, pero no son nacionalistas. Y nosotros, a quienes no se nos considera nación, ni tenemos esa implantación territorial, ¿sí somos nacionalistas? 

Mas: "el camí ha de seguir" 

Acabat el tràmit, les valoracions dels representants catalans eren lacòniques, però esperades. Per a Turull no hi ha voluntat d'entendre què passa a Catalunya: "Ni se puede ni se debe seguir así. No estamos en un callejón sin salida, sinó en un camino de no retorno". Per a Bosch, les Corts acabaven de donar el "cop de carpeta a l'encaix i l'acord. Ara ens hem de concentrar en les urnes". I per a Herrera, ha arribat l'hora d'activar la llei de consultes que preveu l'article 122 de l'Estatut. 

Aquella nit també va parlar el president de la Generalitat. En un missatge televisat, Artur Mas es va mostrar íntegre i mesurat. "Els partits d'àmbit estatal i el govern espanyol han perdut una nova oportunitat. La mà estesa dels representants ciutadans no ha estat corresposta. Nosaltres no amaguem la mà, mentre ells segueixen instal·lats en el no a tot", va dir. "Era un tràmit de llei sotmès a esmenes", va explicar. "Podien haver dit que sí. S'han equivocat i el temps ho demostrarà. Hi havia marcs legals per tramitar-ho, però ells tenen molta més força financera, més demografia; són més poderosos. No podem obligar-los". 

Per a Mas, "ha faltat voluntat política. Tenen por que el poble català s'expressi a les urnes perquè saben que estan en fals". La negativa de les Corts espanyoles "no és un punt i final al poble de Catalunya. La votació -dolorosa, prevista, no volguda- és un punt i a part. Buscarem la construcció de marcs legals, que n'hi ha diversos, per donar la veu al poble català, d'acord amb les forces polítiques i el poble de forma il·lusionada, pacífica, democràtica, constructiva. La voluntat de Catalunya, mentre sigui ferma, s'ha de poder expressar amb normalitat a les urnes amb un horitzó ben ampli de temps".

07 d’abril 2014

La independència: entre la sang d'alguns i la no violència de la majoria

Aquestes darreres setmanes he tingut l'oportunitat de voltar per la comarca i d'interpel·lar vora un centenar d'habitants de diverses poblacions sobre la situació política i econòmica actual, i sobre les perspectives de futur a l'entorn de la consulta prevista per al 9 de novembre. Els meus interlocutors han estat gent de totes les edats i condició social: aturats, pensionistes, mestresses de casa, treballadors de la funció pública, assalariats, autònoms i empresaris. 

Malgrat les diferències de tota mena existents entre ells -d'origen, de residència, d'habitatge, d'ideologia i d'ingressos, a més de les ja dites-, dues coses m'han cridat poderosament l'atenció: la percepció, gairebé unànime, que la relació de Catalunya amb Espanya està totalment exhaurida i la convicció generalitzada que ens cal un Estat independent "per viure millor", "per sobreviure" o senzillament "per fer la nostra", sense ingerències. 

Hi ha la idea -o pitjor, el convenciment- que l'estat del benestar està tocat de mort si restem a Espanya; que les futures generacions -"els nostres fills", "els nostres néts"- no tenen futur si no escampem la boira. Les raons adduïdes són múltiples i complementàries. Des de qui apel·la a la història, el dret i les institucions pròpies com a font de legitimitat, fins a qui esgrimeix raons econòmiques de tota mena: la pressió que suportem individualment cadascun dels catalans en oposició als ciutadans d'altres territoris, l'espoli fiscal col·lectiu a què ens condemna el sistema de finançament autonòmic, el dèficit en infraestructures que frena el nostre desenvolupament o que obliga a confiar-les a la iniciativa privada (amb el corresponent establiment de peatges), i l'asfíxia econòmica a la qual és sotmesa la Generalitat per part del govern de l'Estat. I tot això sense oblidar els greuges emocionals, fruit dels atacs a la dignitat: la "manca de respecte" i el "menysteniment" envers els catalans i la seva circumstància -la llengua, la cultura, el règim competencial i les seves aspiracions nacionals- que dia rere dia mostren el govern i bona part dels mitjans de comunicació espanyols. De tot plegat demà en tindrem una nova mostra en ocasió del debat al Congrés de diputats de la petició del Parlament de Catalunya perquè li sigui transferida la potestat d'organitzar un referèndum, d'acord amb l'article 150.2 de la Constitució. 

En les nostres converses, algunes persones confessaven amb la mà al cor que l'encaix ideal hauria estat el d'una federació d'estats, però reconeixien que això era impossible i en culpaven la visió uniformitzadora i l'actitud bel·ligerant que professa Espanya; ara i sempre. Esgotada la paciència i l'esperança, la majoria es declara ara partidària del doble sí: sí a l'Estat propi, sí a la independència. Fet i fet, els que s'han tornat independentistes en els últims anys són tants, o potser més, que els "de tota la vida". 

De la desafecció a la independència en 7 anys 

El 2007 va marcar un punt de no retorn i ara els greuges són tants, i estan tan interioritzats entre la major part de la ciutadania, que la desafecció de què alertava llavors els president Montilla és un fet incontrovertible i la independència que Carod-Rovira vaticinava per a 2014 caurà com a fruita madura, o gairebé. Però ara tot això importa relativament poc. Importa, sobretot, què volem ser i com ho farem possible. "Cal canviar-ho tot", diuen alguns. Són pocs els que ho verbalitzen, però vista la valoració que els ciutadans fan dels organismes que sustenten el sistema democràtic -els poders legislatiu, executiu i judicial, els partits polítics, els sindicats, les forces i cossos de seguretat, etc- Espanya necessitaria una refundació de dalt a baix a ulls dels catalans. I això és impossible. Així que només ens resta marxar i posar fil a un nou contracte social al servei de les persones. I al marge de la Unió Europea, si cal. 

Davant el bloqueig i la negació sistemàtica que representa l'Estat espanyol, el procés de reconstrucció nacional fa que molta gent estigui literalment "il·lusionada" amb l'esdevenidor. El missatge de l'ANC i d'altres moviments de base ha fet forat, i són legió els que pensen que en aquest trànsit és el poble qui empeny els polítics, i no a l'inrevès. Només així s'explica que siguin tantes -sobretot adultes- les persones compromeses que fan proselitisme a tothora i a tot arreu: al carrer, a la feina, a les botigues... I aquesta força és precisament el que més neguiteja els resorts de l'Estat. Com va dir el 18 de març un membre de Cercle Català de Negocis a Alella, "Espanya no pot suportar ni pot combatre que cada nit, abans d'anar-se'n a dormir, 200.000 catalans facin servir les xarxes socials per clamar a favor de la independència". Per això hi ha diaris que demanen la il·legalització de l'Assemblea i ministres que comparen el full de ruta independentista amb un cop d'estat antidemocràtic. 

"Parida sense sang, nen mort" 

Durant aquests dies he escoltat les reflexions de catalans d'origen andalús, aragonès, castellà, extremeny i manxec, així com les de molts fills de matrimonis mixtes i de catalans de segona i tercera generació i puc constatar que els seus parers són perfectament intercanviables amb les de molts catalans vells: Catalunya està en conflicte amb l'Estat espanyol, i cal votar per decidir el futur. Molts pocs temen la fractura social. És més, la majoria confia que l'Estat català escurçarà les desigualtats i reforçarà la cohesió social i la igualtat d'oportunitats. "A l'inici estarem pitjor, però tot serà per bé". Almenys ens estalviarem els atacs a la llengua, l'ofec econòmic i tot serà culpa nostra, i no de Madrid. 

Evidentment, hi ha individus i col·lectius refractaris a la independència. Però no seran els espanyols d'origen o sentiment que resideixen a Catalunya els que la impediran: potser hi votaran en contra, potser s'abstindran o potser no trepitjaran el col·legi electoral, però tots m'han explicat que admetran el veredicte de les urnes. Després hi ha la gent gran i els immigrants europeus i llatinoamericans. Amb els primers he tingut llargues xerrades. Són els més porucs: parlen de por a perdre les pensions i a no saber quin futur espera als seus, però també a la irrupció en escena de l'exèrcit. "Nosaltres ja hem viscut una guerra". Els recels dels segons són tot uns altres: no els agrada "la desunió", i una Catalunya independent els sembla ridícula i inviable econòmicament, però ho diuen des de la seva condició de nacionals d'un país sobirà.

Entre detractors i partidaris de la independència hi ha també un abisme conceptual i actitudinal. Els primers creuen que l'Estat "no ens la donarà", com si es tractés d'un concessió, i els segons senzillament parlen de prendre-la. Els primers confien, encara que poc, en una contraoferta espanyola d'aquí al 9 de novembre; una millora del finançament per anar tirant 20 anys més. Als segons, en canvi, ja no els alimenten molles i avisen que faran pagar molt car -electoralment parlant, s'entén- el polític català que no estigui a l'alçada. 

I en una setmana en què els presidents espanyol i català han parlat de sang -Mariano Rajoy per assegurar que "la sang ens uneix" i Artur Mas per aclarir que "la independència no és qüestió de sang"-, també ho ha fet la gent del carrer. Abans que ells, però. Divendres, a Tiana, un avi m'advertia que "la llibertat costarà sang. Tot el que es pren amb sang, com les llibertats arrabassades fa 300 anys, només es recupera amb sang". De petit, la seva iaia deia que d'un part sense sang només es podia esperar que nasqués un nadó mort. I ell es mostrava pessimista. Poca estona després, encara a Tiana, una noia em confessava que "nosaltres n'estem convençuts, però si els espanyols no estan preparats i això ha de costar la vida d'una sola persona com a conseqüència de la repressió política per part de l'Estat, llavors puc esperar 200 anys més. No vull participar del procés si això ha de comportar morts". I es mostrava optimista.