17 de febrer 2014

Espanya i la mentida de la integritat territorial

Ahir, el president de la Comissió Europea, el conservador Jose Manuel Durao Barroso, va afirmar en una entrevista a la BBC que serà gairebé "impossible" que un territori independitzat obtingui el vist-i-plau de tots els estats membres per romandre a la Unió Europea. En el punt de mira: Escòcia i, sobretot, Catalunya. De fet, Kosovo no ingressarà mai a la UE si l'Estat espanyol segueix vetant-lo, i en aquests moments Durao Barroso és el millor aliat internacional de Mariano Rajoy. 

Avui, en canvi, l'entrevista del dia és la d'Artur Mas al diari milanès Il Corriere della Sera. De mica en mica, el cas dels catalans s'internacionalitza; també des de les institucions. Ja tocava. Durant anys i panys hem estat el poble menut qui, en els nostres viatges i amb una paciència infinita, hem fet pedagogia pel món: make no mistake. I'm catalan, not spanish. Tot i que el titular és bo, cal reconèixer-ho: 'La independència és el futur natural d'una antiga nació', el president no diu res de nou, però pot resultar molt reveladora per al lector italià. Tret de vènets i sards, a Itàlia -un país que no es va unificar fins a 1870- no hi ha ningú que entengui la nostra dèria per desunir-nos d'Espanya. Per això convé -i molt, perquè tothom ho tingui clar- que Mas hagi marcat distàncies amb la Lliga Nord d'Umberto Bossi; un partit i un líder polític xenòfobs i populistes que empastifen la nostra imatge i llasten la nostra reivindicació davant l'opinió pública italia. "Les raons econòmiques hi són, però el nostre camí no té res a veure amb el de la Padània, on només pesen les raons econòmiques. Per a nosaltres prevalen les raons d'identitat, cultura, llengua i autogovern. Volem poder organitzar la nostra educació, la nostra sanitat, els nostres serveis. Els catalans sempre han defensat la idea d'autogovern, des de fa 300 anys", ha dit Mas. 

En la mateixa entrevista, el president admet que Catalunya és una patata calenta per als estats europeus, però vaticina que "més aviat o més tard seran cridats a donar una resposta política". I rebla: "demanem les mateixes prerrogatives que Àustria o Portugal. Res més, però tampoc menys". I si Espanya bloqueja totes les iniciatives per aconseguir-ho, podem apel·lar els catalans al dret internacional? 

La catedràtica de Dret Internacional de la Universitat de Barcelona Anna Badia Martí creu que no. Taxativament. Vol dir això que no tenir res a pelar? No, tampoc és ben bé això. Ho va explicar fa un parell de setmanes al simposi sobre el dret a l'autodeterminació que va tenir lloc al Col·legi d'Advocats.

"El món sempre és canviant" 

Badia considera que "Catalunya no pot invocar el dret d'autodeterminació en sentit estricte, ni pot acudir al dret internacional per fonamentar una declaració d'independència perquè no se n'ocupa. Però tampoc no ho prohibeix: l'espai territorial del món sempre és canviant". Sobre la primera qüestió, Badia recorda que la seva invocació resta circumscrita als territoris colonials per la senzilla raó que van ser els països colonialistes els que van establir-ne la definició. "El 1970 es va ampliar als pobles ocupats militarment, com Palestina i el Sàhara Occidental, i a aquells territoris específicament assenyalats on es violen sistemàticament els drets de la majoria de la població", com era el cas de Sud-àfrica durant el règim de segregació racial. Tot i que hi hauria molt a dir, per a la ponent els catalans "no estem ocupats militarment, ni estem sotmesos a cap apartheid, almenys de moment". 

Amb tot, és evident que "els pobles tenen drets que comporten obligacions per als estats, però que requereixen de la voluntat d'aquests darrers". Quan no en tenen, llavors es planteja el "problema de la successió d'estats": d'un en resulten diversos i s'han de repartir actius i passius. "I el punt de partida sempre és el pacte, agradi o no". 

Badia va afirmar que "des de 1966 el dret internacional no té cap altre codi que el respecte als drets humans" i que "qualsevol conflicte que afecti l'ordre polític internacional estarà marcat pels principis de la democràcia i el caràcter d'evolució: s'estudiarà sempre cas per cas, sota supervisió d'organismes internacionals". No hi ha, doncs, receptes màgiques ni "escenaris transportables". Si s'observen aquestes premisses -voluntat democràtica, majoritària i pacífica-, de límits no n'hi pot haver cap. Tampoc ho pot ser la integritat territorial. "No és un principi del dret internacional per impedir la secessió d'un territori, sinó una garantia entre estats que un no agredirà territorialment un altre sense que això tingui conseqüències per part de la comunitat internacional". Com va escriure, doncs, Martí i Pol, "tot està per fer i tot és possible".