28 de febrer 2014

L'alcalde d'Alella prohibeix el ball de carnestoltes

Aquest matí, l'agutzil municipal s'ha personat al centre republicà La Constància, situat al Cafè de Baix, i fent gala de la seva proverbial insolència l'ha clausurat per ordre de l'alcalde amb l'argument que el local amenaçava ruïna. D'aquesta manera, l'Ajuntament impedeix que aquest vespre tingui lloc el tradicional ball de Sant Josep. 

Si heu arribat fins aquí, ja us haureu adonat que estem parlant d'un altre alcalde i d'una altra Alella. Efectivament, som a l'any 1924 i el batlle es diu Joan Bernadas i Madurell; tot i que els seus detractors l'anomenen el Garipau [Gripau]. 

La 'gripauada' 

Com ara, fa un segle la societat es dividia entre rics i pobres. Ideològicament, els primers acostumaven a ser de dretes, religiosos i monàrquics, i els segons solien ser d'esquerres, anticlericals i republicans. Els sectors populars eren més nombrosos que les persones acabalades, de manera que en democràcia tenien les de guanyar; encara que es tractés d'una democràcia censatària en la qual les dones no podien votar. En canvi, els rics només podien aspirar a governar o bé en dictadura o bé amb la compra de vots. I com això últim a Alella era impossible perquè en Parasso els ho impedia, només els quedava la dictadura. 

En Parasso era en Josep Aymar i Puig. Mestre d'obres de professió, era solter i l'hereu d'una família que tenia força cases i terres llogades. Molta gent el votava. Aleshores, al poble hi havia el Casino, al Cafè de Dalt, un club selecte per als senyors de la colònia estiuejant i els seus aduladors, i La Constància. Quan hi havia cops de garrot entre ells, en Parasso organitzava un acarament i els feia fer la pau. I quan s'havia de votar, plantava una bóta de vi moscatell o mistela davant del Cafè de Baix i convidava tothom a carquinyolis i borregos. Era tan popular que fins la plaça del poble va mudar de nom i va prendre el seu. Va ser alcalde durant més de 20 anys. 

Els seus contrincants polítics per antonomàsia eren els Bernadas, amb e, i els Barnadas, amb a, i en particular en Garipau, un hisendat molt important del Prat de Llobregat. Només un factor extern com el cop d'Estat del general Miguel Primo de Rivera el va desposseir del càrrec. El dictador va desterrar els partits de les institucions i els va substituir pels tecnòcrates de la Unió Patriòtica. I allí estaven, a punt per reemplaçar-lo, en Joan Bernadas i Madurell, el Garipau, l'escultor Josep Maria Barnadas i Mestres, en Gallineta o Cuatreuis [Quatre ulls, perquè duia ulleres], i tota la gripauada: els elements més reaccionaris de la població, amb el sereno Joaquim Alomar i l'agutzil Lluís Roda fent de pinxos. Tots dos van tenir un gran protagonisme el 1909 en la detenció de Francesc Ferrer i Guàrdia. De fet, Roda havia estat guàrdia civil. Entre ells dos i el sometent Mariano Bernadas haurien compromès en Parasso perquè el lliurés a les autoritats militars.

Manifestació i assalt al consistori 

Tan bon punt es va escampar la notícia que l'alcalde havia prohibit el ball de carnestoltes, la riera es va omplir de gent. Les dones estaven especialment indignades, ja que havien estat elles les que havien guarnit la sala i ara esperaven la festa amb candeletes, i moltes d'elles cantaven una cançó contra en Garipau, en Gallineta i els que han fet tancar el ball. No s'ensumava res de bo. Les mares que van ser a temps van fer passar les criatures dins de casa i la multitud es va adreçar cap a l'Ajuntament. 

Els concentrats volien fúmer en Garipau i en Gallineta daltabaix del balcó, però al replà de l'escala hi havia en Roda, amb l'escopeta a la mà: "el que tenga cojones que venga" , va amenaçar -en castellà, perquè era d'Alcanyís- i la gent es va arraulir. L'alcalde, doncs, va sortir-se amb la seva i l'integrisme religiós va evitar la disbauxa del rei Carnestoltes. Però el poble no ho va oblidar i, a més dels cants improvisats d'aquell dia, en Garipau i la seva gripauada van quedar ben retratats en una composició anònima feta amb molta mala bava: les Quartetas de Alella desde el Directori al últim temps. Diu així: 

Quant va entrà la Gripauada / i en Cuatruis a gubernà
lo un va ser alcalde / i lo altre jutja el van nombrà. 

Quant el Gripau va ser alcalde / en el poble i va bé un guirigall
i en el dia de Carnestoltes / a Baix van fer plegà el ball. 

Va ferne tancà la sala / per poguerse revenjà
del senyor alias Parassu / o siga el senyor Josep Aymà. 

Amb la rabia que ells li tenen / si si pudien aferrà
 fins hasta miraben / si el podian fer desterrà. 

Quan a Madrid i habia / en Primo de dictadó
per semblant seu en Alella / teniem un escultó. 

La corranda segueix repassant la trajectòria del directori local al capdavant de l'Ajuntament -no gens lluïda, per cert- i arriba fins a la proclamació de la República, l'any 1931. Però això ho deixem per a una altra ocasió.

20 de febrer 2014

Serem independents amb el "dret de l'últim remei"

En ocasions, els estereotips es compleixen. Ahir, es va celebrar al Parlament -seu de la sobirania [d'una part] del poble català- la segona reunió del Pacte Nacional pel Dret de Decidir, un espai de trobada que aplega 1.500 entitats d'arreu del país a favor de la convocatòria d'una consulta sobre el futur polític de Catalunya. I avui, el Congrés de diputats -seu de la sobirania dels pobles d'Espanya- s'ha manifestat majoritàriament en contra de l'exercici del dret a l'autodeterminació amb l'excusa que la Generalitat estaria impulsant un pla secessionista. La resolució havia estat presentada per UPyD i ha comptat amb el suport del PP i del PSOE, inclosos els diputats del PSC. A ells els haurem d'agrair eternament que s'hagi rebaixat el to de les amenaces de la moció primigènia i que no ens hàgim quedat sense autogovern avui mateix. 

85% vs 85% 

Els partits polítics i els mitjans de comunicació espanyols s'han afanyat a ressaltar que la resolució s'ha aprovat amb el 85% dels vots de la cambra, i això que Alfonso Guerra s'ha equivocat a l'hora de prémer el botonet. Segons les enquestes, és exactament la mateixa proporció de gent que, a Catalunya, està a favor de la celebració d'una consulta. El xoc de legitimitats entre la democràcia representativa rere la qual s'emparen els partits espanyols i la democràcia directa que propugna la societat catalana és evident. Dies enrere sentia reflexionar sobre aquesta qüestió el president del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), Carles Viver i Pi-Sunyer, en un acte al Col·legi d'Advocats. 

Per a Viver i Pi-Sunyer, "no es pot fer abstracció de la realitat del moviment social, ni de l'estat d'opinió majoritari dels catalans a favor de la consulta". En l'àmbit institucional, va recordar que "el Parlament de Catalunya ha apel·lat en onze ocasions al dret a l'autodeterminació", i va destacar el canvi de cicle que s'ha produït des de l'any 2010; en particular després de la declaració del Parlament del 27 de setembre de 2012 a favor del dret a decidir. "És la més extensa, la més contundent; la que dóna el tret de sortida al procés davant d'una ofensiva recentralitzadora sense precedents". De les primeres "resolucions testimonials" aprovades a remolc d'esdeveniments internacionals com la reunificació alemanya, el col·lapse de la Unió Soviètica i el 50è aniversari de la Declaració Universal de Drets Humans, s'ha passat a una etapa nova en que s'han "avalat les consultes populars sorgides d'Arenys de Munt", s'ha fet la "declaració de sobirania del 23 de gener de 2013"; s'ha posat data i pregunta a la consulta i s'ha sol·licitat al Congrés la transferència de la potestat de convocar un referèndum a través de l'article 150.2 de la Constitució. Viver i Pi-Sunyer va evocar que l'any 2003 es va vehicular una proposició de llei orgànica a la cambra baixa per demanar això mateix i la resposta va ser negativa "perquè això reforçaria els mecanismes de democràcia directa i afeblirien la democràcia representativa".

Ben bé com ara. Per això, si com tot sembla indicar les institucions espanyoles rebutgen la consulta, Viver i Pi-Sunyer va recomanar d'esgotar una via legal més. Només una: o bé intentar dur a terme la convocatòria sota els auspicis d'una llei de consultes pròpia, o bé demanar l'activació de l'article 92 de la Constitució -que equivaldria a ampliar el referèndum a tot l'Estat-, o bé impulsar una reforma constitucional que el fes possible. Si altre cop, com tot sembla apuntar, Espanya s'hi posés de cul, el president del CATN planteja dues opcions i mitja. D'una banda, realitzar una consulta "al·legal", però amb la implicació de les institucions catalanes; això és, amb cens electoral, cessió de col·legis electorals i altra infraestructura logística. Per a Viver i Pi-Sunyer aquest escenari planteja "problemes de legitimitat, ja que implica sortir de l'ordenament jurídic" -tot i que "caldrà fer-ho igualment" més tard o més d'hora, va reconèixer- i "té un cost polític per la represàlia estatal", amb la qual, d'altra banda, ja hi compta. L'altra possibilitat és celebrar unes eleccions plebiscitàries, les quals serien "ininpugnables" des del punt de vista legal. I per últim, quedaria una consulta "amb el suport del dret internacional". És una via "no gaire clara", ja que requeriria l'empara d'algun organisme de Nacions Unides o d'àmbit europeu.

I si cap de les alternatives suggerides prospera, sempre ens queda "el dret de l'últim remei: ho hem provat tot, i tot ens ho han negat": la declaració unilateral d'independència.

17 de febrer 2014

Espanya i la mentida de la integritat territorial

Ahir, el president de la Comissió Europea, el conservador Jose Manuel Durao Barroso, va afirmar en una entrevista a la BBC que serà gairebé "impossible" que un territori independitzat obtingui el vist-i-plau de tots els estats membres per romandre a la Unió Europea. En el punt de mira: Escòcia i, sobretot, Catalunya. De fet, Kosovo no ingressarà mai a la UE si l'Estat espanyol segueix vetant-lo, i en aquests moments Durao Barroso és el millor aliat internacional de Mariano Rajoy. 

Avui, en canvi, l'entrevista del dia és la d'Artur Mas al diari milanès Il Corriere della Sera. De mica en mica, el cas dels catalans s'internacionalitza; també des de les institucions. Ja tocava. Durant anys i panys hem estat el poble menut qui, en els nostres viatges i amb una paciència infinita, hem fet pedagogia pel món: make no mistake. I'm catalan, not spanish. Tot i que el titular és bo, cal reconèixer-ho: 'La independència és el futur natural d'una antiga nació', el president no diu res de nou, però pot resultar molt reveladora per al lector italià. Tret de vènets i sards, a Itàlia -un país que no es va unificar fins a 1870- no hi ha ningú que entengui la nostra dèria per desunir-nos d'Espanya. Per això convé -i molt, perquè tothom ho tingui clar- que Mas hagi marcat distàncies amb la Lliga Nord d'Umberto Bossi; un partit i un líder polític xenòfobs i populistes que empastifen la nostra imatge i llasten la nostra reivindicació davant l'opinió pública italia. "Les raons econòmiques hi són, però el nostre camí no té res a veure amb el de la Padània, on només pesen les raons econòmiques. Per a nosaltres prevalen les raons d'identitat, cultura, llengua i autogovern. Volem poder organitzar la nostra educació, la nostra sanitat, els nostres serveis. Els catalans sempre han defensat la idea d'autogovern, des de fa 300 anys", ha dit Mas. 

En la mateixa entrevista, el president admet que Catalunya és una patata calenta per als estats europeus, però vaticina que "més aviat o més tard seran cridats a donar una resposta política". I rebla: "demanem les mateixes prerrogatives que Àustria o Portugal. Res més, però tampoc menys". I si Espanya bloqueja totes les iniciatives per aconseguir-ho, podem apel·lar els catalans al dret internacional? 

La catedràtica de Dret Internacional de la Universitat de Barcelona Anna Badia Martí creu que no. Taxativament. Vol dir això que no tenir res a pelar? No, tampoc és ben bé això. Ho va explicar fa un parell de setmanes al simposi sobre el dret a l'autodeterminació que va tenir lloc al Col·legi d'Advocats.

"El món sempre és canviant" 

Badia considera que "Catalunya no pot invocar el dret d'autodeterminació en sentit estricte, ni pot acudir al dret internacional per fonamentar una declaració d'independència perquè no se n'ocupa. Però tampoc no ho prohibeix: l'espai territorial del món sempre és canviant". Sobre la primera qüestió, Badia recorda que la seva invocació resta circumscrita als territoris colonials per la senzilla raó que van ser els països colonialistes els que van establir-ne la definició. "El 1970 es va ampliar als pobles ocupats militarment, com Palestina i el Sàhara Occidental, i a aquells territoris específicament assenyalats on es violen sistemàticament els drets de la majoria de la població", com era el cas de Sud-àfrica durant el règim de segregació racial. Tot i que hi hauria molt a dir, per a la ponent els catalans "no estem ocupats militarment, ni estem sotmesos a cap apartheid, almenys de moment". 

Amb tot, és evident que "els pobles tenen drets que comporten obligacions per als estats, però que requereixen de la voluntat d'aquests darrers". Quan no en tenen, llavors es planteja el "problema de la successió d'estats": d'un en resulten diversos i s'han de repartir actius i passius. "I el punt de partida sempre és el pacte, agradi o no". 

Badia va afirmar que "des de 1966 el dret internacional no té cap altre codi que el respecte als drets humans" i que "qualsevol conflicte que afecti l'ordre polític internacional estarà marcat pels principis de la democràcia i el caràcter d'evolució: s'estudiarà sempre cas per cas, sota supervisió d'organismes internacionals". No hi ha, doncs, receptes màgiques ni "escenaris transportables". Si s'observen aquestes premisses -voluntat democràtica, majoritària i pacífica-, de límits no n'hi pot haver cap. Tampoc ho pot ser la integritat territorial. "No és un principi del dret internacional per impedir la secessió d'un territori, sinó una garantia entre estats que un no agredirà territorialment un altre sense que això tingui conseqüències per part de la comunitat internacional". Com va escriure, doncs, Martí i Pol, "tot està per fer i tot és possible".

14 de febrer 2014

Pérez Royo: "Constitució i Estatut són normes odioses a Catalunya"

Aquest dimarts el Tribunal Constitucional -el nou tribunal espanyol de la Inquisició- va començar les deliberacions sobre el recurs presentat pel Govern del PP a la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya aprovada el 23 de gener de 2013, i justament ahir una trentena de jutges catalans van presentar un manifest en què asseguren que la celebració d'un referèndum d'autodeterminació és perfectament compatible amb la Constitució espanyola si hi ha voluntat política i s'interpreta d'acord amb la Declaració Internacional de Drets Humans i altres normes internacionals. L'argument és fàcil d'entendre: el poder públic no només ha de reconèixer uns drets teòrics, sinó que ha de tenir una acció política perquè aquests es puguin materialitzar.

El catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla Javier Pérez Royo és del mateix parer. Fa exactament dues setmanes, Pérez Royo va estar a Barcelona per participar en un simposi sobre el dret a l'autodeterminació organitzat per la comissió de defensa dels drets de la persona del Col·legi d'Advocats. Per a ell, "el dret a l'autodeterminació és el dret constitutiu de la democràcia; per això el va fer servir Jean-Jacques Rousseau. És la síntesi de tots els drets". 

Però anem a pams. Per a Pérez Royo existeixen quatre nivells de govern en els quals tots podem exercir el dret a l'autodeterminació: l'àmbit local, l'autonòmic, l'estatal i l'europeu, a través de les respectives convocatòries electorals. Per tant, no estaríem parlant que els catalans vulguin exercir aquest dret, sinó que estan reclamant de fer-ho "de forma diferent a la resta de comunitats i nacionalitats de l'Estat; de forma separada, a través d'un marc jurídic propi o exclusiu". Exactament igual com ho fa el Quebec en relació al Canadà. "Això necessita justificar-se d'alguna manera?", es pregunta el catedràtic. "No. Volem fer-ho perquè sí. Ni memorial de greuges, ni balances fiscals. Perquè sí". N'hi ha prou, doncs, amb la voluntat si aquesta és majoritària. 

El perquè de tot plegat 

Com tots intuíem, i tal com va exposar Pérez Royo, la democràcia espanyola sorgida de la transició del franquisme es va fonamentar en dos pilars: el principi d'unitat i el dret a l'autonomia. "El binomi constitucional", que en diu ell. Doncs bé, "Constitució i Estatut avui són normes odioses a Catalunya", reconeix. I tot -o gairebé tot- perquè després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya de l'any 2010, Espanya s'hauria quedat sense constitució territorial. Des de llavors, els estatuts d'autonomia són paper mullat i el seu abast i interpretació queden a expenses de la intervenció dels tribunals i del Govern de l'Estat; amb els consegüents perills que això representa per a l'autogovern en matèria econòmica, política i cultural.

Pérez Royo culpa d'aquesta situació de setge constant, tot i que no exclusivament, l'actuació política del PP, que ha culminat en una autèntica "aberració", com és la preeminència dels tribunals de justícia sobre òrgans legislatius escollits i legitimats democràticament. Aquesta setmana s'hi referia precisament la presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, a propòsit de la sentència dictada pel Tribunal Superior de Justícia de obligant alguns centres educatius a oferir el 25% de l'horari lectiu es faci en castellà: "volen imposar des del poder judicial allò que no poden controlar des de l'executiu i el legislatiu". 

El referèndum com a desllorigador 

Per a Pérez Royo, "Espanya i Catalunya tenen un problema polític que no pot quedar sense resposta, i aquesta passa en tot cas per consultar-ho als ciutadans de Catalunya". Si no hi ha resposta -adverteix-, "la independència no tindrà aturador: si yo no quepo dentro, tendré que salir fuera"; una frase que recorda aquella altra de Josep Lluís Carod-Rovira de fa ja dècada: "si a Espanya no li agradem com som, haurem de marxar". Pérez Royo és una persona progressista -va col·laborar en la redacció de l'Estatut català de 2006 i va assessorar l'esquerra abertzale per a la creació Bildu el 2010-, però tot té un límit: "la independència és un suïcidi per a tots", va declarar l'abril de l'any passat al Diario de Sevilla; tot i que també reconeixia que "abans veig la independència de Catalunya que un Estat asimètric, senzillament perquè la resta d'autonomies no ho consentiran". 

Per sortir de l'atzucac, va apel·lar a l'esperit de la transició, quan "es van fer algunes passes profundament anticonstitucionals" per poder bastir, precisament, l'estat autonòmic. "Allò va ser el 28-F", en referència al referèndum d'Andalusia. La solució per a una persona com ell -partidària del referèndum, però contrària a la independència- no és fàcil, ja que òbviament hauria de passar per una "fórmula d'integració que ja no pot ser aquella" i que hauria de donar garanties a Catalunya del seu blindatge. I ell mateix ha reconegut públicament que "cap executiu [espanyol] podrà governar el país si fa una interpretació de la Constitució a favor de Catalunya" i que "allò que es decideixi políticament per a Catalunya s'aplicarà a la resta d'Espanya". 

A Barcelona, l'auditori va acollir Pérez Royo amb simpatia, però amb la idea que segurament feia salat; que no hi ha ningú a Espanya disposat a afrontar una negociació política que desemboqui en una refundació de l'Estat en clau federal. 

Quan el xoc de trens es produeixi, a Espanya hi haurà dos tipus de persones: les que se n'alegraran, especialment si els catalans prenem mal, i les que se'n doldran, acabi com acabi la cosa. I Pérez Royo en serà una d'elles.