28 de gener 2014

28/01/39: Els que van marxar

Avui es compleixen 75 anys de l'entrada de les tropes del general Franco a Alella i 300 dels últims intents de les autoritats catalanes de revoltar el Maresme i tractar de trencar el setge sobre Barcelona per part dels exèrcits de Felip V. Acabaven dues guerres i s'iniciaven dos exilis. El drama humà i la transcendència històrica que tingueren per a Catalunya les dues derrotes estan fora de dubte. Quin país i quina societat tindríem avui si la primera o la segona d'elles no s'hagués produït?

Per la porta falsa

El 28 de gener de 1939, doncs, l'exèrcit nacional va alliberar Alella de la dominació roja. En principi, havia de fer-ho de manera triomfal, tal com s'havia escenificat només dos dies abans a Barcelona; per això, alguns veïns van bastir al mig de la rambla un arc enramat de murtra orientat cap al Masnou per donar-los la benvinguda. A l'hora de la veritat, però, els efectius militars espanyols i italians van entrar per la reraguarda: uns a peu, arribats de la muntanya pel torrent de Vallbona i uns altres mobilitzats, per la carretera de Vallromanes; tots procedents de Montornès, on s'havien emparat de l'aeròdrom republicà.

L'arribada dels nacionals era esperada per molts alellencs amb la il·lusió de veure finalitzar la guerra, el sofriment i les privacions, i de fer possible el retorn a casa tant dels homes que combatien al front com d'aquells altres que havien estat amagats o emboscats per les seves idees polítiques, per escapar de la guerra o per totes dues coses alhora. En contrapartida, la desfeta i la por a la repressió empenyeren alguns a abandonar el país a corre-cuita, com l'alcalde d'ERC entre juliol de 1936 i març de 1938, Peret Pons, que fugí a França i ja no tornaria mai més.

També n'hi va haver que o bé s'hi van quedar o bé van optar per absentar-se temporalment de la població, confiats que les represàlies serien de poca volada o cessarien al cap de poc temps. Aquest fou el cas de l'alcalde del PSUC entre abril de 1938 i gener de 1939, Antoni Pujadas, Pujadetes, que s'establí a casa d'uns familiars a Santa Coloma de Gramenet, fins que fou descobert, delatat i detingut, abans de ser sotmès a un judici militar sumaríssim. Els qui feren com ell s'equivocaren: no hi hauria perdó i acabarien pagant el seu compromís polític amb els valors de la república o de la revolució, segons cada cas, davant d'un escamot d'execució. Com Pujadas, aquell any foren també ajusticiats al Camp de la Bota els regidors d'ERC Joan Galvany i Melcior Perich, i el dirigent rabassaire Antoni Vidal.

Campi qui pugui

El gener de 1939 feia mesos que tothom donava la guerra per perduda. En la seva retirada cap a França, els alellencs van ser testimonis de la descomposició de l'exèrcit popular: el cos de tren de les forces republicanes sojornà diversos dies a la Miralda, on deixà abandonada certa quantitat de material i vehicles desguassats. La darrera sessió plenària de l'Ajuntament republicà va tenir lloc el dia 12 i aplegà sis regidors. Hi mancaren Melcior Perich i Joan Duran, d'ERC, i Manuel Cagigós, de la CNT. El buit de poder havia donat lloc a la disbauxa: cadascú feia la seva. A l'Aquil·lí Homs, que era transportista, li van prendre els dos camions que tenia, i ell va agafar el de l'Arenas, va carregar-lo de gent i cap a França! Abans li va dir al Pujadetes: "Marxem, que dels que fugen alguns se n'escapen", però no li va fer cas.

Homs havia estat membre del Comitè de Milícies Antifeixistes l'estiu de 1936, en representació de la CNT; regidor designat pel sindicat anarquista des del 28 d'octubre de 1937, i alcalde segon d'ençà de l'1 de març de 1938, al càrrec de la comissió de Governació. Era un revolucionari, tot i que ell deia que de pistola n'havia dut sempre des dels 14 anys perquè moltes vegades li volien prendre el gènere i havia de fúmer quatre tiros a l'aire a la pujada de Montgat per dissuadir els lladres. Va jurar que només tornaria quan Franco fos mort i ho va complir: va morir anys després a Premià, a casa d'un dels fills.

Al costat dels que fugiren per qüestions polítiques hi havia els que ho feren forçats per la seva condició de reclutes. Com Josep Aymar, en Pepet de cal Roig, que visqué una veritable odissea. Creuà la frontera com a sergent d'intendència el 9 de febrer per Prats de Molló. No tenia diners i es va vendre el cavall, la sella i l'arma per 25 francs. A Arles, aprofità el seu ofici de forner per escapolir-se i fugir a Marsella, però fou descobert i internat al vaixell Patria, que aleshores estava ancorat al port de la ciutat ple de ferits republicans. Allí serví com a intèrpret fins al juliol, quan fou enviat al camp de reclusió d'Argelers (de juliol a desembre), Adge (de desembre de 1939 a març de 1940), Sant Cebrià (de març a maig) i Bram (de maig de 1940 a maig de 1942), abans d'aconseguir normalitzar la seva situació a Carcassona, on treballà de cuiner, i de tornar a casa el 1942.

Els primers retornats

Entre els exiliats que tornaren de seguida hi havia en Salvador Oliveras, a qui els feixistes acusaven d'haver format part d'un tribunal revolucionari a Barcelona i de signar sentències de mort contra elements dretans. Va tornar-ne malalt. Tenia les ungles negres. Ell deia que havia estat l'aigua del camp de Sant Cebrià, però els comentaris del poble deien que tenia un seguro de vida i que es va enverinar.

També feren cap ben aviat Antoni de Gràcia i els seus xicots. En veient perillar la seva vida a la reraguarda, va pensar que més valia anar al front com a voluntari, i així va poder escollir el cos de sanitat. Aviat el van fer sergent. Va estar al front d'Aragó i a l'Ebre. Tenia amb ell cinc nois d'Alella, tots biberons: l'Antoni Perich de ca la Justa, en Quimet Bancells, en Ramon Giralt de les Quatre Torres, en Joaquim Ventejo del carrer del Mig, i en Francisco Prat. Com havia de menester camillers, els triava ell. Junt amb en Prat, va passar la frontera per Setcases. S'hi van estar al camp d'Arles fins al març. Aleshores van decidir tornar-hi i tal com creuaren la ratlla per Maçanet de Cabrenys els agafaren i els dugueren al castell de Figueres. Allà, un requetè va preguntar si al camió hi havia algú d'Alella. N'eren quatre: ell, en Prat, l'Amadeu Jordana i en Joan Alabau de cal Taietí. Demanava per en Quimet barber:

- "¿Y conoce a su novia?", preguntà.

- "Agustina Alonso, de Burgos", respongué l'Antoni.

- "¿Está viva? Qué alegría!" Era la seva germana. Com a agraïment, els van carregar en el primer camió que sortí cap a Barcelona. Els van dur a Horta, amb un aval d'aquell home, i un mes després quedaven en llibertat.  

Per als qui vulgueu saber com va acabar la història d'aquell romanç, direm que els nuvis van renyir i que l'Agustina finalment es va casar amb en Josep Giralt, en Pep de cal Pequenyo. Els més joves la coneixíem com l'Agustina dels gelats, i jo encara em recordo quan li comprava el Frigurón!  

22 de gener 2014

Quan els catalans parlàvem valencià

Els seus pares i avis censuraven i segrestaven les edicions de premsa que consideraven desafectes al règim. Ells, en canvi, tanquen emissores de ràdio i televisió i ens vigilen a través d'Internet i telefonia mòbil. Precisament la xarxa pot ser la propera víctima, sota qualsevol excusa, amb la finalitat de tallar els fluxos d'informació i d'impedir els moviments de resposta i coordinació entre els diversos territoris de parla catalana. 

Què els molesta, dels mitjans de comunicació en català: allò que diuen, com ho diuen, o que ho expressin en una determinada llengua? Hi ha, certament, matisos segons quina sigui la resposta; però només hi ha una evidència: a l'Estat espanyol s'està cometent un genocidi cultural contra la comunitat lingüística catalana. A l'Aragó, a les illes Balears i Pitiüses, al País Valencià. I al Principat, de moment, perquè no gosen; però tot arribarà. 

València, l'ase dels cops

Dimarts, la Generalitat valenciana, amb la inestimable cobertura del Ministeri d'Indústria espanyol, el seu braç executor, va forçar la desconnexió dels equips d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV) que duien la veu de Catalunya Ràdio a les comarques del sud dels Països Catalans. L'entitat que presideix l'incombustible activista Eliseu Climent no ha tingut cap més sortida, després d'haver estat comminada a fer-ho, sota amenaça de sengles sancions econòmiques de mig milió d'euros cadascuna. 

Amb aquesta actuació -emparada, com sempre, en qüestions legals que durant anys i panys ningú no havia adduït- el PP ha aconseguit una cosa inèdita i inaudita en democràcia: silenciar tots els mitjans públics generalistes en llengua catalana que tenien presència al País Valencià. Després del tancament de la xarxa de repetidors de TV3 i de la posterior clausura de la corporació de ràdio i televisió pública autonòmica, el PP remata amb el silenciament de les emissores públiques catalanes de ràdio la seva política de terra cremada de què parlàvem en aquest altre post. Aquesta és una de les lectures possibles -no deixar res a qui vingui darrere- perfectament compatible i complementària amb la interpretació que en fa Climent. Per a ell, el PP s'acarnissa amb els valencians, conculcant els seus drets lingüístics, per fer pagar als catalans el seu atreviment. 

L'any 2012, ACPV va impulsar una iniciativa legislativa popular (ILP) per fer possible la recepció de televisions en la mateixa llengua entre comunitats autònomes diverses: ETB al País Basc i Navarra, i TV3, C9 i IB3 als Països Catalans. La campanya duia per nom Televisió sense fronteres i va aplegar 651.650 signatures (entre elles, la meva). La distribució dels suports per àmbits territorials és simptomàtica i diu molt de la idea de pluralisme que té la societat espanyola (vegeu gràfic adjunt). Com era d'esperar, la ILP es va presentar al congrés espanyol i va ser rebutjada per la majoria absoluta del PP i d'UPyD. Aleshores hi havia 10 canals de ràdio i televisió en català al País València. Dos anys després no en queda cap.

No fa gaire, el president espanyol, Mariano Rajoy, assegurava que el seu Govern tenia un pla per evitar la consulta sobre la independència de Catalunya. I potser sí impedirà que la voluntat popular s'expressi lliurament a les urnes, però amb accions com aquestes, que són absolutament contràries als principis i drets democràtics més elementals, no podrà evitar l'ascens de l'independentisme. 

'Aquí no vota la razón'

"Aquí no vota la razón sino la fuerza", deien al segle XVII les autoritats castellanes que volien sotmetre a plom i a foc el país i les seves institucions. I allò passava justament quan els catalans encara parlàvem valencià. O alguna cosa pareguda. 

Aleshores, comptàvem desset i denou -i com d'accents no en gastaven, no sé pas quina seria la síl·laba tònica-, les sortides es deien axides ("el sol ix", i "l'aigua sobre eix"), els cops eren colps, els dies sovint eren jornades, omens era el plural d'home, els dipòsits s'anomenaven deposits, això era ço o asso (perço, ço és, tot ço), petit era xich, aquestes eren estes i aquells eren essos. Els possessius per excel·lència eren mia ("mia anima", "la torra mia"), mon (germà), ma (muller), meu ("lo gendra meu"), mos (pares), mas (fillas), sua ("muller sua"), sa ("a sa bona disposicio" o "a sas llibres voluntats")... I les formes verbals també paraven boges: elegesch, afagesch, instituesch, deix, atorg, fas i orden. Partesca, servesca, prevalesca, competescan i assistescan. Puga, vinga, hajan i degan en lloc de pugui, vingui, hagin i deguin. Sie en comptes de sigui. Fosen i no fossin, i anàs i executàs en lloc d'anés i executés. I els infinitius: viurer, veurer, traurer i contraurer. 

I és que, malgrat els esforços i la malvolença dels ocupants durant aquests darrers 300 anys, el català és una llengua viva. Ho demostra una altra expressió cèlebre d'aquella època que segueix plenament vigent avui: visca la terra, muyra lo mal govern!

16 de gener 2014

Sobre el 150.2, la democràcia interna i el purisme ideològic

Aquest matí el ple del Parlament ha aprovat una resolució en què se sol·licita al Congrés espanyol que transfereixi a la Generalitat de Catalunya la potestat d'organitzar i convocar un referèndum, tal com preveu l'article 150.2 de la Constitució. Es tracta d'una nova passa endavant de les previstes en el full de ruta pels partits favorables a l'exercici del dret a l'autodeterminació, imprescindible per avançar en el procés d'alliberament nacional. La proposta ha rebut el suport netament majoritari de la cambra catalana. Hi han votat a favor els 87 representants de CiU, ERC, ICV i tres diputats del PSC: Marina Geli, Joan Ignasi Elena i Núria Ventura. La resta del grup socialista hi ha votat en contra, al costat del PP i de C's, i la CUP s'ha abstingut. 

El 150.2, una via morta 

Segons diuen, per transitar el camí cap a la independència existeixen cinc vies legals. L'article 150.2 n'és una, en la mesura que la Constitució no exclou la possibilitat d'un referèndum consultiu en l'àmbit d'una comunitat autònoma ni estableix límits quant al seu contingut. En aquest cas, el Parlament proposa dur a terme una delegació ad casum que permeti assumir a la Generalitat i l'Estat un compromís d'actuació segons quin sigui el resultat de la consulta per tal de convertir en realitat jurídica la voluntat majoritàriament expressada a les urnes. 

Malgrat la idoneïtat de la consulta com a via jurídica d'expressió en un Estat que té com a [teòric] valor fundacional el principi democràtic, és ben clar que ni el Congrés ni el Govern espanyol donaran el seu braç a tòrcer. A efectes pràctics, la via del 105.2 és, en realitat, una via morta; un tràmit més, necessari i ineludible des del punt de vista de l'escrupolositat democràtica, abans d'exhaurir totes les opcions de separació amistosa amb el Regne d'Espanya. 

El PSC, tocat i enfonsat 

L'abril de 1977, el PSC i la federació del PSOE a Catalunya van culminar un procés d'unificació que teòricament garantia el funcionament "plenament sobirà" d'un partit que tenia entre els seus principis fundacionals "el reconeixement del dret a l'autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l'Estat espanyol". 

La votació d'aquest matí ha suposat la mort del PSC per efecte de les múltiples ferides i traumatismes interns. Pere Navarro i els seus -Collboni, Lucena, Corbacho, Balmón, Iceta, Fernández, Zaragoza...- ja en poden certificar la defunció i cavar el sot on enterrar els actius històrics i socials de la formació. Aquesta mateixa tarda, un centenar de líders històrics i càrrecs del món local han fet pública una Crida socialista pel referèndum. Entre els signants del manifest hi ha els exconsellers Montserrat Tura -que no descarta l'escissió del sector catalanista-, Joaquim Nadal i Antoni Castells, l'exministre Joan Majó, l'expresident de la Diputació de Barcelona Manuel Royes, l'eurodiputada Maria Badia i membres de l'executiva com Jordi del Rio i Fabian Mohedano.

Ahir, l'alcalde de Lleida i diputat socialista Àngel Ros abandonava l'escó al Parlament. Avui, tres diputats més han desobeït l'executiva i han trencat la disciplina de vot. De moment no renuncien a l'acta, però el portaveu del grup, Maurici Lucena, ja els ho ha exigit, sota amenaça de ser expulsats. No són els únics díscols: Laia Bonet ha renunciat a seguir a la comissió executiva nacional, així com a ocupar la hipotètica plaça vacant de diputada que pogués correspondre-li, i Rocío Martínez-Sampere ha abandonat les seves responsabilitats orgàniques amb la voluntat de plantar batalla "des de la base" a l'actual direcció. Les seves dissensions s'afegeixen a les baixes anteriors d'Ernest Maragall i de molts altres representants i militants històrics del partit arreu del país. A Alella, la regidora Glòria Mans s'ha quedat pràcticament sola després que el passat 21 de novembre el seu home de confiança, el primer secretari de l'agrupació local, Abel Miravet, decidís també de plegar veles: "porto massa temps no estant d'acord amb l'estratègia i la línia política en temes com el dret a decidir i les amistats perilloses amb el PSOE". 

Durant el mandat del president Pasqual Maragall, el PSC es va mostrar partidari en diverses ocasions del traspàs d'aquesta competència en el marc del procés estatutari. El febrer de 2006, la diputada Lídia Santos va solemnitzar aquesta demanda al Congrés. Avui, Santos forma part de l'executiva del partit i defensa les tesis de la direcció, tot i que la via proposada pot ser perfectament "legal i acordada" si hi ha voluntat política, com exigia el PSC, a més de "constitucional i legítima", com s'assenyala en el text expositiu. 

La CUP, a la seva bola 

Si la resolució del Parlament no ha obtingut l'aval dels dos terços de la cambra -circumstància que ha estat aprofitada per La Vanguardia per fer-ne sang- ha estat per culpa de la CUP. No passa res, però sap greu que la CUP es permeti el luxe de jugar a ser l'enfant terrible de la política catalana mentre els seus tres vots no siguin decisius. Malgrat la deslleialtat que suposa acordar la data i la pregunta amb CiU, ERC i ICV i trencar després la unitat d'acció del front sobiranista, ahir vam saber que els seus representants s'abstindrien. Van argumentar els motius, que bàsicament són dos. Un: que el poble català és sobirà i no ha de demanar permís a ningú per autodeterminar-se perquè això equival a reconèixer la seva supeditació a Espanya. I dos: que en cursar la petició a Madrid, el procés corre el risc de demorar-se sine die fins a fer-lo embarrancar. 

Com a proclama ètica, la primera objecció està molt bé, però no funciona com a justificació. Els fets són els fets i des de fa 300 la nació catalana viu subsumida sota dominació espanyola. Ho patim cada dia. Em pensava que tots havíem entès que, en aquesta qüestió, calia anar de bracet fins al moment que no hi hagi cap més sortida que convocar unes eleccions plebiscitàries. 

La segona qüestió em sembla una excusa de mal pagador. Ja és trist que hagi de ser el portaveu de CiU, Jordi Turull, qui faci notar a la CUP que tres dels quatre punts de la resolució són alhora condicions i mecanismes per eludir qualsevol dilació: "la consulta s'ha de convocar i celebrar abans que finalitzi l'any 2014", "la convocatòria la farà el Govern de la Generalitat" i "el procediment per realitzar la consulta i les seves garanties seran els que determina la legislació reguladora dels processos referendaris i electorals, i, si s'escau, en el decret del Govern de la Generalitat que convoqui la consulta". 

Arribats a aquest punt, lamento profundament l'abstenció de la CUP. Desconec com s'ha fixat el posicionament -si hi ha hagut intervenció d'algun òrgan intern o pressió externa d'alguna organització política-, però l'abstenció no convida precisament a fer de la CUP un interlocutor ni un representant gaire fiable, ni per a la resta de partits, ni per als seus electors. Jo mateix em pensava que la unitat popular que pregona la CUP es construïa des de la pluralitat de les esquerres, i no des de l'ortodòxia. Si haguessin dividit el vot -dues abstencions i un sí crític, per exemple-, almenys podríem parlar de coherència. 

I mentre això passava a Catalunya, a Madrid el diputat general de Guipúscoa, Martin Garitano, d'EH Bildu, assistia a la firma de l'acord entre representants de l'Estat i del PNB que permetrà la transferència de set nous impostos a Euskadi. Vejam si ho entenen els caps pensants de la CUP.

14 de gener 2014

Avorrit de la UE

Fa tot just una setmana es va conèixer la resposta del president de la Comissió Europea, el conservador Jose Manuel Durao Barroso, a la carta que el president de la Generalitat va adreçar-li el passat 9 de novembre sol·licitant-li suport a la celebració d'una consulta sobre el futur polític i jurídic de Catalunya. En una missiva de mig foli, Barroso s'espolsava de sobre la petició d'Artur Mas i li recordava la cantarella de sempre: que la Unió Europea (UE) no pot immiscir-se en "afers d'organització interna" dels estats membres. 

Com apuntava el catedràtic de ciència política Pere Vilanova, "la carta no s'hauria d'haver enviat" perquè tothom podia imaginar "que la resposta seria el silenci", i alertava que "la indiferència és el pitjor resultat". De fet, la interpretació que se n'ha fet, tant a nivell polític com mediàtic, bascula entre les opinions que només hi veuen fredor -i, per tant, una oposició nítida i rotunda de la Comissió a les vel·leïtats catalanes- i aquelles altres, més benintencionades, que atribueixen la manca d'efusivitat a les pressions de la diplomàcia espanyola i a la prudència que aconsella no dir res mentre no es faci el pas. A mi, sincerament, el que faci o digui la UE em sembla irrellevant. Al final haurem d'anar a la via dels fets consumats, com van fer els eslovens, els croats, els macedonis o els montenegrins i llavors veurem què fan la UE i la resta de la comunitat internacional. 

Història d'una decepció

The Clash tenia una cançó anomenada I'm so bored with the USA, de la qual me'n serviré només del títol -la lletra va per una altra banda- per expressar el meu desencís amb la UE. Sóc més euroescèptic que Margaret Tatcher, però per raons ben diferents. 

Enlloc de l'Europa dels pobles, els lobbies capitalistes i els buròcrates de Brussel·les han construït un gran mercat de béns i serveis, la famosa Eurozona, on l'economia passa per davant i per damunt de les persones, i els Estats continuen retenint bona part del poder polític d'antany, tant a nivell intern com a escala internacional. 

Si, en un moment donat, l'Estat espanyol es va poder integrar en la Comunitat Econòmica Europea va ser, en bona part, gràcies a la locomotora catalana. I ara ja veiem com ens ho paguen, uns i altres: amb amenaces de fer-nos-en fora. La contribució catalana va ser decisiva, tant per la seva aportació sostinguda al PIB espanyol com per la vocació netament europeista de tots els partits de casa, inclòs el PSUC. 

Els catalans vam dipositar moltes esperances en Europa; potser massa. La UE havia de ser el nostre àngel de la guarda sense trencar amb Espanya: havia de ser la vacuna contra qualsevol temptativa d'involució, havia de ser el millor mecanisme per incrementar la qualitat democràtica de l'Estat espanyol i havia de ser també el nostre aliat per burlar la cotilla espanyola i per prestigiar i promocionar la nostra cultura. Pensàvem que dins d'Europa acabaríem sense estridències amb l'Espanya radial i que tindríem via lliure amb Europa, però a l'hora de la veritat hauran calgut 27 anys per tenir una connexió matussera amb França, i el corredor ferroviari mediterrani és encara una entelèquia. 

Sóc incapaç de fer balanç des de la perspectiva econòmica; saber si a l'economia i al teixit productiu català els ha anat més o menys bé estar sota els dictats de Brussel·les. Tot i que són qüestions diferents, segons càlculs del departament d'Economia, els catalans som els màxims contribuents de la UE. Entre 2007 i 2011 vam pagar a Brussel·les 1.355 milions d'euros més dels que vam rebre, una xifra que equival al 0,69% del nostre PIB. Si ampliem al màxim el marc cronològic, entre 1986 i 2013, per cada euro que Catalunya va aportar a la UE en van retornar 59 cèntims. 

Tot plegat em fa pensar que, com a subjecte col·lectiu, els catalans, de la UE, no n'hem tret res, o ben poca cosa (més enllà d'alguna beca d'intercanvi universitari amb dotació econòmica irrisòria). En aparença, la UE ens tolera -i això val per a totes les comunitats nacionals minoritzades-, però en veritat ens ignora -la nostra llengua no és reconeguda, bo i essent la setzena més parlada, per darrere del búlgar i per davant del finès- o fins s'hi mostra hostil: recordeu el cas d'aquell xicot lleidatà que va clonar la pàgina web del Parlament europeu i el volien denunciar... 

A nivell lingüístic, Europa assisteix indolent a la pèrdua de diversitat interna. I al mateix temps que veu com esllangueixen -i com s'ataquen barroerament!- els seus parlars regionals, es mostra absolutament aliena a la necessitat d'atendre i a l'oportunitat de fomentar el coneixement de les llengües procedents de la nova immigració, tant intracomunitària com extracomunitària. Quantes paraules podem dir en romanès, o -a excepció feta del xinès, per raons crematístiques- quina projecció pública tenen entre nosaltres l'urdú, el quítxua o l'amazig? 

Decididament, la història de la UE dels darrers vint anys és la història d'una traïció, o de l'esvaïment d'un somni. En matèria de drets humans i de política internacional, Europa segueix sent hostatge del seu passat colonial i de la matriu estatal en què ha basat el seu projecte de construcció. Només així s'explica que no hi hagi una sola legislació en matèria d'estrangeria i de lluita contra les xarxes il·legals d'immigració i prostitució i que, en canvi, s'adoptin actituds d'inhibició a l'hora de posar fi a les morts en aigües de la Mediterrània o davant la instal·lació de tanques electrificades a Ceuta i Melilla. El veto indefinit a Túrquia és proverbial -i no és precisament degut a la persecució dels kurds-, com també ho és la incapacitat per consensuar intervencions militars en països tercers -com ara França a Mali i la República Centreafricana- o per adoptar posicions unívoques davant de règims militars com els de Síria o Egipte. 

Per contra, les sobiranies estatals segueixen vigents i, amb elles, les elits que se'n serveixen, impedint qualsevol tipus de reforma fiscal, social o política en benefici propi i, tot sovint, en perjudici dels seus ciutadans i de la mateixa UE. En el terreny econòmic, la UE ha consagrat l'Europa de les dues velocitats: amb un centre dinàmic i manufacturer, i una perifèria empobrida i subsidiària, abocada a proveir serveis i mà d'obra a preus rebentats. En comptes d'estendre les oportunitats i d'harmonitzar els drets laborals i les prestacions socials, aquesta especialització ha eixamplat les desigualtats. Només així s'explica que el salari mínim espanyol sigui la meitat del francès, o que un treballador búlgar pugui cobrar 94 cèntims d'euro per una hora de feina. Lluny, doncs, de contribuir a tancar les clivelles socials, la UE les ha magnificades, primer amb una alça de preus generalitzada derivada de la posada en circulació de la moneda única i després amb la coartada de la crisi: en els darrers temps, els estats membres de la UE han destinat 497.000 milions d'euros -el 4,5% del PIB de tota la Unió- a salvar el sistema bancari, a banda de 'quites', condonacions i altres garanties i facilitats. Pel camí, el Banc Central Europeu ha abocat la societat grega a la misèria i ha deixat tocada de mort una part significativa de la classe mitjana dels països del sud. I d'allò de refundar el capitalisme, ja fa tres anys ben bons que no hi ha cap president o primer ministre que en parli. 

Si fos per mi, ara mateix arriaria la bandera blava dels dotze estels. O la deixaria a mig pal.