31 de desembre 2014

La conquesta de la Catalunya insular

Per no perdre el costum, aquest Nadal el tió m'ha cagat un nou còmic de l'Oriol Garcia Quera: Mallorca 1229 (editorial Casals). I ja en van quatre, després de Rocaguinarda, Barcelona 1714 i Pallars 1487. Aquest cop, el títol fa referència a la conquesta de la més gran de les illes balears per part de les hosts catalanes comandades pel rei Jaume I. Avui, 31 de desembre, els mallorquins que no reneguen de les seves arrels celebren la festa de l'Estendard, en què es commemora l'entrada del Conqueridor a Ciutat de Mallorca; la Madina Mayurqa dels musulmans, de la qual encara es conserven els banys àrabs i el palau de l'Almudaina. 

Aleshores, Jaume I tot just tenia 20 anys. Com a València el 1238 i Múrcia el 1265, les pretensions catalanes sobre les Mallorques venien d'antic, però la puixança andalusina i la manca de potencial demogràfic per retenir-les va fer inviable l'empresa fins llavors: l'expedició internacional formada per catalans, provençals, pisans, sards i corsos de l'any 1115 dirigida pel comte Ramon Berenguer III va ser eminentment una operació destinada al saqueig i la rapinya. 

A l'entorn de l'any 1057, l'emir de Dénia, Alí Ibn Mujâhid, hauria reconegut la jurisdicció eclesiàstica de la diòcesi de Barcelona sobre els cristians de la seva taifa. Això comprenia Dénia i Oriola, al sud del País Valencià, però també Mallorca, Menorca i Eivissa. Segons qui va ser professor meu d'Història d'al-Andalus a la UAB, Miquel Barceló, aquest document és una falsificació del segle XIII amb ànims justificatius. Tanmateix, el 1169 el papa Alexandre III va emetre una butlla en què confirmava l'ascendent del bisbe barceloní sobre Maioricam et Minoricam. I així va ser com, finalment, les Corts catalanes de desembre de 1228 van acordar-ne la conquesta. 

La campanya de Mallorca marca un punt d'inflexió en la política d'expansió del casal comtal de Barcelona, i de la Corona d'Aragó en el seu conjunt. Fins a la data, l'avanç sobre els sarraïns havia tingut per objecte la repoblació del territori amb pagesos de remença; això és, sotmesos al pagament d'agrers i de rendes i a la prestació de treballs en benefici d'un senyor feudal. Si bé va ser-ne l'executor, no va ser aquesta només una empresa liderada per l'estament nobiliari. Al darrere hi havia l'impuls comercial i l'interès reial. El partit dels mercaders, cada cop més influent en el món urbà, cuitava per dominar l'illa com a passa prèvia per estendre els seus intercanvis comercials a la Mediterrània occidental. La monarquia, al seu torn, requeria construir un estat fort enfront als feudals, un cop superada la crisi política derivada de l'annexió dels comtats occitans per part de França i de la successió de Pere I el Catòlic, mort a la batalla de Muret el 1213. Com recorda Josep-David Garrido, aquelles Corts van ser "les primeres on participen d'una manera positiva i convincent els membres del braç popular"; és a dir, els representants de les principals ciutats i viles del país, totes sota jurisdicció del rei. 

Una empresa bàsicament catalana 

A l'esquerra, el comte Hug d'Empúries amb el cavaller Pedro de Sangarrén. A la tenda reial, Jaume I amb Nunó Sanç, comte del Rosselló, Gilabert de Cruïlles, el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, i Ramon de Centelles.
L'annexió de Mallorca per la força de les armes va ser obra eminentment dels comtes catalans, liderats pel de Barcelona, i auxiliats per l'orde del Temple i diverses milícies urbanes, com les de Montpeller, Marsella o Narbona. A diferència de València, Sicília o Sardenya, les Corts aragoneses van declinar participar-hi. Hi van prendre part, això sí, alguns nobles amb les seves mainades; com Pedro de Sangarrén i una trentena de prohoms més integrats en l'host o bandera reial. A la majoria de nobles aragonesos, com als magnats lleidatans, els interessava més l'expansió vers al sud i es negaren a finançar l'empresa. Per això a les illes, després de reduir a l'esclavatge i la deportació la població islàmica, la llengua hegemònica va ser el català, a diferència del regne de València: on els aragonesos van tenir un paper destacat. 

El repartiment de l'illa entre el comte i els nobles es va fer segons els costums de Barcelona -els Usatges-, i la repoblació resultant va ser efectuada amb gent dels comtats d'Empúries, del Rosselló i de Barcelona. Tot plegat va motivar que, bo i ostentar la condició de regne entre 1276-1285 i 1289-1343, les illes no gaudissin de Corts pròpies: els menorquins acudien a les catalanes i els mallorquins s'aplegaven a les Corts generals de tota la corona. 

La barba del 'rei' moro 

La pirateria almoràvit. Aquesta va ser l'excusa esgrimida el 1115 per assolar Mallorca. El 1229, el casus belli fou similar. Pirates sarraïns havien capturat dues galeres catalanes. Segons el cronista Bernat Desclot, el valí mallorquí, aconsellat per mercaders genovesos, va desoir el requeriment Jaume I per alliberar les naus en creure que "rei és de poc poder". 

Amb la benedicció del pontífex Gregori IX, que va beneir l'acció de represàlia com a croada, el 5 de setembre, 150 vaixells van salpar de Salou, Tarragona i Cambrils. Els dies 11 i 12 van tenir lloc les batalles de Santa Ponça i Portopí, que van aplanar el camí cap a Madina Mayurqa. Després d'un setge temorenc, en què els prohoms cristians feien el ronso a ulls del rei -segons queda consignat al Llibre dels feits-, el monarca va prendre personalment les regnes i va rendir la plaça després d'agafar el valí Abu Yahyia per la barba -tal com havia promès abans d'embarcar-se- i donar-li mort, abans de lliurar-se a una carnisseria contra la població civil. La ciutat tenia aleshores 3.492 cases i vora 15.000 habitants. Durant la invasió, els cristians van comptar amb l'ajut d'alguns musulmans: Alí de Dragonera i, sobretot, Ben Aabet, el qual és qualificat com a "àngel de Déu" per Jaume I. Cal tenir en compte que en vigílies de l'expedició s'havia produït un intent de sublevació d'elements almoràvits i nadius berbers contra les autoritats almohades. 

Entre els defensors de Mallorca hi havia contingents de diversa procedència ètnica: pèl-rojos (conversos, mercenaris o rifenys), berbers, àrabs i sud-saharians.
La resistència, per la seva part, va plantar cara durant dos anys més, liderada per Xuaip de Xivert; però al final Jaume I va aconseguir el seu propòsit: fer la "mellor cosa que féu hom cent anys ha". D'ençà de llavors, només ell podrà dir que Déu "ens ha donat regne dins en mar, ço que anc rei d'Espanya no pot acabar"; un regne que, segons el cavaller Guillem de Montcada, val més "que si en conqueríets tres en terra". No li mancava pas raó: la seva conquesta facilità la travessia cap als mercats orientals. És el començament de l'expansió comercial catalana i de l'hegemonia política i militar d'Aragó a la Mediterrània fins a ben entrat el segle XIV.

29 de desembre 2014

Un submarí anomenat Podemos

Podemos està de moda i el seu líder, Pablo Iglesias, és omnipresent. Els mitjans de comunicació en van plens -a favor i en contra- i les enquestes avisen: en aquests moments, Podemos seria primera en intenció de vot directe en cas d’eleccions legislatives, tot i que en còmput global quedaria segona, a poca distància del PP. La seva irrupció a Catalunya i Euskadi, per bé que més matisada, posa potes enlaires els respectius parlaments, especialment el segon, on arracona EH-Bildu i amenaça l’hegemonia nacionalista. 

Ahir, El Periódico obria la seva edició dominical amb una entrevista a Pablo Iglesias, acompanyada d’un parell d’articles que li feien la gara-gara: un de Xavier Sardà (‘Jo m’autoinculpo’), a la contraportada, i un altre del seu director, Enric Hernàndez (‘El cavall de Troia’). Es diria que, caigut en desgràcia el PSC, el diari de referència del Grupo Zeta abandona la nau oficialista -només l’integrista Joaquim Coll segueix fidel a la línia- i s’uneix a l’armada mediàtica que dóna suport a la tercera via que encarna el xicot de la cueta: l’única que, sumada a la resta de posicions immobilistes, pot llençar per la borda el procés català cap a la independència. El viratge d’El Periódico respon a dos factors: la necessitat d’adaptar-se als possibles escenaris polítics de futur que s’obren al país per seguir venent i influint sobre l’opinió pública catalana, i l’oferta de l’empresari José Manuel Lara per adquirir el 23% de les accions del diari. Recordem que Iglesias és qui és, en bona part, gràcies a les seves aparicions televisives a La Sexta i la resta de plataformes del Grupo Planeta.

Mala peça al teler

Amb Podemos comparteixo l’anàlisi sobre la situació política i econòmica -com ja la compartia el 15M, tot i les meves reserves sobre l’heterogeneïtat d’aquell moviment-, i algunes de les receptes, però m’indigna –quin verb tan escaient!- la cascada de renúncies ideològiques i la moderació en el llenguatge que s’han produït en tan poc temps: just el que va de les eleccions europees als últims sondejos demoscòpics. Si tot això ja passa sense tenir cap peu a les institucions, quantes coses quedaran al calaix quan toquin poder! Ja no hi haurà “impagament” o “quitació” del deute il·legítim, sinó “reestructuració”; ni renda mínima garantida, i la pensió serà als 65 anys, i no pas als 60. Altres coses que m’inquieten: no són republicans -però tampoc monàrquics-, ni d’esquerres. Podemos diu que representa “la gent” i més concretament la “de baix”, però la seva gènesi política sembla dissenyada mes aviat des “de dalt”. En relació a Catalunya han deixat escrita alguna frase que sona bé, com ara que “la societat catalana té especificitats que no es poden tutelar”, però això sona tan vague, i tan manipulable! Tot plegat, lideratge, discurs i renúncies, ens recorda el Felipe González dels primers temps i el PSOE sorgit de Suresnes: un president i un partit que en només una dècada van acabar podrits, abraçant el terrorisme d’Estat i la corrupció. Quan hi ha, en la proposta de Pablo Iglesias, d’honestedat i quan d’impostura i de mercadotècnia? 

En les darreres setmanes s’han prodigat a Catalunya els articles i les reflexions sobre Podemos. L’ex-alellenc Joan Martínez Alier en signa una en què no dubta a definir-ne el discurs i les formes com a populistes i les assimila, més concretament, al peronisme argentí. També han estat moltes les opinions suscitades a les xarxes socials des d’una òptica estrictament catalana. El seu líder ha fet mèrits: la setmana passada va omplir a vessar el pavelló de la Vall d’Hebron, tot un avís per a navegants. A ICV estan ben acollonits i Joan Herrera ja pidola una coalició... 

Iglesias, súbdit del rei 

La visita d’Iglesias a Barcelona va estar marcada per la seva picabaralla amb la CUP via Twitter; sana i de bon rotllo. Els independentistes van emplaçar-lo a través d’una carta oberta a parlar sense embuts del dret a decidir, i ell se’n va voler escapolir proclamant que no abraçaria mai Artur Mas, a diferència de David Fernàndez. Als pocs instants circulava per la xarxa una fotografia seva encaixant la mà al rei Felip VI. L’antropòleg Manuel Delgado, que també té un article interessant sobre l'auge d'aquest fenonem polític a Catalunya, va ser taxatiu: “aquest home i jo hem acabat”, va tuitar. 

De les concomitàncies i les diferències entre la CUP i Podemos n’ha parlat, per exemple, Vilaweb. Nosaltres ho deixem per a més endavant. El que interessa constatar aquí és que la CUP ha aconseguit centrar el debat i que, malgrat l’estirabot, Iglesias no ha pogut eludir-lo. La prova és que les cinc primeres preguntes de l’entrevista a El Periódico versen sobre aquesta qüestió. La reiteració és símptoma de les seves evasives. Amb tot, algunes coses són meridianes: Catalunya no és “subjecte polític sobirà”, raó per la qual no hi ha lloc ni per a un “referèndum acordat” com l’escocès, ni per a una “declaració unilateral d’independència”. Enlloc d’això, Iglesias planteja “un procés constituent per obrir el cadenat de 1978” i discutir-ho tot democràticament. I remarca: “totes les possibilitats són totes”. Però no concreta més. Qui ho ha de discutir: els partits, els governs o els electors? I quins electors: només els catalans o tots els espanyols? 

L’enemic a batre? 

Coincidint amb la gira d’Iglesias pel cinturó roig barceloní -amb entrevista a Els Matins de TV3 inclosa-, el portaveu de CDC, Josep Rull, va definir la nova formació com a “cavall de Troia” del sobiranisme. Carregar les tintes contra Podemos únicament contribueix a enfortir-la. No errem, doncs, l’objectiu. Podemos no és l’enemic. 

La formació té molts números d’esdevenir el pol de referència no sols dels descontents, sinó també d’una part significativa dels sentiments espanyols a Catalunya. Més enllà de frenar l’ascens de C’s i d’erosionar el PSC-PSOE, ICV i PP, allà on Podemos promet fer forat és en l’abstenció: gent empipada que no votava i que ara ho farà. Constitueix, per tant, l’única oferta capaç de revertir la majoria social mobilitzada a favor de la independència i situar-la per sota del 50% gràcies a la incorporació al joc polític d’antics abstencionistes. Com escriu el director d’El Periódico: “Iglesias apunta al cor metropolità [...] Si vota la Catalunya immune a l’imaginari sobiranista, potser les anomenades plebiscitàries deparin sorpreses. El cavall de Troia, en tot cas, no seria Podem[os], sinó aquests altres catalans que, recordem-ho, també tindrien dret a decidir”. 

Podemos és una proposta política espanyola, dissenyada i dirigida per spin doctors de la Universidad Complutense de Madrid, adreçada a l’elector hispanocèntric. És una oferta de regeneració democràtica interessant -indefugible, gosaria dir- per a Espanya, però contraproduent per a Catalunya. 

El submarí ha emergit en el pitjor moment per als interessos independentistes. La culpa, com sempre, és només nostra: hem anat massa lents i se’ns ha covat l’arròs. En els pròxims mesos, Podemos farà la feina bruta al bipartidisme, avortarà el procés d’emancipació nacional perquè capgirarà la correlació de forces a Catalunya, però no governarà Espanya perquè PP-PSOE li faran la pinça o, en el seu defecte, els poders fàctics l’enfonsaran com han desacreditat abans altres persones i moviments mitjançant les males arts i la filtració de dossiers secrets. 

Per la part que ens toca, l’esquerra independentista ha de saber estar a l’alçada, com fins ara ha fet. I això passa per oblidar-se de Mas i de Junqueras -perquè són ells que estan enterrant el procés- i per forjar una aliança anticapitalista i independentista a l’entorn de la CUP, Procés Constituent i tants col·lectius compromesos amb les lluites socials com sigui possible. Aquesta és la nostra Syriza.

25 de desembre 2014

Nadal de 1184: morir a la foguera

Aquest migdia, quan ens hem entaulat a l’entorn de l’escudella l’Arç ja sabia que el tió que va cagar anit no era de veres. Ara fa passar el tràngol jugant al Catan en bona companyia al costat de la llar de foc. Pobre Arçonet... 

És clar que pitjor ho va passar el joglar Artuset, que va ser cremat viu tal dia com avui de fa 830 anys, o poder més, a mans d’una colla de jueus. La cosa va anar més o menys així: “l’Artuset va prestar al rei Alfons dos-cents morabatins; i el va portar ben bé un any amb ell i no li'n va tornar ni cinc. I un dia s'esdevingué que el joglar Artuset es va barallar amb un jueu, i els jueus es van llançar sobre Artuset i el van ferir greument, a ell i a un company seu. I Artuset i el seu company van matar un jueu; i a causa d'això els jueus van anar a veure el rei i li van pregar que per venjar-se'n els donés Artuset i el seu company per matar-los, i a canvi li donarien dos-cents morabatins. I el rei va accedir a lliurar-los-els i va acceptar els dos-cents morabatins. I els jueus van fer cremar Artuset i el seu company el dia de Nadal, tal com conta Guillem de Berguedà en un sirventès on diu mal del rei”. En deixà testimoni el trobador occità Bertran de Born, gràcies al qual ens ha pervingut la composició original. 

L’any 2003, Francesc Ribera -cantant, entre d’altres, de Brams, Aramateix i Dijous Paella- va adaptar i musicar l’obra coneguda del seu paisà: 31 composicions directes i punyents dirigides contra el rei, el bisbe d’Urgell i diversos nobles. A l’esquerra en teniu l’original i, a la dreta, la versió d’en Titot, que podeu escoltar clicant aquí. 

E fetz una mespreison / I va fer un greuge 
don om no’l deu razonar / que no li hauríem de perdonar 
q’el jorn de la Naïsion fetz dos crestias brusar / [Alfons, rei de l'Aragó] per Nadal va fer cremar 
Artus ab autre, son par / Artuset i un bon germà
e non degra aisi jutgar / no els havia de lliurar 
a mort ni a passion / a morir en tal passió
dos per un juzieu felon / per un jueu traïdor. 

13 de novembre 2014

Cent mil demòcrates, i encara

1.861.753 paperetes a favor del doble sí. Aquest és el suport explícit d'una part del poble de Catalunya a la seva independència, a la vista de l'escrutini del procés participatiu celebrat el passat 9N i a manca del recompte dels vots emesos a l'estranger i dels dipositats posteriorment a les delegacions territorials de la Generalitat. És molt o és poc? És força. N'hi ha prou que ho vulgui un terç del cos electoral per sortir de l'òrbita espanyola? Depèn. L'amic Xavier Amat dilucida ambdues qüestions en aquest article.

El nivell de mobilització dels malcontents va ser certament elevat. No només dels independentistes, sinó també dels federalistes i els confederals. És evident que cap de les dues opcions no ha tocat sostre -ni el SíSí, ni el SíNo-, però haurem de convenir que hi estem a prop. I haurem de reconèixer, també, que la frontera entre les dues posicions és summament permeable. En un referèndum vinculant, no pocs dels que el 9N van votar SíSí se'n desdirien; així que no val a badar. Dependrà, bàsicament, de tres factors: de la intransigència del Govern espanyol per seguir abordant la qüestió; de la seriositat i la unitat d'acció i de discurs de les forces sobiranistes, i de la capacitat d'atracció de Podemos a Catalunya. Cada cop són més les veus catalanes hispanocèntriques esperançades amb la possibilitat d'un canvi polític a Espanya i obnubilades amb el miratge d'un nou encaix... Res de res.

Però no és d'això que volia escriure, així que torno al començament: 1.861.753 paperetes a favor del doble sí. Els independentistes ens hem comptat, i tal com diu el president espanyol, "hay un hecho innegable: en Cataluña hay muchísimos más catalanes que independentistas". Posats a dir bajanades, no és pas aquest l'únic fet contrastable: gràcies al 9N, ara sabem que els unionistes catalans compromesos amb l'exercici del dret a decidir amb prou feines arriben a 100.000. La resta s'ha esborrat del mapa. 

Què vull dir amb això? Que els dos bàndols han jugat les cartes segons les seves conveniències, i que la partida segueix oberta. L'independentisme -o el sobiranisme, si comptem ICV- és qui més ha arriscat: ha construït un discurs en positiu, integrador, transversal, de futur i d'esperança; ha apostat per la mobilització ciutadana i ha dut el pes de la iniciativa política i institucional. Tot plegat ha acabat desembocant en una votació, com s'havia promès. L'espanyolisme, per contra, s'ha reclòs en l'immobilisme. El seu és un discurs ranci, negacionista i bel·ligerant, parapetat rere una interpretació restrictiva i interessada del marc legal i dels preceptes constitucionals. A diferència del catalanisme, l'unionisme ha renunciat a la mobilització popular, coneixedor de les dificultats que entranya aplegar 30.000 persones el 12 d'octubre. 

Quina ha estat, doncs, l'estratègia del PP, C's i l'aparell del PSC? Autoexcloure's del procés i alimentar l'exclusió d'una part de la ciutadania del debat. O la fractura social, utilitzant la seva terminologia. Insegur de la seva forca real al carrer, l'unionisme s'ha quedat massivament a casa per no legitimar el 9N, ni haver-ne de reconèixer el resultat. I ho han fet amb arguments pobríssims, com ara l'apel·lació constant al discurs de la por o a tota mena d'insídies, com ara pretendre que la reivindicació independentista és una cortina de fum per salvar el coll d'Artur Mas. I tot això per no parlar del joc brut de l'Estat. I així es produeix la paradoxa que aquells que denuncien en titulars la "farsa" del 9N per manca de garanties democràtiques (cens, interventors...) són els mateixos que han impedit la celebració d'un referèndum legal i acordat. 

Tanmateix, el 9N haurem fet un passet més.

09 de novembre 2014

L'alè dels nostres aliats

El 9N serà un dia per recordar. Els catalans estem corrent una cursa de fons cap a la llibertat. És una cursa sense balises, costa amunt i plena d'obstacles; d'una gran exigència tècnica. 

És també una prova popular. Hi poden participar tots els majors de 16 anys. També els avis. Algunes persones fa temps que la disputen i d'altres s'hi han afegit darrerament. En aquests moments els atletes superen els dos milions i cada dia se n'apunten de nous. Per això la correm a poc a poc. I tanmateix avui la línia de meta és més a prop. 

Com passa a la marató, la marxa atlètica o el ciclisme en ruta, no és permès de fer relleus. Arribar-hi serà mèrit, únic i exclusiu, dels corredors. Però haurà estat important l'alè i els ànims del públic. A alguns la cursa no els agrada gens i tracten de forçar-ne l'exclusió del calendari internacional, i d'altres se la miren des de la barrera, entre indiferents i suspicaços. Però també hi ha incondicionals: gent que n'aplaudeix l'esforç, que corre uns metres al costat de l'atleta o que li ofereix un glop d'aigua. 

El setembre de 2013 vaig identificar qui eren alguns d'aquests aficionats: els nostres aliats. Aquests dies no ens han fallat i han tornat a fer palès que ens segueixen fent costat. 

M'estic referint als 10.000 bascos que han compost un mosaic amb una gran senyera a la platja de Zurriola de Sant Sebastià, i més en concret als pobletans de Zumarraga, que han intepretat una sentida versió de L'estaca de Lluís Llach; als nabarresos -amb b- que s'hi han solidaritzat aquest migdia al centre de Pamplona; als jornalers i aturats del Sindicat Andalús de Treballadors (SAT) que han fet campanya a favor de l'exercici del dret a l'autodeterminació dels catalans; als independentistes sards de l'IRS i als corsos de Corsica Libera que han tornat a visitar-nos el 9N; als occitanistes que han fet campanya a l'Aran a favor del #ÒcÒc; als republicans irlandesos i als nacionalistes escocesos que ens han passat el testimoni, i als diputats europeus del grup dels Verds, així com als representants flamencs i escocesos que han format part de la comissió d'observadors internacionals

Ser agraït és de ben nascut o, si ho preferiu, de ben parit és ser agraït. Gràcies, doncs, a tots ells. Visca els pobles!

08 de novembre 2014

Pels avis, pel fill, per tots

El 9N votaré. Jo, molts anys abstencionista crític, votaré per la independència d'un bocí dels Països Catalans. Jo, militant independentista de cor llibertari, votaré per la proclamació de l'Estat català. 

Ho faré per un munt de raons, totes de pes. La llista seria tan llarga que me l'estalvio, però deixeu-me dir que ho faré pel passat i, sobretot, que ho faré per l'avenir: per la justícia social, el repartiment del treball i de la riquesa, la promoció de la llengua i de la cultura, la preservació del territori, la nacionalització dels sectors estratègics... I tantes altres coses que dins l'Estat espanyol no aconseguirem mai. Serem capaços els catalans i les catalanes? 

Com més passa el temps, més ganes tinc d'engegar a dida el sistema polític, legal i financer que regeix les nostres vides i d'encetar un procés constituent des de baix i completament al marge de les hipoteques d'Espanya: no només el règim sorgit de l'any 1978, sinó tot. Ho deia Machado: "Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora". Ho deia Gaziel: "Castella i Catalunya encarnen dos esperits antitètics, jeràrquic el primer i demòcrata el segon". Són, en conseqüència, "dos pobles de fusió impossible", condemnats a viure "en perpètua tensió". I ho diu la saviesa popular, en català i en portuguès:

D'Espanya, ni bon vent, ni bon casament.

De espanha nem bom vento nem bom casamento. 

D'això de demà, en alguns ministeris i palauets dels barris alts de Barcelona se'n riuen, tot i que d'altres ja no ho veuen tan clar: "porten quatre anys amb la mateixa cantarella i el souflé no baixa". Nosaltres som els primers que som conscients de la veritable significació i l'abast de la votació. Ens agraden les costellades, les paellades i les calçotades -juntes o per separat- i sabem que requereixen una llarga digestió. Podríem actuar de manera expeditiva, però de moment hem preferit fer-ho així: democràticament, pacientment, conjuntament. Aquesta és la nostra força; la força de la gent: una força cívica, plural i transversal. Com el poble de Catalunya. 

Aquest país ha de ser de tothom i per a tothom: els que es diuen Laia, Kevin o Abdul. Com deia Jordi Rull el dia que es va aprovar la llei de consultes al Parlament, "això de Catalunya funciona [hauria de funcionar, matiso jo] de la següent manera: aquí no preguntem a la gent d’on ve, sinó on volem anar plegats". 

Sigui quina sigui, la mobilització de demà serà un èxit gràcies també a la gent de Súmate, o com ella: immigrats i fills d'immigrats d'altres pobles d'Espanya que potser no tenen el català com a llengua pròpia, però que comparteixen les reivindicacions i les aspiracions socials i polítiques d'una part significativa de la ciutadania. I en l'aspecte econòmic, igual com emigrar els anys 50 i 60 els va permetre de guanyar-se les garrofes amb molt de sacrifici, ara confien a aplanar el futur als seus néts i besnéts catapultant Catalunya a la independència. 

Entre "els altres catalans" de Candel s'hi comptaven llavors els meus jaios, tots quatre aragonesos. Fa temps que hi penso, especialment en l'avi matern i l'àvia paterna: el Paco i l'Aurelia. Ell era ferroviari, i va progressar: va muntar un bar de menús per als treballadors de la construcció i més tard una botiga de mobles a Sant Adrià. De gran, jugava a frontó i cantava havaneres i jotes al Casal. Ella va haver de marxar d'un poble de Terol per "servir" a Barcelona, gràcies a la qual cosa parlava un català deliciós. Després va tenir una botiga de queviures a Badalona, però la vida no la va somriure i va acabar asmàtica i esllomada fregant escales. Tots dos abominaven dels capellans, els polítics de dretes i la monarquia. Eren republicans i escridassaven el rei sempre que sortia per televisió. Des de mitjan 1990, l'avi votava Esquerra (mira, li va fer gràcia allò del Contracte amb Catalunya de l'Àngel Colom i en Josep Huguet).

Aquests dies s'ha comentat força un espot de l'ANC instant a la participació en què s'apel·la a la memòria d'aquells que ja no hi són. Doncs jo votaré pel Paco i l'Aurelia; però com que votar és un acte individual amb repercussions col·lectives votaré també una mica per tots. Votaré per mi, que fa 28 anys que friso, i cada cop ens hi atansem més. Votaré pel meu fill, amb l'esperança d'un futur més pròsper. I votaré també per aquells que votaran no o que no votaran perquè em sento compromès amb el meu poble, el canvi social i els drets democràtics. I perquè també per als seus fills serà profitosa una Catalunya lliure i plena. 

14 d’octubre 2014

Mas, sí i no

Ahir es va esquerdar la figura de porcellana. El president de la Generalitat, Artur Mas, va comunicar als partits sobiranistes que la consulta prevista per al 9N no es podria celebrar en els termes en què havia estat plantejada: a només 26 dies per a la cita, el Tribunal Constitucional (TC) no ha aixecat la suspensió cautelar dictada a instàncies del Govern espanyol i això impediria desplegar la convocatòria amb "les màximes garanties legals i democràtiques", a més d'incórrer en possibles il·lícits penals. Davant d'aquesta tessitura i segons la seva confessió, el president va demanar als partits "posicions definitives" sobre com procedir: "alguns volien plantar cara a l'onada i ser-ne arrossegats, quan el més intel·ligent és capbussar-s'hi i seguir nedant". 

"Seguim endavant, però menys junts" 

Ben aviat, el desacord va esdevenir notícia. Per al PP, "el procés independentista s'ha acabat". La CUP va celebrar una assemblea a la plaça de Sant Jaume i el PSC s'ha afanyat a oferir un pacte a CiU. Avui, els mitjans de comunicació en van plens i a Madrid -no cal dir-ho- es freguen les mans: com sempre, les divisions internes dels catalans arruïnen els projectes col·lectius. Però "hi ha notícies que només duren unes hores". Aquest matí, Artur Mas ha comparegut en roda de premsa per explicar la posició del Govern català: "el 9N es votarà". Heus ací la sorpresa. 

Segons Mas, "el 9N hi haurà locals oberts que cobreixin el territori català; urnes a les meses i tothom qui vulgui votar la pregunta acordada ho podrà fer, perquè les paperetes hi seran". Aparentment, només hi haurà una diferència: "en lloc d'acollir-nos a un marc concret legal [la llei de consultes suspesa pel TC], ens acollirem a una competència genèrica de la Generalitat, la de participació ciutadana". Tot i la insistència dels periodistes, el president no ha volgut precisar més: "s'ha acabat això de posar les coses fàcils a l'Estat". 

Mentre feia aquestes declaracions, eren diversos els juristes i tertulians -radiofònics i televisius- que menystenien l'alternativa de Mas i la condemnaven al fracàs: "això serà un Arenys 2 a l'engròs", "això no té cap credibilitat davant la comunitat internacional" o "això no es podrà fer perquè l'Estat impugnarà qualsevol acte administratiu que es faci en aquesta direcció". Personalment, valoro molt positivament el moviment de consultes populars celebrades a escala local entre 2009 i 2011: van trencar tabús, van desvetllar consciències i van posar en marxa un activisme ciutadà que ens ha dut on som ara. Sobre la segona qüestió, faig meu el pensament de Lluís Companys quan deia que "per defensar Catalunya els catalans només ens tenim a nosaltres mateixos" i els nostres aliats, que són pocs i gens poderosos. I sobre la darrera observació, ja ho veurem. Segons Mas, la fórmula per votar descansaria sobre un mecanisme legal preexistent que no ha volgut revelar i que no va ser impugnat per l'Estat en el seu dia dins els terminis previstos, per la qual cosa el Govern podria eludir el blocatge judicial. 

"L'anticipada de la definitiva"

Avui a Mas l'hem vist resolut, com sempre. Però també més sol i, fruit d'aquesta solitud, també més feble. "La baula de la cadena s'ha desencaixat. Esperem refer el consens al llarg de les pròximes setmanes", ha dit. 

Haurem de sentir els arguments de la resta de partits pro consulta (ERC, ICV-EUiA i CUP) per entendre qui se n'ha desmarcat -si ells o Mas- i per què, tot i que es pot intuir. El president ha definit el 9N com "la prova anticipada al referèndum definitiu", i ha aclarit que el format no hi té res a veure. Amb llei de consultes vigent o sense, el 9N és una etapa més en el trajecte cap a la consecució de la independència; una nova fita, únicament "amb "valor consultiu", per palesar la naturalesa autoritària de l'Estat. "La consulta definitiva seran unes eleccions convocades de manera ordinària, però els partits poden transformar-les en un referèndum si van amb llista conjunta i programa conjunt perquè a arreu del món sigui correctament llegit com la victòria o la derrota". 

Que el 9N era un desafiament a l'Estat espanyol amb poques perspectives d'èxit ho sabíem tots. Que el desllorigador seran unes eleccions al Parlament en clau plebiscitària, també. Així ho tinc escrit des de 2013. I com jo, molts. 

Ara bé, res de tot això no significa que no calgui intentar fer la consulta fins al final, però sense fer el ridícul: podem posar voluntaris a les meses i improvisar un registre de votants in situ, però cal defugir, de totes totes, el risc de registrar una baixa participació a les urnes. 

Llista única i programa conjunt 

Després del 9N -i vagi com vagi aquell dia- serà el moment de parlar d'un avançament electoral. El país no pot esperar a 2016 per resoldre el seu futur, tot i que els interessos partidistes poden esguerrar-ho. S'ha vist aquests dies: ICV no n'és partidària, la CUP ha demanat l'entrada d'ERC al Govern com a "garantia per blindar el procés", ERC es fa l'orni i a Mas ja l'hem sentit avui: vol llista única i programa conjunt. 

Atabalat per les enquestes, fa l'efecte que el president prova de salvar el coll. Probablement en aquest moment no hi ha ningú com ell per liderar el procés -per capacitat, presència, credibilitat i savoir faire; però també per instint de supervivència-, tot i que tampoc no hi ha ningú més amortitzat que ell, més hipotecat, que hagi fet un gir més copernicà, ni que hagi promès que se sacrificaria per la causa i se'n tornaria a casa. 

Senyor Mas, sí i no. Sí al 9N i sí al vostre lideratge fins a unes plebiscitàries anticipades; però no a una llista i programa únics. Un dels trets característics de la societat catalana és la seva pluralitat, també ideològica. N'hi hauria prou, per tant, d'acordar entre diverses forces el calendari i les accions posteriors a la victòria electoral, com la declaració unilateral d'independència. Després de guanyar les plebiscitàries -perquè les guanyarem, oimés si cadascú s'adreça als seus simpatitzants- caldrà encetar el procés constituent del nou Estat. I és lícit, i ben natural, que les diverses opcions polítiques proposin a l'electorat el model social que preconitzen i que tractin de guanyar els màxims suports ciutadans per participar i influir en l'esmentat procés. Només així ens en sortirem.

05 d’octubre 2014

Els alcaldes criden "independència"

Avancem. A bon pas i amb bona lletra. Divendres i després de set hores de reunió al Palau de la Generalitat, els representants dels partits que donen suport a la consulta del 9N van revalidar el seu compromís amb la data i la pregunta. "Anem endavant, continuem i ho fem junts", assegurava el president Mas. "Hi ha equip i hi ha partit", deia poc després el diputat de la CUP David Fernàndez. 

L'endemà, en el mateix escenari, més de 800 alcaldes i alcaldesses -i prop de mil persones si hi afegim els regidors que van acompanyar-los- feien palès el suport dels seus consistoris al procés de no retorn que viu el país. Un a un, els electes i els representants dels consells comarcals i les quatre diputacions van lliurar al president Mas còpia dels respectius acords plenaris aprovats dies abans a favor de la celebració de la consulta. "Tenim la majoria a les urnes i al Parlament, el consens polític i la mobilització ciutadana. I ara, la pinya dels municipis. Si tot això va junt, no ens poden aturar", va declarar Mas. I efectivament així és. "President, estem amb tu", va proclamar l'alcalde de Vic, Ramon Vila d'Abadal, en nom de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI); exactament el mateix missatge que li va transmetre l'alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch, en representació de l'Associació Catalana de Municipis (ACM): "President, quan et giris ens veuràs a tots nosaltres darrere teu. No estàs sol". Acte seguit, tots els batlles van entonar el clam del poble: "in, in-de, in-de-pen-dèn-cia!". 

913 de 947 

A nivell administratiu, la Catalunya autònoma s'estructura en 41 comarques que comprenen, al seu torn, 947 municipis. En aquests moments, 37 consells comarcals i 913 ajuntaments han aprovat la moció de suport a la celebració d'una consulta el pròxim 9 de novembre per conèixer l'opinió de la ciutadania sobre el futur polític del país. El text ha estat debatut en 933 plens municipals. 

Sota el patrocini de l'AMI, el redactat primigeni va ser consensuat pels partits sobiranistes (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP), però la seva incidència ha anat molt més enllà. La majoria d'agrupacions d'electors independents, així com centenars de regidors del PSC l'han votada a favor. D'altres, amb la seva abstenció, n'han facilitat l'aprovació, com és el cas del regidor del PP de Camarles i de les regidores de Ciutadans a Gimenells. És un símptoma més del signe dels temps, i de la transversalitat de la demanda social d'empoderament democràtic que recorre el país. Només l'ortodòxia del nucli dur del PSC n'ha quedat al marge, perfectament arrenglerat al costat de les tesis prohibicionistes del PP i C's. Fent gala d'aquest tarannà, l'alcalde socialista de Cornellà, Antoni Balmón, va vetar el debat de la moció al ple, i els seus coreligionaris de Granollers, Tarragona i Terrassa van rebutjar traslladar els respectius acords d'aprovació al Palau de la Generalitat. Exactament igual com va fer l'alcalde de Badalona, el popular Xavier Garcia Albiol.

A Lleida i Borredà, el seus batlles, Àngel Ros i Joan Roma, han estat més dúctils. Després de refusar-les en primera instància amb l'excusa de no voler incórrer en cap il·legalitat després de les suspensions cautelars del Tribunal Constitucional, tots dos han rectificat i n'han fet possible l'aprovació. 

Ferms sota la pluja

Des de l'òptica municipal, la setmana ha donat molt més de si. Dilluns, l'alt tribunal espanyol va admetre els recursos del Govern central contra la llei de consultes aprovada pel Parlament i el decret de convocatòria del 9N i en suspenia l'executivitat. L'endemà mateix, el poble reaccionava. Tot i la pluja, milers de persones es van concentrar a les set del vespre davant dels ajuntaments de tot el país per expressar la seva determinació: "volem votar i votarem". A Alella, El Masnou, Teia... però també a la resta de la nació: a Castelló, Palma, Perpinyà i València. 

Aquell dia, amb el seu exemple, molts ciutadans van donar una lliçó de dignitat al Govern de Madrid i la Generalitat, que aquell mateix dia va retirar unilateralment la campanya institucional de la consulta. Sortosament, i a la vista de quina ha estat la reacció de la societat mobilitzada i de l'actitud inequívoca d'ERC i la CUP, el Govern català va contraatacar ahir dissabte amb una nova campanya informativa alternativa a la del 9N en què, molt hàbilment, s'al·ludeix als entrebancs legals plantejats pel Constitucional. 

Plebiscit municipal 

Ho dèiem fa tot just un parell d'anys: 'Alella ja és territori català lliure'. I com Alella, centenars de municipis. Després de les consultes populars sorgides a l'escalf d'Arenys de Munt va arribar el torn de les declaracions de sobirania a escala local, la retirada de banderes espanyoles i la seva substitució per estelades. Aleshores aventuràvem que "cada dia que passa, Catalunya guanya una mica més de sobirania en detriment d'Espanya. A nivell social, l'Assemblea Nacional Catalana i les organitzacions socials de base han articulat un ampli corrent d'opinió favorable a l'Estat propi. En l'àmbit institucional tenim dos fronts: la trinxera municipal [...] i l'artilleria pesant, encarnada pel Parlament i el Govern del país, que tot just acaba d'entrar en combat". És evident, ara com ara, que la batalla ha començat i que la guerra serà dura. Per això, aquest cop, hem de fer pinya. 

El poble i l'Ajuntament d'Alella han estat sempre a l'alçada de les circumstàncies: el 1913 per la Mancomunitat, el 1918 per la redacció d'un Estatut d'autonomia nonat, el 1931 per la República i ara per la independència. De tots i totes depèn que aquesta volta sigui la definitiva.

29 de setembre 2014

Espanya torna a ser una dictadura

Ja està. Espanya torna a ser oficialment una dictadura, sota l'aparença d'una monarquia parlamentària. Però només formalment. Òrgans teledirigits, reunits d'excepció, prohibeixen una consulta ciutadana i ja veurem fins on pensen arribar: de moment, sobre el president de la Generalitat pesa l'amenaça d'un judici per desobediència -o per sedició!- i totes les institucions del país han estat instades a obeir la suspensió cautelar dictada aquest vespre. La democràcia ha durat encara no 40 anys; tot un rècord per a un Estat que ve d'on ve: d'exterminar i esclavitzar la població americana durant quatre segles; de ser "espada de Roma, martillo de herejes" en qüestió de fe; de governar per dret de conquesta sobre els territoris de la corona aragonesa i d'un munt de pronunciaments i dictadures militars. 

No. "No fue bonito mientras duró": les renúncies de la Transició, la llei del silenci, el sainet del 23F, la Loapa, el cafè per a tothom, el terrorisme d'Estat, la corrupció a tots els nivells, els papers de Salamanca, la recentralització, els atacs a la unitat i l'ensenyament de la llengua... Ben aviat tot això quedarà enrere. 

La maquinària repressiva, a punt

El xoc de trens entre la política catalana i la legalitat espanyola sembla imminent. Hi anem de pet, segons tots els indicis. L'ensarronada de l'Estatut va posar la locomotora en marxa. La crisi financera -i pitjor encara: la gestió política i econòmica que se n'ha fet- va anar enganxant vagons, un rere l'altre, i la totxesa política de Madrid ha acabat omplint-los de gent ben diversa. Des de llavors, la llargària i l'acceleració del comboi són més grosses cada dia que passa. La socialització dels sacrificis n'ha atiat el foc i el clima polític -la recentralització, la supèrbia, la demagògia- ha posat la caldera a punt d'ebullició. 

Viatgem a velocitat exponencial, "supersònica", segons Mas: divendres, el Parlament va aprovar la llei de consultes; dissabte, el president de la Generalitat va signar el decret de convocatòria del 9N; dissabte, la vicepresidenta espanyola va amenaçar Catalunya amb les set plagues d'Egipte; diumenge, el Consell d'Estat va emetre un informe en què negava la capacitat del Govern català per posar les urnes; aquest matí, el Govern espanyol, reunit en consell de ministres, ha impugnat davant el Tribunal Constitucional el decret i la llei catalana, i aquest vespre l'esmentat Tribunal s'ha aplegat per admetre a tràmit els recursos i acordar la suspensió dels dos actes administratius. Qui deia que a Espanya "las cosas de palacio van despacio"

Aflora el franquisme

La reacció furibunda dels aparells de l'Estat palesa la veritable matriu d'Espanya: rància, obtusa i uniformitzadora, com en els millors temps del generalíssim Francisco Franco. Només cal veure l'origen de les seves institucions: institucions castellanes que van ser imposades als territoris annexionats. Per exemple, el Consell d'Estat: creat l'any 1525 per l'emperador -sí, emperador- Carles V. Segons llegim al seu web, "se creó para que hubiera alguien que se ocupase, con visión de conjunto, de los asuntos que afectaban a todo el Reino [...] sin las limitaciones territoriales o específicas de los antiguos Consejos de Castilla, de Aragón, de Indias [...]". Tota una declaració de principis. Per si algú en tenia cap dubte, "el Tribunal Supremo declaró al Consejo de Estado sucesor del de Castilla y su Cámara" el 1917. I si bé la Constitució de 1978 "lo califica literalmente de órgano consultivo del Gobierno, tiene en realidad el carácter de órgano de Estado", segons sentència del Tribunal Constitucional de 29 de març de 1990. Total: que entre el Consell i els tribunals Suprem i Constitucional fan anar la Constitució cap allà on els interessa. 

Però la cosa no acaba aquí: presideix el Consell José Manuel Romay Beccaría, un home del règim que entre 1963 i 1975 ocupà diversos càrrecs de relleu en l'administració franquista. Allò és un cementiri d'elefants. Al seu flanc hi trobem els exministres Landelino Lavilla (UCD), Fernando Ledesma (PSOE), Isabel Tocino i Ana Palacio -sí, la de Perejil!- i José Maria Michavila (PP), l'expresident d'Extremadura Juan Carlos Rodríguez Ibarra (PSOE), la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega i l'expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE). Només hi falta l'Alfonso Guerra! Com és de veure, un mostra preclara de la idea de pluralitat ideològica que impregna el sistema legal espanyol, i un exemple paradigmàtic més del repartiment de càrrecs entre els dos grans partits del Regne. I és que com deia Josep Pla -i sabia de què parlava-, "no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres". Ho hem comprovat aquest mateix matí. Referint-se a la convocatòria del 9N, el flamant secretari dels socialistes patris, Pedro Sànchez, ha dit, literalment, això: "condeno esta quiebra de la legalidad y manifiesto mi apoyo, y el de mi partido, al recurso que ha formulada el Gobierno en defensa de la legalidad y del ejercicio de la soberanía nacional por parte de todos los españoles". 

Més mentides 

Algú, com Júlia Otero, pensarà amb bona fe que la informació de les coses que passen a Catalunya no està sent descodificada correctament a l'altre costat del Cinca. Però no. En són plenament conscients. Tanmateix, segueixen deformant, manipulant, intoxicant i mentint. Avui n'hem tingut noves proves. Com feia Sáenz de Santamaría dissabte, Sánchez afirmava avui que "la situación que el presidente Mas ha creado es de su exclusiva responsabilidad". És molt fort! Tot obeeix, únicament i exclusiva, als designis del Molt Honorable! 

El president espanyol, Mariano Rajoy, també s'ha cobert de glòria. "La consulta es profundamente antidemocràtica". Perdoneu, però a mi això, dit així, em sona a oxímoron (seria com allò tan risible que deia ell de "no puede ser y además és imposible"). I per què és antidemocràtica? "Porque el derecho que pretende dar a algunos, se lo está sustrayendo a todos los demás". Quin crac, aquest home! Doncs que sotmeti a votació les mateixes qüestions a la resta de comunitats. Però, és clar, no hi ha pebrots perquè es faria evident la veritable magnitud del problema catalán.

Malgrat tot, tenim la iniciativa 

Es produirà finalment el xoc de trens? Dependrà només de la perícia del nostre maquinista i els seus fogoners. La immensa majoria dels viatgers voldria eludir la col·lisió. Fet i fet, molts hi van pujar a contracor i únicament cerquen una via d'escapatòria a l'ofec polític, econòmic i intel·lectual. Però Madrid n'ha desmantellat els rails -fins i tot els de les terceres vies- i n'ha posat una barrera. 

El desafío catalán només acaba de començar i, de moment, ja hem aconseguit que per primer cop a la història el Consell d'Estat faci una reunió extraordinària un diumenge per la tarda; que el Consell de ministres es reuneixi de forma urgent i extraordinària un dilluns pel matí; que el Tribunal Constitucional faci una reunió extraordinària un dilluns per la tarda. I tot això en menys de 24 hores! Com dèiem temps enrere, l'única cosa bona de tot plegat és que juguem amb avantatge perquè tenim la iniciativa. Conservem-la. Siguem murris. No ens dividim. El rellotge instal·lat a la plaça de Sant Jaume ja només marca 40 dies... Votarem i guanyarem!

27 de setembre 2014

Serem els primers!

La derrota del al referèndum sobre la independència d'Escòcia celebrat el passat 19 de setembre dóna als catalans l'oportunitat de ser els primers ciutadans d'una nació de l'Europa occidental que recuperen la seva condició d'Estat sobirà. 

Aquest matí, el president de la Generalitat, Artur Mas, ha signat el decret de convocatòria que ha de permetre celebrar una votació sobre la independència de Catalunya el pròxim 9 de novembre, sota l'empara legal de la llei de consultes que el Parlament va aprovar divendres passat. Dues dates joioses per "fer-ho, fer-ho bé i fer-ho junts", en paraules del mateix Mas. 

Una hora gran 


Després de la signatura, el president ha fet una declaració institucional. "Aquest és un homenatge que us tributem a totes les generacions de catalans i catalanes que ens heu precedit i que heu fet de Catalunya una terra de democràcia, de cultura, de convivència i de solidaritat. És una hora gran per a Catalunya; hi haurà un abans i un després. A fi de bé, espero", ha dit. "Ara és el moment de contrastar idees i projectes amb respecte i d'exercir la responsabilitat individual a les urnes". 

Mas ha evocat l'avançament electoral de 2012, el compromís assumit per dues terceres parts del Parlament de donar sortida a la demanda ciutadana de fer una consulta sobre la independència i la manera com s'ha fet el procés: "amb àmplies majories, unitat política en la diversitat ideològica, cerca constant del diàleg i respecte als marcs legals". En aquest punt, ha subratllat que es tracta d'una "competència exclusiva segons l'Estatut en vigor; constitucional, per tant" i ha demanat l'Estat espanyol que no interfereixi: "votant es resolen els problemes i votant neixen els projectes polítics. Quin contrast amb aquells estats democràtics que parlen i deixen parlar les nacions que els componen!", ha exclamat. Tot seguit ha adreçat un missatge conciliador als ciutadans espanyols. Mas els ha promès "un futur mejor para todos" i s'ha declarat disposat a negociar un nou marc de relacions després del 9N. Per últim, el president ha parlat en anglès per als líders i els pobles europeus: els ha explicat que som una societat plural i inclusiva -"el 70% de la població té el seu origen fora de Catalunya"- i ha apel·lat a la força de la democràcia. 

Un cop acabat el discurs, Mas ha sortit a la plaça de Sant Jaume, acompanyat d'alguns membres del Govern i el seu partit, a agrair el suport de la gent que s'hi havia concentrat: "cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra. Aquest és el meu lema".

El 'Big Bang' català

"S'ha acabat". A partir d'avui, res no serà igual en la política catalana. Així de contundents s'han mostrat els portaveus de la majoria de grups en la compareixença de l'expresident Jordi Pujol que ha tingut lloc aquesta tarda davant la comissió parlamentària d'Afers Institucionals. Fins i tot aquells que, com ERC, no volien fer llenya de l'arbre caigut, han acabat lamentant obertament que Pujol no hagi respost cap de les preguntes que li han estat formulades. 

En essència, es tractava d'esclarir cinc incògnites al voltant dels comptes que la família Pujol té a Andorra des de 1980 com a llegat de l'avi Florenci: una, si l'origen d'aquesta fortuna era lícit; dues, com s'ha passat d'un dipòsit inicial de 140 milions de les antigues pessetes als 4,8 milions d'euros actualment reconeguts per la banca d'aquell país; tres, si a banda d'aquest import se n'han defraudat d'altres; quatre, per què l'expresident no va regularitzar mai la seva situació fiscal, i cinc, a què obeïa ara la seva confessió. "De vegades decisions que es prenen en un segon poden condicionar tota una vida, i és el que passa com ara", ha dit Pujol. "És un segon que ha durat 34 anys", ha observat Albert Rivera, de Ciutadans. 

A més a més, i a la vista de la imputació judicial de tres dels seus fills i de diverses informacions aparegudes en premsa que eleven a més de 1.500 milions d'euros el patrimoni familiar, els grups de l'oposició han demanat si va existir finançament irregular de CiU en l'adjudicació d'obres i contractes públics per part de la Generalitat, i si l'entorn familiar de l'expresident s'hauria lucrat mitjançant el cobrament de comissions il·legals. "I el senyor Mas, n'estava al cas?", ha inquirit Rivera. 

La prova del cotó

En la seva declaració, Pujol només ha abordat una de les qüestions, i de manera molt vague. Ha explicat que els diners procedien de l'activitat d'intermediari que feia el seu pare, quan, des de Tànger, duia a terme transaccions en dòlars per a la compra i importació de cotó procedent d'Egipte i els Estats Units "amb la complicitat de les autoritats monetàries espanyoles" per proveir de matèria primera "la principal indústria del país". Després d'explicar "com va fer els diners", Pujol s'ha referit a la relació que mantenien pare i fill: una "barreja d'admiració i temor" pel seu compromís polític. "Després del meu empresonament el 1960, el pare va quedar tocat, obsessionat, enderiat. Li va agafar por i va treure uns diners a l'estranger en un moment molt favorable que ho podia fer, abans de la crisi bancària i industrial dels vuitanta. Per al dia que us n'hàgiu d'anar, va dir. Ho va fer com a reserva per si venien maldades, no per fer diners". Pujol ha admès que aleshores ell mateix "tenia por" que el seu "projecte polític i nacional podia fracassar", però no únicament pel risc d'involució política, sinó "per manca de recursos econòmics", ja que CDC no disposava d'ajut exterior "com altres partits".

Després de sentir les intervencions dels portaveus dels partits, Pujol els ha recriminat el tracte, entre acusatori i condemnatori, que l'han dispensat: "no puc entrar en aquesta mena de causa general". Visiblement enutjat, ha recordat que hi acudia "per la meva pròpia pressió moral" i que no en tenia cap obligació, i més després que la cambra el reprovés la setmana passada abans d'haver-lo escoltat. "Si no admeto que em renyi el meu pare, tampoc tolero que em renyi vostè", li ha etzibat Rivera. 

Sense passatge a Ítaca 

Només CiU s'ha mostrat condescendent amb el testimoni de l'expresident. El seu portaveu, Jordi Turull, ha dit que parlava "des del dolor" i ha acusat la resta de grups d'acarnissar-se'n, de "no voler escoltar-lo" i de "parlar des de l'estómac i la bilis". A Alícia Sánchez-Camacho l'ha acusada de parlar "des de les clavegueres de l'Estat". El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, i Gemma Calvet, d'ERC, han estat elegants en les formes -tots dos tenen els seus motius: els republicans sostenen el Govern de Mas i la sociovergència torna a prendre volada com a alternativa entre els sectors més porucs de la federació-, però insistents en el fons. En el torn de rèplica han retret Pujol que no atengués cap pregunta. 

Molt més expeditives s'han mostrat les dretes i les esquerres. Quant a les primeres, Sánchez-Camacho ha menystingut el llegat de 23 anys de presidència: "la seva trajectòria -ha afirmat- comença i acaba al Palau de la Música". Per moments, Rivera ha tractat Pujol de "delinqüent" i s'ha mostrat complagut perquè "aquells que deien que Espanya ens roba s'ho han de menjar amb patates perquè els que robaven estaven al seu govern". 

El portaveu d'ICV, Joan Herrera, ha criticat que aquest escàndol arribi "en el pitjor moment"; ha acusat el compareixent de fer una "defensa legal i no política", pensant en les causes obertes contra el seu entorn familiar, i li ha demanat que "estiri de la manta" en l'afer del 3%. 

Tampoc no s'ha tallat un pèl David Fernàndez, de la CUP. Fernàndez ha saludat Pujol com un "estadista al servei d'Espanya", un encobridor del terrorisme d'Estat i un president que no va voler atendre les denúncies per tortures formulades pels independentistes detinguts el 1992, en motiu de la ràzzia olímpica. Per tot això s'ha referit a ell com un personatge amortitzat: "els Països Catalans ja no són Espanya i vostè no és Catalunya". A més, ha desautoritzat la narració inicial de Pujol -"vostè ha explicat la por dels rics; jo li parlaré dels que ja no tenen res"- i ha desmentit la seva honradesa: "sí és un polític corrupte perquè el frau fiscal és una forma de corrupció". El portaveu de l'esquerra independentista ha afirmat que "l'oasi català era un femer amb olor de perfum" i ha equiparat el funcionament de les institucions en benefici d'uns quants amb la màfia. Abans d'abandonar la comissió -"si no respon cap pregunta, sortirem de la sala"-, Fernàndez ha sentenciat que "el procés enterrarà el pujolisme". "Aquest viatge cap Ítaca va començar sense vostè i acabarà sense vostè. Bon vent i barca nova!" 

Canvi de paradigma 

Per moments, la compareixença de Jordi Pujol ha estat un guirigall, però dibuixa ben a les clares la fi d'una època. Amb Pujol, ha caigut un mite: "un dels pares de la Catalunya contemporània", com algú l'ha definit avui. Si alguna cosa ha quedat en entredit avui ha estat l'autoritat moral del personatge, tant per les diferències entre el seu discurs públic i la seva vida privada, com per algunes insinuacions: "si continuem serrant les branques d'aquest arbre cauran tots els nius". "Jo encara puc espatllar la meva biografia", va declarar l’any 2012 al programa El convidat d'Albert Om. Avui, el periodista veu complert aquell vaticini: "el seu discurs final, aspre i desbocat, ens ha deixat amb la desagradable sensació d’haver sigut testimonis del seu funeral polític".

Fa temps que a Catalunya s'albirava un final d'etapa. Artur Mas parlava llavors de la necessitat d'encetar una segona transició o transició nacional. Al final, però, tot s'ha precipitat. Hi ha qui parla de canvi de règim, o de paradigma, i qui vol la independència per canviar-ho tot. "S'ha acabat l'estelada per amagar les vergonyes", vaticinava Sánchez-Camacho. "Bon vent i barca nova", deia Fernàndez. 

Sense conèixer-ne encara el rumb defintiu, Catalunya està reescrivint la seva història recent: una història de clarobscurs, d'encerts i de fracassos, de fites i de renúncies. "Escrigui el quart volum de les seves memòries, i expliqui el que no ha dit", suggeria Fernàndez. Mentre Espanya ha idealitzat la Transició, els catalans necessitem una catarsi col·lectiva. Foc nou. És el Big Bang català.

23 de setembre 2014

Aquell dia ha arribat

Els segles passen i les circumstàncies canvien, però el caràcter i l'actitud de l'Estat espanyol segueix immutable. Dies enrere, el ministre d'Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo alertava del risc de "balcanització" de la península si finalment se celebra a Catalunya la consulta prevista per al dia 9 de novembre. Contundent? "Es sólo un concepto geográfico", va aclarir. Fa dos dies, el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, va reivindicar la unitat d'Espanya i va qualificar d'"insensat" que un governant provoqui "l'esquinç d'obligar a triar entre ser català o espanyol", mentre el seu número 2, César Luena, afirmava que "Mas sembla un zombi". Ahir, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría defensava que "no es pot permetre que algú se salti la legalitat per veure què n'obté a canvi", i l'exportaveu del Govern Miguel Ángel Rodríguez feia córrer aquesta piulada: "Acaban de agredir a Artur Mas en las Ramblas. Tú también le tienes ganas ¿eh?" També hi han dit la seva l'expresident José Maria Aznar, que ha demanat al seu successor que "elimini" el "clima d'efervescència independentista" i que no concedeixi més poders a Catalunya perquè "ja té els màxims que pot tenir", i Mariano Rajoy, que avui mateix ha alertat del "ressorgiment dels nacionalismes excloents a redós de la crisi econòmica". Sempre la mateixa insolència. 

"La gent castellana, per postrada que estigui, no transigeix amb res que s'oposi a sos punts de mira. S'ha fet lo propòsit que les regions de la Península, siguin les que siguin, han d'unificar-se baix sa direcció suprema, i no hi ha medi de fer-la cedir de bones a bones [...] Inútil és, doncs, que el catalanisme busqui termes mitjos per a arribar a un acomodo. Mentre nos mostrem indecisos, la gent del centre nos creurà dèbils, i avançarà cada dia més passos en la via de l'absorció [...] Hem de ser decidits i lògics. És precís que reclamem tot lo necessari per a aconseguir-ho: i lo necessari per a assegurar una legislació separada és un cos legislatiu separat, amb tribunals també separats, i amb autoritat executiva que, encara que sigui comuna, governi separadament a cada una de les regions de dret especial. En aquest punt ha de ser intransigent lo catalanisme".

Catalunya i Espanya, el 1886 

Davant d'aquesta realitat obsessiva i abassegadora, a finals del segle XIX, dues doctrines polítiques de nou encuny sorgides a Catalunya, el republicanisme federal i el catalanisme, llançaren la seva proposta per reformar l'Espanya de la Restauració. En aquell moment, homes com Valentí Almirall -polític, advocat i periodista (El Federalista, El Estado Catalán, Diari Català, La Imprenta i L'Avens)- confiaven a assajar una cosa inèdita -una quimera, a la vista de la història: la "unió lliure i espontània de les distintes regions", sota una forma federal o confederal. "Lo nostre ideal és la unió i bona amistat entre tots los individuos dintre d'una col·lectivitat, i de totes les col·lectivitats dintre de grans agregacions. Volem la llibertat, no per aislar-nos i tancar-nos dins les muralles de sospites i enveges sinó per utilitzar-la agrupant lo major número possible d'hòmens i pobles per a los grans fins de l'avenç i de la perfecció. Com l'antiga llegenda, separem per a unir. Com més amics més clars, diu l'adagi de la terra. Volem, doncs, anar molt clars amb tots los que tenen interessos comuns amb nosaltres, a l'objecte de poder ser ben amics". És la utopia d'una Espanya esvaïda. 

El 22 d'abril de 1886 -res a veure amb Sant Jordi, però-, Almirall va presentar al Centre Català de Barcelona Lo catalanisme, obra de capçalera de l'aleshores anomenat catalanisme regionalista o particularista: d'àmbit social i polític, ideològicament plural i interclassista, progressista i republicà; tot i que creia que recuperar l'autogovern de Catalunya sobre la base de les antigues constitucions era més important que no pas el model d'Estat. 

"La situació trista i vergonyosa de la nació en general; lo rebaixament del caràcter castellà, incapaç de dirigir-la; la desnaturalització i degeneració del català, són motius més que suficients per a que vulguem separar-nos del camí que a tal punt nos ha portat. Res nos queda ja per perdre, i per lo tant, en qualsevol canvi sols nos exposem a guanyar-hi. 

La responsabilitat és correlativa a la llibertat, i lo que viu dirigit per un altre té la llibertat almenys restringida. La responsabilitat que ens alcança en l'actual postració de les regions de la Península, en general, i de la nostra, en particular, naixerà si per cas, de no haver fet tot lo que podíem per a treure la direcció als que la portaven. 

La imposició castellana se fa sentir tant o més que mai, puix se'ns tracta com un poble vençut. Al que conserva una mica només de l'esperit de dignitat i d'independència, al veure el tracte que se'ns dóna, li surt a les galtes la vermellor de la ira o de la vergonya. 

"Tot ho hem provat dins de l'unitarisme, i res no ha donat cap millora [...] D'aquí ve que el primer mòbil del nostre catalanisme sigui l'afany de regenerar-nos. Des del moment que ens hem despertat, no podem resignar-nos al paper passiu que se'ns ha obligat a representar fins ara [...] Si la causa principal de la nostra degeneració és la falta d'espontaneïtat en lo desenrotllo del nostre poble, subjecte i supeditat a un altre de temperament oposat, al punt mateix que recobrés la personalitat se trobaria en condicions d'entrar en millora. No es notarien tal vegada grans efectes de moment. Tal vegada, al principi no sabríem avenir-nos a moure'ns sense caminadors, i fins faríem alguns disbarats o tonteries. Lo qui surt de tutela necessita algun temps per acostumar-se a les responsabilitats i obligacions que sa nova obligació li imposa [...] Lo nostre passat respon del pervenir, i si abans de perdre la personalitat vam saber crear institucions i fer lleis que són eloqüent testimoni del bon sentit del nostre poble; si sapiguérem arreglar-nos dintre de casa de tan bona manera, que ocupàvem un lloc honrosíssim en lo concert dels pobles civilitzats, és segur que recobrada la personalitat, tornaríem a fer alguna cosa profitosa. 

Quan una nació, en general, se troba en situació tan dolenta com l'actual d'Espanya i de Catalunya, sols una sacsejada que remogui tots los elements que les constitueixen pot ser lo principi de millora [...] La varietat ha de substituir a la uniformitat; la llibertat a l'autoritarisme. 

Los agravis que hem rebut constantment i els que ens estan amenaçant encara, són la legitimació més completa del nostre catalanisme. Són aqueixos de tal naturalesa que ens autoritzarien fins a proclamar la separació [...] Si algun dia la pura necessitat nos obligués a pensar en tal extrem, la tristesa i el dolor ompliria el pit de tots els catalans reflexius".

I aquell dia ha arribat.