29 de novembre 2013

El PP i Canal 9 (o com morir matant)

Aquest migdia el Govern valencià del PP ha clausurat la cadena de televisió autonòmica Canal 9, enmig d'un espectacle grotesc que ha estat retransmès en directe pels periodistes que s'havien resistit a abandonar els seus llocs de treball al centre de producció de Burjassot. A les 12:19h i després d'una primera temptativa frustrada a les dues de la matinada que he pogut seguir en directe a través del canal de notícies 3/24, la policia espanyola finalment ha aconseguit accedir acompanyada d'un jutge a les instal·lacions del control central de la corporació i ha fet possible el fade to black. 

La desconnexió del senyal posa fi a 24 anys d'emissió ininterrompuda i suposa la mort de la ràdio i televisió públiques valencianes. El tancament és "definitiu i inapel·lable" i l'executiu d'Alberto Fabra el justifica per raons de prioritat econòmica. Si fem cas al president de la Generalitat, els diners que costaria RTTV es destinaran ara a escoles i hospitals. Tot plegat, una broma de molt mal gust que no se sosté per enlloc i que, molt possiblement -i tant de bo!-, acabarà passant factura al PP a les urnes. 

La veu del seu amo 

Durant els 18 anys d'hegemonia social i política en què la dreta espanyola ha governat el País Valencià, Canal 9 ha estat tot el contrari d'allò que havia de ser. Va nàixer, en teoria, amb dues finalitats ben clares; les mateixes que pocs anys abans havien inspirat la posada en marxa de TV3 al Principat i d'ETB al País Basc. D'una banda, Canal 9 -i més tard la resta de canals i emissores radiofòniques del grup que s'hi van afegir- havia de contribuir a la creació d'un espai comunicatiu valencià enmig d'un territori desvertebrat, identitàriament confús i confós, i massa avesat al localisme, com molt bé explicava mesos enrere Toni Rico. Per fer-ho, Canal 9 -com TV3 i ETB- utilitzaria conscientment el valencià com a llengua vehicular. D'aquesta manera seria possible el segon objectiu: dignificar l'idioma i contribuir a la seva normalització social. I encara una altra cosa: a nivell informatiu, Canal 9 havia d'acostar als televidents la informació de proximitat tot reflectint i interpretant la realitat plural valenciana, i això equivalia a donar veu als diversos accents polítics i socials. 

Això és el que hauria d'haver estat en teoria i no ha estat a la pràctica. I no ha estat, entre d'altres raons, perquè, en el fons, Canal 9 va ser també ideada per contrarestar l'acceptació, la influència i el ressò mediàtic que TV3 tenia al sud del riu Sénia gràcies a la xarxa de repetidors finançada amb aportacions ciutadanes per Acció Cultural del País Valencià. 

Ben aviat decaigué l'aposta per la normalització i l'extensió de l'ús social de la llengua. El cinema i la major part d'espais d'entreteniment -de dubtosa qualitat, tractant-se d'un mitjà públic- eren únicament en castellà. El valencià quedava relegat a les sèries de producció pròpia, els informatius i alguns programes menors. Parlo amb cert grau de coneixement. Durant el poc temps que l'acord de reciprocitat entre les dues Generalitats -la de dalt i la de baix, com les anomenava Ramon Barnils- va estar vigent, guaitava amb delit la programació de Canal 9 (també d'IB3 fins que el PP de les Illes també la va fer caure del nostre multiplex). Jo també em vaig enganxar a L'alqueria blanca, i per passar l'estona cada vespre reia una estona amb un programet d'humor blanc on hi sortien tots els tòpics (el llaurador, la taronja, el turisme de sol i platja) i sempre acabaven els gags cridant "quina gentola!".

Però el veritable programa d'humor venia després i es deia Notícies 9 (Nt9). Més que un informatiu, allò semblava el gabinet de premsa del PP. La realitat només tenia una lectura, la seva. Els altres agents socials i polítics no existien. Bé, de fet, potser sí que existien, però només a voltes: quan calia apel·lar a l'enemic exterior, i en general eren tan pèrfids i poc recomanables que no els sentíem ni vèiem mai. Per tant, no és que fossin ignorats; és que directament eren vetats, censurats i proscrits. Ens referim a persones i entitats com Eliseu Climent, l'Associació Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, l'Associació de Víctimes de l'accident del metro de València o grups de música com Obrint Pas, entre d'altres. Ara, des que RTVV ha escapat al control del PP, tots ells -i la gent del PSPV, de Compromís i d'EU- han passat pels platós de Canal 9, però això no fa bons de la nit al dia els treballadors i treballadores d'aquell mitjà. 

Sens dubte, hi ha professionals que hi han lluitat, que s'hi han significat i que, com a conseqüència de les seves denúncies, han estat rellevats de les seves funcions i condemnats a l'ostracisme, però no és menys cert que també hi ha qui, durant anys, ha amagat el cap sola l'ala i ha estat còmplice necessari de tot plegat; transigint amb la censura i la manipulació, aplaudint el tancament de TV3 en aquelles contrades i actuant al dictat dels seus patrons. Són molts els qui només han alçat la veu quan han vist perillar el seu lloc de treball. 

"No els crèiem capaços d'açò", han dit alguns en referència al PP. Doncs ja us ho podíeu imaginar. Per a mi, la jugada està molt clara: el PP sap que està a punt de perdre l'hegemonia política al País Valencià en favor de Compromís -fins i tot al cap i casal- i no està disposat a deixar en mans de l'oposició -o pitjor, dels mateixos professionals- una estructura comunicativa com RTVV que pugui contribuir a revalencianitzar la societat i a qüestionar l'herència política, lingüística i econòmica del govern actual. Política de terra cremada, vaja; tot i que d'aquestes cendres en pot sortir la millor saó

14 de novembre 2013

El pacte entre Esquerra i Convergència ja és una realitat a Alella, a desgrat d'Unió

L'entrada de CiU al govern municipal d'Alella era només qüestió de temps. El que ningú no es podia imaginar és que, arribada l'hora de la veritat, el pacte només inclouria regidors de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), i cap d'Unió. 

Fa més d'un any que la federació nacionalista feia mèrits per veure's recompensada i desplaçar el PSC al capdavant de l'Ajuntament, molt especialment després del suport de CiU a la declaració d'Alella com a territori català lliure i l'abstenció al pressupost per a 2013. En els darrers temps, fins i tot els escrits al butlletí municipal de la seva cap de files havien fet un viratge inesperat de 180 graus i havien passat de fuetades a glosses d'amor no correspostes per un alcalde indolent. Certament, el republicà Andreu Francisco, amb aquell domini del tempo polític que el caracteritza, hauria estirat al màxim l'acord per fer-l'hi digerible al PSC -el seu soci de govern- i, de passada, fer patir una mica els convergents. Però no ha estat aquest l'únic motiu perquè tot s'hagi dilatat. La inesperada renúncia al càrrec de l'únic regidor d'Unió, Benjamí Izquierdo, el passat mes d'octubre ens en dóna les claus. 

Joc de cadires a CiU 

Oficialment, tant a ERC com a CiU, la necessitat i l'oportunitat d'aquest pacte a escala local s'explica pel context polític que viu el país, el procés d'autodeterminació, el suport parlamentari dels republicans a Artur Mas i un eventual acord de Govern entre les dues formacions a nivell nacional. "Cal donar exemple", diuen uns. "Hem d'estar preparats pel que vindrà", afirmen els altres. 

A CiU, la principal valedora de l'entesa amb Francisco ha estat la seva cap de llista, Cristina Xatart, i l'executiva local convergent; una direcció completament renovada i de la seva màxima confiança. També n'era partidari Benjamí Izquierdo; no així UDC, que l'endemà de fer-se pública l'ampliació de l'equip de govern es despatxava amb una piulada a les xarxes socials en la qual se'n desmarcava obertament i ventilava públicament que l'acord s'havia fet a les seves esquenes. 


A diferència de Xatart, el regidor d'Unió s'havia mostrat tothora molt mesurat en les crítiques al govern i sovint s'havia lamentat de la poca incidència de la tasca de l'oposició, i de la molta feina que es podria fer de dins estant. La seva dimissió, oficialitzada en el ple d'octubre, no va agafar ningú per sorpresa. En privat, Izquierdo va rebre paraules d'ànims de tots els membres de l'equip de govern -"cap ni una", en canvi, dels seus correligionaris-, i l'alcalde fins li va demanar que s'hi repensés, que comptava amb ell per assumir tasques de responsabilitat. 

Públicament, els motius per deixar l'acta de regidor obeeixen a raons professionals. Excuses de mal pagador, ja que en el fons hi trobem les desavinences amb Xatart relacionades amb el seu lideratge i el tracte dispensat a la secció local d'UDC, com més va més menystinguda i bandejada per part dels seus socis. I és que, segons els democristians, Xatart no sols hauria fet foc nou dins de CDC -amb la sola excepció de Francesc Reverter-, sinó que ara pretenia fer aquest salt acompanyada únicament de persones de la seva corda. Amb aquesta finalitat hauria exigit el cap del regidor d'Unió. 

Un cop eliminat Izquierdo, es tractava de fer córrer la llista fins al número sis de la candidatura electoral, Jordi Bofill. En el mateix ple d'octubre, CDC va cuitar a presentar la renúncia del número quatre, Lluís Roca. El que ningú no s'esperava és que la número cinc, allunyada fins ara de la política local activa, acceptés el càrrec. Es tracta de Rosa Rubio, la dona de l'anterior president de CDC a Alella, Miquel Minguell, i això explica moltes coses si tenim en compte la pugna amb la vella guàrdia de l'agrupació local.

La venjança d'Unió 

La fotografia de família de la passada campanya electoral ja és història. El pas d'Izquierdo per l'Ajuntament haurà estat fugaç. Marxa decebut amb la política partidista, però satisfet de la seva contribució a la millora de la gestió municipal. Rere seu deixa la imatge d'una persona afable, dialogant i constructiva. Era d'Unió perquè l'hi van dir que se n'havia fer si s'hi volia presentar, i no estrictament per convicció ideològica: Izquierdo va ser l'únic electe del seu grup que va prometre el càrrec "per imperatiu legal" i no va fer mai cap escarafall a les resolucions plenàries referides als Països Catalans; ben al contrari de la seva predecessora, Carmen Tort-Martorell, per a la qual eren pura entelèquia. 

Precisament la filla d'aquesta darrera, Inés Alegre, era la següent representant d'Unió en la llista electoral de CiU, en el número set. No hi estava interessada, i per això Unió no va presentar batalla; però en un context de joc net, la baixa d'Izquierdo hauria estat suplerta per un altre membre de la seva formació. Així doncs, el pas de 7 a 10 regidors de l'equip de govern ha deixat Unió fora de l'Ajuntament. Per als democristians es tracta d'un fet "molt greu" que no estan disposats a passar per alt i que obre la porta a futures candidatures o coalicions electorals diferents de les actuals. 

Una cartera per a tres regidors 

El pacte de govern entre ERC, PSC i Convergència dóna a Cristina Xatart la primera tinença d'alcaldia i una cartera especialment creada per a ella anomenada Promoció d'Alella. Els altres dos regidors nacionalistes donaran suport al govern, però no assumiran la gestió de cap àrea. 

Tot i que les atribucions de Xatart poden créixer d'aquí al final del mandat -per exemple, assumint la presidència del Consorci DO Alella-, la jugada, com hem vist, no li ha sortit del tot rodona. A Andreu Francisco, en canvi, totes l'hi ponen: enforteix el govern en la mateixa proporció que afebleix l'oposició, reduïda a la mínima expressió; troba recanvi a un PSC en hores baixes com a soci per a 2015 i garanteix alhora la continuïtat del projecte polític que ell representa. 

El PSC com a convidat de pedra

Els acords entre Esquerra i Convergència s'incrementaran a mida que avanci el temps i s'aproximi el xoc de trens entre Catalunya i Espanya. Recentment, CDC ha abandonat el govern de Castelldefels, que queda ara en mans del PP i UDC. A escala local, ERC i CiU governen plegats El Masnou des de 2011, i això mateix que ha passat a Alella s'acaba de produir també a Teià: en breu, CiU, ERC i PSC foragitaran de l'alcaldia els independents de GdT. 

Els socialistes alellencs, per la seva part, fan el cor fort. Conserven intactes les seves atribucions -les àrees, justament, més qüestionades per CiU els darrers anys- i la tercera tinença d'alcaldia. La seva única esperança, hores d'ara, passa per rendibilitzar electoralment la visibilitat de les regidories de Serveis Socials i d'Emprenedoria i Ocupació per tal d'esquivar la desfeta que els vaticinen totes les enquestes. Això si el PSOE o Pere Navarro no ho acaben d'esguerrar tot, és clar.