02 d’octubre 2013

Els Països Catalans, una colònia tributària

A l'edat mitjana, els exèrcits musulmans establerts a la península ibèrica tenien el costum d'assolar cíclicament les terres cristianes a la recerca de bons botins. 

Aquestes expedicions militars s'anomenaven asseifes i se solien dur a terme pels volts de l'estiu, un cop recol·lectades les collites. Qui les patia tenia plena consciència que n'era víctima i que allò era un robatori en tota regla. Aquest tipus de punició duia aparellat un missatge implícit que resultava impossible de passar per alt: era la millor manera de deixar clar qui manava en realitat, encara que estigués lluny. 

Ara seria inconcebible tractar així els membres d'una confessió religiosa determinada, però no passa res si qui en rep les conseqüències és una comunitat lingüística i cultural que habita dins les fronteres d'un Estat compost i aparentment democràtic perquè llavors estaríem davant d'un afer intern d'aquell Estat, segons la lògica de les relacions internacionals. 


Import de les retallades aplicades a causa de la crisi en diversos àmbits 
en relació amb la capacitat econòmica del PIB català per generar la
 riquesa equivalent, expressada en temps (dies i/o anys).  
Sortosament, els temps han canviat i en l'actualitat l'apropiació de la riquesa generada per una col·lectivitat en un territori concret es practica de forma més refinada a través dels mitjans previstos a la fiscalitat en diversos períodes de venciment: mensuals per als assalariats, trimestrals per als autònoms i anuals per a totes les persones físiques. La individualització de les càrregues i la complexitat del sistema fa que, en moltes ocasions, aquest maltractament no sigui percebut com a tal pel contribuent; oimés quan creu que suporta una pressió fiscal similar a la mitjana estatal, que és beneficiari de la mateixa despesa pública i que, en definitiva, és la seva obligació ètica i moral col·laborar econòmicament al finançament de determinades infraestructures i al sosteniment de serveis públics i prestacions universals. 

Però què passa quan de forma sistemàtica -i no de tant en tant- els habitants d'un territori concret -i no de qualsevol territori- contribueixen en major grau a les arques públiques en relació al seu pes demogràfic, la seva capacitat de generar riquesa o els serveis que reben de l'administració? Llavors probablement diríem que es comet amb ells una injustícia. 

I si, com a conseqüència de tot plegat, la competitivitat d'aquest territori se'n ressent i els seus ciutadans veuen com s'empobreixen al temps que minven les seves oportunitats formatives i laborals? Llavors probablement pensaríem que l'Estat hi està fent un mal negoci, ja que tothom sap que les empreses serioses inverteixen més recursos en les seves divisions més rentables, i no al revés. 

I si al final resulta que aquesta lògica respon a un pla perfectament traçat, assumit i aplicat per l'Estat? Llavors convindríem que a més d'una injustícia i d'un mal negoci és alguna cosa molt més greu; "una asfíxia premeditada", va anomenar-la, l'any 1985, Ramon Trias Fargas. Fent balanç de la Transició espanyola, el qui fóra conseller d'Economia i Finances de la Generalitat tenia claríssim que "el centralisme [...] ens esperava a la vuelta de la esquina amb l'arma més subtil, dissimulada i més eficaç de totes: l'escanyament financer. I això es va preparar meticulosament des del primer dia". 

Doncs bé, ja coneixem el resultat del botí que l'Estat espanyol s'haurà endut en la seva darrera campanya de rapinya. I és que justament ahir el ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, va presentar el projecte de pressupostos generals de l'Estat per a l'any vinent i, com de costum, el sedàs de les raons d'Estat i de la solidaritat interterritorial amb altres comunitats autònomes ha tornat a plomar els Països Catalans. 

Tot i que una llei orgànica com l'Estatut estipula que la inversió de l'Estat en infraestructures a Catalunya ha de ser del 19%, d'acord amb la seva contribució al PIB espanyol, el Govern del PP només n'hi ha consignat per al 2014 el 9,6%: 994 milions d'euros, que representen el 25% menys que l'any 2013! Al País Valencià la davallada és del 9% i a les Illes Balears, del 5,7%. 

No és estrany, doncs, que en els darrers anys s'hagi escampat entre àmplies capes de la societat catalana el convenciment que "Espanya ens roba" i la sospita que, més enllà d'una gestió maldestra de les institucions per part dels partits polítics, el dèficit públic i el deute acumulat de les nostres administracions és conseqüència, en primer lloc, del sistema de finançament sancionat a la Constitució espanyola. 

Stricto sensu hauríem de parlar d'espoli fiscal. Les mateixes Nacions Unides consideren que una balança fiscal negativa superior al 4% del producte interior brut d'un territori únicament respon a una política de tipus "colonial". Al Principat, l'espoli és del 10,2% del seu PIB (entre 16.000 i 22.000 milions d'euros anuals que se'n van i no tornen, segons les fonts); al País Valencià, del 6,3% (5.500 milions) i a les Illes, del 14% (3.000 milions). Com posa de manifest el vídeo El preu de ser espanyols, ni les mateixes colònies d'ultramar eren objecte d'aquesta depredació per part de les seves metròpolis en l'època d'apogeu del colonialisme. 

L'actual context de crisi econòmica i la supèrbia amb què es comporten els diversos governs del PP -el central i els regionals- estan obrint els ulls a molts ciutadans del País Valencià i les Illes, també en aquest camp. Des d'aquest punt de vista, l'esborrany de pressupostos per a 2014 ens dóna a tots nous arguments per fer via plegats al marge de la voracitat de Madrid.