13 de setembre 2013

La Via Catalana a Vinaròs

Dimecres, més d'un milió i mig de catalans i catalanes van participar en la Via Catalana cap a la independència. Centenars d'alellencs i alellenques s'hi van abocar. La majoria va acudir als trams 433 i 434, entre les rotondes del Masnou i Montgat, a l'antiga carretera N-II. D'altres van anar més lluny: el nucli local de l'ANC va organitzar un autocar de 55 places amb destinació a Sant Carles de la Ràpita (al tram 36) i diverses colles d'amics i famílies es van repartir per altres punts dels país: Santa Coloma de Farners, Amposta, L'Ampolla... Nosaltres vam anar a Vinaròs, al País Valencià. 

El trajecte per autopista va ser molt emotiu i revelador alhora; una mostra inequívoca que el moviment social a favor de la independència és transversal i que el procés no té aturador. A quarts d'onze del matí, el trànsit a l'AP-7 en direcció al sud era dens i no permetia sobrepassar els 90 km/h, amb milers de cotxes guarnits amb estelades, de tots els models i cilindrades, plens de persones somrients, orgulloses dels fets que anaven a protagonitzar. Estamos que nos vamos, s'hi podia llegir al vidre del darrera d'un cotxe d'alta gamma. 

Lo Sénia no és frontera 

Vam arribar al pont de la N-340 sobre el riu Sénia poc abans de la una del migdia, de manera que vam fer una breu incursió per reconèixer el terreny fins a la localitat castellonenca de Vinaròs, que és a 10 quilòmetres de distància. Feia poc que el Tribunal Superior de Justícia de la comunitat havia autoritzat la manifestació convocada per Acció Cultural del País Valencià en un tram de 400 metres. En aquells moments, al costat català només hi havia les unitats mòbils TVE i Catalunya Ràdio, un parell de vehicles dels Mossos d'Esquadra i mitja dotzena de manifestants que feien temps vora un camp de tarongers. Al costat valencià, en canvi, l'eix central de la carretera estava ple de balises i el desplegament de la Guàrdia Civil era imponent. Com emula Joan Rusiñol en la seva crònica al diari Ara d'ahir, per uns instants jo també em vaig imaginar al bell mig d'un spaghetti western. 

Arribada l'hora, els agents de la Benemérita van constrènyer els manifestants al carril dret de la via. A 400 metres clavats del checkpoint -ni un de més, ni un de menys- hi havia quatre lleteres dels antiavalots custodiades per un cordó de gegantassos amb cara de pocs amics. L'actitud era intimidatòria, però passiva. Ocupaven tota la calçada, amb la sola excepció del voral. En aparença, ningú no els comandava; de manera que no van donar consignes expresses als concentrats, que dubtaven entre aturar-se o prosseguir la marxa. La resolució d'uns quants valents per donar forma a la cadena i de tibar-la cap a Vinaròs va deixar enrere el dispositiu de seguretat, encerclat de joves, adults, infants i famílies amb estelades. Va ser llavors quan els agents van ordenar-los que abandonessin la calçada. Allò de "todos a la cuneta" va sonar fatal. 

Quan va ser l'hora de marxar, els agents van provar d'impedir el retorn a alguns manifestants. Aquesta actitud va merèixer la reprovació de la gent. En Pol, amb l'Iu al coll, els deia que sols cercaven la provocació. "Per què us vestiu així, amb cascos i escuts?". "Por si nos tiran piedras", va respondre un agent. Un senyor gran els deia que allò estava "muy mal organizado" y que ja li ho podien trametre "a su capitán o comandante"; a la qual cosa la seva muller hi afegia: "y se lo digo yo, que soy hija de Guàrdia Civil". 

En aquell ambient de crispació, els piròmans es van inflamar. L'exdiputat al Parlament de Solidaritat Alfons López Tena i el president del Cercle d'Estudis Sobiranistes, Maiol Sanaüja, van provocar, amb crits i empentes, la seva detenció. Després d'aconseguir ser alliberats gràcies a la pressió popular -"llibertat, detinguts!", cridava tothom- hi van reincidir i la Guàrdia Civil va tornar a detenir-los. L'espectacle va ser patètic, però va acontentar les dues parts. López Tena va tenir la dosi de protagonisme que cercava i el seu comportament ha servit els mitjans espanyolistes per centrar l'atenció en aquest episodi. Ben a prop, l'exdiputat valencià d'ERC al Congrés, Agustí Cerdà, s'ho mirava amb incredulitat. 

Un quilòmetre de pancatalanisme 

Fetes les degudes comprovacions a través de Google Maps, la Via Catalana (o Valenciana, tant és) va penetrar un quilòmetre en província de Castelló, fins al trencant amb l'anomenada carretera de la costa. En aquell indret la capçalera de la marxa va topar amb una nova barrera policial, rere la qual s'aixoplugaven mitja dotzena d'ultres que feien voleiar una bandera espanyola davant la indiferència dels assistents. Amb les mans entrellaçades, la gent va provar d'esquivar el bloqueig a través dels camps de garrofers mentre era tots i cadascun dels presents era enregistrat en vídeo per les càmeres de la Guàrdia Civil. 

També hi havia Canal 9, a qui molts van recriminar la "manipulació informativa". Dos xicots, brandant la bandera de les quatre barres amb la franja blava, esperonaven els periodistes a gravar. "Ací també hi ha valencians!", els deien. 

L'espantall del pancatalanisme fa el joc al PP. No era el cas de la cadena humana, però i què si ho hagués estat? Alguns assistents bromejaven amb la idea de sol·licitar "asil polític" a Catalunya i un alacantí ens deia que alguna grinyola en aquesta democràcia quan "resulta normal que el PP i el PSOE es presentin a Catalunya, però que partits com Esquerra o la CUP ho facin al País Valencià sigui vist com una provocació".

Entre desemparats i esperançats 

Ni la Muixeranga a les 17:07, ni Els segadors a les 17:14. Al tram -1 de la Via no es va entonar cap himne; els càntics més corejats van ser dos: País Valencià, Països Catalans i el nostre valencià, el català de tots. Segons ACPV, entre 3.000 i 5.000 persones van respondre a la seva crida. La majoria procedia dels pobles de la rodalia, però també n'hi havia d'Almenara, Benicàssim, Crevillent, Gandia, Elx, Sueca, València o Vila-real. Com en Francisco Plaza, un militant històric de les lluites socials a Castelló amb qui vam xerrar pels carrers d'Alcanar. S'hi va arribar en cotxe de línia, després d'assabentar-se, el dia abans, de la prohibició inicial decretada pel Ministeri de l'Interior. Per a ell, que és nascut en un poblet de Castella-La Manxa, "s'ha de fer costat als independentistes catalans, i després s'ha de lluitar per la consecució de la República a Espanya perquè les relacions entre els dos països siguin fraternals". 

A diferència de molts valencians que temen quedar orfes si el Principat s'emancipa, per a Josep Barberà, a qui li van faltar 52 vots per eixir escollit regidor per ERPV a Benicarló, la independència de pot ser un estímul. "Quan els empresaris valencians s'adonin de la marxa de l'economia catalana obriran els ulls i canviaran de parer. Llavors serà la nostra". I això Espanya encara ho ha de veure.