28 de juliol 2013

Francesc Desplà i Pere Company, cara a cara

En el darrer article ressenyava alguns punts de contacte, centrats en la figura del rei Joan II, entre els fets esdevinguts a Navarra a mitjan segle XIV i la política catalana d'aquell període. Tot plegat m'ha fet venir ganes de recuperar el fil de la guerra civil catalana i el conflicte remença que s'hi va barrejar per presentar-vos dos personatges històrics alellencs que encarnen a la perfecció els interessos de dos estaments enfrontats: nobles i remences. 

Alella patí de ple l'agitació social que es visqué a la Catalunya Vella a l'entorn de segona guerra remença, entre 1481 i 1486. Aleshores, al terme amb prou feines hi havia quaranta nuclis d'habitació -entre cases i masies- en els quals hi vivien a l'entorn de 200 persones, a tenor dels fogatges de 1470 i 1497. Una part important d'aquells camperols eren remences; pagesos adscrits a un mas i la seva gleva en virtut d'un contracte emfitèutic d'establiment amb caràcter perpetu que els prohibia abandonar aquelles terres, sota diverses penes de punició, tret que compressin la seva llibertat i redimissin econòmicament el seu senyor. A diferència dels aloers, els remences menaven terra d'altri: en detentaven l'usdefruit (el domini útil, se'n deia) però la propietat real (el domini directe) corresponia als senyors eminents: no només nobles, sinó també ciutadans honrats o la jerarquia eclesiàstica. 

A la parròquia de Sant Feliu d'Alella el principal llinatge nobiliari era la família Desplà, que va ostentar la titularitat de la Casa d'Alella durant prop de dos segles i, com a tal, retenia la domus o casa forta de les Quatre Torres. La Casa d'Alella era també anomenada casa del Terso [o del Terçó] perquè es repartia amb el rector un terç -sinó més- de les exaccions en espècies de fruits i grans que tothom -inclosos els Desplà- estaven obligats a satisfer a la parròquia en concepte de delme. 

A més d'una desena part de les collites, sobre els remences pesaven altres obligacions, com ara pagar censos, agrers i lluïsmes; així com restar sotmesos als mals usos, un seguit de preceptes legals que facultaven els senyors per maltractar, abusar i desposseir els pagesos i les seves famílies dels seus béns. 

'El temps de la servitud ja ha passat' 

Amb aquest crit, el camp català s'esvalotà a finals del segle XIV a causa de les males collites, les plagues, les epidèmies i l'ambició desmesurada dels nobles; es cremaren arxius, s'assolaren conreus i s'abandonaren molts masos: els anomenats masos rònecs. El conflicte havia emergit, però trigaria un segle a resoldre's. 

El 1462 esclatà la primera guerra remença, que s'inscriu com a conflicte social dins la guerra civil catalana que enfrontava el rei Joan II amb l'aristocràcia i la noblesa, que copaven les institucions representatives del Principat: les Corts, la Diputació del General i el Consell de Cent. La tensió i la divisió que vivia el país va afavorir el rei, que va sumar els remences a la seva causa. 

Comandats per Francesc de Verntallat, aquests s'havien fet forts a la muntanya osonenca, la Garrotxa i les Guilleries, i fins havien posat setge a Girona. Guanyada la guerra una dècada després, els remences no veieren correspostes les seves expectatives i, succeït Joan II pel seu fill Ferran II el Catòlic, es tornaren a sollevar el 1484. Aquest cop, la guerra afectà de ple el Maresme i la plana vallesana. Pere Joan Sala encapçalà els revoltats, que el gener de 1485 es van emparar del castell de Montornès (a la fotografia), on van derrotar l'exèrcit de la Generalitat, i van ocupar Granollers. Poc després, Sala seria vençut a la batalla de Llerona i decapitat a Barcelona. 

Tot i la desfeta, la fortalesa de Verntallat i la seva gent, va permetre els remences d'aconseguir l'arbitratge reial amb els nobles i negociar una sortida digna a les seves reivindicacions. Per dirimir-les, els remences enviaren una legació al monestir extremeny de Santa Maria de Guadalupe. Finalment, el 21 d'abril de 1486 el rei va dictar una sentència que permetia de redimir els mals usos previ pagament de 10 sous per cada mal ús (remença, intestia, àrsia, cugúcia, eixorquia i ferma d'espoli); això és, 60 per mas. 

Per a Paul H. Freedman, la dels remences fou la primera revolta pagesa que triomfà a Europa. Per contra, per a Àngel Casals i Valentí Gual, "la sentència va significar la restauració d’un sistema feudal que s’havia vist seriosament amenaçat". També lluny de la visió idíl·lica de Vicens Vives -el qual considerava que la sentència havia afavorit la consolidació d'una pagesia benestant (que ell anomenava pagesos grassos)-, Rosa Lluch sosté que, a la pràctica, molts pagesos no van satisfer la totalitat de la redempció. I n'explica el motiu: la por -real o imaginària- a hipotètiques escomeses per part de les autoritats reials, eclesiàstiques o senyorials en el futur. D'acord amb aquesta tesi, no fou per manca de capacitat econòmica que molts no es van redimir, sinó per la creença que si pagaven de cop el cens compensatori algun dia podien veure posats en dubte els drets sobre el seu mas. En el fons, s'havien acostumat a haver de demostrar documentalment per quins drets retenien certes terres o masies, i el recordatori de la condició d'homes propis, solius i afocats era un argument defensiu i acreditatiu d'aquests drets. 

Veïns enfrontats 

El 1462, Francesc Coromines, àlies Desplà, era el senyor d'Alella; diuen que en fou el més important. De fet, va ser ell qui va capbrevar totes les terres alodials sobre les quals tenia drets i atribucions. Coromines obtingué la jurisdicció -i en mudà el cognom- pel seu casament amb Elionor Desplà, filla de Guillem Desplà i pubilla de les Quatre Torres. La casa, a la fotografia, fou enderrocada i totalment refeta el segle XIX. A la documentació de l'època se l'anomena "militis" (cavaller) i "honorabili domini"

Com a conseller de Barcelona, Desplà intervingué en les lluites polítiques entre la Busca i la Biga, partit del qual en formava part. Amic del príncep Carles de Viana, tingué un paper destacat en el marc de la guerra civil contra Joan II. Segons Vicens Vives, en el conflicte que seguí contra França, Desplà va actuar com a intermediari per oferir el tron de la Corona d'Aragó a Lluís XI. 

La guerra civil es clogué el 1472 amb la Capitulació de Pedralbes; una pau en veritat inusual: sense vencedors ni vençuts. Sense patir-ne, doncs, cap represàlia, tornem a trobar Desplà exercint zelosament els drets feudals mercès a la derogació de Ferran II d'una pragmàtica del seu oncle Alfons el Magnànim que esmorteïa els abusos sobre els pagesos. 

Després de la sentència de Guadalupe, Desplà fou requerit formalment pel Sindicat Remença per tal que s'atengués a les resolucions acordades. Potser va ser un veí seu, Pere Company, qui li va parar els peus? 

Company fou un dels cabdills remences que va prendre les armes el 1484. Acabada la guerra, va ser un dels divuit síndics remences presents a Guadalupe. Després de quatre mesos de negociacions, el rei promulgà l'esmentada sentència i Company fou condemnat a mort, ja que la sentència amnistiava els pagesos però no els seus dirigents. El veredicte, però, restava condicionat: Ferran II el perdonaria si Company l'acompanyava en la conquesta del regne de Granada. I podria ser que se'n sortís prou bé i que tingués una llarga -llarguíssima vida- si aquell remença és el mateix Pere Company que va morir al llit el 25 de gener de 1539.

De Company de Vall a Can Viló 

Pere Company vivia a l'actual Can Viló, a la sagrera d'Alella. Representava la quarta o cinquena generació de la nissaga que hi residia, raó de més perquè l'heretat s'anomenés Company de Vall. Pels volts de 1412, Bernat Company -el seu besavi?- hauria fet una casa del que abans n'eren dues. La casa disposava d'un hort annex i es tenia per Bonanat Jonch; és a dir, la família Company gaudia de l'usdefruit però no per raó de cap establiment, sinó d'un sotsestabliment. Bonanat Jonch, doncs, no tindria el domini directe, sinó la dominació mitjana: "quidem domus dum erant separate et etiam nunch pro ut sunt una tenedo tenent in dominatione media per Bonanatum Jonch dicte parrochie ad censum decem septem solidorum barcinonensium singulis anniis solvendorum, hoc est, medietas in festo Nathalis domini et alia medietas in festo sancti Joannis mensis junii". Probablement, el domini eminent d'una de les finques originàries pertanyia al bisbat, i l'altra a la rectoria "a cens de 2 gallinas" o "a censo de seis dineros y dos pares de gallinas buenas y aceptables", segons les fonts. 

En qualsevol cas, els Company havien de satisfer a Bonanat Jonch un cens de disset sous cada any coincidint amb les festivitats de Nadal i Sant Joan. És possible que, amb els anys, el domini mitjà fos adquirit per un altre pagès d'Alella, Antoni Fontanills, que el 1523 vengué "un censal de pensio divuit sous que rebia sobre las ditas casas". 

El 1439, Joan Company -el seu avi?- confessava tenir en alou de la rectoria una "altra casa cuberta de teulada a cens de una gallina [...] que fou despues pallissa" i que el 1610 fou venuda al sastre Salvi Baró. Sobre les gallines que tocava pagar no hi ha unanimitat, de manera que donem per bo el testimoni que el rector Francesc Talavera deixà escrit al seu llibre de rendes, on s'afirma que "pagaran los dits Companys 5 gallinas de cens fins lo any 1609". 

Tot i el seu antagonisme, els Company se sadollaven i regaven l'hort amb l'aigua procedent de la Casa d'Alella que des de 1511 aquesta venia a la rectoria i que la rectoria, al seu torn, "subvenia" a "un sou de cens per la aigua que sobre eix del safareix". 

La nissaga dels Company de Vall restà vinculada a Alella fins a 1639, data en què Francesc Company vengué el mas al paraire Pau Cerdà, ciutadà de Barcelona. Avui, Can Viló torna a estar en venda.

23 de juliol 2013

Catalunya i la conquesta de Navarra

Ja hem vist com el Regne navarrès era cobejat pels seus veïns. L’aposta occitana primer, la conquesta de Mallorca, València i Múrcia després, i l’expansió mediterrània més tard, va distreure’n l’interès de la casa comtal de Barcelona. Amb tot, Aragó li va disputar els seus territoris orientals fins a ben entrat el segle XIII.

L’ideòleg de la conquesta de Navarra fou Ferran el Catòlic, que era rei d’Aragó i governador de Castella d’ençà de la mort del seu gendre, Felip el Bell, el 1507. Tot i ser de nissaga castellana, a Castella l’anomenaven “viejo catalanote”. El seu matrimoni amb Isabel de Castella i la unió dinàstica dels respectius regnes li va conferir un marge de maniobra polític, des de Castella estant, que les lleis catalanes i aragoneses, molt més garantistes, no li haurien mai permès. La seva regència va estar inspirada per un esperit de croada: va conquerir Granada, Canàries i diverses places africanes, va expulsar els jueus de la península i va impulsar l'evangelització dels pobles americans. 

El seu interès per Navarra no és clar, però venia de lluny. Abans de contraure matrimoni en segones núpcies amb Joana Enríquez, el pare de Ferran, Joan II el Sense Fe, havia estat marit de la reina Blanca de Navarra, on era anomenat l’Intrús perquè, tot i ser rei consort, contravingué el testament de la seva esposa i es negà, a la mort d’aquesta, el 1441, a cedir el tron al seu primogènit: el príncep Carles de Viana. Aquesta decisió abocà el país a la guerra civil. 

Joan II, doncs, fou rei de Navarra per usurpació. El conflicte navarrès immiscia també Catalunya, ja que Carles era l’hereu natural de la corona aragonesa. A més, les autoritats catalanes -Corts i Generalitat- eren netament partidàries del príncep, la qual cosa va traslladar la disputa dinàstica al Principat, immers en la primera guerra remença. Després d’alliberar-lo del seu captiveri a mans del pare, les institucions del país aconseguiren el 1460 a Vilafranca el reconeixement de Carles de Viana com a primogènit i lloctinent perpetu de Catalunya, i imposaren a Joan II la prohibició d’entrar a Catalunya sense el vistiplau de la Diputació. Només un any després de l’acord, Carles de Viana moria a Barcelona, sota sospita d’enverinament. 

Hi ha qui, com el professor Xosé Estévez, parla d’una "obsessió" per part de Ferran el Catòlic d’aconseguir un tancament de fronteres a la península ibèrica basat en els accidents naturals. Els casaments de la seva filla Isabel amb el príncep Alfons de Portugal, el 1490, i amb el seu germà Manuel, rei de Portugal, el 1497, després, apuntarien en aquesta direcció; però xoquen amb altres realitats, com ara la perseverança per estendre la dominació castellana sobre la baixa Navarra o el fet que Ferran recuperés de Carles VIII de França els comtats de Rosselló i de Cerdanya mitjançant la signatura del Tractat de Barcelona de 1493. 

És possible que el ressentiment que podia sentir Ferran II pel tracte que el partit navarrès vencedor de la guerra civil havia dispensat al seu pare l'impel·lís a venjar-se. El moment propici arribà el 1512: la monarquia hispànica -que tanta glòria li devia a la Santa Seu- era aliada del Papat en la seva guerra contra França. I Navarra, neutral fins llavors -exhausta després de sis dècades de querelles internes i perfectament coneixedora de les seves limitacions i de l'ambició dels seus veïns-, anava a cometre un error de càlcul. El 18 de juliol signava amb França el tractat de Blois, que teòricament restituïa als reis navarresos les possessions patrimonials de la casa de Foix, el ducat de Nemours i el Bearn.

Perfectament assabentat del contingut d'aquestes negociacions, Ferran II feia temps que havia passat a l'acció: el 12 de juliol va esbombar un acord d'aliança entre Navarra i França que era fals, i nou dies després els seus exèrcits iniciaven la invasió. El gruix de les tropes estaven integrades per biscaïns, alabesos i guipuscoans; un fet que encara cou des de la perspectiva del nacionalisme basc. També hi participaren tropes aragoneses comandades per l’arquebisbe de Saragossa i un exèrcit auxiliar anglès conduït pel marquès de Dorset.

En el terreny militar, l'operació va ser confiada al Duc d’Alba, Fadrique Álvarez de Toledo, que comptà amb l’ajut d’un caragirat: el tercer comte de Lerin, Luis de Beaumont, i els homes de la seva facció. Com la noblesa catalana –amb la biga i la busca-, també la navarresa es trobava enquadrada en dos bàndols irreconciliables des de feia 60 anys: la casa de Beaumont i la casa de Gramont. Des de 1484, els beamontesos -abans legitimistes- s’aliniaren amb els monarques castellans; mentre que els agramontesos –partidaris de Joan II durant la guerra civil- feren costat a la dinastia dels Labrit-Foix. 

Amb la benedicció de Roma

Com totes les guerres, aquesta també va tenir les seves conxorxes i el seu casus belli particular. D’amagatotis, Ferran II va conspirar amb el rei d’Anglaterra, Ricard VIII, que ambicionava Aquitània, i el papa de Roma, Juli II, per sortir-se amb la seva. Tots tres veien en França l’enemic a batre, i van servir-se’n de la religió. 

El rei catòlic acusava els sobirans navarresos de ser aliats de França. I França, a ulls del pontífex, era un país cismàtic que, per a més inri, havia convertit la península itàlica en teatre d’operacions i era una pedra a la sabata per a l’hegemonia dels Estats Pontificis. En aquest context, Ferran II –ell, precisament, que havia burlat les lleis de l’església en casar-se amb la seva cosina- va instigar l’excomunió de Joan III d’Albret i Caterina de Foix. Els reis de Navarra foren obertament acusats d’heretgia. Així fou com el Vaticà hauria declarat vacant el tron navarrès i com Castella aplanà el camí per legitimar la seva agressió, sense importar ni l’autenticitat de la butlla papal Exigit Consumatium -conservada a l’arxiu de Simancas, però inèdita als arxius vaticans-, ni el fet que aquesta fos publicada el 18 de febrer de 1513, set mesos després de la invasió. 

Per tot això -i molt més- no és estrany que, a la seva obra El príncep, Maquiavel es fixés en Ferran II i els seus mètodes, a qui va exalçar com a "príncep nou" i "el rei més gran de la cristiandat" que "per les perfídies i altres mitjans reprovats conquerí els regnes de Navarra i Nàpols".

22 de juliol 2013

Amaiur!

Com ja hem tractat en aquest bloc en dues entrades prèvies -Nafarroa bizirik i Euskal Herria o Nabarra?-, l'estiu de l'any 1512 les tropes del rei Ferran el Catòlic van envair el Regne de Navarra.

L’agressió de Castella -i d'Aragó, tot sia dit- va tenir greus conseqüències a curt i llarg termini. Les primeres, en forma de destrucció, excessos, saqueigs, són inherents a qualsevol campanya militar que es perllonga en el temps: la guerra es va desencadenar el 1512, però les hostilitats no van finir fins a 1529, amb tres temptatives de contraatac o reconquesta per part navarresa (la tardor-hivern de 1512, el 1516 i el 1521). Avui és d'aquesta darrera que us vull parlar, coincidint amb la fi de les hostilitats el 22 de juliol de 1522.
  
A efectes polítics, la conquesta va suposar l’expulsió de la dinastia pròpia dels Albret (o Labrit-Foix), la supeditació a la política interior i exterior de la monarquia hispànica, la castellanització de les institucions pròpies (en especial, l’alt clergat), i la pèrdua parcial de les lleis i institucions navarreses: s’hi va imposar un virrei -Diego Fernández de Córdoba, nebot del Gran Capità-, però Navarra va mantenir la condició de Regne fins a la fi de la primera guerra carlina, el 1841, juntament amb el Consell Reial i la celebració de Corts.

La persecució lingüística

Sobre la llengua hi ha opinions dispars. Davant dels que parlen d’etnocidi, l’historiador Peio Monteano sostè que un segle després de la conquesta l’euskera era la llengua hegemònica, parlada pel 80% de la població, ja que “gran part dels conqueridors (militars, polítics, administradors) eran natius dels territoris bascos de Castella. Navarra era més basca culturalment que Àlava, per exemple”. Segons aquest autor, “no hi va haver una política de repressió de l’euskera fins al segle XVIII, amb el centralisme borbònic, la Il·lustració i l’extensió de l’escolarització en castellà”. El 1587 -això és, 75 anys després de la conquesta- el Bisbat de Pamplona va confegir un llista de les viles, segons l'idioma que s'hi parlava. Aleshores 453 eren de llengua basca (el 85%) i 83 ho eren de llengua castellana.

Des de 1054, però, Navarra era un estat en regressió. A la seva mort l’any 1035, el rei de Pamplona-Naiara Sanç III el Gran va repartir l’administració de les seves possessions entre els seus quatre fills. A Ferran i Ramir els va llegar els comtats de Castella i Aragó, respectiva-ment. Ironies del destí, poc temps després, Gaztela Vetula el 1038 i Haragoi el 1136 feien via tot sols i la resta de territoris reculaven sota l’empenta caste-llana. L’any 1512, el Regne feia temps que havia perdut els territoris occidentals de la Rioja (1134-1179), el País Basc (1200) i la Sonsierra (1463).

Com el Principat de Catalunya, Navarra era un estat a cavall dels Pirineus. Seguint la mateixa terminologia que apliquem per a la Cerdanya, al sud s’estenia l’alta Navarra o garaia Nabarra, que és la Navarra oficial d’avui dia, convertida en comunitat foral. Nord enllà hi havia la baixa Navarra, també anomenada behera Nabarra o Navarra de Ultrapuertos.

En primera instància, l’escomesa castellana de 1512 va abastar tot el territori i va provocar la fugida a l’exili dels reis Joan III i Caterina de Foix a França. Finalment, l’any 1527, els castellans van ser foragitats de l’altre vessant dels Pirineus, on es va reestablir el regne de Navarra, que subsistí nominalment com a tal –bo i l’annexió a França el 1620- fins a la revolució de 1789. Per tant, una altra de les conseqüències derivades de la conquesta castellana fou la pèrdua de la integritat territorial i la partició del país en dues parts: una sota administració espanyola i una altra sota dominació francesa. En poc més de cinc minuts podeu escoltar opinions confrontades sobre totes aquestes qüestions en el resum del debat titulat Navarra en 1512 produït pel programa Kontra. 

La reconquesta de 1521

El fracàs de l’ofensiva navarresa de 1516, que només va durar una setmana, va portar una nova represàlia. El cardenal Cisneros, regent de Castella a la mort de Ferran el Catòlic, va ordenar la destrucció de la majoria de les muralles, torres i castells. “De esta manera el reyno puede estar más sojuzgado y más sujeto, y ninguno en aquel reyno tendrá atrevimiento ni osadía para se revelar”. Els murs de Pamplona foren enderrocats i, en el seu lloc, va ser alçada una nova fortalesa -el castell de Santiago- per controlar la ciutat. Ultra la finalitat militar, la mesura tenia una intencionalitat política i moral carregada d’un gran simbolisme: els elements defensius eren fites territorials i una font de legitimitat. Aterrar-les obeïa a la voluntat de l’ocupant d’esborrar l’estat que els havia bastit. Un cop executada l'ordre, el militar encarregat de la seva destrucció, el coronel Cristóbal Villalba, informava Cisneros que “Navarra está tan baxa de fantasía después que vuestra señoría reverendísima mandó derrocar los muros, que no ay ombre que alçe la cabeza”.

Amb tot, el 1521 el virrei encara escrivia a l’emperador Carles V que Navarra era "reyno de traidores" i que "no hay en todo el reyno un solo navarro de quien podamos fiarnos". No li faltava raó. Aprofitant l’enviament a Castella de les tropes aquarterades a Navarra per sufocar la revolta dels comuners, el rei de França, Francesc I, va engrescar el seu cosí, Enric II, a desfermar una nova ofensiva. En pocs dies tota Navarra es va deslliurar del jou castellà, però la manca de coordinació entre els diversos cossos d’exèrcit que hi operaven i la temeritat de posar setge a Logronyo –en comptes de consolidar posicions- va engegar-ho tot en orris. Un any més tard, només el castell d’Amaiur, a la vall del Baztan, resistia als assaltants. El 22 de juliol de 1522, Jaime Belaz de Medrano va rendir el castell al virrei. El 12 d'agost, la fortificació va ser volada amb explosius. Els seus defensors van ser empresonats a Atienza i Pamplona, on Jaime Belaz i el seu fill Luis serien enverinats.

El 30 de juny de 1922 es va inaugurar un monòlit en el lloc on s'alçava el castell en què es pot llegir la inscripció següent: als homes que al castell d'Amaiur van lluitar en pro de la independència de Navarra, llum perpètua. Avui, el ressò de la seva gesta ha donat nom a una de les formacions de l’esquerra abertzale integrada dins de la coalició electoral EH Bildu.

19 de juliol 2013

El dia que l'anarquisme va esclafar el feixisme

Tal dia com avui de l'any 1936, Catalunya va vèncer de forma aclaparadora el feixisme i la seva idea totalitària d'Espanya. I ho va fer, paradoxalment -perquè "la guerra i l'anarquisme són dues condicions humanes que es repugnen mútuament", com sostenia l'escriptor Gaston Leval-, amb la força de les armes i de la voluntat popular. 

Sens dubte, la societat catalana dels anys 30 era una societat complexa, amb una elevada conflictivitat social i moltes disputes internes entre diversos sectors, però per damunt d'aquesta pluralitat d'idees i d'opcions polítiques despuntava un cos social -proletari, camperol i menestral- impregnat d'idees revolucionàries, així com diverses organitzacions sindicals d'inspiració llibertària. 

Malgrat l'escissió del sector trentista el 1931 -dit així perquè van ser-ne trenta a signar el manifest d'oposició, entre ells Josep Peiró i Àngel Pestaña- i la posterior pèrdua de pes en favor de les centrals socialistes de 1934 ençà, la CNT era la força obrera majoritària a Catalunya i l'hegemònica a Barcelona i la seva rodalia. Segons xifres recopilades per Andrew Charles Durgan (BOC 1931-1936, el Bloque Obrero y Campesino), el 1936 aplegava 135.000 afiliats arreu del país que representaven "el proletariat [industrial] més combatiu". La seva actuació als carrers de Barcelona el 19 de juliol va ser qualificada d'"heroica" per molts dels seus coetanis i va reportar als confederals una reputació enorme, que es va traduir en una gran capacitat d'atracció, especialment entre els més joves. 

Com exposa Josep Peirats (Los anarquistas en la crisis política española), "Barcelona i Madrid eren els objectius-claus del pla insurreccional" que acabaria encapçalant el general Francisco Franco. "Barcelona era la capital del gobierno autónomo, la cabeza del movimiento anarcosindicalista, el primer centro industrial, uno de los principales puertos mercantiles y la primera frontera comercial con Europa".

Però a Catalunya tothom esperava el putsch militar, inclòs Lluís Companys, que li hauria traslladat la seva inquietud a Andreu Nin. Les úniques incògnites, doncs, eren saber el moment en què aquest es produiria i el caire que prendria. En paraules de Joaquim Maurín, estava per veure si els elements reaccionaris planejaven un "cop de tall feixista" o una "contraofensiva burgesa", més moderada. 

Per si de cas, les organitzacions d'esquerres van mobilitzar i armar els seus efectius. Com el POUM, d'orientació trotskista. Des del dia 15, segons Durgan, "la mayoría de los militantes comenzaron a pernoctar en los locales del partido, mientras grupos de ellos montaban guardia fuera de los cuarteles donde se sospechaba que se llevaban a cabo los preparativos del golpe". També van vetllar armes en un pis del carrer de Pujades els membres de Nosotros, el grup d'acció directa format per Joan Garcia Oliver, Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Antonio Ortiz, entre d'altres. 

Per als ideòlegs del contuberni -els generals Sanjurjo, Yagüe, Mola i Queipo de Llano-, "caídas Barcelona y Madrid la rebelión militar podía triunfar en ocho días". Però no fou el cas. Les organitzacions obreres no es van quedar de braços plegats davant la negativa de la Generalitat i les forces d'ordre públic de lliurar-los armes. El mateix dia 18, el POUM va constituir un Comitè Militar i va repartir "la treintena aproximada de rifles Winchester ocultados después de la insurrección de octubre de 1934". També la CNT se'n va servir d'algunes d'aquestes, "las no deterioradas por largos meses de ocultación bajo tierra". "En Barcelona -relata Peirats- un grupo de militantes [de la CNT] tomó al asalto las armerías de algunos barcos anclados en el puerto", que foren dipositades a la seu del Sindicat Metal·lúrgic. Immediatament, "el Comité Regional de la CNT publicó [...] un manifiesto" declarant "la huelga general revolucionaria a partir del moment en que la tropa apareciese en la calle". I aquest moment va arribar. 

36 hores de lluita incessant 

Barcelona estava farcida de casernes. "La guarnición bar-celonesa -diu Peirats- era una de las más densas. Los cuarteles se encontraban situados en el centro y en los alrededores de la ciudad". 

A les cinc de la matinada, una multitud entre delerosa i an-goixada omplia de gom a gom la plaça de Sant Jaume per exigir la distribució d'armes per part de la Generalitat. Com-panys va sortir un breu instant al balcó per tranquil·litzar els concentrats. Ho va viure en primera persona Abel Paz, que en dóna testimoni a Guerre d'Espagne: "Par les haut-parleurs installés sur la place pour que l'on puisse écouter les informations émises de temps à autre par Radio Barcelone, on entendait des appels au calme..." quan, de sobte, "le speaker de la radio annonça d'une voix tremblante: Citoyens de Barcelone, à l'heure où je vous parle, les troupes d'infanterie de la caserne de Pedralbes viennent de sortir de leur enceinte et de se mettre en marche dans l'avenue Diagonal en direction du centre- ville. Chacun à son poste". Al moment, "le hurlement des sirènes des navires ancrés dans le port, d'abord timidement puis de plus en plus fort, rejoint par celui des sirènes des mille fabriques de textile qui jalonnaient les quartiers ouvriers. C'était un moment tragique". 

I llavors va tenir lloc aquesta escena: els Mossos es van desprendre dels seus revòlvers. "L'un des gendarmes qui tenait son mousqueton à l'épaule tourna les yeux vers son arme, puis son regard glissa le long de son côté droit, jusqu'à la cartouchière à laquelle était fixé son revolver; un éclair d'intelligence dut alors lui faire comprendre qu'il avait une arme de trop et, rompant la discipline, il dégaina son revolver et le tendit à l'ouvrier le plus proche. Les autres gendarmes l'imitèrent et en un clin d'œil, trois cents personnes se virent ainsi armées". 

"En quelques instants, la topographie urbaine de Barcelone changea. Un peu partout, on commença à élever des barricades avec les pavés des rues". La CNT, que havia constituït vuit comitès de defensa de barri o districte per cobrir tota la ciutat, "mis au point le stratagème suivant: laisser les troupes avancer jusqu'au centre-ville sans les attaquer, puis élever des barricades sur leurs arrières afin d'empêcher leur repli dans les casernes. Les groupes d'ouvriers chargés d'accomplir cette mission investirent les égouts et les tunnels du métro". 

A Las tribus, José Maria Aroca descriu succintament la manio-bra dels sollevats: "Las tropas se habían lanzado a la calle y acampado en las plazas de España, Universidad y Cata-luña, a la par que ocupaban los principales edificios". Els soldats dels quarters de Tarragona i de Lepant van enfilar l'avinguda del Paral·lel i van atrinxerar-se a les Drassanes, davant l'escomesa de la ciutadania. Els militars que havien sortit de les casernes de Jaume I -a la Ciutadella-, el Bruc i Sant Andreu i que tenien com a objectiu la Plaça de Catalunya es van acabar parapetant als edificis de la companyia Telefònica, l'Hotel Colón i el Ritz. Per la seva part, el destacament procedent del quarter de Docks -a l'avinguda Icària- va ser refusat a l'alçada del Pla de Palau, i el del quarter Girona es va haver de replegar al Convent dels Carmelites.  

Al capdavant de l'operació hi havia el general Manuel Goded, vingut expressament de Mallorca en hidroavió, que va ocupar la Capitania General, a l'extrem inferior de les Rambles, després de destituir el seu titular, Francisco Llano de la Encomienda. 

"La reacción fue inmediata", precisa Peirats. "En los barrios obreros se levantaron las primeres barricadas. En el centro los grupos anarquistos fueron al encuentro del enemigo y no le dieron apenas reposo. Los primeros contra-ataques partieron de las terrazas de las casas. Los locales de los sindicatos se convirtieron en fortines. Militantes de las barriadas extremas afluyeron a los sitios de combate neurálgicos para dividir y subdividir al enemigo en focos parciales. En el corazón de la ciudad y en el sector del puerto en choque tomó contorno épico". 

"Sin apenas dar crédito a sus ojos -explica Aroca-, el general Goded tuvo que rendirse", hostigat per foc d'artilleria. La cosa va anar així: "Un docker nommé Lecha, un type de quelque deux meètres de haut, s'empara d'un des canons et, avec l'aide d'autres travailleurs du port, le tira jusqu'au Passeig de Colom. De là, ils tirèrent sur le bâtiment de la Capitainerie générale".

Detingut i "conducido a la Generalitat por un grupo de anarquistas, [Goded] pronunció ante el micrófono las siguientes palabras: Declaro ante el pueblo español que la suerte me ha sido adversa. En adelante, aquellos que quieran continuar la lucha no deben ya contar conmigo". Acusat de traïció, Goded va ser condemnat a mort en un consell de guerra sumaríssim i l'endemà, 12 d'agost, fou afusellat al castell de Montjuïc. 

Francisco Ascaso, el primer màrtir

Reduïda la Capitania, el darrer focus de resistència era a les Drassanes, "asediadas por los metalúrgicos animados por Buenaventura Durruti y Fran-cisco Ascaso. Éste cayó muerto con la cabeza atravesada, y esta terrible pérdida redobló la temeridad de los asediantes", diu Peirats. "Los anarco-sindicalistas hicieron cuestión personal del asalto a la fortaleza y rechazaron toda ayuda externa", aclareix Aroca. "La fortaleza fue tomada y así sus armerías y polvorines. Batido el ejército en la calle, la ocupación de los cuarteles fue tarea relativamente fácil. La CNT y la FAI, que eran los héroes incontestables de la jornada, hicieron gran acopio de pertrechos de guerra". Només de l'arsenal de Sant Andreu, la CNT es va emparar de 30.000 fusells. El dia 20, "la CNT y la FAI quedaron dueñas absolutas de la vida de Cataluña" i "por la ciudad, empavesados triunfalmente con los colores rojo y negro, desfilaban automóviles, tranvias, y autobuses entre aplausos de la enardecida y delirante multitud". 

Entre la revolució anarquista i la col·laboració governamental 

De cop i volta i de forma totalment inesperada, els anarquistes es van trobar de pet amb allò que havien perseguit després de tants anys de lluita, morts i repressió: la possibilitat de construir un ordre nou.

I tanmateix, la CNT no va instaurar el comunisme llibertari. De fet, no sols va declinar d'ocupar el buit de poder i prendre les regnes del destí de Catalunya, sinó que va optar per un altre camí: la col·laboració democràtica i interclassista amb la resta de forces i organitzacions lleials a la República. Encara més: la CNT va acceptar d'integrar-se en les estructures de govern. Fins al fets de maig de 1937, els confederals van tenir regidors als ajuntaments, consellers a la Generalitat i ministres al Govern de l'Estat.

En el seu informe al congrès de l'AIT de París de desembre de 1937, la mateixa CNT reconeixia "se había desbordado a sí misma". "Estábamos plenamente metidos en la acción política sin haberlo acordado, sin previa meditacion, sin haber calculado las consecuencias, sin haberlas presentido siquiera". Aquell "viratge tàctic" va sotmetre l'organització a un profund "impacte psicològic" del qual Peirats en va ser partidari i que, anys després, atribuiria a una "cas de consciència" i una "reacció instintiva o humana" totalment comprensible.

S'han donat moltes explicacions per justificar la posició de la CNT. Peirats n'addueix tres. La primera, que Espanya no era Catalunya: "en las demás regiones liberadas los partidos se disputaban la supremacía". La segona, l'amenaça del feixisme i la proximitat de l'enemic, que s'havia ensenyorit de les tres capitals aragoneses: Saragossa, Osca i Terol. I la tercera, l'imperatiu de les operacions militars, que obligava a col·laborar amb els sectors republicans perquè qualsevol fissura feia més fort l'enemic. En l'esmentat congrés de París, la mateixa organització va al·legar les seves raons, també de pes. Si bé reconeixia que la revolució social hauria tingut "probabilitats d'èxit", aquesta hauria implicat lluitar en tres fronts: el feixista, el governamental i el del capitalisme exterior. Ben mirat, si les democràcies occidentals no van moure un dit a favor de la República, quants no n'haurien mogut per combatre l'èxit del projecte llibertari!

Companys i la CNT 

L'anarquisme i Catalunya mantenen una relació d'amor-odi. El 1910 Catalunya va veure néixer la CNT i a Catalunya la CNT va haver d'afrontar el 1936 un "dilema fatal". La sortida d'aquest atzucac es va produir el mateix dia 20 en una "reunió històrica" al Palau de la Generalitat en què "fueron establecidas las bases de la colaboración democrática". Per tal de poder-ho assumir, Peirats afirma que "por exigencia de la CNT fue creado un organismo intermedio de colaboracion antifascista al margen de la Generalidad": el Comitè Central de Milícies Antifeixistes. En canvi, d'altres testimonis del moment asseguren que es tractava d'una jugada magistral de Companys, que hores abans havia estat reunit amb les organitzacions marxistes. En tot cas, el dia 23, el ple regional de delegats de la CNT va acordar de sumar-s'hi gairebé per unanimitat.

Aroca reprodueix les "impressionants" paraules que el president Companys hauria adreçat als dirigents anarquistes: "Ante todo he de deciros que la CNT y la FAI no han sido tratadas como merecían [...] Yo mismo me he visto obligado a enfrentarme con vosotros y perseguiros. Hoy sois dueños de la ciudad y de Cataluña, porque sólo vosotros habéis vencido a los militares [...] si no me necesitáis, o no me queréis como presidente de Cataluña, decídmelo ahora, que yo pasaré a ser un soldado más en la lucha contra el fascismo. Si, por el contrario, creéis que en este puesto, que sólo muerte hubiese abandonado ante el fascismo triunfante, puedo [...] ser útil en esta lucha [...] podéis contar conmigo y con mi lealtad de hombre y de político que está covencido de que hoy muere todo un pasado de bochorno y que desea sinceramente que Cataluña marche a la cabeza de los países más adelantados en materia social".

Ja fos per coherència -segons Aroca, la CNT i la FAI van renunciar a "usufructuar el poder político"- o per mera por escènica, el cas és que la generositat i el sacrifici de què va fer gala el moviment llibertari a Catalunya el juliol de 1936 es girarà contra seu en poc més d'un any i deixarà el camí lliure per a la infiltració comunista, la pèrdua d'autonomia per part de la Generalitat davant el Govern de Madrid i la guerra bruta i la persecució política de les altres ideologies revolucionàries.

18 de juliol 2013

Occitània cerca diada nacional

El 14 de juliol, França festeja la seva diada nacional en record de dues dates: la presa de la Bastilla de París el 1789 per part dels partidaris de la revolució, i la celebració, just un any després, de la Festa de la Federació, que va aplegar diputats dels 83 departaments i 100.000 espectadors al parc del Camp de Mart.

I la mateixa setmana es complien 560 anys de la batalla de Castilhon entre les tropes francobretones de Carles VII i les anglogascones de John Talbot. El 17 de juliol de 1453, Bordeus passà mans de Carles VII. I amb la ciutat, tota la Guiana: una vasta regió que englobava els territoris històrics del Bordelès, les Landes, el Bazadès, l'Agenès, el Llemosí, el Perigord, el Carcí, el Roergat, la Santonya i Gascunya. 

Castilhon marca un abans i un després. Va ser la batalla que va posar fi a la Guerra dels Cent Anys. Va ser també la primera batalla documentada en què l'artilleria va tenir un paper decisiu. I va ser, sobretot, la batalla que va comportar l'annexió d'Aquitània per part del Regne de França i la pèrdua definitiva de les llibertats i llei d'aquest bocí d'Occitània. 

Abans i ara

A finals del segle XVIII, s'estima que parlava francès entre el 10 i el 20% de la població de la jove República. Avui, en canvi, el francès és hegemònic. Dels 15 milions de persones que viuen a Occitània, menys de 3 milions sabrien parlar la llengua del país. Un darrer estudi fet pel lingüista Fabrici Bernissan rebaixa la xifra -atenció!- a 110.000 persones. 

 Amb la qüestió lingüística com a rerefons i al voltant d'aquestes efemèrides -el 14 i el 17 de juliol-, un diari electrònic occità plantejava ahir la següent pregunta: Occitània hauria de dotar-se d'una diada nacional pròpia? I en tot cas, quina data seria la més escaient? 

He llegit les opinions dels lectors i la conclusió es simptomàtica: no hi ha consens. Ben al contrari, hi ha propostes per a tots els gustos. Són aquestes: 

- El 17 de juliol, aniversari de la batalla de Castilhon. És una data trista que hauria de desvetllar consciències: "Estut lo començament de la fin de tot, mès una data que los Occitans ganharén a se raperar". 

- El 12 de setembre, en commemoració de la batalla de Muret de 1213 en què morí el rei Pere el Catòlic. El monarca feia costat el comte Ramon VI de Tolosa contra les tropes de Felip II de França que participaven en la croada albigesa comandades per Simó de Montfort. La victòria dels croats va marcar la fi de la influència catalana a Occitània i el preludi de la dominació francesa. Les veus crítiques amb aquesta data hi troben a faltar "un pauc de republicanisme" i d'altres la consideren directament inacceptable, en considerar que commemorar una desfeta és un "acte de somission". Ai las! 

 - El 25 de juny, "qu'aquò's lo jorn que tres femnas de Tolosa nos faguèron crebar lo lopàs Montfòrt e te li nos espotissent lo cap!". En altres paraules: la data en què el croat Simó de Montfort morí per un cop de roc durant el setge de Tolosa l'any 1218. 

- El 9 de setembre, en record del discurs que Frederic Mistral, pare de la reinaxença cultural occitana, adreçà als felibres catalans a Sant-Romièg de Provença el 1868. "Tot i es: la dignitat, lo projècte, l'espelida nacionala, l'adesion a França condicionada per lo respècte dels dreches del pòble occitan. Remirable, prigond, consensual, simbolic. Totas las tendéncias de l'occitanisme s'i pòdon retrobar". 

Totes les dates estan bé, però encara no heu llegit la millor: 

- "Lo jorn que lo pòble occitan s'arevelharà e prendrà son destin dins sas mans: aqueste jorn exact serà la nòstra futura fèsta nacionala". I sinó, "en esperant aquò, podem acomplir lo programa del cantautor Claudi Martí: Farem de Carnaval la festa nacionala!"

17 de juliol 2013

Pilotes de goma

Divendres vam poder escoltar a televisió el testimoni d'Esther Quintana, la dona que el passat 14 de novembre va perdre un ull com a conseqüència de l'impacte d'un projectil llançat pels Mossos d'Esquadra durant l'última convocatòria de vaga general. Davant dels membres de la comissió del Parlament que estudia l’ús d’aquest material per part dels antiavalots, Quintana va relatar el seu via crucis particular: a més de perdre un ull, ha patit tres operacions quirúrgiques en vuit mesos i ha vist trasbalsada la seva vida quotidiana, raons per les quals es troba sota tractament mèdic i psicològic. 

“No sóc la primera víctima de les bales de goma, però vull ser l'última”, va dir. I és cert, Quintana s'afegeix a un historial de set persones mutilades en els últims cinc anys. Si no hi ha més casos és, simplement, perquè la història de la Brigada Mòbil (Brimo) dels Mossos -una unitat formada per 400 agents antiavalots- es remunta a 2006. 

Sembla que el tacte humà hauria millorat amb el canvi de Felip Puig per Ramon Espadaler al capdavant del Departament d’Interior -almenys, Espadaler s'hauria disculpat "a títol personal" davant Quintana-, però la postura oficial del Departament seguia sent d’enroc total i absolut. Fins ahir, que el conseller va reconèixer per primer cop que el dia que es produïren els fets hi havia un furgó dels Mossos en les immediacions del carrer de Casp amb el Passeig de Gràcia. El Departament assegura que l’escopeter d’aquesta unitat hauria disparat únicament una salva sense projectil, però “la clara i flagrant indisciplina i l’amnèsia” o ocultació d’aquestes dades per part dels sis agents i un caporal que integraven la unitat hauria empès ara els responsables del cos a apartar-los del servei i a incoar un expedient disciplinari. Tot i que no són concloents, Espadaler admet que es tracta de "dades rellevants" i per això les ha posades en coneixement del jutge que instrueix el cas. 

Els sindicats dels Mossos han reaccionat iradament. La UGT ha emès un comunicat on parla de “caça de bruixes”, “reacció totalment irracional”, “acte de revenja” i “insult a la intel·ligència i la dignitat del cos”. Per la seva part, el portaveu del Sindicat de Policies de Catalunya assegura que el conseller “o menteix o està molt mal informat”, ja que “des del primer moment” s’hauria fet constar als informes la presència no d’un, sinó de tres furgons policials en aquell indret. 

Un “instrument robust” al marge de la llei

Caldrà veure com evoluciona el cas a nivell judicial, ja que fins ara hi havia encausats només dos antiavalots que, a la llum de les darreres informacions, podrien no tenir-hi res a veure. A nivell polític, PSC i ICV exigeixen la destitució del director general de policia, Manel Prat, i la CUP demana la dissolució de la Brimo. 

En l’àmbit institucional, sembla que alguna cosa es mou amb Espadaler, però no és suficient. Tot i que l'ús de bales de goma ha estat prohibit a la Unió Europea des de fa un any en considerar-lo “excessivament perillós” i que a Catalunya han estat diverses les persones i institucions –com el Sindicatura de Greuges- que n’han sol·licitat una “moratòria”, el passat mes de juny el conseller va refermar amb vehemència que, tot i tractar-se d’un “instrument robust”, la policia de la Generalitat seguirà recorrent a les pilotes de goma per dispersar concentracions humanes “quan sigui necessari”. 

Comunicat en forma de decisió oficial -ferma i definitiva-, l’anunci del conseller restava qualsevol sentit a una comissió parlamentària que havia estat creada, precisament, per formular alternatives sobre el material i els mètodes d'aquesta brigada, la qual cosa va suscitar la indignació dels moviments socials i les associacions de víctimes de la violència policial, com la plataforma Stop bales de goma. Uns i altres li retreuen quatre coses: 

- L'absència d'observança i d'autocrítica sobre els procediments d'actuació dels antiavalots que integren la Brimo. El protocol preveu que aquests projectils, de cautxú massís, 85 grams de pes i que poden superar els 700 km/h, s’han de disparen al terra perquè copegin de rebot, però desenes de vídeos i fotografies ho posen en dubte. Mala praxis o mala llet? 

- L'obstrucció a la justícia a l'hora d'identificar els agents involucrats en aquests episodis i d'esclarir les circumstàncies en què s'han produït. 

- La insensibilitat del Departament davant les lesions patides pels ciutadans que han estat objecte d'aquestes projectils. 

- La manca de propostes alternatives en l'adopció d'altres mètodes de dispersió, més selectius i proporcionals a les situacions a què han de fer front. Fins al moment, més que d'opcions substitutives s'ha parlat d'incorporar-ne altres de suplementàries, com els canons d'aigua a pressió.  

Per acabar-ho d’adobar, les declaracions d’Espadaler coincidien amb la presentació d’un informe sobre La gestió de l’ordre públic a Catalunya en què les expressions “bales de goma”, “ull” i “ocular” no s’esmenten en cap ocasió i les paraules “ferits” o “lesions” es reserven per al nombre de policies ferits o als danys causats pels manifestants. A aquest document se n’afegeix un altre de la mateixa policia en relació a la comissió parlamentària sobre l’ús de les bales de goma en què, eufemísticament, identifica Ester Quintana com a “víctima” o “testimoni” de “desordres públics”. 

Tot plegat dibuixa un escenari d'encobriment i d'impunitat absoluta per part del Departament d'Interior dels excessos comesos per seva la policia, i tot plegat resulta profundament descoratjador des del punt de vista del control i la transparència democràtica de les nostres institucions. 

En el cas dels Mossos, la cosa va néixer malgirbada i es va començar a tòrcer amb l'ingrès en el cos d'efectius procedents de la Guàrdia Civil i la policia espanyola, es va agreujar amb l'entrada indiscriminada de massa individus amb molts fums i poc compromís cívic coincidint amb els anys de creixement i desplegament territorial dels Mossos, i s'enquista ara amb el blindatge polític de les actuacions de la Brimo. Si aquest ha de ser el model de policia integral per a la futura Catalunya independent, ja cal que ens calcem.