15 d’abril 2013

La presidenta de l'ANC al poble d'Alella: "Tenim moral de victòria"

Divendres va ser un dia per recordar: més de 300 veïns i veïnes d'Alella van exhaurir les localitats habilitades a l'antic celler cooperatiu de l'Alella Vinícola per assistir a la presentació en societat del nucli local de l'Assemblea Nacional Catalana. Damunt l'escenari hi havia el coordinador alellenc, Jordi Pujolràs, i la presidenta de l'ANC, Carme Forcadell. En acabat, una setantena de persones va acompanyar-los en un sopar al restaurant de l'establiment. Des de molts punts de vista, l'acte va ser tot un èxit, i per això cal felicitar els 74 socis i simpatitzants de l'ANC d'Alella que el van fer possible. 

Forcadell va parlar durant prop d'una hora davant d'un auditori entre expectant i complagut, i majoritàriament format per matrimonis de 50 anys en amunt; un senyal inequívoc -diria jo- que la idea de la independència s'obre camí entre la gent de classe mitja. I això és fonamental. 

Comparteixo amb Forcadell la majoria de les seves afirmacions, i discrepo en d'altres. No he estat exhaustiu, però el judici de les persones de la meva quinta amb qui vaig comentar la jugada era molt més sever: parlaven de "rentat de cervell", de "reiteració d'arguments" i de magnanimitat excessiva amb el Govern de la Generalitat i els partits polítics. 

De la guerra bruta a l'abraçada de l'ós

La conferenciant va iniciar el seu parlament fent un retrat dels catalans: "Anem amb el lliri a la mà. Som molt confiats. Ho volem saber tot del procés i, de vegades, hi ha coses que s'han de fer, però que no s'han de dir" perquè enfront tenim "un Estat amb prou recursos i experiència per a la guerra bruta" i l'exercici de la "violència: mediàtica, econòmica i jurídica". 

Igual com hauria "difamat al president de la Generalitat", Forcadell es va mostrar convençuda que l'Estat actuarà contra els "alcaldes, regidors i tothom qui se signifiqui amb la causa de la llibertat nacional de Catalunya", i va contraposar "el discurs de la por i les amenaces" a l'empenta del moviment independentista: "Tenim moral de victòria". S'hi va referir als atacs a la llengua i a l'asfíxia econòmica. "Als espanyols tot això els cohesiona, però a nosaltres també, de manera que faran un canvi d'estratègia. Em preocupa -va confessar- el moment que ens diran que ens estimen, que no poden viure sense nosaltres i parlaran de diàleg, de reforma constitucional i de pacte fiscal". Forcadell té clar que tot això ho veurem, i que haurem d'anar amb peus de plom "perquè Espanya ha comprat alguns catalans. No sabem a qui, però n'ha comprat i en comprarà de nous". 

"Això va endavant" 

Forcadell va fer un discurs eminentment optimista amb apel·lacions constants a mantenir l'autoestima. "Fins ara, l'ANC ha fet una cursa de velocitat. En 13 mesos s'ha obert un escenari que cap dels presents no hauria somiat" i va destacar quatre fites: "la manifestació històrica de l'Onze de Setembre, la celebració d'unes eleccions anticipades en què els partits es van haver de posicionar en relació al dret a decidir, la declaració de sobirania del 13 de gener i la recent creació del Consell per a la Transició Nacional". Per a ella, "és clar que anem endavant. No hi ha elements objectius per dubtar que Artur Mas i Oriol Junqueras faltin al seu compromís. [Els mitjans] Ens estan fent guerra psicològica i sempre hi caiem", i va posar com a exemple el resultat del 25N: "En qualsevol país del món, la majoria absoluta és la meitat més un, mentre que aquí en sumem 85 de 135 i molta gent es pensa que hem perdut!". 

També va parlar de la corrupció política com a arma al servei de l'Estat per erosionar la legitimitat del procés. Va negar que fóssim un país de corruptes: "Catalunya és un país normal, com Holanda, França o Itàlia" i va aventurar que "si aquest govern s'ensorra, s'ensorra el procés", en al·lusió a les paraules de l'expresident espanyol José María Aznar en què augurava, ne to amenaçador, que "abans no es trenqui Espanya, es trencarà Catalunya". Per tot plegat, la presidenta de l'ANC va fer una crida a la ciutadania a "restar unida", "actuar amb intel·ligència" i "deixar la rauxa per al dia de la celebració". 

Apostolat independentista

La portaveu de l'ANC va ser molt curosa i no va parlar de comunitats -"hi ha gent que parla castellà que treballa per la independència i hi ha gent amb cognoms ben catalans que hi posen pals a les rodes"-, però sí de l'existència de dos referents informatius a Catalunya: "Hi ha mitjans de comunicació que són a Catalunya però no són catalans". Es referia a Tele 5, Antena 3, Intereconomía, El País i d'altres, però es descuidava La Vanguardia i alguns més. Per a Forcadell, ells serien els culpables "que el nostre missatge no arribi" a determinats llocs i col·lectius del país; una barrera comunicativa que els independentistes han de trencar fent proselitisme boca-orella. 

Segons Forcadell, "no hi ha arguments racionals en contra de la independència". Les úniques reticències són "ideològiques o emocionals". Les primeres són gairebé impossibles de vèncer i no s'hi val a perdre el temps, ja que atenyen persones del PP o C's "a les quals difícilment podrem seduir". I tenim pressa. En canvi, les reserves emocionals apel·len a factors lingüístics o identitaris de pertinença a Espanya i són susceptibles de ser modificades amb raons de pes. És a aquesta gent de bona pasta, però de matriu cultural espanyola, a qui els independentistes s'hi han d'atansar ja que "també ells tenen una responsabilitat històrica perquè els seus fills i néts visquin millor". 

La idea que la "la independència no és un fi en ella mateixa, sinó un mitjà per viure millor", també va estar present en el discurs pronunciat ahir per l'alcalde, Andreu Francisco, en l'acte en record del 14 d'abril de 1931: "Volem una República Catalana per Antoni Vidal, Salvador Galvany, Melcior Perich, Antoni Pujadas i tots els que donaren la vida per una societat lliure i més justa, però també, i sobretot, per les generacions futures: per l'Ona, la Guida, la Laia i l'Arç". 

Alguns desacords 

Com hem dit abans, el discurs de Forcadell va grinyolar en certs aspectes. En destacaré cinc: 

- Tenim prou arguments favorables a la independència per evitar caure en el ridícul. No és seriós predicar que quan l'haurem assolida farem les nostres pròpies lleis i viurem en una Arcàdia feliç: sense corruptes i sense explotats ni explotadors. Tant de bo, però molt em temo que en molts aspectes serem un país perfectament homologable als del nostre entorn. 

- Em va decebre l'assumpció acrítica del dirigisme polític, oimés venint de part de la representant d'un moviment cívic i transversal com l'ANC. Forcadell es va referir a Mas i Junqueras com els "líders del procés", i va reiterar que la ciutadania era la "tropa" d'una "batalla" que es lliurava "en camp obert i a cara descoberta". 

- Em va irritar la condescendència amb el Govern de la Generalitat, a qui va exculpar de qualsevol responsabilitat en l'aplicació de retallades "ja que únicament es dedica a gestionar la misèria". Forcadell va considerar que els ciutadans "no s'haurien de manifestar a la Plaça de Sant Jaume, sinó davant de la delegació del Govern espanyol", a qui va identificar com "el nostre adversari". No hi estic d'acord: precisament perquè la cohesió social no és possible sense l'emancipació nacional, i perquè només reconeixem com a legítimes les nostres institucions, hem de pressionar el Govern i el Parlament perquè trenquin amarres amb Espanya. 

- "En tot procés d'alliberament hi ha un moment en què s'ha de desobeir la legalitat", és cert. Per això és natural que l'ANC tingui una sectorial específica per aquesta qüestió. No hi veig, però, cap necessitat que justifiqui l'existència d'una sectorial de defensa. I encara ho entenc menys quan s'esmenta la insubmissió al servei militar -juntament amb la lluita contra l'apartheid o pel sufragi universal- com l'exemple més preclar que "la legalitat no sempre és justa, ni es democràtica". 

- Sempre he cregut que la llibertat no es demana, simplement es pren. Per això em vaig desmuntar quan vaig escoltar que "comprar la llibertat és negociable: Igual que paguem estant dins, podem pagar estant-hi fora". Ai, aquesta ànima fenícia...

10 d’abril 2013

El fantasma de Rials, mort i enterrat

Avui és un dia per estar feliços. I és que aquest migdia el Govern de la Generalitat ha aprovat l’ampliació del 57% de la superfície del Parc de la Serralada Litoral, inclòs dins l’espai del Pla d’espais d’interès natural (PEIN) de la Conreria-Sant Mateu-Céllecs. En concret, la superfície protegida passa de 4.700 a 7.400 hectàrees a cavall de les comarques del Maresme i el Vallès Occidental. 

Amb aquesta decisió, el Departament de Territori i Sostenibilitat culmina un procés llargament reclamat a escala local per les entitats ecologistes i alguns ajuntaments. És el cas d'Alella, on aquesta qüestió va centrar -i crispar- el debat polític entre 2003 i 2011, fins al punt de provocar un terratrèmol electoral que va acabar amb 20 anys d'alcaldes convergents i que ha consolidat el republicà Andreu Francisco al capdavant del Govern municipal. 

Des d'aquest punt de vista, l'acord de la Generalitat suposa el més bell floró a la gestió duta a terme per l'Ajuntament d'Alella en matèria urbanística i protecció mediambiental. Però el més important no és la glòria política, sinó el llegat que deixem a les generacions futures: uns retalls de sòl verge arrabassats a la cobdícia humana que poden ser, algun dia, una oportunitat per a la recuperació i la valorització de l'agricultura de proximitat. 

Ara fa 10 anys 

L'any 2003, el col·lectiu ecologista La Garnatxa i la secció local d'ERC van arribar a un acord per concórrer plegats a les eleccions municipals d'aquell any, amb un cavall de batalla molt clar: posar fi al creixement urbanístic desfermat el 1999 a cop de modificacions puntuals i plans parcials, i preservar el sòl agrícola periurbà de l'especulació immobiliària. Entre les 50 idees per canviar Alella que duien al seu programa n'hi havia una que es comprometia a "promoure l'ampliació de l'EIN del Parc de la Serralada Litoral seguint un criteri de màxims i impulsar l'aprovació del Pla Especial que el desenvolupa". I les urnes els van fer confiança. 

Per fer-ho possible calia actuar a dos nivells, i ràpid: suspendre els convenis urbanístics signats pel consistori anterior i iniciar els treballs de redacció d'un nou Pla d'Ordenació Urbanística Municipal (POUM). Això afectava de ple els interessos dels propietaris d'un sòl industrial a la vall de Rials que havien tancat un principi d'acord amb el govern sortint per bescanviar l'aprofitament urbanístic en prop de 200 habitatges unifamiliars i transferir als àmbits de Can Serra i el Pla, mitjançant la creació d'un sector discontinu. 

El setembre d'aquell mateix any, en un acte públic celebrat al Casal en què no hi cabia una agulla, ERC+La Garnatxa va anunciar que revocaria el conveni. Ho va fer amb el suport dels regidors del PP i la Lliga Social, en un Acord de governabilitat per una Alella sostenible que trobareu reproduït a El Full núm. 189 i que incorporava, com a annex, un Compromís per Rials. La denúncia del conveni per part del Govern va donar peu a la propietat a iniciar la via contenciosa; una atzarosa batalla legal que es va saldar definitivament l'any 2008 amb una demolidora sentència favorable a les tesis d'ERC+La Garnatxa. Aquest procés està perfectament relatat per Valerià Paül a Alella: Viñedos e identidad. Un estudio sobre la transformación de un paisaje agrario periurbano y los conflictos territoriales asociados. 

La batalla legal per la desclassificació 

El Compromís per Rials obligava el partits del govern a "treballar per la classificació com a no urbanitzables" de les 8,2 hectàrees de sòl industrial programades pel Pla General de 1987 a Rials, "sense que d'això se'n derivi cap mena de compensació que no s'avingui a dret", d'acord amb els informes jurídics emesos per Salvador Milà, l'any 2001, i, sobretot, per Francesc Lliset, el setembre de 2003. 

El 3 de febrer de 2011, el ple de l'Ajuntament aprovava amb els vots a favor d'ERC+La Garnatxa, PSC, CiU, PP i COR el nou planejament en la seva fase inicial; un POUM que preservava com a sòl no urbanitzable dos terços del municipi (632 hectàrees: 241 com a espais d'interès natural; 229 com a sòl agrícola d'especial protecció i 122 com a forestals). A més, el document delimitava tres àmbits de protecció ambiental i paisatgística que abastaven 136 hectàrees, entre les quals s'hi comptava Rials. L'ampliació, avui, de l'EIN per part de la Generalitat avala els passos fets per l'Ajuntament d'Alella. 

A nivell territorial, l'ampliació dóna coherència a la delimitació inicial de 1992 -feta sota la pressió del moment- i n'afavoreix la viabilitat ecològica, tal com es desprèn de l'augment de superfícies de la taula següent.


En proporció, i juntament amb Martorelles i Montornès (que no hi eren), Alella és el municipi on més augmenta el sòl protegit: el 130%. I no és per casualitat. La proposta tramesa a la Generalitat per acord del ple municipal del 26 de juny 2008 era més ambiciosa encara: plantejava la inclusió de 311 hectàrees i la creació d'un corredor verd-blau entre la platja i el rerepaís a través del torrent de Vallcirera, en la ratlla amb Montgat, per esmenar la plana al Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner de 2005.

Però quedem-nos amb la part positiva. Amb l'ampliació de l'EIN, la Generalitat tanca procedimentalment el cercle iniciat el 1994 amb l'aprovació definitiva del Pla Parcial del polígon industrial de Rials. Confessat per qui va fer-ho, va ser l'escalafó tècnic de la Direcció General d'Urbanisme qui va cercar la manera de parar el cop, condicionant-ne l'executivitat fins a trobar una "solució satisfactòria dels accessos al sector" que, a la pràctica, era impossible. Això obligava l'Ajuntament a pactar amb la propietat una solució lucrativa, o a dirimir responsabilitats en els tribunals. No sense vacil·lacions, ERC+La Garnatxa va triar la segona opció. I ara, quasi vint anys després d'aquell atzucac, ha estat l'escalafó tècnic de la Direcció General de Medi Natural qui ha enterrat per sempre més el fantasma de Rials. Pel camí, és clar, qui es va menjar aquell marró -negociacions amb la propietat, judicis, tensió ciutadana, pugna partidista...- van ser els responsables i tècnics municipals, fins a deixar el camí expedit.

En qualsevol cas, el sacrifici ha pagat la pena des del punt de vista de l'ètica i la moral públiques: no s'ha de compensar ningú per meres expectatives urbanístiques. La competència planificadora és dels poders públics i no dels interessos privats.

Gràcies a vosaltres

Ara fa 10 anys, ningú no confiava que ens en sortiríem. Ni a casa meva no s'ho creien. Ho vam comprovar amb en Jacint Borràs, aleshores regidor de Més x Vallromanes, l'estiu de 2003. Ens vam entrevistar a l'edifici del carrer Dr. Roux amb la directora general de Medi Natural, Isabel Boncompte, per demanar-li dues coses: l'aprovació definitiva del Pla Especial del Parc, i l'ampliació de l'EIN. Va obrir uns ulls com taronges. "És la primera vegada que uns regidors em demanen l'ampliació d'un espai natural", va confessar-nos, abans d'engegar-nos a dida.

Mesos després hi vam tornar amb les esperances dipositades en el nou titular, Ramón Luque, d'EUiA; un poca-solta que el 2006 va rebutjar la inclusió de Rials en la Xarxa Natura 2000 amb un escrit que faria a miques l'eslògan D'esquerres i ecologistes de debò. En el seu lloc, va recomanar-nos que tots els ajuntaments presents al Consorci del Parc fessin una proposta conjunta; una gesta veritablement complexa tractant-se de 14 municipis amb casuístiques, governs i interessos diversos. Al final, en van ser nou a cursar la petició. 

I fins aquí hem arribat, amb convicció i perseverança.
  
Avui, doncs, vull fer explícit aquest reconeixement a tots els que ens vau donar suport: als irreductibles de La Garnatxa per no defallir mai; a Pep Riera, Pep Montes, Rafael Vallbona i la gent de Codesema i Xarxa Maresme pels seus articles al diari El Punt -una injecció de moral enmig del linxament mediàtic-, i molt especialment al Pere Boix. Salutacions també al coordinador del Pla Territorial Metropolità, Josep Maria Carrera, per la seva receptivitat. M'agradaria pensar que la Vilassar connection -Roser Loire i Salvador Grau- ha funcionat raonablement bé i que, d'alguna manera, s'hi ha deixat sentir l'empenta de la gerent del Parc, Iguazel Pac, i d'alguns tècnics de la Diputació. Un record, també, per a l'alcalde de Teià i president del Consorci durant aquells anys, Andreu Bosch, i per a l'Emma Peiró, amb qui en més d'una ocasió hauríem saltat a la jugular dels buròcrates que ens demanaven calma i paciència. És mèrit de tots ells que avui s'hagi ampliat l'EIN, per a desgràcia d'alguns cacics i arribistes.

07 d’abril 2013

Esquerra i el pressupost de la Generalitat

Isolat del món, al Pallars estant, en Pep Mosca va deixar-me un xerrac i, de regal, l'edició del diari Ara de diumenge passat. Al vespre, vora l'estufa, vaig devorar-lo amb fruïció. Com de costum, no hi mancaven les notícies -incom-prensibles, per a mi- relacionades amb les noves tecnologies, com aquella d'un jove llumenera de 17 anyets que havia venut a Yahoo una aplicació per a mòbils per 30 milions de dòlars. Davant per davant d'aquesta realitat líquida, la capçalera dedicava el tema del dia a les repercussions de la crisi sobre les polítiques socials a Catalunya. El titular era d'allò més eloqüent: "L'estat del benestar, al límit". 

En ple debat sobre els pressupostos de la Generalitat per a 2013, el reportatge és d'allò més escaient ja que compleix amb la funció social del periodisme d'explicar el destí i la finalitat dels recursos públics, i dóna una idea de la feblesa econòmica, fiscal i financera de l'autogovern català. A la pèssima gestió dels executius catalans -en política d'infraestructures, per exemple-, s'afegeix la llosa de l'espoli fiscal i el xantatge i l'asfíxia econòmic del Govern espanyol. De la lectura i anàlisi de xifres se'n poden treure algunes conclusions: 

1. Tots els diners de la Generalitat per a 2013 no podrien cobrir la despesa social de 2009. Tot i que el reportatge parla d'uns pressupostos "bolcats en les polítiques socials", la veritat és que entre 2010 i 2012 les retallades han estat constants, en un percentatge acumulat que se situa a l'entorn del 12%. En matèria de sanitat i salut, la rebaixa ha estat de 1.053 milions d'euros; en Educació, de 627; i en Benestar Social i Família, de 213. 

2. Tot i ser, nominalment, la quarta comunitat autònoma més rica -únicament superada pel País Basc, Navarra i Madrid-, Catalunya ocupa el catorzè lloc en despesa social. El 2010 hi destinava poc més del 21% del PIB, quatre punts per sota de la mitjana espanyola. 

3. En el context europeu, Catalunya se situa a la cua: només per davant de Romania i netament per darrera de països com França (36%), Itàlia (31%) Portugal (29,7%) o Hongria (27,6%). 

4. Si repassem els comptes, ens adonarem que la Generalitat destina partides exigües a combatre la crisi: 27 milions d'euros a projecció exterior, 236 a polítiques culturals, 503 a recerca i desenvolupament (R+D+I) o 644 al foment de l'ocupació. En l'altre plat de la balança hi trobem 3.500 milions anuals per amortitzar part del deute acumulat. 

En l'origen d'aquests retrocessos hi ha les retallades i les polítiques d'austeritat de què ha fet bandera fins ara el Govern d'Artur Mas. El temps ha demostrat que les receptes neoliberals contribueixen encara més a la recessió en afavorir la destrucció de llocs de treball, la caiguda del poder adquisitiu de la major part de la ciutadania i, de retruc, la disminució del consum. Amb una taxa de 18 habitants per cada empleat públic que és la més baixa de tota la UE, el catedràtic de Polítiques Públiques de la UPF Vicenç Navarro ho té clar: "el problema més greu dels serveis públics no és la seva ineficiència, sinó el seu subfinançament". I a Catalunya, el subfinançament ha estat sempre crònic per raons de connivència política en benefici de l'existència d'una doble xarxa sanitària i educativa de titularitat privada. Encara ara, amb la que està caient, es paguen amb diners públics 23 milions d'euros a concerts amb centres d'elit; per no parlar dels negocis tèrbols de l'administració amb hospitals i laboratoris privats. 

Com dèiem, tot això té efectes directes sobre la cohesió social i la qualitat de vida de les classes populars. En posarem alguns exemples. L'any passat, el Departament de Salut va destinar 1.500 milions d'euros a atenció primària, 830 a operacions quirúrgiques i 140 a la lluita contra el càncer. Tot plegat representa una despesa sanitària de 1.100 euros per càpita; menys del 8% del PIB català. El resultat ja el coneixem: tancament i reducció horària d'ambulatoris, supressió de llits, clausura de quiròfans i augment del 50% de les llistes d'espera. A Holanda, França i altres països, els estats assignen un ajut econòmic pels fills fins que assoleixen la majoria d'edat. A casa nostra, en canvi, la Generalitat retalla les subvencions als ajuntaments per al sosteniment de les llars d'infants i amb prou feina destina 50 milions a lloguer social, sense tenir en compte el drama dels desnonaments.

Amb ERC en el punt de mira

El passat desembre, CiU i ERC van signar un acord de governabilitat: consulta a canvi d'estabilitat des de l'oposició. L'executiu vol un nou pressupost per a 2013 tant sí com no, i el conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, ja ha advertit que aquest "no agradarà a ningú" perquè caldrà seguir retallant. Si, com el 2012, el sostre de dèficit torna a ser del 0,7%, la quantitat a retallar ascendiria a 4.400 milions. Si, en canvi, el límit es flexibilitza fins a l'1,5%, la retallada seria de 3.200 milions (o de 2.600 si s'arribés al 2%); però Oriol Junqueras va avisar dijous que ERC no abocarà el país a nous patiments: "Qui pensi que avalarem això s'ha begut l'enteniment". Avui mateix, el president dels republicans ho explica amb aquestes paraules en una entrevista al El Punt Avui: "L'any passat vam pagar més de 32.000 milions en IVA, IRPF i impost de societats, i ens van tornar menys de 19.000 milions. És una dada molt més important que el sostre de dèficit. No necessitaríem cap límit si els 32.000 milions es quedessin al nostre país".

Amb la seva actitud -conseqüent, diria jo, amb l'ideari d'un partit independentista d'esquerres-, ERC s'ha tornat a situar en el centre de totes les crítiques i deixa les coses molt fàcils al Govern espanyol: n'hi ha prou que Madrid no accepti el 2% demanat per CiU perquè el Parlament no pugui aprovar els pressupostos i la fiabilitat d'ERC com a soci quedi seriosament compromesa. Malgrat aquest risc, espero que Junqueras no afluixi i que ni ICV ni la CUP vulguin treure més pit que ningú. Entre d'altres raons, perquè cada dia que passa falta menys per exercir el dret d'autodeterminació i es fa més necessària la formació d'un front sobiranista que pugui imposar-se amb garanties en les properes eleccions, que, aquestes sí, seran anticipades i plebiscitàries.

05 d’abril 2013

Miquel Roca, 'ecce homo'

Ni la monarquia marca distàncies amb la corrupció, ni el catalanisme servil amb la monarquia. Acabem de saber que l'advocat Miquel Roca i Junyent, pare de la Constitució -al cel sia!-, portaveu de CiU al Congrés espanyol de 1977 a 1995 i secretari general de Convergència entre 1989 i 1996, serà l'encarregat de defensar la infanta Cristina als tribunals (si prospera la imputació, és clar). 

Sincerament, jo el feia a l'ombra: assessorant el Govern d'Artur Mas des dels despatxos d'Abertis o Esade en el seu via crucis per aconseguir el reconeixement internacional de la república catalana; però tot sembla indicar que m'equivocava. En els instants previs al xoc de trens en què tothom, per força o per grat, s'haurà d'arrenglerar amb els seus, ha quedat meridianament clar quin bàndol -o quina locomotora- ha triat Roca. 

Com a Jordi Solé Tura, diuen que també a ell li devem, gràcies a la seva generositat -llegiu-hi traïdoria- més que no pas a la seva clarividència, que els catalans no hàgim gaudit mai dels privilegis del concert econòmic de bascos i navarresos. Roca hi hauria renunciat obertament el 1977 en la ponència constitucional, i hauria tornat a fer-ho reiteradament i tàcita mentre va encapçalar la representació de la Generalitat de Catalunya en la comissió de cooperació bilateral amb l'administració de l'Estat, entre 1982 i 1995. 

I què se'n podia esperar d'ell, un altre català beneitó convençut pels cants de sirenes dels seus aduladors que podia canviar Espanya? Es va presentar a les eleccions espanyoles de 1986 al capdavant del Partido Reformista Democrático amb "una proposta catalana per a la modernització de l'Estat" i li va sortir el tret per la culata. L'operació Roca -nom amb què es va batejar la maniobra- es va saldar amb fracàs estrepitós, però CiU li va tornar a fer confiança. 

Persona 'non grata'

A Alella ja fa anys que el tenim clixat: Roca és l'autor d'un informe infame redactat a instàncies del grup SAS Escoles per evitar la construcció d'una escola pública al costat de l'Institut Internacional Laie amb tota mena d'arguments classistes, i és el responsable de les pressions polítiques sobre l'ex alcalde Salvador Artés, de CiU, que van dur el govern municipal a pactar la construcció de 181 habitatges amb els propietaris d'un sòl industrial a la vall de Rials, l'any 2003. 

Afortunadament, ni la promoció immobiliària ni el polígon han vist la llum gràcies a la batalla legal i la política d'ampliació de l'Espai d'Interès Natural que va plantejar el nou consistori liderat per ERC+La Garnatxa, i l'escola pública La Serreta és una realitat!

02 d’abril 2013

El PSC i el RCD Espanyol

Sempre he cregut que si fóssim un país normal els primers interessats a voler normalitzar-ne la situació haurien de ser el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i el Reial Club Deportiu Espanyol. En una Catalunya independent, el PSC seria el primer partit de les esquerres, i l'Espanyol jugaria sempre competicions europees. Per la mateixa raó -oh, gran paradoxa!- els principals perjudicats en aquest nou escenari serien Esquerra Republicana i el Futbol Club Barcelona. En una Catalunya sobirana, un partit independentista no tindria ni gaire sentit ni gaire futur, i el Barça veuria decaure els seus ingressos, la seva competitivitat i la seva projecció internacional. 

En la política espanyola, el PSC és alhora una crossa i un hostatge del PSOE: la seva contribució és indispensable per optar al Govern de l'Estat, però massa sovint resta supeditat als interessos i el dictat del seus companys espanyols. I en la lliga BBVA, l'Espanyol és un equip anodí com n'hi ha tants, com el Valladolid, el Saragossa o el Mallorca.

Malgrat l'obvietat dels arguments, tant el PSC com l'Espanyol han renunciat fins ara a aquesta possibilitat. És més: no només prefereixen ser espanyols, sinó que tot sovint fins i tot n'han fet bandera. Carme[n] Chacón o José Manuel Lara en són bons exemples.

Potser és només qüestió de temps que el president blanc-i-blau, Joan Collet -que és germà d'un exregidor independentista d'Argentona-, faci el primer gest, com aquestes darreres setmanes està fent Pere Navarro. De moment, i en un gir absolutament inesperat, sembla que el primer secretari del PSC ha decidit de reaccionar i posar fi a l'estat de confusió i desencís en què s'havia sumit el partit i els seus simpatitzants després del darrer cicle electoral. Recordem que, en només dos anys, el PSC ha perdut 50.000 vots i 8 diputats al Parlament de Catalunya. 

Política d'acostament 

El 13 de març, la cambra catalana va aprovar una proposta de resolució presentada pel PSC en què s'advocava per la convocatòria d'una consulta per decidir l'estatus polític i jurídic del país. Amb una condició: que fos pactada amb el Govern de l'Estat. La votació -que ha merescut l'epítet d'històrica per alguns mitjans- va rebre l'aval dels 104 diputats de CiU, ERC, PSC i ICV-EUiA. Com de costum, PP i Ciutadans s'hi van oposar amb grans dosis de patetisme i la CUP va escenificar una "abstenció incrèdula". 

La setmana anterior, 13 dels 14 diputats del PSC integrats en el grup parlamentari del PSOE al Congrés espanyol -tots, tret de Chacón- havien donat suport a sengles propostes de CiU i ICV en què s'instava el Govern del PP a negociar amb la Generalitat la celebració d'una consulta en els mateixos termes. Les dues votacions es van perdre, òbviament, però suposen un seriós toc d'atenció al PSOE. Per primera vegada des de 1977, el PSC va trencar la disciplina de vot imposada des del carrer Ferraz de Madrid. 

El cop d'efecte polític i el rebombori mediàtic estaven garantits. La cridòria interna dins la família socialista espanyola -amb veus que exigien el divorci-, també. Navarro ho sabia i per això es va afanyar a refermar els vincles amb el PSOE per la via del federalisme. De fet, Navarro té raó quan afirma que el PSC no s'ha mogut gens ni mica d'allà on era: únicament ha modulat el sentit del seu vot, de l'abstenció al vot afirmatiu. Amb el mateix argument, el PSC podria haver secundat sense pegues la declaració de sobirania del passat 23 de gener. Queda clar, doncs, que amb aquest viratge el PSC ha volgut reconciliar-se amb una part important dels seus electors, pressionat per l'opinió pública catalana i els sondejos demoscòpics. Només una pregunta queda en l'aire: la reacció arriba a temps? 

Massa tard

Per als catalans, els gestos són importants. I el PSC ja n'ha fet dos -un al Congrés i un altre al Parlament- que ara com ara tenen el valor que tenen -el d'un exercici retòric- i no més; però que s'afegeixen a d'altra simptomatologia recent. Fa pocs dies, els eurodiputats del PSC, CiU, ERC i ICV van denunciar conjuntament al Parlament Europeu les interferències de la política partidista de PSOE i PP en l'administració de Justícia. Estem davant d'un canvi d'actitud del PSC pel que fa a la seva relació amb el PSOE i l'exercici del dret a l'autodeterminació? I aquest canvi afecta només les formes o també el fons?

Per ara, el secretari dels socialistes catalans ha insistit a deixar clar quins són els límits del PSC: l'acord amb l'Estat pel que fa a l'organització d'una consulta, i el posicionament oficial del PSC, que en aquests moments faria campanya pel no a la independència. Seria una llàstima, però tot plegat amenaça de quedar reduït a un mer moviment tàctic del PSC per recuperar la centralitat política a Catalunya i allunyar-se del PSOE i del bloc intransigent dels constitucionalistes (PP i C's). També CiU s'ha expressat en termes tàctics. Ho va remarcar el seu portaveu a la cambra catalana, Jordi Turull, per a qui la votació del dia 13 va arribar en el millor moment: just després del revés al Congrés i de la decisió del Govern del PP de recórrer la declaració de sobirania del Parlament al Tribunal Constitucional. 

Dèiem que per als catalans els gestos són importants. De vegades massa i tot, perquè només amb proclames i declaracions de principis no anem enlloc. I cal anar-hi.