26 de gener 2013

Montjuïc, 1641

Aquesta setmana, el Parlament de Catalunya ha aprovat una declaració de sobirania que obre el camí a l'exercici del dret a l'autodeterminació i a l'eventual recuperació de la plenitud nacional d'una part del país. La proclama no ha estat un acte fútil, sinó que ha estat la reacció a un procés d'humiliació i assimilació per part de l'Estat espanyol que fa bo aquell advertiment que diu que "com més curt ens lliguin, més perill tindran". 

No és el primer cop que això passa, però tant de bo sigui l'últim. El juny de 1640, els catalans van iniciar, amb la revolta dels segadors, una Guerra de Separació de la corona hispànica. Tips dels excessos comesos sobre el país i la gent pels terços de Felip IV, els diputats, oïdors i consellers catalans van contraposar "la potencia contraria, la opresión de una guerra dilatada, el estrago de una venganza apetecida" i "la intención de su enemigo" a "la justicia de su patria". I malgrat "la cortedad de sus fuerzas", els representants catalans no van defugir el xoc de trens: van fer un acte de sobirania i van trencar amb la legalitat vigent. Van proclamar la república i van mudar "la protección de su principado" a Lluís XIII de França en detriment de la monarquia hispànica, car "era lícito rehusar como violentísimo y tiránico su cetro". Era clar que els catalans "se hallaban en uno de los casos que las leyes ponen en que á la república pueda ser lícito excusarse del imperio del Señor natural, y elegir otro, según los mismos fueros de la naturaleza: que el pretexto del exército era solo la destrucción universal del principado, abrasando su campaña, arruinando sus pueblos, consumiendo sus tesoros, vituperando sus honores y últimamente reduciendo la ilustre nación Catalana á miserable esclavitud". 

Han passat 372 anys i els paral·lelismes amb la situació actual resulten clamorosos. 

Qui en dóna testimoni no és cap partidari de la causa catalana, sinó un experimentat militar portuguès que servia en els terços reials i fou testimoni directe d'uns esdeveniments que són narrats amb objectivitat: "Castellanos, Franceses, Catalanes, naciones, ministros, repúblicas, príncipes y reyes de quienes he de tratar, ni me hallo deudor á los unos, ni espero me deban los otros". El seu nom és Francisco Manuel de Melo i el llibre on en deixa constància es titula Historia de los movimientos de separación y guerra de Cataluña. 

Una victòria esclatant 

El llibre va ser publicat per primer cop el 1645 a Portugal, i reeditat el 1692 i el 1696. A Espanya, en canvi, no va veure la llum fins a 1808. No és estrany: el seu autor relata amb tot luxe de detalls els abusos comesos per una força d'ocupació multinacional formada per contingents castellans, portuguesos, itàlics, valons i irlandesos, i conclou amb la humiliant derrota que aquests patiren a mans de les tropes catalanes, auxiliades per França, a l'anomenada batalla de Montjuïc. Avui commemoren l'efemèride d'aquell triomf. 

De Melo escriu: "Amaneció el dia sábado veinte y seis de Enero del año de quarenta y uno, mostrándose sereno el cielo y claro el sol, quizá por darles exemplo de quietud y mansedumbre al furor de los hombres". "A la seña de un clarín" es començà a moure pel Pla de Barcelona l'exèrcit enemic: "los carros y bagages de la artillería ordenados en hileras á semejanza de calles, figuraban una caminante ciudad populosa". Els reialistes marxaven confiats cap a la mitja lluna del portal de Sant Antoni, que era el de major risc de tota la muralla. 

Mentrestant, dins la ciutat, el diputat militar de la Generalitat Francesc de Tamarit arengava els defensors: "Vecino está vuestro mayor enemigo: veislo allí, detrás de aquella montaña se esconde la ruina de vuestra patria: veis, allí está el gran vaso de veneno que presto se pondrá en vuestras manos: escoged, Señores, si lo quereis beber para morir infamemente, ó si arrojarle haciéndole pedazos [...] Aguardad y sufrid constantes los golpes del contrario, que no os ha de dar barata la gloria". 

Coneixedors de l'amenaça que representava Montjuïc per a la seva ciutat, els catalans havien substituït una petita torre que servia de talaia al mar i el port per una modesta fortificació: "un mediano fuerte en forma de quadro, defendido de quatro baluartes". En poques setmanes, "cortáron lo que pudiéron del monte en zanjas y cavas altas, y atravesáronle con algunas trincheras". L'improvisat fortí restava sota les ordres de Georges Stuart, senyor d'Aubigny, i 300 veterans francesos, "y guarneciéronla [la muntanya] con nueve compañías de gente miliciana, que todas constaban de hombres comunes" procedents dels gremis (mercaders de teles; sabaters o cordoners; sastres; passamaners; estevaners; velers; taverners; teixidors de lli i pellers. "Á esta se juntaban algunas de su mejor infantería del tercio de Santa Eulalia y el Capitán Cabañas [Francesc de Cabanyes] con hasta 200 miquelets". 

A l'altre bàndol, Pedro Fajardo de Zúñiga, marquès de Los Vélez, havia disposat un atac simultani a la ciutat i la muntanya de Montjuïc, en una maniobra envoltant pels flancs est, nord i oest. Però els catòlics van negligir el perill i avançaven a pit descobert [o "cureña rasa", com deien ells] davant les descàrregues dels mosquets catalans, ben arrecerats a les ordres del capità Gallart i Valencià. Primer van rebre els irlandesos, després els portuguesos, i més tard els castellans. Queien com a mosques, "dexando á los suyos más gloria que utilidad". "Caían cada instante por todos los esquadrones muchos hombres muertos: otros se retiraban heridos: ya ninguno esperaba la hora de la victoria, sino la de la muerte". En diverses ocasions es van plantar als peus del fortí, però els mancaven "instrumentos de escalar y cubrirse" per assaltar-lo. 

"No fué menor el espanto de los Catalanes, viéndose en tan corto número mal defendidos de una sola fortificación, ocupada en torno de las banderas enemigas. Diéron señales a la ciudad, pidiéndole socorros [...] Hacían grandes humaredas (de pólvora humedecida, segun uso de la guerra; correspondían los de ciudad con otras no menos conocidas". Tamarit els correspongué i hi envià "cerca de dos mil mosqueteros, la gente más ágil [...] al mismo tiempo que la gente conducida de la ribera desembarcaba al pie de la montaña y la subía". Els atacants es trobaven entre dos focs. 

L'heroi desconegut

"Eran las tres de la tarde y se combatía en Montjuich más duramente que hasta entónces". Els tiradors catalans se succeïen a la muralla. "Iban entrando sin cesar los soldados a las baterías del fuerte: el que una vez disparaba, no lo podía volver á haver de allí á largo espacio, por los muchos que concurrían á ocupar su puesto. Afírmase haber sido tales las rociadas de la mosquetería catalana, que miéntras se manejaba, á quién la escuchó de lejos, parecía un continuado sonido". 

A les portes de la ciutat, la balança s'inclinava del costat dels catalans gràcies als encerts de la cavalleria francesa i de l'artilleria dirigida pel capità Dídac Montfar i Sorts; però a Montjuïc "era común en los Catalanes la voz de que todo se perdía, y que el enemigo los asaltaba". Hi va haver, però, tres punts d'inflexió que  impediren la desfeta. Primer va ser "un artillero catalán diestrísimo en su manejo" que infligia "grandísimo daño" a l'avantguarda espanyola. Després va ser el sergent Ferrer, que amb un discurs vehement i el seu exemple personal va infondre ànims a la tropa, "de tal suerte, que ellos comenzáron á osar con tanto exceso, como de ántes habían temido". I encara al final, "un Ayudante catalán -cuyo nombre ignoramos-" i un sergent francès "arrebatados de superior fuerza" van cridar a foragitar els espanyols. "Acudiéron á su clamor hasta quarenta de los ménos cuerdos [...], y sin otro discurso ó disciplina mas que la obediencia de su ímpetu, se descolgáron de la muralla á la campaña por la misma parte donde los esquadrones tenian la frente. Llevábalos tan intrépidos el furor" que els espanyols van creure que "baxaba sobre ellos todo el poder contrario, palateando las picas y revolviendo los esquadrones entre sí (manifiesta señal de su ruina) comenzáron á baxar corriendo hácia la falda de la montaña, alzando un espantoso bramido y queja universal". 

"Los que primero se desordenáron, fueron los que estaban más al pie de la muralla enemiga [...] Otros con ciego espanto cargaban sobre los otros de tropel, y llenos de furia rompían sus primeros esquadrones y estos á los otros, y de la misma suerte que sucede á un arroyo, que con el caudal de otras aguas que se le van entrando, va cobrando cada vez mayores fuerzas para llevar delante quanto se le opone [...] Unos se caían, otros se embarazaban, quales atropellaban á estos, y eran después hollados de otros. Algunas veces en confusos y varios remolinos, pensaban que iban adelante, y volvian atras, ó lo caminaban siempre en un lugar mismo: todos lloraban: los gritos y clamores no tenían número ni fin: todos pedían sin saber lo que pedían: todos mandaban sin saber lo que mandaban [...] Algun Maestre de campo procuró detener los suyos, y con la espada en la mano así como se hallaba, fué arrebatalo del torbellino de gente [...] ninguno obedecia mas que al deseo de escapar la vida". 

El relat que segueix és esfereïdor. "En los unos iba faltando la esperanza de vida, y en los otros crecía la de la victoria [...] Los golpes, el estruendo, el humo, el clamor y sangre, mezclados confusamente, los vivas de los que triunfaban, los ayes de los que morían, todo formaba una constante lástima". 

Llavors arriba l'escorxament i l'acarnissament: "Á este primer desconcierto esforzó luego la saña de los vencedores; [...] tales con las espadas, tales con las picas ó chuzos, algunos con hachas y alfanges, no de otra suerte que los segadores por los campos baxaban cortando los miserables Castellanos. Mirábanse disformes cuchilladas, profundísimos golpes é inhumanas heridas: los dichosos eran los que se morían primero, tal era el rigor y crueldad, que ni los muertos se escapaban: podía llamarse piadoso el que solo atravesaba el corazón de su contrario. Algunos bárbaros (aunque advertidamente) no querían acabar de matarlos, porque tuviese todavía en que cebarse el furor de los que llegaban después: corría la sangre como río, y en otras partes se detenía como lago horrible á la vista y peligroso aun á la vida de alguno, que escapado del hierro del contrario, vino á ahogarse en la sangre del amigo". 

No van ser els únics que es van llevar la vida per escapar del martiri: "Los más, sin escoger otra senda que la que miraban más breve, se despeñaban por aquellas zanjas y ribazos, donde quedáron para siempre: otros enlazados en las zarzas y malezas se prendían hasta llegar el golpe: muchos precipitados sobre sus propias armas, morían castigados de su misma mano: las picas y mosquetes cruzados y revueltos por toda la campaña era el mayor embarazo de su fuga, y ocasión de su caida y muerte". 

Hi regnava el caos i els fugitius únicament "clamaban: retira, retira". Per aturar la desbandada i recompondre l'exèrcit, els comandaments espanyols van enviar la cavalleria perquè "se opusiese á la gente que baxaba en desórden, con ánimo de pasarla á cuchillo si no se detuviese: con lo qual se podría conseguir que medrosos ellos de los mismos amigos, si quiera por beneficio del nuevo espanto se parasen". 

La humiliació va ser total i absoluta. En el terreny militar perquè "grande fuera el estrago, si los Catalanes prosiguieran el alcance; pero como habían salido sin otra prevención más de la furia, jamás sus pensamientos llegáron á creer que podían conseguir otra cosa que la defensa [...] Esto los detuvo, y fué su mayor dicha de los que se retiraban y su mayor afrenta". I en el terreny de l'honor, perquè "las banderas de Castilla, poco ántes desplegadas al viento en señal de su victoria, andaban caídas y holladas de los pies de sus enemigos, donde muchos ni para trofeos y adornos del triunfo las alzaban; á tanta desestimacion viéron reducirse". Més tard, els vencedors van recollir les despulles de la batalla, "y entre ellas, como más insigne, lleváron á la ciudad once banderas españolas, siendo diez y nueve las perdidas del exército, que poco después colgáron desde la casa de su Diputación [la Generalitat] á vista de todo el pueblo, que las miraba con igual saña y alegría". 

Sempre la terra 

A la vista dels fets, De Melo considerava que "había llegado ya aquella última hora que la Divina Providencia decretara para csastigo no solo del exército, mas de toda la monarquía de España". L'autor de la crònica, que encara havia de pagar amb el seu pas per les presons de Castella el preu de veure alliberada la seva terra portuguesa del jou espanyol, tenia molt clar quina havia estat la clau de volta d'aquella victòria: "La tierra propia -afirma De Melo- comunica alientos contra el que pretende ganarla, y puesta delante da ánimo al mas cobarde para defenderse". I conclou: "el que no defiende a su patria, ó no es hombre, ó no es hijo". 

El general colpista Francisco Franco en tenia perfecta consciència històrica, i per això va escarnir els catalans fent coincidir l'entrada a Barcelona de l'exèrcit feixista d'ocupació l'any 1939 amb aquella data.

2 comentaris:

Salvador Bonada i Font ha dit...

Molt bon article, suposo que has gaudit tant escrivint com jo llegint

Salvador Bonada i Font ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.