26 de gener 2013

Montjuïc, 1641

Aquesta setmana, el Parlament de Catalunya ha aprovat una declaració de sobirania que obre el camí a l'exercici del dret a l'autodeterminació i a l'eventual recuperació de la plenitud nacional d'una part del país. La proclama no ha estat un acte fútil, sinó que ha estat la reacció a un procés d'humiliació i assimilació per part de l'Estat espanyol que fa bo aquell advertiment que diu que "com més curt ens lliguin, més perill tindran". 

No és el primer cop que això passa, però tant de bo sigui l'últim. El juny de 1640, els catalans van iniciar, amb la revolta dels segadors, una Guerra de Separació de la corona hispànica. Tips dels excessos comesos sobre el país i la gent pels terços de Felip IV, els diputats, oïdors i consellers catalans van contraposar "la potencia contraria, la opresión de una guerra dilatada, el estrago de una venganza apetecida" i "la intención de su enemigo" a "la justicia de su patria". I malgrat "la cortedad de sus fuerzas", els representants catalans no van defugir el xoc de trens: van fer un acte de sobirania i van trencar amb la legalitat vigent. Van proclamar la república i van mudar "la protección de su principado" a Lluís XIII de França en detriment de la monarquia hispànica, car "era lícito rehusar como violentísimo y tiránico su cetro". Era clar que els catalans "se hallaban en uno de los casos que las leyes ponen en que á la república pueda ser lícito excusarse del imperio del Señor natural, y elegir otro, según los mismos fueros de la naturaleza: que el pretexto del exército era solo la destrucción universal del principado, abrasando su campaña, arruinando sus pueblos, consumiendo sus tesoros, vituperando sus honores y últimamente reduciendo la ilustre nación Catalana á miserable esclavitud". 

Han passat 372 anys i els paral·lelismes amb la situació actual resulten clamorosos. 

Qui en dóna testimoni no és cap partidari de la causa catalana, sinó un experimentat militar portuguès que servia en els terços reials i fou testimoni directe d'uns esdeveniments que són narrats amb objectivitat: "Castellanos, Franceses, Catalanes, naciones, ministros, repúblicas, príncipes y reyes de quienes he de tratar, ni me hallo deudor á los unos, ni espero me deban los otros". El seu nom és Francisco Manuel de Melo i el llibre on en deixa constància es titula Historia de los movimientos de separación y guerra de Cataluña. 

Una victòria esclatant 

El llibre va ser publicat per primer cop el 1645 a Portugal, i reeditat el 1692 i el 1696. A Espanya, en canvi, no va veure la llum fins a 1808. No és estrany: el seu autor relata amb tot luxe de detalls els abusos comesos per una força d'ocupació multinacional formada per contingents castellans, portuguesos, itàlics, valons i irlandesos, i conclou amb la humiliant derrota que aquests patiren a mans de les tropes catalanes, auxiliades per França, a l'anomenada batalla de Montjuïc. Avui commemoren l'efemèride d'aquell triomf. 

De Melo escriu: "Amaneció el dia sábado veinte y seis de Enero del año de quarenta y uno, mostrándose sereno el cielo y claro el sol, quizá por darles exemplo de quietud y mansedumbre al furor de los hombres". "A la seña de un clarín" es començà a moure pel Pla de Barcelona l'exèrcit enemic: "los carros y bagages de la artillería ordenados en hileras á semejanza de calles, figuraban una caminante ciudad populosa". Els reialistes marxaven confiats cap a la mitja lluna del portal de Sant Antoni, que era el de major risc de tota la muralla. 

Mentrestant, dins la ciutat, el diputat militar de la Generalitat Francesc de Tamarit arengava els defensors: "Vecino está vuestro mayor enemigo: veislo allí, detrás de aquella montaña se esconde la ruina de vuestra patria: veis, allí está el gran vaso de veneno que presto se pondrá en vuestras manos: escoged, Señores, si lo quereis beber para morir infamemente, ó si arrojarle haciéndole pedazos [...] Aguardad y sufrid constantes los golpes del contrario, que no os ha de dar barata la gloria". 

Coneixedors de l'amenaça que representava Montjuïc per a la seva ciutat, els catalans havien substituït una petita torre que servia de talaia al mar i el port per una modesta fortificació: "un mediano fuerte en forma de quadro, defendido de quatro baluartes". En poques setmanes, "cortáron lo que pudiéron del monte en zanjas y cavas altas, y atravesáronle con algunas trincheras". L'improvisat fortí restava sota les ordres de Georges Stuart, senyor d'Aubigny, i 300 veterans francesos, "y guarneciéronla [la muntanya] con nueve compañías de gente miliciana, que todas constaban de hombres comunes" procedents dels gremis (mercaders de teles; sabaters o cordoners; sastres; passamaners; estevaners; velers; taverners; teixidors de lli i pellers. "Á esta se juntaban algunas de su mejor infantería del tercio de Santa Eulalia y el Capitán Cabañas [Francesc de Cabanyes] con hasta 200 miquelets". 

A l'altre bàndol, Pedro Fajardo de Zúñiga, marquès de Los Vélez, havia disposat un atac simultani a la ciutat i la muntanya de Montjuïc, en una maniobra envoltant pels flancs est, nord i oest. Però els catòlics van negligir el perill i avançaven a pit descobert [o "cureña rasa", com deien ells] davant les descàrregues dels mosquets catalans, ben arrecerats a les ordres del capità Gallart i Valencià. Primer van rebre els irlandesos, després els portuguesos, i més tard els castellans. Queien com a mosques, "dexando á los suyos más gloria que utilidad". "Caían cada instante por todos los esquadrones muchos hombres muertos: otros se retiraban heridos: ya ninguno esperaba la hora de la victoria, sino la de la muerte". En diverses ocasions es van plantar als peus del fortí, però els mancaven "instrumentos de escalar y cubrirse" per assaltar-lo. 

"No fué menor el espanto de los Catalanes, viéndose en tan corto número mal defendidos de una sola fortificación, ocupada en torno de las banderas enemigas. Diéron señales a la ciudad, pidiéndole socorros [...] Hacían grandes humaredas (de pólvora humedecida, segun uso de la guerra; correspondían los de ciudad con otras no menos conocidas". Tamarit els correspongué i hi envià "cerca de dos mil mosqueteros, la gente más ágil [...] al mismo tiempo que la gente conducida de la ribera desembarcaba al pie de la montaña y la subía". Els atacants es trobaven entre dos focs. 

L'heroi desconegut

"Eran las tres de la tarde y se combatía en Montjuich más duramente que hasta entónces". Els tiradors catalans se succeïen a la muralla. "Iban entrando sin cesar los soldados a las baterías del fuerte: el que una vez disparaba, no lo podía volver á haver de allí á largo espacio, por los muchos que concurrían á ocupar su puesto. Afírmase haber sido tales las rociadas de la mosquetería catalana, que miéntras se manejaba, á quién la escuchó de lejos, parecía un continuado sonido". 

A les portes de la ciutat, la balança s'inclinava del costat dels catalans gràcies als encerts de la cavalleria francesa i de l'artilleria dirigida pel capità Dídac Montfar i Sorts; però a Montjuïc "era común en los Catalanes la voz de que todo se perdía, y que el enemigo los asaltaba". Hi va haver, però, tres punts d'inflexió que  impediren la desfeta. Primer va ser "un artillero catalán diestrísimo en su manejo" que infligia "grandísimo daño" a l'avantguarda espanyola. Després va ser el sergent Ferrer, que amb un discurs vehement i el seu exemple personal va infondre ànims a la tropa, "de tal suerte, que ellos comenzáron á osar con tanto exceso, como de ántes habían temido". I encara al final, "un Ayudante catalán -cuyo nombre ignoramos-" i un sergent francès "arrebatados de superior fuerza" van cridar a foragitar els espanyols. "Acudiéron á su clamor hasta quarenta de los ménos cuerdos [...], y sin otro discurso ó disciplina mas que la obediencia de su ímpetu, se descolgáron de la muralla á la campaña por la misma parte donde los esquadrones tenian la frente. Llevábalos tan intrépidos el furor" que els espanyols van creure que "baxaba sobre ellos todo el poder contrario, palateando las picas y revolviendo los esquadrones entre sí (manifiesta señal de su ruina) comenzáron á baxar corriendo hácia la falda de la montaña, alzando un espantoso bramido y queja universal". 

"Los que primero se desordenáron, fueron los que estaban más al pie de la muralla enemiga [...] Otros con ciego espanto cargaban sobre los otros de tropel, y llenos de furia rompían sus primeros esquadrones y estos á los otros, y de la misma suerte que sucede á un arroyo, que con el caudal de otras aguas que se le van entrando, va cobrando cada vez mayores fuerzas para llevar delante quanto se le opone [...] Unos se caían, otros se embarazaban, quales atropellaban á estos, y eran después hollados de otros. Algunas veces en confusos y varios remolinos, pensaban que iban adelante, y volvian atras, ó lo caminaban siempre en un lugar mismo: todos lloraban: los gritos y clamores no tenían número ni fin: todos pedían sin saber lo que pedían: todos mandaban sin saber lo que mandaban [...] Algun Maestre de campo procuró detener los suyos, y con la espada en la mano así como se hallaba, fué arrebatalo del torbellino de gente [...] ninguno obedecia mas que al deseo de escapar la vida". 

El relat que segueix és esfereïdor. "En los unos iba faltando la esperanza de vida, y en los otros crecía la de la victoria [...] Los golpes, el estruendo, el humo, el clamor y sangre, mezclados confusamente, los vivas de los que triunfaban, los ayes de los que morían, todo formaba una constante lástima". 

Llavors arriba l'escorxament i l'acarnissament: "Á este primer desconcierto esforzó luego la saña de los vencedores; [...] tales con las espadas, tales con las picas ó chuzos, algunos con hachas y alfanges, no de otra suerte que los segadores por los campos baxaban cortando los miserables Castellanos. Mirábanse disformes cuchilladas, profundísimos golpes é inhumanas heridas: los dichosos eran los que se morían primero, tal era el rigor y crueldad, que ni los muertos se escapaban: podía llamarse piadoso el que solo atravesaba el corazón de su contrario. Algunos bárbaros (aunque advertidamente) no querían acabar de matarlos, porque tuviese todavía en que cebarse el furor de los que llegaban después: corría la sangre como río, y en otras partes se detenía como lago horrible á la vista y peligroso aun á la vida de alguno, que escapado del hierro del contrario, vino á ahogarse en la sangre del amigo". 

No van ser els únics que es van llevar la vida per escapar del martiri: "Los más, sin escoger otra senda que la que miraban más breve, se despeñaban por aquellas zanjas y ribazos, donde quedáron para siempre: otros enlazados en las zarzas y malezas se prendían hasta llegar el golpe: muchos precipitados sobre sus propias armas, morían castigados de su misma mano: las picas y mosquetes cruzados y revueltos por toda la campaña era el mayor embarazo de su fuga, y ocasión de su caida y muerte". 

Hi regnava el caos i els fugitius únicament "clamaban: retira, retira". Per aturar la desbandada i recompondre l'exèrcit, els comandaments espanyols van enviar la cavalleria perquè "se opusiese á la gente que baxaba en desórden, con ánimo de pasarla á cuchillo si no se detuviese: con lo qual se podría conseguir que medrosos ellos de los mismos amigos, si quiera por beneficio del nuevo espanto se parasen". 

La humiliació va ser total i absoluta. En el terreny militar perquè "grande fuera el estrago, si los Catalanes prosiguieran el alcance; pero como habían salido sin otra prevención más de la furia, jamás sus pensamientos llegáron á creer que podían conseguir otra cosa que la defensa [...] Esto los detuvo, y fué su mayor dicha de los que se retiraban y su mayor afrenta". I en el terreny de l'honor, perquè "las banderas de Castilla, poco ántes desplegadas al viento en señal de su victoria, andaban caídas y holladas de los pies de sus enemigos, donde muchos ni para trofeos y adornos del triunfo las alzaban; á tanta desestimacion viéron reducirse". Més tard, els vencedors van recollir les despulles de la batalla, "y entre ellas, como más insigne, lleváron á la ciudad once banderas españolas, siendo diez y nueve las perdidas del exército, que poco después colgáron desde la casa de su Diputación [la Generalitat] á vista de todo el pueblo, que las miraba con igual saña y alegría". 

Sempre la terra 

A la vista dels fets, De Melo considerava que "había llegado ya aquella última hora que la Divina Providencia decretara para csastigo no solo del exército, mas de toda la monarquía de España". L'autor de la crònica, que encara havia de pagar amb el seu pas per les presons de Castella el preu de veure alliberada la seva terra portuguesa del jou espanyol, tenia molt clar quina havia estat la clau de volta d'aquella victòria: "La tierra propia -afirma De Melo- comunica alientos contra el que pretende ganarla, y puesta delante da ánimo al mas cobarde para defenderse". I conclou: "el que no defiende a su patria, ó no es hombre, ó no es hijo". 

El general colpista Francisco Franco en tenia perfecta consciència històrica, i per això va escarnir els catalans fent coincidir l'entrada a Barcelona de l'exèrcit feixista d'ocupació l'any 1939 amb aquella data.

23 de gener 2013

Un sí molt crític

Ha arribat el gran dia. Avui, a partir de les quatre de la tarda, el Parlament de Catalunya debatrà les diverses propostes de resolució que hi ha damunt la taula sobre la declaració de sobirania de Catalunya i donarà pas a la seva votació. Amb tota probabilitat, la cambra aprovarà la resolució subscrita de forma conjunta pels grups de CiU, ERC i ICV amb una majoria qualificada de dos terços: 84 diputats, sobre un univers de 135. Existeix la possibilitat, per bé que remota, que alguns integrants del PSC emetin vots particulars que escapin a la disciplina de l’aparell del partit. Sonen cinc noms: els de Marina Geli, Àngel Ros, Joan Ignasi Elena, Rocío Martínez-Sampere i Núria Ventura. 

A més, la declaració rebrà el suport d’un dels tres diputats de la CUP. Els altres dos s’abstindran per expressar les seva crítica al text que han consensuat els ponents de la resolució. Aquest fet ha suscitat nombrosos comentaris entre la ciutadania, un fenomen realment sorprenent si tenim en compte el pes específic de la CUP al Parlament, però altament revelador de l’expectació i les expectatives que ha generat en amplis sectors de la societat. 

Vagi per endavant que, al meu entendre, en aquesta fase del procés, la CUP hauria d’haver donat suport a la resolució; un suport condicional, però un suport nítid i inequívoc al cap i a la fi, a través de tres vots afirmatius. No ha estat així, i també ho entenc. Per això m’agradaria explicar-ho. 

Per què? 

A inicis de la setmana passada, la CUP va fer arribar als seus militants i simpatitzants de base els aspectes que pretenia defensar en la negociació amb les altres formacions, per tal que les debatessin a nivell local i les remetessin a les assemblees territorials. Ja aleshores, alguns membres de l’estructura orgànica parlaven de “línies vermelles”. 

En concret, la CUP apel·lava a incorporar a la proposta de resolució: 

- “La no acceptació del marc de la UE (ni de la resta de relacions internacionals contretes actualment) per al nou Estat”, com a garantia d’un “procés d’autodeterminació que permeti el plantejament d’un nou marc econòmic, social i cultural” que asseguri “el benestar, la justícia i la igualtat”. 

- “El reconeixement dels Països Catalans com a marc nacional i subjecte de sobirania”. 

- “La necessitat de mobilització popular” i la possibilitat de recórrer a “la desobediència davant de la legislació dels estats ocupants”. 

De tot plegat, la resolució de CiU, ERC i ICV no n’ha recollit res. Ans al contrari, de la declaració han desaparegut les referències a l’Estat propi que inicialment postulaven CiU i ERC, o als Països Catalans, sense eufemismes de cap mena, tal com recollia la resolució primigènia d’ICV. D’aquesta manera es fa palès com els grups que li donen suport han centrat tots els esforços a aconseguir l’adhesió del PSC -o la seva abstenció, pel cap baix-, en comptes de facilitar-ne la incorporació de la CUP. I no era una empresa impossible, com tot seguit demostraré. 

Abans, però, caldria precisar una altra qüestió. La CUP és una organització plural que es regeix per un procés assembleari en la presa de decisions que va de baix cap a dalt. Ara, la diversitat congènita de l’esquerra independentista s’ha eixamplat encara més des que la CUP és al Parlament perquè no ho ha fet en solitari, sinó en representació d’una coalició electoral amb un seguit d’organitzacions i moviments socials: l’anomenada Alternativa d’Esquerres (AE). Arribats a aquest punt, cal dir que tant la CUP com l’AE coincidien, majoritàriament, en la necessitat d’emetre un “sí crític” a la resolució. L’AE creia que la millor forma d’expressar-ho era a través de l’abstenció, mentre a la CUP hi havia diversitat d’opinions. Les assemblees territorials del Maresme-Barcelonès Nord, Girona, Baix Montseny i Ponent ho tenien clar: el “sí crític” s’havia de visualitzar a través de tres vots afirmatius; però no totes les territorials aplegades el passat dia 19 en el Consell Polític de la CUP ho veien de la mateixa manera. A l’hora de definir el posicionament del grup parlamentari, els representants de les assemblees territorials van emetre 15 vots a favor del “sí crític”, 13 vots a favor de l’abstenció i 4 vots en contra. Per això, i després de sis hores de discussió, el Consell Polític va acordar de ponderar el vot i fraccionar-lo de la manera com ho ha fet. Com ha dit en David Fernández aquest matí al Parlament, “si algú diu que la CUP no està a favor de la independència és que no sap sumar”. 

Per si algú se n'havia oblidat, recordeu les paraules de l'Anna Gabriel quan va ser a Alella: "Ho volem tot. La CUP no rebaixarà mai cap dels seus plantejaments ideològics o programàtics. Per claudicar i fer renúncies ja hi ha altres partits".

Què diu la CUP d'Alella, El Masnou i Teià

Com ja he apuntat, la pluralitat política de la CUP-AE ha trobat sortida ha través de l’expressió d’un sí molt crític. Massa per a mi. Totalment justificat i justificable, però difícil d’entendre. També són d’aquest parer tant l’assemblea local de la CUP d’Alella, El Masnou i Teià, com La Garnatxa, i per això han decidit de secundar sense embuts la convocatòria de concentracions ciutadanes de suport a la declaració de sobirania del Parlament que han promogut l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) per avui, a les set del vespre. 

A continuació reprodueixo el contingut íntegre dels acords presos per l’assemblea local de la CUP pel que fa a la qüestió que ens ocupa: 

Reunida amb caràcter extraordinari a Alella, a 15 de gener de 2013, formula les següents consideracions sobre la proposta de resolució per a la declaració de sobirania sobre el dret a decidir del poble de Catalunya presentada conjuntament pels grups parlamentaris de CiU i ERC. 

1) Quant al preàmbul. 

- Caldria fer constar expressament, al final del tercer paràgraf, que el Decret de Nova Planta no va derogar les constitucions catalanes; ans al contrari, en l'article 56 s'especifica que seguiran vigents amb caràcter supletori. Palesar aquesta circumstància es considera summament important, ja que amb la pervivència de les constitucions és subjacent la pervivència de la sobirania política i jurídica del poble català, la qual cosa representa una font de legitimitat extraordinària per a la recuperació de l'Estat català. 

- Caldria incorporar al text, al llarg del quart paràgraf, dues mencions concretes: la proclamació de la República catalana per part dels presidents Macià i Companys, els anys 1931 i 1934, respectivament, com a mostra inequívoca de la voluntat d'autogovern del poble i de les institucions democràtiques del país. 

- Caldria precisar, al sisè paràgraf, que l'aplicació de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya és contrària a dret, ja que no és el mecanisme legalment previst per modificar -a la baixa, en aquest cas- una llei orgànica que ha estat aprovada en referèndum. En concret, vulnera l'article 152.2 de la Constitució espanyola; raó per la qual ha estat recorreguda davant el Tribunal Europeu dels drets Humans. 

2) Pel que fa als principis de la declaració: 

- Sobirania: A més de "raons de legitimitat democràtica", ens assisteixen "drets històrics" [expressió a substituir per una altra més adient] com la continuïtat del subjecte de sobirania emparada en la vigència de les constitucions catalanes. 

- Cohesió social: Caldria parlar, a més, de "justícia social". Es considera que aquest punt és l'adient per fer referència als Països Catalans. Es fa una proposta: "[...] i la voluntat expressada en múltiples ocasions per la societat catalana d'estrènyer els vincles de tota mena que té amb la resta de territoris del seu àmbit cultural i lingüístic". 

- Europeisme: Es proposa canviar l'enunciat d'aquest principi, de manera que Europa no sigui l'única referència geogràfica que hi aparegui. Es planteja la necessitat d'al·ludir a la Mediterrània (amb la mateixa intensitat que a Europa) i substituir la referència als "principis fonamentals de la Unió Europea" per la Declaració Universals dels Drets Humans. 

- Medi Ambient: Es proposa la inclusió d'un vuitè principi que faci relatiu al "respecte al territori, el medi ambient i a la gestió sostenible dels recursos naturals". 

Per últim, es troba a mancar una referència expressa a la Carta de les Nacions Unides i al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics (que aborden els conflictes nacionals) i fer constar que els pactes internacionals que ha subscrit l'Estat espanyol formen part del seu ordenament jurídic, d'acord amb l'article 96 de la Constitució. 

3) Conclusió:

Per tot plegat, l'assemblea de la CUP d'Alella, El Masnou i Teià es mostra partidària d'arribar a una entesa amb la resta de grups parlamentaris per tal de donar suport conjunt a la declaració de sobirania que es votarà el proper 23 de febrer.

20 de gener 2013

L'Andreu en té la culpa

El nom d'Alella ha tornat a sonar amb força aquests darrers dies a bona part dels mitjans de comunicació catalans, ja sia a la televisió, els diaris, les emissores de ràdio o Internet. La culpa, o el mèrit -si considerem que sempre és bo que parlin d'algú, encara que sigui malament- és d'una persona amb nom i cognoms: Andreu Francisco i Roger. 

Tot i que dimecres alguns diaris digitals com Vilaweb o Nació Digital ja se'n va fer ressò, no va ser fins l'endemà, dijous, quan l'alcalde se'n va anar amb els deures fets a l'Agència Tributària de Catalunya i va ingressar-hi, en nom del consistori, prop de 42.000 euros en concepte d'IRPF. D'aquesta manera, Alella -i Gallifa, al seu costat- esdevenen els primers municipis que liquiden aquests impostos directament a l'administració catalana, en comptes de fer-ho a la hisenda espanyola. Segons fonts municipals, "l'import ingressat ascendeix a 41.318 euros, dels quals 40.147 euros corresponen a la liquidació mensual d'IRPF dels treballadors i professionals i 1.171 euros de la liquidació trimestral de l'IRPF d'immobles [derivat del lloguer d'edificis públics]. Els pagaments per aquests dos conceptes van superar l'any passat els 510.000 euros". 

Tant abans com després de passar per finestreta, Francisco va ser entrevistat a nombrosos mitjans (fins i tot el van asseure a la taula de tertulians d'Els Matins de TV3, amb Barbeta i companyia). En tots els casos, l'alcalde es va haver d'esforçar de valent per fer veure als periodistes que allò no era un acte de desacatament o d'insubmissió fiscal -ja que els impostos se segueixen pagant-, sinó que es tractava d'una demostració plausible de sobirania fiscal. "Aquest gest té com a objectiu normalitzar allò que volem: que l'Agència Tributària de Catalunya recapti i gestioni els nostres impostos”. 

A l'Andreu el vaig veure en persona abans de sortir cap a Barcelona i feia aquella cara de nen entremaliat tan característica. Sabia que se'n parlaria i estava segur que el precedent crearà escola i que, ben aviat, hi haurà altres ajuntaments que obraran en conseqüència. El somriure de murri el delatava; i en pot estar ben segur, perquè el cop d'efecte que ha protagonitzat l'Ajuntament d'Alella no és un gest de cara a la galeria. "No vull una declaració retòrica", va dir-me ara ben bé fa un any, coincidint amb la creació de la plataforma Diem Prou. Pels volts de l'estiu li vaig demanar si encara hi pensava, i es va mostrar caut i decidit alhora: "m'ho estan mirant per fer-ho bé". 

I fins aquí. A partir d'ara, l'Ajuntament d'Alella liquidarà cada mes l'IRPF corresponent a les nòmines dels seus treballadors a la Generalitat. Quan la hisenda espanyola li reclamarà els diners, la tresoreria municipal li donarà el número de compte de l'Agència Tributària de Catalunya. I això anirà així fins al dia que el Govern català se n'afarti i, escanyat per l'asfíxia econòmica, decideixi no transferir cap més cèntim a la metròpoli. 

Fins llavors, les únics poders públics que s'han posat al servei del país són els ajuntaments i els consells comarcals. Amb el seu exemple, ambdues administracions han demostrat que des de la quotidianitat i els respectius àmbits competencials podem construir espais de sobirania política i fiscal que escapin al control de l'Estat. Alella n'és un exemple, com els altres 644 ajuntaments integrats en l'Associació de Municipis per la Independència (en vermell) i els 190 consistoris que ja s'han alliberat de la tutela simbòlica d'Espanya (en blau). 

Divendres, a Celrà 

Després de dijous va venir divendres, i Francisco se'n va anar a Celrà, al Gironès, per fer costat al seu alcalde, Dani Cornellà, de la CUP, que ha estat citat a declarar davant el jutge per haver aprovat una moció en què es nega a penjar la bandera espanyola i declara el municipi territori català lliure i sobirà. Un cop allí, Francisco va pujar a l'escenari i va animar la resta de batlles a seguir el seu exemple. 

A més de solidaritzar-s'hi, a Francisco això li serveix també com a entrenament, ja que el ple municipal d'Alella també va prendre el passat 27 de setembre un acord en els mateixos termes. Tot i que no n'ha transcendit, a mitjan desembre, la delegada del Govern espanyol a Catalunya, María Llanos de Luna, va requerir una còpia d'aquell acord per tal d'escatir si podia ser constitutiu d'algun tipus de delicte, i el mateix dijous que Francisco copava l'obertura dels telenotícies arribava a l'Ajuntament una ordre instant-lo a restituir la bandera espanyola. 

Fa escassament una setmana, i precisament alertat per la reacció de la fiscalia contra l'ajuntament de Celrà, l'amic Enric ens advertia que l'Estat actuaria i que vindria a detenir el nostre l'alcalde. "No ens podem quedar de braços creuats", va dir. Hi estic d'acord. Per començar, aquest dimecres, els alellencs i alellenques compromesos amb la llibertat tenim una cita a les set del vespre, a la plaça de l'Ajuntament, per expressar el nostre suport a la declaració de sobirania que aprovarà el Parlament de Catalunya.

18 de gener 2013

Catalunya, nació prohibida

Sergio Salvi, a Le nazione proibite (1973), definia amb aquest nom la situació de no-reconeixement de nacions integrades formalment en estats democràtics en els quals es poden canviar governs i normes legals però no es permet l'exercici del dret a l'autodeterminació. És el cas dels Països Catalans. 

La reforma política del post-franquisme va ser feta per consolidar la unitat de l'Estat espanyol. Els poders fàctics van transigir a democratitzar l'Estat, a canvi que no hi hagués autodeterminació. "Antes roja que rota", ja ho sabem. Per això, la Constitució reconeix els drets individuals i alguns drets socials, però ignora els drets col·lectius. Com escrivia Jaume Renyer l'any 2000 a L'autodeterminació del poble català, "aquesta aparença igualitària encobreix les condicions reals de dominació política" i ha donat ales als sectors que contraposen els drets individuals dels castellanoparlants a Catalunya enfront el dret col·lectiu a defensar i promoure l'ús social de la llengua catalana. 

Aquests dies, bona part dels partits catalans mira d'assolir un acord que defineixi Catalunya com a subjecte polític. El PSC hi discrepa, aparentment per qüestions semàntiques. El PP i Ciutadans també s'hi oposen. Per a ells, el conflicte identitari és un invent dels nacionalistes catalans per distreure l'opinió d'altres problemes. 

Menteixen, i ho saben. El conflicte a l'entorn de les identitats nacionals a Catalunya és una fantasia, sí, però creada i alimentada pels espanyolistes. És cert que a Catalunya -com a Txecoslovàquia, la Unió Soviètica o Iugoslàvia- hi ha ciutadans ambivalents, com també ho és que n'hi ha que només se senten o bé espanyols, o bé catalans. En puritat, Catalunya s'enfronta a un problema de reconeixement, i quan els subjectes d'una identitat col·lectiva plantegen el seu reconeixement com a poble i aspiren a dotar-se d'un sistema normatiu propi apel·len al dret a l'autodeterminació. 

La cosa és molt senzilla: qui visqui a Catalunya tindrà veïnatge administratiu català, si bé hi podrà restar com a espanyol qui voluntàriament refermi el seu vincle per origen o per adhesió. Tothom tindrà, doncs, els mateixos drets i deures de ciutadania, però els exercirà a través del col·lectiu nacional d'adscripció voluntària. I no com passa ara, que tots els catalans som presumptament espanyols. 

Sense el PSC

Com molt bé explica Vilaweb, "una declaració de sobirania només cal que digui dues coses: que el subjecte que la proclama -la nació catalana, en aquest cas- no reconeix cap sobirania superior", per la qual cosa es constitueix en subjecte sobirà, "i que vol exercir d'una manera concreta la seva sobirania, decidint quin estatus legal adopta internacionalment" a través de la celebració d'una consulta. 

Aquest ha de ser, doncs, el denominador comú que hauria d'aplegar el major nombre de formacions polítiques. Qualsevol altra consideració, ara com ara, resulta baldera si no serveix a aquest propòsit. Ja tindrem temps en els mesos a venir de polir altres qüestions, totes elles importantíssimes; però no és en la declaració de sobirania, ni en l'organització o la celebració de la consulta (referèndum o eleccions constituents, ja veurem) on s'han de desllorigar, sinó en fases més avançades del procés. La proclamació de l'Estat català en concretarà algunes -serà un Estat social i democràtic de dret-, però la majoria -com el marc de relacions laborals, la llengua o la fiscalitat- s'hauran de definir amb la redacció de la Constitució i la construcció nacional del nou Estat, a través de l'acció legislativa. 

Si ho fem així, la importància del consens polític en aquesta fase serà important, però relativa. Convergència i ERC tenen majoria absoluta al Parlament i van de bracet en la negociació, però amb Unió no s'hi pot comptar gaire. I amb el PSC, gens. Avui mateix, el seu primer secretari, Pere Navarro, advertia la resta de formacions que "el PSC no tolera pressions"; però segueix el dictat del carrer Ferraz. Els anys 1989, 1998 i 2010 els parlamentaris socialistes ja van votar en contra del dret a l'autodeterminació. Si en temps de vaques grasses no van alçar mai la seva copa en cap d'aquells brindis al sol, com hem d'esperar que ara facin justament el contrari? 

Per tot plegat, i en nom d'una majoria qualificada, seria altament desitjable que ICV i la CUP no abandonessin el navili a Ítaca. I crec que no ho faran, almenys al principi.

16 de gener 2013

Una declaració de sobirania legitimista

El proper 23 de gener el ple del Parlament de Catalunya aprovarà una declaració de sobirania. Però quina declaració i quina sobirania? 

En aquests moments, l'arena política catalana és una olla de grills. PSC, ICV i CUP han presentat propostes de resolució pròpies; el PP advoca per negociar amb l'Estat un nou model de finançament per a Catalunya, i Unió Democràtica fa una crida a sumar els socialistes al consens, com a excusa per impedir-ne l'avanç. Per la seva part, Convergència i ERC van registrar ahir  a la cambra una proposta de resolució conjunta en la qual es desvincula la construcció d'un Estat propi de la convocatòria d'un referèndum, a diferència del que recollia l'esborrany pactat la setmana passada entre el president del Govern, Artur Mas, i el cap de l'oposició, Oriol Junqueras. 

A la vista d'aquests posicionaments, semblaria que ni en els moments transcendents anem plegats; però no cal patir. Tot això és normal, consubstancial a nosaltres: ja se sap que allà on hi ha dos catalans hi ha almenys tres opinions. 

Independència o restitució de sobirania 

Tret de la resolució de la CUP, que és l'única que hi ha sobre la taula que reivindica els Països Catalans com a marc nacional i subjecte de sobirania, la resta de textos apel·len als drets subjectius dels 7 milions i escaig de súbdits del Regne d'Espanya que habiten una regió administrativa formada per quatre províncies: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Com bé apunta l'amic Salvador Bonada en un article excel·lent i molt il·lustratiu al Diari Gran del Sobiranisme, això és una paradoxa, i un greu error: què serem, ex espanyols? 

Durant segles, i malgrat la unió dinàstica de Ferran II amb Isabel de Castella, Catalunya va ser nominalment sobirana en el concert de nacions. Com a subjecte de dret, polític i jurídic, Catalunya tenia corts i constitucions pròpies -no pas furs-, i subscrivia tractats internacionals amb altres cancelleries. En contra del que molts pensen, el decret de Nova Planta de 1716 va acabar amb les institucions de govern, però no va derogar la majoria de lleis del país, que van restar vigents amb caràcter supletori. En concret, l'article 56 del decret especifica que "en todo lo demás que no está prevenido en los Capitulos antecedentes de este Decreto, mando se observen las Constituciones que antes havia en Cataluña, entendiendose que son establecidas de nuevo por este Decreto, y que tienen la misma fuerza, y vigor, que lo individualmente mandado en él". 

És a dir: les constitucions catalanes no han estat mai anul·lades i amb la seva pervivència és també subjacent la sobirania política i jurídica del poble català. Si les hem oblidades sota una pila de lleis i constitucions posteriors de matriu espanyola és només perquè, gràcies a la falsificació de la història, en desconeixem el seu valor i les considerem una antigalla. I certament ho serien -en la majoria d'aspectes, no tots- si les volguéssim tornar a aplicar, però no és aquesta la qüestió, sinó una altra: si fóssim prou hàbils i intel·ligents no ens caldria independitzar-nos d'Espanya. En tindríem prou declarant-ne la seva devolució, en seu parlamentària, per restituir l'Estat català. 

Els arguments dels qui sostenen aquesta tesi -el col·lectiu Patriotes per la Devolució- em semblen dignes de consideració. Dies enrere, a Navarra estant, vaig saber -i vaig donar-ne compte en aquest post- que un sector del món abertzale en fa també una interpretació similar, prenent com a fil argumental l'existència d'un estat navarrès annexionat a Castella per la força de les armes. En la meva opinió, aquesta via d'accés a l'Estat propi mitjançant el seu restabliment seria preferible a qualsevol altra perquè implica no renunciar a res -ni políticament ni territorialment-, i això ens dóna força davant de qualsevol negociació i ens brinda una oportunitat única per al retrobament gradual amb altres territoris del nostre espai lingüístic i cultural. A continuació esmento alguns dels avantatges: 

- Per analogia amb els casos de Gal·les i Escòcia, i tal com assenyala Miquel Manubens, "en l'àmbit polític europeu, proclamar que procedim a la devolution és entès d'immediat. No fa falta explicar-ho, ja ho entenen. Per tant, ai de qui esgrimeixi el dret de conquesta contra legítim dret a obtenir la devolució". A més, "si recuperem el nostre vell Estat són vàlids tots els tractats internacionals acordats per les nostres Corts fins al 1714" amb estats que encara existeixin o els seus successors. El cas de la Gran Bretanya, amb qui encara cueja el cas dels catalans, seria paradigmàtic. 

- Pel que fa als Països Catalans, Manubens és del parer que "les nostres constitucions ens armen especialment pel que fa a la definició territorial, ja que deixen clar que tant les Illes Balears i Pitiüses com la (dita ara) Franja de Ponent són part indestriable del Principat de Catalunya", per no parlar de la Catalunya Nord. Bonada, al seu torn, afirma que els mallorquins tindrien la condició de catalans a l'empara del privilegi de Sant Feliu de Guíxols de 1365, i que també s'hi podrien acollir els valencians que esgrimissin tenir ascendència catalana. Però més que l'adopció automàtica o pregada de la nacionalitat catalana, un cop declarada la devolució de les constitucions i restituïda la sobirania per part del Parlament, Catalunya obriria amb el seu gest el camí a la resta de territoris de l'antiga confederació -Aragó inclòs- per fer el mateix, si mai ho volen. 

Com diu Bonada, "tenim la manera de recuperar la sobirania nacional de Catalunya de manera simple, senzilla i impecable", sense l'obligació d'assumir "cap deute contret per l’Estat espanyol en cap dels seus nivells administratius (Generalitat de Catalunya actual inclosa) considerant-lo un deute odiós" d'acord amb les lleis internacionals i amb la possibilitat de "reclamar indemnitzacions per 300 anys d'espoli i genocidi cultural". I tot això, "sense vulnerar el marc legal existent; simplement, recuperant unes lleis de rang superior en l'àmbit territorial català". 

Sovint, als partidaris de la devolució se'ls ha titllat de friquis -i ho poden ser-, però en aquest tema hi toquen força. Em sorprèn, i més havent-lo tractat, que un historiador versat com en Junqueras hagi omès en la proposta de resolució subscrita per CiU i ERC qualsevol referència a la vigència de les constitucions, com a font de legitimitat en el camí a l'Estat propi. No és un tema per recrear-s'hi, però crec que hauria d'aparèixer condensat en algun paràgraf. 

El procés cap a l'emancipació nacional només el farem un cop -si surt bé- i ha de ser pulcre en les formes, i just amb la història.

02 de gener 2013

Nigèria no, Escòcia sí

D'aquí a mitja hora, la selecció del Principat de Catalunya jugarà el seu tradicional partit de Nadal contra Nigèria a l'estadi del RCD Espanyol a Cornellà-El Prat. El matx serà el darrer de l'holandès Johann Cruyff com a seleccionador després de quatre anys a la banqueta, però jo no hi aniré (i dubto que l'acabi veient per TV3). 

Sóc independentista i voldria que els nostres esportistes i els combinats nacionals dels Països Catalans poguessin prendre part en totes les competicions esportives oficials, en qualsevol disciplina i en totes les categories. Per això, en algunes ocasions -no en totes, ara ho explicaré- he fet costat i he assistit com a espectador a les convocatòries de la Federació Catalana de Futbol i de la plataforma pro-seleccions. 

La primera cita de l'era moderna de la selecció catalana va ser l'any 1997, a l'estadi olímpic Lluís Companys, contra la Bulgària de Hristo Stòitxkov. La cita tenia morbo: l'any abans, a l'Eurocopa, l'exbarcelonista havia marcat un gol a Espanya: "Per Catalunya", va titular algun diari. M'hi hauria agradat ser-hi, però aleshores era fora per qüestions d'estudis. El 1998 vaig presenciar, des del lateral que hi ha davant per davant de la tribuna de Montjuïc, el triomf de Catalunya sobre Nigèria per 5 a 0. Hi vaig anar a contracor, sabedor que el règim polític imperant al país africà no era cap exemple de democràcia, sinó més aviat el contrari: era còmplice del desastre ecològic del delta del riu Níger, en connivència amb l'empresa petroliera Shell, i responsable directe del genocidi contra els seus habitants -el poble ogoni- i de l'assassinat dels seus líders. 

Veto a Sèrbia

L'any següent ja no vaig passar per l'adreçador i vaig resistir-me a comprar una entrada per veure una Iugoslàvia reduïda a Sèrbia i Montenegro que era una burla d'allò que havia estat en el passat: un model -perfectible, evidentment- de convivència, d'equilibri i de respecte entre diverses ètnies, nacions i religions. Potser sóc massa primmirat, però no concebo convidar al meu país -un país oprimit, un país ocupat- algú que es nega a reconèixer el dret col·lectiu més elemental que pot existir: el dret a l'autodeterminació. I Sèrbia, encara que es presentés per a l'ocasió rere el nom d'un estat difunt, s'havia oposat en dates recents -i de quina forma: per les armes!- al seu exercici per part dels seus veïns de Bòsnia, de Kosovë i de Macedònia. 

El 2000 no érem gaires al primer amfiteatre del gol sud del Camp Nou. Va ser el torn de Lituània; per a molts, un spàrring sense pedigrí. Per a mi, un exemple al món en el seu camí, pacífic i democràtic, cap a la llibertat. 

'Horror vacui'

Des de llavors, i amb les dues úniques excepcions del Brasil el 2002 i d'Euskal Herria el 2007, he deixat d'anar al camp. Els motius són diversos. D'una banda, hi ha el desencís de comprovar que 15 anys després, res no ha canviat i que això ja no té, almenys per a mi, cap efecte laxant. Evidentment, no esperava que Espanya canviés la seva actitud -o sí: m'ho vaig témer d'en Zapatero, com una concessió folklòrica destinada a desarticular el creixement de l'independentisme-, però sí esperava que la Federació catalana de futbol fos més ambiciosa en els seus plantejaments: amb la disputa de més d'un partit a l'any i amb rivals d'un cert prestigi. Per mantenir la flama i l'empenta, aquest canvi de paradigma s'hauria d'haver produït al cap de quatre o cinc anys. La renúncia d'Àngel Pitxi Alonso com a seleccionador, el 2005, i la seva substitució per Pere Gratacós és, al meu parer, molt més que un canvi de cicle; és l'acta de defunció d'una il·lusió col·lectiva causada per la imperícia de la Federació i de les institucions del país, que no van ser prou valentes. Tot plegat fa que el partit de la selecció sigui un partit de costellada. 

A la reiteració d'Argentina com a rival (els anys 2004, 2008 i 2009), s'afegeix la por dels organitzadors a l'horror vacui. La Federació no és capaç d'atraure contrincants d'entitat i el temor a perdre-hi diners i a oferir una imatge de l'estadi buit l'empeny a portar equips de països que tenen molts del seus compatriotes a Catalunya com a mà d'obra immigrada. És el cas de la Xina o l'Equador. 

Reconec que si vaig transigir per veure el Brasil des de la segona graderia del gol nord del Camp Nou va ser per la insistència d'en Ramon i l'Albert. En canvi, estic ben cofoi del desplaçament a San Mamés per l'ambient que s'hi va viure i la significació política que tenia l'enfrontament. Exhaurides les entrades a Catalunya, vaig contactar amb la Federació Basca i vaig anar-me'n fins a l'estadi de Medizorroza, a Vitòria. M'hi vaig endur la família política i l'Arç (a la foto) va ser la sensació de la nit. Només us diré que, l'endemà, vam ser portada del Gara. Si a algú l'interessa conèixer-ne els motius, aquí hi trobarà la crònica. 

Nigèria? 

Hi ha prop de 200 estats al món i nosaltres hem de repetir? Si us plau, que algú ho expliqui sense embuts: si és per incapacitat de la Federació o si és per boicot o amenaces de la diplomàcia espanyola, però que algú ho expliqui. Vull un Catalunya-Itàlia, vull un Catalunya-Alemanya i, sobretot, vull un Catalunya-Escòcia per a 2014!