27 de juny 2012

La Comunitat de la Flama

Aquest dissabte, les fogueres d'Alella, Cabrils, Dosrius, El Masnou, Premià de Mar, Vilassar de Mar i Teià tornaven a cremar amb el foc de Sant Joan portat directament des de la pica del Canigó. En total, més de 200 quilòmetres de distància per muntanya, pista i carretera, i un temps límit: 21 hores per cobrir-los a peu, en bici i corrent. 

Per fer-ho possible, fa 5 anys va néixer -gairebé per casualitat- l'autodenominada Comunitat de la Flama: una colla de motivats i motivades del Baix Maresme que es coordinen per dur el foc de la Catalunya Nord als seus pobles de residència. L'adscripció a la Comunitat és voluntària; oberta a tothom qui vulgui, igual com ho és el tipus d'implicació -organitzativa o participativa- o la distància a recórrer. 

L'aventura pròpiament dita s'inicia la vigília de Sant Joan amb l'ascens al Canigó, amb una aproximació que, segons la logística de cada any, pot realitzar-se o bé des del refugi de Cortalets o bé des d'Estables. A quarts de deu es pon el sol. L'espera, sempre freda i ventada, es fa llarga; fins que a mitjanit el cim s'il·lumina amb el foc de l'any passat, custodiat al llarg de 365 dies al Castellet de Perpinyà. El foc d'enguany s'encén l'endemà, diada de Sant Joan, amb els farcells de llenya i sarments que els excursionistes procedents de tots els punts del Països Catalans han dipositat al peu de la creu. 

Compte enrere 

Entonats els càntics de rigor -L'estaca i Els segadors- i proferit el crit de Visca la terra, lliure!, comença el compte enrere. Cada grup pren el seu foc i inicia el descens. La majoria fa nit en tendes de campanya, i només uns quants emprenen la travessa nocturna. Metxa en mà, la Comunitat de la Flama s'esmuny per la xemeneia del Canigó i davalla fins als Prats de Cadí; puja la collada del Pic de Rojà, i realitza diversos flanquejos abans d'arribar a Estables. Hauran passat 4 hores i és el moment d'abrigar-se i agafar la bicicleta de muntanya, baixar per la pista a tot drap, llevar-se la roba d'abric a Prats de Molló i completar la pujada al Coll d'Ares.  

A dalt, prop dels Baladres, hi ha els atletes amb les torxes a punt per començar la seva cursa particular contra el rellotge. Són les set tocades i cal avançar un promig de 12 quilòmetres cada hora, en relleus de 10 minuts, per comparèixer al Maresme a l'hora indicada. A quarts de set del vespre, la flama entra a Dosrius i a quarts de deu arriba a Alella, a l'extrem meridional de la comarca. Pel camí, la Comunitat de la Flama s'engrosseix amb altres corredors i ciclistes, grans i petits, que la vénen a rebre i l'acompanyen fins als seus pobles d'origen. Quan s'enfila l'N-II, la cursa esdevé un passeig triomfal. La flama avança a pas ferm entre els aplaudiments i la joia dels vianants, la gent que l'espera i els vilatans que treuen el nas pels balcons. Els cotxes que l'avancen fan sonar les botzines, barrejades, de tant en tant, amb alguns crits hostils de Viva España

Una experiència mística 

Anar a cercar la flama al Canigó és una experiència inoblidable, gairebé mística. D'al·licients no en falten: a la catalanitat del cim i el simbolisme del foc s'hi afegeixen les dificultats i les vicissituds de l'empresa. 

El nom de la companyia, doncs, no té res de casual: la silueta agrest del massís, les corrues de llumetes enmig de la fosca, les tarteres i les clapes de neu, les inclemències meteorològiques, el cansament, les marrades; tot recorda la Comunitat de l'Anell de J.R.R. Tolkien. També l'objectiu de la missió -retornar a la Comarca- i els companys de cordada. 

El 2008, la Comunitat estigué formada pel Jaume, en Kiku, en Jordi, en Marc, l'Edu, en Motoret Babra, en Ramon i un servidor. Podeu llegir una crònica de la primera experiència clicant aquí

El 2009 repetirem en Jaume, en Kiku, en Jordi, en Barbra i jo. Aquell cop el repte fou doble, ja que no només baixàrem la flama sinó que també fórem a cercar-la en bici, pujant per la vall d'en Bas fins a Olot i pel coll de Santigosa fins a Sant Joan de les Abadesses. 

El 2010, en Xavi Tarafa substituí en Babra. Els problemes logístics previs a l'ascens ens obligaren a fer un munt d'hores en furgoneta, i vam estar a punt de no arribar a Cortalets. Pujàvem des de Fillols i els gendarmes ens van interceptar: "És interdit de passar", ens deien. 

Amb tot, l'edició més accidentada va ser la de l'any passat: el dia abans un llamp va fulminar un excursionista al cim del Canigó, i la vetlla de Sant Joan es va desencadenar una gran tempesta. El piromusical de llamps i trons ens va esporuguir, i vam optar per evitar les carenes i voltar per Marialles. Xops com ànecs, l'albada ens va sorprendre, exhausts, al Pla Guillem. Fora d'horari i amb les metxes apagades per la incessant cortina d'aigua, no vam tenir altre remei que neutralitzar la cursa fins a Olot i recuperar el foc del Canigó al Coll d'Ares, de mans d'un altre grup. 

Enguany tot ha estat més fàcil: la nit serena i les cames fortes. Per primer cop ens ha sobrat temps en els punts de relleu, gràcies, en bona part, al ritme imposat a la carretera per tres ciclistes novells: en Martí, en Jacas i en Juan. A les 5 de la matinada sortien d'Estables i a les 6:38 ja eren al pas fronterer. 

Aquest cop, l'expedició d'atletes que durien la torxa al Maresme estava formada per sengles vehicles d'assistència, escortats pels Mossos d'Esquadra i Protecció Civil. En aquest punt, l'esperit de la flama pren un altre caire: la dinàmica dels relleus permet que els acompanyants es relaxin. A la furgoneta es fa tabola, es dorm, es menja i, sobretot, es riu. A la primera hi viatjaven els alellencs: en Zapi, l'Eva, la Màbel, en Toni, en David i l'Enric. A la segona hi anaven els masnovins: en Jordi, en Pere, l'Anton, l'Arnau i en Jorge.  

Des d'aquí, el meu reconeixement a tots ells, i a totes les persones que han contribuït a demostrar, un any més, que junts ho podem tot. Als amics i amigues del Piri de Vilassar de Mar: en Jaume, l'Agnès, en Carles, la Núria, la Cati, en Jordi, en Joan, en Fran i la Sol. Al Marc de Corriol i els seus ciclistes. A la gent del Centre Excursionista de Premià de Mar, amb en Kiku i la Maite al capdavant. A la Georgina i la gent del Centre Excursionista i l'ANC de Teià. A la Montserrat, la senyora del cotxe que ens va dur el pa i les cadires. A la Laura, sempre des del backstage, i als corredors alellencs que s'hi han sumat en l'últim tram del periple: en Joan i els seus fills -l'Àlex i l'Oriol-, en Marc, en Jaume, en Carles i l'Edu. I ja posats -i perquè no sigui dit- als Mossos de trànsit (els motoristes de Figueres i els germans de Sabadell) i les diverses policies locals, que han fet la feina de forma impecable.

20 de juny 2012

Je parle aragonais oriental

Si aleshores vaig riure, avui m'entristeix. 

Recordo certa enquesta que, essent adolescents, ens van fer a l'institut. Entre d'altres, ens demanaven que identifiquéssim quins idiomes sabíem parlar i el nivell de competència lingüística de cadascun d'ells. Tothom n'assenyalava tres -el català, el castellà i l'anglès-, tret d'una noia que ens va voler superar a tots per la dreta i en va marcar un quart: el valencià. 

La riallada va ser estrepitosa, inversament proporcional al seu ridícul. El tret li va sortir per la culata i ningú no va donar crèdit a aquell suposat mèrit; convertit en motiu de befa i escarni. La Judit -que així es deia la xicota- es volia fondre. En aquells moments -estem parlant de 1991 o 1992-, estava clar que català i valencià eren la mateixa llengua. 

Amb els anys -i seguint l'estela de Ramon Barnils, que parlava de la "Generalitat de Dalt" i la "Generalitat de Baix"- vaig aprendre a relativitzar les qüestions nominalistes i a interioritzar que potser sí -qui sap!- m'expressava habitualment en valencià del nord, i no pas en català. Després de l'anunci fet dimarts pel Govern de l'Aragó, estic començant a pair que ni una cosa ni l'altra, sinó que allò que realment xerrem a casa és aragonès. Oriental? No, orientalíssim. Tingueu en compte que vivim al Maresme. 

Sota l'òrbita de Castella 

A la vida, quan parlem de persones, no hi ha res pitjor que els renegats, ja que solen actuar com els antics cristians nous o conversos, moguts per l'odi i el fanatisme contra les seves arrels. En qüestions lingüístiques, les terres de parla catalana n'estan plenes: botiflers, blavers, i gonelles. La consellera de Cultura del Govern aragonès, Dolores Serrat (a la fotografia), que és oriünda de Ripoll, és l'última incorporació a la llista. 

Com la resta de territoris de la corona, Aragó va ser reduït el segle XVIII a la llengua i lleis de Castella, amb la sola diferència que el procés de substitució lingüística de l'aragonès pel castellà va ser anterior en el temps i acabaria sent irreversible. En aquests moments i segons l'Atles de les Llengües del Món en Perill de la Unesco, el cens de parlants de l'aragonès amb prou feines aplega 10.000 persones, especialment a les valls pirinenques de Chistau, Echo i Ansó. El seu aïllament territorial contribueix a la creació de bosses lingüístiques isolades i a la fragmentació dialectal, la qual cosa alimenta els particularismes i n'impedeix, de retruc, l'acord científic i l'acceptació social de l'estàndard.

Per conèixer l'opinió pública majoritària del milió i escaig d'aragonesos en relació a qüestions com la llengua, l'art sacre de la Franja o l'ús i gestió de l'aigua de l'Ebre no hi ha res com llegir El Heraldo, que encara avui, en plena època digital, marca l'agenda informativa de la regió. Però una cosa és llegir i una altra és interpretar. Per entendre Aragó -una realitat tan propera i llunyana alhora- cal tenir en compte dos condicionants. 

- L'assimilació cultural castellana i la desaparició de qualsevol besllum d'un sentiment nacional diferenciat. Malgrat els dignes -digníssims- esforços de redreçament fets per la Chunta Aragonesista (CHA), el país està ferit de mort. No tant per la pèrdua de les lleis i institucions primigènies -que aquestes ens les han furtades a tots- i la reducció de la llengua pròpia a l'estadi folklòric -quan havia estat llengua oficial de la cancelleria reial, juntament amb el català i el llatí-, sinó pel desert humà (al qual no és aliena l'expulsió de 60.000 moriscos l'any 1610) i la desarticulació interna de la seva societat. A una densitat de població extremadament baixa -18 habitants per km2 el 1857- i grans extensions de sòl estèril o improductiu, s'afegeix l'èxode rural del camp i la muntanya a la ciutat i, sobretot, l'emigració exterior a altres regions. Sense massa crítica, sense burgesia i sense una xarxa d'ateneus obrers fora de Saragossa no hi ha dinamisme social, i sense romanticisme i sense renaixença -més enllà de Joaquín Costa- és impossible reviscolar i teixir un horitzó col·lectiu alternatiu a Espanya. I així ens trobem ara: amb un cap i casal macrocèfal i profundament espanyolitzat que concentra a Saragossa el 70% de la població. 

- El sentiment d'inferioritat i de greuge constant, fruit del que hem dit suara i de la constatació que Aragó és una terra empobrida i una terra de pas entre Barcelona i Madrid. Assumida la seva pertinença a la nació espanyola, la gent d'Aragó veu els catalans diferents i carregats de prejudicis que els fan millors que ells: més dinàmics, més rics, més poderosos. Així, l'art de les parròquies de la Franja exposat al Museu Episcopal de Lleida no ha estat comprat o custodiat i no s'ha salvat de la destrucció o la venda a particulars, sinó que ha estat robat pels catalans. Com l'aigua de l'Ebre, que és tota seva. L'aposta del Govern central pel corredor ferroviari central, amb la reobertura del túnel de Canfranc, torna a acostar Aragó a Espanya i l'allunya de l'eix mediterrani, quan objectivament l'economia i la societat aragoneses -com a València i Múrcia- sortirien guanyant amb l'Euroregió. 

Del xapurreat a l'aragonès oriental

En un gest absolutament grotesc, la consellera de Cultura d'Aragó va presentar l'avantprojecte que suplantarà la Llei de llengües aprovada el 2009 en aquella comunitat amb els vots del PSOE i CHA per una de nova en què el català passarà a denominar-se "llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental d'Aragó". Com ha observat algú des de Saidí, la compareixença va tenir lloc abans d'ahir, 18 de juny, però es podria haver esperat al 18 de juliol perquè quedés més clara la intencionalitat. 

La llei vigent fins ara no feia oficial el català, però el definia com a "llengua pròpia, original i històrica" i en promovia la conservació, donava peu a l'extensió de l'ensenyament reglat i reconeixia el dret dels ciutadans a adreçar-se i ser atesos per l'administració en la seva llengua. Segons la consellera, la nova proposta "vol evitar que les llengües i les seves modalitats lingüístiques puguin quedar en mans d'organismes reguladors aliens a la nostra comunitat autònoma", en clara al·lusió a l'autoritat científica de què gaudia fins ara a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). En canvi, interpel·lada pel foment de la llengua castellana a l'Aragó, Serrat reconeix que "d'això ja se n'encarrega la Real Acadèmia de la Lengua". 

En aquest punt, l'actuació del Govern aragonès es veu clarament influïda per entitats utradretanes que fan riure -com FACAO-No Hablamos Catalán, El Cruzado Aragonés o Identidad Aragonesa- i segueix el camí del secessionisme lingüístic valencià. Com va succeir amb l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'executiu aragonès del PP suprimeix el Consell Superior de Llengües d'Aragó i unifica en un sol organisme l'Academia d'a Luenga Aragonesa i l'Acadèmia Aragonesa del Català, que depenia de l'IEC. A partir d'ara, tots aquests òrgans seran reemplaçats per un de sol -l'Acadèmia Aragonesa de la Llengua- altament polititzat: cinc membres seran nomenats pel Govern i els altres cinc per les Corts, de manera que desapareixen el terç de membres proposats per la Universitat de Saragossa (massa científics per al gust del Govern). 

Divide et imperas 

Malgrat el rebombori generat a Catalunya i entre la societat civil franjolina, ni PP, ni PSOE, ni PAR, ni IU han emès cap pronunciament al respecte. Només CHA, en un comunicat de premsa, ha acusat PP i PAR de "menysprear els ciutadans que parlen aragonès i català fins a fer-los avergonyir" i de pretendre "eliminar quelcom que els sobra i molesta. Mort el gos, morta la ràbia". Per a la portaveu aragonesista, Nieves Ibeas, la reforma de l'Estatut d'autonomia aprovada el 2007 -que parla de "llengües i modalitats lingüístiques pròpies" sense dir-ne el nom- va obrir la porta a la seva atomització "per municipis, per barris, per illes de cases i fins i tot per pisos". 

També s'hi ha referit l'IEC. La màxima autoritat acadèmica sobre la llengua catalana ha advertit que el projecte del Govern aragonès podria violar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que "compromet les autoritats (articles 7.1.b i 7.1.e a respectar l'àrea geogràfica de cada llengua i les relacions entre els territoris en què es parla". L'IEC recorda, a més, que "el Comitè de Ministres del Consell d'Europa ha recomanat (el 2005 i el 2008) a l'Estat espanyol que apliqui un marc jurídic específic que protegeixi el català i l'aragonés a l'Aragó, usant exactament aquestes denominacions".

Però no tot són males notícies. L'ofensiva contra la unitat de la llengua catalana que duen a terme els governs del PP al País Valencià, les Illes Balears i l'Aragó també té coses positives; coses que no li passaran mai a un andalús, un xilè o un mexicà. Ells han estirat l'idioma com un xiclet sense gust a res, i del castellà n'han fet l'espanyol. En canvi, a nosaltres ens passa al revés: l'anem esmicolant i en fem anissos, cadascun d'un sabor i un color diferent de l'altre. Hi tenim el mallorquí, el menorquí, el valencià, el català i ara també l'aragonès oriental. Vés quines coses! 

Aquest matí ens hem llevat parlant una llengua -català o valencià del nord- i anirem al llit parlant-ne una altra, o sabent-ne tres. I tot això, sense moure'ns de casa, sense fer cap esforç i tot gràcies a una colla de genocides culturals -els d'aquí i els d'allí- i un objectiu que ens farà lliures: "la unidad de destino en lo universal" de totes les animetes que pul·lulem per aquesta península inacabada.

18 de juny 2012

Patakada grega

Miro d'escriure alguna cosa sobre Grècia mentre escolto Eleftheria Arvanitaki. Estic confús, ho reconec. Un any i escaig després de llegir-lo, encara tinc present l'article de Rafael Poch sobre el Saqueig a Grècia i segueixo sense entendre com un país que tot just representa el 2% del PIB de la Unió Europea pot tenir la culpa de res. Onze milions de persones poden fer trontollar els fonaments econòmics del segon mercat capitalista del món? Ni de conya! 

Tanmateix, la pressió combinada dels bancs alemanys i francesos, de la troika i les institucions europees, i del Fons Monetari Internacional (FMI) va posar fi al govern en minoria del PASOK, en va instaurar un altre de coalició i va forçar la convocatòria d'eleccions anticipades per al passat 6 de maig. Amb aquesta mesura es perseguia la formació d'un govern nou que donés "estabilitat", "confiança" i "seguretat" als "mercats" i evitar el "contagi" a "altres economies" [l'espanyola i la italiana] "amenaçades" pels "atacs dels especuladors". 

Però el resultat dels comicis no va resoldre res ni va plaure a ningú: els partits històrics es van enfonsar i van quedar lluny de la majoria, i l'horitzó es va omplir d'incerteses davant la irrupció en escena d'un tercer actor: Syriza, incòmode i inesperat. La temuda i denostada "esquerra radical" que lidera el jove Alexis Tsipras (a la fotografia) va concitar el suport del 17% dels electors. 

L'ascens de la coalició d'esquerres -que el 2009 havia estat marginal- va tenir efectes laxants tant a l'interior com a l'exterior del país: d'una banda, va introduir una falca en el sistema polític bipartidista que garantia des de feia més de 30 anys l'alternança entre socialistes i conservadors, i, de l'altra, va engegar a rodar el pla d'acció dissenyat per la intelligentsia europea. 

I així arribem a la cita electoral d'ahir. Ara sí. L'Europa del capital, l'FMI, el Banc Mundial i els mercats ja tenen l'interlocutor oficial que desitjaven; un govern dòcil -al qual es faran algunes concessions per donar-li oxigen davant l'opinió pública, com ara la renegociació dels terminis i les condicions de retorn del rescat-, però un govern de circumstàncies al cap i a la fi: feble -com a conseqüència de les desavinences ideològiques i personals entre els seus membres, tal com explica Vicent Partal- i extremadament exposat al marcatge de Syriza. 

Força Syriza!

En la meva opinió, l'escrutini d'ahir suposa una victòria pírrica per a l'establishment polític grec que corre el risc, a més, de convertir-se en un caramel enverinat. Nova Democràcia (ND) s'ha imposat amb el 30% dels vots; un avantatge molt exigu -de només 3 punts- sobre Syriza. Només el fet que el sistema electoral grec premiï el vencedor amb un plus de 50 escons resol l'empantanec i garanteix que els partidaris del rescat europeu -xifrat fins al moment en 230 bilions d'euros- tinguin majoria al parlament: 126 diputats ND i 33 el PASOK. 

L'antiga Hèl·lada fou el bressol de la democràcia clàssica, però no han estat aquestes unes eleccions netes. El resultat de Syriza del 6 de maig va disparar totes les alarmes a l'Eurozona, de manera que la pressió exterior sobre la societat grega s'ha incrementat notablement, i el discurs de la por s'ha fet evident a les zones rurals, exposades al caciquisme i les oligarquies polítiques i econòmiques locals. 

No obstant això, Syriza ha aguantat el pols. La seva progressió ha estat meteòrica, especialment a les ciutats: si el 2009 va obtenir el 4,5% dels sufragis i el maig d'enguany aconseguia el 17%, ara s'ha eixamplat deu punts més (fins al 27%) i és la primera força a diverses circumscripcions (al mapa, en lila). M'agradaria pensar que l'èxit del seu discurs és degut a la seva actitud, les seves propostes i, sobretot, al seu ideari; a cavall de l'anticapitalisme i l'ecologisme (heus ací el seu programa). Però molt em temo que una part de la seva puixança pot ser merament conjuntural, motivada per les retallades i pel descrèdit, la incapacitat i la corrupció de la classe política tradicional. 

En qualsevol cas i malgrat les campanyes difamatòries en contra, Syriza té molta feina per davant: mostrar-se tan seriosa i conseqüent com fins ara, i consolidar un espai -que no és el tercer, que és el segon- que doni perspectives a la societat grega que existeix una alternativa viable a la descomposició de l'estat del benestar. 

L'alternativa és imprescindible perquè, de fora estant i després de cinc anys de recessió econòmica, de sacrificis socials i de vagues constants, no sembla de rebut que el 40% del cos electoral s'abstingui de votar; com tampoc no ho és que els mestres del clientelisme i de la gestió maldestre dels recursos públics estiguin cridats a treure el país del fangar. 

És trist però és així: la Unió Europa també té els seus propis "fills de puta", com deia Henry Kissinger. Per això dóna credibilitat a l'elit política que durant vint anys l'ha estafada i va falsejar els números de l'Estat per poder entrar a l'euro. En aquest punt, m'oblido d'Arvanitaki i em torna al cap aquella cançó -profètica, com tantes- de La Polla Records que deia així: "Europa, vieja y podrida prostituta, tu maquillaje no tapa el olor".

06 de juny 2012

Llepaculs

No només al País Valencià s'ofrenen cada dia noves glòries a Espanya. A Catalunya, la submissió als dictats de la Moncloa per part del govern de Convergència i Unió (CiU) és constant; en bona part, perquè els interessos de la dreta espanyola i regional són coincidents: protegir els seus privilegis de classe a costa d'escanyar el poble menut.

Ahir, el portaveu de l'autodenominat govern dels millors, Francesc Homs, va anunciar que recorreria davant el Tribunal Constitucional la retallada sanitària del Partit Popular per invasió de competències autonòmiques. Va evitar dir que segurament no quedava altre remei. Tot i la claredat meridiana amb què s'expressa el dictamen emès pel Consell de Garanties Estatutàries, Homs es va encongir d'espatlles i va advertir els ciutadans de Catalunya que no esperessin cap heroïcitat dels seus representants: el Govern complirà la legalitat i aplicarà la normativa; no fos cas que algú es molestés. 

L'anunci completava una jornada per emmarcar; un dia que ens dóna la mida exacta de la contribució que ara i adés CiU realitza a l'estabilitat política, econòmica i institucional del Regne d'Espanya. Ahir al matí, la Mesa del Congrés de diputats espanyol va rebutjar amb els vots de CiU la sol·licitud per crear una comissió d'investigació sobre la Casa Reial, tal com havien demanat els grups d'IU-ICV, ERC i BNG, amb l'argument que la pretensió "és contrària a la Constitució"

En la mateixa sessió i gràcies un altre cop als vots de CiU, la Mesa va desestimar la compareixença que havien sol·licitat els grups parlamentaris d'esquerres perquè el president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribunal Suprem, Carlos Dívar, donés explicacions pels seus enigmàtics viatges a Marbella. La petició pretenia aclarir la finalitat i l'abast econòmic d'una vintena de desplaçaments i estades en establiments de luxe de Puerto Banús pagats amb càrrec a l'erari públic, sense que se n'hagi pogut justificar cap mena d'activitat oficial. 

Dívar considera que els diners esmerçats són "una misèria" -"no és veritat que anés a hotels de luxe; eren hotels de 4 estrelles"- i que els viatges tenien "caràcter reservat", per la qual cosa no pensa retre comptes ni tampoc dimitir: "No he comès cap irregularitat jurídica, moral o política". Queda palès, d'obra i de paraula, que el personatge en qüestió és una joia; un ultramuntà de cap a peus: profundament religiós i tradicionalista, té per costum pelegrinar de tant en tant a Terra Santa, és conferenciant habitual de l'Arxiprestat de Madrid i atribueix a la Verge de Fàtima la seva salvació en un atemptat d'ETA el 2003. 

Al servei de l'antic règim

Dívar és el paradigma de la magistratura espanyola, impúdicament refractària a l'ús del català en l'administració de justícia i majoritàriament avesada, en cor i ànima, a una interpretació sempre restrictiva de la norma, des d'una òptica recalcitrant i centralista. Per les seves nissagues familiars -foguejades en l'exercici de la funció judicial durant el franquisme en el Tribunal d'Ordre Públic-, i les seves connexions amb l'Església catòlica, l'extrema dreta i els dos principals partits polítics espanyols -només cal recordar el vergonyant episodi de la cacera organitzada el 2009 a Jaen en què van coincidir el ministre de Justícia, el socialista Mariano Sánchez Bermejo, i el jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón-, el poder judicial és el marmessor del règim franquista; l'encarregat de vetllar per les essències pàtries i de portar fins a les últimes conseqüències l'última voluntat del dictador: deixar-ho tot "lligat i ben lligat". 

Per tot plegat, l'administració de justícia constitueix un dels estaments més rancis de l'Estat juntament amb les forces armades, però amb moltíssima més transcendència pública, ja que les seves sentències incideixen en la vida de les persones i condicionen la concepció i l'articulació de l'Estat. 

Salvar el cul, quan no es pot salvar la cara 

Aquesta és la cara de la justícia espanyola. Tothom la coneix i no cal salvar-l'hi, de tan impresentable com és. Per això a Dívar el PP i CiU li han salvat el cul, que no és poc, sinó que gairebé ho és tot. Amb un sopar de duro -la teòrica divisió de poders: legislatiu, executiu i judicial-, el col·laboracionisme de CiU empara i justifica, un cop més, l'opacitat i la impunitat dels ressorts de l'Estat i contribueix, una miqueta més, al descrèdit de la democràcia. 

Segons el president Mas, CiU exercita a diari el seu sentit d'Estat "sense demanar res a canvi". L'afirmació fa riure. La història demostra que CiU no ha fet mai res -ni el gest més insignificant- a canvi de res: Ho fa sempre a canvi de treure'n profit, no necessàriament per a Catalunya, sinó per al partit. Aquest cop, el rescat de les natjades del rei i del màxim representant de la judicatura espanyola ha tingut contrapartida immediata a Catalunya. Ahir mateix, el PP va anunciar que evitarà, amb els seus vots, que Artur Mas comparegui al Parlament per parlar del finançament il·legal de la seva formació a través del Palau de la Música. 

Les circumstàncies han canviat molt des de la creació de la Lliga Regionalista el 1901, però els mals que ens afligeixen i els actors polítics que mouen els fils són essencialment els mateixos. El qui fóra un dels pares del republicanisme federal, Valentí Almirall (1841-1904), no en tenia cap dubte: "Sé bé que els enemics més terribles de Catalunya no són pas els que obertament l'ataquen des de fora, sinó que, més que d'ells, ha de témer de la decadència en què han caigut molts dels seus fills". Qui vulgui entendre, que entengui.