23 de maig 2012

Visca Florida!

Per diverses qüestions que ara no venen al cas, els Estats Units d'Amèrica no han estat mai sant de la meva devoció, però he de reconèixer que, de tant en tant, alguns dels seus compatriotes tenen cops amagats que m'arriben a l'ànima. 

L'últim episodi és d'ahir mateix. El governador de l'Estat de Florida, el republicà Rick Scott, va ser rebut al palau de la Zarzuela pel rei d'Espanya. Tot just s'havia obert la porta de la recepció oficial i encara no s'havia produït la primera encaixada que Scott es va adreçar al monarca amb aquestes paraules: 

- "He muntat elefants, però mai no he intentat disparar-los". 

El rei no en va fer cabal, no sabem si per sordesa o imperícia idiomàtica. Malgrat la interpretació majoritària que n'ha fet la premsa, personalment no tinc gens clar que es tractés de cap recriminació: "I never try to shoot them". Crec, més aviat, que Scott es va encomanar del proverbial caràcter campetxà de sa excel·lència. El cas és que després de la salutació de rigor, el governador s'hi va recrear parlant de les seves pròpies aventures amb els paquiderms a Botswana. El polític també va preguntar al monarca per la lesió al maluc i com se l'havia feta: 

- "Vaig caure del llit a la nit", va respondre Juan Carlos. 

- "S'hauria d'haver buscat una història millor", li va etzibar Scott. 

La cara del Borbó era tot un poema. La genètica i l'edat no perdonen. Si el rei hagués tingut reflexos s'hi hauria pogut tornar, ja que aquest xicot tan simpaticot és el responsable últim de l'aplicació de la pena de mort a Florida i el màxim valedor d'una llei -l'anomenada Stand your ground- que empara l'ús d'armes de foc "en casos de defensa pròpia". 

El 2003, un any prolífic en pífies

Això de l'Estat de Florida no ve de nou. El febrer de 2003, en visita oficial a l'Estat espanyol, l'aleshores governador republicà Jeb Bush -germà de l'infaust president George W. Bush- va agrair "al president de la república de España [l'ínclit José Maria Aznar] la seva amistat amb els EUA" pel seu suport a la guerra d'Iraq. 

I parlant de la república i de temps pretèrits, sempre recordaré dues anècdotes més: la suplantació, el novembre de 2003, de la Marcha Real per la interpretació de l'himne de Riego a càrrec del trompetista de jazz James Morrison en la inauguració de la final de la Copa Davis de tennis a Austràlia -davant la mirada atònita de Juan Carlos Ferrero, Carles Moyà, Àlex Corretja i companyia- i el partit de classificació per a l'Eurocopa 2004 que havien disputat a Ierevan els combinats d'Armènia i Espanya un mes abans. Del marcador el de menys va ser el resultat -va guanyar la roja per 0 a 4-, sinó l'efecte causat per les banderes que apareixien sobreimpressionades a la pantalla de TVE: la de l'Espanya franquista -amb l'aligot imperial- i la d'Armènia -amb tres franges horitzontals que recordaven l'ensenya republicana: una de vermella a dalt, una blava al mig i una de groc a baix. 

Doncs això, Viva Honduras!