27 d’abril 2012

Al peatge, el 13 de maig

Ja hi ha data per a la represa de les concentracions ciutadanes davant l'estació de peatge: diumenge 13 de maig. Així ho va anunciar ahir en el torn de precs i preguntes del ple l'alcalde d'Alella, Andreu Francisco (ERC-Sumem per Alella), amb la complicitat de la resta de forces polítiques. 

Francisco va justificar la reactivació de les mobilitzacions un cop s'havia complert el període de gràcia de 45 dies que el ple de la corporació va donar al conseller de Territori i Sostenibilitat per revisar la decisió d'acabar amb les bonificacions als veïns i veïnes d'Alella per mobilitat obligada en dia feiner. "No hem rebut cap resposta", va dir. 

L'alcalde també va fer esment a la campanya ciutadana d'insubmissió als peatges, i va animar la ciutadania a participar en els actes reivindicatius previstos per al dia 1 de maig convocats per Prou Peatges. Al Maresme, la plataforma ha fet una crida a no pagar el peatge troncal de la C-32 a Vilassar de Dalt. 

Bassa d'oli 

El ple d'ahir va ser breu i plàcid. El govern va presentar els números de 2011. L'exercici es va cloure amb un romanent de tresoreria positiu de 794.000 euros. D'aquests, mig milió serà destinat al pagament de serveis i projectes interanuals que ja han estat encarregats, així com a complementar amb la part corresponent al municipi les subvencions atorgades per altres administracions. Sobre el destí dels 300.000 euros restants, l'alcalde va explicar que havia arribat a un acord amb l'oposició: 150.000 seran incorporats progressivament al pressupost per cobrir diverses necessitats, a mida que es faci necessari, i els altres 150.000 es destinaran íntegrament a estalvi. Francisco va assenyalar que es tracta d'una mesura de cautela davant de les possibles repercussions sobre les administracions locals de les noves exigències en matèria econòmica que el Govern de l'Estat pugui adoptar en els propers mesos. 

Amb l'absència del regidor del PP, Javier Berzosa, el ple va aprovar per unanimitat una moció impulsada per CiU en què es demana a la Generalitat que enllesteixi com més aviat millor el projecte executiu de la rotonda d'accés al nucli de Can Magarola i que li doni prioritat en els seus pressupostos. La moció també sol·licita un informe a la Direcció General de Carreteres per analitzar la millora de l'accessibilitat per a vehicles i vianants a les finques situades al costat de la BP-5002, entre el carrer de les Heures i l'entrada a Can Magarola. 

Els únics retrets van arribar en el torn de precs i preguntes. L'alcalde i la portaveu de CiU, Cristina Xatart, van dissentir a l'hora de valorar les VII Jornades Gastronòmiques del Vi DO Alella: 1.700 menús servits (un 24% més que l'edició anterior); 18 municipis (4 més) i 66 restaurants participants (12 més). Xatart també es va queixar de les dificultats que troba el seu grup per fiscalitzar els expedients de Serveis Socials per a la concessió d'ajuts a particulars i va acusar el govern d'emparar-se en la llei de protecció de dades per negar-los l'accés a la documentació. Francisco es va comprometre a trobar una solució a la seva consulta i va aprofitar l'avinentesa per fer públic que la Diputació de Barcelona concedirà, en el marc de la seva aposta pel turisme de proximitat, una subvenció de 30.000 euros al Consorci de la DO Alella. L'arribada d'aquests diners són importants per a Alella, ja que el seu ajuntament és qui més contribueix al seu sosteniment, amb 66.000 euros el 2012.

26 d’abril 2012

L'Ajuntament torna a la càrrega contra el peatge

En una entrevista publicada avui a Vilaweb, l'alcalde d'Alella, Andreu Francisco (ERC-Sumem per Alella), ha anunciat que l'Ajuntament reactivarà la campanya de mobilització ciutadana per reclamar la supressió del peatge. Tot sembla indicar que la decisió es podria prendre aquest vespre mateix en el marc de la sessió plenària de la corporació, si bé en l'ordre del dia no hi figura cap proposta en aquest sentit. "Al ple municipal d'avui tornarem a engegar les reivindicacions amb una manifestació. Tornarem a fer campanya per poder entrar i sortir del nostre municipi sense haver de pagar aquest dret de pas de característiques gairebé feudals", ha dit.

En l'entrevista, Francisco denuncia la "injustícia històrica" que suposa haver de pagar "autopistes que són més que amortitzades" i es rebel·la "contra el tracte discriminatori respecte de la resta de l'Estat espanyol" (vegeu  gràfic adjunt). L'alcalde es mostra esperançat amb la campanya ciutadana d'insubmissió No vull pagar, liderada per la plataforma Prou Peatges, i demana al Govern de la Generalitat que reclami a l'Estat "la constitució d'un fons de peatges per a rescatar els de Catalunya". 

Sense notícies del conseller

El passat mes de febrer, l'Ajuntament va suspendre la primera de les concentracions programada a l'estació de peatge després que, el passat 1 de gener, la Generalitat hagués suprimit la bonificació del 100% per a mobilitat obligada. La suspensió tenia data de caducitat -45 dies- i va ser presa com a "gest" de bona voluntat després del compromís adquirit davant l'alcalde pel conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, de reconsiderar la decisió. 

Els 45 dies fixats s'han vist sobrepassats amb escreix, l'Ajuntament segueix sense tenir notícies del conseller i durant aquest temps s'ha produït un fet inesperat i gens negligible: una nova revolta ciutadana que ha portat centenars de persones a no pagar els peatges. En aquest context, Francisco ja ha advertit que el consistori només admetrà del Departament una solució que sigui, com a mínim, idèntica a l'anterior a l'1 de gener. 

Recordeu que podeu escoltar el ple municipal des de casa per streaming, a partir de les vuit del vespre, clicant aquest enllaç. 

24 d’abril 2012

Triple empat a Catalunya Nord

Diumenge va tenir lloc la primera volta de les eleccions presidencials a l'Elisi. A França, el guanyador va ser el cap de llista socialista, amb el 28,6% dels sufragis; seguit molt de prop pel candidat a la reelecció, el conservador Nicolas Sarkozy, amb el 27%. La tercera plaça va ser per a Marine Le Pen, del Front Nacional (FN), amb el 19% dels suports. 

El panorama és encara més galdós a la Catalunya Nord pel que té de simptomàtic i alarmant alhora. Al Departament dels Pirineus Orientals s'ha produït un empat tècnic a tres bandes entre socialistes (26%), conservadors (25,3%) i ultradretans (24,2%). No és cap notícia: el discurs xenòfob i xovinista del FN fa anys que gaudeix de predicament a les demarcacions meridionals: el partit controla ajuntaments importants a l'arc format per la desembocadura del riu Roine, amb Toló (163.000 habitants), Vitrolles (37.000) i Orange (30.000) com a places més emblemàtiques.   

Malauradament, Catalunya Nord no resta al marge d'aquest fenomen. D'explicacions se n'han donades moltes; algunes de ben curioses -com la que atribueix l'escreix de vots que el FN obté a les regions del Migdia a l'elevada presència de jubilats procedents d'altres zones a la recerca d'un retir daurat al sol- i d'altres de més plausibles, com les que descriu per al cas de Marsella el cineasta Robert Guédiguian en els seus films. Jo em quedo amb la raó esgrimida a Marius i Jeannette, segons la qual el discurs directe (clar), contundent (agressiu) i aparentment resolutiu (populista) del Front Nacional hauria aconseguit desplaçar el Partit Comunista de l'imaginari de les classes populars fins a ocupar-ne el seu lloc. 

Anem a pams 

L'elecció del president de la República francesa es regeix per un sistema majoritari a dues voltes. A la primera tanda s'hi presenten força opcions i serveix per establir el pas a la següent dels dos candidats més votats: tradicionalment, un socialista i un conservador (a excepció de 2002, quan Jean Marie Le Pen va arrabassar el segon lloc al socialista Lionel Jospin i va disputar la presidència a Jacques Chirac). 

Tot i que la primera volta, doncs, no sol ser determinant, la participació a la Catalunya Nord ha estat del 82%, dos punts i mig superior al promig estatal i molt per sobre de qualsevol crida a les urnes mai realitzada al sud de les Alberes. En total hi han votat 270.000 persones, i és que la pluralitat ideològica de la primera volta és un al·licient difícil d'eludir. A la primera ronda, l'elector vota amb el cor: l'opció que li agrada. A la segona ho fa amb el cap, i tot sovint es decanta per l'opció menys dolenta. 

Per tant, i ultra el mer càlcul matemàtic, els resultats de la primera volta tenen un valor intrínsec: aporten una varietat de matisos que no veurem el 6 de maig en la segona ronda de la contesa i que ens permet d'obtenir una radiografia força acurada de la societat. Si analitzem l'escrutini nord-català i el comparem amb el del 2007, hi trobem els trets particulars següents: 

- El Partit Socialista creix, però poquet. Incrementa en un punt el seu suport: passa del 24,82 al 25,96%. Primer tret distintiu: A Catalunya Nord, el PS se situa tres punt per sota de la mitjana de França. 

- La Unió per un Moviment Popular recula set punts i cau del 32 al 25%. Segona constatació: A Catalunya Nord, Sarkozy retrocedeix dos punts més que a la resta de l'Estat. 

- Tanmateix, qui més perd és el Moviment Demòcrata (MoDem) del centrista François Bayrou. Va obtenir el 14,2% dels vots a la circumscripció el 2007. Aquest cop, amb prou feines ha arribat al 6,3%. Tercera peculiaritat: Bayrou obté tres punts menys que a França.

- Quarta característica: El FN s'estira deu punts (del 14 al 24%) i se situa sis per sobre del promig de l'hexàgon. 

- Cinquè tret distintiu: El candidat de la coalició d'esquerres, Jean-Luc Mélenchon, aconsegueix el 12,8% dels sufragis i se situa quasi dos punts per sobre de la mitjana estatal. Mélenchon millora de llarg el 2,6% obtingut el 2007 pel Partit Comunista i recull el vot desencisat de l'extrema esquerra (Nou Partit Anticapitalista: 4% el 2007, 1,5% el 2012) i dels trotskistes (Lluita Obrera: 1,1% el 2007, 0,5% el 2012). 

Abans de fer cap pronòstic, dos apunts més sobre les clivelles ciutat/camp i platja/rerepaís en relació al FN:  

- A la Catalunya Nord, el FN concentra el seu vot en poblacions petites i mitjanes d'entre 600 i 3.000 habitants (Alenyà, Bages, Brullà, Cornellà del Bercol, Forques...). Per contra, a Perpinyà (o Ribesaltes), el seu suport decau a l'entorn del 22%. Al contrari que el PS, que depassa els 28 punts en les aglomeracions urbanes. 

 - La implantació del FN és major al litoral. El FN s'imposa a Sant Nazari (31,4%), Bao (30%), Bompàs (28%) i Elna (27,36%), i és segon a Sant Cebrià (27%), Salses (26%), Portvendres (26%), Cervera (23,5%) o Canet (24,5%). A muntanya, en canvi, el FN no passa de tercera o quarta força (Ceret, Molló, Prada...). 

6 de maig: Triomf probable de la dreta 

Ahir, els electors del Rosselló, la Baixa Cerdanya, el Vallespir, el Conflent i el Capcir van votar majoritàriament les dretes (134.500) i tot sembla indicar, si res no canvia, que el proper 6 de maig refrendaran aquesta preferència. L'hipotètic reagrupament del vot d'esquerres donaria a François Hollande un horitzó potencial de 112.500 paperetes, i en aquest escenari el destí que tinguin els 16.600 vots de François Bayrou és irrellevant.

21 d’abril 2012

Barça, l'exèrcit desarmat català


En el dia de hoy, cautivo y desarmado el FC Barcelona, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La liga ha terminado. Més clar, l'aigua. Si això -o alguna cosa semblant- ho dirà Mourinho o ho dirà Karanka no té cap importància: és el que pensen tots els madridistes i bona part dels espanyols, inclosos tots aquells quintacolumnistes que han cuitat a llançar coets tan bon punt han sentit el darrer xiulet.

Nosaltres, com el Lobo Carrasco a Punto Pelota, som els altres. Els polonesos. Els perifèrics. Els que mai no hem voleiat cap bandera rojigualda. Els mateixos que xiulàrem la Marxa Reial al camp de les Corts el 14 de juny de 1925 i els mateixos que la tornarem a esbroncar el proper 25 de maig. Som l'enemic a batre, igual que ells ho són per a nosaltres.

Des que vaig sentir-la quan era adolescent, i malgrat el pas del temps, sempre he estat d'acord amb aquella metàfora que va teoritzar Manuel Vázquez Montalbán. A més d'un gran escriptor i d'un excel·lent cronista social, va ser un culer de cap a peus. En el seu llibre Futbol: una religión en busca de Dios, Montalbán deixà escrit que els culers "debemos luchar contra todo y contra todos": "El Barcelona sería algo así como el ejército desarmado del nacionalismo catalán y el Real Madrid el representante del Estado español, papel que se le atribuyó en tiempos de Franco y que está resucitando, por una parte, la voluntad aznarista y por otra, el fenómeno de la dispersión periférica autonómica". Lluny d'Aznar i del cafè per a tothom, aquest ressorgiment nacionalista espanyol és avui ben viu gràcies a la central lletera i, molt especialment, a Intereconomía Televisión.

Magnànims, no magnífics

Si fem cas al mestre, avui s'ha lliurat una batalla; la darrera, a la vista del resultat (1 a 2). Una batalla que val una guerra. Avui hem perdut la lliga. El Barça no ha jugat bé, i el més greu: ha perdonat igual.

Des que tinc consciència culer -i això em reporta a la lliga 80/81- sempre he vist reflectit en el Barça el maleït devenir d'aquest país: tenaç, voluntariós i resistent, però també un pèl dissortat. I la ventura -o l'encert, si ho preferiu-, ni que sigui servida en petites dosis i molt de tant en tant, és absolutament necessària quan nedes sempre, per definició, a contracorrent (i sinó, recordeu les dues lligues arrabassades en l'última jornada al Reial Madrid a Tenerife, el cop de cap de Bakero al Fritz-Walter-Stadion de Kaiserslautern o la gardela d'Iniesta a Stamford Bridge).

És ben cert que els èxits dels equips dirigits per Josep Guardiola -afegits als del Dream Team de la dècada anterior- han inoculat optimisme i confiança en el barcelonisme. A Can Barça, témer la fatalitat és encara un sentiment molt estès, però és cosa -i patrimoni gairebé exclusiu- de la gent gran. Els culers joves estan habituats al triomf i al joc preciosista.

M'hi incloc. Per això estava convençut que remuntaríem. Fins que Cristiano Ronaldo -el guapo, el ric, el famós- ens ha clavat el segon talment una atzagaiada.  

Aquest vespre, el Barça ha culminat, sens dubte, la pitjor setmana de la temporada: derrota al camp del Chelsea a la Champions (1-0) i derrota a casa amb el Madrid (1-2). Al meu entendre, avui al Barça li han faltat moltes coses: serenor (al principi i al final del matx), profunditat (per què hem jugat tan lluny de l'àrea, sense cap pivot?) i punteria (Xavi i Tello).

El Madrid ha estat mortífer: dos de dos (o de tres, a tot estirar, amb una oportunitat a boca de canó en el temps afegit). I el Barça ha estat indulgent.

Malgrat tot (el joc, el resultat, la conseqüència...) aquesta derrota ja l'hem païda i ben païda. Crec que no m'equivoco si dic que hi ha unanimitat i convenciment en allò que s'ha fet: El Barça ha estat fidel al seu estil i ho ha de seguir sent en el futur. Retornant al símil futbolístic, jo diria que "preferim fer la guerra i morir com a catalans", tot i que no m'importaria que aquest hagués estat el darrer gran clàssic que viu la lliga espanyola. Són insofribles, inaguantables, impresentables...

Algun dia m'agradaria ensopegar el Madrid només a la Champions, encara que això signifiqui haver de jugar una lliga de pa sucat amb oli.

18 d’abril 2012

Bon dia, jo tampoc no vull pagar

Tornen les escaramusses a la guerra de guerrilles que, des de ja fa alguns any, enfronta una part de la ciutadania dels Països Catalans amb la política de peatges i les concessionàries d'autopistes. L'últim casus belli és el de Josep Casadellà, un veí d'Anglès, a la comarca de la Selva, que des de fa algunes setmanes es nega a pagar el peatge de l'AP-7 a Maçanet. 

Mentre el pols plantejat per Casadellà ha estat individual, la seva lluita no ha transcendit; però els nervis s'han defermat a Abertis -i, per extensió, a La Caixa, CiU i la Generalitat- des del moment en què Casadellà el va fer públic. Casadellà va penjar un vídeo a Youtube que ha rebut prop de 140.000 visites. En la gravació -que ha servit d'inspiració perquè altres conductors facin el mateix- es veu com Casadellà s'atansa a la cabina de peatge i explica a l'empleat que no abonarà la tarifa per la discriminació que suposa que els catalans hagin de pagar per l'ús d'unes infraestructures de mobilitat que en altres territoris de l'Estat espanyol són gratuïtes. "O paguem tots, o no paga ningú", diu. 

Dissabte, Abertis ja l'esperava. Li havia parat un parany: Casadellà va quedar atrapat durant una hora i mitja entre dues barreres a l'estació de peatge de Maçanet, mentre la concessionària avisava els Mossos d'Esquadra i la grua. Però Casadellà no es va arronsar i se'n va sortir: les tanques es van alçar i va guillar sense pagar. 

“Si només ho faig jo no passarà res, si ho fem tots no sabran què fer”. Aquesta és la clau de la campanya #novullpagar. En aquests moments, la crida a la revolta contra els peatges és un clam a totes les xarxes: la xarxa social -la pàgina de Faceebok Prou Peatges aplega 6.000 internatues- i la viària: cada cop són més els casos pràctics de gent que no paga (a Sant Sadurní, Figueres, Martorell, Vilassar, Mataró o Ondara, a la Marina Alta!). 

Fórmules per no pagar 

Existeixen, bàsicament, tres formes per burlar un peatge: dues per les vies automàtiques i una per les de pagament manual. Casadellà s'acull a la darrera: s'adreça a la cabina i declara que no vol pagar. En aquest cas, l'empleat pren nota del document d'identitat i/o de la matrícula del vehicle i, a continuació, acciona el mecanisme d'obertura. 

En vies de pagament, existeix l'opció de plantar-se davant la barrera sense fer ús ni de la targeta ni del teletac i quedar-se allà, palplantat, obturant el pas dels vehicles que vénen darrere i provocant un bon merder de cues i clàxons. Davant d'aquest escenari, l'encarregat de torn acaba obrint la tanca. 

L'altra opció està reservada únicament a les vies de telepagament i requereix una certa perícia. Consisteix a enganxar-se tant com sigui possible al cotxe de davant i aprofitar el marge de temps i d'espai de seguretat que dóna el mecanisme per colar-s'hi. Quan feu això, automàticament s'activarà una alarma que us delatarà.  

Intencionalitat política

Hi ha un grapat d'arguments convincents i concloents per no pagar peatges, que van des de la gestió privada i onerosa d'unes infraestructures que poden estar perfectament amortitzades (com és el cas de la C-32 al Maresme), fins al greuge territorial que suposa, per exemple, que els catalans seguim pagant mentre el Govern de l'Estat anuncia el rescat de les autopistes que envolten Madrid. 

L'any 2000, Josep C. Vergés  denunciava al llibre Les autopistes de peatge a Catalunya, crònica d'una discriminació inacceptable que les sis empreses concessionàries amb interessos al Principat concentraven el 44% dels ingressos i el 54% dels beneficis que genera el negoci dels peatges a tot l'Estat. A grans trets, la meitat de la recaptació era benefici net i en el cas del Baix Maresme el marge s'ampliava fins al 70%. El llibre reproduïa un mapa polític de 1854 que divideix el regne d'Espanya en tres parts: l'Espanya uniforme o purament constitucional, que comprèn les 34 províncies de Castellà i Lleó; l'Espanya foral de les províncies basques, i l'Espanya incorporada o assimilada de la Corona d'Aragó. Si hi superposàvem el mapa de les autopistes de peatge, en resultava que el 82% es concentrava en l'Espanya foral i l'Espanya incorporada

No debades, l'Estat obté cada any més de 4.200 milions d'euros fiscalitzant l'IVA de les autopistes catalanes, un impost que no es repercuteix sobre les autovies i que ens ajuda a entendre perquè el govern central tampoc no està pel seu rescat. 

A Youtube trobareu una versió actualitzada d'aquest mapa. Es tracta d'una simulació animada del 'joc de les autopistes' del Cercle Català de Negocis que és, alhora, un homenatge a la consola Philips Videopac. Cliqueu aquí i no us en penedireu. 

La meva experiència

Malgrat el rebombori mediàtic, la majoria de conductors es mostra, de moment, prudent en espera de conèixer les conseqüències a les quals s'exposen. Avui, Vilaweb dóna resposta a la modalitat posada en pràctica per Casadellà, però què passa amb les altres? 

Intentaré fer una mica de llum a partir de la meva experiència personal (modèstia a part). Com a regidor de La Garnatxa a l'Ajuntament d'Alella entre 2003 i 2011 he participat en diversos actes institucionals de protesta a l'estació de peatge que han acabat amb l'aixecament de barreres. Amb anterioritat, havia pres part en accions similars organitzades per Joves d'Alella Amb Ràbia (JAAR) i Xarxa Maresme als peatges d'Alella, Vilassar de Dalt i Premià de Mar. Durant aquella època em vaig saltar repetidament el peatge d'Alella; passava enganxat al vehicle de davant. Mesos després vaig rebre una notificació del Servei Català de Trànsit (SCT) on es detallaven, fil per randa, la pràctica totalitat d'episodis que havia protagonitzat i es proposava una sanció de 57,14 euros per a cadascun d'ells (!). Segons l'expedient sancionador instruït pel SCT, la meva actuació infringia l'article 153 del Reglament General de Circulació: "prohibició de passar sense aturar-se". Aturar-me en una via de telepagament? Evidentment vaig al·legar i evidentment les denúncies van quedar "sense efecte". Molt em temo que ara com ara hi ha un buit legal, tot i que també estic segur, com deia algú, que Miquel Roca i Junyent ja hi deu treballar per solucionar-ho.

14 d’abril 2012

La República, cada cop més a prop

Avui és un gran dia: es compleixen 81 anys de la proclamació de la República catalana i sembla que, de mica en mica, els actes commemoratius són cada cop més habituals i concorreguts. També a Alella hem assistit a aquesta progressió. 

Aquest matí, a l'ofrena floral hi eren tots els representants d'ERC-Sumem per Alella; la regidora del PSC, Glòria Mans, i la portaveu del grup municipal de CiU, Cristina Xatart. Sí, és la primera vegada que un càrrec electe de Convergència hi assisteix, i n'estem contents. Nosaltres l'hi volem reconèixer. 

Cal recordar d'on venim per valorar com cal aquest gest. El 2004, CiU va muntar en còlera davant la proposta d'ERC+La Garnatxa de batejar la plaça de Can Vera amb el nom d'Antoni Pujadas, l'alcalde d'Alella afusellat l'11 de maig de 1939 per la dictadura franquista. Tant és així que, arribat el dia de la inauguració de l'espai i de retrobament amb els seus familiars, CiU se'n va absentar. En els anys posteriors, ERC i La Garnatxa no han fallat mai. Pel camí ha quedat ICV i pel camí s'hi ha afegit el PSC i ara també CiU. 

Si això és una metàfora dels nous temps socials i polítics que vindran no ho sabem, però de forma indirecta també s'hi ha referit l'alcalde d'Alella, Andreu Francisco, en la seva al·locució: "Abans, quan hom deia que aspirava a construir una república catalana molta gent considerava que allò era una utopia. Avui, aquella utopia sembla que la tenim a tocar". 

Certament. Lluny de ser una antigalla, la república cobra cada dia més crèdit entre la ciutadania i la monarquia perd adeptes, o simplement, perd el favor dels indiferents. Perquè qui pot restar indiferent a les darreres fotos del rei Juan Carlos, de safari a Botswana? 

Homenatge normalitzat 

Amb la participació de CiU a l'homenatge, la celebració es normalitza. Contràriament al que sosté insidiosament el PP, no es tracta d'un homenatge "partidista", sinó d'un acte institucional. No és cap partit qui el convoca, sinó que és l'Ajuntament qui l'organitza per retre tribut als seus conciutadans morts, assassinats i represaliats de resultes d'un cop d'estat militar i, molt especialment, per honorar aquells que van pagar amb la seva vida el fet de ser servidors públics d'aquesta institució: l'alcalde Antoni Pujadas, del PSUC, i els regidors Melcior Perich, d'ERC, i Joan Galbany, de la Unió de Rabassaires. A més d'ells, també foren sotmesos a consells de guerra sumaríssims el dirigent rabassaire Antoni Vidal, afusellat, i el jutge municipal, Artur Suñé, condemnat a 12 anys de reclusió. 

Amb aquests antecedents, quin partit polític o càrrec electe que apreciï de debò els valors democràtics pot refusar prendre part en aquest acte? A Alella, sembla que encara en tenim dos: PP i Gd'A.

12 d’abril 2012

Una estratègia independentista davant l'augment de l'IBI

La política és plena de contradiccions, i l'independentisme no n'està al marge. Per això convé saber-les administrar. Tinguem presents dos fenòmens aparentment contradictoris: l'independentisme s'ha quedat sense presència rellevant a les principals institucions del país (Generalitat, Parlament, diputacions i Ajuntament de Barcelona) en uns moments en què existiria -al Principat, i sempre segons les enquestes- una majoria social partidària de l'emancipació nacional. En aquest context, l'independentisme assisteix com a convidat de pedra, sense discurs propi ni visualització diferenciada de la resta de forces polítiques, a la imposició d'un increment de l'Impost de Béns Immobles (IBI) del 10% per a 2012 i 2013 per obra i gràcia del Govern de l'Estat. 

A Alella vivim un cas paradigmàtic. El govern municipal, format per 6 regidors d'ERC i 1 del PSC, va aprovar una actualització de l'IBI del 2,7% en el ple monogràfic d'ordenances fiscals celebrat el passat mes d'octubre. El 30 de desembre, el Govern del Partit Popular (PP) va aprovar el Reial Decret Llei 20/2011 “de mesures urgents en matèria pressupostària, tributària i financera per a la correcció del dèficit públic” . Ras i curt, el decret obliga tots els ajuntaments amb ponències cadastrals anteriors a l’any 2002 -la d'Alella és de 2001- a aplicar un augment addicional del 10% de l’IBI als seus veïns i veïnes. Aquest increment és suplementari a l’acordat per cada ple municipal, de manera que en el cas d’Alella s’acumula al 2,7% i passa a ser del 12,7%. 

Davant d'aquest augment de la pressió fiscal, l'oposició (CiU, PP i Gent d'Alella) ha fet una crida perquè el govern municipal deixi sense efecte l'augment del 2,7%. Per la seva part, ERC i PSC argumenten que això no és "tècnicament" possible, ja que l'acord del ple ha estat publicat als butlletins oficials i, en conseqüència, l'impost ja ha meritat. Evidentment, al govern d'Alella l'augment dictat per Madrid li ha vingut com anell al dit. A l'octubre, tothom tenia interioritzat que el pressupost municipal s'havia d'aprimar en prop de 300.000 euros en relació a l'exercici anterior. En canvi, l'increment suplementari de l'IBI permet engreixar-lo en 400.000 euros més. Estem parlant, doncs, d'un diferencial de 700.000 euros. 

Estic convençut que l'actitud demostrada a Alella per uns (els independentistes) i altres (tota la resta) és extrapolable a la situació viscuda en molts pobles i viles dels Països Catalans. 

L'opció independentista: estalvi i oïdes sordes

Des del principi, el col·lectiu ecologista al qual pertanyo -La Garnatxa- ha tingut clara la seva posició sobre aquesta qüestió. Si ara la completo amb algunes consideracions personals i la difonc com a pròpia és perquè ja estic fins als nassos de la manipulació política i informativa que n'estan fent els diversos grups municipals. També ERC. Els últims exemples són un veritable exabrupte: l'escrit de l'Ajuntament repartit fa dues setmanes bústia a bústia a totes les llars, i l'editorial del darrer butlletí municipal, tot just acabat de sortir d'impremta. 

El meu parer es fonamenta en dues premisses: 

- Els plens municipals són l'òrgan sobirà a través dels quals s'expressa democràticament una col·lectivitat, amb participació de totes les veus de l'arc social i ideològic d'aquella comunitat. D'aquesta manera, els plens dels diferents ajuntaments han aprovat les revisions de l’IBI que han considerat oportunes, d’acord amb les necessitats i la idiosincràsia de cada municipi. Aquests pronunciaments s'haurien de respectar i fer respectar, i no haurien de ser objecte de mercadeig polític, hi estiguem o no d'acord amb el seu contingut. 

- En canvi, el Reial Decret Llei del Govern central és un atac frontal al principi d’autonomia municipal i, com a tal, obeeix a una voluntat d'ingerència i invasió de competències que pretén usurpar la legitimitat als plenaris de les corporacions locals. A més, l’adopció sobrevingudad’aquesta disposició estatal impedeix tècnicament als ajuntaments de modular o revisar els augments d’IBI que van adoptar prèviament; la qual cosa grava i perjudica encara més les economies familiars.

Davant la imposició del Govern espanyol, calen actes de sobirania i de desacatament enlloc de fer-s'ho venir bé amb l'excusa que la culpa la té Madrid. A Alella, ERC ha deixat perdre una ocasió magnífica per donar una lliçó de dignitat nacional i de solidaritat amb els seus veïns i veïnes i renunciar a l’ús d’aquests diners. Enlloc d'incorporar-los als diversos capítols de despesa del pressupost per a 2012, calia burlar l’esperit i la finalitat del decret. Se m'acut una fórmula (i n'accepto d'altres): reservar els diners derivats de l’increment addicional del 10% de l’IBI en una partida tancada i barrada destinada íntegrament al seu estalvi i tornar a fer el mateix el 2013. Pel camí, govern i oposició tindrien temps per decidir el destí final d’aquests recursos: provisió de fons, inversió o devolució -total o parcial- als contribuents mitjançant l’establiment de determinades bonificacions fiscals. 

Apuntava al començament de l'article que mai hi havíem estat tants els independentistes i tants pocs els nostres representants. Mai en democràcia el divorci entre política i societat no havia estat tan gran. Si les opcions polítiques que fan de l'independentisme un dels seus eixos vertebradors volen aglutinar una part significativa -i decisiva- de l'independentisme sociològic cal que actuïn en conseqüència i amb coherència. Si, a més, tenim en compte que el món local és l'únic àmbit de gestió política amb una certa preponderància independentista, llavors convindrem que tant ERC com les CUP haurien de renunciar, explícitament, a l'ús d'uns recursos que tenen el seu origen en la usurpació de l'autonomia municipal per part de l'Estat. 

A veure si ho entenem i som capaços de fer-ho entendre: els ajuntaments catalans necessiten un finançament com cal, d'acord amb el volum i la qualitat dels serveis que presten, però no poden acceptar, encara que sigui amb la boca petita, les escorrialles de Madrid; oimés quan tenen el seu origen en un increment de l'espoli als nostres veïns i veïnes. Allò que ens cal és la independència, deslliurar-nos del dogal d'Espanya; que en l'àmbit fiscal equival a greixar el sistema de finançament de les institucions pròpies en 16.500 milions d'euros anuals més. 

Amb aquests calers al sac, s'han acabat les pujades d'IBI, les retallades i les genuflexions.

10 d’abril 2012

Barcelona, la Rosa de foc

El conseller d’Interior, Felip Puig, i els seus lacais ens volen fer creure que han descobert la sopa d’all. Han elevat l’episodi de violència que es va registrar en alguns carrers del centre de Barcelona el 29M a la categoria -atenció!- de guerrilla urbana. Ens volen fer passar bou per bèstia grossa; com si la crema d’unes desenes de contenidors i la trencadissa d’un grapat d’aparadors fos equiparable a la presa de Managua pels sandinistes o a les batusses que es registraven a Itàlia durant els anys del plom. Res a veure, absolutament res a veure. Allò, senyores i senyors, sí era guerrilla urbana. 

Ràpidament i indefectible, la premsa d’ordre i els opinadors en nòmina de l’status quo s’han posat al servei del conseller com a gossets obedients. I tots han repetit, amb petites variants, el mateix mantra, que es fonamenta en uns axiomes que són, per a tots ells, inqüestionables. 

- Diuen que Barcelona és la capital europea de la violència urbana i que això no pot ser perquè perjudica el turisme i la imatge de la ciutat al món. Rotundament fals. No hi ha a casa nostra més violència al carrer que a Berlín, Londres, París o Roma (per no parlar d’Atenes, per motius obvis).

- Sostenen que existeix un grup d’esvalotadors semiprofessionals que igual rebenten una celebració esportiva a Canaletes com aixequen barricades per protestar contra el desallotjament d’una casa okupada. Incert. Tot això existeix, però és obvi que no es tracta ni de les mateixes motivacions, ni dels mateixos causants. Són coses i col·lectius diferents. Ficar-ho tot en el mateix sac només respon a la voluntat de trivialitzar les expressions polítiques o socials. 

- Afirmen que aquesta violència compta amb l’empara i la complicitat de les esquerres i de certs “intel·lectuals i acadèmics”. Ho dubto. Els partits són massa porucs per abandonar el main stream de la centralitat i la correcció polítiques. Recodem-ho: sota la direcció de l’anterior líder d’ICV, Joan Saura, els Mossos van reprimir amb duresa diverses manifestacions, van irrompre a cop de porra als rectorats i campus universitaris, i van recórrer, rere la impunitat del passamuntanyes, a l’ús d’armes no homologades com el cèlebre kubotan. Pel que fa a la intel·lectualitat, potser Lluís Maria Xirinacs en podia haver estat l’excepció, però si aquest corrent d’opinió existeix, aquí i ara, jo no el tinc identificat. Potser estan parlant, sense dir-ho, de l’Arcadi Oliveres o en Josep-Maria Terricabras. No res -o ben poca cosa- comparats amb la legió d’acòlits que viuen de la menjadora (els Barbeta, Juliana, Rahola, Puigverd, Sintes, Forn, Marc-Álvaro i companyia), sempre prests a legitimar la violència institucional i a encobrir o disculpar la resta de violències estructurals. 

Si parlem de violència, diguem-ho tot. La violència televisada o narrada és tan sols la punta de l’iceberg. Temps enrere tampoc no es percebia la violència de gènere, però existia, encara que els mitjans no se’n fessin ressò perquè consideraven que se circumscrivia a l'esfera privada. Ara, la crisi ha aguditzat la violència intrínseca al sistema, i cada cop és percebuda com a tal per més persones.

Violència no és tan sols l’acció visceral de llançar una pedra o encendre un còctel molotov. Hi ha una violència més fonda i cruel, perquè és premeditada i obeeix a interessos concrets. És la violència dels mercats, de la banca, dels especuladors i dels legisladors que els hi fan el joc (els nostres teòrics representants polítics). És la violència que posa i deposa governs, que impedeix l’avanç de la democràcia i de les terceres vies, que sumeix països sencers en la misèria, que justifica les retallades socials en sanitat o educació, que deixa famílies sense sostre per no pagar la hipoteca o que acomiada la gent de la feina i la condemna a no trobar-ne cap més. Però és també la violència verbal -i sorneguera- de Rajoy ("la reforma laboral me va a costar una huelga general"), De Guindos ("la reforma será extremadamente dura") o Rosell ("esta no será la última reforma laboral"), que en el fons és un desafiament i una incitació a la violència reactiva. 

A Barcelona, el 29M, hi va haver violència; una violència que no és nova, certament, perquè és una violència empeltada amb el passat: un passat que és de resistència enfront l'opressor (de classe i nació) i de lluita per les llibertats. La violència de les bullangues i de les conxorxes republicanes del segle XIX, de la Setmana Tràgica de 1909, de Francesc Macià i el complot de Prats de Molló de 1926, de les barricades obreres del 1936 i de tants i tants Onze de Setembre; aquesta és la Barcelona revolucionària que li va merèixer l’apel·latiu de la Rosa de foc i que la llarga nit del franquisme, el sedant de la transició i l’autonomia, els Jocs Olímpics, el Fòrum i l’especulació immobiliària han pretès esborrar del mapa. Però la història és tossuda i deixa el seu pòsit. 

De riure: anarquistes expedientats

Diu el conseller Puig que ha obert un expedient als sindicats llibertaris, com a convocants de la manifestació que va acabar en aldarulls. Si alguna pena tenen la CGT i la CNT no és la d’encobrir o justificar els violents, sinó la de no haver estat capaces de guanyar-se l’adhesió d’un major nombre de treballadors i treballadores davant la inoperància i l’autocomplaença generalitzada de les centrals institucionalitzades (CCOO i UGT). 

Anuncia el conseller Puig que oficialitzarà la delació ciutadana: crearà un web amb imatges dels “vàndals” perquè qualsevol persona pugui “col·laborar” en la seva identificació. En aquest punt, m’assalta un dubte: el web també inclourà imatges dels provocadors, infiltrats i agents dels Mossos que s’excedeixen en les seves funcions? L’últim cas denunciat –la detenció d’un discapacitat físic, traient-lo de la cadira de rodes- és inhumà i mereix la depuració del personatge en qüestió i la dels seus superiors. Llançar gasos lacrimògens sobre milers de persones, no lluir cap placa identificativa o conduir temeràriament a tota velocitat no són imatges que parlin gaire bé de la nostra policia, ni aquí ni a l’exterior (i això ens hauria de preocupar més que el turisme, ja que parlem de drets socials i drets humans). 

Per completar la seva croada contra el mal, Puig també ha reclamat un enduriment de les penes per als casos d’ordre públic, a l’estil de la legislació que s’aplica en matèria antiterrorista als participants en actes de kale borroka a Euskal Herria. Les facècies de Corcuera i Barrionuevo es queden curtes al seu costat. El problema, segons Puig, és que “el nostre sistema de seguretat no acaba sent prou dissuasiu, no fa suficientment por, és massa tou per poder imposar-se”. Ja no ens calen capitans generals, ara els consellers de la Generalitat fan el joc a l’ocupant: Mas-Colell en l’àmbit econòmic i fiscal, i Puig en el camp de la repressió. 

Puig dixit: “Més val prevenir que reparar” 

I tot això ens ho diu un (ir)responsable polític que va ser incapaç de garantir l’accés de 135 diputats al Parlament de Catalunya. No perquè no sabés com fer-ho -n’hi havia prou de fer-los pujar tots en un parell d’autocars i dur-los en una càpsula ben escortats cap dins la Ciutadella-, sinó perquè obeïa a una estratègia perfectament calculada que ja preveia el que va passar: els diputats violentats i escridassats, i el president del país eludint el “setge” dels indignats en helicòpter. I tot amb un objectiu: criminalitzar el moviment del 15M. 

Doncs això, pura estratègia: si, com sosté el conseller, els violents metropolitans són una colla d’entre 200 i 300 individus perfectament localitzables, semblaria lògic activar els mecanismes preventius escaients i evitar els danys i els enfrontaments. Costa de creure que el conseller compleixi la seva pròpia màxima –“més val prevenir que reparar”- quan hi ha nevades i deixi els nens i nenes de tot el país sense escola i, en canvi, no pugui establir un cordó policial a banda i banda de la manifestació alternativa, com fan a Alemanya amb els activistes ecologistes que intenten aturar els convois nuclears per ferrocarril. 

D’aquest personatge, que és veí nostre perquè resideix a Vallromanes, tinc dues imatges gravades a la retina de quan era conseller (de Medi Ambient i posteriorment de Política Territorial) en el darrer executiu de Jordi Pujol. La primera, mirant-se complagut des de l’autocar com la gent de les terres de l’Ebre es manifestava contra el transvasament; i la segona, quan CiU va perdre les eleccions a Alella l’any 2003: “A Alella, el vi [o "la garnatxa", ara no ho recordo amb exactitud] se’ls ha pujat al cap”, va dir. 

Les dues imatges contenen idèntics ingredients: supèrbia per part seva i menyspreu envers els altres. En la meva modesta opinió, les dues imatges són les d’un provocador nat.

03 d’abril 2012

Més salsa que cargols: casal, biblioteca i passeig de la riera

Com a conseqüència de la convocatòria de vaga general, el ple municipal previst per al dijous 29 de març es va traslladar a dimecres. El punt estrella de l’ordre del dia era la moció del grup municipal de Convergència i Unió (CiU) per declarar “prioritari” el projecte de construcció d’una nova biblioteca municipal. 

El ponent de la moció va ser Vicenç Llorca, escriptor i cap del gabinet del conseller de Cultura i director general de Promoció Cultural entre 2000 i 2004. Llorca va voler apaivagar qualsevol suspicàcia i, ja d’entrada, va deixar clar que es tractava d’una proposta que no anava “contra res ni contra ningú”, en al·lusió al projecte de construcció d’un equipament cultural i centre cívic a Can Calderó. De fet, CiU va voler defugir l’enfrontament i, per això, va basar la seva petició en dos fets fàcilment objectivables: les reduïdes dimensions de l’equipament actual -situat a l’Hort de la Rectoria- i el “compromís electoral” de la federació. 

Amb mà de vellut i veu plana, Llorca va cercar l’aquiescència del govern: “Hem d’estar orgullosos com a país de la xarxa de biblioteques. I sobretot a Alella, on existeix una sensibilitat especial si fem cas de la xifra d’usuaris. La nostra biblioteca ha quedat petita: dels 300 m2 actuals hauria de passar-ne a 1.200, segons el Mapa de Lectura de Catalunya de 2005 i el Pla d’Equipaments Culturals aprovat per l’Ajuntament el 2011”. 

Reacció monolítica

L’alcalde, Andreu Francisco, no va vacil·lar a l’hora de respondre. Ho va fer visiblement molest i, en to indolent, es va mostrar “en contra per l’oportunisme de la moció i perquè la nova biblioteca ja és una prioritat des de 2003 per al govern que encapçalo”. 

Francisco va recitar una a una les etapes acomplertes d’aleshores ençà: el pas de la xarxa de biblioteques de la Generalitat a la xarxa de la Diputació, amb més recursos i millor dotada (2003); la remodelació i millora de l’espai (2005); l’adquisició de l’antiga fàbrica de pintures, amb vistes a acollir-hi el futur equipament (2007), i la realització d’un estudi de programació de la nova biblioteca per estudiar diverses opcions pel que fa a la distribució dels espais (2009). Per últim, Francisco també va brandar el programa electoral de la seva coalició -“la biblioteca hi apareix com a segona prioritat després de l’equipament socio-cultural de Can Calderó”- i va retreure a CiU la manca de coherència en la seva actuació: “els recordo que el ple de març de 2011 va aprovar per unanimitat el Pla d’Equipaments Culturals, que té un cronograma que situa per davant el casal de Can Calderó”. 

En aquest punt, el regidor de Cultura, Fede Salas, va precisar que el Pla preveia convocar el concurs per a la redacció del projecte de la biblioteca entre finals de 2012 i principis de 2013, i va assegurar que aquest termini es compliria. “En breu traurem el concurs”, va confirmar l’alcalde, que va aprofitar l'avinentesa per anunciar que en la mesa de contractació hi hauria lloc per a un representant de l’oposició. 

L’oposició, a bloc 

El PP es va adherir a la moció com a grup proposant. El seu regidor, Javier Berzosa, va tractar molt hàbilment de sumar els vots d’ERC-Sumem per Alella a la moció. Per aconseguir-ho, va proposar d’eliminar qualsevol referència a l’ordre de prioritats, i va demanar, a canvi, que el govern es comprometés a complir amb un calendari. Francisco va refusar la tutela dels grups de l’oposició i va sotmetre el punt a votació. 

Abans, però, va parlar la portaveu de Gd’A. Mercè Marzo va dir que el seu grup no era partidari ni del Casal, ni de la biblioteca: “La nostra prioritat és l’arranjament del passeig de la Riera entre Can Lleonart i el Canonge pels efectes positius que tindria sobre el comerç i pels beneficis econòmics que reportaria per a la població”. Amb aquesta declaració de principis s’introduïa un element nou de debat, aparentment equidistant dels anteriors. 

Tanmateix, CiU, PP i Gd’A van fer un salt en el buit i van acordar, en viu i en directe, de modificar el text de la moció i fer expressament palès que la “prioritat” de la biblioteca es limitava a l’àmbit cultural, sense condicionar la resta d’inversions en obra pública. 

Així les coses, CiU, PP i Gd’A van donar preferència a la construcció d’un equipament que, en aquests moments, ningú no sap quant pot costar. Se sabrà, aproximadament, quan es redacti el projecte d’edificació, però el regidor del PP té molt clar que serà “una obra menor” comparada amb els 7 milions amb què ha estat valorat el centre cívic de Can Calderó. 

Al final, la moció va ser tombada per l’equip de govern (ERC-Sumem per Alella i PSC) per 7 vots a 6.

Vist des de fora

Després de seguir l'evolució de la sessió plenària per streaming des de casa -amb l'oïda aflapada a l'ordinador i la vista posada en el partit d'anada de la Champions entre Milan i Barça-, se m'acudeixen cinc reflexions:

- Francisco es va mostrar contundent i convincent. Segurament, l'alcalde va estar on havia d'estar, cansat de les emboscades de l'oposició, però en alguns moments vaig demanar-me si no havia tingut poca cintura. Ben mirat, per què no donar suport a la moció? Les mateixes raons que van el van portar a rebutjar-la li haurien servit per penjar-se la medalla. D'arguments no li en falten: des de la feina feta fins a la imminent publicació de la convocatòria del concurs per a la redacció del projecte.

- Llorca va estar bé, com sempre. Educat i ponderat, mesurant cada paraula. Fora de micro, però, CiU es lamentaria de no haver recorregut a la utilització d'alguns motius sobrevinguts que donarien preferència a la construcció de la biblioteca. La possibilitat -ben real- que els centres docents públics de la població passin a fer jornada concentrada a partir del setembre no és un argument balder.

- Gd'A es va superar (o gairebé). Els seus malabarismes són proverbials. Aquesta vegada, el looping va ser d'antologia: la seva prioritat és l'arranjament de la Riera Principal, però es va avenir a secundar la moció amb una excusa de mal pagador. Tot s'hi val per mantenir intacta la Triple Aliança.

- L'oposició, en conjunt, no va estar a l'alçada. La picabaralla política que viu Alella no sembla seriosa. No es pot posar el crit al cel contra el projecte de construcció d'un equipament cultural a Can Calderó amb l'argument que val massa calers i, en el seu lloc, proposar-ne un altre quan se'n desconeix el cost.

- Una moció d'aquest abast i significació s'ha de poder negociar amb el govern. No va ser el cas: CiU i ERC van reconèixer públicament que tots dos s'hi havien posat d'esquena. I així no anem enlloc.  
  
       

02 d’abril 2012

Lip dub pel català: Perpinyà supera Vic

Avui fa tot just 312 anys que Lluís XIV de França promulgava l’edicte que proscrivia l’ús oficial de la llengua catalana als antics comtats i vegueries del Rosselló, el Conflent i la baixa Cerdanya, després de 40 anys de dominació francesa. La prohibició afectava els procediments judicials, les deliberacions del magistrats municipals, les actes notarials i tota mena d'actes públics, sota pena de nul·litat. 

D’aquesta manera, el rei Sol iniciava el 2 d’abril de l’any 1700 la persecució del català. El setge a la llengua al nord de les Alberes ha estat pertinaç des de llavors, sota l’absolutisme, durant la revolució i en democràcia. El francès és, avui dia, una llengua pretesament moderna i prestigiada. És “el futur”, segons els jacobins. El català, en canvi, és “el passat”; una antigalla que esllangueix cada dia que passa, sense cap mena de protecció o reconeixement per part de l’administració de l’Estat. Segons alguns estudis, només el 4% dels habitants de Perpinyà s’expressen habitualment en la llengua del país. 

I malgrat tot, abans d’ahir dissabte, 31 de març, 7.150 persones van contribuir amb la seva presència a batre el rècord mundial de participació en un lip dub. La fita va tenir lloc als peus del Castellet en el marc d’una jornada reivindicativa convocada conjuntament a Alsàcia, Bretanya, Catalunya Nord, Còrsega, Occitània i el País Basc per reclamar el reconeixement oficial de les llengües minoritzades sota administració francesa. L’acte de Perpinyà tenia un caràcter eminentment festiu i havia estat convocat per la Federació d’entitats per la defensa de la llengua i la cultura catalanes amb l’objectiu d’establir un nou rècord mundial de participació. Tot i coincidir amb un partit de la USAP, l’assistència al lip dub va superar netament l’anterior marca, establerta el 18 de març de 2010 a Vic, quan 5.770 persones van prendre part en l’anomenat lip dub per la independència al ritme sincopat de La Flama, d’Obrint Pas. 

Aquesta vegada, la banda sonora l’ha posada el cantautor nord-català Jordi Barre per aclamació popular. La seva cançó ensenya, Parlem català, va ser la triada amb el 40% dels vots per més de mil votants entre les opcions proposades: Què ens queda, de Franck Sala del grup Llamp te frigui (25%); Desperta’t, Rosselló, de Pere Figueres (20%), i L’allioli (15%), de Joan Pau-Giné (la meva preferida, en la versió de Pascal Comelade i Gerard Jacquet en l’àlbum Pop-songs del Rosselló). 

Com sigui que la cançó seleccionada acusava el pas del temps, Raph Dumas i The Primaveras n'han adaptat el ritme a les necessitats del projecte. De tot plegat, se n’ha editat un DVD en 3D. Si en voleu veure el resultat, poseu-vos les ulleres i cliqueu aquí

A mi m’ha agradat, però no us en refieu: també m’agrada molt aquest altre (En un poble oprimit, amb veu del polifacètic Francesc Ribera Titot) i està fet amb una sabata i una espardenya. 

100.000 ‘enemics’ 

El debat a l’entorn dels drets lingüístics està present en la campanya electoral francesa, tot i que ha perdut força després dels atemptats gihadistes de la setmana passada i de les accions policials posteriors. Ara com ara, França és l’únic gran estat de la Unió que es resisteix a signar la Carta Europea de les Llengües Minoritàries. El seu president, Nicolas Sarkozy, va deixar-ho clar en el primer míting de campanya: “Quan s’estima França no es pot proposar-ne la ratificació”, ja que, segons ell, contravé “la nostra història nacional i la nostra tradició republicana”. 

Segons xifres facilitades per la mateixa premsa conservadora, amb el quotidià Le Figaro al capdavant, l’acció conjunta i coordinada dels moviments a favor de les llengües regionals hauria aconseguit mobilitzar fins a 100.000 persones –que es diu aviat- el passat dissabte a Aiacciu, Baiona, Estrasburg, Kemper, Perpinyà i Tolosa de Llenguadoc. La capital gascona va concentrar la principal manifestació, amb 35.000 persones, i el més important: va arrencar el compromís de tres candidats a la presidència de la República de signar la Carta. Es tracta del socialista François Hollande -per boca del president del senat, Jean-Pierre Bel-, del centrista François Bayrou i de l’ecologista Eva Joly. 

Epíleg: sempre endavant, mai morirem 

Tres-cents anys després, és clar, com canta Jordi Barre, que tant a Espanya com França, “alguns no voldrien aquest català / Arreu si podien el farien callar / Però per tant que fassin / juntarem les mans / i tots cantarem el sempre endavant".