29 de març 2012

La vaga general a Alella


Mancada d'activitat econòmica rellevant, a Alella els efectes de la vaga general d'avui són especialment perceptibles en l'àmbit de la mobilitat i l'ensenyament.

Un de cada tres alellencs en actiu treballa fora del municipi, de manera que es fa difícil avaluar en quina proporció s'està secundant l'aturada d'avui. Només una cosa és clara: a diferència d'un dia feiner qualsevol, aquest matí resultava inusualment fàcil creuar en cotxe la travessia urbana de la població, tant cap al Masnou com en direcció al Vallès.

Al centre urbà, el comerç i les empreses de serveis han mantingut l'activitat d'un dia normal. El sector de la construcció també ha fet la seva i les obres d'edificació han seguit el seu curs.

En l'àmbit de l'administració pública, la vaga ha provocat petites distorsions en el servei del Centre d'Atenció Primària, que depèn de l'Institut Català de la Salut. En canvi, el seguiment de la vaga ha estat minoritari per part dels treballadors de l'Ajuntament, que ha mantingut obertes al públic totes les instal·lacions: Can Lleonart, biblioteca, poliesportiu i piscina. També ha funcionat amb normalitat l'Organisme de Gestió Tributària, que depèn de la Diputació, i el servei de Correus, que ha distribuït la correspondència als domicilis.

Les úniques afectacions motivades per la vaga a Alella han tingut com a protagonistes els serveis municipals de transport públic urbà i de recollida de la brossa, com a conseqüència del tancament o de la presència de piquets sindicals en les plantes de tractament. En previsió, ahir es van buidar tots els contenidors, tant els de fracció resta com els de fracció orgànica. La deixalleria mòbil ha tancat, però no la instal·lació fixa. Pel que fa al transport, els serveis mínims dictats per la Generalitat garanteixen a Alella la mobilitat entre les 6:40 i les 8:30 i entre les 17:15 i les 20:30h a través de les distintes línies de bus (Alella Exprés, Alella Circumval·lació i Alella-Barcelona). 

Amb un parell de dies d'antelació, els centres escolars públics d'educació infantil i primària van advertir les famílies que no podien garantir el funcionament habitual de les classes i el servei de menjador, ja que fins avui mateix no es coneixeria la incidència real de la vaga entre professors i monitors. 

Cap dels centres públics alellencs no té actualizat el seu portal a Internet, de manera que resulta impossible valorar-ne el ressò, però a l'escola Fabra l'assistència a les aules hauria patit una davallada propera al 30%, segons fonts extraoficials. Recordem que els serveis mínims decretats per a aquesta convocatòria són d'un mestre cada sis aules.

A l'Institut, on el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) compta amb certa implantació, és on la incidència de la convocatòria més s'ha deixat sentir. Aquest matí, els panys han aparegut segellats amb silicona per impedir-ne l'accés i una dotació dels Mossos d'Esquadra s'hi ha deixat veure per l'entorn. El dia abans, els alumnes havien denunciat les pressions d'alguns professors, que els haurien amenaçat de posar-los falta en cas d'absència.   

La reforma laboral, en el punt de mira

Tot i que els efectes perniciosos de la crisi econòmica i financera sobre els salaris, el consum, l'accés al préstec i la qualitat dels serveis públics s'acumulen des de fa temps, la reforma laboral decretada pel Govern del Partit Popular ha encès la metxa de la vaga general. 

A Alella, l'Assemblea d'Indignats tenia previst dur a terme el passat dimarts un acte informatiu a Can Manyé sobre l'abast i les conseqüències de la nova regulació del mercat de treball. La indisposició del ponent va obligar a suspendre l'activitat, de manera que l'únic debat que s'ha produït a escala local sobre aquesta qüestió va tenir lloc en el ple municipal del passat mes de febrer. Aleshores, ERC-Sumem per Alella i CiU van donar suport a una moció del PSC en contra de la reforma laboral. La portaveu socialista, Glòria Mans, va afirmar que la reforma "trenca l'equilibri que existia fins ara entre treballadors i empresaris" i "atempta contra els drets" dels primers. El PP hi va votar en contra i Gd'A s'hi va abstenir.

El regidor popular, Javier Berzosa, va reconèixer que "pot ser que la reforma no agradi o sigui millorable", però va defensar-la a capa i espasa, ja que "afavoreix la contractació indefinida" i "lluita contra l'economia submergida". Berzosa va acusar sense embuts el Govern del PSOE de ser el culpable de la situació actual -"durant el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero l'atur es va disparar de 800.000 persones a més de 5 milions"-, va negar categòricament que els treballadors en surtin perjudicats -"els grans afectats són els sindicats, acostumats a viure dels subsidis públics"- i va centrar la seva ira contra el màxim representat d'UGT, Cándido Méndez, a qui va acusar de gastar-se "120.000 euros anuals en rellotges de luxe". Acte seguit, el representant del PP va llegir, un a un, catorze arguments que, als seus ulls, farien positiva la reforma impulsada per Mariano Rajoy.

Per la seva part, la portaveu de Gd'A, Mercè Marzo, va explicar que "no ens agrada la reforma, però alguna cosa s'havia de fer i cal donar-li alguna oportunitat". Marzo va justificar l'abstenció del seu grup perquè "la moció no afecta Alella i s'inscriu en un context de política estatal, atès que emana de la Unió Europea". Aquest comentari va suscitar alguns comentaris per part del públic i una rèplica de l'alcalde, Andreu Francisco, que va referir-se a l'augment de la taxa d'atur a la població i dels casos d'emergència social atesos pels Serveis Socials municipals.

L'atur, desbocat     

Alella continua sent un oasi, però cada cop menys. La mitjana d'atur a la comarca se situa en el 17,37%, amb un total de 40.247 persones a la recerca de feina. Segons la darrera actualització de les dades, corresponent al mes de febrer, el número oficial de persones desocupades a Alella arribaria ja a les 486, el 9,67% de la població activa. Es tracta d'una de les mitjanes d'atur més baixes del Maresme -juntament amb Cabrera, Cabrils, Sant Vicenç de Montalt i Teià-, però acumula un creixement del 130% des de l'inici de la crisi, el 2008.  

25 de març 2012

Gent que lluiti és el que cal

Com diu el poeta Miquel Martí i Pol a Quatre banderes, "plor i laments de què serveixen? Gent que lluiti és el que cal". Quan una cultura minoritzada -encara que tingui 10 milions de parlants- es troba òrfena de governants que sàpiguen estar a l'alçada de les circumstàncies, les actituds personals esdevenen crucials per a la seva dignitat, la seva reivindicació i la seva supervivència. 
g
La consciència d'un poble

"Seria fotut deixar-se morir sense dir res", sosté Jaume Bonet i Moll. 64 anys, jubilat. Nascut al barri de s'Hort des Ca, a Palma. Mestre d'escola. Peoner de l'ensenyament en català els anys 70. Des de fa tres setmanes manté una vaga de fam per protestar contra el projecte de llei de modificació de la funció pública a les Illes Balears, on el Govern del Partit Popular que presideix José Ramón Bauzá vol eliminar el requisit lingüístic per accedir a una plaça a l'administració pública. Aquesta pretensió dinamita el consens polític i social assolit el 1986 amb la llei de normalització lingüística. 

El dia de sant Antoni és festa grossa a Sa Pobla. Enguany, Bauzá va accedir a la plaça escortat per la Guàrdia Civil. Les gloses que li adreçà el jovent no deixen lloc a dubtes: "Orgull de ser mallorquí i de xerrar català; cap govern no mos prendrà una cosa que és d'aquí"

En poc temps, Bauzá té el dubtós honor d'haver promogut la major retallada de drets lingüístics a les Illes des del final de la dictadura franquista en convertir la llengua pròpia en una llengua de segona a les institucions, amb una presència residual i segregada a l'ensenyament, i en generar un conflicte entorn de l'ús social de la llengua on no existia. 

El corrent de fons és el de sempre des de 1715: completar l'assimilació cultural de les terres de parla catalana a favor del Regne d'Espanya. Però què voleu? L'opressió nacional és això i dóna els seus fruits. Bauzá va suprimir la Direcció General de Política Lingüística, va retirar els ajuts a la premsa local en català, ha castellanitzat el 50% de les emissions d'IB3 i ha desencadenat una altra guerra simbòlica: la dels topònims. Ja sabeu que aviat Maó serà Mahó o Mahón, i que ara Palma és Palma de Mallorca... Quant autoodi, quanta misèria intel·lectual, valga'm Déu! 

Govern genocida 

Jaume Bonet és vocal de l'associació Jubilats per Mallorca. L'entitat ha fet públic un manifest en què acusa l'executiu balear d'un "delicte d'etnocidi" o "genocidi lingüístic" i conclou que el fet que el castellà "tengui un estatus de reconeixement i d’oficialitat superior al de la llengua pròpia dels autòctons és una injustícia". 

No ha estat l'única reacció. En absolut. S'hi han formulat prop de 13.000 al·legacions, entre les quals s'hi compten les d'una vintena llarga d'ajuntaments, en alguns dels quals hi governa el PP amb majoria absoluta (com Manacor i Sa Pobla) o en coalició (com Pollença o Sineu). Com de costum, els mitjans de comunicació del Principat no se n'han fet gaire ressò -ja se sap: divide et impera-, però amplíssims sectors de la societat illenca s'han mobilitzat en els darrers temps i han donat origen a tota mena d'iniciatives, algunes de ben espectaculars. Dijous, el col·lectiu de ciberactivistes Anonymous va atacar el web del PP balear i va publicar a la xarxa les dades personals de bona part dels 21.000 afiliats del partit fins que el grup de delictes informàtics de la Policia espanyola en va bloquejar el contingut. Les xarxes socials també bullen. A Facebook, per exemple, s'ha creat un perfil molt actiu anomenat Mallorquins en perill d'extinció que aplega més de 5.000 simpatitzants.

Enllaçats pel català 

Fins al moment, la campanya més reeixida té un alt contingut simbòlic. S'anomena Enllaçats pel català i ha estat impulsada pels coordinadors de normalització lingüística dels centres educatius. Una cinquantena d'escoles i instituts s'hi han adherit i han penjat llaços quadribarrats a les seves façanes, acompanyant-los d'una proclama: "Aquí s'aprèn i ensenya en català". El llaç ha fet fortuna, i ha estat adoptat com a distintiu de la recentment fundada Assemblea de Mestres i Professors en Català i lluir-lo a la pitrera -o a Facebook- ha esdevingut una manera de visualitzar tant el compromís amb la llengua com el suport a la vaga de fam de Jaume Bonet. 

La visibilitat del moviment ha exasperat la dreta reaccionària. Com l'IES Lluís Vives a València, l'escola Mata de Jonc ha estat objecte de diverses pintades d'enaltiment del nazisme, a favor d'Espanya i en contra del català. Curiosament, en una d'elles hi deia Aquí mallorquín (escrit en castellà). La resposta de la Conselleria d'Educació tampoc no s'ha fet esperar i ha instat els centres a retirar les banderes i cartells que facin referència al català. La circular parla de "reivindicacions amb un rerefons polític" i recorda que la "senyera [...] no és cap de les banderes reconegudes per l'Estatut d'Autonomia". 

La Federació de Pares i Mares d'Alumnes de Mallorca s'ha arrenglerat al costat de la comunitat educativa i ha deixat clar que "la campanya en favor de l'ús de la llengua catalana als centres entra dins les competències educatives i d'autonomia de centre recollides als seus projectes lingüístics", i la Universitat de les Illes Balears, com a institució oficial consultiva en matèria lingüística, ha manifestat "la seva disconformitat arran de les darreres actuacions del Govern" i ha reiterat "el seu compromís amb la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i el seu suport a les campanyes ciutadanes que, des del respecte, promoguin la defensa de la nostra llengua". 

Avui, manifestació a Palma 

Divendres, els balears residents a Barcelona es van concentrar als Jardinets de Gràcia, conhortats pels escriptors Josep Marià Espinàs i Julià de Jòdar, per denunciar "l'extermini del català a les Illes". Avui diumenge, a Palma, serà el torn dels mallorquins i mallorquines. L'assistència a la manifestació, convocada per l'Obra Cultural Balear i el Consell de la Societat Civil de Mallorca sota el lema Sí a la nostra llengua, es preveu més que massiva, històrica. 

Aquells que, bo i confraternitzar-hi, no puguem ser-hi físicament, podem posar-hi el nostre granet de sorra per mitjà de dues iniciatives. Des del diari electrònic El Singular digital, l'advocat Quim Torra sol·licita a través d'una carta oberta la mediació de la directora general de la Unesco perquè la vaga de fam de Jaume Bonet tingui un desenllaç feliç. Clicant aquí trobareu la missiva, en anglès, per poder-la reenviar a la seva destinatària. 

El Moviment per la llengua ens proposa una altra via de pressió: es tracta de posar en pràctica per primer cop el "dret de petició" regulat a l'article 29 de la Constitució i desenvolupat a la Llei orgànica 4/2001, per tal de demanar al Parlament de les Illes Balears que retiri la tramitació de la modificació de la llei de la funció pública i que es comprometi a no adoptar cap mesura legislativa que retalli els drets dels catalanoparlants contemplats a la llei de normalització lingüística de 1986. 

N'hi ha prou d'emplenar aquesta butlleta

Ha arribat l'hora de recuperar l'esperit de la lletra de convit.  

21 de març 2012

L'Ajuntament de Barcelona es fa amb la possessió del palau del Marquès d'Alella

El Tribunal Suprem acaba de fer pública la sentència que dóna la raó a l'Ajuntament de Barcelona en el litigi que mantenia des de feia 18 anys amb les filles de l'anterior propietari del palau del Marquès d'Alella, l'empresari Julio Muñoz Ramonet. El veredicte del Suprem és definitiu i no admet apel·lació. 

Bo i saber-ho, es dóna la paradoxa que només cinc dies abans de la deliberació del Suprem, el passat dia 24 de febrer, l'equip de govern municipal encapçalat per Xavier Trias (CiU), amb el suport del PP, hauria arribat a un acord amb la néta de Muñoz Ramonet per indemnitzar-la amb 21,4 milions d'euros. L'oposició i l'última persona de confiança de l'empresari ja han posat el crit al cel, tal com recull en aquest article el diari El País.  

Cal tenir en compte que, per a l'Ajuntament, això era un regal. De fet, no va ser coneixedor dels seus drets sobre la propietat i la col·lecció d'art fins al 1994 de la manera més inversemblant: per despit -o per venjança- de Bernd Walter, un antic col·laborador de Muñoz Ramonet que es va cansar de reclamar inútilment a les seves filles que saldessin un préstec que havia concedit, anys enrere, al financer.

El palau del Marquès d'Alella és un edifici noucentista d'evocació plateresca, construït a Barcelona entre 1912 i 1914 per l'arquitecte Enric Sagnier, que va rebre l'encàrrec de Camil Fabra i Fontanills, primer Marquès d'Alella. L'edifici i els seus jardins -obra de l'urbanista Nicolau Maria Rubió i Tudurí- es troben situats al carrer de Muntaner núm. 282-290, al barri de Sant Gervasi. Aquí morí, a l'edat de 78 anys, Ferran Fabra i Puig, segon Marquès d'Alella. L'any següent, Muñoz Ramonet va comprar la finca a les seves descendents -María Eugenia, Inés, Mercedes i Victoria- per quatre milions de pessetes. 

Tal com explica Elisabet Parra en el llibre La Barcelona calenta, "la veu popular deia que tenia dues residències (com els ministres!), una al palau Robert (on havia instal·lat les oficines) i l'altra al carrer [sic] Marquès d'Alella (on residia amb la família)". 

De l'estraperlo a l'alta societat

L'empresari va fer fortuna a Barcelona després de la Guerra Civil gràcies a l'estraperlo, als favors del règim franquista -al qual havia servit com a espia- i als beneficis obtinguts mitjançant el monopoli de la importació de cotó. Existeix un llibre d'Alfons Muñoz sobre el personatge (Muñoz-Ramonet, societat il·limitada), publicat per Edicions 62. La primavera de 2006 TV3 va emetre la sèrie documental Pecats capitals, centrada a explicar la postguerra a Catalunya entre els anys 1939 i 1959. El sisè capítol, titulat La desmesura, estava dedicat a l'avarícia i també tenia l'empresari com a protagonista. Aquells anys, a Barcelona, tothom coneixia la dita: “En el cielo manda Dios y en la tierra Muñoz”. 

Del no-res, l'antic estraperlista va bastir un vast imperi econòmic: "Va comprar la Unión Industrial Algodonera, formada per 14 fàbriques amb una col·lecció d’art inclosa, que ja aleshores valia una milionada. El 1943 va comprar Can Batlló, amb una superfície de 26.000 metres quadrats. Els anys següents va comprar fàbriques, solars, grans magatzems com El Siglo o El Águila, pisos senyorials, cases d’estiueig i el Palau Robert. L'any 1945 va fer una compra sonada: l'Hotel Ritz". Poc després rematava una escalada social meteòrica en casar-se amb Carmen Villalonga, filla d’un poderós financer valencià, president del Banc Central. 

Més endavant va ampliar horitzonts i va tenir tractes amb les dictadures de Trujillo a la República Dominicana i de Marcos a Filipines, i el xeic de Kuwait. Problemes amb la justícia el van dur a establir-se, el 1986, a Suïssa, on va morir el 1991. 

Futur museu d'art

La sentència del Suprem referma les dictades prèviament per altres instàncies judicials i confirma la validesa del testament dictat per l'empresari quan residia a Suïssa, pròfug de la justícia espanyola a causa de la comissió d'un presumpte frau per valor de 4.000 milions de pessetes. Potser per netejar el seu nom o per emular el marquès que donà a la ciutat l'observatori Fabra, Muñoz Ramonet va llegar a l'Ajuntament la seva possessió més preuada amb la voluntat que acollís un museu d'art que dugués el seu nom. Les filles s'hi oposaven amb l'argument que el testament havia estat escrit en alemany, una llengua que el pare no coneixia. 

La decoració del saló de ball del palau va ser pintada per Josep Maria Sert. Amb la seva adquisició per part de Muñoz Ramonet, la residència es va omplir d'obres d'art: mobles, joies i pintures. N'hi podria haver més de 500: romàniques i gòtiques -com relata aquí el seu ex advocat- i d'altres autors de renom, com Goya, El Greco, Fortuny, Sorolla, Tiziano, Monet o Delacroix. El veredicte del Suprem estableix el dret de l'Ajuntament a obtenir l'edifici i el contingut que hi havia segons els inventaris fets el 1998 i 2005. En cas que aquest ja no hi sigui -en tot o en part- les filles l'haurien d'aportar o bé amb diners o bé amb el seu patrimoni. 

La nissaga Fabra

El palau del Marquès d'Alella era un símbol de l'estatus d'una nissaga empresarial dedicada a la confecció de teixits i propietària de diverses fàbriques (Camil Fabra & Cia, Successora de Fabra i Portabella, i Companyia Anònima de Filatures Fabra & Coats). 

Camil Fabra, que també féu carrera com a diputat, senador i alcalde de Barcelona en les files liberals (1893), fou distingit amb el títol pel rei Alfons XIII l'any 1889. A la seva mort, l'any 1902, passà a mans del seu primogènit, Ferran, que també fou diputat provincial, senador i alcalde de Barcelona per la Lliga (1922-23). L'altre fill, Romà, fou nomenat Marquès del Masnou el 1922. 

La família posseïa diverses propietats, entre les quals destaquen la casa Marquès d'Alella, situada a la Rambla de Catalunya 84, i Cal Marquès, a Alella. Foren edificades el 1901 i 1902, respectivament, a càrrec de l'arquitecte Salvador Vinyals.

06 de març 2012

Baba Amro


Baba Amro [o Bab Amr] és un barri de la ciutat siriana d'Homs, el cor de la revolta popular que des de fa quasi un any reclama la renúncia del raïs Baixar al-Assad i la celebració d'eleccions democràtiques.

L'exemple -més o menys reeixit- de les primaveres àrabs tunisiana i egípcia va esperonar milers de ciutadans sirians a omplir de gom a gom places i carrers per expressar obertament els seus anhels. Però l'esperança de canvi va topar amb la mà dura i inflexible del règim, que ben aviat va procurar els primers màrtirs: joves manifestants, generalment, abatuts per franctiradors, metrallats per l'exèrcit, o assassinats en comissaria després d'haver estat detinguts per la policia o segrestats per la shahbiha (milicians de la minoria alauita pertanyents al partit únic que actuen com a paramilitars).

En les primeres hores també van morir militars, individus i unitats senceres, ajusticiats a mans dels seus mateixos companys pel noble fet de desobeir les ordres que els manaven d'empunyar les armes contra el poble.

L'entossudiment i l'espiral repressiva desfermada per les autoritats van donar lloc a una espiral d'acció-reacció que, lluny d'apaivagar la flama, ha acabat atiant el foc. En aquests moments, bona part del país crema: hi ha centenars de sirians refugiats al Kurdistan turc i milers de persones que ho han perdut tot, atrapades entre dos focs, a les zones calentes d’Idlib, Hama, Hasaka, Raqa, Latakia, DeraaAlep i els mateixos suburbis de la capital, Damasc. La protesta cívica i pacífica dels primers dies ha donat pas, en els darrers temps, a un enfrontament bèl·lic obert entre els seguidors i detractors del president.

De la manifestació a la revolta

En aquests moments, la deriva que ha pres la primavera àrab a Síria l'acosta més a l'escenari viscut a Líbia que no pas a Tunísia, sinó fos perquè en aquest cas ningú no mou un dit per armar els rebels i deposar el dictador. És clar que Baixar al-Assad no és Moammar al-Gaddafi, i és clar també que la Xina i Rússia vendran molt cara la seva pell.

També aquí, els opositors al règim s'han organitzat a l'entorn de l'autodenominat Exèrcit Sirià Lliure. A més de civils, entre les seves files hi trobem soldats i oficials que han desertat de l'exèrcit regular i s'han passat a l'enemic armats amb fusellsi poca cosa més. Els insurgents estan en franca inferioritat de condicions, mancats d'artilleria, vehicles pesants i aviació.    

De lluny, l'escenari recorda la primera guerra d'independència de Txetxènia: una guerra desigual que obliga el bàndol insurrecte a recórrer a tàctiques de guerrilla urbana. Com a Terol el 1938, Vukovar el 1991 o Grozni el 1994, a Síria també es combat casa per casa. Evitar la confrontació en camp obert i refugiar-se a les ciutats per jugar al gat i la rata té conseqüències greus: a la destrucció indiscriminada de cases i edificis se suma, forçosament, la utilització com a hostatge de la població civil. Segons diverses fonts, a Baba Amro hi havia encara 4.000 persones -dones, nens, gent gran- refugiades entre les ruïnes quan les tropes d'elit de la IV Divisió Blindada de les forces armades van iniciar, la setmana passada, l'assalt final al districte.

Fins llavors, Baba Amro era el bastió que irradiava aquelles esperances, un exemple a seguir que el regim ha volgut esborrar del mapa coincidint, en una efemèride macabra, amb el trentè aniversari de la matança de Hama, segons la denúncia d'Amnistia Internacional.

Com féu el seu pare Hafez l'any 1982, Baixar al-Assad hi ha enviat 7.000 dels seus millors homes a esclafar un grapat de guerrillers que s'han fet escàpols. No han derrotat els soldats d'elit de la Guàrdia Republicana comandats pel germà del raïs, Maher al-Assad, però els han burlat. Igual com han burlat el fred i la neu, els talls de subministrament d'aigua i electricitat, la manca d'aliments, el bloqueig de l'ajuda humanitària i la impossibilitat d'evacuar els ferits per part de la Mitja Lluna Roja.

Per tot plegat, des de la setmana passada, Baba Amro és també alguna cosa més: un símbol de resistència i lluita per la llibertat. La llibertat en abstracte, que és l'ideal de la llibertat: la llibertat en estat pur.

Punt i final?

"Baba Amro serà el clau roent que trencarà la columna vertebral del règim", declarava un dels portaveus de la dissidència a l'exili. "Tota Síria esdevindrà Baba Amro", reblava.

Ara com ara, l'acompliment d'aquest vaticini sembla improbable, ja que en les darreres setmanes el règim d'al-Assad hauria sortit reforçat després d'aconseguir diversos èxits simbòlics.

A escala internacional, el veto exercit sistemàticament per la Xina i Rússia en el consell de seguretat de Nacions Unides n'impedeix la imposició de sancions i d'altres mesures coercitives, i legitima l'ús de la violència indiscriminada per reprimir la revolta.

En el terreny militar, l'exèrcit s'hauria fet amb el control total i absolut de Baba Amro. Després de 26 dies de setge, bombardejos i escaramusses, els rebels haurien fugit de la ratera per evitar un bany de sang entre la població civil. Finalment, doncs, no hi va haver batalla, però tant li fa: el règim s'ha tret una pedra de la sabata que amenaçava d'escampar-se a altres llocs.

I mentre tenia lloc aquesta ofensiva, el Ministeri de l'Interior feia públics els resultats del referèndum sobre l'esborrany de nova Constitució, avalada pel 90% dels electors. Sens dubte, una altra victòria per al règim, encara que la participació no va arribar al 60% del cens, i un missatge inequívoc per a propis i estranys: el poble està amb el seu president.

Malgrat els èxits aparents de Damasc, la lectura ètica i moral de la revolta siriana no admet pal·liatius. En tot aquest temps no ha faltat qui ha volgut veure la mà del contuberni sionista rere aquest moviment. Tant se val. Hi ha també qui acusa Al-Qaida d'infiltrar-se entre els insurgents. Tant se val.

Només una cosa és clara: que Síria és una dictadura amb 8.000 cadàvers sobre la taula i milers de desplaçats, tant a l'interior del país com al Líban, Jordània o Turquia. Sembla lògic pensar que algú, algun dia, haurà de respondre d'aquests crims contra la humanitat davant la justícia terrenal, i semblaria lògic també pensar que algú, algun dia, reformarà a fons els mecanismes de la diplomàcia a escala internacional. Alguna cosa falla -i grossa- quan els interessos geoestratègics dels estats -alguns dels quals basen el seu poder en la manca de llibertats i en l'opressió d'altres nacions dins de les seves pròpies fronteres- condemnen a la mort, la misèria i l'èxode milers d'éssers humans.

Honor, doncs, als qui lluiten.

Podeu fer-vos una idea global de les causes i els actors del conflicte sirià, de la seva complexitat i de les perspectives de futur clicant aquí.