30 de gener 2012

Molta corbata

“Molta corbata i molt poca vergonya”, diu la cançó de La Gossa Sorda. 

Potser no és gaire escaient recórrer al tòpic faller dels ninots indultats, però no me'n puc estar -i no en sóc l'únic- ja que, si no és des del tipisme més delirant, sóc incapaç de capir aquest idil·li que s'ha establert entre una part significativa de la societat valenciana i el Partit Popular (PP) d'aquelles terres i que es remunta, pel cap baix, als temps en què l'ínclit Eduardo Zaplana orquestrava operacions estratègiques tan lluïdes i lucratives com la de Terra Mítica. Després en vingueren d'altres, com la Ciutat de les Arts (i l'afer Calatrava), l'America's Cup, la Fórmula-1, els camps de golf, l'aeroport de Castelló, Marina d'Or i tot el que s'amagava rere el Pla Hidrològic. 

Dit des del respecte i amb totes les reserves amb què cal interpretar la realitat transmesa pels mitjans de comunicació al servei de l'oficialitat, he de confessar que la societat valenciana sempre m’ha semblat un xic excessiva en moltes de les seves manifestacions. Segurament es tracta d’una imatge deformada i en bona part imbuïda pels relats de Ferran Torrent; perquè només des de l'excés -allò que ara el president Alberto Fabra en diu "haver viscut per sobre de les nostres possibilitats"- puc concebre que la ciutadania avalés amb majoria absoluta un directori polític que ha trinxat el país ambientalment, econòmicament i culturalment.

Després d’una llarga travessa del desert sembla que algunes coses estan canviant, perquè de pobrets i honrats n'hi ha hagut sempre a cabassades, com fa la dita. Els sectors nacionalistes, progressistes i ecologistes aplegats a l’entorn de la coalició Compromís han trencat totes les barreres electorals i guanyen adhesions cada dia que passa gràcies a l’articulació d’un discurs il·lusionador i constructiu que desvetlla consciències i que obre la porta a la consolidació d’un tercer espai alternatiu al sucursalisme del Partit Socialista. Però la realitat, ara com ara, és la que és. I Camps ho sabia i per això es fregava les mans en saber que el jutjaria un tribunal popular. 

Un jurat popular... del Partit Popular 

"Sóc innocent i vinc a buscar la justícia que imparteixen els meus conciutadans, confiat i convençut", va dir l'expresident de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, quan va fer ús del dret a l'última paraula davant del tribunal. I així ha estat. Per 5 vots a 4, el jurat popular del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) ha declarat innocents l'expresident Francisco Camps i l'exsecretari general del PP Ricardo Costa del delicte de suborn impropi. Tots dos eren acusats –juntament amb dos alts càrrecs més del govern valencià- d’haver acceptat de bon grat els vestits que els regalava una trama corrupta a canvi de favors polítics en la concessió d’adjudicacions i en l’organització d’actes institucionals o del partit. Les escoltes telefòniques practicades als imputats són escruixidores. 

La radiografia d'Antoni Rubio a l’Informatiu.com  no té pèrdua: “La no culpabilitat no pot esborrar les converses vergonyoses que tots hem escoltat. Eixes gravacions pseudomafioses, com copiades d’un diàleg camorrista d’opereta barata barrejat amb el Virgo de Visanteta i les pel·lícules més ràncies del landisme, ens han mostrat la veritable cara de Camps… El Camps que titlla de fills de puta els periodistes, el Camps que reclama lleialtats per a tota la vida entre floretes d’amistat que arriben a fregar l’erotisme –o, millor dit, la pornografia-; el Camps, en definitiva, que ha fet del País Valencià un dels llocs més endeutats, corruptes i delirants d’Europa”. 

Jurídicament, la sentència absolutòria no s’aguanta per enlloc i és d’esperar que sigui recorreguda davant el Tribunal Suprem. Els quatre imputats en la 'causa dels trages' havien pactat acudir al TSJCV i admetre que van rebre obsequis de luxe per part de la trama Gürtel. Tanmateix, Camps i Costa es van fer enrere a l'última hora i van deixar amb el cul enlaire l’excap del gabinet de Turisme, Rafael Betoret, i l’exvicepresident del govern autonòmic, Víctor Camps, que ja havien presentat un escrit acceptant la seva culpabilitat. Per això, ambdós van ser condemnats a pagar 9.600 euros cadascun, a més de a lliurar les peces de roba regalades per la trama o el seu valor. 

El director de Vilaweb, Vicent Partal, deia fa uns dies que "això és una riota” i que la sentència “no es pot acatar". Certament, el veredicte del jurat popular és un insult a la intel·ligència, la dignitat i la integritat moral, i únicament s’explica pel fet de ser una mostra sociològicament impecable de la manera de fer i de pensar d’una part de la gent del carrer, la majoria silenciosa, per a la qual tot s’hi val. O tot s’hi valia, perquè les manifestacions dels darrers dies al sud del país contra les retallades, barrejades amb la repulsa a l’absolució de Camps, són un símptoma més que alguna cosa es cou al País Valencià. 

Tornant al principi i com diria La Gossa, “senyor pirotècnic, pot començar la mascletà”.

25 de gener 2012

Crida a la insubmissió fiscal contra Espanya

L'Andreu Bartolomé i la Maria Casademunt, una parella de ramaders i restauradors de Siurana, al Priorat, van anunciar ahir en una roda de premsa al Col·legi de Periodistes que a partir del mes d'abril deixaran de pagar l'IVA i l'impost de societats a l'Agència Tributària espanyola per protestar contra la situació de submissió i d'espoli fiscal que pateix Catalunya. 

No es tracta de cap il·legalitat perquè aquests impostos no els deixaran de pagar, sinó que els ingressaran en un número de compte de l'Agència Tributària de Catalunya i deixaran en mans de la Generalitat el destí que s'hagi de donar a aquests diners. En paraules de l'Andreu: "Volem complir com a ciutadans catalans; la Generalitat no recapta ni el 5% de l'IVA, i per això som on som. Volem ajudar a fer pujar aquest percentatge perquè els nostres governants puguin ajudar les empreses del país". 

L'Andreu i la Maria inicien, d'aquesta manera, la campanya Diem prou, que ja té el suport de més de 4.000 persones i de diverses entitats i partits polítics, i de la qual els seus impulsors han volgut fer coneixedors a l'ONU, el defensor del poble de la Unió Europea, les conselleries de Justícia i d'Economia i el mateix president de la Generalitat. 

De moment, el president Artur Mas no els ha respost cap de les dues cartes que li han fet arribar. Sí s'hi ha pronunciat, en canvi, el portaveu del Govern, Francesc Homs, per a qui "el malestar creixent s'expressa d'aquesta manera i d'altres". Homs ha assegurat que "respectem aquest tipus d'expressions", tot i que l'executiu no hi pugui donar suport "perquè com a Govern ens hem d'atendre estrictament a les regles del joc". "No són actuacions que ens poguem dedicar a fomentar", ha dit. També ho ha fet Jordi Pujol. En una entrevista al programa Divendres, de TV3, l'expresident de la Generalitat va valorar la campanya com un "gest positiu". 

Altres exemples 

Enfundada amb guant de vellut, la mà opressora i repressora de l'Estat espanyol segueix espoliant Catalunya sota l'aparença d'una democràcia formal i d'un sistema tributari regit pel principi de solidaritat interregional.

De la insubmissió fiscal fa anys que se'n parla, i cada cop més. De fet, el mecanisme que proposen l'Andreu i la Maria no és del tot nou i s'inspira, en part, en els precedents següents: 

- El tancament de caixes: L'any 1899, els industrials i botiguers barcelonins, liderats pel seu alcalde, el Dr. Bartomeu Robert, es van revoltar contra l'impost d'utilitats del capital i del treball i el de cèdules personals, que s'aplicaven amb uns tipus més alts a Catalunya que a Madrid. La protesta va consistir a donar de baixa els establiments comercials i indústries per tal de deixar de pagar la contribució sense que fos il·legal. L'acció s'escampà a altres poblacions (Mataró, Manresa, Sabadell, Vilafranca...) i alguns comerciants foren tancats a la presó com a represàlia. 

- La protesta contra el cànon de l'aigua: Entre els anys 1990 i 2000 el moviment veïnal de l'àrea metropolitana de Barcelona va lliurar la seva particular 'guerra de l'aigua'. En només dos anys (1991-1992) el rebut domèstic es va encarir el 40% a causa de l'augment del pes dels impostos. És a dir, no va ser tant la tarifa que cobrava la companyia subministradora la que va incrementar-ne el cost, sinó sobretot els impostos afegits per les administracions amb competències en el cicle hidrològic: Generalitat, Entitat Metropolitana i ajuntaments. Al principi la protesta va ser titllada d’irresponsable i desconsiderada envers els valors ambientals, però el seu desenllaç va propiciar l’avenç cap a una nova cultura de l'aigua més sostenible: es van modificar els blocs de consum existents -amb l'establiment d'un primer bloc de consum bàsic assequible per a tothom- i es va adoptar un model de gestió centrat en la demanda i no tant en l'oferta. Transitòriament, milers de famílies, representades per 180 associacions de veïns, van deixar de pagar el rebut íntegre de l'aigua, i únicament n'abonarien la part corresponent al consum real en un compte bancari propi. La situació es va normalitzar l'any 1999, amb la modificació del rebut de l'aigua. 

- La insubmissió al servei militar: La fi del servei militar acordada l'any 2001 va ser producte de la lluita encetada pels col·lectius antimilitaristes a través de la negativa explícita i declarada d'incorporar-se a files. Des de 1989, en comptes de presentar-se a les casernes assignades, els insubmisos es presentaven davant d'un jutge militar. Davant de les proporcions del fenomen, el govern va contraatacar de dues maneres: d'una banda va passar el delicte a la justícia civil, i de l'altra va regular legalment l'objecció de consciència amb la creació d'una Prestació Social Substitutòria (PSS). 

Davant l'anunci fet per l'Andreu i la Maria, veurem ara quina és la reacció de les autoritats fiscals espanyoles: si és intel·ligent i contemporitzadora, o si és matussera i cau en la temptació de la repressió individualitzada. Si fos així, podria donar origen a una espiral d'acció-reacció que acabés desbordant les mateixes autoritats, com va passar amb el moviment d'insubmissió al servei militar. 

Perquè tothom ho entengui: el problema real per a l'Estat espanyol no era tenir ocupats desenes de milers d'objectors durant 13 mesos de PSS com a mà d'obra gratuïta; sinó el dèficit democràtic que representaven uns quants centenars d'insubmisos que s'enfrontaven, des de les presons, a condemnes de 2 anys 4 mesos i 1 dia de privació de llibertat. 

I aquests xicots de Siurana tornen a apuntar al mateix lloc: a la consciència.

20 de gener 2012

Elogi d'un outsider

Fa tot just una setmana, l'alcalde d'Alella, Andreu Francisco anunciava via bloc i tweet que presentava la seva candidatura a presidir la Federació de la Regió Metropolitana de Barcelona d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i tres dies més tard posava en marxa la plataforma web en què explica a la militància qui l'acompanya i per què.

La seva llista fa patxoca, i ja calia que en fes -i molta- perquè la cursa electoral no tenia pinta de ser gens fàcil, ja que s'enfrontava a una altra que, en principi, comptava amb l'aval de la direcció nacional. El candidat de Junqueras per aquesta contesa era un altre: Gerard Piñero, que ja va ser president regional de les joventuts del partit entre 1999 i 2005.

La incògnita, per tant, no s'havia de dilucidar fins al dia 28, en què els militants del partit al Baix Llobregat, el Barcelonès Nord, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental estaven cridats a les urnes. Ahir, però, en vam conèixer el desenllaç. Contra pronòstic, Piñero s'ha retirat de la cursa i deixa a Francisco el camí expedit a la presidència. En aquests moments, l'equip de Francisco valora la possible integració d'algun membre de l'altra candidatura a la seva proposta.  

La designació de Francisco avant la lettre té una explicació: s'ho ha treballat. La seva llista, em diuen, és "pencaire" i "solvent". Els qui conec bé ho són: en Xavi Mir, l'Emma Peiró i, sobretot, l'Anna Teixidó; tot un encert. A les seves aptituds -és discret, seriós i tenaç- s'afegeixen les actituds: Francisco és una persona de fortes conviccions que no s'arronsa, ni té por escènica. Personalment m'ho ha demostrat en més d'una ocasió al llarg de dos mandats; en especial quan vam jugar a fons la carta de la desclassificació de la vall de Rials com a sòl urbanitzable en un moment en què, fora de La Garnatxa, només ell hi creia.

La veu del municipalisme

Sense disparar cap tret, Francisco ha guanyat aquesta batalla; una victòria que li reserva un lloc a l'executiva nacional del partit. Aquesta és la clau de volta que explica perquè Francisco s'ho ha jugat tot en aquesta maniobra. I tot vol dir tot: dit per ell mateix, aquesta podria haver estat la darrera passa endavant que feia per ser escoltat i tingut en compte per l'aparell del partit. 

En certa manera podríem dir que s'hi havia vist abocat; que no li havien deixat cap més remei. Ell hauria desitjat -com molts altres alcaldes, regidors i presidents de seccions locals d'arreu del país- que el relleu en la cúpula del partit que ha encarnat el tàndem format per Oriol Junqueras i Marta Rovira hagués donat entrada al món local dins l'Executiva nacional. Tot i la petició expressa formulada per l'alcalde d'Alella i avalada per molts altres càrrecs electes perquè la veu del municipalisme comptés amb un representant propi a l'executiva, la nova direcció no s'hi va mostrar prou sensible. Al capdavall i malgrat el discurs oficial de renovació, el joc de les cadires va tornar a asseure a l'entorn de la taula vells quadres orgànics (Eduard López, Marc Sanglas...) pertanyents als diversos sectors o famílies, de manera que el món local només hi és present per la via indirecta: secretaris sectorials i presidents de federacions regionals que són, alhora, alcaldes de les seves poblacions.

Aparentment, res no canvia i Francisco serà a l'executiva com un president regional més. Però Francisco aspira a representar alguna cosa més; aspira a ser la veu del municipalisme d'ERC, que al cap i a la fi és la veu del carrer. I sap de què parla: de la necessitat del partit d'abocar-se en les reivindicacions del món local, i de la urgència per teixir complicitats i bastir ponts de col·laboració amb altres sectors socials. Només així es pot vertebrar un partit fort a la regió metropolitana -un territori complex pel que fa a les identitats nacionals i especialment castigat per la crisi, les retallades socials i les agressions al territori- en el qual si ERC no s'hi consolida serà difícil que l'independentisme avanci cap a la majoria social al conjunt del país.

I si d'alguna cosa pot presumir Francisco és d'haver predicat amb l'exemple. Ho ha fet a escala local, i no només amb vistes a les eleccions -primer amb La Garnatxa (2003 i 2007) i després amb la plataforma ciutadana Sumem per Alella (2011)-, sinó dia a dia. ERC porta tres revàlides electorals trencant motllos a les municipals, mentre el partit segueix fent figa a les nacionals, les generals i les europees.

Potser encara no ho sap, però Junqueras té al seu costat una persona que val.

17 de gener 2012

Monstres de ferro

El diari La Vanguardia informa avui que els càrtels de la droga mexicans usen "tancs blindats" per protegir la seva mercaderia d'altres grups rivals. En realitat es tracta de vehicles blindats de fabricació casolana o artesanal. A Mèxic, tothom els anomena monstres pel seu "aspecte sinistre" quan surten de la foscor. Només operen de nit, i el fet que només siguin visibles per la llum que desprenen dels seus fars davanters els confereix un aspecte terrorífic; talment els ulls d'una bèstia.

Segons els responsables de la lluita contra el narcotràfic, aquests ginys no trepitgen mai l'asfalt. Transiten sempre per les pistes, fondalades i camins del desert. La seva funció és escortar i procurar cobertura de foc a les caravanes de vehicles lleugers amb què es transporta la droga o es fa contraban d'armes o de persones. Una de les rutes més transitades entre Centre Amèrica i els Estats Units és el camí sense pavimentar que neix a la Laguna Madre del Golf de Mèxic i arriba fins al poble de San Fernando, als estats fronterers amb Texas de Tamaulipas y Nuevo León.
La guerra intestina per l'hegemonia de l'activitat delictiva enfronta en aquesta regió els càrtels del Golf i Los Zetas -format per desertors de les forces especials de Mèxic i Guatemala-, la qual cosa ha obligat els dos bàndols a extremar les defenses i reforçar els seus vehicles. A tot això s'hi afegeix la guerra oficial contra el narcotràfic declarada el desembre 2006 pel president de Mèxic, Felipe Calderón, i que ha situat cara a cara els sicaris i l'exèrcit -amb 50.000 efectius mobilitzats- en un conflicte que s'ha cobrat prop de 40.000 víctimes i que no té perspectives aparents de victòria.
Quatre generacions
En els darrers mesos, la IV Regió de l'exèrcit mexicà ha decomisat més d'un centenar d'aquests vehicles. Si bé la seva factura segueix sent artesanal, els models capturats mostren una gran evolució, tant pel que fa a les prestacions com al blindatge. 
Els monstres són cada cop més ràpids -han passat dels 40 km/h de les primeres versions als 110 km/h de la quarta generació- i sofisticats: molts estan equipats amb aire condicionat i compten amb aïllament tèrmic i habitacles insonoritzats amb escuma de poliuretà per silenciar el soroll dels trets. N'hi ha que fins i tot incorporen un mecanisme a la part posterior que permet llançar claus i oli en cas de persecució.
En la majoria de casos, el xassís dels vehicles finalitza en punxa -com les antigues locomotores- per apartar cotxes, enderrocar parets i fer a miques qualsevol obstacle, i el seu interior ha estat adaptat per encabir-hi cabines amb espiells per albergar tiradors (fins a 12 pistolers, a més del conductor). També n'hi ha que tenen torretes giratòries sobre el sostre, com els tancs de debò.
En general, sol a tractar-se de camions pesants de tres eixos -però també hi ha remolcs i vehicles tractors- que han estat blindats en tallers clandestins. La Vanguardia cita un cas extrem: una de les últimes unitats intervingudes tenia capacitat per a 20 persones i superava les 30 tones de pes, ja que les seves defenses havien estat reforçades amb rails de ferrocarril.
Els monstres estan protegits amb planxes d'acer soldades d'una polzada com a mínim (2,5 centímetres). Aquest gruix els fa immunes als atacs amb armes curtes, fusells d'assalt i granades de 40 mm. Això preocupa l'exèrcit, ja que el seu blindatge faria necessari recórrer a l'ús d'obusos antitanc per poder-los neutralitzar.
Mílicies al front
L'autor de l'article assegura que els monstres "evoquen escenes de la pel·lícula Mad Max". A mi, en canvi, tant la descripció dels models com les seves fotografies més aviat m'han recordat els artefactes blindats de primera hora que acompanyaren les milícies antifeixistes al front d'Aragó coincidint amb l'esclat de la Guerra Civil, l'estiu de 1936.
El resultat i el procés de tunejat era similar, en especial durant els primers dies del conflicte: es partia de vehicles de sèrie -camions Federal, Ford i Hispano-Suiza- requisats per les centrals sindicals (CNT-FAI i UGT) o els partits polítics (POUM i PSUC), que eren portats a tallers i fàbriques metal·lúrgiques sota control dels obrers. Allí, eren revestits amb planxes d'acer banyades en una solució de crom i níquel i equipats amb armament lleuger de fabricació nacional (generalment amb una metralladora Hotchkiss de 7 mm i altres vegades amb un simple Màuser).
El gran dibuixant colomenc Carlos Azagra, autor dels mítics personatges d'El Jueves Pedro Pico i Pico Vena, ha tributat el seu particular homenatge a aquells vehicles i els ha reproduït en còmic en diverses ocasions per il·lustrar les facècies d'aquesta parella d'antifeixistes formada per un punk i un skin. La seva tasca de documentació prèvia és evident, com queda palès en la següent imatge (publicada a l'àlbum núm. 56 de la col·lecció 'Pendones del humor').

16 de gener 2012

Ha mort un feixista

Ahir va morir Manuel Fraga Iribarne. Ho va fer a Madrid, al llit i a l’edat de 89 anys. La dreta sociològica espanyola el plany mentre l’esquerra progressista passa de puntetes sobre la seva figura i trajectòria. Fins i tot el president de la Generalitat n’ha lamentat la pèrdua a través d’un comunicat oficial de condol.   

Segons la Casa Reial, “ha mort un gran servidor de l’Estat”. Segons els principis morals de la democràcia i la llibertat –contradictoris, per se, amb la institució monàrquica-, ha mort un feixista.

Ni oblit, ni perdó

Sens dubte, Fraga ha estat un dinosaure de la política espanyola i ell n’era perfectament conscient; per això mai no va renegar del seu passat: “No me avergüenzo de nada de lo que he hecho por España. En mi vida”.  I “en mi vida” vol dir, en aquest cas, mentre visqui.

En democràcia, Fraga ha estat diputat al Congrés (1977 i 1987), eurodiputat a Brussel·les (1987-1989), president de la Xunta de Galícia (1989-2005) i senador (2005-2011), però amb anterioritat va ser secretari general des de 1951 de diversos ministeris i titular de dues carteres en etapes molt fosques i controvertides: una en dictadura (1962-1969), i una altra durant el primer govern de la Transició sota la tutela dels poders fàctics (1975-1976).

Com a ministre d’Informació i Turisme durant el règim del general Francisco Franco, va impulsar una llei de premsa –l’anomenada Llei Fraga- que va rebaixar les restriccions: va canviar la condició de censura prèvia per l’autocensura dels mitjans escrits i va permetre l’edició de les primeres publicacions en llengua catalana d’ençà de la Guerra Civil, després de Serra d’Or.

Com a responsable de propaganda de la dictadura, el seu paper consistia a maquillar la realitat dins i fora de les fronteres: seu és l’eslògan Spain is different encunyat per atraure el turisme europeu de sol i platja, i seva és la versió oficial que descrivia com a suïcidi l’assassinat de l’estudiant Enrique Ruano, llançat al buit per la policia.

Però de la seva etapa com a falangista –ell pertanyia al sector blau, en contraposició als tecnòcrates de l’Opus Dei- n’han transcendit dos episodis concrets: el capbussó que suposadament va fer a Palomares (Almeria) després que un bombarder B-52 nord-americà es precipités al mar i n’escampés el material radioctiu que duia, i la firma que va estampar sense miraments sobre la sentència de mort al dirigent comunista Julián Grimau. Dos ministres s’hi van negar, però no pas Fraga.

Mort el dictador, va ocupar provisionalment el ministeri de Governació sota la presidència interina de Carlos Arias Navarro.  Es tractava de deixar-ho tot “lligat i ben lligat” en una transició modèlica cap a la monarquia parlamentària, i Fraga va esdevenir l’amo del carrer: la policia va assassinar cinc manifestants que s’havien refugiat dins la catedral de Vitòria –ens ho recorda Lluís Llach, a Campanades a morts-, i els elements de l’extrema dreta operaven amb impunitat absoluta sota les sigles del Batallón Vasco Español i els Legionarios de Cristo Rey, en connivència amb els cossos i forces de seguretat de l’Estat. Ho van fer a Montejurra (Navarra) per escapçar el nou carlisme d’arrel autogestionària, i ho van fer contra els militants abertzales refugiats a l'altre costat de la muga.  
De ‘pare’ de Constitució al desastre del ‘Prestige’

Lluny d’ingressar a la Unió de Centre Democràtic (UCD), Fraga va fundar l’any 1976 Aliança Popular; un partit inequívocament de dretes com ho demostra el fet que promogués l’abstenció en el referèndum sobre la Constitució, tot i que Fraga n’havia estat un dels seus ponents. Per aquest motiu és considerat un dels pares de la Carta Magna.

En l'actualitat, i ja sota unes noves sigles, el Partit Popular (PP) aglutina sense fissures l’espectre electoral que va del centre-dreta a l’extrema dreta i ha convertit la defensa i sacralització de la Constitució en la raó de la seva existència. Aquests són els principals mèrits amb què els autodenominats 'partits democràtics' pretenen fer taula rasa del passat franquista del personatge.

A la seva homologació democràtica també hi ha contribuït el fet d’haver estat el candidat més votat a les eleccions al Parlament gallec en cinc ocasions (1989, 1993, 1997 i 2001 i 2005), les quatre primeres amb majoria absoluta. El seu èxit s’explica, en part, per l’adopció d’un galleguisme de tall popular –però inofensiu per a Espanya i perjudicial per al prestigi i l’ús social de la llengua gallega- i la reproducció d’una xarxa clientelar basada en el caciquisme rural. I va ser precisament com a president de la Xunta que Fraga va cometre l’oprovi i l'escarni de dispositar flors sobre la tomba de Lluís Companys en motiu d’una visita a Barcelona acompanyat del seu homòleg català, Jordi Pujol. Ell, que el 2007, en una entrevista a El Faro de Vigo, va comparar a Franco amb Napoleó. "El franquisme ha assentat les bases per a una Espanya amb més ordre", va assegurar.

Només el desastre ecològic i la ineptitud de les autoritats del PP a l’hora d’abordar la crisi i de salvaguardar el litoral i el sector pesquer de l’arribada massiva del cru vessat en el naufragi del petroler Prestige van posar fi al seu regnat al capdavant de la Xunta, gràcies a la mobilització ciutadana duta a terme per la plataforma Nunca Máis.

Aleshores, el vicepresident espanyol era un altre gallec, Mariano Rajoy, per a qui allò no era cap marea negra, sinó uns simples "hilitos con aspecto de plastilina”.

Avui Rajoy governa Espanya i ahir Fraga va morir al llit: una mostra més de l’amnèsia de la societat i la Justícia espanyoles a l'hora de retre comptes amb el passat.