27 de febrer 2018

El rei ens declara guerra (I)

Fins ara, les visites dels reis d’Espanya a Catalunya s’havien produït en un clima social ambivalent d’indiferència generalitzada i de rebuig sostingut però minoritari, amb algunes escridassades i cremes simbòliques de retrats. Avui, en canvi, la contestació ciutadana i la incomoditat institucional són evidents, fins al punt que una reedició de la boda reial a Barcelona entre la infanta Cristina i Iñaki Urdangarín seria absolutament inimaginable perquè el repic de cassoles ofegaria els aplaudiments. De fet, l’alellenc Enric Satué ja va deixar ben clar el 2016 que no tornaria a dissenyar un logotip per a aquell enllaç “davant la poca talla moral dels nuvis”. Si la parella no s’ha separat, el divorci entre la monarquia i la població catalana s’ha transformat en franca i mútua animadversió. 

Tota aquesta hostilitat, la corona se l’ha guanyada a pols. Per a la seva desgràcia, el luxe, el lucre i el desvergonyiment amb què actuen els seus membres no casen bé amb la realitat del carrer a la qual s’enfronten cada dia molts dels seus súbdits després de l’esclat del somni espanyol: famílies desnonades, treballadors precaris i joves sense futur. A fer la pau tampoc no hi ajuden els tripijocs amb la corrupció, els judicis-farsa, els exilis daurats a Suïssa, els escàndols sexuals o les caceres d’elefants, ni el silenci còmplice de la Zarzuela mentre a la Moncloa i la carrera de San Jerónimo estrenyien encara més el dogal als catalans. I no serà perquè no hàgim avisat complidament que tot això arribaria, amb xiulades apoteòsiques per part de l’afició culer en cinc de les sis últimes finals de copa del rei de futbol disputades des de 2012. 

L’amistat i els negocis de la Casa Reial amb les monarquies teocràtiques àrabs –que tan aviat trepitgen els drets humans com financen la guerra santa– ja van merèixer la censura pública dels barcelonins que es van manifestar el passat 28 d’agost per condemnar els atemptats gihadistes de les Rambles i Cambrils: Felipe, qui vol la pau no trafica amb armes. 

Assetjada per la raó d’Estat (retallada de l’Estatut, menyspreu cap a la llengua i cultura catalanes, ofensiva contra l’escola i sentències reiterades contra les lleis del Parlament), la societat catalana s’ha mobilitzat i s’ha expressat a les urnes de forma inequívoca i reiterada en defensa de les seves institucions i dels seus drets nacionals, mentre la Corona s’ha anat bunkeritzant, malgrat el relleu generacional. Ho vam veure el 3 d’octubre amb tota la seva cruesa: a les pantalles va aparèixer parapetat rere una taula un paio que ens renyava i ens amenaçava, acusant-nos de comportar-nos amb “una deslleialtat inadmissible cap als poders de l’Estat”, de “soscavar l’harmonia i la convivència de la societat catalana”, de situar-nos “totalment al marge del dret i la democràcia” i de “trencar la unitat d’Espanya i la sobirania nacional”. 

De l’1-O a Felip IV

Si la CIA va poder escriure el discurs del seu pare Joan Carles I arran del cop d’Estat del 23-F de 1981, al seu fill Felip VI l’hi devia dictar la FAES. Lluny d’erigir-se en àrbitre del conflicte, va actuar com un titella a mans del Govern i amb la seva al·locució va avalar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per derogar l’autonomia: “Davant d’aquesta situació d’extrema gravetat, és responsabilitat dels legítims poders de l’Estat assegurar l’ordre constitucional, la vigència de l’estat de dret i l’autogovern de Catalunya, basat en la Constitució i l’Estatut”. 

Aquestes paraules, pronunciades sense rubor 48 hores després de la ràtzia policial de l’1 d’octubre, van ser percebudes com una declaració de guerra pel mateix president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que les va replicar amb una brevíssima i contundent desaprovació: “així no”. Aleshores, de presos polítics encara no n’hi havia (per la qual cosa ens estalviarem per ara la segona part de la cançó), però a la memòria de molts catalans van ressonar els arpegis d’aquell romanç de notícies del segle XVII sobre la Guerra dels Segadors titulat Catalunya, comtat gran que el cantautor Rafael Subirachs va recuperar el 1976, i la lletra del qual, degudament extractada, deia així: 

                 Catalunya, comtat gran, qui t'ha vist tan rica i plena! 
                 Ara el rei, nostre senyor, declarada ens té la guerra.
                 El comte-duc d'Olivars temps ha que li burxà l'orella: 
                 - “Ara es hora, nostre rei, ara és hora que fem guerra” 
                 Contra tots els catalans ja veieu quina n'han feta. 
                 El pa que no era blanc deien que era massa negre 
                 i el donaven als cavalls sols per desolar la terra. 
                 Del vi que no n’era bo deien que era massa agre
                 i en regaven els carrers, tot per desolar la terra. 
                 Al davant dels seus parents, deshonraven les donzelles 
                 i mataven als seus pares si de mal donaven queixa. 
                 Ja donaren part al virrei del mal que aquells soldats feien: 
                 - “Llicència els he donat jo, molta més se'n poden prendre” 

Escrita amb tota probabilitat l’estiu de 1640 adaptant-la a alguna tonada tradicional, la composició fou remasteritzada –en lletra i melodia– diverses vegades durant la segona meitat del segle XIX fins a esdevenir l’himne oficial de Catalunya, amb el nom d’Els Segadors. Amb ella, els catalans enceten una àmplia i dilatada tradició musical en què fan palès els seus desacords amb la monarquia hispànica. 

En el seu origen, la cançó narrava el conflicte obert entre el Principat i el projecte centralista i uniformitzador de la cort assentada Madrid provocat pels abusos dels terços castellans allotjats al país. Llavors va ser la població qui, per la via dels fets i disputant-li a la monarquia el monopoli de la violència, va empènyer la Generalitat encapçalada per Pau Claris a trencar amarres amb Castella i a fundar una república sota la protecció de França. 

Han passat vora de 400 anys i el més calent és a l’aigüera: la Guàrdia Civil i la Policia Nacional segueixen assolant pobles i viles, Sáenz de Santamaría fa de comte-duc, Millo encarna el virrei, els jutges de l’Audiència han estat substituïts pels magistrats del Suprem i el Constitucional, i Felip VI únicament ha hagut de capgirar el numeral per convertir-se en Felip IV. Així les coses, només resta per veure si algú farà de Joan d’Àustria, cosa no gaire difícil si tenim en compte que de bords no en falten.

23 de febrer 2018

Plega Nonell, torna Almendro

La regidora Isabel Nonell va comunicar ahir al ple municipal d’Alella la renúncia com a titular de les àrees d’Administració, Promoció Turística, Comunicació, Innovació i Transparència a partir del mes de març, coincidint amb l’edat de jubilació. L’anunci va agafar per sorpresa als representants de la resta de grups municipals, que atribueixen el secretisme als plans d’Andreu Francisco per preparar el seu relleu de cara als comicis locals de 2019 al capdavant d’ERC. 

Alcalde des de 2003, la llista que encapçalava va obtenir per primer cop el 2015 la majoria absoluta amb 7 regidors. Amb la marxa de Nonell, la seva vacant passaria automàticament a ser ocupada pel número 8 de la candidatura, Marc Almendro, que ja va ser regidor de Joventut, Esports i Medi Ambient entre 2011 i 2015. Format políticament a les joventuts del partit, el seu nom ja havia sonat aleshores com a possible delfí de Francisco.

De tot això, anit ningú no en va voler parlar obertament, però alguns grups de l’oposició hi veuen una nova jugada mestra de l’alcalde destinada, aquest cop, a aplanar el camí al seu successor. Per la seva experiència i capacitats, l’entrada d’Almendro s’interpreta alhora com un reforç per a l’equip de govern a 1 any vista per a les eleccions. Efectivament, la seva incorporació permetria redistribuir la càrrega de treball interna i rellevar l’alcalde d’algunes de les regidories que ja tutelava –Urbanisme i Hisenda– o que ha assumit darrerament: Civisme i Seguretat Ciutadana, que va intercanviar per Participació Ciutadana amb Fede Salas; Esports, Salut i Promoció Econòmica, que va entomar després de cessar la regidora socialista Glòria Mans, o qualsevol de les àrees que deixa òrfenes la regidora que ara es jubila. 

Comiat emotiu 

Nonell va rebre ahir les felicitacions unànimes dels seus adversaris polítics, que van lloar-ne el tarannà afable i accessible, i li van desitjar bons auguris per al futur. Ella, per la seva part, va fer balanç dels seus 11 anys com a regidora. “Vaig venir a viure a Alella el 1994. Deu anys després vaig conèixer l’alcalde a la reunió de barris de can Sors i el 2007 vaig anar per primera vegada a les llistes. Ser regidora és una feina engrescadora que s’afronta amb molta motivació, però que fa molt de respecte i genera molt de neguit i patiment”, va apuntar. 

A l’hora de fer balanç de la seva trajectòria, Nonell va destacar “el reflotament de l’Associació de Comerciants, la redacció d’un Pla de Turisme a l’entorn de la DO Alella, la posada en marxa de l’Oficina d’Atenció al Ciutadà i l’organització de vuit edicions seguides de la Festa de la Verema”. Per tot plegat, la regidora va descriure la vocació de servei públic com “un aprenentatge continu que et fa madurar i replantejar-te moltes coses”, i va agrair a tots els representants polítics i treballadors municipals la seva bona predisposició al llarg d’aquest temps: “Sempre m’ho heu fet tot fàcil”, va dir.

Tensió amb Gd’A 

El d’anit va ser un ple llarg, de més de 2 hores i mitja de durada. La sessió va transcórrer plàcidament fins que la portaveu de Gd’A, Mercè Marzo, va posar sobre la taula dues qüestions que van irritar al Govern. La segona, relacionada amb el Club de Futbol Alella, es va acabar reconduint. No així la primera: una moció on se sol·licitava l’estudi i creació d’un servei de bus nocturn per dur els joves i adolescents d’Alella a les discoteques de Mataró. Marzo va criticar el botellón de can Vera i va explicar que “la demanda és real perquè hi ha grups de pares i mares que contracten petits autobusos per dur-hi els fills”. 

Tot i rebre el suport del PDeCAT, la proposta va ser rebutjada per la resta de formacions. La regidora d’Adolèscencia i Joventut, Anna Alfaro, va exposar que el model d’oci que propugna l’Ajuntament planteja alternatives lúdiques dins del municipi que en cap cas no passen per “portar els joves a locals que faciliten l’entrada gratuïta a les noies fins a la una de la matinada”. Al seu torn, la titular de Mobilitat, Anna Fernández, va assegurar que el municipi destina cada any 265.000 euros al transport urbà i 16.000 més al servei de taxi a demanda, i va explicar que “ara la prioritat és oferir un servei públic als veïns d’Alella que han d’anar a l’hospital de can Ruti, a Badalona”. 

Malentès inexplicable 

En el torn de precs i preguntes, Marzo va denunciar que l’Ajuntament hauria deixat perdre l’oportunitat d’acollir la celebració de la Nit dels Campions, una gala futbolística d’àmbit comarcal que la Federació Catalana hauria proposat al Club de Futbol Alella d’acollir en el pavelló municipal Abelard Vera. Es tracta d’un acte “sense cap cost per al municipi que hauria portat al poble molts participants”. La regidora va carregar contra l’alcalde com a titular de l’àrea d’Esports i va acusar-lo de “falta de respecte al Club i les institucions esportives catalanes” perquè no va assistir a una reunió conjunta celebrada el passat 14 de febrer. Marzo va criticar la “manca de visió de projecció esportiva” i va qualificar la situació d’“acte greu” i “incoherent amb el discurs oficial de foment de l’esport de base”. 

L’alcalde va confessar que estava “al·lucinat” per les acusacions i va afirmar amb rotunditat que Marzo estava “desinformada o mal informada”. “Es tracta d’un desagradable i inexplicable malentès, ja que ningú no s’ha dirigit a aquesta Alcaldia per demanar cap reunió. Per tant, no he dit mai que no a aquest esdeveniment”, va aclarir Francisco; el qual, ben al contrari, es va comprometre a contactar amb els organitzadors per escatir si la decisió encara és reversible.

05 de febrer 2018

Els veritables supremacistes, de Companys a Puigdemont

Fa tot just un any, el Govern legítim de la Generalitat va declarar el 5 de febrer com a Dia Nacional de l’Exili i la Deportació amb “la voluntat de preservar la memòria dels fets esdevinguts aquell dia de l’any 1939, així com de generar consciència crítica i sensibilització humanitària per tots els exilis i els desplaçaments forçosos de població que s’estan produint en l’actualitat arreu del món”. 

Un any després d’institucionalitzar aquell propòsit, no sembla que la “consciència crítica” ni la “sensibilització humanitària” s’hagin prodigat gaire a casa nostra. Ara i aquí, els principals líders polítics del país són a la presó i a l’exili, la voluntat política dels catalans no es pot fer efectiva pel bloqueig dels alts poders de l’Estat, els grups de comunicació purguen els periodistes i opinadors dissidents, els treballadors dels mitjans públics s’autocensuren, i jutges i policies s’excedeixen en les seves funcions i persegueixen penalment per presumptes delictes d'odi a tuitaires, professors d'escoles i instituts, humoristes, cantants de rap, hotelersbombersregidors, pallassos i fins i tot un mecànic de Reus

I mentre això s’esdevé, n’hi ha que s’ho miren des de l’equidistància, com si la cosa no anés amb ells, mentre una part de significativa de la societat catalana aplaudeix amb les orelles. En els darrers temps, molts dels nostres veïns –milers, desenes milers– han tret a passejar la seva misèria humana i intel·lectual. Hi ha de tot: joves millennials, avis que prenen el sol al parc, companys de feina, pares i mares de l’escola. A tots ells la democràcia els ve grossa. Prefereixen l’autocràcia d’un Estat fort, que és l’avantsala de la dictadura. 

Revisionisme històric 
Alguns potser no ho saben, però són enemics de la llibertat –de “la dels altres”, és clar, que és la col·lectiva!– perquè la supediten a l’imperi de la llei, encara que les lleis es puguin interpretar, modificar o simplement suplantar, si la majoria social ho vol. Molts d’altres en són plenament conscients. Són els autodenominats constituciona-listes. Els coneixereu perquè embolcallen amb arguments legalistes el seu fariseisme i camuflen la seva condició de nacionalistes espanyols rere un cosmopolitisme adobat per la idea que el castellà és una llengua universal i un europeisme de nou encuny nascut a l’ombra del silenci còmplice de la comunitat internacional. 

Tenen tants motius per estar exultants que fins s’atreveixen a tergiversar la realitat i la veritat històrica. De la seves boques hem sentit tota mena de difamacions, i dels seus punys hem llegit arengues denigrants, com aquesta en llaor de la Brigada 155: “Muy bien por esos héroes que están combatiendo al auténtico fascismo, que son esos CDR, la ANC, Ómnium y los golpistas que merecidamente están en la cárcel y los que estarán. Adelante buenos catalanes, buenos españoles, buenos tabarneses, contra el fascio catalanazi”. 

Víctimes i botxins 
Als republicans catalans, víctimes propiciatòries de l’eix totalitari format per Franco Mussolini i Hitler –també amb el beneplàcit d’Europa-, aquestes abjeccions ens dolen i ens indignen sobre manera. Veure votar l’1-O Neus Català, supervivent de la barbàrie nazi, és la millor desautorització a totes les acusacions de persecució i totalitarisme. 

N’hi ha prou d’obrir Els catalans als camps nazis que va escriure Montserrat Roig l’any 1977 i llegir qualsevol de les seves pàgines per adonar-se de la perversió moral de la banalització del nazisme. La 30, per exemple, diu així: “En Josep Arnal era dibuixant professional al TBO. Treballà al Papitu i a L’Esquella de la Torratxa [...] En Josep Ester, un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries de Berga, va anar a parar a Mauthausen; era un Nacht und Nebel (nit i boira), i això significava que podia ser afusellat d’un moment a l’altre [...]

En Dídac Sabater, que morí al camp de Coswig, era del Consell d’Estat Català a Barcelona [...] En Francesc Boix, de Girona, acabà els seus estudis de Medicina a Madrid i es féu d’Izquierda Republicana [...] En Bernat Garcia, detingut per resistent a Bordeus i deportat a Sachsenhausen, treballava a la secció comercial de les edicions Proa a Badalona [...] L’Antoni Blanco i Blanch, home de confiança del sindicalista Joan Peiró, morí a Gusen l’11 de setembre de 1941 [...] També moriren a Gusen en Salvador Galobardes, d’Estat Català, que havia estat a Prats de Molló amb Francesc Macià [i fou capità del Regiment Pirinenc de Catalunya]; en Francesc Aymerich, de l’Esquerra Republicana de Catalunya, alcalde de Palafrugell; en Josep Sedó, d’Acció Catalana; en Josep Pons i Carceller, mestre d’escola; en Jaume Castells, paleta d’Hostalets de Balenyà; l’Antoni Sayós, fuster del mateix poble; en Josep Iglesias, del PSUC, nascut a Sierradefuentes, Càceres, obrer d’una fàbrica de suro a Palafrugell. Bernat Toran, fill de Fígols i dependent de la casa Jorba de Manresa i sindicat per aquest motiu al CADCI va morir gasejat a Gusen. I a Dachau va morir un tramviaire de Barcelona, de la CNT, que es deia Alegria...” 

En total, 1.972 catalans i catalanes van ser deportats als camps d’extermini, segons un cens elaborat el 2012 per la Generalitat i l’Amical de Mauthausen; no pas pel Govern espanyol, malgrat que també s’hi comptabilitzen 6.892 republicans de la resta de l’Estat. 

L’historiador Agustí Barrera relata la fi que van fer dos mataronins d’adopció. Francesc Verdalet, nascut a Blanes el 1914, era militant del PSUC i col·laborador esporàdic del setmanari Llibertat. Pere Vives, nat a Barcelona el 1910 i a qui el supervivent Joaquim Amat-Piniella va dedicar el seu llibre K.L. Reich, era un assidu de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. Tinent d'artilleria de l'Exèrcit Popular, estava enllestint la traducció al català de La condició humana, d’André Malraux, ja que havia llegit molt en tres o quatre idiomes. “Era un intel·lectual brillant i alhora compromès políticament, per això participà en els fets del sis d'octubre de 1934”. El 1941, tots dos –Verdalet i Vives– van ser capturats a França per l’exèrcit alemany i internats a Mauthausen. Allí van ser sotmesos a treballs forçats i torturats per les SS al crit de Viva Franco, Arriba España abans de ser assassinats amb una injecció de petroli al cor. 

La seva filiació política i sindical no deixa dubtes sobre les víctimes de l’Holocaust. No era, però, una qüestió de sigles, sinó d’ideologia. “En Josep Escoda, de Lloà, al Priorat, no militava en cap partit, però se sentia republicà, progressista en extrem”, escrivia Montserrat Roig. El problema, i gros, és que a Catalunya i a Espanya els extremistes són reaccionaris! 

De Companys a Puigdemont  
A diferència del Caudillo, que va morir al llit, il Duce va ser penjat pels partisans, Itàlia va esdevenir una república, el Führer es va suïcidar i el nazisme va ser jutjat. No pas pel Tribunal Constitucional del Regne d’Espanya, sinó pel Tribunal Militar Internacional de Nuremberg, la història i la historiografia. 

Dissortadament, l’anormalitat espanyola permet als revisionistes vexar la memòria de Lluís Companys i de totes les víctimes republicanes que hi ha enterrades en fosses comunes, com tenen per costum els neofalangistes Pablo Casado i Rafael Hernando. Amb els seus clarobscurs, el president de la Generalitat era un símbol abans i tot d’esdevenir un màrtir, especialment per als seus enemics, perquè encarnava la institucionalitat catalana i la voluntat de la sobirania popular. El seu afusellament, doncs, va ser un càstig a tot un país. Tres generacions senceres –avis, pares i néts- van veure furtat el somni d’una federació ibèrica, i ara volen fer el mateix amb Carles Puigdemont i la República Catalana proclamada el 27 d’octubre. 

Tres generacions són 80 anys més de submissió. Ens la deixarem prendre?

29 de gener 2018

El nacionalisme espanyol s’envalenteix a Alella

Era només qüestió de temps. Després d’usurpar les institucions catalanes per la via de l’ofec econòmic i l’aplicació de l’article 155, el Regne d’Espanya i els seus aliats a Catalunya van pretendre normalitzar el cop d’Estat contra la Generalitat a través dels comicis del 21-D. “Se han convocado elecciones para que gane el constitucionalismo”, advertia el 5 de desembre la ministra espanyola de Defensa, María Dolores de Cospedal. 

Malgrat tots els impediments, les forces independentistes van revalidar la majoria al Parlament i estan prestes per tornar a governar, però els 37 diputats obtinguts per C’s van emboirar durant uns dies la vista del nacionalisme espanyol. Un cop desinflat el suflé de la majoria silenciosa, l’unionisme de base ha metabolitzat la seva frustració a través de la violència verbal i de l’acció directa al carrer. I ho ha fet, com d’altra banda ja és habitual, a través de la subversió del llenguatge, projectant sobre l’alteritat la seva pròpia imatge al mirall: acusant-la de nazi i supremacista, i erigint desvergonyidament la bandera de la llibertat i la resistència. En aquest context s’inscriu el rellançament de la facècia de Tabàrnia, amb el patrocini inestimable dels principals grups mediàtics d’àmbit estatal. La veritat és que tot seria molt còmic sinó fos perquè aquests xais amb pell de llop tenen al darrere un Estat els fa la feina, que els esperona, que difon i amplifica les seves mentides, que empara els seus excessos i que encobreix els seus mètodes. Entre ells, l’amenaça a les xarxes socials i l’actuació intimidatòria de grups d’encaputxats als carrers i places de Catalunya. Aquest és el cas d’Alella i, en general, de tot el Maresme. 

República, des de 2003 

Des de l’any 2003, el govern d’Alella és presidit per Andreu Francisco, d’ERC. Lluny d’acusar-ne el desgast, el factor personal –la seva proximitat i el seu caràcter afable– li ha permès d’assentar i ampliar la majoria republicana al consistori, fins a obtenir la majoria absoluta el 2015. Com deu passar a tot arreu, els seus detractors li tenen ganes; una animadversió que es veu afavorida pel fet d’ocupar una de les vicepresidències de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i que ha anat in crescendo a mida que avançava el procés. El 7 de novembre, Francisco va ser un dels oradors que van intervenir en l’acte de suport del món local al Govern legítim exiliat a Brussel·les, i durant tot aquest temps s’ha mostrat condescendent amb els nuclis locals de l’ANC i Òmnium, i ara també amb el Comitè de Defensa de la República (CDR), davant les abjeccions de qui exigeix que es retirin els símbols polítics de l’espai públic. 

D’aquesta manera, la guerra de banderes que no va guanyar l’exregidora Annerose Bloss –tristament cèlebre pels seus exabruptes espanyolistes, islamòfobs i feixistitzants– s’ha traslladat al mur de Facebook particular de Francisco, que és repetidament abordat per opositors que s’emparen en el seu veïnatge per blasmar la seva “complicitat” amb els “colpistes” i amenaçar amb l’objecció fiscal. “No en el meu nom” o “no amb els meus impostos” són algunes de les proclames que profereixen.  

Causa-efecte 

La derrota electoral de l’unionisme el 21-D ha acabat d’encendre els ànims. A Alella, el bloc del 155 –incloent-hi el PSC– va obtenir el 33,5% dels vots, per la qual cosa alguns dels seus activistes van idear un pretext per passar a l’atac. El casus belli escollit va ser la cavalcada de Reis. Amb aquesta finalitat van publicar el 8 de gener al portal digital Dolça Catalunya, de tendència ultradretana, una nota titulada Así hace política con los niños el alcalde de Alella. L’escrit denuncia que Francisco “montó la cabalgata del pueblo como un mitin político, y obligó a los Reyes a saludar a los niños desde el balcón del ayuntamiento tuneado con una pancarta que pedía la excarcelación de los 4 golpistas” i l’acusa de “nacionalista”, “fanàtic”, “idòlatra” i “miserable”. 

El text, que s’acomiada amb una lamentació –“Dolça i pederastitzada Catalunya...” –, ha provocat la gaubança dels lectors. Seguint la lògica etnicista de la publicació, Laxeiro, de Santa Coloma de Gramenet, para atenció en el cognom de l’alcalde: “Quizás hijo de un colono social-comunista. El complejo de esa gente es verificable si se investiga un poco”. Mateo hi postil·la: “lo que más me repugna, siempre la traición a sus orígenes [...] Andarán errantes y despreciados por unos y otros por su miseria moral!”. Diana Madrid assegura que ha posat el cas en coneixement de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies i que “Alella aparece en su base de datos”, a la qual cosa respon Javier que “espero que cuando lo imputen sonría.” 

'Brigades de neteja' 

L’entrada més reveladora, però, és la d’un perfil anomenat Tabarnia es España que assumeix la coordinació de les accions: “Yo he montado el correo de Dolça Resistencia resistenciadolca@yahoo.com” i aclareix que “me encargo de coordinar y poner en contacto Dolços que quieran participar en limpiar Cataluña de lazos y pancartas”. Es tractaria de “poner en marcha brigadas de limpieza [...] de pancartas, pintadas y demás”. 

Dolça Resistencia es demana “si un día antes de la cabalgata esta pancarta hubiese recibido el impacto de huevos llenos de pintura y hubiese quedado hecha una piltrafa, el mismo alcalde la hubiera retirado con sus propias manos, una pancarta ‘ensuciada’ es una vergüenza y una evidencia de que no controlan la situación”. 

Dit i fet. A partir d’aquí es produeix un fenomen causa-efecte. Dos dies després de la publicació, l’AMI reunia la seva executiva nacional al centre cultural de can Lleonart per adequar els objectius de l’entitat a la nova situació política. La nit prèvia, els rètols viaris i les pancartes de promoció enoturística d’entrada al municipi apareixien pintades amb banderes espanyoles. El mateix 10 de gener, el bloc del col·lectiu neofeixista Somatemps en va publicar un parell d'imatges acompanyades d'una nota de text en què s'afirmava que "casi cada día salen comandos de la Brigada Alella" a capturar estelades pel Maresme. "La Brigada 155 es una fuerza popular imponente", reblava. 

El pas a l’ofensiva es confirmava pocs dies després. La nit del 19 de gener, una brigada de neteja d’entre 20 i 30 individus recorria el poble i es dedicava a retirar totes les mostres de solidaritat amb els presos polítics. La veu de l’alarma la va donar el CDR. L’endemà al migdia, l’agrupació d’electors independent Gent d’Alella (Gd'A) penjava al seu Facebook un vídeo captat des de l’interior d’un vehicle en què es pot veure un grup de persones traient llaços davant de can Calderó. El mateix dissabte a la tarda es va produir un enfrontament verbal entre un home que treia llaços grocs amb un cúter i un grup de persones que n’estava penjant. L’individu, que va ser apoderat de C’s el 21-D, hauria estat increpat i s’hi hauria tornat amenaçant de tallar-los les cames, segons el digital El Món

No ha estat l’únic cas, ja que diversos simpatitzants independentistes han rebut en les darreres setmanes missatges intimidatoris als seus telèfons mòbils per part de persones anònimes que s’haurien infiltrat en els grups de WhatsApp i Signal de suport al referèndum, per la qual cosa s’ha optat per clausurar-los i crear-ne de nous amb l’aval de persones de confiança. 

Amb caputxa o sense 

Tot i que a les imatges no es distingeix, els testimonis presencials asseguren que els integrants de la brigada de neteja anaven encaputxats. El comunicat de Gd'A ho corrobora: “Som una agrupació municipalista plural [...] posicionada clarament en la llibertat d’expressió i pensament, els valors humans i el drets de tots els alellencs. No volem encaputxats als nostres carrers”. El vídeo, que ha tingut prop d’un miler de visualitzacions, va originar un agre debat entre veïns d’un i altre signe. 

Entre els unionistes ningú no reconeix haver-hi participat, però neguen que anessin amb el rostre tapat: “Són ciutadans exercint l’autogestió i tasques de neteja gratuïtament” davant “l’omissió de funcions” i “la complaença de l’Ajuntament i la Policia Local”, amb “un buff al coll i un barret al cap per no passar fred”. Per esvair qualsevol dubte, un grup de veïns ja ha anunciat que s’afegirà a la iniciativa “a cara descoberta, a plena llum del dia i amb DNI a la boca per si algú vol saber qui som”. 

Més benzina ultra 

El dia 20, el diari digital El Catalán.es, afí a Societat Civil Catalana, publicava un vídeo de 12 segons amb el títol de La resistencia limpia Alella de símbolos de exclusión en què es mostra com es retira amb una perxa una estelada d'un dels fanals de la plaça dels Germans Lleonart. L'eina utilitzada per fer-la caure és la mateixa que apareix en una altra gravació d'un minut de durada difosa el dia 22 a través d'un perfil de Twitter en què es veu com s'arrenquen sengles estelades a la plaça d'Antoni Pujadas i a la plaça de l'Ajuntament, i una tercera al passeig marítim del Masnou.   

El dia 22, Dolça Catalunya hi tornava: Els veïns d’Alella netegen la vila de propaganda separatista. El cos de la notícia és el mateix del dia 8 i únicament afegeix un paràgraf en el qual s’explica que “el passat divendres els veïns d’Alella van decidir que su pueblo no es del alcalde Francisco, sino de todos, y descontaminaron su pueblo de propaganda separatista. Adiós pancartas, cubanas [en al·lusió a les banderes estelades], plásticos y demás faramalla nacionalista”. 

La informació és acollida amb crits de “¡¡¡Bravo Alella!!!”: “Que se enteren que en Tabarnia se les está acabando donde poner sus cagadas y sus mierdas”. Dolça Resistencia apunta que “el grupo de Alella es uno de los mas eficaces” i Miguel Martínez ho broda: “Contra las pegatinas, panfletos y demás propaganda, acción directa. A ver quién puede más: ellos los ponen y nosotros con mucho menor esfuerzo DESTRUIMOS”

Ahir diumenge, una colla d'unionistes va tornar a actuar. Encegats pel color groc, aquest cop van arrencar les cintes reflectores que durant la nit alerten els conductors de la presència de pals de la companyia telefònica en un dels laterals del carrer d'accés a Mas Coll.  

Davant d'aquest clima d'hostigament i provocació, les entitats sobiranistes han recordat als seus afiliats que defugin la confrontació i acceptin la dissidència sempre que es faci pacíficament i amb respecte. Res a veure, doncs, amb el titular d’OK Diario del dia 25 en què s’assegurava que “los CDR de la CUP se organizan para ‘cazar’ a los constitucionalistas que quitan lazos y esteladas”. El portal espanyolista citava expressament el cas d’Alella i vinculava el comitè a “los antisistema de la CUP que lo apadrinan en este pueblo”. 

Crida a la calma 

L’alcalde reconeix que “seria òptim que no hi hagués tensió”. Considera que “es tracta d’un exercici de lliure expressió canalitzat a través de l’espai públic”, però observa “diferències entre la reivindicació republicana, d’afirmació en positiu, i la dels unionistes, en negatiu, consistent a coartar, censurar, silenciar o eliminar la de l’adversari”. 

Francisco admet que “els intervals d’actuació dels dos grups cada cop són més curts”, la qual cosa incrementa les probabilitats de coincidir en el temps i en l’espai. Des de fa unes setmanes, la Policia Local té instruccions d’identificar tothom, sense que d’això se n’hagi de derivar necessàriament cap sanció administrativa. 

“Per desescalar el conflicte”, l’alcalde ha suggerit als independentistes “vies alternatives d’expressió” que no impliquin la politització de l’espai públic, com ara reforçar els llaços grocs en la indumentària personal o les façanes d’habitatges particulars. Per la seva part, alguns veïns han començat a marcar els bitllets amb llaços i proclames a favor de la llibertat dels presos. L’alcalde va aprofitar la presència de simpatitzants espanyolistes en la sessió del ple de l’Ajuntament de la setmana passada per compartir amb ells aquesta reflexió i convidar-los a vehicular públicament el seu posicionament sense sostraure el material de qui pensa diferent. 

Comissió de treball rebutjada 

El ple del 25 de gener va tractar, precisament, una moció de Gd’A “per a la protecció de la llibertat d’expressió i a la lliure manifestació pacífica de tota la ciutadania a l’espai públic” en què es proposava la creació urgent d’una comissió de treball en què hi poguessin estar presents els grups municipals, “l’ANC i altres grups organitzats, així com membres del Consell de Poble i Barris” per tal de consensuar un “protocol d’actuació”. 

Tot i haver estat anunciada el dia 17, el contingut de la proposta no va ser presentada a la resta de grups fins a 3 dies abans del ple. L’alcalde considera que es tracta d’una “moció oportunista” que obeeix al “tacticisme” de Gd’A, que veu com una part del seu electorat no està d’acord amb el suport dels seus regidors al referèndum de l'1 d'octubre. ERC i PDeCAT van demanar-ne la retirada de l’ordre del dia per poder-la negociar amb calma, mentre que Alternativa per Alella-CUP va atacar-la frontalment i va proclamar que, a diferència de la dictadura franquista, “els carrers seran sempre nostres”.

30 de desembre 2017

Dues sortides al 21-D

La nit electoral del 21-D va deixar dos titulars: la victòria pírrica de C’s, d’una banda, i el triomf en vots i en escons del bloc independentista, de l’altra. El primer efecte s’esvairà ben aviat -com l’encanteri de la Ventafocs- i per aquest motiu Rajoy, Ábalos, Gay de Montellà i tutti quanti pressionen Inés Arrimadas perquè faci finta d’intentar formar govern encara que l’aritmètica parlamentària ho faci inviable. Es tracta de fer més durador l'impacte en l’opinió pública al preu que sigui; però serà debades, ja que Arrimadas ni tan sols no és la guanyadora moral perquè el seu èxit ha estat a costa de l’esfondrament del PP. 

A C’s li ha passat com a En Comú Podem a les eleccions generals al Congrés de desembre de 2015 i juny de 2016: va ser la força més votada a Catalunya; però la suma de vots i escons d’ERC i PDeCAT la superava. 


Des d’aquesta perspectiva, el resultat de C’s és circumstancial. No pas perquè sigui anecdòtic, ja que ha vingut per quedar-se, sinó perquè és degut a un moment d’excepcionalitat derivat de l’aplicació del 155, la imposició de les eleccions i la repressió de l’independentisme. Ni en l’escenari més procliu als seus interessos, l’espanyolisme no ha aconseguit ni tan sols un empat tècnic. La majoria silenciosa no està, ni se l’espera. Amb una participació rècord del 82%, els independentistes han sumat 35.302 adhesions a les 2.044.038 de l’1 d’octubre, i això els dóna un avantatge de 14 escons i 177.279 vots. 

Malgrat els mals averanys i les males arts de l’Estat, l’independentisme seguirà marcant l’agenda política de Catalunya i condicionant fortament l’espanyola un cop acomplert el primer objectiu: parar el cop i fer palès que el 155 és contrari a la voluntat majoritària del poble català. Ara queda tota la resta: saber què farem, i com ho farem. 

Tot indica que el camí serà llarg, ja que ni Junts per Catalunya ni ERC estan en disposició d’implementar el mandat democràtic de l’1 d’octubre. Hi ha qui opina que el crèdit de la República es va malbaratar l’endemà de la seva declaració. Podem sospitar que l’Estat hi hauria vessat sang, i això impedeix de saber quins tombs hauríem fet tots plegats si l’independentisme no s’hagués creuat de braços els dies posteriors al 27 d’octubre, si el Govern hagués exercit el seu lideratge, si les institucions no s’haguessin lliurat a l’Estat, si els seus treballadors s’haguessin insubordinat, si la tebior de la CUP s’hagués transformat en rebel·lia, o si la reacció d’Albano Dante Fachín i Àngels Martínez s’hagués estès a altres sectors dels comuns. 

Davant la contenció i la por al buit de l’independentisme, les forces del règim no s’han tallat ni un pèl: van activar l’article 155 de la Constitució fent-ne un ús que depassa els límits fixats pel mateix legislador mentre, en paral·lel, la Justícia espanyola “escapçava” i enviava a presó tots els membres del Govern català que no havien fugit. 

Plebiscit legitimista

En la seva ofensiva per terra, mar i aire, el Govern del PP va imposar unes eleccions autonòmiques per donar cobertura legal a la presa del poder executiu i legislatiu a Catalunya per part del bloc unionista, amb l’excusa que calia restablir la convivència, la normalitat democràtica i la lleialtat institucional. Com pronosticaven la majoria d’enquestes, aquell objectiu de màxims no s’ha assolit. No sols això, sinó que interpretat en aquests termes el resultat del 21-D avala el retorn del president Puigdemont i el seu executiu, per la qual cosa les forces espanyolistes centren ara tots els seus esforços a obstruir la recuperació efectiva de l’autogovern i avançar en la destrucció dels mitjans de comunicació i l’escola pública. Desafiat i contrariat un cop més a les urnes, l’Estat ja ha anunciat que ampliarà la persecució judicial de líders polítics i amenaça amb un 155 libèrrim, permanent i indefinit. 

Davant d’aquest escenari hi veig dues sortides, d’entre les moltes possibles. La primera és la més digna i conseqüent, però és alhora la menys operativa, la que difícilment permet sumar nous suports a la causa republicana i la que més aprofundeix la dinàmica de blocs. De fet, el seu objectiu últim seria provocar unes noves eleccions que permetessin a l’independentisme recuperar la iniciativa, renovar líders i millorar-ne els resultats. La segona, en canvi, és més possibilista i obre la porta a una col·laboració amb els comuns i, fins i tot, a la seva participació en un govern de concentració. 

Recanvi independentista

La primera hipòtesi parteix de la premissa que amb els grillons del 155 i la persecució judicial resulta tan impossible moure’s com absurd intentar-ho, sigui quina sigui la decisió del Tribunal Suprem del 4 de gener respecte del futur immediat d’Oriol Junqueras. A diferència del triomf del Front d’Esquerres i la restitució automàtica de la Generalitat presidida per Lluís Companys l’any 1936, ara es tractaria de fer palès davant l’opinió pública catalana i internacional que l’Estat espanyol és el principal enemic de l’estabilitat i del retorn a la normalitat quan comet frau de llei per impedir que es constitueixin el Govern legítim -l’únic aritmèticament possible- i la mesa del Parlament en la forma en què ho estaven abans del 21-D; no per caprici, sinó perquè els seus integrants han tornat a ser escollits com a caps de llista de les respectives candidatures per sufragi universal. Hi tenen tot el dret, ja que cap sentència judicial no els ha negat l’elegibilitat. 

Com tothom sap, l’únic desllorigador a aquesta situació de bloqueig passa per rellevar l’estat major independentista per noves cares -la que més sona és la d’Elsa Artadi, en les files de Junts per Catalunya-, però per això es fa absolutament necessari i convenient precipitar un nou escenari electoral amb noves llistes i nous candidats. El moment triat pot ser ara, la qual cosa ens portaria a votar abans de l’estiu, o quan arribi el moment de les inhabilitacions, d’aquí a un any, segons allò que més convingui a l’estratègia independentista. El raonament és múltiple i és el següent: 

 - Qualsevol nou lideratge ha de ser avalat pels votants (s’ha acabat allò de camuflar-se de número 4 que va fer Artur Mas o de ser ungit del no res com Carles Puigdemont). 

- La repetició dels comicis es faria en un clima més favorable per a l’independentisme, un cop comprovada la seva fortalesa el 21-D. Els 2 milions de vots estarien pràcticament garantits, especialment si al llarg dels propers mesos s’esvaeixen els dubtes sobre el full de ruta del futur govern i les direccions dels partits exhibeixen un esperit mínimament unitari, ja que les seves bases sovint són intercanviables. 

- Probablement, l’unionisme recularia. Després de no aconseguir el sorpasso el 21-D, la seva capacitat de mobilització es ressentiria i la participació difícilment superaria el 75%. Fins aquí la primera solució. 

Obertura als comuns

Anem per la segona. Com ja hem dit, es tractaria de construir una majoria parlamentària -i, a poder ser, també governamental- a l’entorn del sobiranisme i l’oposició al 155. Evidentment, és una passa enrere respecte del 27-O. A la pràctica, es tracta d’un nou inici: un reset que pot obrir noves finestres d’oportunitat (de cara als pactes municipals alternatius a C’s, per exemple) i que és congruent amb els minsos suports en defensa de la unilateralitat que feia la CUP. 

Per començar de bell nou, caldria una nova mesa del Parlament presidida per Xavier Domènech -en reconeixement, també, a la tasca i l’actitud valenta de Joan Josep Nuet- i allargar la mà del govern a CeC i la CUP. Tanmateix, la finalitat no és tant un govern de concentració -que comuns i cupaires sempre defugiran- com establir una dinàmica de treball i col·laboració per tirar endavant una agenda social que faci conscients als comuns de les terribles limitacions econòmiques, financeres i legislatives de tenir intervinguda l’autonomia. 

Tot i que ja no estem instal·lats en la lògica plebiscitària del 50+1 -entre d’altres coses, perquè Europa i Espanya han deixat clar que no l’acceptaran-, cal teixir noves complicitats per bastir una República d'homes i dones lliures. Hem passat de l’apriorisme del tenim pressa a una cursa de fons: el procés pot durar anys i cal acumular forces per a aquest nou estadi. Personalment, em conformaria amb convèncer de la necessitat de ruptura el 30% dels votants del comuns, davant d’un Estat que seguirà sense oferir res que no sigui negació, repressió i càstig. 

Però compte: caldrà gestionar bé les dissensions internes i el col·lapse provocat pel bloqueig exterior, ja que tothora planarà el risc de desembocar en un eventual avançament electoral. Fem-ho, arribat el cas, a l’uníson i en el moment més propici.

22 de desembre 2017

L’independentisme guanya les eleccions del 21-D a Alella

Els partits independentistes van obtenir ahir el 59% dels vots emesos a Alella en les eleccions al Parlament de Catalunya convocades pel Govern de l’Estat, en aplicació de l’article 155 i un cop cessat el Govern de la Generalitat. La candidatura de Junts per Catalunya que encapçala el president Carles Puigdemont va ser la primera força amb 1.860 vots i el 31% dels sufragis, seguida d’ERC amb 1.466 paperetes i el 24%. La CUP, al seu torn, va rebre 235 suports, que representen el 4% dels vots. 

Entre els partits que donen suport a l’aplicació del 155, C’s va aconseguir 1.247 vots (20%); el PSC, 609 (10%) i el PP, 211 (el 3,5%). Per la seva part, Catalunya en Comú Podem va aplegar 331 vots, que representen el 5,5% dels electors. 

Participació històrica 

Seguint la tendència general, les dades de participació van ser històriques: a Alella gairebé va arribar al 85%, la qual cosa suposa un increment de 2 punts respecte dels comicis autonòmics del 27-S de 2015. En total hi van votar 6.063 alellencs i alellenques sobre un cens de 7.142, comptant-hi el vot per correu. Queda, però, pendent d’escrutar el vot exterior dels catalans residents a l’estranger, que en el cas d’Alella en serien 213. 

Igual que el 2015 

El comportament electoral del 21-D a escala local reprodueix la tendència general al conjunt del país, que d’una banda ha revalidat la majoria parlamentària de les forces sobiranistes i, de l’altra, ha assistit a un fort creixement de C’s. 

En les eleccions del 2015, la suma de Junts pel Sí i la CUP a Alella va aconseguir pràcticament el mateix nombre de vots: 3.618, que aleshores representaven el 61,6% dels electors. Les xifres se situen lleugerament per sota dels 3.818 vots a favor del del referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre, tot i que en aquella ocasió hi va poder votar gent d’altres poblacions gràcies al cens universal. 

En relació a 2015, C’s i el PSC milloren sensiblement els seus resultats en vot i percentatge, Catalunya en Comú Podem manté posicions i el PP s’ensorra. 

C’s es dispara 

Les eleccions d’ahir confirmen C’s com el principal partit unionista i l’enemic més acèrrim del sobiranisme. El partit taronja ha capitalitzat la reacció –tardana i furibunda– del nacionalisme espanyol d’arrel identitària contra el projecte d’emancipació social i nacional amb un discurs frontista que conjuga el neoliberalisme amb el menyspreu a la llengua i la cultura catalanes, i l’exaltació d’un constitucionalisme d’ordre. És la nova dreta 2.0: moderna, orgullosa i desacomplexada, prompta a prendre el relleu del PP a les institucions de l’Estat. 

A Alella, un de cada cinc electors va triar la papereta d’Albert Rivera i Inés Arrimadas. A molts el cor els va sortir per la boca en veure C’s convertida en tercera força. La sorpresa, però, és relativa, ja que l’espanyolitat forma part de la realitat social i política de Catalunya. Molts dels seus votants de primera hora vénen del PSC i són els mateixos que van catapultar Maragall com a president del primer tripartit. Durant dècades, el PSC va voler amagar rere raons de classe una qüestió que en realitat, a escala metropolitana, era una qüestió d’adscripció nacional. El cinturó roig no devia ser-ho tant o bé ho va ser només circumstancialment, i això explica la seva decoloració actual. 

A Alella, aquesta espanyolitat també hi era i passava majoritàriament per una Aliança i un Partit Popular formats per gent tan catalana alhora com Frederic Méndez, Enric Cells o Isidre Bassas. També la ICV de Fede Moraleda i Juan Carlos Losada tenia un sector de votants espanyolistes, encara que ho fessin sota la disfressa del federalisme. Si ens cenyim estrictament al suport electoral al PP, recordarem que el partit va aconseguir tres regidors i quotes del 18,8% i el 20% dels vots en les municipals de 1995 i 1999, la primera fita de les quals coincideix amb els anys de la màxima bel·ligerància contra la immersió lingüística sota la direcció d’Aleix Vidal-Quadras. Encara força anys després, el 2011, el va PP registrar la seva millor marca en solitari: el 20,6% dels sufragis a les eleccions al Congrés. 

Ahir, la suma de C’s i PP va obtenir el 23,5% dels vots a Alella. Des de la seva aparició a les autonòmiques de 2010, els resultats d’aquests dos partits han estat els següents: 



Com es pot veure, el resultat d’ahir no és cap novetat: plegats, ja van aconseguir el 27,4% de la representació a les eleccions espanyoles de juny de 2016. 

Repercussió local 

El sorpasso de C’s al PP tindrà incidència sobre les municipals de 2019 (això, si Mariano Rajoy no decideix avançar-les). La sacsejada pot ser important, i pot reportar-li entre 2 i 4 regidors. Qui més patirà seran el PP, Gd’A i PSC perquè C’s hi entrarà en competència directa, i, de retop, les esquerres minoritàries (CUP i Comuns) perquè l’augment de la participació farà encarir el preu de l’acta de regidor. 

La recent dimissió d’Annerose Bloss com a portaveu del PP deixa el camí expedit a C’s. La següent víctima propiciatòria pot ser Gd’A. La candidatura independent és un polvorí. L’agrupació d’electors propugna als quatre vents que no és de “ni de dretes ni d’esquerres: amor per Alella”, però els seus representants, Mercè Marzo i Josep Bardés, han donat suport al referèndum i han condemnat l’existència de presos polítics per les seves idees. I mentre a les xarxes socials hi ha socis que qüestionen la legitimitat dels regidors per no sotmetre’s al parer de l’assemblea, ahir vam poder veure Bardés i altres membres de Gd’A fent d’apoderats de Junts per Catalunya o ERC. 

Propaganda electoral 

L’acció coercitiva de l’aparell de l’Estat contra les institucions i el poble de Catalunya ha motivat l’aparició dels Comitès de Defensa de la República (CDR). El 7 d’octubre va néixer el CDR Alella, que el passat 18 de desembre va realitzar una recollida de propaganda electoral amb l’objectiu de retornar-la als partits que han donat suport a l’article 155. 

Durant la campanya, el servei de Correus hauria distribuït 49.000 sobres de propaganda electoral a 3.700 domicilis. Entre l’acció conjunta del CDR i les accions individuals es calcula que en total se n’haurien retornat al voltant de 2.000. La majoria corresponen al PP i C’s, tot i que també se n’han trobat del PSC i En Comú Podem. Assabentats de la iniciativa, alguns electors unionistes com l’exregidor del PP Javier Berzosa han fet el mateix amb les formacions independentistes. Es tracta d’un gest simbòlic, ja que el franqueig cobreix l’enviament i devolució dels sobres sense cost addicional per al remitent.

03 de desembre 2017

Puigdemont i el precedent belga de Ferrer i Guàrdia

Manifestació a Brussel·les en contra de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia.
Dijous passat, el president Carles Puigdemont va rebre a Brussel·les una senyera teixida el 1941 a l’exili algerià i servada per militants del PSUC i ERC i els seus descendents després de l’ensulsiada de la Segona República. "Calia fer arribar la bandera als qui són dels perseguits”, van dir els seus donants. 

Com és sabut, la fugida a Bèlgica d’una part del Govern de la República per burlar la repressió de l’Estat i internacionalitzar el cas dels catalans no és casual. En el passat, la capital belga va ser la destinació triada per altres compatriotes il·lustres que fugien de la Justícia espanyola: el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, el 1907; els independentistes Francesc Macià i Ventura Gassol, el 1926, així com l’escriptor i Josep Carner i el comissari general d’Ordre Públic i cap dels Mossos d’Esquadra Frederic Escofet, el 1945, un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial. 

Tots ells eren reclamats per les autoritats espanyoles. Ferrer i Guàrdia com a autor intel·lectual de l’atemptat contra el rei Alfons XIII a Madrid; Macià i Gassol com a ideòlegs de l’intent frustrat d’incursió armada de Prats de Molló; Carner en la seva qualitat de diplomàtic fidel a la República, i Escofet després del seu pas pel camp d’Argelers i la resistència francesa. Carner, que ja hi havia estat destinat entre 1936 i 1937, hi va arribar procedent de Mèxic i va guanyar-se les garrofes com a professor de llengua i literatura castellanes a la Universitat Lliure de Brussel·les fins a la seva mort, el 1970. Per la seva part, Escofet va ser nomenat el 1960 ministre delegat a Bèlgica del govern republicà espanyol i va regentar una botiga de queviures fins al seu retorn a Catalunya, el 1978. 

El 1903, amb només 19 anys, Carner va publicar un poema sense títol en què expressava el desig d’envellir en un “pahís” culte i civilitzat. El 1952, el poeta refeia la composició i aquell país prenia el nom de Bèlgica: “M’agradaria fer-me vell dins una ciutat amb uns soldats no gaire de debò, on tothom s’entendrís de música i pintures”. 

El precedent de Ferrer i Guàrdia

En un article al Quadern en català del diari El País, Andreu Missé assegurava el 29 d’octubre de 2009 que “la trajectòria del pedagog, anarquista i maçó català, fundador de l'Escola Moderna, ha tingut un especial interès en un país [Bèlgica] que manté més de 70 carrers amb el seu nom”.

En ocasió del centenari del seu afusellament, Missé explicava que a l’Haute École Francisco Ferrer “es va fer la simulació del judici amb totes les garanties jurídiques previstes legalment i el resultat va ser l'absolució”, la qual cosa contrasta amb el fet que "en el judici real de Ferrer, el Tribunal no va deixar presentar gaires proves especialment diverses de testificals que acreditaven la impossibilitat material de les acusacions”. 

A més de la manca d’imparcialitat i de garanties processals dels tribunals espanyols, l’article ressalta un altre aspecte innovador de l’Escola Moderna que avui també perilla a Catalunya per raons de llengua. Així com Ferrer era injuriat pels sectors més catòlics i reaccionaris perquè creia que “la coeducació dels pobres i dels rics facilita el contacte entre els uns i els altres en la innocent igualtat d'infància” i defensava que “a través de la igualtat sistemàtica de l'escola racional es pot construir la bona escola necessària i reparadora", els reaccionaris d’avui dia demanen la segregació a l’escola pública dels alumnes segons quina sigui la seva llengua materna. 

La ingerència espanyola 

El 27 d’agost de 2010, el periodista Xavier Theros va publicar un revelador article titulat La estatua de la discordia al diari El País (avui, segurament, ja no seria posible) en què relatava les pressions de la monarquia espanyola per forçar “la retirada del monumento al pedagogo Ferrer i Guardia” a Brussel·les. Els paral·lelismes amb el moment actual són enormes, per la qual cosa reproduïm el text gairebé íntegre amb algunes acotacions. 

Diu així: “En 1909, el gobierno español creyó poder tapar el violento estallido de la Semana Trágica juzgando y condenando a un inocente, a quien las autoridades eclesiásticas consideraban su peor enemiga [els Jordis, consellers i president]. Sin embargo, aquel juicio sin pruebas provocó una gran campaña de protesta en todo el mundo [...] Figuras del arte y la cultura, seguidos por centenares de profesores y catedráticos de innumerables universidades en todo el planeta [més de 1.800 professors i investigadors signen un manifest a favor del sí al referèndum, i 600 juristes defensen que el referèndum és legal], mostraron su rechazo hacia aquel crimen.   

Si hubo un lugar que centralizó la defensa de Ferrer fue Bruselas, donde en 1911 se erigió un monumento al pedagogo catalán en la plaza de Santa Caterina. El pedestal era obra del arquitecto Adolphe Potente y la estatua del escultor August Puttemans. La embajada española no pudo persuadir al alcalde liberal de la ciudad —Adolphe Max— para que lo prohibiera. Por aquellas mismas fechas, en el reino de Alfonso XIII se arrestaba a cualquier ciudadano que tuviese en su casa un retrato del padre de la Escuela Moderna, acusado de apología de la violència [avui dia, la Junta Electoral ordena la requisa de pancartes i prohibeix l’ús del color groc en l’espai públic]. En vano se propuso cambiar el nombre de la calle Sant Pere més Baix y ponerle Ferrer i Guàrdia [ja s’han formulat les primeres sol·licituds per dedicar carrers i places a l’1-O].

En un artículo anónimo publicado en ‘La Vanguardia’ el 10 de noviembre de 1911 se decía que Bélgica era: “Un país pequeñito pero aficionadísimo a meterse donde no le llaman [aquest cop, la regidora del PP d'Alella, Annerose Bloss ha tret a passejar el passat colonialista de la monarquia belga al Congo]. En 1913 hubo una petición internacional para revisar el juicio, lo cual enfureció al monarca español que no viajó a la Exposición Universal de Gante [Felip VI també està molt emprenyat]. Al estallar la Gran Guerra, el gobierno de Eduardo Dato intentó organizar una marcha de protesta en Bruselas para pedir la destrucción del ofensivo monumento, mientras muchos ayuntamientos pedían su retirada [“finalment, aquella marxa no es va produir, però el dia 7 de desembre 50.000 catalans s’hi desplaçaran per fer costat al Govern legítim a l’exili”.

Els catalans i l’imperialisme alemany

Gran manipulador de la història, el nacionalisme espanyol acostuma a amagar les seves preferències germanòfiles i nacionalsocialistes durant les dues grans conflagracions del segle XX, i tot sovint intenta de fer passar la víctima com a botxí. “El 27 de enero de 1915, el ejército alemán había desmontado el monumento a Ferrer como gesto hacia el monarca espanyol [en l’actualitat, la col·laboració d’Angela Merkel és més discreta i sofisticada]. Fue la única estatua belga que sufrió este trato por parte de las fuerzas ocupantes [també Lluís Companys va ser l’únic president d’un país escollit democràticament capturat i afusellat pel feixisme en el decurs de la Segona Guerra Mundial]. La oposición escribió en el pedestal: “Tienen a Ferrer, pero no el Yser” (el canal de agua donde belgas y franceses habían detenido el avance germano). En Barcelona hubo una gran manifestación de protesta, y en Valencia fue apedreado el consulado alemán [ai, els Països Catalans!]. Periodistas aliadófilos como Torcuato Luca de Tena se quejaron en sus columnas [el fundador del diari ABC, qui l’ha vist i qui el veu!].

Terminada la guerra —y pese a las nuevas maniobras españolas contra ella—, en 1919 la estatua fue recolocada. Aunque como concesión a Madrid se suprimió el nombre de Ferrer. No recuperó su auténtica dedicatoria hasta la caída de la monarquía y el advenimiento de la república en 1931, el mismo año que el ayuntamiento barcelonés aprobó erigirle otra estàtua: durante la Guerra Civil, la plaza Urquinaona y el teatro Borràs fueron denominados Ferrer i Guàrdia, nombre que perdieron en la posguerra [eh, Colau!?].

En la Segunda Guerra Mundial, el abogado antisemita Léopold Flament propuso destruir el monumento. Pero sobrevivió a la ocupación nazi y tras diversos traslados, fue instalada en su actual ubicación frente al paraninfo de la Universidad Libre de Bruselas. En el pedestal puede leerse: “Francisco Ferrer fusillé à Montjuich le 13 octobre 1909, martyr de la Liberté de Conscience”.

Cada any, coincidint amb l’efemèride, una representació de la comunitat educativa li ret homenatge, tal com relata l’alellenca Laura Ruiz en aquest tall de veu de poc més d’un minut a Catalunya Ràdio.