09 d’octubre 2017

La minoria rabiosa

Una setmana després del boicot espanyolista al referèndum d’autodeterminació de Catalunya, l’unionisme ha exhibit la seva impotència al carrer. No ha trigat 7 dies, no; ha trigat exactament 7 anys des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia de 2006. Massa temps. I massa tard, perquè demà el president de la Generalitat podria declarar la República catalana, encara que sigui en diferit. 

Tant és si els manifestants n’eren 350.000, com diu la Guàrdia Urbana, o 950.000, com sostenen els organitzadors. És cert que va ser una riuada humana, però si apliquem la seva lògica, la majoria silenciosa, la que es va quedar a casa, els multiplicava per 7.

Diuen els organitzadors que no s’havien manifestat fins ara “per por”, tot avalant la tesi governamental que a Catalunya es respira un clima d’hispanofòbia. La realitat, però, és justament la contrària: tant Societat Civil Catalana com moltes altres entitats i partits unionistes han cridat en els darrers anys a la mobilització, amb escàs èxit de convocatòria. Només cal recordar els intents per rellançar les celebracions del 12 d’octubre, Dia de la Hispanitat, i el 6 de desembre, Dia de la Constitució. El fracàs de públic fins ara no sols era degut al pòsit franquista que llasta el nacionalisme espanyol, sinó també, i sobretot, a una dècada de joc brut contra l’autogovern català caracteritzada per la involució democràtica de l’Estat i la recentralització administrativa. En aquesta guerra soterrada, l’espanyolisme s’havia acostumat a una vida fàcil, ben confiat que l’Estat li trauria les castanyes del foc encara que hagués de recórrer a les clavegueres. 

Més que el dia 1, l’espanyolisme tem el dia 3. Per això, fins que no s’ha vist amb l’aigua al coll, no ha reaccionat massivament, amb reforços de milers de persones vingudes de fora de Catalunya. En contra d’allò que diu, es manifesta ara, precisament, perquè té por. La por que ha perdut tota la gent que va defensar els col·legis electorals s’ha traslladat tot d’una a l’unionisme. Por que el Parlament declari la independència i l’Estat torni a errar en la seva resposta als independentistes davant els ulls de la premsa i la comunitat internacional. Molt típic del seu caràcter ancestral: reaccionar tard i malament, com va passar a Cuba. 

“Puigdemont, a presó” 

Així les coses, ahir la por es va galvanitzar en una manifestació depriment, malgrat la vistositat de les banderes. El lema de la convocatòria ho diu tot: Prou! Recuperem el seny. Prou és un adverbi, imperatiu i autoritari, que talla de soca-rel qualsevol possibilitat de diàleg o negociació. L’ordre no només mana callar a qui no és de la mateixa opinió, sinó que s’atorga l’exclusivitat del senderi i nega a l’altre l’enteniment. 

No sé quants manifestants eren partidaris d’una sortida negociada al conflicte polític amb Catalunya, però els xiulets i crits de la massa no dóna gaires esperances: “Puigdemont, a prisión!”, vociferava la majoria. 

Més enllà de les salutacions feixistes, les agressions i les increpacions de rigor, la marxa va finalitzar a les portes del parc de la Ciutadella amb els discursos de diversos oradors. L’exfiscal de l’Audiència de Barcelona, Carlos Jiménez Villarejo, va assimilar l’independentisme al “nacionalisme racista”. L’escriptor i excandidat de l'extrema dreta a la presidència del Perú Mario Vargas Llosa va acusar de “colpistes” Puigdemont, Junqueras i “Forradel” [sic], va apel·lar als “500 anys d’història en comú” i va desitjar “que Barcelona tornés a ser la capital cultural d’Espanya”, com en temps del franquisme. Com a bon jacobí, l’exministre Josep Borrell va contraposar la reivindicació catalana a “l’estelada de la bandera europea” i va explotar l’autoodi i el discurs de la por. El socialista va recordar el canvi de seu social dels bancs i les grans corporacions. En al·lusió a TV3, va dir que “fa falta un control democràtic dels mitjans de comunicació públics [només els catalans, s’entén], que són  una vergonya!”, va bramar. 

I mentrestant, la primera cadena de TVE feia hores que retransmetia en directe imatges de la manifestació -sense oferir cap vista aèria ni cap pla obert, no fos cas- i un sol comentarista convidat al plató, Narciso Michavila: germà de l’exministre de Justícia del PP José María Michavila, comandant d’artilleria en excedència voluntària, president de la consultora GAD3, assessor del PP i home de confiança de Mariano Rajoy. En canvi, a TVE només el van presentar com a “sociòleg”. Al llarg del seu soliloqui, l'única veritat que va dir és la segona part d’aquesta afirmació: “Cataluña no es viable sin España y España no es viable sin Cataluña". I per això som on som: uns a punt per marxar, i els altres a un pas d’aplicar l’article 155.

02 d’octubre 2017

Alella salva les urnes

A les cinc en punt de la matinada ja hi havia una desena de persones a les portes del centre de salut del torrent de Vallbona per garantir-ne l’obertura com a seu electoral. Entre elles, l’exsecretari general de l’Esport, Rafel Niubò, i la seva dona, acompanyats d’un vell transistor radiofònic per seguir l’evolució de la jornada. Poc després van arribar les regidores Anna Fernández i Teresa Vilaró, encarregades de vetllar per l’equipament, i les dues persones voluntàries que farien de representants de l’administració per garantir la infraestructura de la votació. Pels volts de les set va fer acte d’aparició una parella dels Mossos d’Esquadra. Van demanar als concentrats, aleshores prop d’una seixantena, si tenien intenció de resistir i si esperaven mantenir el gruix de la mobilització durant tot el dia. “Tenim instruccions de precintar el col·legi, de manera que hi intervindrem quan sigui possible”, van advertir. 

A les 9h es van constituir les dues meses electorals amb les primeres persones que hi havia a la cua, i a les 9.30h es va iniciar la votació. Quan es van obrir les portes, tothom havia vist a través dels dispositius mòbils les imatges en directe de l’acció repressora de la Guàrdia Civil contra els veïns de Sant Julià de Ramis per impedir que hi pogués votar el president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Bastonades, censura informativa, vidres trencats i segrest d’urnes. 

Dissortadament, no va ser l'única exhibició de violència: Sant Carles de la Ràpita, Mont-roig del Camp, l’escola Ramon Llull i el mercat del Guinardó a Barcelona, Alcarràs, Callús, Dosrius, Aiguaviva...  Pertot, el Govern espanyol sembrava el terror. Indignats i corpresos, cada cop més electors es refermaven en el seu desig de tallar amarres amb un Estat opressor que els tracta com a terroristes. El seu president, Mariano Rajoy, afirmava que “hemos asestado un duro golpe al referèndum que se pretendía perpretar contra el Estado de derecho”, mentre la vicepresidenta Soraya Saenz de Santamaría assegurava que es tractava d’una “actuación proporcionada”. A la fila, una noieta amb ulls plorosos i la veu trencada ensenyava el mòbil als pares: “Mirad, están pegando a personas ancianas!”. Segons el delegat del Govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, aquella era “la feina que no fan els Mossos”. 

Al cinisme de l'Estat s’hi afegia la guerra cibernètica. La Generalitat va habilitar un sistema informàtic de cens universal que permetia votar a qualsevol col·legi. Durant tot el dia, però, els seus servidors van rebre atacs sistemàtics de la Guàrdia Civil, que ràpidament eren contrarestats amb l’obertura de nous servidors i claus d’accés quilomètriques. Al centre de salut, la col·laboració de dos joves hackers locals va ser crucial per burlar les primeres envestides. Amb tot, l’estira i arronsa alentia les cues, i que, ja ben avançada la tarda, va obligar a activar el cens manual en paper.

“Sembla que ho tinguem tot en contra”, es lamentava una dona aixoplugada sota un paraigües. “Avui el cel plora per Catalunya”, observava una altra. Aliens al xàfec, nanos, joves, homes i dones de la meva quinta com la Mercè, en Jordi, en Ferran o l’Enric, i moltes parelles de 50, 60 i 70 anys; tothom disposat exposar el seu cos als cops. “Ens volen fer tornar 50 anys enrere. De cap manera!”. La jornada va avançar lentament i pesada, amb un auricular a l’orella i un ull al Twitter, i va donar peu a l’intercanvi de vídeos i a moltes converses creuades sobre les malifetes de l’Estat i les forces d’ocupació. “S’estan guanyat a pols la declaració unilateral d’independència”. També es va comentar la decisió del FC Barcelona de disputar el partit de lliga d’aquella jornada a porta tancada, que en general va ser molt mal acollida: “per solidaritat amb la gent, el Barça no hi hauria de jugar, encara que li traguessin 6 punts”.

Resistència passiva 

Des de primera hora, informacions contradictòries feien presagiar que la Guàrdia Civil s’hi personaria d’un moment a l’altre. De seguida es van repartir papers numerats de l’1 al 100 entre les persones que hi havia a la cua perquè no abandonessin el lloc fins que algú altre les rellevés. L’objectiu era protegir el col·legi de l’assalt de la policia, però sobretot es tractava de preservar les urnes com a símbol suprem de la democràcia. “Salvant els vots, que són l’expressió de la sobirania popular, salvem la dignitat”, aquesta era la reflexió. Els plans de contingència davant d’aquest escenari eren molt rudimentaris, cercant possibles amagatalls o vies d’escapatòria. A mitja tarda, la consigna era tancar-se amb pany i clau dins el local de votació, i defensar les urnes practicant la resistència passiva. 

El pas regular del mateix cotxe cada dues hores per davant del col·legi va fer sospitar que potser es tractava d’un vehicle policial camuflat, i va fer pensar que també hi havia el risc que s’infiltressin agents de paisà entre els votants per requisar urnes i equips informàtics. Algú va comunicar-ho als Mossos, però li van dir que la Guàrdia Civil el havia bloquejat l’accés al sistema de comprovació de matrícules. 

Els escuts humans i el PSC

Contra l’acusació del PP i la premsa espanyola d’utilitzar els nens i les persones grans com a “escuts humans”, els apoderats dels partits van donar prioritat absoluta a les famílies amb nadons i infants, els ancians, les embarassades i les persones amb mobilitat reduïda o convalescents. L’empeny per votar de gent gran com la Mercè Giralt, al Poliesportiu, o d’en Francisco Comulada, en Quico Roura i la Rita Marsal, entre més, al centre de salut, va ser reconegut amb l’aplaudiment espontani de la resta d’electors. En aquest col·legi també hi van votar els regidors de Gd’A, Mercè Marzo i Josep Bardés. 

Cap al migdia s’hi va atansar la regidora socialista Glòria Mans, visiblement consternada. “Això que està passant és intolerable”, va confessar. “Moció de censura immediata. Espero que hi hagi una reacció com cal per part del PSC i del PSOE”. I després? “Fa falta diàleg”. 

Recompte clandestí 

A la tarda, els nervis estaven a flor de pell. Els Mossos temien per la integritat de les persones. “Nosaltres no els podrem aturar. Estan embogits i no escolten”. En aquests context, a quarts de sis es van buidar les urnes sota supervisió dels presidents de mesa i dels apoderats acreditats pels partits i organitzacions que donaven suport a la convocatòria, i es va prosseguir amb la votació fins a les 19h. A aquella hora es va adoptar la decisió de concentrar les votacions en una sola seu al centre sociosanitari de la Gavina, al barri del Canonge, després que algunes fonts informessin que “furgonetes de la policia espanyola baixaven per l’autopista en direcció al Baix Maresme”. 

A les portes dels col·legis, l’ambient era d’emotivitat i orgull. I el clam, unànime: “Hem votat”. Hi va haver, també, aplaudiments per als Mossos, que acte seguit van precintar els locals. A les 20h, al recinte de la Gavina encara quedaven més de 50 persones per votar en l’única mesa que encara funcionava. A fora, l’empoderament del poble es resumia en un càntic: “Els carrers seran sempre nostres!". 

Al vespre es va fer el recompte de vots, en un indret que no podem revelar, amb els accessos viaris protegits amb maquinària agrícola per impedir la irrupció de la policia. 

Al voltant de les 22h, els representats locals d’ERC-Sumem per Alella, PDeCAT i Alternativa per Alella-CUP, van comparèixer a la plaça de l’Ajuntament per donar a conèixer-ne l’escrutini. Els resultats ja són coneguts, i no fan distinció entre veïns del poble i persones empadronades a altres localitats: el total de sufragis va ser de 4.224, 3.818 a favor del sí, 240 partidaris del no, 26 nuls i 94 blancs. 

A l’hora dels discursos, l’alcalde, Andreu Francisco, va acusar l’Estat espanyol de “demofòbic” pel fet “d’haver intentat segrestar la democràcia i robar el vot a molts ciutadans”. Francisco va apel·lar “a la unitat al llarg dels propers mesos” i va demanar “un aplaudiment especial per als 240 demòcrates que han votat a favor del no”. Esteve García-Ossorio, del PDeCAT, va reiterar la crida a la “unitat d’acció” i va afirmar que mai no oblidaria la jornada viscuda ahir, tant els fets positius com els negatius: “Tindrem memòria i no ho oblidarem”. Per la seva banda, Oriol Font, en nom de la CUP, va destacar que Alella havia acollit veïns de Barcelona i d’altres municipis que no havien pogut exercir amb normalitat el seu dret al vot, i va agrair especialment la col·laboració en l’organització del referèndum als alellencs d’altres nacionalitats “malgrat que molts no podien votar pel fet que es neguen a sol·licitar la nacionalitat espanyola perquè volen ser persones lliures i no pas súbdits d’una monarquia”.

30 de setembre 2017

La Constitució espanyola, botem-la

Després de 40 anys de dictadura i 40 més de conllevancia, Catalunya torna a agafar les regnes del seu destí tota vegada que les institucions de la terra –el Govern i el Parlament– han fet possible el referèndum del proper diumenge. A Catalunya tothom admet que hauria estat preferible un referèndum pactat amb l’Estat, que s’ha negat en rodó. Tanmateix, la convocatòria és perfectament legítima, legal i democràtica; per la qual cosa el resultat serà també vinculant. 

La cadena d’esdeveniments polítics, econòmics, socials i judicials viscuts en els darrers anys –confirmada i accelerada en les últimes setmanes– interpel·la àmplies capes de la societat sobre els límits de la democràcia i l’exercici dels seus drets fonamentals. Estrictament parlant, la votació de demà gira a l’entorn del futur estatus polític de Catalunya, però els electors saben que la seva resposta porta implícites moltes altres consideracions. Es tracta de seguir sent una possessió del regne d’Espanya i anar passant sense pena ni glòria fins a esvair-se del tot, o bé de proclamar la independència i prendre part en la construcció d’un país de bell nou a través d’un procés constituent. Es tracta, en definitiva, d’esllanguir fins a l’assimilació o bé de ser un subjecte polític actiu. Súbdits o ciutadans, aquesta és la qüestió. 

Esmena a la totalitat

Avui, el referèndum –i el projecte independentista que el vehicula– és una esmena a la totalitat del règim del 78 sorgit de les cendres de la dictadura franquista. L’independentisme frisava perquè arribés aquest dia, però ningú no s’esperava que anés tan ràpid. 

Plenament conscients de les limitacions de l’autogovern i de la negativa dels grans partits espanyols a revisar la Constitució en clau federal, Pasqual Maragall i el catalanisme polític van intentar de trobar-hi un nou encaix per a Catalunya a través de la reforma pactada de l’Estatut d’autonomia iniciada l’any 2005. A l’hora de la veritat, però, l’Estatut aprovat al Parlament va ser impugnat pel PP, torpedinat pel PSOE, masegat pel Congrés i ultratjat pel Tribunal Constitucional. Amb la seva sentència de 2010, l’alt tribunal pervertia una llei orgànica sancionada pel rei i votada en referèndum –amb més pena que glòria- pel poble català. Aquell dia, els aparells de l’Estat van dinamitar el pacte constitucional que vinculava a Catalunya i van legitimar l’inici d’un procés constituent propi. 

En contra del discurs oficial de l’unionisme, en tot aquest temps a Catalunya no hi ha hagut cap decantament nacionalista, ni a les seves escoles s’hi ha fet cap mena d’adoctrinament que no sigui l’acceptació tàcita de les regles del joc de la democràcia representativa i del sistema capitalista. Totes les enquestes demostren que la majoria del país segueix sentint-se alhora catalana i espanyola, en diferents gradacions i intensitats.   

Aleshores, què ha passat? Doncs que molta gent ha passat directament de la indiferència a l’independentisme; no com a doctrina política, sinó com a via d’escapatòria i finestra d’oportunitat davant d’un Estat hostil i demofòbic. El creixement exponencial de l’independentisme no té a res veure amb la identitat, la llengua o la ideologia, sinó que ha estat eminentment una reacció transversal d’autodefensa, instintiva i alhora sospesada, precisament, davant l’agressivitat del nacionalisme espanyol. La culpa, si hem de parlar en aquests termes, és tota seva i l’Estat l’ha fet viral. Amb la seva actitud bel·ligerant, arrogant i sempre displicent, l’Estat ha fet veure als catalans que no els estima i que amb prou feines els tolera. Han passat 10 anys des que Enric Juliana va diagnosticar la síndrome del “català emprenyat” i la “desafecció” de què alertava l’expresident Montilla s’ha escampat pertot. 

Massa tard 

Efectivament, l’oposició de l’Estat a acordar els termes del referèndum dificulta el camí a seguir a partir del dia 2. Amb voluntat d’entesa, hi havia diverses vies perfectament legals per sotmetre aquesta qüestió a consideració dels ciutadans. Les més evidents: o bé una transferència per part del Congrés a la Generalitat de la facultat per celebrar un referèndum, d’acord amb l’article 150.2 de la Constitució, o bé la celebració d’un referèndum en el conjunt de l’Estat, seguint l’article 92. Molts catalans l’hauríem acceptat. No pas perquè compartim la idea que la sobirania rau en el conjunt dels pobles d’Espanya, sinó precisament per fer palès que l’anomalia catalana justifica i legitima l’activació unilateral del mecanisme d’autodeterminació si, com ja va passar amb el referèndum d’ingrés a l’OTAN, Catalunya hagués votat diferent que la resta de l’Estat. Però ara ja és tard. 

Els responsables del PP insisteixen a dir que la Constitució espanyola de 1978 va tenir l’aval del 90% dels catalans i la participació més elevada de totes. És fàcil d’entendre si tenim en compte el lema de l’Assemblea de Catalunya: Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia. L’any abans s’havia restablert la Generalitat –l’única institució de continuïtat amb la legalitat republicana esclafada l’any 1939– i en aquells moments s’estava ja redactant un Estatut que havia de garantir l’autogovern, així com una lectura oberta i possibilista de la Carta Magna. En comptes d’això, d’ençà de la teatralització del cop d’estat del 23-F de 1981 i la subsegüent aprovació de la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA) de 1982, la Constitució ha estat interpretada cada cop més restrictivament fins a esdevenir un mur de contenció contra les aspiracions catalanes i una eina al servei del govern de torn –PP i PSOE, tanto monta, monta tanto– per erosionar la capacitat legislativa de l’autogovern i manllevar drets individuals i col·lectius.

En el fons, l’Estat segueix parasitat per les mateixes nissagues de funcionaris i buròcrates del franquisme. I això val per als ministeris, la judicatura, l’exèrcit, les forces de seguretat i fins els uixers del Congrés, com ha quedat acreditat aquests dies amb el nomenament del coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos com a director tècnic dels Mossos d’Esquadra. "Vientos de revancha son los que parecen traer algunos ayuntamientos. Las calles dedicadas a Franco y a José Antonio lo estarán a partir de ahora a la Constitución", va escriure el maig de 1979 un tal José María Aznar. Els que no la volien, ara es fan dir constitucionalistes i s'erigeixen en els seus garants i únics intèrprets. 

Saltar el mur 

Les persones poden ser esclaves dels seus actes i paraules, però no pas d’allò que no els ha estat consultat. En aquests moments, el 73,3% de la població catalana no va votar la Constitució perquè va néixer amb posterioritat a l’any 1960 i no tenia la majoria d’edat quan es va sotmetre a referèndum el 1978; sense comptar les persones d’altres procedències que s’han establert entre nosaltres amb posterioritat a aquella data. En aquests 57 anys, el món i la societat ha canviat molt, però Espanya segueix aferrada a aquell tòtem. No sabem quin suport obtindrà demà el sí a la independència –ni quin obtindria en el referèndum pactat que hauríem desitjat-, però una cosa és clara: diumenge, la Constitució del 78 serà rebutjada de pla pel poble català. Com deia l’Ovidi, “ja no ens alimenten molles. Ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent. La nostra és força creixent”.

28 de setembre 2017

El ridiculisme és la via: del ‘Cu-cut!’ al ‘Piolín’

Fa 20 dies que Catalunya viu un estat d’excepció soterrat, amb milers de policies i guàrdia civils desplaçats des de tots els punts de la geografia peninsular per reprimir la voluntat majoritària d’un poble a decidir democràticament el seu futur. Les darreres intimidacions de la Fiscalia General de l’Estat apunten directament contra la comunitat educativa i tots els catalans menors d’edat: tant si provoquen aldarulls, com si –ai, las!- reben estopa de les forces d’ocupació, la responsabilitat serà només dels seus pares i mares. 

Es constata un cop més que Catalunya i Espanya són països diferents, amb posicions divergents en moltes qüestions; fins i tot oposades, com ja van apuntar plomes tan doctes i viatjades com Miguel de Unamuno o José Ortega y Gasset, per part d’uns, i Valentí Almirall, Josep Pla o Agustí Calvet Gaziel, per part dels altres. 

Per a l’empordanès, “Espanya és un país de boigs. És un país que tothom sofreix de restrenyiment (el paisatge del centre és un paisatge restrenyit), i això dóna a tothom un desequilibri evident. No hi ha cap acció motivada i tothom és el contrari del que hauria d’ésser” i concloïa que “la imposició és un mètode corrent a Madrid”. 

Segons l’autor de Lo Catalanisme, “la imposició castellana se fa sentir tant o més que mai, puix se'ns tracta com un poble vençut. Al que conserva una mica només de l'esperit de dignitat i d'independència, al veure el tracte que se'ns dóna, li surt a les galtes la vermellor de la ira o de la vergonya”. Per a Almirall, el poble català resta “subjecte i supeditat a un altre de temperament oposat: l'esperit castellà d'absorció i de predomini”. 

Gaziel, al seu torn, afirma que “l'Espanya formada per Castella, amb la intolerància per bandera i amb la milícia i la clerecia com a valors socials suprems, no pot ni podrà admetre mai el dret a viure, al seu costat, d'un poble que no comparteix cap dels seus íntims principis i que, per torna, té una llengua diferent, que li produeix una repugnància instintiva”. Per al qui fóra director de La Vanguardia, “Castella i Catalunya encarnen dos esperits antitètics, jeràrquic el primer i demòcrata el segon” i apunta que “mentre el plet entre castellans i catalans es continuï plantejant en termes nacionalistes, els esdeveniments es descabdellaran de la forma que l'experiència mostra: en èpoques de guerra, Castella derrotarà sempre Catalunya”. 

I justament aquí ens trobem: en una nova cruïlla històrica en què l’Espanya de l’ordeno y mando torna a treure foc pels queixals, disposada a tot i a qualsevol preu. No per esperada, la seva reacció ha estat menys decebedora en termes de fair play i democràcia. La resposta al desafío independentista ha estat la de sempre, la del sostenella y no enmendalla de qui persevera en l’error; tot segons el guió previst. En canvi, nosaltres hem estat més murris i hem contemporitzat la rauxa. Malgrat els clatellots rebuts, que n’han estat molts i sorollosos, encara remenem la cua i sembla que conservem certa iniciativa. Els que hi estan ficats diuen que hi ha plans A, B i Z, si cal, per fer front a qualsevol contingència, i la moral de la tropa està pels núvols (in crescendo, m'atreviria a dir). 

Xarxes i humor, un binomi invencible 

Per una vegada i sense tenir gaires asos a la màniga, sembla que Catalunya està jugant raonablement bé les cartes que en aquesta mà li ha donat la història. Amb el complex de país petit perfectament interioritzat i sabent per experiència pròpia des de 1649 que a garrotades tenim les de perdre, bona part del poble i el que resta de les seves institucions –intervingudes i perseguides penalment- compareixen en aquesta hora greu amb la lliçó ben apresa, conjurats a passar la maroma i sortir-ne airosos com aquell Pacman amb una papereta de vot que se’n pixa dels fantasmes amb tricorni que l’empaiten. 

En aquest escenari, l’ofensiva vuitcentista de l’Estat Nació ha quedat a bastament desbordada gràcies a l’ús i extensió de les xarxes socials, i fa encara més evident –també a ulls del món civilitzat- les diferències d’ambdós temperaments i dels projectes col·lectius que pregonen. Aquesta és l’autèntica guerra de guerrilles del segle XXI, i aquest és el Vietnam de l’Antic Règim. Per això, el jacobí Manuel Valls està tan espantat. 40.000 policies –comptant-los tots, Mossos inclosos– no poden fer res contra 2 milions de persones mobilitzades permanentment a les xarxes, tret que no ens deixin sense Internet. 

Cada terminal de mòbil i ordinador és un receptor i emissor d’informació i opinió actiu les 24 hores, i els catalans n’hem teixit una veritable xarxa de denúncia i confrainformació. Tot sovint, els internautes hem exercit aquest compromís cívic amb un aire burleta i barrilaire, com correspon a un poble escarmentat que troba en el recurs a l’humor un refugi a la seva malaurança i una vàlvula d’escapament als seus anhels. Segurament, el fet de ser governat per altri ha imprès un toc llibertari al nostre esperit. Es tracta d’una actitud comuna a altres pobles dissortats, com el txec, que em recorda les facècies narrades per Jaroslav Haseck a Les aventures del bon soldat Svejk. 

Davant d’exabruptes totalitaris com l’A por ellos, Si no te gusta, te largas o Qué pone en tu DNI, nosaltres hem enarborat càntics com On estan les paperetes?, Passi-ho bé i moltes gràcies o Tarragona m’esborrona, Constatí vol imprimir. Davant la requisa de paperetes i cartells, n’hem fet els nostres i hem sortit a patolls a empaperar els carrers. Davant el tancament de pàgines web, n’hem replicat a centenars amb adreces tan ocurrents com referendum.ninja o guardicivil.sexy. Enfront l’Estat policial, hem transformat els passos de vianants en estelades zebrades. No perdem mai, si us plau, el bon humor... 

Tot plegat ha contribuït a posar-hi oli a la tensió exercida des de Madrid i ha estat cabdal per contrarestar les clavegueres de l’Estat i mantenir la concòrdia entre els catalans, pensin com pensin i parlin com parlin. Aquest cop no ens hem fracturat, com pronosticava l’ínclit José María Aznar (contigo empezó todo). 

Warner Civil

En certa ocasió vam explicar que només existia una sola via cap a la independència, la democràtica, de baix cap a dalt, i una estratègia, la ridiculista, consistent a posar en evidència els arguments estantissos de la subjecció a Espanya. El ridiculisme està profundament arrelat a Catalunya. Des de 1868 i fins a la victòria feixista del 1939, aquest corrent crític s’escampa a través de capçaleres de la premsa satírica i republicana com El Noy de la Mare, Lo Xanguet, La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, Papitu i El Bé Negre, entre més. 

L’estament militar va ser sempre centre dels seus dards. De fet, el nom de La Campana i L’Esquella fan befa de la incapacitat de l’exèrcit per fer callar el toc a sometent dels revolucionaris barcelonins, i totes dues van patir nombroses vicissituds: censura, multes, suspensions... L’episodi més escandalós, però, el va patir un setmanari catalanista, gens sospitós de ser revolucionari. L’any 1905 la Lliga Regionalista va celebrar el seu triomf electoral a Barcelona amb un sopar al frontó Condal. El dibuixant Joan García Junceda va contraposar la puixança dels catalanistes amb el desprestigi de l’exèrcit després del desastre colonial. En l’escena, un soldat demana a un civil: 

- ¿Qué se celebra aquí que hay tanta gente?” 
- El Banquet de la Victòria 
- “¿De la victoria? Ah, vaya, serán paisanos” 

Malgrat haver estat censurat, l’acudit va provocar l’assalt a la redacció de la publicació per part de la guarnició aquarterada a Barcelona, la declaració de l’estat d’excepció i l’aprovació al Congrés d’una llei –dita de jurisdiccions- per perseguir les “ofensas a la patria” segons el codi de justícia militar. 

Amb la República i la Guerra Civil, la mofa i l’escarni van prosseguir, amb una interpretació inequívoca del significat real que tenia per als catalans el lema Arriba España

Malgrat el temps transcorregut, aquesta percepció s’ha tornat a instal·lar a Catalunya arran de l’enviament d’un número indeterminat d’efectius policials amb l’excusa d’aturar la “violència que es viu als carrers”. Molts s’estan allotjats als ports de Barcelona i Tarragona, en vaixells noliejats pel Govern del PP. Un d’ells s’ha fet famós per la seva retolació infantil, en què apareixen representats alguns dels personatges dels Looney Toons. Tot plegat ha provocat una allau de bromes a les xarxes socials, que s’han omplert de posts i piulades hilarants. Que l’etiqueta #FreePiolin hagi esdevingut trending topic mundial només ho pot fer un poble que es riu del mort i del qui el vetlla, precisament perquè té un esperit indomable. Aquest tarannà fa presagiar un ridícul estrepitós per part de l’Estat i un triomf esclatant del ridiculisme en la lluita per l’alliberament nacional. 

Si el segle XIX les colònies d’ultramar van foragitar Espanya entre plors i rius de sang, aquí l’acomiadarem amb clavells i una forta riallada.

25 de setembre 2017

Sediciosos, com el 1909

N’hi va haver prou que el ministre-portaveu Íñigo Méndez de Vigo es referís reiteradament a les protestes de dimecres com a “tumultuàries” perquè la fiscalia posés sobre la taula de l’Audiència Nacional la corresponent denúncia per “sedició i rebel·lió en petit”, d’acord amb l’article 544 del Codi Penal. Quan això va passar, els militants i simpatitzants de C’s i PP ja feia dies que acusaven en els seus murs de Facebook els batlles catalans de “sediciosos” i d’organitzar la “rebel·lió”, mentre els regidors del PSC es presentaven com a “víctimes de la pressió dels independentistes”. És el mateix guió i la mateixa posada en escena d’allò que ja vam viure fa més de 100 anys per fer descarrilar el potencial revolucionari de la Setmana Tràgica: la gent es manifesta contra l’abús de poder de l’Estat, i aquest utilitza tota l’artilleria mediàtica al seu abast –de dretes i esquerres– per construir i difondre una versió oficial que té poc o res a veure amb els fets realment esdevinguts. 

En la seva denúncia, el fiscal fabrica proves de càrrec falses i distorsiona la realitat fins a extrems delirants. Tot plegat, se sembla molt al procés seguit el 1909 contra l’anarquista alellenc Francesc Ferrer i Guàrdia. L’Estat li tenia ganes, sobretot després de ser exculpat com a instigador de l’atemptat de Mateu Corral a Madrid contra el rei Alfons XIII, el 1906. Com passa ara amb els presidents de l’ANC i Òmnium Cultural, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, el pedagog llibertari era una peça de caça major i es volien cobrar el seu cap. Tres anys després va tenir lloc a Barcelona la revolta popular contra l’embarcament de reservistes a la guerra del Marroc, amb el port i el castell de Montjuïc com teló de fons. Els avalots es van produir a finals de juliol i principis d’agost. Més o menys com ara, el Govern conservador presidit per Antoni Maura va mobilitzar-hi 10.000 soldats i va declarar l’estat de guerra. Es van detenir i processar més de 2.000 persones, majoritàriament republicans radicals i federals, anarquistes i alguns nacionalistes d’esquerres. El nom de Ferrer i Guàrdia, però, no va aparèixer entre els acusats de sedició fins a mitjan de setembre, quan la premsa va assenyalar-lo directament després que el ministre de la Governació, Juan de la Cierva, va parlar obertament de “rebel·lió” i va prometre que “se procederá con energía extraordinaria”. 

Voleu més semblances? 

Per tal d’organitzar la repressió i agilitar-ne la condemna, el Govern va substituir el governador civil i va enviar a Barcelona el fiscal del Tribunal Suprem, amb la finalitat d’individuar el cas i desglossar-lo de la causa general instruïda contra la resta de presoners. Fou ell qui apuntà per primer cop sobre Ferrer i Guàrdia com “uno de los iniciadores y directores de grupos”. Aquest fet determinà la seva posada a disposició d’un tribunal militar i la seva condemna a mort. Els homes i dones sollevats el 1909 també van cridar a la vaga general.

De seguida, el ministre de la Juan de la Cierva va cuitar a atribuir el desordre als “separatistes” com a espantall per impedir l’efecte contagi a altres ciutats i centres industrials de la península. Es tractava del "comodí separatista", com l'anomena Pilar Rahola. Com recull Josep Pich a La Revolución de Julio de 1909, “en sus memorias, La Cierva explica que dejó que circulase en la prensa la noticia que la sedición tenía objetivos separatistas, porque «un secreto instinto» le hizo confiar que «si el resto de España creía que el movimiento era separatista, bastaría para que el patriotismo se impusiera a todas las otras aspiraciones y pasiones. Y acerté porque la prensa de izquierdas en todo el país puso freno a sus campañas y tan sólo pensó en la necesidad de combatir el criminal intento». Hasta los periódicos más críticos con el gobierno publicaron artículos patrióticos, ya que pensaban que «ahora, toda conciencia honrada no puede proferir más que un solo grito: ¡Viva España!»”

En el fons, els catalans sempre hem estat suspectes de sedició, com incapaços s'han mostrat sempre els dirigents espanyols de resoldre amb generositat i intel·ligència les nostres reivindicacions polítiques, ja fossin en l'ordre social, com el 1909, o en l'ordre nacional.  

La repressió d’aquells dies ens ha deixat imatges icòniques que tornen a estar d’actualitat, com ara la de la Guàrdia Civil amb el sabre desembeinat o la de milers de manifestants exigint "llibertat" i "justícia" per als presos en el mateix indret que avui ocupa el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, al passeig de l'Arc de Triomf. 

Amb tota la premsa d’esquerres suspesa fins a nova ordre, el diari de la Lliga Regionalista d’Enric Prat de la Riba, La Veu de Catalunya, va vetar la publicació d’una article del poeta Joan Maragall titulat La ciutat del perdó, en què demanava la commutació de la pena per als condemnats a mort i l’amnistia dels presoners. Com aquella capçalera i el seu director, avui altres mitjans i periodistes catalans també fan el joc a l'ocupant.

De la mateixa manera que la monarquia va haver d'acabar oferint el cap d'Antoni Maura davant la pressió de les cancelleries europees, esperem que el "tsunami democràtic" de l'1 d'octubre i la "mobilització permanent" del poble català en defensa dels drets fonamentals s'emportin per davant el Govern de Mariano Rajoy, entre moltes altres coses que estan per venir.

24 de setembre 2017

Ens estan provocant

Després d’un cap de setmana de treva i de maratons festives per la llibertat a les places de tots els municipis de Catalunya, demà veurem quina en porta de cap l’Estat espanyol. Fa dies que s’especula amb el tancament de les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio, i alguns membres de l’executiu català no descarten l’entrada de la Guàrdia Civil al Palau de la Generalitat i la detenció del seu president. 

L’Estat espanyol està posant –i hi posarà– tota la carn a la graella per evitar que el poble català exerceixi el dret a l’autodeterminació. L’Estat vol una coartada per tallar-nos el coll, i per això ens està provocant. Després de no sortir-se’n amb l’ús de males arts per desactivar el moviment amb l’ajut inestimable dels serveis secrets, la judicatura i la premsa afí, ara prova desesperadament d’impedir el referèndum i per això voldria que es desfermés la violència, per petita que fos, per justificar l’ús de la força bruta i l’aplicació de la llei fins a les seves últimes conseqüències. Amb aquesta finalitat, l’Estat infiltra agents de paisà com a agitadors en les concentracions ciutadanes –en especial davant la seu de la CUP– i manté a sou dels fons reservats desenes de trolls que sembren la discòrdia a les xarxes socials. Per això Xavier García Albiol fa declaracions incendiàries –“Puigdemont apunta i la CUP dispara”–, mentre Enric Millo i Dolors Montserrat preparen el sometent i recluten els membres de les gestores que hauran de fer-se càrrec dels ajuntaments catalans després de la seva deposició. Com el 1934. 

Després d’intervenir les finances de la Generalitat i de traslladar a Catalunya milers de membres de les forces de seguretat de l’Estat, el fiscal general ha ordenat que es traspassi el comandament dels Mossos d’Esquadra a un coronel de la Guàrdia Civil –contravenint així la llei de Policia de Catalunya de 1994 i l’Estatut d’autonomia de 2006-, i que l’Audiència Nacional obri diligències per investigar la comissió d’un presumpte delicte de “sedició” i “rebel·lió en petit” per part dels ciutadans que es van manifestar pacíficament el passat dimecres a Barcelona, Sabadell i Bigues i Riells contra els escorcolls. Res d’això no és casual, sinó que es tracta d’una nova operació orquestrada des de les altes instàncies. Només cal sentir el president de Foment del Treball, Gay de Montellà, per justificar aquestes mesures: "Les conseqüències poden ser desproporcionades, però segurament el control era necessari". 

Amb la seva prepotència, el Govern del PP i els seus aliats polítics i econòmics han convertit Catalunya en un polvorí i han deixat la metxa en mans d’un piròman. En la seva obsessió per desencadenar un casus belli, la com la Fiscalia General de l’Estat ha fet un ús absolutament barroer dels únics desperfectes causats en tots aquests anys: “tres vehículos oficiales de la Guardia Civil fueron atacados por la muchedumbre, obligando a los agentes a refugiarse en el edificio de Hacienda. La turba destrozó los tres vehículos”. En canvi, no diu res de la irresponsabilitat dels seus ocupants. A més d’una temeritat, qui diu que no fos un esquer deixar-hi quatre armes llargues dins dels cotxes sense custodiar i a la vista de tota la concurrència? 

Encara no ho hem vist tot, així que no caiguem en provocacions. Ens volen escalfar, i, sobretot, ens volen esclafar. N’hi ha prou de veure els ànims amb què arriben a Catalunya els reforços de les forces d’ocupació. Diuen que venen “a luchar” i llancen missatges tan amistosos i tranquil·litzadors com "esto solo acaba de empezar", "seréis siempre españoles por las buenas o por las malas" o“si están en tu contra, no tengas piedad”.

23 de setembre 2017

Cotarelo a Alella: “Guanyarem per la força del número”

Més de 250 persones s’han aplegat aquest matí al pati de Can Lleonart per conèixer l’opinió del catedràtic madrileny Ramón Cotarelo sobre el moment polític que viu Catalunya, en un acte organitzat per Alternativa per Alella-CUP dins la campanya a favor del sí en el referèndum d’autodeterminació del proper 1 d’octubre. “Les úniques armes de Catalunya són la raó i la voluntat de la gent. I guanyarem per la força del número”, ha pronosticat. 

Cotarelo ha fet una crida a tots els catalans a salvaguardar la unitat d’acció en la defensa de l’eix nacional i deixar per a més endavant les reivindicacions socials. Segons ell, “l’ocupació policial i la suspensió de drets fonamentals a Catalunya respon solament a la qüestió nacional. A canvi de desactivar el referèndum, l’Estat espanyol seria capaç de fer cessions importants en l’àmbit social, tot i que després serien paper mullat”. Per a Cotarelo, el poble català “necessita dotar-se d’un marc jurídic i polític que garanteixi el compliment de les seves decisions” lluny de l’agressió permanent de l’Estat. El ponent s’ha referit a “la meseta” com “l’altra punta del món, on l’enemic ordeix els seus plans” i ha definit Espanya com un “invent de les seves oligarquies en connivència amb les elits catalanes i basques, beneït per l’església catòlica”. 

Un rere l’altre, Cotarelo ha desacreditat els partits, la intel·lectualitat i els mitjans de comunicació espanyols, ja que “tots participen de la tercera restauració borbònica, en què un general va coronar un rei”. Del PP ha dit que és un “partit de lladres i delinqüents, hereu del franquisme”. Dels intel·lectuals i professors que han subscrit manifestos contra el referèndum, que “són gent sense espina dorsal que han substituït pel verb votar la vella proclama apostòlica lejos de nosotros la funesta manía de pensar”. Dels mitjans ha dit que tots tenen instruccions d’acabar amb l’independentisme “a qualsevol preu”. Per últim, ha restat credibilitat a l’esquerra espanyola: “Davant la qüestió nacional, no hi ha dues Espanyes. “Unos machacan y los otros seducen con aquel desparpajo mesetario que plantea una comisión de estudio de no se sabe qué como el que ofrece avalorios o crecepelos a los indios”. Per a Cotarelo, figures venerades pel republicanisme com Negrín i Azaña són fills d’Espartero i de la voluntat d’acabar amb el problema català “d’una vegada per totes”. “No accepten l'alteritat dels catalans, no saben què fer i per això donen pals de cec”, ha reblat. 

Ocupació militar 

“Ni en els anys més durs de l’activitat d’ETA al País Basc, mai no hi ha hagut tantes armes i concentració de forces com ara i aquí”. Per a Cotarelo, Catalunya pateix una veritable ocupació militar, “maquillada sota l’excusa d’un problema d’ordre públic”. L’Estat no mobilitza l’exèrcit per falta de ganes, sinó “perquè està subjecte al comandament únic de l’OTAN i perquè això implicaria reconèixer internacionalment la condició de bel·ligerant a tots dos bàndols, amb la possibilitat d’assistir-ne l’un o l’altre”. En contrapartida, el Govern hi ha desplaçat milers d’efectius de la Policia espanyola i la Guàrdia Civil, “que és un cos militar. D’aquesta manera, l’Estat genera la ficció a escala internacional que es tracta d’un afer intern i s’estalvia la declaració de l’estat d’excepció, segons allò previst en l’article 155 de la Constitució”. 

Intercanvi i sedició 

Cotarelo s’ha declarat “antiespanyol” i s’ha presentat “voluntari per intercanviar-se amb el més anticatalà dels catalans”. Entre aplaudiments, la concurrència s’ha posat dreta i ha entonat el Cant dels Segadors.

Al final de l’acte, l’assemblea d’Alternativa per Alella-CUP li ha regalat una samarreta en record del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, fill il·lustre d’Alella afusellat a Montjuïc el 1909, acusat de sedició